dilluns, 28 de març del 2016

DE LA VILLANUEVA A LA REINA PER LA CAPÇALERA DEL RIO MAIMONA

Dilluns de Pasqua i tornem a eixir a fer una volta ben de matí, aprofitant que els xiquets dormen.
Si ahir vam anar per la part més alta del terme de la Villanueva, hui ens dirigim cap a l'altra banda, a buscar el río Maimona i Fuente la Reina, repetint un recorregut que ja va fer Pascual l'estiu passat amb amics del poble.
Així que a les huit ja estem de camí eixint del poble per la bassa de darrere l'església per tal de retallar uns metres camí de San Martín.
Com que han canviat l'hora el sol ix més tard i ho fa, més o menys, a la vegada que nosaltres eixim del poble, alçant-se per les llomes que queden davant nostre, cap al Sabinar.
Plaça de la Villanueva.
Travessant els bancals treballats de la vora del poble ens trobem a Jose Manuel, ben matiner, que està plantant quereguilles. Ell ha sigut i és el guia per a la recuperació dels camins que estan duent a terme els jòvens (i no tan jòvens) del poble.
El saludem i fem camí pensant en qui acabarà primer, si ell de plantar les quereguilles o nosaltres de fer la volta.
Eixida del sol per San Martín.
La drecera ens porta al camí de San Martín, o de la Reina, perquè també va cap allí, i el seguim passant la variant de la carretera que es va fer fa uns anys evitant que els pocs cotxes que passen ho facen per dins del poble.
L'ermita de San Martín s'alça en un tossalet de l'altra banda del barranquet que corre als peus del poble, i ací es va de romeria quan són les festes patronals.
Es troba en bon estat després d'haver arreglat la teulada i disposa d'un porxe al davant i un cobert a la vora per arrecerar-se en cas de mal temps.
Ermita de San Martín.
Des de l'ermita continuem pel camí de la Reina, ara en bona part pista, per on passa també el PR-CV-63.3. Anem travessant bancals treballats que s'alternen amb d'altres erms. Ací el cultiu tradicional van ser els cereals que, als anys 60 van deixar pas als ametlers i ara, en una nova reconversió de cultius, estan sent substituïts per les carrasques truferes que fins i tot han suposat la recuperació d'antics bancals abandonats de fa dècades.
Bancals de carrasques truferes.

