VOLTA AL CAMPILLO

Fa poc han netejat noves sendes pel terme de Ribesalbes. Noves o velles perquè el què han fet ha estat recuperar vells camins i assagadors. A més fa un temps també van netejar i marcar tot un seguit de rutes en bicicleta de muntanya. A l’Alcora també han recuperat i marcat nous senders, entre d’altres la ruta de la Metal·lúrgia que ja vam fer, en part, al gener passat. Així basant-nos en les rutes obertes per uns i altres hem dissenyat una ruta senderista pròpia que fa la volta al Campillo entre els termes de Ribesalbes i l’Alcora.

El Campillo però no és de Ribesalbes ni de l’Alcora sinó que és una partida del terme d’Onda que es troba entre els dos anteriors. Però encara que administrativament pertany al terme d’Onda els propietaris són majoritàriament de Ribesalbes. Fent honor al seu nom és un gran rodal de terreny pla, ideal per als camps, que es va transformar en regadiu als anys seixanta del segle passat per a compensar els veïns de Ribesalbes que van perdre les seues hortes, inundades pel pantà del Sitjar. Actualment encara contrasta la verdor dels tarongers que formen un rodal compacte, amb el verd més apagat d’oliveres i garroferes que hi ha als voltants.

 

Per començar la ruta ens acostem a la bassa del Campillo, fins on arriba l’aigua del riu de Millars i des d’on es rega la part d’horta. Dalt mateix de la bassa hi ha una senda que mou cap a Ribesalbes. En poques passes arribem al camí del Canal, que ací va per la vora del canal que porta l’aigua del riu al Campillo. Cal seguir-lo a l’esquerra uns metres fins a la carretera i baixar per ella per a trobar un sender marcat amb ratlles blanques i blaves que ve de Ribesalbes per a pujar al Tossal del Negre.

Després d’un curt tram per un camí de terra arribem al Campillo, o millor dit a la vora. A l’altura d’una caseta on el gust d’un pare va construir tot un món de fantasia per als fills, ja majors (amb una caseta de fades, un castell o un iglú entre d’altres construccions) trobem l’assagador d’entre Termes que segueix la ratlla de Ribesalbes i Onda. Nosaltres el seguirem cap al sud deixant el Campillo a l’esquerra. Ací ressalta el contrast entre el verd dels tarongers plantats dins del Campillo i les garroferes i oliveres (cuidades o perdudes) del secà que l’envolta. Seguim l’assagador fins als peus del Tossal del Negre on l’ample camí que el segueix es torna una estreta senda que puja cap al tossal.

Cal seguir les marques que ens porten senda amunt cap al capoll del tossal fent algunes voltes per suavitzar la pendent. Pugem entre bancals ermats fins que arribem a la part alta del tossal on hi ha una gran fita de terme i des d’on se pot vore el rodal del Campillo i tota la ruta que tenim previst fer. De l’altra banda queda el pantà del Sitjar, pràcticament ple. Hui les boires no ens deixen disfrutar de les vistes que arriben fins a la mar però no per això són menys boniques.

Inici de la ruta a la vora del Campillo.

Bassa del Campillo.

Ribesalbes des de la carretera.

Caseta de bruixes per als xiquets.

Assagador d'Entre Termes.

Pujant al tossal del Negre.

El Campillo des del Tossal del Negre ...

... i el pantà del Sitjar de l'altra banda.

Després d’uns moments al cim continuem camí per dalt del tossal que s’allarga cap al pantà. Baixem cap a un collet que separa les dos puntes del tossal. Ací la ruta marcada continua recte per dalt per a baixar al pantà per la cova del Negre. Nosaltres però trenquem a l’esquerra cap al barranc de Parents. Àlvar però se’ns separa per a seguir recte quedant que ens agafarà més endavant.

La senda baixa entre pins i coscolls fins que arribem al camí del Campillo, ací una estreta pista que entra als bancals que encara es treballen. La seguim a la dreta entre el pinar que colonitza els bancals de garroferes abandonats fins que mor. Ací cal esperar a Àlvar que hauria de vindre per la dreta, pel camí que ve de la cova del Negre. Ens estem esperant una estona no molt llarga i com que no ve continuem camí baixant pel vell camí que enfila avall pel barranc de Parents.

