dissabte, 30 de març de 2019

DE COCENTAINA A AGRES PEL MOTCABRER

Com cada any el centre excursionista de Vila-real organitza una eixida de cap de setmana per a recórrer les muntanyes d'Alacant.
Enguany tocava acostar-nos a Alcoi i la seua serra de Mariola pujant al Montcabrer i visitant el barranc del Cint i el Preventori. Malauradament donaven aigua per al cap de setmana però per sort dissabte va eixir un bon dia i vam poder completar la ruta, el barranc del Cint també el vam visitar però amb paraigües i sota una pluja que es feia més intensa per moments quedant-se la ruta en un simple intent.


Però anem  a poc a poc perquè la ruta què sí vam fer és tot un clàssic de la Mariola, la travessa des de Concentaina a Agres passant pel Montcabrer. De fet la ruta és més curta però nosaltres la vam allargar passant per algunes de les moltes caves o pous de neu de la Mariola.
La ruta proposada per Joan comença a l'ermita de Sant Cristòfol de Cocentaina, als peus del castell. L'ermita es troba en un bell paratge envoltat d'una pineda i on hi ha des de zona de pic-nic a àrea d'acampada. Un bell lloc per a començar el dia.
Des d'ací cal seguir el PR-CV-37 que ens portarà al cim del Montcabrer, sender que coincideix fins a les Saleretes (on enllaça amb el GR7) amb el PR-CV-27 que va de Cocentaina a Agres.
Comencem a caminar per dalt de l'ermita eixint del paratge de Sant Cristòfol. A la nostra dreta queda la foia d'Alcoi i la plana contrasta vivament amb la vessant de Mariola per on anem pujant. Seguim el camí de la Penya Banyada, ací asfaltat, que passa entre algunes casetes de camp abans d'arribar a l'antic camí de ferradura que puja cap a Mariola. Un panell ceràmic en marca l'inici i també ens informa del que anirem trobant pel camí.
El camí va pujant a poc a poc, resseguint les vessants de les Penyes Monteses que queden dalt nostre. Passem primer per la font de la Penya Banyada, al barranc del mateix nom i fa honor del nom perquè la trobem sota una Penya que està banyada però no té prou aigua per a omplir la font. Passat un mirador arribem a la font de les Huit Piletes on cal aturar-se a esmorzar sota els pins que l'envolten. Havent esmorzat cal continuar i ho fem enfilant la costera de l'Esquerola on ens espera el tram més bonic de la pujada; passem primer sota els cingles de l'Esquerola d'on raja l'aigua que ompli la font i enfilem després un gorgontxo per on muntem a la part de dalt dels cingles on trobem la font de Sanxo i les restes d'una antiga cava o pou de neu que es confonen amb una bassa. Descansem i ens reagrupem després de la forta pujada abans d'enfilar un tram menys costerut cap al mas de Llopis.
Arribem a l'altura de l'assolat mas de Llopis, només la font d'on quasi no n'ix aigua per a regar un grapat d'arbres fruiters i les parets del mas deixen constància de que ací va viure gent. La vida seria molt dura ací dalt i les vistes, magnífiques, de segur que no compensaven els masovers de les dificultats per guanyar-se les garrofes.

Ermita de Sant Cristòfol.

Camí de la Penya Banyada.

Panell informatiu a l'inici de la senda.

Camí de l'Esquererola.


Muro d'Alcoi des del vessant de Mariola.


L'Esquererola.


Font de Sanxo.

Mas de Llopis.

