dissabte, 25 de maig de 2019

D'ATZENETA A LES TORROCELLES PEL CASTELL TORNANT PEL MANGRANAR

Hui ens tocava ruta fàcil amb esmorzar al final, i per a complir amb tots els requisits ens hem acostat a Atzeneta per fer una ruta que ens ha portat a visitar el Castell, les Torrocelles i el Mangranar abans de tornar al poble. La ruta no ha estat massa curta però el poc desnivell i el dia, núvol i frescot, ens han ajudat a fer-la curta i estar a bon hora per a esmorzar.


Amb la frescor d'un matí on encara es fa present la pluja d'ahir eixim del poble a buscar el camí de Llucena que ens portarà cap al Castell d'Atzeneta.
Eixim del poble per l'ermita del Loreto que, quan es va fer estava als afores i ara està ben dins del poble. Al seu voltant ens sorprenen els cadafals que hi ha perquè no sabíem que estaven dcelebrant les festes de la Joventut, per això deu ser que el matí és tan tranquil, encara no s'ha alçat la gent.
Eixim del poble pel carrer de la Font que ens porta a la font de la Torre, abans una font molt important tal i com es pot vore per la gran obra de pedra picada que l'envolta: unes piques de pedra i la font emmarcada en un arc també de pedra. Ara no té aigua o, millor dit, l'aigua es desvia fins al poble de manera que ací no n'ix.
Deixem enrere la font on parteixen dos camins; per dalt va el camí del Castell (i de Xodos) i per baix el de Figueroles (i Llucena). Tot i què anem al Castell agafarem el segon què si bé és un poc més llarg és més entretingut i no xafa tant d'asfalt.
Seguirem una ruta assenyalada en pals indicadors blaus i deixem a la dreta el PR-CV-358 que puja a la Nevera d'Atzeneta pel Mangranar, part del qual farem de tornada. Eixe tram coincideix amb el PR no oficial d'Atzaneta a Xodos i al camí d'Atzaneta a Penyagolosa inclós als Camins de Penyagolosa.
El camí ens porta per la partida dels Freginals, que ja no estan destinats al cultiu de farratges (freginal deriva de farraginal o lloc on es cultiven els farratges) sinó que ara hi trobem camps de cereals, oliveres i fins i tot alguna vinya. Com que estem molt prop del poble i la terra és plana i molt fèrtil encara la trobem quasi tota treballada. Només quan ens acostem a la rambla d'Atzeneta hi ha algun rodal de pinar que creix als camps abandonats. Ací mateix deixem el vell camí de Figueroles que baixa per travessar la rambla i seguir per l'altra banda a pujar la Serra de la Creu (i que es troba perdut en el tros entre el Piló de la Creu i el Corral Blanc) i continuem per dalt de la rambla seguint el camí de Llucena.
El camí ens porta sempre per dalt de la rambla fins al barranc del Gorg. Travessem el barranc on hi ha un interessant assut i després de travessar la pista (asfaltada) del Castell arribem a la rambla del Castell al punt on hi ha l'àrea recreativa de les Sorts a només un centenar de metres de l'assut.


Començant la ruta a l'avinguda de Castelló.

Ermita del Loreto envoltada de cadafals.

La font de la Torre al camí del Castell.

Camí de Llucena.

Assut del barranc del Gorg.
A l'àrea de les Sorts hi ha alguns jocs infantils, una zona de taules per fer pícnic i, el més interessant, un pontet per a passar la rambla, que a partir d'ací sol dur aigua, a la manera tradicional es tracta d'un llarg cabiró de fusta recolzat en dos pilons d'obra. El cabiró es troba enganxat amb una cadena a un dels dos pilons de manera que en cas que l'aigua passe per dalt es queda surant a favor de la corrent, així quan torna a baixar el nivell de l'aigua només cal tornar-lo a posar al lloc i no es perd el cabiró ni provoca majors desperfectes en la passera llevat de la molèstia d'haver de tornar lo a posar a lloc.
Travessem l'ample cabiró i continuem per l'altra banda sempre prop de la rambla fins que eixim a una pista ampla. L'hem de seguir només uns metres perquè de seguida l'abandonem buscant la rambla. La pista continua seguint el traçat del vell camí de Llucena.
Davant nostre tenim el molí de l'Espinal, mogut per l'aigua de la rambla. Travessem novament la rambla, esta vegada a gual, i el nostre camí passa a vistes del casalici i continua deixant la font de l'Espinal a l'esquerra i buscant la séquia que portava l'aigua al molí. Caminem un tros per damunt del caixer de la séquia fins que trobem una pista transversal i per la passera de formigó de la pista travessem novament la rambla. Cal seguir ara quasi a frec de l'aigua entre una vegetació de ribera que inclou canyes, salzes, alguns oms joves i també els espinals que li donen nom al molí i a la font.
Passem sota un gran mur de pedra que suporta una sénia quasi quatre metres per dalt nostre i tornem a travessar a gual la rambla. Ara el camí ens porta entre antics bancals abandonats abandonant la vora de l'aigua i buscant una séquia vella on pugem per unes escales de fusta.
Seguim pel caixer de la vella séquia cap als tolls del Castell: el del Peix, el de l'Ofegador i el del Castell. El camí puja per unes penyes per a separar-se'n del caixer de la rambla i unes cadenes ens ajuden a no esvarar. Quan prenem altura el camí continua recte a buscar el mas de la Pallissera però nosaltres prenem una drecera a la dreta que puja directe al Castell saltant bancals.
Àrea recreativa de les Sorts.

Pont tradicional.

Camí entre els bancals i la rambla.

Molí de l'Espinal.

Sender vora la rambla del Castell.

Pas equipat als tolls del Castell.

Tolls del Castell.

Drecera de pujada al Castell.