La baixada pel barranc és ben bonica. Seguim per una senda que travessa el dens pinar que creix més espès quan més baixem, i també més ombrívol de manera que a la part més baixa travessem un pinar madur amb un sotabosc de llentiscle, murta i l’arítjol que se’n puja pels pins. Anem buscant una senda que mostra el mapa del Tossal de l’Alcora i què puja per la Foguilella i la Foia dels Flares a buscar la ratlla del terme de l’Alcora però ens la saltem i fem cap a la carretera de Castelló a Ribesalbes que voreja el pantà. Cal tornar enrere i mirar millor i, ara sí, trobem la senda que està molt desdibuixada, no debades és una d’eixes sendes que els mestres del Tossal marquen amb puntets.

Ens esperem a l’entrada de la senda a Àlvar però no arriba i tampoc podem tocar-li perquè no hi ha cobertura de manera que decidim pujar un poc a buscar-ne senda amunt. Mala idea perquè al final anirem tot el matí enviant-nos missatges d’on parem però no ens acabarem trobant fins al final de la ruta. Així que no seguim avant buscant el senderol que puja per un barrancusset que baixa de la Foia dels Flares. El senderol es fa perdedor allà on el barranc s’obre, perdent-se entre l’herba alta que creix al fons. Finalment sense massa complicacions arribem a una pista que entra a una caseta assolada enmig d’un espès pinar i, seguint-la, fem cap a la ratlla de l’Alcora per on corre l’assagador reial d’Aragó que, des del Sitjar i per les Serretes puja cap a Penyagolosa.

Abandonant la ruta que va a la Cova del Negre.

Camí del Campillo.

Senda que baixa al barranc de Parents.

Tram de pinar madur al barranc de Parents.

La Foia dels Flares on no hi ha senda clara.

Bancals d'oliveres a la Foia dels Flares.

Seguim per la ratlla amunt fins que arribem a un antic corral de bous on ara ja no n’hi ha. Just ací passa el gasoducte i per la dreta continua una senda seguint-lo que baixa a travessar el barranc de la Grillera i per on es pot anar fins a l’Alcora. Nosaltres ara seguim recte entre bancals de garroferes fins que eixim a la carretera en una revolta tancada. Continuem per ella amunt fins una altra, ací cal desviar-se'n per la dreta a buscar un sender que ix just abans de la revolta a l’esquerra (i ens estalvia un tros d’asfalt) i seguim recte per l’assagador que va travessant entre garroferals, olivars i ametlars. El seguim fins que arribem a un pinar on l’abandonem per a retallar buscant el mas de Sant Gils. Seguim ací un entrador que travessa el pinar i per la vora d’un parany fa cap a un hort de tarongers deixat ermar. Travessem l’antic hort on la brossa ja passa per damunt dels tarongers secs i enllacem amb un camí que travessa un pinar i acaba en un estable de cavalls. Abans que acabe, quan gira a la dreta, seguim a l’esquerra un senderol que coincideix amb un assagador i que ens portarà a un garroferal. Deixem l’assagador i travessant el garroferal arribem a Sant Gils.

Ací, baix d’uns pins trobem unes taules d’obra on aprofitem per a descansar i fer un mos. Sant Gils fou una de les diferents masades del terme de l’Alcalatén que s’incorporaren a l’Alcora arran de la desaparició del poble d’Alcalatén al segle XV. La sort que han seguit les diverses masades existents ha estat dispar: així la Foia o Araia continuen formant part de l’Alcora mentre que Figueroles o Costur s’han separat convertint-se en pobles independents de Llucena i l’Alcora respectivament. Sant Gils és qui ha patit pitjor sort i hui en dia ha desaparegut totalment. Per Sant Gils passa el recentment marcat camí de la Metal·lúrgia que ve del mas d’en Corna i continua cap a Araia.

Assagador reial d'Aragó.

Fent drecera per una pista entre el pinar ...

... un camp de tarongers abandonat ...

... una altra pista entre el pinar ...

... i finalment per un antic assagador mig perdut.

El mas de Sant Gils.

