DE SANT PASQUAL A SANT JOAN DE PENYAGOLOSA

L'any passat Pascual ens va fer a primers d'any la proposta de pujar en un dia des de Vila-real a Sant Joan de Penyagolosa. Vam estar preparant-nos i fins i tot vam pujar des de Fanzara en el que havia de ser la prova definitiva abans de la pujada. Però al final entre compromisos i festes no vam trobar dia per a fer-la. Així que a primers d'any va tornar a proposar-ho però enguany el primer que vam fer va ser posar data, i després ja voríem qui s'apuntava.
La data fixada fou el dissabte abans de Sant Vicent. Per davant teníem 55 km i 15 hores de camí des de l'església de Sant Pasqual fins a l'ermita de Sant Joan de Penyagolosa i l'incertesa d'arribar perquè cap dels que ens vam presentar a les sis del matí havia fet mai un trajecte tan llarg.

Així que a les sis del matí tocades sis valents (o inconscients) estàvem a la porta de Sant Pasqual per fer-nos la foto d'eixida. Li vam demanar de fer-la a les úniques persones que passaven, i després de la foto nosaltres vam començar a caminar cap a Penyagolosa mentre ells ho feien cap a casa a dormir.

L'eixida.

La ruta triada no és la tradicional pujada de Sant Pasqual a Sant Joan de Penyagolosa que realitza el Centre Excursionista de Vila-real des de l'any 98, sinó una altra, pot ser menys atractiva però més curta.
Així el nostre primer destí és l'Alcora i el camí més recte és el camí de l'Ermita per on havia d'anar la projectada carretera de Vila-real a l'Alcora que es va quedar sense diners només fer el pont de l'Ermita, objectiu principal del projecte.

Camí l'Ermita.

Pel camí l'Ermita, hui carrer il·luminat, a estes hores de la matinada trobem gent passejant i corrent, alguns d'ells baixant ja de l'Ermita quan nosaltres encara pugem.
El camí se fa curt i de seguida arribem a l'Ermita de la Mare de Déu de Gràcia que queda mirant al riu, mentre nosaltres encenem els frontals per travessar en la foscor de la nit el riu de Millars pel pont que ens durà al Boverot d'Almassora.
Ara cal seguir pel camí Vora-riu amunt passant sota el pont de l'autopista, i mentre fem llum per a vore'ns i que ens vegen els pocs cotxes que passen, anem a bon pas i xarrant deixant enrere masets i horts.
A l'arribar a la sènia del Triumfo trenquem a la dreta per xafar un poc de terra, que ja en tenim prou d'asfalt, i seguim a enllaçar amb la senda del Pleit. L'olor de la flor del taronger ens acompanya mentre passem entre els horts fins que fem cap al gran polígon industrial del camí Fondo.
Ací ja no ens calen les llums i sota les faroles travessem de punta a punta el polígon, eixint per la banda de dalt a buscar els horts que van escapar a l'especulació.
Mentre travessem el polígon el dia va clarejant i quan arribem al pont que salva l'autovia ja no ens calen llums encara que no és dia clar.

Eixida del sol.

L'autovia està traçada damunt la ratlla d'Onda, i després de travessar-la entrem a la part del polígon que queda al terme d'Onda, més buit que el d'Almassora.
Travessem el polígon cap al mas Blanc, que queda dalt de la rambla i allí ens aturem a fer un glop i un mos. Ja són les  set i mitja i encara que fins ací tot és pla ens va bé descansar un poc i preparar-nos per a l'etapa següent.

Fent un mos al mas Blanc amb Penyagolosa al fons.

Baixem del mas Blanc seguint l'antic camí del Panyet, però sense pujar al Panyet baixem a la Rambla de la Viuda.
Ara ens toca un bon tros de rambla, que sempre es fa pesat, però és el camí més curt.
Intentem anar per on la grava està més dura orientant-nos amb les roderes que han deixat les poques bicicletes i motos que han passat des de la darrera riuada i seguim amunt passant per davant la fonteta dels Xècs, just als peus del Panyet.

Quan la deixem enrere anem buscant un camí que passa als peus del parany dels Gossalvos i que queda per dalt del nivell de les riuades, aconseguint així eixir de la rambla i caminar més planers (i més de pressa) un bon tros.

La Rambla.