Castell d'Atzeneta i ermitori de Sant Joan.
El Castell d'Atzeneta no és pròpiament un castell. Es tracta d'una torre fortificada medieval que ja apareix en la documentació de la conquesta cristiana amb el nom del Castellar. Del castell original només s'ha conservat la torre que possiblement fou torre de l'homenatge. A finals del segle XV es va afegir una ermita dedicada a la Mare de Déu de l'Esperança i Sant Sebastià que, posteriorment, canvia l'advocació per Sant Joan què és l'actual titular. Al llarg dels segles ha anat modificant-se però mantenint l'estructura bàsica i servint d'habitatge als ermitans que cuidaven l'ermita. Es va rehabilitar tant el Castell com els voltants després del gran incendi del 96 quan va cremar el pinar que l'envoltava i quasi el tapava així com algunes parts de l'edifici. A la vora del Castell hi ha una gran àrea recreativa amb tauletes i torradors i fins a ell puja un camí asfaltat des d'Atzeneta.
Després de visitar per fora el Castell continuem camí i ho fem baixant per un gorgontxo que hi ha als peus mateix del Castell i que ens portarà novament al fons del barranc del Castell. Per ací baixen les marques d'elcamí en el tram que va des d'Atzeneta a Xodos passant pel Castell i les Torrocelles. De fet el nostre recorregut en bona segueix les marques de doble ferradura.
En este cas elcamí ve pels tolls del Castell i hi puja per la canaleta que nosaltres baixem, no massa difícil però tampoc massa fàcil. Quan arribem a baix seguim les marques blaves del sender d'Atzeneta que ens portarà al mas de la Pallissera.
Travessem el barranc i continuem per la vora. Quan estem davant del mas de Beltran el travessem novament i agafem el camí de ferradura del mas de la Pallissera, ben traçat, net i ben conservat, que puja amb una pendent constant salvant el desnivell que hi ha entre el barranc i el mas.
Arribem a un collet i el camí enfila recte amunt cap al mas fent l'últim tram per la pista encimentada que baixa als bancals per damunt el vell camí empedrat.
Arribem al mas i ens trobem un veí del mas desbrossant l'herba que creix per les vores. Ens entretenim xarrant amb ell que ens explica on queda la Roca de la Pallissera i ens convida a visitar-la, però hui no serà el dia perquè tenim altres plans però queda pendent per a una altra ocasió. Hui encara tenim molt que caminar i continuem des del mas per la pista que puja cap al mas de Fabra. A la dreta i avall hi ha la continuació de la ruta que portàvem des d'Atzeneta que puja al Castell per la font de la Pallissera.
Pugem per la pista per on fa poc que li han passat una màquina per a aplanar-la i tapar els regalls, això ha fet que la terra estiga més tova i l'aigua de la nit passada ha fet la resta de manera que el fang se'ns va acumulant a les botes fent més pesada una pujada que d'altra manera seria prou suau.
A la nostra esquerra deixem els bancals del mas que baixen cap al barranc de la Vall. Uns centenars de metres més amunt s'acaba el terme d'Atzeneta i entrem al de Llucena que té un terme tan gran com variat. Descartem alguns entradors a l'esquerra que baixen a bancals treballats i continuem pujant cap a un collet on la Lloma dels Pericos (que portem a la dreta) s'uneix a la Lloma de Matassa. Just uns metres abans d'arribar al collet ens ve per l'esquerra el camí dels Pelegrins, abalisat amb les marques roges i blanques del GR-33. El GR puja des del mas de la Vall que domina des de dalt la Vall, lloc on s'obre una xicoteta valleta a les vores del barranc. Ací travessa la pista i continua trasponent la lloma per a baixar per la font dels Xops cap a l'ermitori de les Torrecelles. Nosaltres descartem eixa opció (que ja coneixem) i continuem per la pista cap al mas de Fabra.
La partida de les Foies des del Castell d'Atzeneta.

Gorgontxo o canal per a baixar del Castell.

Travessant la rambla del Castell als seus peus.

Camí de la Pallissera.


Mas de la Pallissera.

El mas de la Pallissera i el Castell.

Pista del mas de Fabra de dalt.

L'ermita de les Torrocelles des de la Lloma de Matassa.

La pista discorre per dalt les llomes, primer la de la Matassa i més tard la de la Font, que ens portaran al mas de Fabra de dalt. Quasi tota esta zona va estar prou afectada per l'incendi de l'Alcalatén i la major part de la vegetació consisteix en un matollar dominat per l'argelaga on de tant en tant trobem carrasques i ginebres que han rebrotat després del foc. Només dalt la lloma trobem un rodal de pinets de repoblació què és el més semblant a un bosc.
Baixem cap al mas de Fabra de Dalt que s'alça en un colladet entre tossalets però abans d'arribar-hi trobem a la dreta el camí encimentat que baixa al mas de Fabra de Baix. L'antic camí de Llucena a les Torrocelles arribava ací des del mas de la Llometa però actualment està totalment perdut. Des del mas de dalt baixava al de baix recte però no ens atrevim a buscar-lo així que seguim la pista que ens sorprèn gratament al trobar-nos a les vores alguns roures ja fadrinets.
Passem per davant el mas de Fabra de Baix, més ben arreglat que el de dalt i voltat de bancals encara treballats, i seguim la pista que no es correspon amb cap camí vell però que ens baixarà sense punxar-nos al barranc de les Torrocelles (què és el nom que pren el barranc del Castell dins del terme de Llucena).
El camí baixa entre els bancals del mas plantats d'ametlers, oliveres i el nou cultiu de moda: carrasques (tot i què ací també creixerien bé els roures). Fa una gran volta entre els bancals i baixa cap al mas de l'Ombria. Ací la vegetació fa honor al seu nom i a l'ombria trobem roures, carrasques, pins i també oms i xops. De fet la font dels Xops està ben a prop però per més que mirem si hi ha alguna senda que hi vaja no en sabem endevinar cap i no ens atrevim a travessar a pèl un barranc tan frondós.
Seguim la pista que baixa fent grans voltes i travessa el barranc de la Canaleta, que baixa des del mas de Fabra i cada vegada és més verd i amb més vegetació. Ens sorprèn l'espès falagueral que creix als seus voltants i l'aigua que s'escorre dels vessants de la muntanya. Un poc més avant enllaça el GR33 que baixa de la Lloma dels Pericos i que ara ens acompanyarà mentre acabem de baixar al barranc de les Torrocelles.
Baixem un bon tram seguint el GR i abandonem la pista (que segueix a la Pallissera i el Castell i per on ve elcamí) i seguim la senda que ens porta a travessar el barranc de les Torrocelles en una zona on creix el boix, tan escàs per les nostres muntanyes.
La pujada per la solana contrasta amb l'ombria per on hem baixat, ací només algunes savines i oliveres bordes hi creixen entre les penyes i ens acompanyaran fins a l'ermita de les Torrocelles.

