Per a
fugir de la calor que pronosticaven els meteoròlegs per a hui m’he
acostat al collado del Vidre, per a fer una ruta circular al voltant
de la Foia d’Ores de Vistabella. En este cas anant des del collado
al poble de Vistabella pel tossal de la Nevera i l’Albagés i
tornant pel camí vell. I per a fer-ho aprofitaré el mapa del Tossal
Cartografies de Pau Fuster, i encara més la, tant magnífica com
voluminosa, tesi que va fer el doctor Bernat sobre la toponímia de
Vistabella, autèntic protocol notarial del paisatge del terme.
I parlant de topònims, el primer que cal és parlar del nom del
lloc des d’on comencem la ruta: collado del Vidre. Bé, collado del
Vidre per als veïns de Benafigos i Atzeneta, a l’estar situat als
peus del Tossal del Vidre (on conflueixen estos dos termes i el de
Vistabella). Però per als veïns de Vistabella, que ja en tenen un
altre de Vidre, este seria el Collao de la Xaparra, o Collao per ser
el més important del terme al passar per ací la carretera. Això no
és cap novetat, en totes les terres frontereres trobem llocs
batejats doblement, i fins i tot alguns amb tres o més topònims
tradicionals. Ho trobem fins i tot en llocs dins d’un únic terme.
Per a embolicar-ho tot un poc més a la documentació antiga
apareix anomenat com a Collado d’Atzeneta o de la Foiadores,
depenent de cap a on ens dirigim.
Però deixant de banda la digressió toponímica ara cal començar
a caminar, i ho farem pel camí de la Serra de la Nevera, que ací
presenta la forma d’un carril que enfila recte amunt una forta
costera cap al Tossal de Marco, el primer dels tossals de la Serra de
la Nevera, que s’estén entre el collado del Vidre i el Carril,
tancant per llevant la Foia d’Ores.
Cal aprofitar la frescor del matí, que no durarà massa, per a
superar esta primera rotxa d’un centenar de metres de desnivell.
Superada esta des del colmo del Tossal de Marco se’ns ofereix una
bella vista, tant per bonica com per extensa. Davant tenim el Tossal
del Llop hom pot vore les ratlles del carril que baixen i pugen per
l’altra vessant. A ponent queda el poble de Vistabella, tan prop i
tan lluny a l’hora, amb la Foia d’Ores pel mig. De fet l’haurem
de travessar d’anada i tornada i, si ens fixem bé, des d’ací
podrem vore tot el recorregut que hem de fer. Cap al nord trau el cap
la Lloma de Benafigos, i també la Picossa i la Serra del Boi, amb la
Vallussera pel mig.
Toca baixar i tornar a pujar, una costera més curta esta vegada,
per a coronar el tossal del Llop. Quan arribem dalt trau el cap
Penyagolosa, sempre per dalt, acompanyat del tossal de Marinet. Si
ens fixem bé fins i tot vorem l’ermita de Sant Cristòfol de
Xodos. I si mirem cap a llevant als peus queda el Pla d’Atzeneta.
De fet no estem molt més baixos que el Tossal de la Nevera, que dóna
nom a la Serra i les vistes són semblants.
Camí caminant arribem a la pista de la Nevera. Cal dir que el
camí de la Nevera coincideix amb l’assagador o Pas d’Entre
Termes que segueix la ratlla del terme d’Atzeneta i Vistabella,
encara que ací dalt no va ser necessari construir cap paret de pedra
per delimitar-lo, atès que no hi havien bancals a les vores.
La Pista de la Nevera mou de les voltes de la carretera que puja
al Collao i traspon per ací al terme de Vistabella, passant per
l’ombria del tossal de la Nevera, per la vora del mas de les Tosses
(de Dalt). Més avant continua per la ratlla de termes passant per la
vora de la Nevera que dóna nom a tota la Serra, ja dins el terme
d’Atzeneta, abans de baixar per la Selleta a la carretera de Xodos.
En la pista trobe un xic que fa proves de formigó perquè estan
formigonant la pista de la Nevera, almenys el tram de l’ombria. El
deixe i continue amunt, ja pel vell pas que ací porta una paret a la
dreta per a protegir els bancals de les Tosses i que ens servirà de
guia per a pujar al tossal.
No hem parlat de la vegetació de la Serra, i abans d’arribar al
tossal estaria bé fer-ne una breu explicació, perquè la pista es
va traçar per a donar accés als pinars de repoblació que trobem al
Carrascal de les Voltes, que ocupa tota la solana de la Serra fins
ací, i al «monte» de la Nevera. Ací dominen ara els pins negres,
usats a la repoblació i que han substituït les carrasques d’on
prenia el nom. A l’ombria el pi és omnipresent sense haver-lo
repoblat. Només a dalt, a l’ample llom de la Serra no creixen els
arbres i els ginebres i savines alternen amb els prats.