Després de descansar continuem camí i ho fem seguint el camí de l’Alcora, per on ve el camí de la Metal·lúrgia però no el seguim més que uns metres perquè de seguida l’abandonem trencant a la dreta per una senda que baixa a buscar la font de Sant Gils. La senda, recuperada per l’amiga Aida i el seu company, segueix el traçat d’un assagador que baixa per la vora dels antics bancals d’horta que baixen com les grades d’un teatre romà cap al barranc de la Grillera, que ací pren el nom de barranc d’Araia (la Grillera se l’anomena quan es junta amb el barranc del Salt). Seguint el vell camí arribem al fons del tot a on passa el barranc per on corre l’aigua que antigament regava les hortetes.

Travessem el barranc i pugem per l’altra banda. L’assagador que seguíem continua a la dreta cap a la Palmosa però no està net. Nosaltres seguim pel camí netejat que torna a baixar al barranc passant per una raconada frescal on tornem a travessar l’aigua entre juncs, baladres i d’altres espècies amants de la humitat. Des d’ací pugem novament per l’altra banda fent cap als antics bancals. Deixem a l’esquerra les antigues hortetes i per la vora d’un llarg bancal de garroferes acabat de treballar i fem cap al camí de Sant Gils a l’Alcora (per on passa el camí de la Metal·lúrgia). Seguim ara a la dreta uns metres i quan comença a baixar trenquem a l’esquerra.

A l’esquerra tenim dos sendes no molt clares. Nosaltres seguim per la de dalt que puja entre el pinar i ens porta al camí de Sant Gils que va des de Sant Gils a Araia. Este també el seguim només uns metres perquè quan gira a la dreta nosaltres seguirem recte passant per la vora d’una finca de tarongers. Davant nostre veiem ja la Serreta per on hem de pujar.

Per la part de dalt dels tarongers continua un ample caminal en prou mal estat per al pas de cotxes que s’endinsa al pinar i va pujant cap a la Serreta. Per ací no és la primera vegada que passem però sempre ho hem fet en sentit contrari així que ara ens tocarà vore com de dura és la pujada que, a més, és la primera de tota la ruta que mereix eixe qualificatiu.

La primera part de la pujada la fem pel camí entre el pinar fins que arribem a un collet. Ací cal seguir per la senda que coincideix amb un assagador. A la Serreta on hi ha un pinar que es va salvar del foc sent esta la part més bonica del recorregut. El sender, no massa xafat però evident, passa sota els alts pins que li fan ombra i eviten el creixement del sotabosc. Després d’una pujada no massa llarga arribem a la Serra per on passa l’assagador real d’Aragó. Molt a prop de la Bassa de Fanzara que deixem a la dreta.

Senda de baixada al barranc d'Araia.

Travessant el barranc d'Araia.

Bancals a Sant Gils.

Camí de Sant Gils.

Pujant cap a la Serreta que es veu al fons.

Senda de la Serreta.

Pas real d'Aragó per la Serra en la Bassa de Fanzara.

Al punt on arribem conflueixen els termes de l’Alcora, Ribesalbes i Fanzara (el d’Onda queda un centenar de metres més enrere). I també ací arriben tota una sèrie d’assagadors que s’uneixen al assagador o pas Real d’Aragó que puja cap a Penyagolosa. Este era un punt de pas obligat per a les raberes que anaven a extremar. A més ací arriben també diferents camins que en la majoria de casos coincideixen amb els assagadors. Tenim la pista per on passa l’assagador principal, la senda que hem seguit, un camí que baixa directe a Araia (ara tapat de malea) i el que seguirem, que també seguint un assagador baixa als Contaors què és per on continuem la ruta.

Comencem la baixada pel camí vell, net i ben traçat de manera que podem baixar a bon pas sense patir massa per la pendent. A més així podem disfrutar de les vistes sobre Ribesalbes i el Millars. En dies més clars es veu també tota la Plana.

Baixant pel camí arribem al collet dels Contaors on hi ha una bassa i un aveall per als senglars i una caseta per a caçar-los a l'espera. Fins ací puja una pista seguint el traçat del vell camí i la senda més xafada trenca a la dreta baixant al Clot per a buscar Ribesalbes. Nosaltres però seguirem una senda recuperada fa poc que continua recte per l’assagador dels Contaors passant per dalt del Cau de les Màlies.

El camí dels Contaors des de la Serra.

Caseta per a l'espera del senglar.

