dilluns, 28 de març de 2016

DE LA VILLANUEVA A LA REINA PER LA CAPÇALERA DEL RIO MAIMONA

Dilluns de Pasqua i tornem a eixir a fer una volta ben de matí, aprofitant que els xiquets dormen.
Si ahir vam anar per la part més alta del terme de la Villanueva, hui ens dirigim cap a l'altra banda, a buscar el río Maimona i Fuente la Reina, repetint un recorregut que ja va fer Pascual l'estiu passat amb amics del poble.
Així que a les huit ja estem de camí eixint del poble per la bassa de darrere l'església per tal de retallar uns metres camí de San Martín.
Com que han canviat l'hora el sol ix més tard i ho fa, més o menys, a la vegada que nosaltres eixim del poble, alçant-se per les llomes que queden davant nostre, cap al Sabinar.
Plaça de la Villanueva.
Travessant els bancals treballats de la vora del poble ens trobem a Jose Manuel, ben matiner, que està plantant quereguilles. Ell ha sigut i és el guia per a la recuperació dels camins que estan duent a terme els jòvens (i no tan jòvens) del poble.
El saludem i fem camí pensant en qui acabarà primer, si ell de plantar les quereguilles o nosaltres de fer la volta.
Eixida del sol per San Martín.
La drecera ens porta al camí de San Martín, o de la Reina, perquè també va cap allí, i el seguim passant la variant de la carretera que es va fer fa uns anys evitant que els pocs cotxes que passen ho facen per dins del poble.
L'ermita de San Martín s'alça en un tossalet de l'altra banda del barranquet que corre als peus del poble, i ací es va de romeria quan són les festes patronals.
Es troba en bon estat després d'haver arreglat la teulada i disposa d'un porxe al davant i un cobert a la vora per arrecerar-se en cas de mal temps.
Ermita de San Martín.
Des de l'ermita continuem pel camí de la Reina, ara en bona part pista, per on passa també el PR-CV-63.3. Anem travessant bancals treballats que s'alternen amb d'altres erms. Ací el cultiu tradicional van ser els cereals que, als anys 60 van deixar pas als ametlers i ara, en una nova reconversió de cultius, estan sent substituïts per les carrasques truferes que fins i tot han suposat la recuperació d'antics bancals abandonats de fa dècades.
Bancals de carrasques truferes.

