dissabte, 28 de desembre de 2019

DELS ULLALS DE LA FOU A BEL PER LA PENA I LA CREU

Bel és l'únic poble de la província de Castelló on no havíem estat mai i per anar la primera vegada ens feia il·lusió arribar a peu. Des de Rossell, d'on ara depèn, hi ha el vell camí que puja retallant la carretera que es va fer als anys seixanta accelerant el procés de despoblació i eixa és una bona opció que a més es pot fer circular, però per acabar de completar la jornada senderista també volíem pujar a la Mola de la Pena, el vèrtex de més de mil metres més baixet de tot el país Valencià.
A la Mola de la Pena li tenia posat l'ull des que Pablo en va fer la crònica de la seua ascensió i hem aprofitat la seua ruta però en conte de seguir el seu track nosaltres hem fet la circular diferent, més llarga i interessant, passant pel poble de Bel i tornant per la Serra i el Grau de la Borja. Esta és la part més espectacular de la ruta però malauradament no la vam disfrutar massa doncs se'ns va fer de nit.

Per fer l'ascensió a Bel i a la Pena de Bel hem començat a caminar des de l'Ullal de la Fou, a la vora del camí de Vallibona, camí asfaltat que no arriba a carretera. Ací hi ha lloc per a deixar mitja dotzena de cotxes i des d'ací mouen uns quants camins, entre d'altres el de la Borja, per on tornarem, i el de Bel per on anirem.
Deixem enrere l'asfalt i sense travessar el barranc de la Fou agafem una senda que mou sota unes carrasques i on un cartell ens avisa que tenim una hora i mitja pràcticament tota cara amunt fins a Bel.
El camí comença a pujar quasi des d'un inici, sempre sota les carrasques que cobreixen una partida que paradoxalment porta el nom de lo Pinaret per més que sí que hi ha alguns rodals de pins, més escassos que les carrasques però més grans.
Anem travessant un carrascar de rebrot, fruit de la tala i el carboneig, almenys, de les dècades dels 1950 i 60 quan molta gent va optar per tallar les carrasques i fer carbó com a últim recurs abans d'haver d'abandonar els masos i bancals on havien viscut tota la vida. Així ho demostra l'escassa altura i l'haver dos, tres i fins i tot quatre troncs d'una mateixa cepa. És llàstima que després no es continuara explotant per a llenya perquè de deixar un únic cimal ara els arbres serien el doble d'alts i ens trobaríem davant d'un carrascar ben desenvolupat, però els masovers van haver de marxar igualment després de tallar les carrasques.
El camí puja fent voltes per a salvar el fort desnivell fins que queda sota els cingles del Morral Negre. Des d'allí han caigut algunes penyes despreses del cingle que han fet llenya de les carrasques que han trobat per davant. Per sort no han malmés el camí. Un poc més avant travessem un sargallar de pedra menuda, caiguda també dels cingles del Morral Negre al llarg d'anys i anys.
Dalt del Morral comencen a volar els voltors que busquen les corrents tèrmiques per elevar-se sense esforç per a buscar menjar. Nosaltres amb més esforç enfilem la darrera costera que fent voltes i revoltes ens pujarà fins al mas de Mariner.
Arribem al capdamunt de la costera i ja es veu el mas de l'altra banda. Encara no estem al punt més alt però a partir d'ací la pujada ja quasi deixa de ser-ho. Voregem un barranquís que ens separa de la Mola de Bel que s'alça de l'altra banda unida al Morral Negre per un crestall rocallós.
Fem l'últim tram de pujada deixant a l'esquerra un camí que entra al mas de Mariner i un curt tros més amunt arribem a una ampla pista forestal. Cal seguir ara la pista a la dreta.
Arribats a la pista ens desviem uns metres per a vore una caseta de pedra seca gran i ben conservada, i també per a mirar sí es pot travessar retallant al recte cap a la Mola de la Pena, però descartem fer-ho per haver de passar pel mig de finques particulars. Cal doncs seguir la pista que puja uns metres abans de traspondre una ampla collada i baixar ja cap a Bel.
Ens sorprèn trobar una rabera d'ovelles pasturant a les faldes de lo Tossal, segurament és l'única de tot el poble.
Només traspondre el collet davant mateix tenim Bel. La pista baixa fins allí deixant a l'esquerra amples bancals, ara sense treballar, que són la raó de ser del poble, situat en un dels pocs llocs més o menys plans i amb bona terra de cultiu de totes estes muntanyes.