Seguint el Pas arribem al tossal de la Nevera, o tossal de la
Burra com també se’l coneix pot ser pel nom d’un mas que s’hi
troba als seus peus per la banda de la Foia d’Ores.
 |
Collao del Vidre o de la Xaparra.
|
 |
Mas i foia del Vidre.
|
 |
Camí de la Serra de la Nevera.
|
 |
El Tossal del Llop i el de la Nevera des del de Marco.
|
 |
Vistabella des de la Serra de la Nevera.
|
 |
Les Tosses de Dalt i Penyagolosa des del Tossal del Llop.
|
 |
Pista i Tossal de la Nevera.
|
 |
Seguim l'assagador d'entre termes.
|
 |
Pla d'Atzeneta.
|
 |
Tosal de la Nevera.
|
 |
Foto de cim.
|
A dalt
del tossal hi ha un vèrtex geodèsic, i amb esta ja és la tercera
vegada que hi puge, i en totes he pogut disfrutar d’unes
magnífiques vistes que abracen bona part de les muntanyes del
Maestrat i molt més enllà. Hui malgrat la boirina que entela el cel
cap a llevant s’endevina fins i tot la mar, mentre que cap a ponent
les muntanyes d’Aragó tanquen les vistes.
Després de la foto de rigor, amb dificultats per a mirar a la
càmera de l’acompanyant, cal continuar camí. Per a fer-ho
desfarem els nostres passos uns metres per a trobar un passet que
baixa a l’esquerra, entre els antics bancals del mas de les Tosses.
Per ací ja vam baixar fa anys amb neu i el pas estava preciós. Ara
la bellesa no és molt menor i sí ho és la dificultat per a trobar
i xafar el camí que, segueix el rellomet on s’alça el mas.
El primer tros corre entre parets, acompanyats de ginebres i
savines. Més avall pins i carrasques fan acte de presència, cada
vegada més grans i formant un bosc més espès, de manera que prop
del mas quasi tapen el pas i cal mirar bé per on continua el camí.
Arribem així al mas de les Tosses, per on passa la Pista de la
Nevera, que estan formigonant. De fet només travessar-la arriba la
formigonera per a tirar el formigó. Així que no ens entretenim amb
els obrers i continuem camí pel pas que ens baixarà al peu de la
Serra.
El pas continua per la dreta de les cases del mas i continua per
la vora del tossalet del mas de les Tosses, que realment forma unes
tosses que donen nom al mas. El camí està poc xafat però anem
trobant algunes marques blanques i grogues d’una ruta que ens
baixarà al pla. Per ací també es va passar fa anys un duatló de
muntanya però ara no sembla que passe molta gent. Unes fites ajuden
a trobar la traça del camí.
El tossalet de les Tosses està mig desboscat, només ginebres i
carrasques creixen sense formar un bosc espès, segurament perquè la
roca aflora quasi en superfície. Però quan comencem a baixar el
pinar es fa l’amo, encara que continuarem trobant-lo entreverat de
ginebres i carrasques.
La pendent és considerable i la senda traçada sobre l’assagador
va fent voltes per a salvar-la més fàcilment, de manera que
s’arriba a la falda de la serra sense cap problema. Ací el sender
arriba a un tallafocs que baixa des de la selleta que hi ha entre el
tossal del Llop i el de la Nevera i es fa perd entre l’herba alta.
De tota manera no cal més que seguir avall pel mig del tallafocs
fins que arribem a la pista que entra al mas de les Tosses de Baix
des de la carretera de Vistabella, i que està traçada sobre l’antic
camí de Llucena a Vistabella, per on vam
passar l’any passat.
Travessem la pista i cal seguir recte avall pel tallafocs que
travessa de cap a cap la Foia d’Ores. Ens trobem ara al bell mig de
la Foia, una de les 8 grans partides del terme de Vistabella, ja
esmentada en la primera carta pobla de Vistabella del 1251. El
topònim «Ores» és d’origen desconegut però l’apel·latiu
Foia queda ben clar al quedar en terreny més fondo i envoltat de
muntanyes. És per això que no trobem masos al centre sinó que
estan a les vores, a la sobalma de les muntanyes, fugint de les
inversions tèrmiques de l’hivern que poden ser molt fortes.