A cosa de mig quilòmetre de San Martín i abans d'arribar a la Pinada deixem el camí vell de la Reina i trenquem a l'esquerra pel camino del Sabinar, que en esta primera part és també pista.
Camino de la fuente Pierres.
El camí recorre una lloma recte fins que gira a la dreta per anar cap al Sabinar. Ací continua recte entre parets el vell camí cap a la fuente Pierres, recuperat i netejat tot i què mai es va acabar de perdre.
Baixant pel Sabinar.
Deixem enrere els bancals treballats i als nostres voltants apareix un paisatge variat on alternen els pinars espessos amb d'altres més oberts i matollars amb alguns pins i savines.
El camí planeja passant per la vora d'uns bancals sembrats per la societat de caçadors fins que arriba a un ample tallafocs per on passa una línia elèctrica.
Entrant a la Reina.
Poc després deixem enrere el terme de la Villanueva i entrem al de la Reina, i comencem una llarga però poc pronunciada baixada cap al riu.
Davant nostre veiem el mas de Pastores, antic mas on fa uns anys es va fer una urbanització a l'estil del mas tradicional. No arribarem a ell doncs queda de l'altra banda del riu.
Fuente Pierres.
Arribem així finalment a la fuente Pierres, a la voreta del riu que forma una gran badina on abelleix banyar-se ... però ho deixarem per a l'estiu que ara no acompanya el temps.
Senda del Maimona.
La font es troba en una revolta del riu, aprofitada per a fer bancals que ara s'han convertit en prats. A partir d'ací el riu continua recte i va encaixant-se progressivament i per la dreta hi ha una senda que el segueix fins a la Reina, i que seguirem.
Cinglo de los Gatos.
La senda, clara i neta, avança sempre per la vora del riu que va encaixant-se i passa sota el Cinglo de los Gatos, llarga cinglera de roques que tanquen per l'est l'estret que va obrint el riu buscant el nivell de base del Millars.
Cabres al Cinglo de los Gatos.
La vegetació canvia i les savines, ginebres, pins i coscoll dels altiplans deixa pas a un pinar entreverat de plantes més amants de la humitat i la frescor: marfulls, xops, salzes, pruneres, ... que pasturen algunes cabres com les que podem vore en unes roques dalt nostre.
Estrets de la Maimona.
Conforme anem riu avall el paisatge es torna més espectacular. La senda puja i baixa evitant grans blocs de pedra caiguts dels cingles i que en algun punt arriben a tapar tot el riu que passa sota els més grans.
Blocs caiguts a la Cueva Honda.
Passat el caos de blocs queda a l'esquerra un gran cingle a la Covatilla, mentre que nosaltres seguim un vell caminal que coincideix en part amb una sèquia que pren l'aigua per a regar la Cañadilla.
Eixint del riu.
Deixem la sèquia i la senda busca ara el vell camino de la Cañadilla, un camí de ferradura que travessa les penyes esquivant-ne unes, pujant-ne d'altres i sempre traçat per llocs impossibles.
Camino de la Cañadilla.
Com també impossibles semblen els bancals que hi ha escampats entre els blocs, allí on hi ha un parell de vares de terra fèrtil. La resta està ocupat per una rourera que creix entre les penyes.
Cinglo de la Cueva Honda.
De l'altra banda, cap a la Covatilla es veu també el traçat d'una antiga sèquia penjada dels cingles, una autèntica obra d'enginyeria popular que mira de resistir el pas del temps, les tempestes i les solsides.
Camí sota el carrascar.
El camí va abandonant la vall del riu quan esta s'obre en la Hondonada on hi ha les hortes de Fuente la Reina, que baixen en graderia fins al riu que corre cada vegada més fondo.
Bancals impossibles a la Cañadilla.
Este tram de camí, planer i de bon peany, travessa un dels paratges més impressionants i bonics de les comarques de Castelló. Sembla mentida que després de tant caminat encara hi haja raconades com esta que acaben sorprenent el senderista i només per este tram la ruta bé mereixeria estar entre les millors rutes de les comarques valencianes.
La Reina des de la Cañadilla.
La senda comença a baixar cap a la Reina, o millor dit, baixa cap a la carretera doncs la Reina es troba davant nostre dalt d'un altre cingle als peus del qual s'estenen les velles hortes ara majoritàriament ermes.
Tunel de carrasques.
Travessem un tunel de carrasques abans d'arribar a la carretera. Hem de seguir ara un bell tros per la carretera que ens porta sota les cases del poble per la vora del barranco de la Graja.
Ací hi ha una microrreserva de Flora per preservar un dels últims boscos riparis d'oms que, abans de l'antropització i la grafiosi era el bosc dominant per tot el que ara són hortes.
La Reina.
Quan la carretera salva el barranco de la Graja amb un pont cal seguir un camí que per la dreta baixa a la fuente de la Mangranera, manantial que ara abasteix d'aigua potable al poble i adés i ara d'aigua de reg per a les hortes. Unes tauletes completen un raconet deliciós.
Fuente la Mangranera.
Des de la font un camí formigonat puja cap al poble passant sota el cingle on estan les cases.
Finalment arribem a les primeres cases del poble i el travessem, de pujada, buscant l'eixida cap a la Villanueva.
Travessant el poble.
L'eixida és seguint la carretera i des d'ella tenim unes magnífiques vistes del poble que s'estén fins als cingles que el voregen formant una bella estampa. Seguim ara el PR-CV-63.3 que enllaça els dos pobles seguint el camí vell.
Fuente la Reina.
Cal seguir la carretera uns centenars de metres fins que trobem a la dreta un sender que ens baixa a buscar el camí vell, que continua paral·lel al barranco de la Graja.
Camino de la Villanueva.
El camí, ample, net i empedrat travessa un parell de vegades el barranc abans d'enfilar amunt una llarga costera cap al colladico la Pubill.
Alto de Santa Bárbara.
Conforme anem pujant a l'esquerra queda el Alto de Santa Bárbara, on vam pujar ahir, i és que el barranco de la Graja baixa directe des d'allí.
Pujant al colladico del Pubill.
Coronem el coll on parteixen termes la Villanueva i la Reina i a partir d'ací el vell camí es transforma en una pista que recorre la Ostera cap al Pinar.
La Ostera.
Deixem enrere l'Ostera a l'entrar al Pinar, que travessarem per la part més estreta.
Tot i què anem trobant al llarg del recorregut pinars que creixen als antics bancals, ací trobem una massa espessa de pi rodeno que no s'ha artigat mai i sempre ha estat pinar.
El Pinar.
Sota el pinar quasi no hi ha sotabosc fruit de l'explotació forestal tradicional que s'hi ha fet i és agradable de passar tot i que només el travessem de raspalló i de seguida n'eixim per l'altra banda trobant-nos els bancals de la Retura.
La Villanueva des de la Retura.
Deixem a l'esquerra una pista que després de travessar la carretera continua al Cerezal (i per on es podria allargar la ruta pujant a l'Alto de Santa Bárbara) i avancem entre els bancals, carrasques i erms de la Retura que conformen un mosaic paisatgístic molt interessant, abans d'enllaçar amb el camí de la Fuente Pierres, per on hem començat la ruta.
La Villanueva des de San Martín.
Ja només ens queda arribar a Sant Martín i desfer el camí d'anada, i de seguida estem al poble, a hora prou matinera com per a despertar els menuts que encara dormen i començar el dia.