Carretera de Vallibona a l'Ullal de la Fou.

Inici del camí de Bel.

Pujant a l'ombra del carrascar.

La vall del riu Cervol.

Passejar per la Tinença o els Ports i no vore voltors ...

Pedregal als peus del Morral Negre.

El mas de Mariner.

La cresta del Morral Negre.

Caseta de pedra seca a la vora del camí.

Ovelles pasturant a la falda de lo Tossal.

Bel.

No arribarem al poble, uns metres abans trobem a la dreta un vell camí amb una nova senyal que ens marca el camí a seguir cap a la Pena de Bel. El camí puja cap al collet del Molló i continua deixant a la dreta la partida de los Clotets que fent honor al seu nom fa una clotada antigament coberta de bancals treballats dels quals ara només uns pocs continuen en ús. Just a la vora del camí encara trobem un xic llaurant un bancal amb la mula mecànica que posa un toc de vida humana en un paisatge que en general és solitari i salvatge.
Davant nostre queda la Mola de Bel però no hi pujarem sinó que el camí segueix faldejant per la seua cara nord. El clapissar de la mola està cobert d'un savinar què és l'única vegetació que arrela bé. El travessem seguint el vell camí, ample i planer, que enfila al collet que separa la Mola de Bel de la Mola de la Pena, o caldria dir les moles perquè són dos i no una les que tenim al davant encara que fins que no arribem sota els cingles no s'aprecia.
Arribem al collet que queda sota els cingles que tanquen la mola de la Pena conformant una mola perfecta, almenys des d'este punt de vista. Ací mou un sender avall cap a la font de l'Ós i és per on seguirem després de pujar a la Pena què és (en part) el què hem vingut a fer.
Per a pujar a la Pena cal seguir un corriol que corre sota els cingles per l'ombrívola cara nord on creix un herbassar espès fruit de la humitat que s'escola sota els cingles i de l'ombra de la mola. Seguint el corriol deixem a la dreta un tall que parteix la mola en dos. El corriol continua sempre vora el cingle fins que assoleix el cim pla de la mola per llevant, mirant cap a la mar. A l'arribar al pla cimer trobem les restes d'un forn de calç i a partir d'ací el corriol pràcticament es perd entre el rocam del cim on també les savines són els únics arbrissons que arrelen.
Cal seguir amunt pel pla inclinat que ens portarà al punt més alt de la Mola de la Pena on hi ha un molló de terme a la vora d'un vèrtex geodèsic, tots dos situats al canto de la Pena que dóna nom a la mola.
Estem a dalt de la Pena de Bel. Pena i no penya què és com diríem ara doncs segons els filòlegs pena és un topònim fossilitzat que ja no s'usa en la parla quotidiana. Sembla que la palatalització de la "n" pronunciant-la "ny" ve d'antic però encara queden molts topònims on s'ha conservat; sense anar més lluny en el cas de Cabanes (cabanyes en diríem ara) Vilar de Canes (i no canyes), o en el cas de "pena" en Pena-roja de Tastavins, el pantà de la Pena, Penàguila ... i possiblement Pina.
En este cas la Pena és el cingle de més de cent metres de caiguda i molts més de llargària que tanca la mola cap al sud. Guaitant al canto del cingle avall queda la vall del riu Cervol però no és l'únic que veiem. Davant dels nostres ulls queda una de les panoràmiques més impressionants de les nostres muntanyes: cap a l'est hi ha les planes que s'estenen des de Rossell i Traiguera cap a la mar, hui cobertes de núvols baixos enmig dels quals destaca el Montsià, cap a migjorn i de l'altra banda de la vall del Cervol hi ha la serra del Turmell i traent el cap per darrere podem vore tot un seguit de serres des d'Irta fins a la Nevera de Catí, a ponent queda la part alta de la vall del Cervol i al fons on es perd la vista tota una sèrie de moles des de la Mola d'Ares, la Muela Monchén, ... i cap a tramuntana hi ha el massís del Port amb el tossal d'en Canadé, el del Tres Reis, el Caro, ... aprofitant açò cal descansar el cos alhora que la vista i fem una breu parada per a menjar un pastisset i un tros de prim que ja fa rato que ha passat l'hora d'esmorzar.