Seguint el camí arribem a la camí Palos i passem per baix del pont del Mercader continuant per l'altre costat on un antic camí, molt desfet per l'aigua però per on encara passen bicicletes, remunta la rambla.
Ací trobem alguns punts grocs que ens acompanyaran fins a l'Alcora. Es tracta de marques de la pujada a Peu d'Almassora a Penyagolosa que ja fa dihuit anys que es ve fent també per estes dates.
Seguim encara un quilòmetre més per la rambla fins que trobem el punt on travessa el gasoducte. Ací aboca per l'esquerra el barranc de la Pedrissa i just al punt on conflueix amb la rambla hi ha el començament del camí del Morral, i cap allí que hem d'anar seguint (si les trobem) els punts grocs.
Després de tanta pedra l'estret caminal ens sembla poc més que un passeig. Un passeig que puja cap a les casetes del Morral, ja en terme de l'Alcora i dalt nostre.
Els pins que cobrien el morral ara estan morts per terra gràcies a un veí d'una urbanització propera que va botar foc davant de casa intencionadament. És el primer tram cremat que passem però no serà l'últim i és que els incendis repetits al llarg dels anys fan que bona part de la ruta estiga més deforestada i desarbrada del que toca.

Les casetes del Morral.

Arribats al Morral seguim l'ampla pista traçada seguint el vell camí, recte cap a l'Alcora i no ens entretenim a admirar les vistes de la Plana que deixem enrere.
La pista passa per la vora d'alguns paranys i Pascual ens va guiant per un terreny que coneix molt bé de tant que l'ha trepitjat i caçat des de ben menut.
El camí baixa a travessar l'entrador a la urbanització del Morral, a la vora mateix del pantà de Maria Cristina (o de Benadressa), i continua amunt passant per bancals d'ametlers i garroferes, la majoria erms on creix el pinar.

Camí del Morral.

Quan la pista gira a l'esquerra fent un angle de 90 graus, seguim recte pel camí vell, convertit en una senda que de vegades costa de trobar. Però Pascual ens orienta bé, no debades dalt del tossalet que tenim a la dreta té el parany son tio.
Travessem el pinar i eixim altra vegada al camí del Morral, ara pista que acaba en unes casetes noves sota els pins. Urbanització il·legal o al·legal que ha desplaçat uns metres el camí que li fa la volta.

Baixant al Regatell.

Ja són les nou i per tant els gossos que ens lladren ja no despertaran els amos.
Per la banda de baix de les casetes continua el camí, ara una estreta senda, que enfila avall cap al barranc de Borràs que ens separa del Regatell.

Tram de camí empedrat.

El tram que baixa al barranc és possiblement el més bonic del que portem, un ample camí empedrat que fa voltes, mentre que de l'altra banda hi ha bancals coberts d'herba on pasturen alguns cavalls i fins i tot una vaca.
Travessem el barranc just a la cua del pantà i pugem per l'altra banda, on el camí vell s'ha perdut, per arribar al camí del Regatell, continuació del del Morral.

Barranc del Regatell.

El camí del Regatell continua recte com un fil i asfaltat i separant les Palafangues, a la nostra esquerra, del Regatell que cau a la dreta.
Ací la terra està tota treballada i hi ha també casetes que viuen i on tenen animals: cavalls, ovelles, ... és un paisatge diferent al que teníem només de l'altra banda del barranc.

Camí del Regatell.

Ara ens queda encara un bon tros de camí fins a l'Alcora. Per sort és prou planer i ens permet anar xarrant i conversant, fent més curt el trajecte.

Avançant entre els horts.

Deixem enrere horts de tarongers, algun pinar i fins i tot una hípica. De l'altra banda del barranc del Regatell el paisatge és més monòton: fàbriques, fàbriques i més fàbriques. Nosaltres no en trobarem cap fins a l'Alcora.

Hípica de l'Alcora.

El camí està tallat per la nova carretera de l'Alcora a Onda i la travessem recte estalviant-nos anar fins a la rotonda per on han de passar els cotxes, i enllaçant un poc més avant amb la vella carretera d'accés a l'Alcora, que encara suporta molt de trànsit.

Carretera d'Onda.