Arribant al mas de Fabra de dalt.

Pista al mas de Fabra de Baix.

Mas de Fabra de Baix.

Pista del mas de l'Ombria.

Ermitori de Sant Miquel de les Torrecelles.

Barranc de les Torrocelles.

Camí dels Pelegrins pujant a les Torrocelles.

Entrada a Sant Miquel de les Torrecelles.
Segurament Sant Miquel de les Torrecelles és un dels ermitoris més singulars de tota la província de Castelló. Es tracta d'una fortificació circular amb l'ermita adossada a la part de fora de la muralla. Presenta una torre davant la porta principal, que mira al migdia mentre que actualment té una entrada secundària cap al nord.  A la banda de dins del mur hi ha una llarga porxada, una part feta de cap nou als anys 90. Davant per davant un edifici on abans vivia l'ermità o ermitana i que ara només s'usa en les romeries i pelegrinacions, en este cas on dinen els pelegrins. Al centre hi ha una gran olivera i d'un costat l'aljub que recull l'aigua de pluja. Adossat per llevant hi ha l'església on s'accedeix des de fora per un curiós porxe obert al sud. L'església és menuda i fosca i només s'obre en dies de festa. Nosaltres vam estar-hi fa cosa d'un mes acompanyant fins ací als pelegrins i el contrast entre l'animació d'aquell dia i la solitud de hui és enorme.
Ens aturem uns minuts a la placeta a fer un mos i descansar un poc. Estem més o menys a meitat del recorregut i al punt més allunyat d'Atzeneta de tota la ruta. Ara toca anar tornant i cal fer-ho a bon pas aprofitant que bona part del que tenim per davant són pistes.
Si hem entrat per la porta principal ara eixim per la porta falsa, la que dóna al nord, i per ella arribem a la pista que ve des de Llucena i d'Atzeneta. Ací abandonem el GR i seguim per la pista cap a Atzeneta.
La pista, ampla i planera, ens permet avançar molt de pressa i de seguida deixem enrere els bancals d'ametlers que hi ha prop de l'ermita i entrem a una zona de bosc amb carrasques i pins que creixen a les vores del barranquet de la Font de la Torre. Ací no va arribar el gran incendi del 2007 i la vegetació és més verda i variada malgrat que el matollar domina bona part del paisatge.
Passem per dalt de la font de la Torre d'on quasi no cau aigua i eixim de la part més boscosa a unes llomes desarbrades i ací trobem un encreuament de pistes. Un pal indicador ens assenyala les direccions a seguir; per l'esquerra entra una pista al mas de Timó mentre que per la dreta segueix la pista que portàvem cap al Castell. Recte mou una pista al mas de Remisio i al Mangranar i eixa és la direcció que ens cal a nosaltres.
Per la pista del mas de Remisio també s'ha passat la màquina i això fa que el fang se'ns torne a enganxar als peus. Per sort el camí és planer i cap costera s'afegeix al pes de les espardenyes. El camí ens porta a uns bancals treballats i  a partir d'ací ja no s'ha passat cap màquina doncs hem entrat novament al terme d'Atzeneta deixant enrere el de Llucena.
El camí es fa més estret i amb carrasques disperses quan ens acostem al mas que s'alça al bell mig d'una lloma. Passem entre la casa i les pallisses i allí mateix trobem un altre enforcall de camins: recte continua la pista de les Llomes cap a Atzeneta pel mas Propet però nosaltres seguirem a l'esquerra cap al Mangranar.
En un primer moment seguim un estret carril voltat de carrasques no molt grans i coscolls quasi tan grans com les carrasques. El carril acaba a uns bancals i continua el vell camí de ferradura que baixava al mas de Boix baixant pel costat del Llorassar on a una clotada creix un carrascal entreverat de roures que s'escampa per l'ombria que davalla cap al barranc del Gorg. Este carrascar jove bé mereix una visita en una altra ocasió i més temps perquè és un d'eixos racons perduts i ben conservats que amaguen les muntanyes del Maestrat. I és que per més que la classificació comarcal de Soler incloga a Atzeneta del Maestrat a l'Alcalatén tant per història i paisatge es troba al Maestrat, sent el Castell i les Torrocelles prova d'esta frontera històrica bastides les dos fortificacions per a controlar el pas d'una comarca a l'altra.
Seguint el camí del mas de Boix arribem al barranc del Gorg que ja havíem travessat al punt on s'engrava amb la rambla d'Atzeneta. Ara el seguirem uns metres avall fins que n'eixim per l'esquerra seguint un camí que puja recte com un fil amunt, passant entre uns bancals treballats i uns altres repoblats de pinar.
El camí es torna pista d'accés a les finques i al pinar i gira a llevant planejant entre el pinar de repoblació que envolta el mas del Mangranar i seguint-lo arribem finalment al Mangranar.
Pista de les Torrocelles.

Trencall al mas de Remisio.

Pista de les Llomes.

Mas de Remisio.

Camí del mas del Boix.

Carrascal a l'ombria del mas de Remisio.

Barranc del Gorg.