Inici del camí de la Pena de Bel.

Camí de la Pena traspost el coll del Molló.

Llaurant al bancal. Darrere hi ha el Morral Negre i al fons el Turmell.

Mola de la Pena.

Corriol sota els cingles.

L'extensa mola de la Pena mirant cap a la mar.

Molló i vèrtex dalt la Pena de Bel.

La Pena de Bel fent honor al seu nom.

La vall del Cervol i el Turmell.

Mirant cap a la mar que no es veu.

Un altre vèrtex per a la col·lecció.



Després d'estar-nos una bona estona mirant el paisatge i esmorzant tot  comencem a baixar però no ho fem per on hem vingut sinó que ens dirigim cap al nord, sempre per la vora del cingle però no massa a la vora, a buscar un gorgontxo o canal que separa les dos moles. Quan hem arribat hem espantat un grupet de cabres que s'estaven al sol i han baixat cap allí per tant contem en baixar nosaltres.
Si mirem bé on posar els peus pràcticament arribem al tall entre les dos moles sense haver de posar les mans, i des d'ací buscant el millor pas trobem un baixador que ens porta al peu dels cingles per on passa el corriol d'accés a la Pena.
Seguim el corriol fins quasi arribar al coll que separa la Mola de la Pena de la Mola de Bel. Ací ens cal trobar la senda de la font de l'Ós i sort que portem un track perquè no se'n veu cap rastre, però només fem unes passes pel que sembla camp a través hi trobem una fita, la primera d'altres que ens portaran avall cap al barranc d'en Gras. Després d'una primera part que trobem gràcies a les fites després la senda és més fàcil de seguir ja que s'ha netejat els arbustos i malea que la tapava encara que no sembla que passe molta gent, ni tan sols cabres.
La senda davalla a buscar el barranc d'en Gras i puja per l'altra banda més assolellada i on només creix una malea de romer i argelaga roja. Conforme pugem trobem a la dreta el camí de baixada a la font de l'Ós. Nosaltres seguirem amunt per una costera assolellada que no deu abellir massa pujar a l'estiu fins que arribem a les Planes que, fent honor al seu nom, formen una gran extensió plana i pelada que s'estén cap a Bel.
El track que portem va cap al corral de les Planes que queda al nord, per on hi ha un camí que baixa per la cova del Colom a Rossell però nosaltres tirem al recte cap a Bel seguint un ample assegador que queda just davant nostre.
L'assegador ens porta al camí de les Planes. Tota la partida estava antigament cultivada i encara queden els molts bancals de pedra seca que juntament amb casetes, basses i parets formen un paisatge humanitzat i construït que contrasta amb la banda de la Pena on la mà de l'home, tot i ser també important, no sembla tant present.
Seguint el camí de les Planes passem per davant del cementeri de Bel, cementeri nou perquè el vell està al costat de l'església com era habitual en l'edat mitjana. Passat el cementeri arribem a la carretera de Bel, l'únic accés motoritzat al poble construïda l'any 1972 sobre l'antiga pista oberta pels veïns i que va fer possible l'abandó del poble així com l'actual conservació com a segona residència, paradoxes de la vida.
Davant mateix d'on eixim a la carretera hi ha la nevera de Bel, o millor dit, davall però com se'ns fa tard no baixem a vore-la i la deixem per a una altra visita, així que continuem per carretera sense por que ens xafe cap dels ... cap cotxe que passa fins que trenquem a la dreta per un entrador que travessa els bancals que davallen en forma de mitja lluna per davant del poble, entrant al mateix pel carrer del Sol, un dels dos carrers que trobem.
Gorgontxo o canal que separa.