Cocentaina des del mas de Llopis.
Passem el mas i enfilem una senda en diagonal que ens allunya del Montcabrer que queda just tres-cents metres dalt nostre. En esta part més alta les argelagues han desaparegut i els pins i carrasques es fan escassos. Només alguns matolls arredonits coronen els cims desafiant el vent i el fred.
Després d'una altra costera arribem a les Saleretes. Ací trobem el GR7 que ve d'Alcoi i continua cap a Bocairent travessant tota la serra de Mariola. Arribats a este punt el Montcabrer el teni a tir de pedra, però una pedrada llarga perquè encara ens queden quasi dos-cents metres de desnivell a salvar així que acabem fent dos grups: els qui estan més cansats segueixen el PR-CV-27 cap al refugi del Montcabrer (i Agres) i la resta enfilem el GR-7 (i el PR-CV-37) cap a Alcoi i el Montcabrer.
El camí enfila al peu dels cingles que cauen del cim per llevant i passa per sota on hi ha la fonteta del Pouet de l'Herbassana, quasi sense aigua. Passada esta trobem un nou enforcall de camins; el GR-7 continua cap a les Penyes Monteses per a baixar a Alcoi pel barranc del Cint. Nosaltres girem a la dreta seguint un nou PR, el PR-CV-57 que passa a pocs metres del cim.
Enfilem amunt i quan el sender comença a baixar girem a la dreta i salvem les poques passes que ens separen del cim del Montcabrer on ja no hi ha cabres però sí una gentada impressionant.

Camí del coll de les Saleretes.

El Montcabrer des de les Saleretes.

Les Penyes Monteses.
El cim del Montcabrer, molt animat.


Després de la foto de cim continuem camí que encara no estem ni a la meitat de la ruta baixant pel PR-57 cap a la Foia Ampla on s'alça el mas del mateix nom. No arribarem a la Foia Ampla ni al mas perquè abans trenquem a la dreta per un sender prou clar però sense abalisar que ens porta a travessar la part baixa del Racó del Sapo travessant el barranc de Paradets que baixa de les Saleretes. Seguint el barranc baixa també el GR7 que també travessem pujant per l'altra vessant passant per alguns bancals treballats i enfilant pel que sembla una antiga pista o camí per a tractors que ens portarà a enllaçar amb el PR-27 que havíem deixat en les Saleretes a l'altura de la Boronada. Des d'ací només ens cal seguir-lo pràcticament pla fins al refugi del Montcabrer però un grup reduït encara farem un altre desviament pujant cap a l'Alt del Teix on hi ha una caseta de vigilància forestal i unes magnífiques vistes, abans de baixar al refugi passant per la cava de l'Habitació.
No ens aturem al refugi i deixant a la dreta el camí que baixa a Agres seguim un centenar de metres més per la pista que puja (fent més volta) des d'eixe poble, fins que arribem a la Cava Gran, la més espectacular i gran i la imatge més icònica de la serra de Mariola.
Visitem la cava per dins on s'ha instal·lat una escala per poder baixar fins al fons abans de seure al pedrís de fora per a dinar.

Part alta del Montcabrer.

Baixant cap a la Foia Ampla.

Aranyoners en flor al racó del Sapo.

Pujant cap al Teix.

El Montcabrer des de la Boronada.

Caseta de vigilància forestal al cim del Teix.

Agres des del Teix.

Cava de l'Habitació.

Refugi del Montcabrer.

La Cava Gran.

Interior de la Cava Gran.

La Cava Gran i el Montcabrer.
Havent dinat cal continuar camí i ho fem pel  Recingle, prenent la "senda botànica dels teixos" que mou davant mateix de la Cava Gran i passa pel Clot de la Vila, pou de neu menut i sense coberta. Tenim ací els dos extrems dels dipòsits de neu: el més simple (o quasi) el Pou de la Vila, un simple pou on es colgava la neu i es tapava amb branques i palla per a evitar que el sol la fonguera, i la Cava Gran, un pou també però amb un sostre (ara perdut) sostingut per arcades i amb un moll de càrrega per a les cavalleries en la principal entrada al pou. Falta ací el ventisquer, simple paret on s'acumula la neu per a què es conserve a l'estiu, però a la Serra de Mariola no fa prou fred per a conservar la neu d'esta manera.
Anem seguint ara el SL-CV-168 que des d'Agres fa la volta per les Caves i pous de neu que queden dins el seu terme i per ell ja hem visitat la Cava de l'Habitació, la Cava Gran i el Clot de la Vila i, seguint el sender sota el Recingle arribem a la Caveta del Buitre, menuda però molt ben conservada. Des d'ací continuem cap a ponent per la carena no molt espessa d'arbres que ens permet disfrutar de les vistes de la valleta que s'estén d'Agres a Bocairent des dels peus de la serra de Mariola fins a la d'Agullent. A la nostra esquerra queden una sèrie de plans que s'estenen entre els dos braços principals de la serra des d'on naix el riu Vinalopó i el riu de Barxell.
Quan la carena s'acaba arribem al Portell, per on passa una pista que ve des de la Cava Gran i baixa cap a Agres. Nosaltres la seguirem per l'ombria coberta de pinar de Mariola. Quan la pista trenca ala dreta nosaltres seguirem a l'esquerra fins que acaba a la caseta d'Ignacio, just a sota de la Penya del Rellotge. Des d'ací continua la senda que puja a buscar el capoll de la Lloma Blanca, i per ella, entre carrasquissos i coscollars baixem a buscar la Cava de Don Miguel, l'´ultima que visitarem.