Este és el tram més perillós de tot el trajecte doncs la carretera és estreta i els cotxes i camions passen ràpid. Per sort no hi ha molt de tros, per desgràcia no hi ha alternativa, així que apretem el pas i estem pendents del trànsit i quan ens descuidem ja hem travessat el pont del Bassó i enfilem la costera que ens porta a l'entrada del poble.

Entrada a l'Alcora.

Entrem al poble per la carretera vella i ens encaminem al centre passant per davant l'església de Sant Francesc.
El carrer està tallat per als cotxes abans de l'ajuntament i és que és la Pasqua taurina i la plaça està tota voltada de cadafals.

Plaça de Cadafals.

Preguntem on esmorzar i dirigeixen els nostres passos a l'Ateneu, a la Plaça d'Espanya, però abans d'arribar encara hi ha una agradable sorpresa, i no serà l'última. Una xica hem crida i resulta que és Rospi, que s'està amb sa mare a l'Alcora. L'any passat ens va fer de guia per Llucena, enguany té una lesió que li impedeix eixir a caminar per muntanya. Xarrem uns moments i com que ha d'estar a Llucena s'ofereix a ajudar-nos si tenim algun problema i s'agraeix, sempre dóna tranquil·litat saber que a prop hi ha algú que pot ajudar en cas de necessitat.

Esmorzant a l'Ateneu.

Entre coses i altres arribem a l'Ateneu i ens assentem al solet del matí. Ja són les deu i mitja tocades i la panxa demana gasto.
L'esmorzar està molt bé, una bona ensalada, entrepà i carajillo, però se'ns fa un poc més llarg del que teníem previst i en conte de mitja hora n'estem ben bé una i no tenim temps a perdre perquè ja portem 20 quilòmetres però encara ens en queden 35 i el plat fort està per arribar.

El carajillo.

Així que continuem camí cap a la Foia després de trobar-nos amb una despedida de soltera que ens obliguen a passar a la novia? d'una part a l'altra de carrer.
Eixim del poble pel carrer del Molí Nou, per on passen també algunes de les sendes marcades de l'Alcora.

Camí de la Foia.

Seguim ara el camí de la Foia que travessa el barranc de Sant Vicent i passa per dalt del Molí de Matraca. Este primer tros tot i ser de terra està tot il·luminat amb faroles i és el lloc on venen a passejar i correr els alcorins, i ens en creuem uns quants que van corrents o a peu abans de deixar enrere les faroles.

Volta de la Vila.

Ací portem a la nostra dreta el riu de Llucena que rega les hortes del Castell, de la Maniuela i de la Vila. Després de passar l'assegador de l'Assut el camí s'estreta i acaba convertint-se en un ample caminal, no apte per a cotxes, que baixa a l'Assut d'on prenen les aigües les sèquies que reguen les hortes. Ara el riu baixa sec, regulat pel pantanet que queda més amunt.

Camí de la Foia.

Travessem el riu i pugem per l'altra banda seguint el vell camí que s'ha arreglat per a facilitar el pas als caminants i corredors, i encetem una curta pujada cap al mas del Molí. Ací trenquem a la dreta seguint el camí vell que en algunes parts encara té les marques del pas dels carros i que ens porta a la carretera del Pantà.

Camí de carro.

Seguim la carretera un tros. Fa poc estava vorejada de grans pins que li feien ombra, ara els han tallat tots i el que era un agradable passeig ara que ja no ho és. Per sort dura poc perquè de seguida trenquem a l'esquerra per una pista que es fa senda, vorejant el barranc de la Foia fins al poble.

Arribant a la Foia pel barranc.

Només entrem al poble li preguntem a una dona per la font. Comença a fer calor i a l'Alcora no hem agafat aigua i fins a la font de la Parra ens queden almenys dos hores al ple del sol, així que cal beure, refrescar-se, cuidar els peus i agafar aigua per al camí abans de reprendre la marxa passant sota el pont vell i el pont nou per la vora del barranc, i agarrant el camí de Xodos entre les fàbriques del polígon industrial de la Foia.

La Foia.

El camí de Xodos travessa tot el Pla del Vinyé cap a la Barceloneta i tot i què és llarg se'ns fa més llarg. L'asfalt calent comença a cremar als peus mentre deixem a banda i banda olivars, garroferals i ametlars que s'estenen fins als peus de les muntanyes.

Camí de Xodos pel Pla del Vinyé.