El tallafocs baixa cap al Pla, pràcticament pel límit entre les
terres de la Xaparra i el mas de Racó de manera que a la dreta ens
queda el Pla de la Xaparra i a l’esquerra el Pla del mas de Racó,
i en este hi ha un grup de treballadors tallant pins.
Conforme baixe puja el forestal pel tallafocs i, quina sorpresa!
Es tracta de Miguel Ángel, antic company d’estudis al que feia
anys que no veia. Sembla mentida que ens trobem ací a un dels
municipis d’allò que hom anomena l’Espanya buida però que hui
sembla plena de gent. Xarrem un poc però no ens podem posar al dia
perquè ell està treballant i ha d’anar fent, així que continue
camí pel tallafocs fins que arribe al barranc, com no, del Mas de
Racó, que baixa amb aigua després de les pluges de la Primavera.
El camí marcat que seguim des de les Tosses continua recte pel
tallafocs fins que fa cap a la pista de Xodos, que després
d’asfaltada els anys 90 sovint se l’anomena carretera de Xodos a
la Xaparra. De l’altra banda de l’asfalt entra una pista de terra
que segueix amunt el barranc del Barranc Pardo. Barranc del Barranc
perquè el barranc pren el nom del mas del Barranc Pardo, i no del
Pardo. Tot un embolic toponímic però que ajuda a entendre com es
bategen els llocs, i en este cas és el barranc qui bateja el mas,
però serà el mas qui després bateja el barranc. Darrere seu queda
el collet de la Teuleria i el Collet del Barranc Pardo, els capitells
d’una serreta que separa els plans de la Foia d’Ores del riu dels
Molins.
 |
Pas de les Tosses.
|
 |
Mas de les Tosses amb Vistabella al fons.
|
 |
Mas de les Tosses de Dalt i Pista de la Nevera...
|
 |
... a on arriba la formigonera.
|
 |
Tossalet del mas de les Tosses.
|
 |
El camí segueix per la vora d'este reguer.
|
 |
Tallafocs que baixa de collado de les Tosses.
|
 |
Pins tombats al Pla del Mas de Racó.
|
 |
Barranc del Mas de Racó.
|
 |
Carretera de Xodos i el Collet de la Teuleria al fons.
|
Travessada
la carretera seguirem pista amunt per la vora del barranc. La pista
està traçada, si fa no fa, damunt l’antic camí del Barranc
Pardo. Ací acaben les marques blanques i grogues que havíem anat
seguint, suposadament pugen al recte pel tallafocs cap al collet de
la Teuleria però això queda per a un altre dia, així que ara toca
remuntar el Barranc Pardo.
Si a la Foia trobem alguns prats entre el pinar, ací el pinar és
dominant i no deixa quasi clarianes on cresca l’herba, encara que
les carrasques sovintegen en molts racons. La pista planeja mentre
avancem barranc amunt a l’ombra dels pins. Arribem així a un
encreuament. Per l’esquerra puja un braç de la pista a l’esquerra,
però seguirem per la vora del barranc uns metres més fins que la
pista, cada vegada més perduda, arriba al mateix barranc. Ací a
l’esquerra la pista es perd entre l’herba alta dels bancals erms
abans de continuar, molt perduda, cap al mas del Barranc Pardo.
Nosaltres pujarem per la dreta travessant antics bancals ara coberts
d’herba, al capdamunt dels quals trobarem un entrador obert entre
un carrascar que creix a la solaneta.
Caminem pel bonic carrascar fins que l’entrador fa una tancada
revolta, des d’ací i travessant uns metres entre les carrasques,
arribem al camí del Barranc Pardo, que puja ara per la vora del
barranc de la Belluga i que ens portarà a la font del mateix nom.
En este darrer tram pel barranc el camí es troba un poc brut de
les argelagues roges (Ulex Parviflora), que han fet acte de
presència, assenyalant que es tracta d’un lloc assolellat i més
càlid, doncs en la major part del terme només creix l’argelaga
negra (Genista Scorpius), adaptada al fred.
Muntem barranquet amunt fins que arribem a la font de la Belluga,
situada quasi a la capçalera del barranc i que aboca les aigües en
un gamelló de ferro abans de recollir-les en un bassot. Als voltants
de la font creixen els joncs i rosers, i fins i tot algun xop i om.
Per dalt de la font corre la Pista de l’Albagés, que seguirem
amunt cap al mas del mateix nom. Per ací també passava el camí de
Xodos que venia pel mas de Morratges i continuava a Vistabella per la
Penya Aguda. Ara ha estat substituït en bona part per una pista que
en fa molta més volta.