Senda de l'Ombria.

Cava del Buitre.

Baixant al Portell.

Camí del Portell.

Pels peus de la Penya del Rellotge.

La Lloma Blanca.

Interior de la Cava de Don Miguel.

Cava de Don Miguel.
La Cava de Don Miguel és la més moderna de la serra de Mariola i segurament de tot el país doncs va ser construïda a la segona meitat del segle XIX, pocs anys abans que el gel artificial acabara amb el comerç de la neu. És també la més gran de la serra i juntament amb la Cava Gran la més espectacular.
Al mateix collet on s'alça la cava hi ha un important encreuament de camins; el SL-168 baixa cap al refugi Zamorano per la dreta, seguint també el traçat del PR-CV-104, mentre que el PR-CV-370 continua per l'esquerra a buscar la Cova del Bolumini. Nosaltres seguirem cap a llevant per la senda que baixa cap a Agres i a uns tres-cents metres arribarem a la pista de les Caves que hem deixat més amunt. A partir d'ací el nostre camí ja va tot per pista encara que per sort no es fa massa pesada perquè és de baixada i està voltada d'un espès i bonic pinar.

Camí de la Cava de Don Miguel.

Pista de les Caves.

Refugi Zamorano.
Arribem finalment al refugi Zamorano, curiosa construcció de fusta situada dalt de l'àrea recreativa del Molí Mató. Ací trobem també un fum de pals amb indicacions de rutes i direccions: el SL-168 que venim seguint i que ens portarà a Agres, el PR-104 i el PR-370 i també el GR-330 en el tram que discorre entre Agres i Alfafara.
Des d'ací tenim 900 metres de camí asfaltat en baixada fins a Agres i, just uns metres abans d'arribar enllacem amb el camí del Convent que entra al Castell i ermitori de la mare de Déu d'Agres (des d'on també es puja a la Cava Gran).
Entrem finalment a Agres per dalt i ens cal travessar el poble de dalt a baix a buscar la carretera on hem d'esperar l'autobús que ens portarà a Bocairent per acabar el dia visitant les Covetes dels Moros, que per elles soles bé mereixen una visita.

Camí d'Agres al refugi Zamorano.

Castell d'Agres.

Travessant el poble d'Agres.

Arribant a la carretera, final de la ruta.



Ací està el track:



Powered by Wikiloc

Més informació:
  • Segura Martínez, Natxo (2009) Serra de Mariola. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies
  • Nebot i Cerdà, Josep (2003) Mariola i la Font Roja: caminades amb Alcoi de fons. Ed. Tande de la Terra
  • Cuéllar Pardo, Esteban (2002) Senderos de Gran recorrido GR-7 Comunidad Valenciana. Ed. IRV
  • Cebrián Gimeno, Rafael (2006) Por las cumbres de la comunidad valenciana. Ed. Centre Excursionista de València

diumenge, 24 de març de 2019

DEL PLA DE TALLADURES A LA LLOMETA I LA LLOMA BERNAT PELS CAMINS DE FERRADURA DE LLUCENA

Els Amics dels Camins de ferradura de Llucena continuen incansablement la seua tasca de recuperar vells camins per a què els senderistes puguem disfrutar dels racons i paratges del terme de Llucena i com a bon seguidors seus (reals no virtuals) hui ens hem acostat al pla de Talladures per a conèixer alguns dels camins recuperats fent una ruta amb poca pista i molta senda entre Llucena i Xodos.