A cosa de mig quilòmetre de San Martín i abans d'arribar a la Pinada deixem el camí vell de la Reina i trenquem a l'esquerra pel camino del Sabinar, que en esta primera part és també pista.
Camino de la fuente Pierres.
El camí recorre una lloma recte fins que gira a la dreta per anar cap al Sabinar. Ací continua recte entre parets el vell camí cap a la fuente Pierres, recuperat i netejat tot i què mai es va acabar de perdre.
Baixant pel Sabinar.
Deixem enrere els bancals treballats i als nostres voltants apareix un paisatge variat on alternen els pinars espessos amb d'altres més oberts i matollars amb alguns pins i savines.
El camí planeja passant per la vora d'uns bancals sembrats per la societat de caçadors fins que arriba a un ample tallafocs per on passa una línia elèctrica.
Entrant a la Reina.
Poc després deixem enrere el terme de la Villanueva i entrem al de la Reina, i comencem una llarga però poc pronunciada baixada cap al riu.
Davant nostre veiem el mas de Pastores, antic mas on fa uns anys es va fer una urbanització a l'estil del mas tradicional. No arribarem a ell doncs queda de l'altra banda del riu.
Fuente Pierres.
Arribem així finalment a la fuente Pierres, a la voreta del riu que forma una gran badina on abelleix banyar-se ... però ho deixarem per a l'estiu que ara no acompanya el temps.
Senda del Maimona.
La font es troba en una revolta del riu, aprofitada per a fer bancals que ara s'han convertit en prats. A partir d'ací el riu continua recte i va encaixant-se progressivament i per la dreta hi ha una senda que el segueix fins a la Reina, i que seguirem.
Cinglo de los Gatos.
La senda, clara i neta, avança sempre per la vora del riu que va encaixant-se i passa sota el Cinglo de los Gatos, llarga cinglera de roques que tanquen per l'est l'estret que va obrint el riu buscant el nivell de base del Millars.
Cabres al Cinglo de los Gatos.
La vegetació canvia i les savines, ginebres, pins i coscoll dels altiplans deixa pas a un pinar entreverat de plantes més amants de la humitat i la frescor: marfulls, xops, salzes, pruneres, ... que pasturen algunes cabres com les que podem vore en unes roques dalt nostre.
Estrets de la Maimona.
Conforme anem riu avall el paisatge es torna més espectacular. La senda puja i baixa evitant grans blocs de pedra caiguts dels cingles i que en algun punt arriben a tapar tot el riu que passa sota els més grans.
Blocs caiguts a la Cueva Honda.
Passat el caos de blocs queda a l'esquerra un gran cingle a la Covatilla, mentre que nosaltres seguim un vell caminal que coincideix en part amb una sèquia que pren l'aigua per a regar la Cañadilla.
Eixint del riu.
Deixem la sèquia i la senda busca ara el vell camino de la Cañadilla, un camí de ferradura que travessa les penyes esquivant-ne unes, pujant-ne d'altres i sempre traçat per llocs impossibles.
Camino de la Cañadilla.
Com també impossibles semblen els bancals que hi ha escampats entre els blocs, allí on hi ha un parell de vares de terra fèrtil. La resta està ocupat per una rourera que creix entre les penyes.
Cinglo de la Cueva Honda.
De l'altra banda, cap a la Covatilla es veu també el traçat d'una antiga sèquia penjada dels cingles, una autèntica obra d'enginyeria popular que mira de resistir el pas del temps, les tempestes i les solsides.
Camí sota el carrascar.
El camí va abandonant la vall del riu quan esta s'obre en la Hondonada on hi ha les hortes de Fuente la Reina, que baixen en graderia fins al riu que corre cada vegada més fondo.
Bancals impossibles a la Cañadilla.
Este tram de camí, planer i de bon peany, travessa un dels paratges més impressionants i bonics de les comarques de Castelló. Sembla mentida que després de tant caminat encara hi haja raconades com esta que acaben sorprenent el senderista i només per este tram la ruta bé mereixeria estar entre les millors rutes de les comarques valencianes.
La Reina des de la Cañadilla.
La senda comença a baixar cap a la Reina, o millor dit, baixa cap a la carretera doncs la Reina es troba davant nostre dalt d'un altre cingle als peus del qual s'estenen les velles hortes ara majoritàriament ermes.
Tunel de carrasques.
Travessem un tunel de carrasques abans d'arribar a la carretera. Hem de seguir ara un bell tros per la carretera que ens porta sota les cases del poble per la vora del barranco de la Graja.
Ací hi ha una microrreserva de Flora per preservar un dels últims boscos riparis d'oms que, abans de l'antropització i la grafiosi era el bosc dominant per tot el que ara són hortes.
La Reina.
Quan la carretera salva el barranco de la Graja amb un pont cal seguir un camí que per la dreta baixa a la fuente de la Mangranera, manantial que ara abasteix d'aigua potable al poble i adés i ara d'aigua de reg per a les hortes. Unes tauletes completen un raconet deliciós.
Fuente la Mangranera.
Des de la font un camí formigonat puja cap al poble passant sota el cingle on estan les cases.
Finalment arribem a les primeres cases del poble i el travessem, de pujada, buscant l'eixida cap a la Villanueva.
Travessant el poble.
L'eixida és seguint la carretera i des d'ella tenim unes magnífiques vistes del poble que s'estén fins als cingles que el voregen formant una bella estampa. Seguim ara el PR-CV-63.3 que enllaça els dos pobles seguint el camí vell.
Fuente la Reina.
Cal seguir la carretera uns centenars de metres fins que trobem a la dreta un sender que ens baixa a buscar el camí vell, que continua paral·lel al barranco de la Graja.
Camino de la Villanueva.
El camí, ample, net i empedrat travessa un parell de vegades el barranc abans d'enfilar amunt una llarga costera cap al colladico la Pubill.
Alto de Santa Bárbara.
Conforme anem pujant a l'esquerra queda el Alto de Santa Bárbara, on vam pujar ahir, i és que el barranco de la Graja baixa directe des d'allí.
Pujant al colladico del Pubill.
Coronem el coll on parteixen termes la Villanueva i la Reina i a partir d'ací el vell camí es transforma en una pista que recorre la Ostera cap al Pinar.
La Ostera.
Deixem enrere l'Ostera a l'entrar al Pinar, que travessarem per la part més estreta.
Tot i què anem trobant al llarg del recorregut pinars que creixen als antics bancals, ací trobem una massa espessa de pi rodeno que no s'ha artigat mai i sempre ha estat pinar.
El Pinar.
Sota el pinar quasi no hi ha sotabosc fruit de l'explotació forestal tradicional que s'hi ha fet i és agradable de passar tot i que només el travessem de raspalló i de seguida n'eixim per l'altra banda trobant-nos els bancals de la Retura.
La Villanueva des de la Retura.
Deixem a l'esquerra una pista que després de travessar la carretera continua al Cerezal (i per on es podria allargar la ruta pujant a l'Alto de Santa Bárbara) i avancem entre els bancals, carrasques i erms de la Retura que conformen un mosaic paisatgístic molt interessant, abans d'enllaçar amb el camí de la Fuente Pierres, per on hem començat la ruta.
La Villanueva des de San Martín.
Ja només ens queda arribar a Sant Martín i desfer el camí d'anada, i de seguida estem al poble, a hora prou matinera com per a despertar els menuts que encara dormen i començar el dia.



