DE LA GIRABA AL CASTILLO TORNANT PEL RÍO DE VILLAHERMOSA

Arriba l’estiu i toca fer rutes refrescants, i què millor que buscar l’aigua fresca dels rius i barrancs. Per sort, després d’una primavera ben plovedora, els rius i barrancs llueixen la seua millor cara, ben carregats d’aigua. Segurament al final de l’estiu ja no serà així.

Hem fet moltes rutes d’aigua al llarg dels darrers anys i, de fet, el riu de Villahermosa l’hem baixat tot per dins des del poble que li dona nom: Villahermosa, fins al punt on engrava en el riu de Millars a Vallat. Però n’hi ha dos trams que se’ns resisteixen; l’un el tram entre Ludiente i la fuente la Valentina, i l’altre el què anem a fer hui entre el pont de la carretera de Zucaina i la Giraba.

Per a fer la ruta ens hem acostat a la Giraba, però no hem començat la ruta al llogaret, sinó que hem baixat al riu per a començar a caminar just al punt on comença el terme del Castillo, on el barranco de las Peñas (de Castejón) engrava amb el río Villahermosa.

Ací mateix, sota uns pins que creixen a l’ample llit del riu, aparquem els cotxes i comencem a caminar.

Cal seguir la pista que munta riu amunt. De fet és una pista molt poc xafada, no apta per a turisme, i que té la raó de ser per ser l’accés als bancals del Plano Perbalsa i, sobretot, per a poder accedir amb un vehicle a l’assut de la «ceica nueva», que es troba per dalt el Molino la Luz. Cada any quan comença la temporada de reg, o després de les riuades de l’hivern, cal revisar-lo i reparar-lo, de manera que almenys una vegada a l’any passa una màquina per la pista.

La pista corre pel caixer del riu, que ací és ample i ple de grava i de seguida veiem que l’aigua corre i part del camí que seguirem està inundat. Normalment no sol dur aigua fins molt més amunt però es nota que ha plogut prou enguany perquè el riu baixa amb més cabal de l’habitual.

Deixem enrere la vall on s'alça Giraba i el riu travessa un interessant estret entre les estribacions de las Peñas de Castejón, a la nostra dreta, i el Morrón, a l'esquerra. Per eixa banda els cingles flanquegen el llit del riu. Per la nostra esquerra corre la Ceica Nueva, construïda a la dècada del 1920 i que suposa tota una obra d’enginyeria on els veïns van invertir diners i esforços, doncs ací travessa per dins les muntanyes les parts que no va penjada dels cingles i penyes.

Continuem avançant i per la vora trobem altres parets per on suma l'aigua per la base fins que, finalment entrem a una raconada on s'obre un poc l'estret i que pren el nom apropiat de la Rinconada. A l'esquerra i dalt nostre queden els bancals treballats de l'antiga horteta del Plano Perbalsa. Un poc més avant comencem a trobar l'obra de la acequia del Plano Perbalsa que és tota una obra d'enginyeria popular feta amb mamposteria de pedra que s'arrapa a les parets de la vora del riu i el travessa pel curiós pont penjant de la Canal, on ha desaparegut la canal però on encara queden els cables. Ací la sèquia canvia de vessant i la portarem sempre a vistes fins al molino de la Luz, cap a on ens dirigim.

La pista passa d'un costat a l'altre del riu i ens toca anar travessant el riu continuament, en alguns llocs amb aigua fins al genoll. Continuem per ella fins que arriba a l'altura del molino de la Luz, anomenat així perquè a funcionar com a central elèctrica per a proveir de llum a la Giraba. De fet este molí el van comprar els regants de la Giraba per a obtindre el dret de l'aigua (que estava en conflicte amb el seu dret de reg) i el van habilitar per a portar la llum a la Giraba. També se l’anomena el molino Bajo, per ser el més avaller dels sis que hi va haver al terme del Castillo.

Pista que munta riu amunt.

El riu baixa ple i inunda la pista.