Comencem a caminar al Pla de Talladures on es pot arribar o bé per Llucena per la pista que puja pel barranc de Casotes cap a Sant Miquel de les Torrosselles o bé des d'Atzeneta per les Torrosselles. El Pla de Talladures és, per tant un lloc encara de pas, i ho fou més en temps antics doncs per ací passaven els vells camins de Llucena a Xodos i de l'Alcora a Xodos, a més de ser punt de pas dels masovers, és per esta raó que al bell mig del pla s'alça la venta de Talladures.
Des del mateix punt on deixem el cotxe mouen un parell d'assegadors i un camí, el camí (que pel Cabeço continua al mas de la Llometa) està brut i dels dos assegadors només s'ha netejat el camí que per l'un baixa al mas de Tena i és este el que seguirem. Tot i això no té cap pèrdua doncs les fites ens van assenyalant l'itinerari a seguir.
L'assegador corre entre parets de pedra, la de la dreta reforçada amb una tanca metàl·lica per a evitar que els senglars entren a fer malbé les carrasques truferes plantades als bancals del mas de Macoc. Quan acaba la tanca el camí comença a baixar per la vora de la lloma que s'allarga entre dos barrancussets cap al mas de Tena que es troba en un morret mirant al barranc de la Vall.
Arribats al mas el vell camí baixava a buscar el barranc on hi ha la font del mas i continuava barranc avall, per on ara hi ha traçat un entrador de cotxes, però els amics dels camins han recuperat un altre sender que travessa una clotada i puja cap a la lloma del mas de Tena, un recorregut més pesat però també més agradable doncs en la pujada trobarem encara un rodal de roures i carrasques grans que han escapat del foc i de la destral i fan un tast de quina seria la vegetació que hi havia en estes llomes, ara pelades, fa poc més de cent anys.
Travessem per dalt la lloma del mas de Tena i baixem per l'altra banda cap a un barranquet que ens separa del mas del Fontanal. Arribem així a un primer mas on arriba un camí que baixa des de l'assegador de  per la lloma de Just i per on baixa l'Ultraferradura de Llucena que hem vingut seguint. Nosaltres no seguirem per ell sinó que baixarem a buscar el barranc de Perla per on baixa el camí del Fontanal cap al Forcallet.
Este tram de camí no és el més espectacular doncs passem entre arredonides llomes pelades, els pocs pins que hi havien es van cremar a l'incendi del 2006 i encara no s'ha recuperat totalment la cobertura vegetal. Només a l'acostar-nos al Forcallet trobem a l'ombria de la Lloma de Cento algunes carrasques i roures que han rebrotat després del foc.
La lluna encara no s'ha amagat darrere la lloma del mas del Rei.

Les fites marquen el camí del mas de Tena.

La venta Talladures amb la Lloma Bernat al fons.

Camí empedrat del mas de Tena.

El mas de Tena.

Camí cap a la Lloma del mas de Tena.

Roures i carrasques que van sobreviure a l'incendi.

Carrasca cremada a la Lloma del mas de Tena.

La serra d'Esparreguera des de la Lloma del mas de Tena.

Maset dalt del Fontanal.

El camí de la Llometa.

Pista vora el barranc de Perla.