Foia del Mangranar.
El mas del Mangranar és un antic mas reconvertit en hotel rural que conta també amb quatre cases rurals. Un lloc perdut i tranquil (però amb molt bon accés) on descansar o des d'on descobrir les muntanyes dels voltants de Penyagolosa.
Tot i què tenim la temptació d'acostar-nos al bar evitem acostar-nos massa per no caure-hi i continuem camí de tornada a Atzeneta.
Per ací passa el PR no oficial d'Atzeneta a Xodos  que segueix el vell camí que unia els dos poble, per on també anaven a Penyagolosa els veïns d'Atzeneta en romiatge o pelegrinació en temps antics. Nosaltres el seguirem cap a Atzeneta tal i com indica un rètol.
El camí mou per la vora de la bassa d'aigua potable del mas i puja cap a una llarga lloma que separa el barranc del Gorg del de l'Aigua Nova. El pinar de repoblació que ens acompanya en la pujada desapareix al capoll de la lloma on ens envolta un matollar de coscoll i romer. Per sort el camí es troba net i clar així que és fàcil de seguir i no cal patir. D'esta manera podem entretenir-nos mirant el paisatge dels voltants i conforme avancem trau el cap la punta de Penyagolosa i el Marinet, la Lloma Bernat, el tossal d'Esparreguera, el Bovalar, el Piló de la Creu ... entre molts d'altres.
Camí caminant passem prop del mas de Griva i, un poc més avant, eixim a la pista que hi entra, traçada en bona part aprofitant el vell camí. Davant nostre hi va gent caminant i com que s'ho agafen amb més calma finalment arribem a la seua altura. Es tracta d'una excursió del Club de muntanya At-zenet que fan amb motiu de les festes de la Joventut. Els avancem quan passen per dalt de la Cova de Pere Tomàs. Un rètol assenyala on és la senda d'accés.
Deixem enrere l'entrador a la cova que s'obre sobre el barranc del Gorg i continuem davallant per la pista cap a Atzeneta que ja tenim al davant així que apretem el pas aprofitant la còmoda baixada per la pista.
Arribem al punt on la pista aboca a una altra que corre transversalment. Ací tenim dos opcions d'anar a Atzeneta, per la dreta passant pel mas Propet i entrant novament per la font de la Torre o recte, baixant pel barranc d'Aigua Nova. Com no sabem quina és millor preguntem a l'home més major i que fa de guia als senderistes d'At-zenet que ens recomana la segona opció, així que seguint els seus consells seguim el vell camí de Xodos (i del Mangranar) que baixa a buscar el barranc d'Aigua Nova per a seguir-lo després per la vora fins a Atzeneta.
El paisatge canvia i passem per una zona més arbrada amb pins i alguna carrasca que ens acompanya fins al llit del barranc. El travessem i seguim per l'altra vessant coberta només de malea. Ací enllaça el camí real de Xodos (el més important dels dos que anaven d'Atzeneta a Xodos, però que ara coincideix en bona part amb la carretera). Seguim avall fins que arribem a la Madonya on enllacem amb una pista asfaltada que cal seguir avall, sempre per la vessant esquerra del barranc.
A partir d'ací només trobarem bancals treballats als nostres voltants en un paisatge cada vegada més humanitzat quan més ens acostem al poble on finalment entrem pel carrer de l'Aigua Nova, que es correspon al barranc que passa soterrat per baix del carrer.
Ens trobem a l'entrar en un parell de parades del mercat però com no ens fa falta res passem ràpid i travessem Atzeneta, llarga i estreta, de punta a punta fins a Casa Ramón on, ara sí, cal fer parada i fonda.

Mas del Mangranar.

Eixint del Mangranar pel dipòsit d'aigua.

Lloma entre el barranc de l'Aigua Nova i el del Gorg.

Camí del Mangranar o de Xodos.

Pista/camí de Xodos amb Atzeneta al fons.

Senda pel barranc de l'Aigua Nova.

Barranc de l'Aigua Nova.

Entrant a Atzeneta pel carrer de l'Aigua Nova.

Mercat als carrers d'Atzeneta.



Ací està el track:



Powered by Wikiloc

I ací una altra ruta que comparteix part del recorregut:

Pels camins de pelegrinació de les Useres: el camí dels Pelegrins i el Piló de la Creu

Més informació:
  • Diversos autors (2000) S.G.R. 33 Castelló de la Plana Sant Joan de Penyagollosa. Sender de la Lluna Plena. Ed. Centre Excursionista de Castelló
  •  Soler, José Luis (2015) Atzeneta del Maestrat. Un poble per a viure Ed. Diputació de Castelló
  • Rutes d'Atzeneta

dissabte, 11 de maig de 2019

EL CERRO DE SAN VICENTE DES DE ZUCAINA


Hui ens hem acostat a Zucaina amb la intenció de pujar al Cerro de San Vicente on hi ha un vèrtex de la xarxa geodèsica de l'IGN. La idea original era pujar al vèrtex i després continuar pel "camino real de Aragón a Onda" fins a la fuente del Manzano (de Arañuel), des d'allí buscar el mas de l'Hostal (de Ludiente) i retornar a Zucaina pel camino de Cirat. Al final no ha estat possible perquè la ruta se'ns ha fet més llarga i pesada del què teníem previst.