Estret entre las Peñas de Castejón i el Morrón.

El Castillo des de la Rinconada.

Aqüeducte de la Cequia del Plano Perbalsa.

La Peña del Buho trau el cap entre el pinar.

Travessant el riu a gual, una vegada més.

Molino la Luz.

Arribats a les restes de l'antic molí hem de travessar el riu i buscar el vell camí de matxo que puja cap al Castillo, ben evident a l'haver estat desbrossat de fa poca.

El camí puja enfilant a uns corrals que es troben a un morret i, des d'ací, continua entre parets fins que arriba a uns bancals on enllaç amb una pista. El vell camí continuava recte amunt cap al poble però no s'ha desbrossat i cal continuar per la pista que fa molta més volta (i suavitza així la pujada) pel Parralet fins que, a las Tres Calejas, reprenem el camí vell que a partir d'ací s'ha recuperat.

El camí puja entre el pinar però de seguida n'ix travessant els bancals ermats i embardissats de la part baixa de l'horteta de los Olmos. Conforme pugem els bancals abandonats deixen pas als treballats que es reguen aprofitant l'aigua de la fuente de los Olmos que baixa pel reguer que corre vora el camí.

Arribem així a la font. Ací els bancals estan tots ben cuidats i l'aigua no s'aprofita només per a regar doncs se'n desvia una part a uns grans llavadors porxats i ben conservats, abans d'abocar a la bassa de reg d'on ix l'aigua per a les hortes. Estranya la poca aigua que sembla que raja per a tanta superfície d'horta però cal tindre en conter la llarga seca que patim.

Des d'ací cal continuar per la pista encimentada superposada al vell camí fins que, un centenar de metres més amunt, gira a l'esquerra. A partir d'ací el camí continua ample i empedrat remuntant una forta "rocha" que s'agarra. Este camí deguere ser molt transitat per a baixar a les hortes i llavadors i es nota el temps i esforços que s'han esmerçat en mantindre'l en bon estat fent voltes i empedrant tot el sòl.

El camí ens porta a unes eres i a una granja de porcs. Cal travessar-les pujant a la carretera de Zucaina. Per dalt d'ella continua el camí que ens portarà a entrar al poble pels nous llavadors i el carrer del Lavadero.

Camino de los Olmos...

... que ens pujarà fins al Castillo.

Tram de pista a on el camí no està net.

Caleja del camí, una de las Tres Calejas.

Llavador de la fuente los Olmos.

Huerta de los Olmos. Al fons la Benachera.

Voltes del camino de los Olmos.

La Loma Benachera des del Castillo.

Entrant al Castillo per la calle del Lavadero.

El Castillo de Villamalefa.

No ens aturem al Castillo i travessem el poble eixint per la calle Zucaina, per on mou el vell camí de Zucaina que seguirem ara per a baixar novament al riu. Eixim del poble i arribem al collao de la Balseta. Ací el camí traspon per a baixar per la Umbría del Picayo, deixant a l’esquerra el camino de las Umbrías, que també baixa al riu però més avall i que travessarem més tard.

Comencem a baixar per l’ombria coberta d’un espès pinar. El camí coincideix amb un assagador que davalla al recte cap al riu. Ací el camí és ample i (quan els pins ens deixen) tenim bones vistes de la vall alta del riu de Villahermosa entre el Tis i Penyagolosa. El camí es troba net, ben conservat i amb molts trams empedrats i baixa fent revoltes seguint l’assagador fins que arriba a un punt on se’n desvia per la dreta el camí que continua cap a Cedraman, enllaçant amb la carretera que travessa el Estrecho de la Jara.

El camí baixa travessant un parell de vegades la carretera, unes fites situades estratègicament ens ajuden a no perdre’n la traça i continuar recte avall fins que arribem per tercera vegada a la carretera, just davant del mas de Salvador ... o del que en queda d’ell. Ara toca seguir la carretera. El camí continuava recte avall cap al mas d’Adelantado, de l’altra banda del riu, i es va netejar fa uns anys, però la part que travessa el riu no estava massa neta quan vam passar fa un parell d’anys, de manera que decidim no provar perquè segurament estarà massa difícil de passar.

