dissabte, 12 de març de 2016

CINGLES I BARRANCS DE LUDIENTE

Hui hem fet una ruta de les que els amics de Casiaventurilla qualifiquen com I+D. En este cas molta I i poca D però no avancem esdeveniments.


Des de que l'ajuntament d'Argelita va netejar el camino de la Canaleta que tenia ganes de fer-lo però no havia trobat encara la manera ni el moment. Ramiro ja el va fer l'any passat però fent una ruta on hi havia molta carretera i això fa desmereixer l'espectacularitat de la ruta. L'any passat, també Julio em va passar el mapa de Ludiente que té fet, on inclou els camins antics i aprofitant-ne un d'ells, el camino de Alcora, es podia fer una ruta circular. Per desgràcia no està net, però al final vam pensar en fer una ruta circular eixint des de Ludiente per la Loma Sincabo, baixant al barranco del Manzano i per la Clocha pujar al mas del Perxano per a desviar-se a baixar des de la Canaleta per las Puertas a la fuente de los Ignacios. Quasi davant mou un vell camí també recuperat que puja a enllaçar amb el camino del Buey Negro, que passa als peus del castell, baixant a buscar la fuente la Higuera per tornar a Ludiente. Sobre el paper és una ruta espectacular, però calia fer-la.

Així que quan Julio em va dir que anirien (una vegada més) a buscar el tram del camí vell de l'Alcora a Ludiente que va del Perxano al barranco del Manzano vam decidir canviar el sentit del recorregut i afegir-nos a la recerca.
Ludiente.

A les 8 i mitja eixíem de Ludiente a 2ºC, i amb el frescor del matí començavem a caminar seguint la carretera d'Argelita, però només passar el pont ens desviem per a seguir el camí que puja al mas de Fuente la Higuera.
Puente Nuevo de la carretera d'Argelita.
El camí va a l'ombria sota el pinar però la forta pujada ens fa entrar en calor prou com per a no passar fred.
Inici de la ruta.
El camí està net i ben clar, però en gelat se'ns fa més dur del que pensàvem, almenys fins que arribem al mas de la Fuente la Higuera, gran masada on no queda cap casa amb sostre. Només els arcs i sobreviuen al pas del temps.
Travessant pedreres. La Atalaya queda al fons.
El mas mira a migdia i el sol ens pega de manera que per fi entrem un poc en calor.
Portem el mapa de Julio per a guiar-nos i ací hi ha un important encreuament de camins.
Mas de Fuente la Higuera.
Nosaltres hem de seguir el que planeja entre els vells bancals cap a la font. Uns xops en marquen el lloc i en dos camellades ja hi som.
Camí de la font.
La font té un doll continu d'aigua que aboca a una piqueta i a una bassa, on ara es perd l'aigua. Algú deu passar encara perquè hi ha un got de plàstic per a beure com era tradicional a les fonts, tot i què abans amb menys diners el que se solia deixar era un cul de canter trencat.
Fuente la Higuera.
Des d'ací el camí continua, menys evident, recte. Nosaltres en seguim un altre que puja per dalt la font, entre bancals d'oliveres a buscar una pista que passa per dalt del camí original fins que pràcticament es fonen. Hem anat per ací pensant que el camí vell estaria perdut però no és així, i ens ix més avant quan la pista passa per dins del pinar que creix a l'ombria del Cabezo Pelado.

La pista comença a baixar en una zona especialment ombrívola i quan fa una revolta retrobem el camí vell que continua recte cap a la Muela del Boi Negro o Buey Negro.
El camí puja en diagonal al coll que separa el Buey Negro del Cabezo Pelado on hi ha l'assolat corral de las Matildas.
El Buey Negro
Arribem al corral de las Matildas, on arriba una pista, i ens fugen un grupet de cabres cap a la Muela del Buey Negro, on s'alça l'antic castell del Buey Negro.