Pujador a les Moles.

Fites a la senda de la font de l'Ós.

Travessant el barranc del Gras.

El barranc del Gras que baixa cap a la plana.

El camí puja des de la font de l'Ós cap a les Planes.

Les Planes, fent honor al seu nom.

Bancals i més bancals per tal d'aprofitar el terreny "pla".

La Mola de la Pena de des de les Planes.

El cementeri de Bel.

Carretera de Bel, l'únic accés en cotxe al poble.

Bel que sembla un tren de vapor.

Entrant a Bel per primera vegada.

Església de Bel.


Fem una ràpida vista al poble, que ràpidament es veu doncs només té dos carrers, el carrer del Sol que queda més avall, al cara-sol, i el carrer Major, el més gran i important. A Bel hi ha bar i estem tentats d'entrar-hi però anem molt mal de temps i només fem una ullada ràpida a l'església romànica de conquesta que està tancada. Caldrà tornar també a vore-la un altre dia. Agafem aigua a la font que hi ha al davant de l'església i continuem camí eixint del poble pel camí de la Pobla que voreja lo Tossal per l'ombria abalisat com a PR-CV-75.5. De l'altra banda de lo Tossal arribem a la pista, l'única del poble i que ja hem xafat abans prop del mas de Mariner i què ara haurem de seguir un bon tros a l'estar traçada ací damunt el vell camí de la Pobla.
Ens queda ara un llarg tram de pista que, malgrat tot, no es fa gens pesada al permetre'ns anar mirant el paisatge, sobretot el que queda al nord on destaca la serra de la Creu que s'allarga cap a la mar. A la nostre esquerra, quan la vista ho permet, queda la capçalera del barranc de la Fou per on haurem de baixar per tornar al cotxe però de moment anem caminant pista avant, més o menys planers. Ens plantegem de baixar per ahí cap a la Borja per retallar la ruta prevista per por que se'ns faça de nit però al final decidim seguir pensant que, un poc just, però podrem arribar abans de sol post.
Trobem un parell de punts on el vell camí continua recte mentre la pista fa més volta, i en un d'ells trenca a l'esquerra el vell camí de Bel a Vallibona per Sant Domingo tal i com mostra una indicació. Cal seguir avant i al bell poc, quan la pista baixa a la dreta, seguirem recte el vell camí que ressegueix el llom de la Serra.
Deixem enrere un pinaret i travessem una zona que mostra haver estat cremada de fa anys. Ací els pins i les savines que creixen ací i allà depenent de la potència del sòl deixen pas a una espessa malea d'argelaga i romer on trobem algun pinet jove i rebrotissos de carrasca. El camí la travessa sempre per l'ombria però prop del cim.
Quan arribem a un rodal de pins que no es van cremar trobem un pal que indica la direcció de la coveta Fumada. Pugem el corriolet que hi porta però no trobem res així que reprenem camí recte avant. Un poc més avant el camí gira a la dreta faldejant el Molló dels Tres Termes, on conflueixen els termes de Bel, Vallibona i la Pobla. El camí fa la volta per l'est i seguint-lo arribem al coll del Xumador on s'han fet alguns treballs forestals i fins on arriba un camí que ve de la pista que hem deixat.
De l'altra banda del coll queda la vall on hi ha la Pobla i el Bellestar i ací mateix parteixen els camins de la Pobla i Castell de Cabres. A la dreta continua el camí de la Pobla que després de planejar per dalt la serra baixa cap a la vall. Nosaltres seguirem a l'esquerra pel camí de Castell de Cabres que continua serra avant, primer per l'ombria i després per la solana (abalisat com a PR-CV-75.13). Però abans de continuar camí ens aturem a disfrutar de les vistes i a menjar que ja ve sent hora.
Després de dinar, a deshora, continuem camí pel bonic sender que voreja per l'ombria el Molló dels Tres Termes. A l'inici del sender trobem un cartell que ens avisa que és una "zona sensible vigilada, no isqueu de la senda". No s'entén massa bé perquè però fem cas a les indicacions i no deixem la senda que és prou clara. Només trobem un desviament a la dreta que baixa pel mas de l'Esparver al Pla de la Fanda. Quan arribem al coll de la Creu el camí canvia de vessant i passa de l'ombria coberta de pins a la solana de carrasques. Girant la vista enrere es veu una caseta de fusta de vigilància i davant nostre hi ha uns cingles amb unes tanques i és ací on recordem que a Bel és un dels llocs on s'han soltat crebalossos dins el projecte de reintroducció "Benvingut de nou crebalòs" a la Tinença. És per això que no s'ha d'eixir del camí per tal de no molestar-los al ser esta una de les zones elegides per a posar-los en llibertat.
Continuant pel camí que enceta ara una costera per tota la solana que ens portarà al punt més alt de la serra trobem un parell de cabres mortes i menjades pels voltors a les quals els falten també alguns ossos, pot ser gràcies als crebalossos que hi ha per ací.
A l'esquerra podem vore tot el barranc de la Fou que s'obre pas entre el Morral Negre i les Moles de Sant Domingo abans de fer cap al riu Cervol, i pràcticament tenim a vistes tota la ruta que ens queda per fer ... i és molta encara així que toca apretar el pas i no encantar-se perquè ja va vesprejant.
Finalment arribem al capoll de la Serra de la Creu i de creu només trobem la que formen les indicacions del camí: cap a Castell de Cabres i cap a la Pobla.