Hem començat a caminar tard, a les deu del matí, i ja amb calor i un sol que ja pica. Des de la Media Luna de baix del poble travessem el poble de baix a dalt per a eixir per l'ermita de Santa Bárbara. Per dalt del Calvario agafem un camí que seguiex el Paso del Calvario al Lazareto. Quan el camí que portem gira a l'esquerra, a un punt on hi ha un contenidor que fa d'ecoparc, cal seguir recte pel pas. De seguida trobem les traces d'un antic camí i és que per ací mateix també ix el camino de Villahermosa i el camino de San Vicente, que seguirem.
Anem pujant pel Romeral, que queda a la falda de San Gregorio. La partida fa honor al nom i el romer domina sobre els pins i carrasquissos.
Arribem a un encreuament de camins i per la dreta se'n va un pas que puja a San Gregorio i també se'n desvia l'antic camí de Villahermosa per anar pel Pairón a buscar la Chirivilla. Nosaltres seguim recte i uns metres més avant trobem una pista traçada damunt del pas que cal seguir.
Avancem amb paret a cada costat que delimita el pas dels antics bancals, ara en la seua major part erms. No fem molt de tros per ací perquè de seguida trobem un enforcall de camins. Recte continua el pas entre parets separades unes desenes de metres, per ell s'ha obert la pista per donar accés als cotxes. Per la dreta planejant continua una caletxa o camí entre parets. És este el camí de San Vicente i el que seguirem.
El camí encara està fressat més per les vaques que per les persones. Passem un parell de porteres mentre caminem entre vells bancals, amb trams delimitats per parets. Tant els antics bancals com els erms ara s'assemblen molt i en tots ells creix una barreja de pinar, carrascar i savinar que encara no és un bosc pròpiament dit però duu camí de ser-ho al pas dels anys.
El camí voreja pel nord un tossalet i finalment arriba a la carretera de Cortes (o de Castelló a la Puebla de Valverde). A la dreta queda la Chirivilla, important masada que domina una clotada encara treballada i per on passa el camí vell de Villahermosa. Des d'ací un sender hi va per la vora de la carretera. Nosaltres no hi anirem sinó que travessem la carretera i seguim recte per un ample pas on també hi ha traçada una pista.
Deixem a la dreta un bassot i seguim la pista fins que, fent una revolta, ix del pas. Ací cal seguir recte saltant un pastor elèctric sense portera. A partir d'ací el camí s'embruta però no impedeix el pas i, de fet, en algun lloc trobem que algú s'ha molestat en tallar argelagues i branques que dificultaven el pas.
Baixem arrapats a la falda de la muntanya deixant a l'esquerra el barranco de Agua Mala. No queda clar com de mala serà l'aigua però als arbres no els hi va mal i creix una vegetació ben verda que contrasta amb el verd fosc del pinar de les faldes del Cabezo, que està de l'altra banda del barranc. Des de la distància es distingeixen els xops i els roures amb les fulles d'un verd lluent acabat d'estrenar d'enguany. Quan baixem a travessar un barrancusset que baixa de la Chirivilla, on hi ha la fuente de Chiva, no trobem la font però sí espinalbs, rosers i algun om prou jove per no vore's afectat per la grafiosi.
Passat el barranquet desapareixen les parets que delimitaven el camí i cal estar més atents per a no perdre'l mentre n'entra a un pinar de pi blanc. Seguim baixant sempre amb el barranco de Agua Mala a la vista per dins del pinar fins que el pi blanc comença a deixar pas al pi rodeno i és que el terreny calar deixa pas als gresos grisos i els sòls sorrencs que resulten de la seua descomposició.
Per ací se'n separa el camino de San Vicente, que continua faldejant la muntanya cap a la fuente del Prado Aparicio. Nosaltres no en trobem les senyals, però sí senyals de pas pel vell camí que baixa cap al Pinaret seguint el Paso del barranco de Agua Mala.
Al pinar que trobem al nostre pas s'han estat tallant pins recentment i les branques queden escampades un poc per tot. És el que solen fer les empreses que els compren, tallen els pins marcats (amb sort i vigilància només eixos) i es deixen la remulla que abans s'aprofitava i ara queda escampada i podrint-se durant molts anys, un combustible excel·lent en cas d'incendi. Només en alguns casos se tritura per a facilitar-ne la descomposició i servir de protecció al sòl.
Ara el camí es troba obstruït en alguns punts per les branques seques dels pins, i en altres erosionat pel ròssec que fan les màquines. Abans es feia amb matxos però ja no és rendible així que s'han substituït per maquinària pesada que, a més de facilitar la feina, també erosiona més fortament el sòl. Per sort ací les vessants són suaus i el fons del barranc molt pla de manera que no afecta massa no com a d'altres llocs.
Arribem així al fons del barranc que s'obre pas pel Pinaret, ampla clotada entre tossals i trobem una pista que baixa per dins del barranc. Cal seguir-la avall travessant el pinar esclarissat on els pins grans s'han tallat per a fusta quedant només exemplars mitjans i menuts. Conforme avancem trobem alguns arbres marcats que no s'han tallat i, més endavant, els troncs dels pins tallats més recentment.
Zucaina des de l'ermita de Santa Bárbara.

Ermita de Santa Bárbara, a dalt de tot del poble com pertoca a la patrona de les tronades.

Zucaina des del Romeral.

Antic camí de San Vicente i també de Villahermosa i Cortes.

Paso del Calvario.

Camino Real, per on cal continuar.

Travessant la carretera de Teruel.

L'antic camí de San Vicente molt tapat d'argelagues mentre baixa prop del barranco del Agua Mala.

Voltants de la fuente de Chiva.

El vell camí entrant al Pinaret.

El Pinaret.

Pins tallats al Pinaret.