Quan entrem al terme de Figueroles l'asfalt deixa pas al formigó, més bo de xafar, però continua recte i amb tendència a pujar de manera que comença a agarrar-se als garrons imperceptiblement i és que quan arribem a la Barceloneta ja portem quasi 30 km i 7 hores de ruta (6 descontant l'esmorzar), i encara no hem començat a pujar.

Arribant a la Barceloneta.

Hem fet més de la meitat del recorregut però encara no hem tastat la muntanya. La primera pujada important la tenim al davant fins al mas de la Torreta. Per sort el camí, antic i ben traçat, puja amb una pendent moderada però constant que permet pujar a ritme sense castigar massa les cames.

Pla del Vinyé i la Plana.

De seguida que ens girem ens sorprén vore allà baix el pla que hem travessat, i al fons la Foia, i és que fins ara no havíem tingut temps de vore quan lluny hem arribat ja.

Primera costera.

El camí empedrat s'arrapa a les faldes del tossal del Campiello. Als nostres peus queda el barranc de la Volatera i davant nostre la Roca Naram, que ens ha fet de fita des del Regatell.

Pujant a la Torreta.

Només els trams on el camí vell s'ha perdut o es troba tapat i s'ha obert senda recta se'ns agarren a les cames, la resta està traçat per a no cansar el caminant que ve de lluny o carregat.

Pla del Vinyé des del camí de Xodos.

Arribem a la Torreta del Campiello (per diferenciar-la de l'altra Torreta de Llucena), conjunt de masos al voltant d'un tossalet que domina el barranc i també la font que queda al nord del mas.

Roca Naram des de la Torreta.

Només un mas es conserva en bon estat, emblanquinat i cuidat. Ja l'hem vist d'altres vegades i hui trobem els amos que estan netejant el camí per baixar i també la teulada, punt dèbil per on cauen tots els masos.

Torreta del Campiello.

Ens entretenim un poc xarrant amb ells i ens animen en el que ens queda, sobretot a Salva que és el més valent fent el camí amb albarques (això que ara en diuen calcer minimalista) tot i què de ben segur era el calcer habitual dels veïns de la Torreta, quan n'hi havia.
A l'era de la Torreta trobem la pista que ha substituït el vell camí i la seguim fins que trobem la pista del mas del Campiello o de Villalonga que són qui la va fer per a pujar al mas des de Figueroles.

Eixint de la Torreta per les eres.

Seguim la pista que de seguida es desvia cap al mas, vorejada de pins com les carreteres antigues, i pugem un poc més a coronar finalment la Portera del Campiello. Des de la Barceloneta són 400 metres de desnivell però sense grans costeres.
De l'altra banda de la lloma tornem a vore Penyagolosa però molt més prop que l'última vegada que l'havíem vista, abans de l'Alcora. Ara ja sembla a tocar però encara ens queda molt de camí.

Penyagolosa des de la Portera del Campiello.

Baixem seguint la pista a buscar la font de la Parra i passant per dalt de la rourera del Pobill, que miraculosament s'ha escapat del foc i la destral mostrant-nos com devien ser estes terres fa no tants anys i com poden tornar a ser.

Arribant a la font de la Parra.

Arribem així a la font de la Parra on ens espera l'avituallament. I és que ací hem quedat amb el nostre vehicle de recolzament que ens anirà eixint a partir d'ací en diferents punts de la ruta per si tenim cap problema.

Font de la Parra.

Ens trobem a la font més tard del que havíem previst i ja estan patint. Un ciclista que passa ens avisa que estan esperant-nos i quan ens veuen s'alegren de vore'ns quasi tan com nosaltres.

Descansant a la font.

A la font fem parada llarga. Cal beure, omplir aigua, menjar que ja són les dos tocades, i revisar els peus. Revisem també el que portem a la motxila deixant allò que no ens farà ja falta i com hem esmorzat tard quedem que continuen per la pista uns quants quilòmetres per a parar a dinar a la vora del camí.
Ací a la font s'aturen també dos corredors que venen del mas de la Parra i és que és un dels pocs punts d'aigua segura dels voltants. La resta de fonts o estan seques o brutes.

Parra omplint aigua a la font de la Parra.

Després del descans continuem camí cap a la Parra. Travessem el mas pel mig eixint per la banda de dalt on està la vella escola republicana, bessona de les de la Costa, Mosquerí, la Mina o les Pedroses i enllacem amb el camí de Llucena a Atzeneta i per ell pugem a la Creu de la Parra.