Seguim la carretera i, en 400 metres arribem al molino Palanques, que deixem a la dreta, i al pont on la carretera de Zucaina (o de Teruel) travessa el riu.

Ací és on comença la part aventurera de la ruta doncs ara el camí a seguir és ben fàcil: tot dret riu avall, passant per on millor se puga.

Eixint del Castillo per la Calle Zucaina.

Penyagolosa des del collao de la Balseta.

Camino de Zucaina...

Carretera de Zucaina

Per l’esquerra del pont baixem al riu i, després d’un curt tram per un camí que corre per la vora del riu entrant cap a la Huerta Vieja, baixem al llit del riu i comencem a caminar per dins. Ací el llit és ample i pedregós i no cal banyar-se els peus per a seguir-lo. Quan el caixer del riu s’estreta busquem l’aigua per ser el lloc més fàcil de passar. Per sort l’aigua només ens cobreix els turmells o, com a molt, fins a mitja cuixa i en cap lloc ens arriba ni fins a la cintura.

Caminar per dins del riu quan comença a apretar la calor sempre és refrescant però cal anar en conte per no fer un mal pas entre les pedres, més grosses o més menudes, però sempre arredonides per l’aigua, i ja se sap la dita, «no te fies de gos pelut ni de pedra redona».

El camí baixa més o menys recte fins que arribem a un colze, on trobem unes Cinglas al vessant de la muntanya que donaven nom al desaparegut Molino de las Cinglas. Només les restes de la paret fan de testimoni que ací hi va haver un molí. Una riuada se’l va endur i la família del moliner (pare, mare i xiquets) van haver de fugir per la teulada, ofegant-se tots els animals que tenien. Al final les riuades no han deixat gran cosa del molí.

A partir d’ací entrem en el tram més bonic del riu, amb alguns tollets que no ens obliguen en cap cas a passar per dins però sí conviden al bany. El riu fa un parell de voltes obrint-se pas entre el rocam de les muntanyes, abans d’arribar al camino de las Umbrías, que puja per la dreta cap al mas de Aguilar. Este camí es troba net i ben cuidat doncs al mas de Aguilar hi viuen. A més ara s’ha netejat el tram que baixa des del Castillo per a passar el Trail Gigante del Castillo en la seua primera edició. El camí ve per l’esquerra entre els bancals del molino Bayo, però nosaltres seguirem riu avall.

Un centenar de metres més avall arribem al molino Bayo, este encara conserva el casalici i la teulada. Ací antigament passava el riu el camino de las Umbrías, i encara s’hi troben els pilars on es recolzaven els cabirons de fusta de la palanca. Deixem enrere el molí i quan el riu torna a fer una revolta, trobem el Azud de la Ceica Nueva, fet de pedra i grava, motiu pel qual cal refer-lo després de cada riuada.

Des d’ací anem buscant la pista que entra a l’assut, i seguint-la ens trau del riu per l’esquerra de manera que podem avançar més ràpidament pels peus de la Peña el Buho, que trau el cap cent-cinquanta metres per dalt nostre.

Caminem entre pins i oms fins que la pista ens torna a traure al riu, que seguirem un tros per dins fins que trobem el molino de la Luz, on ens hem desviat abans per a pujar al Castillo. Ara ens toca refer el camí que hem fet d’anada pista avall, travessant el riu ara i adès, quan no caminant per dins.

Refem així els dos quilòmetres i mig que ens queden per arribar al cotxe on acabem una ruta refrescant i aventurera, que si la volem fer amb aigua és millor fer-la a finals de la Primavera o principis de l’estiu, doncs més tard el riu sol baixar amb molt poca aigua o directament sec.

Tram inicial del riu.

Restes del Molino de las Cinglas.

Antic pont al camino de las Umbrías.