Arribem finalment a una pista perpendicular i més important. Per l'esquerra aniríem cap a l'ermita de Santa Ana pel Lazareto (una bona opció per a retallar la ruta). Nosaltres seguirem per la dreta cap al Plano Herrera pujant cap a un collet que queda a tocar. Arribem al collet i per la dreta se'n desvia un camí cap al Prado Aparicio mentre que la pista que seguim baixa a travessar el barranco de Santa Ana i continua remuntant-lo per la vora.
Resseguim una gran volta que fa el barranc deixant a la dreta el barranco de la Pedriza, que baixa per davant del mas del Prado Aparicio. A la nostra vora a la part convexa de la volta hi ha alguns bancals treballats, tots ells estan plantats de carrasques i avellaners per a la trufa. Este serà el motiu dominant dels bancals que encara trobem treballats, la nova febre negra per la trufa que està reconvertint els antics camps de cereals o, en este cas, d'avellaners, i també artigant camps que ja s'havien perdut.
Deixem enrere els bancals i continuem per la vora del barranc fins que el tornem a travessar. Ens trobem ja molt a prop del Plano Herrera, situat en una altra clotada que s'obre entre els tossals i on hi ha un bon tros de terra plana i bona per al cultiu. Els bancals però estan ermats i van sent ocupats pel bosc, com en tants altres llocs.
El carril que seguim continua pujant per la dreta però nosaltres seguirem recte per a fer cap a la banda de baix de les cases del mas del Plano Herrera. Es tracta d'una gran masada ara pràcticament assolada. Només hi ha una casa nova, de fusta, al bell mig dels bancals. Els edificis vells hi fugen del pla i s'estan a la falda de la muntanya, tan per no ocupar la terra bona com per a fugir de les inversions tèrmiques.
Travessem el mas de baix a dalt, de les cases més assolades a les més ben conservades. Per entre les cases creixen els oms joves que ho ocupen un poc tot. A dalt trobem una casa emblanquinada i que sembla en més bon estat i davant hi ha un cotxe aparcat. De lluny se sent un tractor. Mirem si hi ha algú per preguntar però no es veu ningú així que després d'un traguinyol per portar millor la calor continuem la marxa seguint la pista que mou per dalt del mas.
Eixim per la Loma del Sabinar que va pujant suaument. La pista que portem de seguida trenca a la dreta i baixa (de fet és el mateix camí que hem deixat abans) i a l'esquerra ix un vell camí que remunta per tota la Loma. Una fita en marca el punt on per l'esquerra continua el vell camí de matxo que remunta la Loma.
Ens sorprén trobar romers i argelagues tallats i arrancats de fa poc, pensem que algú ha passat i ha netejat la senda i ens alegrem d'això. La senda remunta per la Loma del Sabinar que fa honor al seu nom doncs està coberta de savines que comparteixen espai amb alguns pins que medren entre les penyes. La pujada és suau però ens permet guanyar altura i disfrutar de les vistes sobre el barranco de Agua Mala i el Pinaret, per on hem passat abans. Quan arribem a la part més alta també queda a la nostra esquerra un mirador sobre el barranco de Santa Ana que s'obre pas entre la Loma del Sabinar i el Cerro de San Vicente, cap a on ens dirigim.
Quasi arribant al capoll ens trobem de cara en tres xics carregats amb aixada, falçó i serrutx que baixen. Parlant amb ells ens expliquen que estan netejant esta i altres sendes per a passar per ací la VI Ruta de las Masías de San Vicente de Piedrahita caminada que tindrà lloc a primers de juny. Els donem les gràcies per la feina de recuperació dels antics camins i continuem nosaltres amunt i ells avall a buscar el cotxe i recuperar forces que ja en tenen prou per a hui.
Passem pel capoll de la lloma i baixem un poc a un collet. Ací la senda l'han marcada a l'esquerra cap al mas de Rul. Recte continua una senda cap al mas de la Pedriza (a la vora de la carretera) mentre que per la dreta només es veuen unes traces d'animals per on venia l'antic camí de Zucaina a San Vicente (que hem deixat abans d'entrar al Pinaret) per la fuente del Prado Aparicio.
Seguim ara novament el vell camí real entre pobles que baixa cap al barranco de Santa Ana.
A la baixada apareix algun roure jove, i és que la vegetació potencial a les ombries són els roures valencians, mentre que a la solana toca haver carrasques. Ara tan uns com altres han estat substituïts pels pins i matollars en la major part dels llocs.
Arribem al barranc per on corre un fil d'aigua tal i com mostren els joncs. La senda marcada puja al mas de Rul que queda davant nostre mentre l'antic camí de San Vicente continua remuntant la rambla de Santa Ana fins a la desapareguda Cruz de las Almas situada al collado de la Rambla. Nosaltres triarem la primera opció pujant cap al mas de Rul pels seus annexos de Casa Lucía i Casa la Venta.
Passem per Casa Lucía, que encara manté en bon estat el casalici i les teulades i continuem pujant per un rellomet que ens portarà a la Casa la Venta. Dalt d'ella se'n desvia del nostre camí un pas que baixa a travessar una clotada i puja a la carretera de Cortes a l'altura de la casa de Juan de Pino. Nosaltres seguim uns metres més i arribem a les primeres cases del mas de Rul. Ací no hi ha cap casal en bon estat, alguns s'han assolat totalment mentre que d'altres encara mantenen en peu parets i trespol ... de moment.
Pista del Plano Herrera.

Rambla de Santa Ana.

Bancals de carrasques truferes.

El Plano Herrera.

Mas del Plano Herrera.

Camino de la Loma del Sabinar.

Neteja recent del camí.

El Cerro de San Vicente des de la Loma del Sabinar.

Netejant el camí.

La Pedriza des de la Loma del Sabinar.

Tram del camí real de Zucaina a San Vicente baixant a la rambla de Santa Ana.

La rambla de Santa Ana.

Casa Lucía del mas de Rul.

La rambla de Santa Ana entre el Cerro i el mas de Rul.

Rourera a l'ombria de la Pedriza.

Camí de pujada al mas de Rul des de la rambla.

El mas de Rul.