Ací està el track:


Powered by Wikiloc

Més informació:
  •  Centro Excursionista Alto Palancia
  • Ajuntament de la Villanueva
  • Llop Goterris, Josep Xavier (2004) "El término de Villanueva de Viver" dins Boletín del Instituto de Cultura Alto Palancia nº 16 Ed. ICAP
  • Llop Goterris, Josep Xavier (2004) "Una visión socioeconómica de Villanueva de Viver a lo largo del siglo XIX i XX" dins Boletín del Instituto de Cultura Alto Palancia nº 16 Ed. ICAP

5 comentaris:

  1. Que bona ruteta que recorre una part de la Maimona desconeguda per a molts. Vaig fer el mateix recorregut, però començant en Fuente la Reina i anant cap a Villanueva.
    Com be dius, un tram que es compta dels millors en cuestió de l'Alt Millars.

    Salut

    ResponElimina
  2. Que bona ruteta que recorre una part de la Maimona desconeguda per a molts. Vaig fer el mateix recorregut, però començant en Fuente la Reina i anant cap a Villanueva.
    Com be dius, un tram que es compta dels millors en cuestió de l'Alt Millars.

    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si Javi, per a mi va ser tot un descobriment i vaig quedar sorprés de no haver sentit parlar abans d'eixa senda tan bonica i, sembla que molt oblidada.
      Ja suposava que tu que coneixes bé l'Alt Millars la devies haver xafat però bé mereix estar entre les rutes imprescindibles per a qualsevol senderista de la Comunitat Valenciana, sobretot combinant-la amb la pujada a l'Alto de Santa Bárbara.

      Elimina
  3. ¡Hola Xavier! Bonica ruta que m'apunte per a quan tinga una estona i m'ho permeta el meu genoll. I es clar, que Javi l'ha recorregut per què coneix pam a pam la comarca.
    Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari Emilio. Veig que ja vas fent cosetes, esta ruta és curta però la part del riu un poc trencacames encara que jo crec que amb tranquilitat podries fer-la sense posar en perill la recuperació del genoll.
      Ànims!

      Elimina