Assud de la Ceica Nueva.

Pista de l'assut.

Aqüeducte del Plano Perbalsa.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Del Castillo a Zucaina per las Umbrías

De Giraba al mas de las Umbrías per camins oblidats

Circular al Castillo pel Mas Quemao,la Granella i el Molino Bajo

Circular al Castillo passant pel Remolcaor, Cedraman i el Chorrador

I ací algunes rutes que segueixen el riu de Villahermosa per dins (en alguna part):

Caminant entre Cedraman i Villahermosa al voltant i per dins del riu

Estrecho de Cedraman

De Cedraman al Chorrador del Villar

Circular al Castillo pel Mas Quemao,la Granella i el Molino Bajo

De Ludiente a la Valentina tornant pel riu

De Toga a Argelita, entre el Mijares i el Villahermosa

De Vallat al Pozo Vidal i tornada pel riu Villahermosa

Més informació:

• Sancho Comins, José (1990) Itinerarios por el Valle del Mijares. Ed. Universidad Alcalá de Henares i Caja Rural San José Almazora.

• Barberà i Miralles, Benjamín (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antinea

• Muñoz Badia, Ricardo (1996) El Maestrazgo, l'Alcalatén, Ducado de Villahermosa Ed. Antinea

• Blog Ludiente activo

D'ESLIDA A AIN PEL MALLOL I EL COLL DE BARRES

 

Entre Eslida i Aín se poden fer moltes rutes circulars: fa unes setmanes vam fer la volta pujant pels Cocons i el Bellido tornant pel Mallol i la Penya Roia. També podríem anar pel barranc de la Batalla i el Palomar i fins i tot seguir el camí d’Aín els trossos que no s’ha menjat la carretera que fora el camí més curt i fàcil. Però d’entre totes eixes la ruta triada serà anar pel camí d’Aín fins a la carretera per a pujar per la Penya Roia fins al Mallol i baixar pel barranc de l’Espès a la font de la Basseta des d’on, travessant les hortes arribar a Aín. La tornada serà menys original, seguint íntegrament el GR-36 que puja pel barranc de la Caritat al coll de Barres i baixa pel barranc de l’Oret.

Com que estem tenint una primavera molt plovedora tots els barrancs baixen ben carregats d’aigua mostrant un paisatge molt més bonic que de costum però també amb l’inconvenient que haurem de banyar-nos els peus en més d’un lloc.

 

Comencem la ruta a la carretera d’Aín, a l’eixida del poble, just al punt on la travessa el barranc de l’Oret. Des d’ací evitarem carretera i asfalt començant a caminar pel camí formigonat que puja a la font de Fosques. Encara és ben de matí i ja hi ha una persona omplint aigua a la font, segurament per evitar les cues que es formen més avançat el dia. Per la vora de la font continua el nostre sender que baixa a buscar el barranc d’Aín, que més avant es convertirà en la rambla d’Artana. Seguim les marques del PR-CV-384 que fa la volta a les fonts d’Eslida, i que des de Fosques continua planer fins que troba el barranc del Fonillet que segueix per a baixar al barranc d’Aín.

El barranc del Fonillet baixa ben ple d’aigua i cal anar fent equilibris de pedra en pedra per a no banyar-se els peus, i no serà l’única vegada que tocarà fer-ho sinó més bé la tònica habitual de la ruta, tot i què en temps normals els barrancs baixen secs i sense aigua llevat de llocs molt puntuals i que no presenten cap dificultat. Però cal tindre en conter que després de fortes pluges sol ser habitual el trobar els camins inundats i difícils de passar en sec.

Arribem al barranc d’Aín per on pujava antigament el camí d’Aín que li va donar nom a les partides dels voltants. El barranc baixa ben ple d’aigua, però no tant com per a no poder passar per la vora ... de moment.