Arribem així al Forcallet on el barranc de Perla engrava amb el barranc de la Vall i el barranc que baixa de la Llometa. A més d'un enforcall de barrancs també hi ha un forcall de camins; així per l'esquerra ve la pista que baixa del mas de Tena i que continua cap al mas de Garcia i recte continua la pista que puja cap a la Llometa que seguirem.
Seguim per la pista traçada damunt l'antic camí que puja al mas per la vora del barranquet que hi baixa arribant així a la Llometa que li dóna nom al mas. El primer que trobem són els corrals i un poc més avant, i separada del conjunt de cases, l'escola de la Llometa, la primera que es va fer fóra del poble de Llucena durant la dècada de 1920 i que no segueix el patró de la major part de les escoles del terme bastides als anys 30. A l'escola anaven els fills dels vint veïns del mas a més dels fills dels masovers del mas de Fabra, la Fogenta, la Vall, la Polla Rossa, ... i tots aquells masos de la partida de les Torrosselles.
De l'escola queden les parets i part de la teulada ... i les dos pissarres que encara aguanten el pas del temps.
Travessem el mas i estem tentats de continuar recte a buscar el camí que anava al mas de Fabra i a les Torrosselles, però ho deixem per a un altre dia amb més ganes d'aventura així que deixant enrere les cases assolades, les pallisses enrunades i els corrals i solls aterrats continuem pel pas de la Cova Llonga que ens portarà cap a la Foixenta.
El pas és tan ample que en alguns llocs no es veuen bé les parets de pedra que el delimiten, per sort anem trobant grans fites que marquen el millor camí entre els ginebres que han rebrotat després de l'incendi.
Pugem cap al Bustal i davant nostre apareix Penyagolosa, sempre present quan arribem a un lloc un poc alt i amb vistes. Arribem a un ample encreuament de passos, ací s'encreua el pas de la Cova Llonga amb el de les Torrosselles que des de l'ermita traspon per ací les llomes cap al mas de Tena. Des d'ací també mou un camí directe a la Foixenta però no està net així que seguim el pas que baixa a travessar un fondal abans de pujar i enllaçar amb la pista de Sant Miquel de les Torrosselles.
Cal seguir ara pista amunt cap a la Foixenta un quilòmetre aproximadament. Fins ací va arribar l'incendi de l'Alcalatén i es nota clarament els ginebres que creixen grans i verds a la dreta mentre que a l'esquerra només hi ha les soques cremades i els rebrotissos que encara només alcen uns pams de terra.
Arribem al capdamunt de la costereta a l'antic mas de la Foia Genta, ara conegut com la Fogenta o Foixenta. Es tracta d'un gran conjunt de cases que formen un parell de panys. Ací encara queden una carrasca grossa que de ben segur han conegut l'aplec del lligallo que ací se feia i els dinars de pastors. Nosaltres en conte de dinar ens aturem a esmorzar a un cara-sol abans de continuar camí per la pista que mou per la part de darrere dels masos. Un cartell amb els senyals blau i blanc dels "amics dels camins de ferradura" ens indica que per ahí se va a Xodos.
Mas de la Llometa.

Les cases del mas que poc a poc van assolant-se.

Ametler florit que marca l'inici de la primavera a les terres altes.

Pas de la Llometa a la Foixenta.

El sender és una cinta enmig de l'ample pas ramader que passa entre parets.

Penyagolosa guaita la testa al darrere de la Lloma Bernat.

Pista de les Torrosselles.

Mas de la Foixenta.