Camí d'Argelita a la Muela.
Fins ací arriba també el sender local SL-CV-91 traçat sobre el camí de la Muela, que puja al Buey Negro des d'Argelita i és el que ens servirà per a baixar per l'altra banda, de solana i amb menys vegetació.
Rocha de la Muela.
Mentre baixem passem per la vora de la caseta de "Pepe" on ens trobem uns veïns treballant a l'únic bancal d'oliveres que hi ha treballat. Ens assenyalen "Las Puertas", davant nostre, per on hem de passar després per a pujar a la Canaleta i ens comenten que les cabres no deixen surar les oliveres.
La Muela del Buey Negro des del Morrón de los Nidos.
Ens despedim continuant  baixant passant per la Hundida, on travessem el barranco de Quiles que cau cap a la carretera.
Pugem un poc fins al Morrón de los Nidos, on hi ha un antic corral assolat i tornem a baixar enfilant recte cap a Argelita.
Las Puertas i el Salto de la Vaca.
Travessem una pista i seguim avall deixant a l'esquerra el barranco de la fuente del Sabinar. De l'altra banda creix un pinaret jove mentre que per on anem entre la roca només creixen romers i algun coscoll, i gràcies a això podem disfrutar d'unes magnífiques vistes de l'estret que forma el riu Villahermosa entre la Muela, la Loma Sincabo i la Canaleta.
Argelita i Peña Saganta al fons.
No fem molt de tros que el sender local trenca a la dreta. Nosaltres seguim recte per una senda clara i neta però menys xafada que va baixant fent llaçades per la vessant esquerra del barranc.
Des d'ella tenim unes vistes magnífiques d'Argelita, al bell mig d'una ampla foia, i del Turio i Peña Saganta al fons.
Eixida a la carretera.
La senda ix a la carretera, quasi a meitat camí entre Argelita i la fuente de los Ignacios que és on anem ara.
Travessant la carretera continua la senda neta de baixada al riu, i la seguim.
Baixador al riu.
Aprofitem que no duu aigua i fem el poc més de mig quilòmetre que ens queda a la font remuntant el riu per dins. Sempre és més interessant que la carretera i més entretingut, a més la visió de les parets que ens envolten de tan avall és impressionant.
La Muela del Buey Negro des del riu Villahermosa.
Conforme pugem trobem que el riu comença a dur aigua, però no ens dificulta el pas i arribem sense problemes a la font on també baixa una pista des de la carretera.
Fuente de los Ignacios.
La fuente de los Ignacios és un lloc acollidor i tranquil vora riu. La font naix entre unes penyes i aboca un bon cabal d'aigua al riu. A la banda de dalt, hi ha unes tauletes i en una gran penya una sèrie de taulellets commemoratius de gent que hi ha anat a dinar o berenar i és que de sempre ha estat un lloc per anar a fer el dinar. Malauradament un foc mal apagat el setembre del 1993 va ser la causa d'un incendi que va començar ací i va arrasar amb la vegetació de les muntanyes que ens envolten estenent-se fins a Llucena, l'Alcora, Figueroles i Ribesalbes cremant prop de 6.000 hectàrees.
Riu Villahermosa.
Deixem enrere la font travessant el riu i buscant l'inici del camí de la Canaleta, un poc esborrat per la riuada del Novembre passat.
El Salto de la Vaca.
El camí comença a pujar fent revoltes i de seguida pren altura sobre el riu. Es tracta de l'antic camí que des d'Argelita pujava als masos de la Canaleta i el Zapo, en la part alta del terme i mirant ja cap a Llucena.
Camí de la Canaleta.
El camí de la Canaleta és un antic camí de ferradura, empedrat i ben traçat, tot un exemple de la ingenieria caminera popular o, en paraules de Javier Soriano del patrimoni rural illetrat, que res ha d'envejar a d'altre patrimoni.
Argelita des de las Puertas.
El camí fa revoltes per a pujar amb una pendent constant però no massa dura per a què els matxos i els masovers carregats pogueren pujar bé. Allà on cal una paret de pedra aferma la plataforma del camí, empedrat en aquells trams on l'erosió pot fer-lo malbé i picat a la penya quan no hi ha més remei, per a superar els cingles de las Puertas.
Las Puertas.
Salvem els cingles que tanquen el barranco de la Canaleta per un pas estret. Suposem que serà açò el lloc que anomenen las Puertas perquè només passar-les arribem a la part alta, més oberta on ja veiem els bancals del mas de la Canaleta Baixa, dalt nostre.
La Canaleta Baja.
Abandonem el camí vell, que no està net, i seguim la traça netejada que voreja els cingles per dalt del Salto de la Vaca i ve a eixir a la pista de la Canaleta, per on continuem.
Pista de la Canaleta.
Continuem pujant per una llarga lloma desarbrada cap a la Canaleta Alta, i quan passem pel costat la pista fa una llarga volta per a pujar al corral de la Canaleta així que mentre que la resta segueixen la pista jo continue al recte pels bancals de dalt del mas, abandonats però on hi ha senderols oberts pels senglars que van a un bassot sota un corral.
La Canaleta Alta.
Des del bassot les sendes dels senglars eixen a la pista just davant del corral. Des d'ací es veu ja el profund tall que obri el riu i el Barranco Hondo i que ens separa de la Loma Sincabo.
Corral de la Canaleta.
Continuem camí i de seguida eixim a la carretera d'Argelita a Llucena, un poc més amunt del mas del Perxano.
Carretera de Llucena.
Ací ens cal seguir la carretera un tros més fins que arriba a un punt on fa com un mirador sobre la Muela del Buey Negro i la Loma Sincabo, per una banda, i la Plana cap a l'altra. Ací trobem també el cotxe de Julio i és que fins ací puja el vell camí de Ludiente a l'Alcora des de la Clocha.
Mirador sobre el Buey Negro i la Loma Sincabo.
Ara ve la part aventurera del dia. Esperàvem estar ací a les deu i mitja i ens hem retardat mitja hora així que esperem trobar Julio, Jesús i Albert ja avançat el camí de baixada a la Clocha.