Remuntem el barranc entre els xops i salzes que comencen a borrar fins que arriba un punt on ja no es pot seguir sense banyar-se els peus, així que seguim per la dreta fugint del barranc per uns bancals abandonats i passem el barranc seguint la sequieta que des de la font del Poll duu l’aigua a l’Horta del Camí d’Aín.

Una vegada travessat el barranc és més fàcil de remuntar seguint una senda netejada recentment per a traure suro i que ens portarà a la font de Sant Josep. Ací toca fer malabarisme per a passar novament el barranc sense banyar-se, o optar per nadar com fa la gosseta.

 

Inici de la ruta a la carretera d'Aín.

La font de Fosques.

PR cap a la font de Sant Josep.

Barranc del Fonillet per on baixa el PR.

Barranc i camí d'Aín.

Tram totalment cobert d'aigua.

Aqüeducte de la font del Poll que serveix per a travessar el barranc.

Toll salvant.

Font de Sant Josep.

 La font de Sant Josep naix en un plec de la muntanya i als seus peus passa el barranc ben ple d’aigua. Al davant hi ha unes tauletes i uns foguers per a torrar, ara clausurats. Des d’ací seguim la pista de l’Ombria, que coincideix amb el camí d’Aín però que més avant se’n desvia per a pujar a l’Ombria (del Camí d’Aín, clar). Seguint la pista travessem uns vells olivars que ens porten als peus de la Corralissa. Ací la pista gira a l’esquerra i comença a pujar cap a l’Ombria seguint el camí de la Batalla i nosaltres l’abandonem seguint a la dreta a buscar el barranc per on anava l’antic camí d’Aín que, si fa no fa, seguia sempre el barranc.

Barranc amunt i mirant de no posar el peu dins l’aigua passem per sota del pont de la carretera i n’eixim a l’esquerra separant-nos de l’aigua.

Ací abandonem el vell camí i seguim un altre camí de ferradura que travessa el barranc d’Aín i puja cap a la Mina pel barranc de la Penya Roia. El camí es troba empedrat i ben net i puja per un fondal ben ombrívol però cal estar atents perquè el camí principal i més xafat se’n va cap al mas de la Mina que s’alça a l’esquerra (orogràfica) del barranc mentre que nosaltres hem de pujar per la dreta cap a la Penya Roia.

La senda al principi no està molt clara. Els marfulls que creixen formant un espès sotabosc a sota de les sureres n’esborren, en part, la traça que, conforme pugem, es va fent més clara. La costera és forta i el camí puja fent voltes i més voltes per a suavitzar la pendent. Ací també es nota que ha plogut molt i l’aigua ha erosionat el camí, sobretot perquè les bicicletes que l’han gastat per a baixar n’han arrencat les pedres que servien per desviar l’aigua de pluja i evitar que correguera per la caixa del camí, fent-lo més fondo i arrossegant el sòl compactat pel pas dels caminants.

Seguint les voltes del camí pugem a un primer puntalet des d’on tenim unes bones vistes d’Eslida i del barranc d’Ain. Des d’ací el camí enfila per un morret on els arbres creixen més separats per la poca molla que hi ha. El camí també pujava fent voltes però moltes d’elles s’han perdut al retallar-les les bicis i fan que la pendent siga més dura. Este és el tram més pesat de la pujada.

A la dreta queda el barranc de la Penya Roia que pot ser siga la que s’alça de l’altra banda del barranc, tota de rodeno roig, o pot ser siga la roca que corona per dalt on el gris de la calcària mostra als peus el roig del lloc on no toca l’aigua de pluja. Siga d’una manera o una altra de penyes no ens en falten, i el que podem vore és l’estratigrafia de la serra d’Espadà en estat pur, doncs anem pujant pels gresos rojos del bundsandstein que deixen pas a les dolomies cretàciques just per damunt.

Continuem pujant i quan coronem el morret els pocs arbres ens deixen disfrutar d’un panorama més gran. A ponent apareix Aín, on anem, al fons dels barrancs, mentre que a llevant queda Eslida, d’on venim. Cap al sud hi ha el barranc i el Pic de la Batalla, a qui ha donat nom.