Caldrà seguir pista amunt que fa volta per a pujar al Pla de la
Moleta. El vell camí en pujava recte però no en sé trobar la
traça. Ací dalt les savines i carrasques prenen el relleu al pinar,
formant un bosquet no massa espès però ben bonic. Descartem més
amunt una pista que va al mas de Morratges i seguim pujant fins a on
el Pla de la Moleta acaba en la Roca de la Moleta, que domina el
Planàs situat entre els barrancs de l’Alvenc i l’Albagés. De
l’altra banda trauen el cap les cases de l’Albagés.
La pista baixa per a travessar el barranc de l’Alvenc, i puja
pel Planàs, on encara queda un bancal treballat, com no plantat de
carrasques truferes. La pista de l’Albagés el travessa per a anar
directament al mas, però un cartell ens indica que es tracta d’un
camí privat, per tant cal seguir per un trencall que, fent un parell
de voltes, ens puja a enllaçar amb el camí de Xodos a Vistabella
per l’Albagés. A la seua vora queda el Reboll de l’Albagés,
malauradament ja mort però que encara s’està dret mostrant el què
fou un arbre monumental i ben viu fins fa poc.
Després de superar la costera per la pista, trobem el camí de
Xodos a Vistabella, si bé no el què s’hi troba als antics mapes
si el que hui en dia està encara en ús, no debades per ací passa
la CSP des de
Vistabella a Xodos. Trobem el camí en una revolta a dretes, on ve
per l’esquerra des de Xodos i, unes desenes de metres més avant,
abandonem definitivament la pista seguint el camí que se’n separa
per la dreta, entrant de ple dins de l’espès carrascar.
El camí davalla cap al barranc de l’Abagés i, just abans de
travessar-lo, creuem la pista de l’Albagés. Nosaltres continuarem
camí i no seguirem per la pista que fa cap a l’era, travessarem
així les cases del mas pel vell camí sense molestar els veïns que
hi viuen. Per la vora del barranc s’hi fan cirerers de pastor,
orons, ... i d’altres caducifolis, no debades un poc més amunt
queda el Clot dels Oroners que ens informa de l’abundància que van
tindre en altres temps.
Seguint el camí de seguida arribem a les primeres cases de
l’Albagés. Ací hi van arribar a haver sis veïns o cases
habitades, a part de pallisses i corrals. Es tracta a més d’un mas
ben antic i d’un topònim curiós que hom ha relacionat amb
«al-bayís» (la font) i el cert és que en esta zona l’aigua és
més bé abundant.
 |
Pista del Barranc Pardo.
|
 |
Fent drecera pel carrascar.
|
 |
Camí del Barranc Pardo a Vistabella.
|
 |
Font de la Belluga.
|
 |
Pista de l'Albagés pel Pla de la Moleta.
|
 |
L'Albagés de Dalt des del Pla de la Moleta.
|
 |
L'Albagés de Baix des de la Roca de la Moleta.
|
 |
Camí de Xodos a l'Albagés.
|
 |
Mas de l'Albagés.
|
Passem
sense molestar seguint el camí que corre per la part baixa dels
masos, i a l’eixida travessem una portera per a evitar que les
vaques pugen fins al mas. Entrem ací al Carrascal, que fa honor al
seu nom i que s’estén costera avall cap al riu del Molinet i cap a
la Cova de Tena, baix de la Moleta.
El camí va baixant poc a poc, sense perdre massa altura, i per
això remunta un tros el tall que fa el riu del Molinet. Caminant per
ací trobe una persona que ve corrents de l’altra banda i,
casualitats de la vida, també coneguda. Es tracta de Miquel, mestre
del TAFAD de Miralcamp que està mirant una ruta per a fer als
alumnes, i amb qui vam coincidir en un curset de GPS fa ja uns anys.
Cal però seguir camí perquè el matí ja és molt avançat i la
calor comença a apretar tot i estar encara a meitat de maig. Per
sort el tram que queda de baixada va per l’ombra de les carrasques,
primer, i dels pins, més endavant, fins que arribem al riu del
Molinet, ací simplement un barranc pedregós i sense aigua.
Al bell mig del barranc trobem una sèrie de pals indicadors que
mostren diferents rutes, més llargues i més curtes, que venen des
de Vistabella. Nosaltres seguirem la més curta que puja pel camí de
l’Albagés. A l’esquerra, i remuntant el barranc, queda un camí
que puja al mas del Collet, mentre que riu avall, seguint una vella
pista mig tapada per la malea, baixaríem cap als Molins, per on
passarem més tard.
Ara toca la segona costera del dia, i la més llarga doncs cal
salvar els quasi tres-cents metres que ens separen del poble. Per
sort el camí està ben traçat per a no fer-nos patir molt, i a més
es troba molt net.