Mas de la Parra.

Fa just una setmana que vaig passar per ací fent la volta al Tossal de Goçalvo i continuant pel camí d'Atzaneta i davant meu tenia uns senderistes que s'encaminaven per l'assegador cap a la Lloma Bernat i vaig pensar que la setmana que ve em tocaria fer eixe camí, i ací estem, caminant per dalt les llomes rectes a Penyagolosa que de tan prop sembla que la podem tocar, llàstima que el gran tall del riu Llucena ens en separa i obliga a baixar i pujar per arribar-hi.

La Creu de la Parra.

Ací venen molts records doncs a partir d'este moment enllacem amb la ruta que segueix el Centre Excursionista de Vila-real per a pujar a Penyagolosa i just a este punt solia esperar mon pare amb el cotxe a trobar-nos. Hui malauradament no ens pot fer ja d'assistència.

Penyagolosa des de la Creu de la Parra.

La pista traçada per damunt l'assegador continua recte, llevat de la baixada al corral de la Mosquera on fa més volta i convé seguir la senda que queda entre les parets de l'ample assegador.

Tram de senda per l'assegador.

Deixem a l'esquerra el camí al mas de Macoc i passat l'entrador al Campredó dels Macocs ens espera el cotxe.
Allí mateix, sota uns carrasquissos que han rebrotat després del foc dinem. Uns macarrons, altres pa i companatge. Ens costa molt menys que a l'esmorzar perquè a les tres ens aturem i a la mitja ja estem novament en marxa i és que els carajillos costen molt de fer.

Vehicle d'assistència.

Deixem al cotxe el que no necessitem doncs l'hem de trobar al mas de la Lloma i continuem camí deixant el Campredó a l'esquerra.
Passem per la vora d'un mas restaurat (casa Ramir) i arribem al Pla de Talladures on per l'esquerra puja el camí de Llucena a Xodos pel barranc de Casotes.

Venta Talladures.

Travessem el pla deixant la venta de Talladures a l'esquerra i per l'altra banda  continua el camí vell recte amunt, ara totalment tapat i toca seguir la pista un tros més fins que en una revolta seguim recte cap a la font de la Foixenta.

La lloma des del Pla de Talladures.

Ací s'ha obert una senda que puja recte per un barrancusset als peus del tossal del Collado travessant antics bancals. A la part de més amunt trenca a l'esquerra per a eixir al camí de la Foixenta al Collet just on hi ha una antiga i gran calera.

Pujant per la Foixenta.

Ací seguim la nova pista traçada aprofitant en part l'antic camí que enfila recte amunt cap al mas del Collet.

Llucena des de la calera de la Foixenta.

Encara que ja fa molts anys que no passe la pujada a la Lloma és un camí que conec bé d'haver-lo passat moltes vegades anys enrere. Tot i què encara no som a la Lloma Bernat pròpiament dita la pujada a la lloma comença a la mateixa font de la Foixenta i la drecera de la calera és un dels punts de més pendent, juntament amb alguns trams de pista, que trobarem. Per tant cal començar a poc a poc per no gastar totes les energies en la primera part i guardar-les per a la part més fàcil per a disfrutar de les magnífiques vistes que té.

Arribant al Collet.

Trobem una portera oberta, just al tancat de les vaques que pasturen la Talaia. Per ací passa el camí vell. Nosaltres tampoc el seguim perquè està poc passable i en conte d'això seguim la pista uns metres més fins que una fita ens marca el lloc on podem baixar a travessar els bancals que ens separen del mas del Collet de baix, el que li dóna nom al paratge doncs es troba a un estratègic collet.
Des d'ací entra un camí al mas de Palanques i la Casa Nova que, antigament, continuava fins al Pou de l'Assor. Ara està tapat i cal seguir la pista al collet de dalt on continua el vell camí de Xodos, a partir d'ací magníficament conservat i empedrat.

Inici del camí de ferradura a la Lloma.

La pujada a la Lloma Bernat pel camí de Xodos sorprén agradablement per diverses raons; per les meravelloses vistes de la Plana i la mar, pel primer plànol que tenim de Penyagolosa, la Moleta de Gargant i el Marinet, per la panoràmica del riu de Llucena que queda als nostres peus, però no per l'ombra doncs no trobarem cap arbre fins a dalt.