Un poc més amunt arribem a la senda que des del Pla de Cocons baixa pel Mallol a la Basseta d’Aín. Ara la seguirem a l’esquerra. Esta senda està molt xafada per les bicicletes que pugen per pista fins als Cocons per a baixar per ella i mostra clarament l’erosió que suposa el trànsit de bicicletes.

Olivars al camí d'Aín.

Travessant la carretera per baix.

Camí de la Mina.

Senda de la Penya Roia.

Penyes de rodeno al davant i calars al fons ja en Cocons.

Eslida des de dalt la Penya Roia.

Aín des del mateix lloc ...

... i el barranc de la Batalla i el pic a qui li dona nom.

Camí de Cocons.

Seguint la senda arribem a un ample colladet. A la dreta mou el camí de Mallol (recentment netejat) que va al Mallol des d’on baixa per l’assagador del Tossalet cap al Collao de Veo. Descartem este camí i a pocs passos trobem el camí de Cocons, també acabat de netejar, que baixa pel barranc de l’Espès. Este serà el que seguirem descartant el camí més xafat, el de les Solanes, que baixa recte cap a la font de la Basseta.

El camí de Cocons s’endinsa dins d’un espès alcornocar que cobreix les vessants del barranc de l’Espès. Baixem per l’ombria i la humitat de l’ambient fa que el camí, poc xafat, estiga entapissat de molsa. Baixa per la vessant esquerra del barranc a buscar el centre a on arribem ja prop de la part més baixa. Pel barranc baixa un fil d’aigua que salta de pedra en pedra i, quan camí i barranc conflueixen, cal evitar. De tota manera a la part final del barranc el rodeno deixa pas a la pedra calar i l’aigua desapareix sota terra, i només reapareixerà uns metres més avant a l’arribar a la font de la Basseta.

La font de la Basseta, sempre pobreta d’aigua, fa goig de vore. L’aigua ix i aboca al llarg abeurador, però també n’ix de totes les penyes que l’envolten de manera que forma un rierol que baixa barranc avall. A la vora de la font hi ha un forn de calç rehabilitat i des d’allí continuem per la pista que entra des de la carretera d’Eslida.

A l’arribar a la carretera per l’esquerra baixa el camí de les Solanes que havíem deixat abans. Ací mateix trobem un mirador sobre les hortes i el poble d’Aín. Per la seua esquerra continua el camí de les Solanes, avall cap a les hortes.

Travessem el barranc de la Basseta que baixa carregat d’aigua i continuem entre bancals pel camí, ample com un camí de carro i ben pla, que ens porta al costat del barranc de Manyes, nom que pren ací el que a Eslida coneixen com a barranc d’Aín. A partir d’ací el camí es troba totalment formigonat fins al poble.

Toca travessar el barranc de Manyes i baixa amb tanta aigua que cal descalçar-se (o banyar-se les espardenyes) per a fer-ho. Just dalt un assut forma un bonic salt d’aigua. Com que més avant també tocarà tornar-lo a travessar opte per continuar descalç i al final hi haurà un bon tros de camí amb els peus a l’aigua.

El camí passa per davant dels Corrals i arriba així al punt on conflueixen el barranc de la Caritat i el del Picaio, donant origen al barranc de Manyes. Ací també hi ha a l’esquerra un camí que per la Covatilla puja al camí del Palomar i permetria remuntar el barranc de la Caritat, per on puja el GR-36, sense banyar-se els peus, però ja posats continue pel barranc del Picaio que coincideix amb el camí vell d’Eslida a Aín per a entrar al poble.

Este tros de camí també està ple d’aigua però amb menys toll de manera que es podria passar calçat, però ja posats ...

El camí enllaça amb el GR i poc després se separa del barranc del Picaio pujant directament cap al poble d’Aín on entra pel carrer de la Sequieta. Des d’ací cal travessar el poble, tan menut com bonic, passant per la plaça de l’església i la de la Creu i eixint pel carrer del Calvari que, com no podia ser d’altra manera, ens porta a la porta del Calvari.