Travessem de baix a dalt el mas fins a l'era i per dalt d'ella mou el camí que hi ve des de la carretera pel masico Vidal. Nosaltres no el seguim sinó que trenquem a l'esquerra per un carril que segueix, aproximadament, el paso del Cañuelo.
El primer tram el fem per fora del pas però el carril de seguida torna a buscar el pas i el seguirà de baixada per una llometa fins a la rambla de Santa Ana. En les parts que miren a la solana apareix un bosquet de carrasques i pins que colonitzen els antics bancals i matollars mentre que a l'ombria creix una roureda pràcticament pura. Pel canto de la lloma per on anem s'alternen els roures i les carrasques amb alguns pins, sent un dels trams més interessants botànicament parlant del què hem fet fins ara.
El camí (i pas) ens va baixant poc a poc fins a la rambla, just al punt on canvia de direcció i passa d'est a oest a nord a sud.
Arribem a la rambla i el carril fa volta per tal de no travessar uns bancals sembrats de cereal. Nosaltres busquem el punt on podem passar-los i travessem la rambla i pugem per l'altra banda retallant així la volta del camí. Cal travessar la rambla per on baixa un fil d'aigua que deu nàixer a la fuente de las Albaredas, situada aigües amunt. Significatiu topònim que indica un lloc fresc i humit. Ara d'àlbers no n'hem vist cap.
Travessada la rambla arribem a un planet on hi ha un encreuament de camins vora un gran bancal de cereal. Estem a la Planijada. Ací trobem un pal que ens informa que per ací passa la Gegant de Pedra.
Ens trobem al collado de la Rambla. Des d'ací també baixa la senda del Cerrito cap a San Vicente. Recte continua el camino de San Vicente que puja ací des de la rambla de Santa Ana i s'encreua amb l'antic camino real de Aragón a Onda (també pas ramader). Nosaltres seguirem ara este darrer a l'esquerra cap al sud, pujant cap al Cerro. Este és el lloc conegut antigament com "la cruz de las Almas" però ara no en queda cap rastre de la creu que li va donar el nom.
Seguim l'ample pas (quasi 30 metres en este punt) i comença a pujar cap al Cerro entre un pinar jove que va substituïnt al matollar de romer i argelaga.
Al començament de la pujada ens sorprén vore una xicoteta savina rastrera a la vora del camí, són més pròpies de terres més altes i fredes però pot ser la llavor va vindre fins ací enganxada a les ovelles que baixaven de les terres altes cap a la mar. Més endavant també trobarem rodals de pi roig en zones més fresques, retalls d'una vegetació que no acaba de casar amb el pinar de pi blanc omnipresent, però és que la ruta de hui travessa un autèntic mosaic d'ecosistemes diversos i diferents, molt més variats del que sembla a simple vista, gràcies a l'alternança de diferents sòls i exposicions al sol, així a les zones argiloses i de conglomerats en les ombries més fresques apareixen els roures i a les solanes les carrasques mentre que en sobre els sòls arenosos creixen els pins rodenos i al terreny calar com el que ara ens trobem dominen els pins blancs i un matollar de romer que, a les parts més altes on afloren les penyes, va sent desplaçat per les savines i ginebres. I encara podem trobar vegetació de ribera al llarg de la rambla i en les clotades més humides, magrat que ací és on s'han fet els grans bancals que encara es llauren.
Pugem ara pel pas del camino real de Aragón a Onda, un pas ramader que baixa directament des del Cabezo de la Cruz on entra al "reino" venint d'Aragó, de fet a la part aragonesa es conegut com el camino del Reino (i la pista traçada per sobre d'ell pels termes de Mora i Nogueruelas com la pista del Reino). Este era un dels principals passos que des de les terres altes d'Alcalà (i més enllà) baixava cap a la vall del Millars i la Plana, pas que encara a dia de hui es pot seguir en quasi la seua totalitat.
Seguint el pas pugem al Cerro per on traspon el pas baixant cap a los Prones. El camí és ample i puja quasi al recte la costera que ens separa de la llarga lloma del Cerro. Arribats a dalt es converteix en un carril de cotxe que corre pel llom d'oest a est. En este punt ens desviem del pas i seguim a l'esquerra el carril que cap a l'est es dirigeix cap al vèrtex del Cerro de San Vicente. Anem travessant el matollar fins que arribem a un punt on cal seguir recte. Ací enmig de la malea s'han llaurat alguns vells bancals, segurament per a plantar carrasques com les que hi ha ja a un bancal on mor el carril. Per a pujar al cim cal seguir recte buscant el millor pas que sempre és el que obrin els animals fins que assolim el capoll del Cerro des d'on es domina una àmplia panoràmica sobre els voltants i més enllà.
El mas de Rul des de les eres.

Paso del Cañuelo.

El Cerro des del paso del Cañuelo.

Baixant cap al Collao de la Rambla.

Bancals de cereal al Collao de la Rambla.

Rambla de Santa Ana amb aigua.

La Planijada.

Paso real de Aragón a Onda pujant al Cerro.

San Vicente de Piedrahita des del Cerro.

Entrador cap al cim del Cerro.

Pujant camp a través al Cerro.

Vèrtex geodèsic del Cerro de San Vicente.

Dinem a dalt de tot, al sol que ací calfa però es veu compensat per un airet fresquet que corre a quasi 1000 metres d'altura que semblen modestos però són suficients per a dominar tota la contornada. Des d'ací es pot vore el Cabezo de la Cruz, el Tis, Penyagolosa, el Cabezo Escoba, la Loma Benachera o el Campero entre d'altres vèrtex geodèsics. Fins i tot al fons es distingeix la mar.
Havent dinat desfem el camí d'anada fins a retornar al pas. El carril baixa a buscar el Paso de la Rocha i des d'allí al Pron. Nosaltres busquem (i trobem) el vell pas que no és més que una estreta senda per on encara es pot passar i la seguim baixant al recte cap al Pron. Quan ja estem prop enllacem amb el carril que ve fent més volta i caminem els últims metres que ens separen de la Casa Caña que queda separada del Pron de Arriba. A l'era de la casa hi ha un cotxe i ens acostem per a preguntar si hi ha alguna font prop doncs anem curts d'aigua a causa de la calor. La casa sembla habitada però no trobem ningú així que decidim canviar l'itinerari previst i anar cap a l'ermita de Santa Ana on hi ha una font on és segur agafar aigua.
Abandonem ací el camí real i baixem pel vell camí que ara és una pista de cotxes cap al Pron de Arriba. Ací els pins i matolls deixen pas als bancals llaurats que s'escampen per la clotada que hi ha al davant del Pron.
Passem per davant els masos del Pron de Arriba cap on gira la pista i continuem pel vell camí de cavalleries que travessa entre bancals a buscar el Pron de Abajo. Deixem enrere els bancals i baixem prop d'un barrancusset fins que eixim a un altre grup de bancals treballats on trobem un entrador des del Pron de Abajo que ens cal seguir. Travessem ara els altres bancals del Pron i arribem a les pallisses del Pron on ens donen la benvinguda un bon grapat de gossos.
Ens acostem als masos del Pron per a preguntar per on continua el camí de Santa Ana però no trobem ningú malgrat que sembla també habitat.
Continuem per un camí entre parets que mou per davant de les pallisses i sota els camps treballats passa per la font del mas, de pou i d'aigua poc potable. Des d'ací el camí puja cap a la Loma de García.
El camí travessa el pinar recte amunt fins a un punt on acaba. Recte continuava el vell camí, ara cobert d'argelagues i que no convida a seguir-lo. A la dreta queden els bancals treballats que davallen per la falda de la lloma cap al mas. Seguim a l'esquerra, única opció viable per un carril que travessa un rodal de pinar de pi roig que creix sobre l'arenisca, tota una raresa botànica. El carril acaba a un bancal treballat de fa poc i per l'altra banda segueix un vell camí de ferradura un poc tapat. El seguim en un principi però sembla que se dirigeix al corral de la Hoya Oliva, així que decidim pujar a la Loma pels senders traçats per les ovelles que pugen al recte per la vora dels antics bancals.
De bancal a bancal, pel pujador que hi ha a la vora, anem pujant fins arribar al cim de la Loma. Fins ací hem pujat prou bé i al dalt encara es passa millor pels camins que fan les ovelles i, seguint-los arribem als bancals treballats de dalt la lloma i la pista que hi puja.
Fem la volta a un bancal tancat i molt gran fins que arribem a un antic pas. Cal seguir-lo a l'esquerra per una pista traçada al seu damunt de fa poc i que fa cap a un altre bancal on hi ha una màquina treballant. Ací mor la pista i ens acostem als amos que estan traent el bancal per a plantar carrasques. Estan refent tota la paret de pedra que l'envolta amb la pedra sobrant d'artigar la terra tal i com es feia antigament (encara que ara en conte d'estirassos gasten el tractor per a portar-la). Preguntem i ens expliquen per on continua el pas per a baixar a l'ermita de Santa Ana que està a tocar a vol d'ocell però no tant a peu. Ens despedim i continuem per fora del bancal, seguint el pas que va entre parets i baixa per un llomet que enfila avall cap a la rambla de Santa Ana. Tot i què no sempre és evident el camí arribem baix a pocs metres del pont per on la carretera de Montanejos salva la rambla de Santa Ana. De l'altra banda de la carretera hi ha l'ermita.
Los planos del Pron des del Cerro.