El Contador.

Per sort ací sempre corre l'aire i hui el dia és prou fresc i abelleix més el sol que l'ombra de manera que quan coronem dalt a les cinc passades. Una hora llarga i 350 metres més amunt de la font on hem començat a pujar.

Tram final de la Lloma.

Ací trobem uns pals indicadors de fusta que marquen el camí a seguir cap al mas de Paulo, per la pista que puja a la caseta de vigilància forestal de la Lloma.

La Lloma Bernat.

Seguint avall trobaríem també el camí dels Pelegrins (GR-33). Eixa és una de les dos opcions que tradicionalment tenia el vell camí de Llucena a Xodos, nosaltres seguirem per l'altra, més bonica, que baixa al mas de la Lloma.

Encreuament de camins dalt la Lloma.

El camí per dalt la lloma és difícil de seguir perquè la traça es perd entre l'ample llom. De fet jo només l'havia seguit bé una vegada guiat per Juan Luis. Ara l'han marcat dins dels senders locals de Xodos i les fites i pals de fusta fan que, per fi, trobem el camí sense problemes.

Camí del mas de la Lloma.

De baixada al mas ens crida per telèfon el cotxe d'assitència i és que no troben el camí d'entrada a la Lloma. Tant s'hi val, els expliquem com arribar a les Porteres de Vela per on passarem més tard. De moment anem tots bé i al mas de la Lloma es veu gent que ens pot donar aigua, l'únic que podem necessitar.

Pals marcant el camí.

Conforme anem baixant els ginebres que creixen dalt la lloma van acompanyant-se de pins. Contava el sinyo Lluiset que abans la lloma era tot un pinar. Veient els exemplars que queden segurament ho fou però els incendis i les tales van acabar amb ell, i les repoblacions no massa encertades no l'han aconseguit recuperar.

Xodos des de la Lloma.

 Però conforme baixem al mas, a l'ombria de la Lloma els pins es van fent més abundants i per la part de dalt de la Crebada ja hi ha tot un pinar que, com molts altres enguany també està afectat per la processonària.

Arribant al mas de la Lloma.

Arribem al mas de la Lloma on hi ha ja unes quantes cases arreglades, un gos avisa de l'arribada de forasters i ens trobem amb Juan Luis i sa mare que s'estan passant el dia. Una agradable sorpresa perquè fa temps que no ens trobàvem.

Mas de la Lloma.

Com sempre ens ofereix allò que necessitem però hui anem bé i de moment no necessitem més que aigua, encara que com no fa calor se'ns oblida d'omplir amb l'aigua fresca de la cisterna del mas. Va haver sort i va vindre justeta però no en va faltar.

A la porta de casa Juan Luis.

Fem un mos perquè ja són les sis, hora de berenar passada, i encara ens queden tres hores llargues a Sant Joan, més llargues perquè les cames estan cansades, el ritme és més baix i les parades més seguides i més llargues.

Camí de Xodos.

Continuem camí despedint-nos dels amics que deixem al mas pel vell camí de Xodos, que baixa travessant el carrascal del mas de la Lloma. Són les primeres ombres que trobem quasi des de que hem eixit i ara el que abelleix és el sol que ja va baixant.
De tota manera disfrutem de l'ombrívol bosquet de carrasques barrejades amb orons que estan començant a borrar.

Carrascar del mas de la Lloma.

El camí, netejat recentment pel Centre Excursionista de Xodos ens porta a la pista del Pou de l'Assor, però no la seguim molta estona perquè de seguida trenquem a l'esquerra a buscar un vell baixador, ara mig perdut, que baixa a buscar el barranc Fondo (més avall riu de Llucena).

Baixant al barranc Fondo.

El vell baixador està tapat d'argelagues així que seguim pel barranquet de la Lloma un senderol obert per les vaques per on es passa prou bé sempre que no vages amb albarques com Salva. Ja li hem recomanat que torne a les espardenyes (també minimalistes) que duu a la motxila però diu que pel que queda acabarà amb les albarques.

Les Romeres.

Al llit del barranc trobem la pista que puja al mas de la Romera de baix, i des d'ell cal seguir al de dalt.

La Romera de baix des de la de dalt.