La senda puja primer cap al capoll de la muntanya i segueix per dalt fins que, separant-se’n de l’assagador (que sempre va per dalt) continua pel cara-sol del tossal, amb una malea més clara. La senda s’ha netejat ha consciència de fa poca i és fàcil passar. A més la pendent no és massa gran i sempre de baixada fins que arribem a la Domenya. Mentre baixem podem disfrutar de les vistes que no són massa bones en un dia calorós i tèrbol.

Arribem finalment a la Domenya on la senda esdevé en pista (que puja a uns bancals i una caseta). Ací la pendent és més forta fins que arribem a un colladet a l’Esmoladora on hi ha un important encreuament de camins: per l’esquerra puja un ample camí des del Campillo que continua per la dreta cap a la Serra, recte continua un ample caminal que segueix l’assagador dels Contaors i a la seua dreta el camí de l’Esmoladora per on es pot baixar a Ribesalbes.

Seguirem recte pujant un poc per un pinar que creix a l’ombria del Piló del Palmeral fins que eixim a uns bancals d’ametlers al Tapàs. Travessem els bancals i per l’altra banda continuem per una ampla senda que baixa cap a la bassa del Campillo. Després d’un tros de terra arribem a una pista formigonada que puja al corral de les Forques. Des d’ací l’assagador baixa directe cap a Ribesalbes. Nosaltres però seguirem recte pel formigó fins que fa una revolta tancada, moment en què el deixarem seguint recte per una ampla senda que ens portarà al cap de dalt de la bassa del Campillo, a pocs metres d’on hem aparcat per a començar a caminar.

Acabem així una ruta més que interessant que fa la volta al curiós enclau del Campillo. Ruta ideal per a fer-la a la Primavera o la Tardor, encara que en esta segona cal anar molt pendent dels caçadors.

Seguint l'assagador dels Contaors pels colmos.

Arribant als corrals de la Domenya.

Camí del Campillo a la Serra.

Ametlers al Tapàs.

Tram de senda baixant al Corral de les Forques.

Tram formigonat al corral de les Forques.

Acabant la ruta novament a la bassa del Campillo.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

entre Ribesalbes i Araia al voltant del camí real d'Aragó

de Ribesalbes a Araia

de l’Alcora a Sant Gils pel mas Vell i tornant pel tossal de les Foies

Més informació:

• Ajuntament de Ribesalbes

• Arnau Juan, Òscar i Fuster Puig, Pau L'Alcora. Mapa del terme municipal. Ed. Ajuntament de l'Alcora, 2008.

• Sancho Comins, Jose (1990) Itinerarios por el valle del Mijares. Ed. Cajar rural San José Almazora (el fragment de ribesalbes es pot trobar ací)

• Ruta "camins de la Metal·lúrgia"

• Ajuntament de l'Alcora

D'ARTESA A LA MOLA DE FANZARA

Fa poc vam fer una ruta des d’Artesa passant pel tossal Negre fins a Xiclà. La ruta ens va quedar un poc curta i vam tindre la tentació d’allargar-la pujant a la Mola de Fanzara, encara que al final no ho vam fer per creure que seria massa llarga.

D’aquella ruta naix esta que n’és la continuació. Esta vegada però no hem pujat al tossal del Negre per no allargar la ruta en excés i hem anat fins a Xiclà per pista. De tota manera pujar pel tossal del Negre no allarga molt en quilòmetres la ruta, encara que segurament serà quasi quasi una hora més.

Començat la ruta des d’Artesa a punta de dia. Eixim del poble pel carrer del Calvari, seguint el SL-CV-106 que torna a Onda des d'Artesa.

Deixem el Calvari mig enrunat a la dreta, dalt del poble i passem per dalt de les últimes cases encaminant-nos cap al dipòsit d'aigua d'Onda i des d'ací seguim per dalt d'una llometa per un camí traçat sobre un antic assegador. Els camps treballats s'alternen amb els erms i amb algunes casetes de camp formant un paisatge humanitzat que serà la tònica dominant en part del recorregut.

Arribem així a un encreuament on abandonem el SL que continua cap a Onda. A l'esquerra segueix el camí de Tales a Onda, per on ve el Sender Local. Nosaltres no en seguim cap dels dos i enfilem recte cap al tossal de Xiclà (d’Onda), però no fem més que uns pocs passos que trenquem a l'esquerra per l'antic camí de Xiclà (de Tales).