Baixant pel paso de Aragón a Onda.

Vella fita del paso de Aragón a Onda.

Pista arribant a Casa Caña.

Casa de Caña.

Hortet ben cuidat al davant de la Casa de Caña.

Mas del Pron de Arriba.

Camino del Pron o de la Puebla de Arenós.

Baixant al Pron de Abajo.

Mas del Pron de abajo.

Camí a la fuente del Pron.

Camino de la Loma de García.

Carrasques truferes a la Loma de García.

Paso de la ermita de Santa Ana.

Pista desbrossada recentment.

Traent bancals per a plantar carrasques truferes.

Paso de l'Ermita de Santa Ana per la vora dels bancals.

L'ermita de Santa Ana des del canto de la Loma de García.

Baixant cap al Lazareto.

Ermita de Santa Ana.

A l'ermita de Santa Ana agafem aigua de la font que hi ha a la vora i aprofitem per a berenar asseguts als banquets a l'ombra dels xops. Descansats i recuperats continuem camí rambla avall per evitar la carretera.
Travessem el planet on s'instal·laven els campaments juvenils a l'estiu i la bassa que fa de piscina que es troba un poc més avall i baixem a la rambla travessant-la per seguir per l'altra banda un caminal que passa pels antics bancals d'horta fins fins que novament fem cap a la rambla. Cal seguir-la uns metres més per dins fins que eixim a uns altres bancals que ara s'han convertit en prats. Els travessem i arribem la pista que n'entra i que cal seguir per dins d'un espès pinar de pi rodeno.
Travessem el pinar entreverat de roures que, en els fondals més humits es fan dominants, i deixem a la dreta una fita que marca el punt aproximat per on el vell camí de Montanejos travessava la rambla. Seguirem ara la pista amunt abandonant la rambla seguint (aproximadament) el traçat del vell camí que unia Montanejos amb Zucaina.
Seguim la pista fins que arribem a la carretera on retrobem el camí de Santa Ana (el vell camí de Santa Ana, ara perdut, seguia més o menys la carretera). Seguim la carretera uns metres fins al corral d'Onofre que es troba a la primera revolta on, l'abandonem i seguim recte pel camí vell que baixa cap a una clotada cultivada fent voltes pel mig del pinar abans d'eixir-ne i travessar entre els camps de cereal. A partir d'ací el camí continua sempre entre parets que el separen dels bancals treballats o deixats ermar, plantats de cereal o d'avellaners, que ara es troben ben verds.
Deixem a la dreta la Loma de los Cabañiles on hi ha un interressant jaciment arqueològic, però hui no tenim temps d'anar-hi i queda pendent per a una altra visita.
El camí passa als peus de la Loma i aboca a la carretera de Montanejos. Ací travessa la carretera i el vell camí, ara ampliat per a passar amb cotxe, circula paral·lel i per dalt de la carretera entre bancals d'avellaners.
Ja estem molt prop de Zucaina i el que ens queda és pràcticament pla però abans d'arribar hem de tornar a travessar la carretera, per on passen alguns veïns passejant. Nosaltres no la seguim sinó que pel peiró de Santanica travessem les hortes del Comellar per a entrar a Zucaina pel camí vell. Encara ens entretindrem un poc xerrant amb un veí que està treballant a l'hort que té a la Santanica abans de continuar pel camí formigonat que travessa els bancals que s'escampen per la foia que queda davant de Zucaina. Només ens desviem del nostre camí cap al final per agafar un caminal que fa drecera entre els bancals des de la piscina del poble i que ix directament a la Media Luna on hem començat a caminar al matí.
Rambla de Santa Ana aigües avall de l'ermita.

Camí per la rambla de Santa Ana.

Pista traçada l'antic camí de Montanejos pel pinar del mas de Gomez.

Tocant la carretera al corral d'Onofre.

Camino de Santa Ana baixant des de la Loma de los Cabañiles.

Travessant la clotada de los Olmos.

Bancals de cereal a los Olmos.

El camí real de Montanejos pujant per la Cuquillera.

Bancals d'avellaners vora el camí.

Zucaina des de la Solaneta.

Carretera de Montanejos. Al fons Zucaina i per darrere Penyagolosa.

Zucaina des del Peirón de Santanica.

La Loma Benachera des de la Hoya de Zucaina.

Arribant a Zucaina pel camino de Santa Ana.

Finalment hem passat el dia voltant pel terme de Zucaina que ens ha sorprés molt gratament per la diversitat de paisatges i racons, per les sendes i camins que tot i no estar massa xafats i nets encara es poden transitar, i també per què hem trobat més gent que no pensàvem pel camí.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací un parell de rutes més per Zucaina:

Del Chorrador del Villar a Zucaina fent geocaching
De Cedraman a Zucaina pel mas de Montón tornant pel Villar

Més informació:

  • InfoZucaina
  • Muñoz Badia, Ricardo (1996) El Maestrazgo, l'Alcalatén, Ducado de Villahermosa Ed. Antinea
  • Sancho Comins, José (1990) Itinerarios por el valle del Mijares Ed. Caixar rural Almassora