Pugem per la pista que munta al mas del Collet passant per un rodal de bancals on es van plantar alguns arbres (pot ser carrasques) però que ara semblen completament abandonats. Passats estos enfilem una forta costera i, quan estem pujant-la, ens alcancen uns ciclistes que també van a Xodos per la Casa Nova. Ens deixen enrere a poc a poc i no sense un gran esforç. Arribem dalt i trobem una portera oberta. Per ací pujava l'assegador i el camí vell de Llucena a Xodos, ara també tapat, així que hem de seguir uns metres i trencar a la dreta per una senda que ens porta a travessar els bancals del mas del Collet fins que pugem a ell. Arribem així al mas del Collet de baix, l'original i més antic, situat al collet tal i com indica el seu nom. Ací hi ha un pal amb indicacions: a Xodos per la Casa Nova o a Xodos per la Lloma Bernat. Nosaltres farem ara els dos, anirem cap a Xodos per la Lloma Bernat i tornarem per la Casa Nova.
Comencem així la llarga pujada a la Lloma que ja coneixem de moltes altres vegades. No debades per ací passa la tradicional pujada des de Vila-real a Sant Joan de Penyagolosa.
Fem el primer i mes costerut tram de pista fins al mas del Collet de dalt però, uns metres abans d'arribar-hi trenquem a l'esquerra per agafar el vell camí empedrat de la Lloma.
El camí (llevat del primer tram que s'ha perdut el traçat original) puja suaument fent voltes i encara conserva l'empedrat original malgrat les motos i el pas del temps. Després d'un breu tram arriba al Comptador, lloc on es contaven les ovelles, i a partir d'ací pren altura i guanya en vistes. Un tros més avant i avancem per un tram ample però aeri que permet unes vistes magnífiques del riu de Llucena amb Penyagolosa al fons. De l'altra banda queda la foia d'Atzeneta i les muntanyes que se succeeixen fins a la mar. Tan per les vistes com per la pendent, constant i mai massa forta, esta és un dels camins més agradables del terme de Llucena.
Deixem enrere les Voltes Roges, on el camí fa voltes per a superar més suaument un cinglet de roca rogenca i enfilem l'últim tram de pujada ja en l'altiplà de la Lloma, cobert de savines. Arribem així a la pista que puja fins al capdamunt de la Lloma on hi ha una caseta de vigilància forestal. Cal travessar la pista i continua per l'altra banda per on segueix el vell camí. Abans era molt difícil de seguir però ara un grup de veïns de Xodos ha marcat i enfitat el camí dins del treball que han fet de recuperació de camins al terme de Xous.
Conforme anem baixant les savines que creixen dalt la lloma van acompanyant-se de pins. Contava el sinyo Lluiset que abans la lloma era tot un pinar. Veient els exemplars que queden segurament ho fou però els incendis i les tales van acabar amb ell, i les repoblacions no massa encertades no l'han aconseguit recuperar. Però conforme baixem al mas, a l'ombria de la Lloma els pins es van fent més abundants i per la part de dalt de la Crebada ja hi ha tot un pinar.
Baixem per la vora de la Crebada, maset arreglat on hi ha estadants de cap de setmana, i enllacem amb l'ampli pati de la Lloma que s'estén des del mas de Sergio fins a les cases del mas. Ací trobem una rabereta d'ovelles que pasturen al pati i, més avant, una egua. Enguany però està tot molt sec i poca cosa tenen que menjar.
Nosaltres hem de continuar per l'esquerra seguint la pista (traçada sobre un pas) que baixa a la Moleta, però no ens estem d'acostar-nos al mas per a saludar a Jose Luis. Malauradament no el trobem a casa.
El Pla de Talladures des de la Foixenta.

Pista al mas del Collet.

El mas del Collet (de baix).

Encreuament de camins al collet. Anirem per la dreta i tornarem per l'esquerra.

Llucena guaita al fons mentre pugem a la Lloma Bernat.

El mas de Palanques des del Molló del Comptador.

Tram empedrat del vell camí de Xodos.


Caseta forestal al capoll de la Lloma.

Pista de la Lloma.

Camí de Xodos per la Lloma. Cal estar atents a les fites per no perdre'l.

El mas de la Lloma, el Marinet, Xodos i Vistabella.

El camí vell de Xodos al baixar de la Lloma es fa més clar.

El mas de la Lloma des del mas de Sergio.

Ovelles al mas de Sergio.

Mas de la Lloma.

La Lloma Bernat des del mas de la Lloma.