El camí discorre entre el pinar i els bancals abandonats i es troba ben conservat fins que arriba a una caseta, just a la vora del vell camí i on en conte de recuperar la traça original se'n desvia pel bancal de dalt.

De l'altra banda tornem a trobar la traça antiga i, ja per dins d'un bosc més tancat, continua portant a l'esquerra el barranc de Xiclà (i la pista del Pantano).

El camí gira i enfila cap al Pantano on es va fer un abocador, ara clausurat, i abans d'arribar trenca a l'esquerra el camí vell que continua per la pista cap a la gran partida de Xiclà de Tales (de fet el camí que hem seguit és el vell camí que s'usava per a anar d'Artesa a Fanzara).

Ací deixem a la dreta una pista que puja cap al tossal Negre i continuem a l’esquerra passant per davant de l’abocador. Fins ací arriba un camí, asfaltat per a que entraren els camions a l’abocador, que ara continua de terra. Trobem ací també les marques blanques i roges del GR-333 en el tram entre Tales i Ribesalbes i el seguim mentre recorrem l’antic camí d’Artesa (i Tales) a Fanzara que ens portarà, sempre pel costat del barranc del Pantano o de Xiclà cap al punt on conflueixen els termes d’Onda, Tales i Fanzara.

Avancem a bon pas per la pista que planeja i deixem a l’esquerra un ramaderia de bous braus. Passem ací als peus del tossal Negre mentre que a la nostra esquerra queda la costera de Simó. Un tros més avant s’obre una ampla clotada on, en la part de dalt hi ha la font de Xiclà o font de Ramos com també es coneix a Onda. Per l’esquerra deixem un entrador que hi va seguint recte. Un tros més i a la dreta baixa la senda que fa la volta per dalt del tossal Negre i només unes passes més avant, enmig d’uns plans, trobem un encreuament de camins, just a uns metres d’on hi ha el molló que marca el punt on es junten els termes d’Onda, Tales i Fanzara. Ens trobem a la partida de Xiclà de Tales, Cantallops d’Onda i el Chirlán de Fanzara.

Artesa a punta de dia.

La Mola de Fanzara des d'Artesa.

Antic camí d'Artesa a Fanzara o de Xiclà.

Bous braus del Pantano.

El camí antic de Tales a Fanzara es junta ací amb el vell camí real de Suera a Fanzara que ve per l’esquerra. Per ell s’ha traçat el PR-CV-161 que continua per la dreta cap a Onda. El GR-333 també segueix un tros cap allí però abandona el camí vell per vorejar una gran finca de tarongers abandonada que es va menjar el vell camí. Nosaltres el seguirem, abandonant el PR que continua per la vora del barranc de Beniparrell ja dins del terme d’Onda, i entrarem al de Fanzara passant per davant del curiós mas del Pi.

No seguim però molt de tros el GR doncs este fa la volta a la gran finca de abandonada de Chirlán mentre que nosaltres ens desviem i pugem per un senderol que enllaça amb un sender que puja cap al corral de Chirlán. Deixem el corral a la dreta i continuem un bell tros entre el pinar que ocupa tot el que abans foren antics bancals de garroferes. La senda més clara continua recte però nosaltres trenquem a l'esquerra per un camí també clar i evident que busca un reguer que baixa des de los Collados. Travessem el reguer i pugem fins a una era. Ací hi havia un antic algepsar i encara es conserva una caseta, el forn d'algep i la era amb un rulo per triturar l'algep cuit. Un poc més amunt hi ha l'aflorament d'on es treia l'algep per a coure'l.

Al costat del rulo hi ha una fita que marca el punt on abandonem la senda i continuem per un corriol obert per a pujar a dalt dels Collados. Recte continua un sender que baixa cap al barranc de la Basseta, per on passarem més endavant, així que esta és una bona possibilitat de retallar la ruta quasi a la meitat.