Julio i Jesús buscant el camí.
Busquem el començament del camí i com no ho veiem clar decidim baixar al recte a buscar-lo, i encara no hem fet uns metres que ja sentim gent per baix. Són Julio i Albert que estan buscant i repassant el camí per baix d'un pinar, davall nostre. Allí que baixem ens els trobem amb gran alegria per les dos parts. Jesús està un poc més avant seguint el rastre perdut del camí.
Antic camí de Ludiente a l'Alcora.
Entre tots anem mirant de seguir el rastre que es perd entre antics bancals, i només més avant el retrobem més clarament gràcies al mapa de Julio que clava el camí tot i què no sempre s'hi pot passar.
Buscant el millor pas.
Seguim el camí per un rellomet on més o menys s'hi pot passar fins que trenca a l'esquerra. Allí però el coscoll ho cobreix tot i mirem de seguir recte però no trobem camí, així que anem mirant de baixar per la dreta, cap al barranco de la Umbría enllaçant diferents senderols d'animals que baixen pels vells bancals coberts d'un pinar jove fins que arribem a un pinar madur, sense sotabosc i ho aprofitem per baixar per ell fins al barranc.
Sota el pinar on hi ha traces de senders.
Arribats al barranc no presenta massa dificultat per seguir-lo avall i anem baixant per ell buscant la Clocha, punt on hi ha una surgència d'aigua permanent (i també un ullal temporal un poc més amunt).
Barranco de la Umbría.
Quan el barranco de la Umbría es junta amb el del Manzano on trobem el què suposem que és la Clocha, un lloc on hi ha una bassa d'aigua que corre. Tot i què és possible que vinga d'un poc més amunt.
Seguim el barranc avall esquivant l'aigua que corre per dins fins el punt on trobem les traces del camí vell, just on el mapa de Julio diu que ha d'estar.
La Clocha.
Ací eixim del barranc i seguim el camí vell que passa per davant d'una caseta assolada. El camí continua per davant de la casa travessant una zona d'antics bancals on creixen argelagues que ens passen per dalt del cap. Mirem de seguir-lo però desistim buscant un pas més fàcil per uns bancals més avall.
Camí vell de Ludiente a l'Alcora.
Seguim pels bancals fins a les runes d'una altra casa per davant la qual passa el vell camí que continua entre bancals. Nosaltres tornem a fugir del camí, tapat d'argelagues i busquem el millor pas entre els bancals on les argelagues no són tan espesses fins que retrobem el camí de l'altra banda d'un bancal gran. Ací en conte de seguir recte (el camí net està tan sols a 100 metres com comprovarem més tard) eixim per dalt a buscar un senderol que baixa des del mas d'Elvira per un terreny més fàcil de passar.
La colla celebrant la fi de les argelagues.
Arribem finalment al sender que baixa del mas d'Elvira i ens aturem a descansar. Davant nostre veiem ja clarament el camí vell que l'ajuntament de Ludiente va netejar fa uns anys fins a la ratlla de terme. Només hem de baixar a buscar-lo i seguir-lo per tornar al poble.
Julio, Jesús i Albert han de tornar enrere però vist el camí decideixen pujar al mas d'Elvira i rodar per Juanedo a buscar el Juncar (finalment estaran tot el dia per tornar perquè el camí també s'ha tapat), però abans obrim una botella de mistela i fem un mos de coca per celebrar que hem deixat enrere les argelagues.
Barranco Hondo.
Ens despedim i baixem buscant el punt on finalitza la neteja feta per l'ajuntament de Ludiente (només a 100 metres d'on hem passat). Llàstima que no l'han netejat fins a la ratlla de terme que passa per la Clocha perquè ens haguèrem estalviat la part més punxosa de la ruta, però a partir d'ací està bé encara que molt poc xafat.
Camino de Alcora.
Travessem el barranco Hondo per on corre un fil d'aigua i comencem la llarga pujada cap al mas de Vicenta. La senda puja en diagonal per la vessant coberta d'argelagues que amb les seues flors grogues posen un toc de color a la ruta.
El Molar.
Uns metres abans del Molar la traça del camí desapareix substituïda per una moderna pista que baixa a uns bancals encara treballats que destaquen entre el mar d'argelagues que cobreix les vessants, que no s'han recuperat de l'incendi del 93.
Pista del camino de Alcora.
Apretem el pas per adelantar més perquè la ruta s'ha allargat molt més que ens pensàvem i ja són les dos tocades (quan a eixa hora normalment ja hem acabat la ruta, la cervesa i estem sota la dutxa) i és que el tram de camí tapat de només dos quilòmetres ens ha costat de fer quasi tres hores, més per haver de trobar el millor pas que per la dificultat en avançar.
Pinar del mas de Vicenta.
Pista amunt passem pels bancals treballats que envolten el mas de la Cervera abans de travessar el barranco de los Àrboles, ací un simple barrancusset, i travessar el bonic pinar del mas de Vicenta, de pins rodenos.
Deixem a l'esquerra el mas de Vicenta i arribem a un collet on enllacem amb el camino de Lucena, seguint a l'esquerra, ja de baixada cap a Ludiente.
Vell camí de Llucena.
A partir d'ací el camí és ample, amb molts trams empedrats, net i ben conservat perquè s'ha desbrossat almenys dos vegades en els darrers anys. A més és un dels camins més xafats (encara) del terme de Ludiente, i no és per a menys perquè l'excursió des de Ludiente fins ací és curta però molt atractiva.
Mas de la Puebla.
Baixem de pressa sense prestar massa atenció al paisatge, entre d'altres coses perquè ja el coneixem d'altres vegades que hi hem passat i tenim pressa, arribant en dos camellades al mas de la Puebla.
El Buinegro des de la Puebla.
El camí vell des del mas de la Puebla continua per pista al poble entrant pel Peirón, però nosaltres busquem una senda que passada la font del mas baixa a buscar un assegador i, seguint-lo avall, enllaça amb el camino de los Majuelos.
Baixant al camino de los Majuelos.
Baixem seguint les revoltes de la senda (que encara conserva algun tram empedrat) que baixava seguint l'assegador, i passant un corral trenca a la dreta per enfilar recte cap al poble, enllaçant dalt del Puente Nuevo on hi ha un corral d'ovelles amb el camino de los Majuelos.
Ludiente des de los Majuelos.
Des d'ací ja només ens queda seguir l'ample camí que ens porta a l'entrada de Ludiente, just al mateix punt des d'on hem ja fa més de sis hores, en una ruta que ens ha deixat un gran sabor de boca doncs llevat dels 2 km tapats la resta són sendes netejades, de bon peany i que passen per uns paisatges realment dels més espectaculars de les nostres comarques.
Arribant a Ludiente.
I encara que tard ens acostem al bar a recuperar forces i, sobretot hui, líquids. Total a casa ja arribem tard.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