Abans hi havia una senda que enllaçava els dos masos, ara també està però menys clara i més perduda, encara que es deixa passar i a la part de dalt trobem una pista que ens puja pel carrascal del mas de Miravet.

Camí del mas de Miravet.

Des del mas de la Lloma ens ha tocat baixar quasi 150 metres, la primera baixada important que fem. I ara ens toca tornar-los a pujar de manera que quan arribem al mas de Miravet tornem a estar a l'altura del mas de la Lloma.
Travessem el camí i la pista de les Roques Llises i retallem una gran revolta de la pista del mas de Gargant seguint el camí antic que passa apegat al mas.

La Lloma des del mas de Miravet.

Quan el camí i la pista es tornen a trobar segueixen planejant pel Cabeço quasi dos quilòmetres que se'ns fan molt llargs.
Anem deixant enrere el mas del Cabeço, el mas del Blau, i Xodos que es veu cap al nord.

Xodos al cap del món.

Arribem així als Col·legials on tradicionalment hem fet l'última parada abans de remuntar el barranc de Vela. Hui ens aturem un poc abans on encara pega el sol perquè els Col·legials i el mas del Sord ja estan a l'ombra de la Moleta.

Camí dels Col·legials.

Són ja les set i mitja i a les huit havíem quedat de trobar-nos amb els cotxes a les Porteres de Vela, al capdamunt del barranc. Les previsions han fallat i no podem comunicar-nos per telèfon així que confiem que s'esperen o, en altre cas baixen a Sant Joan.
Els Col·legials i el mas del Sord estan a tocar i en este darrer trobem també un cartell dels senders de Xodos que puja per la Moleta Gargant a Sanahuja. Ens ha dit Juan Luis que el camí de les Solanilles al mas de Vela també l'han netejat així que continuem per la pista que duu a la Fonteta, curiós naixement d'aigua en un pouet més alt que el terreny del voltant.

La Fonteta.

Uns metres més avant està el mas de la Fonteta, ben arreglat i sense tocar-lo agafem la senda de les Solanilles.

Mas de la Fonteta.

Els primers metres estan nets perquè han tallat pins, després la senda es menys evident pel poc ús però està enfitada i seguint les fites i les traces del camí pugem fent revoltes a les Solanilles on ens espera el casalici assolat.
Per l'esquerra de la casa continua la senda al mas de Vela, una de les més boniques d'esta part de Penyagolosa però també de les més pesades, però a estes altures les cames sembla que van soles (això sí, molt a poc a poc).
Enfilem amunt entre l'espès pinar que creix a l'ombria i que contrasta amb el carrascal que s'arrapa als cingles que tanquen el Marinet per la solana. Ara més que mai perquè mentre el sol encara s'agafa al Marinet nosaltres ja portem una bona estona a l'ombra.

Pujant al mas de Vela.

El camí puja forta i després planeja davant el mas de Vela que s'alça dalt d'un cingle. Cal passar-lo a l'esquerra remuntant el barranc i passant sota unes penyes ombrívoles al sol, més encara a estes hores de la vesprada.

S'està fent de nit i ens alegra vore fum a una de les dos cases arreglades del mas. En la solitud de la muntanya sempre és bo saber que hi ha més gent aprop ... per si de cas.

Mas de Vela.

Travessem el barranc de Vela i unes cabres ens reben a la banda de baix del mas. A la part de dalt ix el masover a xarrar. No deuen ser molts els qui passen i menys encara a les huit de la vesprada i fent-se fosc.

Cabres al mas de Vela.

No ens entretenim perquè la nit se'ns tira a sobre i volem arribar amb llum, que no amb sol, al mas de Benages, així que per la part de dalt del mas seguim una pista que es perd per a retrobar el camí que duiem i que puja entre el pinar cap a les Porteres de Vela.

Xerrant amb el masover.

Ací és on més pateix Salva. Amb la foscor creixent és difícil distingir les branques i pinyes que hi ha al camí i amb el peu desprotegit qualsevol mal pas pot ser una ferida.
Seguint la senda salvem els 100 metres de desnivell que encara ens separen de les Porteres de Vela, collet a on també puja la pista del mas però fent molta més volta. Ací trobem l'assegador que corre per la ratlla de Xodos i Vistabella, per on hi ha també una pista que enllaça la Banyadera i el Pla de la Creu, i ací també hauríem de tindre el cotxe però són ja les huit i mitja i segurament hauran pensat que ja hem passat. Mirem de contactar però com no podem no ens ho pensem gens perquè la nit se'ns tira a sobre i continuem per l'altra vessant a baixar pel vell camí del mas de les Xiquetes.