El senderol travessa per bancals abandonats, coberts de pinar i malea. Per ací es va passar una carrera de muntanya d’Onda i s’ha netejat i enfitat el pas de manera que és fàcil de passar i seguir. Anem seguint una llarga diagonal mentre remuntem les faldes del Patxaco. Ací el pinar és més espès i conforme pugem anem veient com s'estén als nostres peus fins els primers horts de tarongers d'Onda. El camí és prou més clar que la primera vegada que hi vam pujar, ja fa quatre anys, i si en aquella ocasió presentava dubtes en molts punts, ara no en tenim cap i és molt més fàcil de seguir, més net i més xafat.

Quan ja hem fet quasi un quilòmetre canviem de direcció i comencem a pujar cap al nord en un tram on el pinar és més madur i espés. Finalment eixim del pinar i enfilem recte amunt per una costera pedregosa coberta de coscoll. Este és el paisatge dominant a bona part de la Mola de Fanzara, així com al Turio i Saganta on la roca calar aflora en superfície impedint el creixement del bosc. Només el coscoll s'arrapa a les vessants i no les cobreix totalment. Arribem finalment a dalt on la pendent suavitza i el coscoll creix més alt. Girant el cap endarrere la vista es perd per la Plana que queda als nostres peus, fins a la mar i més enllà on les Columbretes es retallen a l'horitzó. Davant nostre el terra canvia. Ací hi ha més molla i les carrasques prenen el lloc del coscoll, encara que als vells bancals són els pins qui formen un bonic bosquet. Travessem este punt que, anys enrere estava molt tapat i ara és molt clar, i eixim a una pista que travessa el bosc de pins amb algunes carrasques i que ens porta a la caseta Rero.

Mas del Pi.

Senda del Chirlán.

Antic algepsar a Chirlán.

La Plana des de la pujada a la Mola. En primer terme el tossal Negre.

Arribant al capdamunt de la Mola.

Caseta Rero.

La caseta Rero és una caseta nova, o almenys molt més nova que l’antic mas dels Collados del qual només en resten les runes, o el de los Frailes. De tota manera fa molts anys que no s’acosta ningú a fer-li una visita. La caseta és tancada però a una vora té un xicotet cobert que ens pot servir de recer improvisat en cas de mal temps. Ací arriba una pista des del mas de los Frailes, i continua cap a los Collados. Nosaltres la seguim cap a l’esquerra, cap al mas de los Frailes sota l’espès pinar que cobreix la cara nord del Alto de la Muela.

La Mola o la Muela no és una única muntanya, és el nom que pren l'ampla extensió montuosa que queda entre el barranco del Turio i el de los Gamellones. No es tracta d'una mola com les del Maestrat però sí d'un terreny pla i elevat que contrasta amb els cims costeruts d'Espadà. Ara bé la Muela no és totalment plana i alguns barranquissos la travessen i la fragmenten.

Davant nostre queda el Cerro de la Muela, la part més alta, on hi ha un punt de vigilància forestal. Darrere nostre i de l'altra banda del barranco de los Gamellones queda la Muela pròpiament dita.

El camí ens porta a passar per davant del mas dels Frares, antic mas ara quasi totalment enrunat propietat dels flares carmelites d’Onda. Davant d’ell hi ha l’avenc dels Frares i uns metres abans d’arribar a l’esquerra mou la senda que puja al Alt de la Mola on hi ha un vèrtex geodèsic i una caseta de vigilància forestal.

Deixem enrere el mas i continuem camí fins que arribem a una ampla collada. Ací hi ha una porta que barra l’accés per a vehicles al mas dels Frares, el dels Collados i a la Caseta Rero. Travessant-la arribem a una pista que puja des del collado de Ayódar i baixa cap a Ayódar. Seguint-la a la dreta a pocs metres trobaríem el camí vell d’Ayódar a Fanzara que travessa la Mola. Nosaltres però seguirem a l’esquerra baixant cap al collado de Ayódar que separa els termes d’Ayódar, per on ara caminem, i de Suera, que tenim just al davant.

La pista no té cap complicació i ens permet disfrutar d’unes magnífiques vistes sobre l’eix principal de la serra d’Espadà, així com també del barranc de la Basseta que s’obre pas per Xiclà i Beniparrell per a convertir-se en el barranc de Ràtils, un barranquet modest d’un llarg recorregut que enllaça amb el riu Sec després de travessar els termes de Suera, Onda i Vila-real.

Mas de los Frailes.

Ayódar des del coll de los Frailes.