El barranc de l'Espès i Aín.

Camí de Cocons pel barranc de l'Espès.

El barranc que baixa amb aigua.

Tram calar on  l'aigua desapareix.

Font de la Basseta on reapareix l'aigua.

Camí vell d'Eslida.

Barranc de Manyes.

Aín des de la confluència del barranc de la Caritat i el del Picaio. Al fons la Penya del Pastor.

Barranc del Picaio i camí d'Eslida.

Aín.

Per baix del Calvari hi ha la pista que remunta el barranc de la Caritat, seguint l’antic camí de la Mosquera, de Xova o d’Almedíjar, doncs tots ells eixen conjuntament des d’ací. També mou per ací el GR-36 en el trajecte que fa des d’Aín a Eslida i que seguirem ara en tot el seu recorregut.

El camí voreja el barranc de la Caritat i passa per un vell assut on es forma un bonic salt d’aigua. Un poc més avant hi ha les piscines del poble, situades als peus del que fou el Molí de la Vila, del qual només en resta el cup.

Ací mateix cal abandonar la pista i continuar pel vell camí que travessa el barranc, i altra vegada a descalçar-se, i no serà l’última. El camí, ample i formigonat, puja pel costat del barranc per a passar sota l’Arquet. Uns metres més avant hi ha el Molí dels Blancos o de la Bassa del Mig, bassa de reg situada just a dalt. Ací toca tornar a descalçar-se per última vegada. A partir d’ací el camí continua uns metres més per la vora del barranc i se’n separa per a pujar amunt a buscar la pista. Per la dreta continua el vell camí d’Almedíjar, ara abalisat com a PR que puja pel barranc de la Rossa cap a Almedíjar trasponent el coll de la Ibola.

Quan el camí ix a la pista cal seguir per ella un tros ben llarg. A la nostra dreta queda el Castell i als seus peus hi ha el segon Molí o Molí de Guinsa, ben arreglat i amb la bassa just al darrere. La bassa està tan plena que perd aigua per la paret en moltes filtracions. Ací l'aigua també salta per dalt de la bassa del molí i és que amb les plogudes recents la font de la Caritat ix ben carregada d'aigua que s'afegeix a la que també baixa pel barranc.

La font de la Caritat està uns metres més amunt i ix directament de la muntanya. Una tanca metàl·lica en limita l’accés i l’aigua es canalitza directament a la séquia que porta l’aigua a la bassa del molí i que va de gom a gom. Dalt la font hi ha una tauleta per a aturar-se a fer un mos i això estant fent uns dels molts excursionistes que ens hem trobat des que hem eixit d’Aín.

Continuem pista avant i a la dreta deixem el camí del Castell, reobert recentment i que permet pujar des del barranc de la Caritat al castell d’Aín per a fer una ruta circular. Un poc més avant al passar pel Benialinet baixa de la muntanya un altre riuet d'aigua que brolla de la font del Benialinet, normalment més pobra d'aigua i és que totes les fonts i barrancs baixen ben plens d'aigua que fa goig vore. Uns metres més amunt a la dreta se’n desvia el camí de l’Horteta i encara un poc més amunt el camí de Mosquera que remunta el barranc del Juncaret cap a l’Ereta. Nosaltres continuem per la pista que passa als peus de la Cascalba on també l’aigua corre pel mig del camí que ja s’ha formigonat per a evitar l’erosió.

Seguint amunt a l’esquerra se’n desvia la pista que puja al collado de Barres, això sí fent una gran volta. Nosaltres seguim la pista que puja a l’Ereta fent la volta pels Noguerals. I de fet, un poc més amunt trobem la font dels Noguerals on la pista fa una volta per tal de deixar-la al mig.