De Llucena a Ludiente pel camí vell i tornant per la Granella i el camí de Foios
De Fanzara a Penyagolosa
XVII pujada de Fanzara a Penyagolosa

Més informació:
  • Blog Ludiente activo
  • Sancho Comins, José (1990)  Itinerarios por el Valle del Mijares. Ed. Universidad Alcalá de Henares i Caja Rural San José Almazora.
  • Canaleta

2 comentaris:

  1. Excelente crónica de la excursión que hicieron el pasado 12 de marzo Xavier y sus amigos (y que tuve el honor de compartir parcialmente con ellos). Saludos a todos ellos de mi parte.

    La ruta es difícil, desnivel y distancia aparte, básicamente porque un buen tramo de ella, el correspondiente a un trozo del antiguo camino entre Ludiente y Alcora, está completamente abandonado a su suerte desde hace decenios. Es decir, es una selva bastante impenetrable de tollagas (aliagas) y el pinar joven que le acompaña, con su correspondiente sotobosque punchante. Sería muy deseable que los ayuntamientos de Ludiente y Argelita tomaran alguna iniciativa en este sentido (limpieza, acondicionamiento, señalización, mantenimiento).

    Aún así vale la pena animarse a hacer la excursión por la espectacularidad de su recorrido y las panorámicas que ofrece, además de contar con variados puntos de interés a visitar.

    ¡Enhorabuena Xavier, por el diseño de la ruta!

    Podría llegar a ser (de estar algún día todo señalizado y transitable sin dificultad) la ruta estrella del Alto Mijares (por lo menos).

    Saludos y hasta la próxima.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pels elogis, Julio, i també per la companyia en el trajecte més “difícil” de la ruta. La veritat és que és llàstima que per 2 km no es puga completar una magnífica ruta de 18 km al voltant dels estrets que forma el río Villahermosa entre Argelita i Ludiente perquè la resta de sendes estan netes i són bones de passar.
      La repetirem quan estiga neta la senda i afegirem la loma Sincabo per a fer-la més interessant si cap!

      Elimina