Pista de baixada al collado de Ayódar.

Passem per la vora d’un maset de blocs que ara sembla abandonat i baixem fent un parell de voltes al Collado de Ayódar per on passa la carretera i per on passa també el vell camí real de Suera a Ayódar. A la dreta, per la vora de la carretera baixa el camí vell, en un primer tram de pista, que ressegueix el barranco del Collado. Nosaltres seguirem a l’esquerra per un tram de la pista del Corral Blanc, ací formigonada, que de seguida abandonem seguint recte pel camí vell, molt erosionat al travessar uns terrers d’argila. El camí voreja els bancals que baixen al barranc de la Basseta i, de l’altra banda, pugen fins al Corral Blanc, just a sota de la Mola que domina tota esta part del terme de Suera. Un tros més avant continuem per una pista oberta damunt del camí antic i que ens portarà a enllaçar amb una pista de més bon ferm i amb algun tros empedrat que, en realitat, és la vella carretera, abandonada al fer la nova i convertida en pista d’accés als bancals d’oliveres d’esta part del terme de Suera.

Seguim la vella carretera que passa per la vora d’una caseta i segueix entre bancals d’oliveres encara treballats i d’altres menjats pel pinar fins que enllacem amb la carretera nova, just al punt on se’n separa l’antiga carretera d’Ayódar a Onda que baixa ara directa. Tot este tram que hem seguit coincideix amb el Pas Real d’Ayódar, important assagador que baixa d’Ayódar a Onda coincident amb l’antic camí. Ara el seguirem també però per carretera, ja que la carretera ací es va traçar seguint el vell camí i pas real.

Toca fer un llarg tram de carretera, i no serà el darrer. Per sort és una carretera amb poc de trànsit doncs és molt millor la nova carretera que passa per Suera. De tota manera les bicicletes i les motos encara en fan molt d’ús els caps de setmana i cal anar atents. La carretera baixa pràcticament recta fins a la font de la Basseta. Ací la carretera fa una volta per salvar un barrancusset i just en ella es troba la font de la Basseta que, fent honor al seu nom, aboca l’aigua en una bassa menuda. Per la seua vora baixa una pista per on continuarem la nostra ruta. Podríem seguir per la carretera què és més curt però també és menys interessant i a més així no hem d’anar atents al trànsit.

Baixem per la vora de la font que sempre té aigua i continuem per la pista que ens baixa cap al barranc de la Basseta que hi pren el nom. Quan acaba la pista continua un sender que ens porta a travessar el barranc i continua per l’altra banda seguint barranc avall. Seguint el barranc passem per un lloc molt humit on els esbarzers entapissen el fons del barranc just al punt on hi ha la ratlla de Fanzara. Ací està l’abeurador (o font) de Fanzara. Ara no es pot abeurar perquè la vegetació ho impedeix totalment.

Des d’ací el camí se’n separa del barranc i pren altura fugint dels trams més tapats travessant un tram de pinar madur. Tornem a baixar un poc i arribem a un punt on es junta una senda més xafada; es tracta de la senda que hem deixat a l’algepsar quan hem començat a pujar a la Mola. Ara la seguirem avall fins que aboca a una pista que cal seguir a la dreta (per l’esquerra també es va al mateix lloc). Seguim la pista que ens porta cap a Xiclà i retallem per un sender una gran volta que hi fa per enllaçar amb el camí real de Fanzara a Sueras per on hi ha traçat el PR-CV-161.

Continuem pel camí carreter en part picat a la pedra que ens duu a la font. La font de Xiclà naix just a sota de la senda i vora una gran bassa de reg. Ací a més acaba el camí carreter i continua un camí de ferradura que segueix cap a la carretera de Tales, camí que també és assegador.

Camí real de Suera a Ayódar.

Carretera vella d'Ayódar enllaçant amb la nova.

Carretera vella d'Ayódar que coincideix amb el camí real d'Onda.

Font de la Basseta.

Sender del barranco de la Balseta.

Pista cap a Xiclà. Al fons es veu el tossal Negre.

El tossal Negre des de la font de Xiclà o de Ramos.