Després de caminar uns metres pel barranc cal començar a pujar
per la solana. De l’ombra del bosc passem al sol d’una solana on
només creixen algunes carrasques, almenys en la part més baixa. Per
sort les vistes que anem trobant conforme pugem compensen l’esforç.
Anem cap a llevant un llarg tros per a buscar un llomet,fugint del
Xargallar de Clemente que queda a l’esquera. Quan arribem al
rellomet el camí enfila amunt pel llomet clapejat de carrasques una
bona tirada.
Quan el carrascar deixa pas al pinar trobem davant una costera més
rosta. El camí, ben net i arreglat de fa poc, puja empedrat i fent
voltes per a salvar el desnivell. Este tram és el que, en temps
antics, es coneixia com la Calçada dels Albagés, per ser un camí
calçat amb pedra. A banda de la magnífica obra d’enginyeria rural
el paratge bé mereix aturar-se i descansar un poc. Passem per la
vora dels Cabets, grans tormos de pedra que trauen el cap entre el
pinar.
Superada la Calçada dels Cabets arribem a un replanell on trobem
un forcall de camins. Novament unes indicacions ens informen de la
distància a Vistabella segons el camí que triem, perquè tots hi
van. Es tracta de la volta del Pinet que ve des del poble i fa la
volta al tossal del Calvari. Seguirem recte cap al poble per un camí
planer i ample sota els pins fins que arribem a un nou trencall. Ens
trobem ara al Pinet, magnífic mirador des d’on podem vore les
muntanyes que envolten la Foia d’Ores, i part del camí que hem
fet.
Des d’ací es podria anar directament al poble en una curta
passejada, però ja posats millor pujar a un mirador més bo com és
l’ermita del Calvari on, de propina, tenim situat un vèrtex
geodèsic. Així que cal seguir a l’esquerra un camí empedrat que
fa la volta al Calvari pel sud i estar atents a un sender menys
evident però enfitat, que ens portarà des d’ací directament al
capoll del tossal.
En un curt tram salvem els 50 metres de desnivell que ens porten
al davant del Calvari, uns bancals erms ens separen del tossalet on
s’alça l’ermita i, just al davant s’hi troba el vèrtex
geodèsic.
Des d’ací dalt veiem finalment el Pla, que s’allarga des de
l’Espino al Quinyó. Darrere del Pla queda la serra de la Batalla
i, encara més lluny el tossal dels Montllats i el Puntal del
Tamborero, ja a l’Aragó. Penyagolosa treu el cap, com no podia ser
d’altra manera, i mirant al nord queda Culla, el Motcàtil, ... Cap
a llevant hi ha la Foia d’Ores i la serra de la Nevera. Però la
millor vista és la del poble de Vistabella que s’estén als
nostres peus, ben proper.
Ara toca baixar cap al poble i per a fer-ho seguim les Voltes del
Calvari, el camí penitencial que puja des del poble i per on es fa
el Via Crucis cada Divendres Sant. Ací trobem les quinze estacions
amb les imatges de la passió en taulellets de l’Alcora molt
afectats per les gelades i la pluja. Com ja ha passat la setmana de
passió i la Pasqua no ens aturem en les estacions i baixem d’una
tirada al poble, on entrem pel carrer del Cementeri, pel mateix lloc
per on entra el GR-7 que ve de Sant Joan.
Ara toca travessar el poble de cap a cap, i que millor que fer-ho
pel carrer Major, passant pel Dau on hi és la magnífica església
renaixentista. Però caldrà explicar alguna cosa més del poble:
Vistabella es troba situada en ple massís del Penyagolosa
(1.814 m) i es tracta del municipi més elevat del País Valencià
amb 1.249 m. Altres cims importants que envolten Vistabella són
l'Absevar (1.645 m), Batalla (1.507 m), La Talaia (1.489 m) i Albagés
(1.481 m) així com grans ports de muntanya, com ara el del Vidre
(1.246 m). Destaca com accident geogràfic d'interès el Polje de
Vistabella, àmplia formació kàrstica, coneguda com Pla de
Vistabella, amb una fèrtil terra recorreguda per la rambla del Pla
les aigües de la qual es perden en el misteriós abenc del Quinyo,
antiga zona pantanosa.
Donada l'extensió del terme municipal, del que pràcticament
el 80% es troba cobert de bosc, es troben gran quantitat d'espècies
endèmiques, podent destacar el pis supramediterràni: roure
valencià, arç de Motppellier o "cap d'oró" (arbre
endèmic), sabines albars, negrals o mora, timó, sàlvia, cua de gat
blanc, "roure reboll", pi negral, bufalaga, etc.
D'origen musulmà, Cavanilles (1745-1804) la cita com
Vistabella de Culla, a la qual va pertànyer des de la conquesta. Fou
senyoriu de Balasc d'Alagon des del 1235 fins a la seua mort en què
passa a sa filla Constança, casada amb Guillem d'Anglesola. Van ser
ells qui li donaren carta de població el 3 d'abril de 1251; en 1260
un altre Balasc d'Alagon, de malnom “el nét” va envair el
senyoriu de Culla i va apoderar-se de Culla, Vilafranca i Vistabella.
En 1264 tornà de bell nou a la tinença de Culla. El 27 de març de
1303 el fill de Constança i Guillem d'Anglesola va vendre a l'orde
del Temple. En 1338 fou residència del rei d'Aragó. Com moltes de
les possessions dels templaris a la seua dissolució passa a poder de
la de Montesa, en el qual senyoriu romangué fins el segle XIX.
(Xavier Llop,
2009)
 |
Vistabella des del Carrascal.
|
 |
Baixant al riu del Molinet.
|
 |
El riu del Molinet que davalla des del Tossal de l'Albagés.
|
 |
Els Cabets.
|
 |
Calçada de l'Albagés.
|
 |
Volta del Pinet.
|
 |
Tossal del Calvari.
|
 |
Ermita i vèrtex geodèsic.
|
 |
i la foto del vèrtex.
|
 |
Capelletes del Calvari.
|
 |
Vistabella des de les Voltes del Calvari.
|
 |
L'Església al Dau.
|
Cal
eixir del poble per la carretera (d’Atzeneta, se sobreentén per
ser esta la primera i l’única principal). A l’eixida trobem unes
paletes, semblants a les dels PR, que ens orienta per a agafar el
vell Camí Real. Cal seguir un tros per la vora de la carretera, on
s’ha condicionat un pas per a vianants
Quan arribem a la nova urbanització de les Forques cal desviar-se
de la carretera per un dels carrers, a buscar l’inici del Camí
Real. Estem als peus del tossal de les Forques, topònim clar i
evident. Les forques estaven situades normalment a l’entrada dels
pobles, a un lloc ben visible des del camí més important i era un
avís que en eixe poble tenien el «mer
imperi», el dret de castigar els malfactors amb pena de mort. Si
ho pensem bé, no molt diferent de les poblacions del «salvatge
oest» que apareixen en les pel·lícules dels spaguetti western.
Deixem enrere les Forques i deixem enrere també el collet del
Vidre, que queda dalt nostre i per on passa la carretera. Este és el
Vidre de Vistabella i per això a l’altre collado el bategen com la
Xaparra pel mas que es troba als peus.
Baixem ara pel Camí Real, o camí real d’Atzeneta a Mosquerola,
per on també corre el Pas Real d’Aragó, que des del Prat de
Cabanes puja a les terres altes de Mosquerola. Este és un dels
camins tradicionals de les nostres terres que, segons estudis
recents, ja existia a l’època dels romans o anterior. Així
caminem per damunt, literalment, de la història.
El camí baixa per l’esquerra del barranc de la Piquereta i
passa entre dos grans penyes o tormos conegudes antigament com a
Bustalet més Alt i el més Baix, actualment conegut aquell primer
com la Roca del Puento. Cal dir que d’este camí en coneixem el
traçat i els noms dels llocs d’antic, doncs al ser un important
assegador era revisat en les continues visures
o reconeixements que hi feien els representants de la Setena de
Culla. I caldrà parlar un poc més de la Setena, agrupació de set
pobles que depenien, en temps de la conquesta, del castell de Culla i
que ja al segle XIV van crear una institució per a posar en comú
les terres de pastura, que va estar vigent fins el XIX.
«La Setena o Tinença de Culla no era altra cosa que una
mancomunitat ramadera de set pobles, que es va crear l’any 1345 i
va durar fins a 1890, amb un total de 545 anys de vigència.
Administrava autònomament tot el que pertocava a les pastures, boscs
i el que anomenem infrastructura ramadera -camins o assagadors,
assesters o mallades, i abeuradors-. Els set pobles que la composaven
es citaven sempre en aquest orde: Culla primer, després Benassal,
Vistabella i Atzeneta, els pobles grans, i Benafigos, la Torre d’en
Besora i Vilar de Canes, i, mentre van existir, el Boi -ara terme de
Vistabella- i el Molinell -ara terme de Culla-.
El 9 d’abril de 1345 aquests pobles van comprar l’herbatge
o pastures al mestre de Montesa, a canvi d’un pagament anual de 80
lliures valencianes -uns 60 duros de plata-, fet el dia de Tots
Sants. La Setena va obtenir a canvi una autonomia total sobre la
ramaderia: era l’ama absoluta de dita infrastructura (passos o
assagadors de seixanta passes d’ample, assesters i coves, i
abeuradors), i també tenia dret de pastura i de traure malea i fusta
a l’anomenada Terra de l’Herbatge, que no era de propietat de la
Setena, sinó de particulars, o bé terres comunes dels pobles
respectius. Tota esta infrastructura es revisava periòdicament, i es
conserven les visures o exàmens fets entre 1535 i finals del segle
XVIII.» (Pere
Enric Barreda)
Seguim ara un dels camins per on han passat raberes i persones
durant segles, i a més n’han deixat testimoni escrit. Així sabem
que la Roca del Puento abans s’anomenava el Bustalet més Alt, o
que el camí baixava, com ara, deixant a l’esquerra el collet de
Nius. I este collet de Nius, que no és un coll sinó un tossalet, el
trobem només travessar la carretera nova, construïda als anys vint
del segle vint. Abans pel mateix camí que pugem s’havia de portar
tot allò que no s’hi trobava al poble, fins i tot la sal, com ja
ens contava fa anys Otilio del mas de Gil; i com li va dir el fill
«menjarieu molt dolç».
El sol apreta de valent mentre baixem per la costera desboscada, i
és que al ser pas s’han tallat els arbres i només creixen
argelagues i el romer. El camí el trobem empedrat en molts llocs per
a evitar haver de refer-lo molt a sovint a causa de l’erosió del
constant pas d’animals i persones.
Travessada la carretera el camí continua dret al collet de Nius,
però abans d’arribar trenca a la dreta i baixa fent algunes voltes
a buscar el barranquet de la Devesa, on no arriba sinó que, a certa
altura, va resseguint-lo fins que engrava al barranc dels Molins, i
més enllà.
Passem per dalt del Molí Pasqual i el camí de ferradura es torna
pista, aprofitat el vell camí per fer-li el nou entrador de cotxes
al molí. Seguint-lo arribem al molí Regolfo, que queda dalt nostre,
arribant al riu dels Molins.
Tota esta baixada la fem corrents perquè se’ns fa tard i la
calor comença a apretar de valent, de manera que a l’arribar al
riu dels Molins la gosseta se’n va de cap dins per a refrescar-se.
Jo resistisc la temptació i em conforme en beure uns glops d’aigua,
mirant de racionar la que em queda per a no quedar-me’n sense.
 |
Camí real d'Atzeneta.
|
 |
La Foia d'Ores i la serra de la Nevera des del camí.
|
 |
Bancals del Molí Pasqual.
|
 |
Riu dels Molins.
|
 |
El Molí Regolfo.
|
El riu
dels molins fa honor al seu nom, fins a set molins n’aprofiten la
seua aigua, ben poca però en una terra on l’aigua no sol córrer
en superfície calia aprofitar-la al màxim. Així l’aigua movia
les moles del Molí Més Alt, abans de fer el mateix al Molí Geroni,
d’on passava al Molí Pasqual, al Regolfo i continuava avall per a
moldre al Molí Prat i al Molí Més Baix. Encara n’hi havia una
molineta més avallera, de la qual només en resta el cup, mentre que
la resta es conserva el casal, malgrat que molts ja estan
ensorrant-se.
Travessat el riu seguim per l’altra banda, deixant a l’esquerra
el molí Regolfo, curiós nom que pot ser li ve del fet que l’aigua
regolfava a l’entrar al cup. Continuem per un ample caminal just a
sota de la carretera, entre esta i el riu. Carrasques i roures ens
fan una poca d’ombra per a llevar-nos la calor que ja apreta de
valent. El camí coincideix amb la pista dels Molins just quan esta
mou des de la carretera. Anem ara entre parets que delimiten els
bancals de les vores, ara plantats de carrasques. Ací el Pas no és
molt ample doncs ens trobem en un dels pocs llocs apte per al cultiu.
Deixem a l’esquerra el vell molí i un nou magatzem que s’ha
alçat al bancal gran de dalt el molí. Ací trobem un trencall i cal
seguir a la dreta, desviant-nos de la Pista dels Molins per a seguir
el Pas Real que baixa a travessar el barranc del Barranc Pardo, que
ja hem travessat a l’anar però més amunt. Ací el barranc
travessa un rocam de conglomerat molt cimentat, però que ha format
un salt d’aigua per erosió diferencial. El camí passa just per
dalt i cal anar en conter de no caure en l’estret tall que ha obert
el barranc.