Ací està el track:


Powered by Wikiloc

Més informació:
  •  Centro Excursionista Alto Palancia
  • Ajuntament de la Villanueva
  • Llop Goterris, Josep Xavier (2004) "El término de Villanueva de Viver" dins Boletín del Instituto de Cultura Alto Palancia nº 16 Ed. ICAP
  • Llop Goterris, Josep Xavier (2004) "Una visión socioeconómica de Villanueva de Viver a lo largo del siglo XIX i XX" dins Boletín del Instituto de Cultura Alto Palancia nº 16 Ed. ICAP

diumenge, 27 de març del 2016

DE LA VILLANUEVA AL ALTO DE SANTA BARBARA

Esta Pasqua la vam passar a la Villanueva, a casa Pascual. Per diferents raons feia molt de temps que no anàvem i fa anys que no xafàvem les sendes del terme que, tot i ser molt xicotet, és molt interessant.
A més el darrer any un grup de veïns guiats per Jose Manuel han estat netejant, marcant i recuperant els vells camins de ferradura del terme ... i dels voltants, la major part dels quals tenen penjats jvillalbacolasrsantaeulalia a wikiloc en forma de diverses rutes.
Així que aprofitant les rutes penjades, però sobretot les indicacions que ens fan i els coneixements de Pascual el diumenge de Pasqua ens alcem ben pronte per a aprofitar el matí mentre els xiquets encara dormen.
L'objectiu és l'Alto de Santa Bárbara, ja en terme de Pina i cim dominant de tota la zona. La vessant que cau sobre la Villanueva és més verda i fresca que la de Pina, no debades estem a l'ombria, i les rutes des d'ací tenen totes en comú el travessar un espès pinar de pi rodeno que sembla no tindre fi.

Comencem la ruta per la carretera vella de la Reina. El sol acaba d'eixir però per sort no fa fred, només un poc de fresca que ens acaba de despertar.
Deixem el poble enrere mentre encara dorm i travessem el barranc que baixa del Rebollar abans de desviar-nos a la dreta pel camino del Cerezal, paral·lel al barranco Majano.
Carretera de la Reina.
Seguim una ampla pista entre bancals fins que el camí gira a la dreta i enfila amunt cap a la fuente Navarro. Ací deixem la pista i continuem recte seguint el vell camí que voreja el barranco Majano.
Camino del Cerezal.
Hi ha trams de camí ben conservats i d'altres on es veu el treball de desbrossament fet per a tornar a fer accessible el vell camí que, planer i recte, continua sempre per la vora del barranc i no molt lluny de la carretera.
Senda neta.
Estem en la part cultivada del terme, encara que ara només alguns bancals es treballen. El cultiu majoritari del terme fou el cereal fins als anys 60 quan es va canviar per l'ametler. Des de fa uns anys s'està fent una reconversió de cultius i els ametlers deixen pas a les carrasques truferes que han fet recuperar-se antigues zones de cultiu.
L'entrador d'un d'eixos bancals aprofita el traçat del vell camí i per ell continuem cap al Cerezal. La vegetació natural que apareix a la vora del barranc és més fresca del que hom podria esperar i els cirerers de pastor alternen amb salzes i xops, encara sense fulla.
Eixim a la nova pista del Cerezal i continuem per ella uns metres, però de seguida ens desviem a l'esquerra travessant el barranc i seguint una pista de traure pins. Des d'ací vam fer una ruta fa anys, guiats per Jose Manuel, per a pujar a l'Alto de Santa Bárbara. Ara la pujada que farem és si fa no fa la mateixa però el camí està marcat amb punts blaus i rojos de pintura de manera que no ens cal la guia d'un expert coneixedor del terme per orientar-nos sota el pinar.
I és que el pinar és i serà omnipresent en quasi tot el que ens resta de ruta. Pinar de pi rodeno que ocupa tota l'ombria de Santa Bárbara.
A la vora del camí trobem algunes grans fites, i també trobem plaques clavades als pins amb inicials, i és que tot el pinar està dividit en xicotetes parcel·les de propietat privada i molts dels propietaris assenyalen amb les plaques metàl·liques els límits de la seua propietat amb les inicials del nom.

Alto de Santa Bárbara des de las Majadillas.
Estem dins del terme de Caudiel que ací separa la Villanueva i Pina, en una zona de pinar comunal desamortitzada al segle XIX, repartida en lots i venuda, però la gran majoria de propietaris són veïns (o descendents) de la Villanueva que és el poble més proper. Al comprar el pinar les tales es van fer freqüents dedicant-se el pi a la fabricació de caixes per a taronges. Per esta raó estem davant d'un pinar molt jove on els pins no passen de 40-50 anys doncs no calia que foren més grans per a aprofitar la fusta. Ara com que el principal client s'ha perdut ja no tenen el valor d'abans i les tales són escasses, encara que trobarem alguns trossos marcats i altres batuts de fa poc en la pujada.
Pista de la fuente Marrionda.
Seguim les senyals que pugen per un rellomet que va guanyant altura gradualment, de manera que llevat de la primera pujada la resta és molt suau però constant.
Travessem un carril de traure pins i un poc més amunt la pista que porta a la fuente Marrionda, on hi ha un altre camí que puja (o baixa) a l'Alto pel barranco de la Col, també recuperat i marcat. Nosaltres seguim recte amunt enfilant l'últim tram de pujada.
Pinar
Ací han marcat els pins per a assenyalar el camí i cal anar seguint els senyals perquè les traces de senda s'han perdut.
Travessem un tros de pinar cremat per un llamp quan ja arribem a la carena principal de la serra i seguim per ella un tros més fins que arribem a la pista que puja al cim de Santa Bárbara.
Pina des de l'Alto de Santa Bárbara.
Ja només ens queda seguir la pista poc més de cent metres per arribar al cim. Ací trobem una de les singularitats botàniques de la ruta. Per la vora del cim, a l'ombria, hi ha alguns roures de fulla gran (quercus pyrenaica) com els que podem trobar al rebollar de Penyagolosa o a la Ràpita.
Ermita de Santa Bárbara.
No és l'única singularitat del cim que s'alça quasi 400 metres sobre els voltants. Ací hi ha l'ermita de Santa Bárbara, oberta i on van de romeria els pinochos al mes de maig.
Vèrtex geodèsic.
El cim de Santa Bárbara està ple de construccions. A més de l'ermita hi ha una torre de vigilància forestal i la caseta del vigilant, diverses antenes de telecomunicacions, a més d'un refugi lliure, un merendero amb tauletes i un de cobert que és on aprofitem per seure i esmorzar que ja va sent hora.
Fites al camí de baixada.
Després d'esmorzar comencem la baixada i ho fem tapant-nos bé perquè ha començat a bufar un airet gelat i cal moure's per a no refredar-se.
Desfem el camí que hem fet per arribar al cim per la carena principal de la serra fins que se'n separa el sender per on hem pujat.
Baixant per la carena.
Des d'ací seguim la carena principal que baixa cap a l'oest. Anem seguint antics camins de traure fusta i carbó, que fan voltes per a pujar i baixen recte per a traure'n la fusta cara avall.
Pista de Marrionda.
Travessem la pista de Marrionda i continuem recte per l'altre costat. Unes fites marquen el camí a seguir entre el pinar en els punts més perdedors i és que la traça de camí es perd entre el pinar.
Collado Verde.
Una trossada més lluny travessem el Collado Verde per on ara passa la pista de Majanos, que coincideix ací amb l'assegador del Majano i també en bona part amb el traçat del camí vell de Pina a la Reina, que continua barranco Majanos avall.
Nosaltres seguim per l'altra banda pujant per un carril obert per les màquines usades ara per a traure pins.
Pujant a la Pieza Limpia.
Carril amunt cap a Pieza Limpia muntem una forta costera fins que arribem a la carena del Cerro del Lobo. Ací ja no s'han tret pins i trobem un magnífic pinar que s'estén a banda i banda.
Al llarg de tota la ruta els pins ens impedeixen disfrutar de les vistes però compensa el circular per dins d'una extensió tan gran de pinar ben conservada i quasi sense sotabosc.
 Cerro del Lobo.
Des del Cerro del Lobo baixem seguint un senderol que fa la volta per l'ombria retallant a buscar el camí vell de Pina ja de baixada a la Villanueva.
Trobem el camino de Pina que baixa del collado del Lobo i el seguim avall. Per ací hi passa el PR-CV-63.3 que recorre la Sierra Espina des de Barracas a Montan i les marques blanques i grogues ens acompanyaran fins a la Villanueva mentre seguim el vell camí que tantes vegades han fet els veïns dels dos pobles per a visitar familiars, per fer negoci o simplement per anar al bou.
Camino de Pina.
El camí ens aboca a una pista que cal seguir uns metres i abandonar-la després. La pista discorre ací paral·lela al camí pel barranco del Ballestero mentre que el camí vell continua recte sense perdre cota i se'n separa per seguir un rellomet que passa per la Peña del Buitre camí de la Sandalina.
Camí per las Sandalinas.
Conforme baixem el pinar pur, fruit de l'explotació forestal, va augmentant la riquesa botànica amb alguns roures i carrasques a la vegada que apareix també el sotabosc que forma part de tot bosc estructurat.
Los Llanos de Barracas des de las Rozas.
Arribem al final del rellomet després de passar las Sandalinas, i la senda comença a baixar per las Rozas. Ací entrem en una zona d'antics bancals ara ocupats per un pinar més divers i amb més varietat botànica.
La Villanueva des de las Rozas.
A més entre els pins podem vore davant nostre la Villanueva, punt final de la ruta, de manera que entre això i que la senda va de baixada el cansament queda enrere i les passes se fan més llargues.
Baixant per los Aguachares.
La senda continua avall per los Aguachares, ja dins del terme de la Villanueva, passant per bancals abandonats fa menys temps i on ara creix una bardissa de plantes espinoses, substitut de la roureda que és la seua vegetació potencial i, que a la Villanueva, només es conserva al rebollar de la Redonda.
Arribant al corral del Tio Angel.
Arribem on era el corral del Tio Angel, on trobem un encreuament de pistes. Per la dreta continua una pista a l'Artiga i el Cerezal, mentre que per l'esquerra una altra segueix cap al poble pel corral de los Borinas i per dalt del Cerro. Nosaltres seguint el vell camí seguim recte i al cap de poc arribem a la fuente de Allà (o de San Roque).
Fuente de Allá.
La font ara quasi no trau aigua per haver fet uns pous més avall que han fet baixar el nivell freàtic, així que ja no és el manantial abundós on abans anàven a llavar les dones del poble i que regava part de les hortes que continuen fins a les primeres cases.
Conserva encara un cobert, bon lloc per a resguardar-nos en cas de que ens pille alguna tronada estan ací perquè el paratge ha sigut sempre molt visitat i era tradició anar a menjar la mona dilluns de pasqua.
A l'esquerra continua la pista que ens portaria al poble pel Rebollar i recte continua el camí vell, en part formigonat però ben agradable de xafar. Pujar pel Rebollar i baixar pel camino de la fuente de Allá és el passeig més senzill que podem fer des de la Villanueva i de ben segur que trobarem algú.
La Villanueva.
Hui de matí també trobem gent que ve del poble passejant, i d'altres que s'entretenen a l'hort. Perquè l'estar tan a prop del poble, el ser terra de regadiu i la bona qualitat de la terra fa que els bancalets que anem passant encara estiguen majoritàriament treballats i fan més agradable el passeig fins al poble on entrem per davant dels llavadors.
Concloem així una ruta que ens ha anat molt bé per començar un bon diumenge de Pasqua. Ara toquen altres activitats més familiars.



Ací està el track:


Powered by Wikiloc



I ací més rutes que comparteixen part del recorregut:

cerezal - santa barbara - cerezal

pina - santa barbara - pina

Més informació:
  • Ajuntament de Pina
  •  Centro Excursionista Alto Palancia
  • Ajuntament de la Villanueva
  • Llop Goterris, Josep Xavier (2004) "El término de Villanueva de Viver" dins Boletín del Instituto de Cultura Alto Palancia nº 16 Ed. ICAP
  • Llop Goterris, Josep Xavier (2004) "Una visión socioeconómica de Villanueva de Viver a lo largo del siglo XIX i XX" dins Boletín del Instituto de Cultura Alto Palancia nº 16 Ed. ICAP