La font de Xiclà o font de Ramos es troba a la capçalera del barranquet del mateix nom, adosada a una bassa que regula l'aigua per al reg d'un parell de grans bancals que es troben a la part de baix i que estan plantats de tarongers. A les vores del barranc a més trobem bancals de secà treballats i fins i tot alguna caseta vella però ben conservada i encara en ús. El racó sembla transportar-nos a un altre temps quan encara hi havien bancals treballats, temps que a la resta de la serra només es conserva a la memòria dels més vells doncs els bancals cada vegada sovintegen menys.

Després d’aturar-nos uns moments a la font continuem pel camí de ferradura que mou per la vora. El camí puja pel pinar fins que, ja prop de la carretera, apareixen els bancals d’oliveres treballats. Finalment arribem a la carretera vella d’Ayódar, traçada seguint el vell camí d’Ayódar a Onda, que havíem abandonat més enrere. El PR gira ací a la dreta per a baixar a Suera per Cantallops però nosaltres seguim a l’esquerra, carretera avall, pel mateix traçat del vell camí i de l’assagador.

Seguim quasi mig quilòmetre carretera avall i arribem així a un collet on ens aturem. Per l'esquerra venia l'antic camí de Tales a Fanzara que pujava per la costera de Simó. És el camí més curt entre els dos pobles però el GR-333 no s'ha recuperat i s'ha traçat per ací sinó fent més volta, pot ser perquè a la part de baix el camí passa per la vora de la ramaderia de bous braus del Pantà. Llàstima.

Continuem baixant per la carretera que fa una volta (o pel camí vell que retallava al recte passant pels corrals de la Frontera) i quasi un quilòmetre més avall, quan fa una corba a l'esquerra, trobem per la dreta la traça del vell camí i assegador que ens cal seguir cap a Tales.

El camí passa per la vora d'una caseta i enfila entre parets sota el pinar fins que arriba a un encreuament. Per ací passa el camí vell de Suera a Onda, i també el GR-333 que retrobem i seguirem ara a l’esquerra cap a Onda. A partir d'ací anem vorejant les finques de tarongers que s'estenen per la Carbonària, amb el Montí al fons fins que arribem a la carretera vella d'Ayódar. Uns metres més avant deixem a la dreta el camí asfaltat al Pantà per on va el GR i per on hem passat al començar la ruta i ja només hem de seguir la carretera per arribar a Artesa d'on ja veiem al fons el campanar.

Camí de Sueras a Fanzara.

Carretera vella d'Ayódar.

Xiclà o Chirlán des de la carretera d'Ayódar.

Artesa amb la Plana al fons.

Baixant per la Frontera.

Camí real de Fanzara a Tales.

Camí real de Suera a Onda.

Passeig peatonal per la vora de la carretera.

Església d'Artesa.

 

Ací està el track:

 

Powered by Wikiloc

 

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

 La Mola, el Turio i las Picorzas

De Suera a Ayódar pel camí vell i tornada per la rambla de Villamalur

 D'Artesa a Xiclà pel tossal del Negre i la Frontera de Tales

d'Artesa a Suera. Caminant per l'altra serra d'Espadà

 GR333: de Tales a Suera tornant per Xiclà

GR-333 Circular entre Ribesalbes i Tales per terres de Fanzara  

 Del Baladrar a la Muela

Mas Frailes - Collados - cova de la Mola

 

Més informació:

• Ajuntament d'Onda
• Chiva, Ismael (2014) "Artesa - Xiclà - Font de Ramos - la Frontera - Artesa" dins el blog Camins en la natura accessible a la web 
• Castany i Àlvaro, Joan Toponímia dels pobles valencians: Onda , ed. AVL, València, 2004 Accessible a la web.
• Diago Manuel, V. Àlvaro i Fèlix, F El clima i la vegetació d'Onda Ed. els propis autors, Onda, 2004
• Llop Goterris, X. 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
• Arnau Juan, Òscar (2016) Serra d'Espadà. Mapa i guia excursionista. Ed. eltossalcartografies   
• Estall i Polés, Vicent (2006) Toponímia dels pobles valencians: Suera Ed. AVL accessible a la web
• Guarque Porcar, José Mª (2013) La piedra seca en Fanzara
• Sancho Comins, Jose (1990) Itinerarios por el valle del Mijares. Ed. Cajar rural San José Almazora (el fragment de ribesalbes es pot trobar ací)