Continuem camí baixant pel pas de la Moleta cap al mas deixant a la dreta els bancals que baixen de la lloma plantats ara de carrasques truferes. A l'esquerra queda la Solana de les Retures que baixa cap al riu de Llucena.
Quan arribem quasi a la Moleta la pista fa una volta i a l'esquerra trobem els senyals dels "amics dels camins de ferradura" que ens indiquen el punt on agafar el camí de la Casa Nova.
Seguim ara el camí que fa la volta a la Lloma entre la Moleta i la Casa Nova. D'este camí ja ens va parlar fa molts anys el sinyo Lluïset però estava tot ple d'argelagues i no es podia passar. Ara però i després de molts dies de treball els "amics dels camins" l'han deixat perfecte, no només desbrossant-lo sinó també enterrant-lo (tirant-li terra al damunt) per fer el ferm llis i de bon xafar.
El camí planeja seguint les corbes de nivell, sempre a meitat altura entre el colmo de la Lloma Bernat i el riu de Llucena que corre al fons. En un primer moment seguim el que fou una pista que pretenia seguir el traçat del camí enllaçant Xodos amb Llucena però que mai es va arribar a obrir perquè es van acabar abans els diners. Per ací també estava prevista una carretera entre Llucena i Xodos que a patir la mateix sort. Ara però tenim una "autopista" senderista, oberta gràcies a l'esforç i col·laboració dels voluntaris.
De seguida acaba el que fou la pista i cal baixar una pendent a retrobar el vell camí, és este l'únic tram més dificultós (o no tan fàcil). Després continuem sota una gran roca en un tram on els antics van fer una vertadera obra d'enginyeria doncs el camí penja de la roca per a salvar un pas difícil. A partir d'ací planeja fins a un replanell on hi ha una bifurcació de camins. Ens trobem al Pla de Valero o, millor dit dalt, ja que el Pla de Valero es troba just sota nostre on hi havia una antiga caseta. Des del punt on estem una senda baixa a la dreta a travessar el riu per dalt de l'Estret i puja per la Vinya al mas de la Lloma. Fa uns mesos ja vam estar per ací i vam seguir eixe camí. En aquell moment vam trobar "els amics dels camins" que voluntàriament estaven arreglant-lo.
Seguim recte per la Solana de les Retures, on hi ha antics bancals d'oliveres que fa anys que aguanten el pas del temps. Un assegador baixava des de la Lloma fins ací però ara no se'n veu la traça. El camí continua passant per baix de la Crebà i buscant el barranquet dels Forns que travessa per enfilar la Roca Trencà que fa honor al seu nom. A la dreta nostra, al fons del barranc queda el riu amb alguns tolls i de l'altra banda es veuen mig esborrades les traces del camí que pujava a Arminyà per la casa del Cego.
Passem sota la Roca Trencada, la part més espectacular de tot el recorregut. Ací a banda dels grans cantals que han caigut de la roca cal destacar alguns pins negrals que han sobreviscut als incendis i la destral així com cirerers borts i espinals que comencen a florir posant un toc de color al paisatge.
Deixem enrere la Roca Trencada i passem pel Tornero abans de baixar cap al barranquet del Pou de Rossell. De l'altra banda del barranquet ja es veu la Casa Nova i per dalt nostre la Roca Noguera que corona la Lloma Bernat. De l'altra banda del riu queda el mas d'Arminyà i per dalt d'ell el mas d'Otrelles; més amunt hi ha la Lloma Saltadora i el Cabeço Roig que ho domina tot des dels quasi 1400 metres d'altura.
Arribem al barranquet on hi ha el pou Rossell, amb aigua i tapat per a què no l'embruten els animals. Ara toca pujar la costereta que ens separa de la Casa Nova. Ací trobem una parella que fa el camí en sentit contrari que nosaltres i, amb ells, ja som almenys set persones els que hem passat hui per este camí que encara és un gran desconegut però que de ben segur que es convertirà en tot un clàssic del senderisme.
Bancals a la Foieta del Moro.

Pas de la Moleta on ara s'ha traçat una pista.

La Moleta en primer pla i el mas de Llamba darrere.

Inici del camí de la Casa Nova fent la volta a la Lloma Bernat.

Tram penjat del camí.

L'Estret del riu de Llucena.

Pla de Valero. Per la dreta baixa la senda a l'Estret.

La vall del riu de Llucena entre la Lloma Bernat i el Cabeço Roig.