Per la part de dalt de la font deixem definitivament la pista i encetem la pujada final cap al collado de Barres, sempre seguint el GR, pels Terrers de Múria on el rodeno deixa pas a la marga que anem trepitjant al llarg de la curta pujada que ens duu al collado de Barres, per on trasponem de l’altra banda de la muntanya i on parteixen els termes d’Aín i Eslida.

L'Arc al camí d'Almedíjar.

Camí d'Almedíjar pel barranc de la Caritat.

Molí de Guinsa o de Dalt.

Aigua que brolla de la font de la Caritat.

Desviament al barranc del Juncaret.

Font dels Noguerals.

Arribant al coll de Barres.

Ací dalt passa també la pista que continua cap a Eslida fent volta per la font del Fonillet. Des d’ací mou també una senda que puja al pic de la Batalla i a la dreta continua el camí de Xova trasponent per Bellota cap a Xovar. Nosaltres seguirem el GR que baixa pel camí de l’Oret cap a Eslida, buscant el barranc de l’Oret.

El camí està prou erosionat per esta i d’altres pluges i cal anar amb conte amb les pedres soltes i els regalls. De tota manera les darreres pluges han solsit la paret d’un vell bancal al Racó del Tio Cristo que ha caigut al camí, encara que no impedeix el pas.

Baixem a bon pas seguint el Reguer del Tio Cristo, que corre per la nostra dreta, i arribem a uns olivars cuidats que volten la Caseta de Volta. Des d’ací el vell camí s’ha transformat en una pista que, esta sí, ha patit molt per les pluges. L’aigua ha deixat al descobert el vell empedrat del camí que hi havia sota una grossa capa de terra.

Deixem enrere la pista i el camí de l’Oret baixa fins al barranc del qual pren el nom i el segueix aigües avall, per la vora, per sort, perquè el barranc baixa amb prou aigua. El camí manté trams empedrats que el mantenen en bon estat, llevat dels trams on travessa o va per dins del barranc on la força de l’aigua l’ha desfet. Al final arribem a la pista que puja pel barranc de l’Oret. Ací cal fer equilibris per tal de no banyar-se els peus doncs l’aigua s’escampa pel camí.

Cal seguir ara per la pista avall, tota formigonada, que baixa per l’esquera del barranc. Passem per davant del corral de l’Oret i un poc més avall passem sota la cova de l’Oret i, quan la pista travessa el barranc enfilant cap al cementeri d’Eslida, abandonem la pista i el GR i seguim a l’esquerra per un ramal que baixa directament a la carretera d’Aín, just al punt on havíem començat a caminar, vora el camí de la font de Fosques.

Completem així una interessant ruta entre Aín i Eslida, en part per camins poc coneguts i en part per altres molt concorreguts.

Barranc de l'Oret des del Collado de Barres.

Erosió de la pluja que ha tret el vell empedrat.

Camí de l'Oret ...

... inundat a l'arribar a la pista.

Pista de l'Oret que ha substituït el vell camí.

Arc del camí d'Aín, inici i final de la ruta.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Barrancs d’Aín

Al Bellota per la pedrera des d'Aín

El Picaio, Espadà i Batallla des d'Aín seguint la marató dels Dements

Aín, Eslida i Artana

Ain a Mosquera amb tornada per les Penyes Blanques

D'Ain al Batalla i retorn pel Bovalar

D'Ain al castell i la font de Sant Ambrós

GR-333: de Veo a Aín i Alcúdia tornant pel GR-36

Excursió a la cova de l’Oret

Cims d’Eslida: Puntal de l’Aljub i Batalla

Més informació:

• Cebrián Gimeno, Rafael Montañas Valencianas VII. Sierra Espadán Ed. CEV, 1999

• Ajuntament d'Aín

• Senders d'Aín, fullet realitzat per la SASE i editat per l'Ajuntament d'Aín. accessible a la web.

• Llop Goterris, X. 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web

• Puchades, Sento Serra d'Espadà. GR-36 Ed. SASE, 2009

• Arnau Juan, Òscar (2016) Serra d'Espadà. Mapa i guia excursionista. Ed. eltossalcartografies