De nit.

El primer tram de camí està esborrat per haver tret troncs però més avall encara es pot reconèixer tot i la fosca i els matolls i el seguim travessant el barranc de l'Avellanar que, com sempre, duu un fil d'aigua, i pujant amunt cap al mas. Travessem la pista nova i seguint pel camí vell arribem al mas pels bancals de baix.
No ens aturem gens i seguim pel camí que ens duu al pou de les Xiquetes. Un bonic camí entre bancals on creixen les carrasques i els orons, a l'ombra dels cingles del tossal de Benages. Ací ja és tan fosc que comencem a traure frontals altra vegada.
Arribem al mas de Benages sent nit tancada i sense lluna. Ens cal la llum dels frontals per trobar el camí de Sant Joan, que baixa pel barranc de l'Antona. Com que fa pocs mesos que el vaig passar espere recordar-lo bé malgrat que de nit tot sembla diferent sota l'espès pinar que cobreix les vessants del barranc.
Esta vegada no ens saltem la fita que marca el punt on es desvia el vell camí, mig esborrat per l'herba, però un poc més avant toca recuperar el track del desembre i seguir-lo per no perdre la traça.
Travessem així el pinar de la Lloma Belart fins a les Saleres on un ample tallafocs ha esborrat les traces de camí i sempre costa més de trobar però sembla que de nit ens n'hem sortit més bé que de dia i arribem al campament fàcilment.
Per darrere les casetes baixem al barranc de la Pegunta i enllacem amb la pista de la Banyadera. Ja tenim Sant Joan a tocar.
Són quasi les deu de la nit i portem prop de setze hores de camí però el cansament queda enrere en vore el peiró de Sant Joan. Per fi hem arribat i hem superat el repte de Pascual.
Allí trobem el cotxe d'assistència, preocupats per la tardança i també l'amic Jordi que ha pujat per tornar-nos a casa.

Final de trajecte.

Però abans toca entrar a vore al sant per regraciar-lo i demanar de tornar un any més a fer-li visita ... i a falta d'aigua beneïda prendre unes cerveses o un got de llet que bé ens ho hem merescut i si te les serveix el mossén és quasi el mateix.
I si Sant Joan vol l'any que ve ho repetirem.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

Entre el Millars i la Rambla

Sant Pasqual - Llucena - Sant Joan
XI Pujada de Sant Pasqual a Sant Joan de Penyagolosa
De Vila-real a l'Alcora
Passejant l'Alcora: de Sant Vicent a l'Assut
 La Foia, la Parra i les Useres pels antics camins de l'Alcalatén
De la Barceloneta al tossal de Goçalvo per les Trauantes
Penyagolosa per la canal fàcil
Pinars de Penyagolosa

Més informació:

• Vilapèdia
• Ajuntament de l'Alcora
• Arnau Juan, Òscar i Fuster Puig, Pau L'Alcora. Mapa del terme municipal. Ed. Ajuntament de l'Alcora, 2008.  Es pot descarregar el mapa ací.
•  Cartoweb
• Escrig Fortanete, Joaquin coord. ( 2011) La Llucena masovera 
• (1909) Minuta del término municipal de Lucena del Cid Ed. IGN
• Muncharaz Pou, Manuel (1984) Proposición de clasificación de las vias pecuárias de Lucena del Cid  Generalitat Valenciana
• Escrig Fortanete, Joaquin coord. (2000) Mongrafia de Llucena Ed. UJI
• Escrig Fortanete, Joaquin (1998) Llucena: una historia de l'Alcalatén Ed.UJI
•  Fuster Puig, Pau (2008) Xodos. Mapa del terme municipal. Ed.XO2 naturalment
• Fuster Puig; Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies
• Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina 
• Diversos autors(1994) Penyagolosa excursions a Peu. Ed. Centre Excursionista de Castelló
• Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa: paisatges del sostre d'un País Ed. Tàndem
• Roncero i Ventura, Enric (2006) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tàndem
• Serrador Almudéver, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. avantpress. I també al blog de l'autor.
• Parc natural de Penyagolosa