Camí avant continuem entre pinars a buscar un nou barranc, en
este cas el de la Collassa, pot ser el nom li ve de l’ampla i poc
marcada collassa que trasponem des del barranc del Barranc Pardo ...
o pot ser no. La qüestió és que caminem ara per la vora del
barranc, que portem a l’esquerra però prou fondo. Camí i barranc
van juntant-se, baixant l’un i pujant l’altre, fins que el camí
el travessa i continua per l’altra vessant, entrant ja a la Foia
del mas de Clèric. Deixem enrere uns bancals de carrasques i trobem
al davant els grans bancals del mas, encara treballats i sembla que
sembrats d’alfals i altres plantes farratgeres.
El mas de Clèric queda de l’altra banda de la Foia i l’anem
veien entre els arbres conforme anem pujant. Arribem així a la pista
de la Vallussera, que des de la Foia d’Ores baixa cap a la
Vallussera, traçada sobre l’antic camí de la Vallussera. L’altre
«caminet» de la font és el que seguim. Tot i què és una font
molt pobreta i que, sovint es troba eixuta, hui la trobem amb aigua
gràcies a les abundants pluges de la primavera.
Cal seguir ara la pista avall, però només uns metres perquè de
seguida trobem una paleta que ens mostra la direcció a seguir.
Enfilem des d’ací la costera del Collao. El camí passa per la
vora d’uns bancalets de carrasques i entra al pinar per on correrà
fins a dalt estalviant-nos, si no la calor, almenys el sol. Anem
pujant per la vora del barranc de la Vallussera, cap del barranc que
pren el nom de la gran partida que queda a la part baixa de la Foia
d’Ores, encara que el barranc només en conserva el nom en esta
part alta i posteriorment el canvia pel de barranc de la Clotxa i
riuet de Vistabella. El nom ve d’antic i ja apareix abans fins i
tot de la conquesta cristiana, anomenada la Vallis Ursera, és
a dir, la vall dels óssos. Si en algun lloc podrien haver-hi óssos
i llops sense ser molestats és en la Vall d’Usera, lloc feréstec
on mai ha hagut masos ni bancals.
El camí, conforme pugem, es fa més ample i clar i, ja a la part
alta, coincideix amb la línia telefònica. Ens trobem ja sota el
collao, i el camí per salvar més còmodament el desnivell passa de
l’altre costat de la capçalera del barranc de la Vallussera, per a
enfilar l’últim fent un parell de voltes.
Arribem així al punt d’inici després d’una llarga però més
que interessant ruta al voltant de la Foia d’Ores i, com sempre,
amb ganes de tornar a xafar estos camins, a vore si a la propera cap
a la Vallussera.
 |
Bancals de carrasques a la vora del barranc de la Collassa.
|
 |
Foia i mas de Clèric.
|
 |
Font dels Caminets.
|
 |
Camí empedrat pujant al Collao.
|
 |
El Collao de la Xaparra o del Vidre.
|
 |
Collado del Vidre.
|
Ací està el track:
I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:
Del
Pou de la Riba a la Nevera d’Atzeneta
El
tossal de la Nevera d’Atzeneta des del mas de Morratges
Vistabella
a Puertomingalvo
Més informació:
Arxiu de
Vistabella del Maestrat
Barberà i Miralles, Benjamín (2002) Catàleg dels molins
fariners d’aigua de la província de Castelló Ed. Antinea
Bernat Agut, Jesús (1994) Toponímia dels pobles
valencians. Atzeneta del Maestrat. Ed. Generalitat Valenciana
Bernat Agut, Jesús (2007) «Excursió toponímica» dins
Societat d’Onomàstica: butlletí interior Nº 106-107
Barreda Edo, Pere Enric (1994) «Parlament a la festa de la
Setena de Culla» recollit en Coses del Maestrat, de Barcelona, de
Roma ...
<https://blocs.mesvilaweb.cat/pereenric/parlament-a-la-festa-de-la-setena-de-culla-el-2-de-juliol-de-1994/>
Bernat Agut, Jesús (2015) Toponímia
de Vistabella del Maestrat Ed.
Universitat de València < http://hdl.handle.net/10550/50760>
Fuster Puig, Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Entre
Penyagolosa i el Montlleó Ed. elTossal cartografies
Roncero i Ventura, Enric Al voltant de Penyagolosa.
Tàndem Edicions, 2005
Serrador Almudéver, José Pascual (2007) Descubriendo
Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. avantpress. I també al blog
de l'autor.