La senda als peus de la Roca Trencà.

Senda "aterrada" i perfecta per a xafar.
 
El Cabeço Roig des del Tornero.

Passant pel Pou del Rossell.

Enfilem entre carrasques les voltes que ens separen de l'era de la Casa Nova que, com totes les que tenen eixe nom ja és vella. Des d'ací un camí baixa al riu de Llucena a l'altura del Castell Follet. Nosaltres seguim la pista que entra al mas i que travessa el carrascalet que creix als antics bancals. Només ens desviem de la pista per a retallar una volta que fa pujant pels vells bancals. Després la seguim mentre deixem a la dreta el bassot de la Passadeta primer, un poc més avant l'entrador al mas de Simó, i uns centenars de metres més avant el que baixa al mas de Palanques.
La pista continua fins al mas del Collet (de baix) però decidim baixar al mas de Palanques des d'on un camí continua al mas del Collet. No és molt més llarg però el camí no és tan fàcil de seguir, sobretot des del mas que cal travessar bancals a buscar-lo.
Arribem al mas i ens acostem al roure que el presideix, un gran roure que paga la pena de visitar. Des d'allí ens costa un poc trobar el camí que continua al mas del Collet perquè no trobem el punt on s'agafa. Quan finalment el trobem és fàcil de seguir i planeja per la foieta que hi ha als peus del collet on acabem fent cap.
Ara toca desfer el camí fet abans i travessar els bancals del mas, passar la portera oberta que delimita el pas i baixar cap a la Foiaxenta. Però no continuem cap allí, a la dreta hi ha un senderol que per la vora d'un gran forn de calç baixa cap a la font de la Foixenta per un barranquet ple de vells bancals colonitzats pels roures. Retallem així i eixim a la pista de la Foixenta que seguirem recte a buscar el Pla de Talladures que ja tenim al davant. Ací ens avancem uns ciclistes, els mateixos que hem trobat al pujar a la Lloma que ja han arribat a Xodos i tornen cap a casa.
Pujada final a la Casa Nova.

La Casa Nova que ja és vella.

La Talaia darrere del mas de Palanques.

Baixant al mas de Palanques.

El mas de Palanques.

Roure del mas de Palanques.

Ombria de la Talaia.

El Collet des del camí del mas de Palanques.

El Collet del mas del Collet.

Baixant cap a la font de la Foixenta. Al fons es veu Llucena.

Font de la Foixenta.

La Foixenta des del Pla de Talladures.

La Venta de Talladures.

El Pla de Talladures, punt d'inici i final de la ruta.
Apretem el pas perquè també hem de tornar a casa a dinar i se'ns fa tard i sense aturar-nos deixem enrere la Venta arribant al cap del Pla on hem començat la ruta.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Llucena: volta als Estrets del riu per la Casa Nova i les Roques Llises
Camins de Llucena: camí d'Atzenenta, la Llometa, la Casa Nova i el riu 
XI Pujada de Sant Pasqual a Sant Joan de Penyagolosa
De Sant Pasqual a Sant Joan de Penyagolosa  
Costur al mas de la Lloma

Més informació:
  • Escrig Fortanete, Joaquin coord. ( 2011) La Llucena masovera 
  • (1909) Minuta del término municipal de Lucena del Cid Ed. IGN
  • Muncharaz Pou, Manuel (1984) Proposición de clasificación de las vias pecuárias de Lucena del Cid  Generalitat Valenciana
  • Escrig Fortanete, Joaquin coord. (2000) Mongrafia de Llucena Ed. UJI
  • Escrig Fortanete, Joaquin (1998) Llucena: una historia de l'Alcalatén Ed.UJI
  • Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina
  • Ajuntament de Xodos
  • Fuster Puig, Pau (2008) Xodos. Mapa del terme municipal. Ed.XO2 naturalment
  • Fuster Puig; Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies
  • Roncero i Ventura, Enric (2006) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tàndem
  • Serrador Almudéver, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. avantpress. I també al blog de l'autor.