Eixint de Bel pel camí de la Pobla de Benifassà.

Enllaçant amb la Pista.

Camí de la Vallibona per Sant Domingo.

Pista que coincideix amb el camí de la Pobla.

Camí vell de la Pobla travessant un tram que ha patit un incendi.

El camí arribant al coll del Xumador.

Camí de Castell de Cabres.

Desviament al mas de l'Esparver.

La vall de Benifassà.

La Creu, punt més alt de la Serra que en pren el nom.

El barranc de la Fou entre el Morral Negre a l'esquerra i les Moles de Sant Domingo a la dreta.

La Creu des del coll de la Creu.

Camí per la solana de la Creu.

Mascle de cabra menjat pels voltors de fa poc.

L'única creu que trobem a la Creu és la de direccions.

Des de la Creu cal buscar el camí que baixa cap a la Borja i no està gens clar. De fet comencem a baixar amb el mapa i la brúixola recte per la llarga lloma que baixa cap al sud. Per sort només està coberta d'algunes savines i ginebres que no dificulten el pas.
Amb el mapa a la mà finalment trobem les primeres fites i senyals del camí que baixa cap a la Borja i una vegada trobat el rastre ja no el perdem. Conforme anem baixant el camí es va fent més evident i més fàcil de seguir i la vegetació va canviant; les savines i ginebres van deixant pas progressivament a un pinar que alterna amb el carrascar a les zones més eixutes. L'altura a la que estem i el sol ponent ens deixa unes estampes magnífiques de les Moles de Sant Domingo amb la serra del Turmell de fons.
Conforme baixem a bon ritme per por a què se'ns faça de nit trobem una bifurcació de senders. El camí que apareix al mapa és el de la dreta però el de l'esquerra sembla que s'ha netejat recentment així que ens la juguem i seguim per ell.
Finalment es tornaran a juntar, però el què baixem fa un poc més de volta i suavitza la baixada. Comença baixant per un carrascar que en altres temps es va carbonejar, i de fet trobem restes de carboneres, fins que enfila un barrancusset per on continua el vell senderol per baixar el carbó que travessa un rodal de pinar. L'antic senderol sembla que continuava pel barranquet però el tram netejat i enfitat ens porta a pujar uns metres fins a un colladet on enllacem amb el camí de Bel a Sant Domingo què és on havíem d'eixir.
Una vegada al camí cal baixar per l'esquerra cap al mas de la Borja. Ací a la vora hi ha el pi Gros de la Borja però l'hora que és no tenim temps d'entretindre'ns buscant-lo així que seguim avall a bon pas travessant un pinar jove que creix als voltants del povet de la Serra que ompli una bassa que ara aprofiten cabres i senglars.
Camí avall passem pel costat d'un estrat vertical que sembla una autèntica paret de roca que baixa avall. Entrem a la part més espectacular del recorregut però no podem disfrutar-la tal i com voldríem per què el sol s'està ponent darrere nostre i el barranc de la Fou cap a on baixem ja està omplint-se d'ombres.
El camí ens porta pel costat de la font de la Borja on un pouet tapat de branques per a que els animals no embruten l'aigua omple uns gamellons. Un poc més avall trobem el vell mas de la Borja on encara hi havien un parell de famílies a meitat segle XX i ara no queden més que les parets, la resta es troba ja envaït per la vegetació que es va menjant el que en altres temps deguere ser un mas important i ric.
Des de l'era baixa el camí entre parets que el separen dels bancals. Ara als bancals creix un pinar tant espès com el que hem trobat fora d'ells i que ens acompanya fins al fons del barranc. Uns metres abans trobem un enforcall de camins: recte continua el camí a Bel per on haguerem vingut en menys de la meitat de temps, cal seguir ara per la dreta per una senda enfitada que voreja els vells bancals i el barranc de la Fou per l'esquerra.
Quan deixem enrere els vells bancals el pinar deixa pas al carrascar i als roures que creixen fora de les antigues zones cultivades. Encara que mirem d'anar a bon pas els últims rajos de sol ponent s'amaguen darrere les Moles de Sant Domingo. Per sort quan arribem al Grau de la Borja encara tenim prou llum per poder salvar el grau on hi ha una corda posada per ajudar-se a baixar. Després cal baixar un pedregal fins al fons del barranc. Ens trobem en el pas més difícil del dia i també possiblement el més perillós perquè la pedra menuda esvara molt i la poca llum no ajuda.
Finalment arribem al fons del barranc quan se'ns fa de nit. Cal traure el frontal per continuar però ens perdem l'espectacularitat del lloc, només entre ombres podem endevinar el pas entre els Estrets de la Borja quan el barranc de la Fou fa honor al seu nom obrint-se pas entre les muntanyes.
Passem per la font de la Parra i l'últim tros del camí poca cosa podem dir, un fil de llum entre les tenebres que ens envolten i que es perllonga fins a tornar a la carretera on tenim el cotxe.
Caldrà tornar amb llum per a tornar a passar els Estrets i el Grau de la Borja però no per això l'excursió ens deixa un mal sabor de boca, ans al contrari estem segurs d'haver completat una ruta de cinc estrelles.


Baixant a buscar el camí camp a través.

Moles de Sant Domingo i al fons la serra del Turmell.

Carrascars carbonejats.

Antic camí de baixada de la Creu a la Borja.

Collet al camí de Bel a Sant Domingo.

Camí de Bel.

El sol ponent al Morral Negre i la Mola de Bel.

Font de la Borja.

Mas de la Borja.

Camí de Bel.

Camí del barranc de la Fou.

El sol s'amaga darrere de les Moles de Sant Domingo.

Grau de la Borja.

Barranc de la Fou ja de nit fosc.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc

Més informació: