diumenge, 14 d’abril de 2013

CIRCULAR AL CASTILLO PASSANT PEL REMOLCAOR, EL MAS QUEMAO, CEDRAMAN I EL CHORRADOR

Una vegada més acompanyem a Pablo en el seu projecte de pujar tots els vèrtex de més de mil metres de la Comunitat Valenciana. Hui toca pujar al "Cabezo la Escoba", un tossalet que queda just dalt del port del Remolcaor i on no hi ha senda clara per pujar. Des d'allí hem de baixar al Mas Cremat i per la fuente del Espigolar i la Cuesta de la Cadena buscar el riu Villahermosa per passar a Cedraman. De Cedraman anirem al Chorrador de Zucaina per retornar al Castillo pel vell camí de ferradura que unia els dos pobles.
Llevat de les zones on anirem per pista la resta és una aventura ja que els camins de ferradura, assegadors i sendes de la comarca no estan massa (o gens) netes i en algunes d'elles fa molts anys que no passa ningú.
Així que amb la frescor del matinet eixim del Castillo per encarar una ruta que es preveu aventurera i que superarà les perspectives que ens havíem fet. El cert és que segurament és una ruta de les més aventureres que recorde, sobretot per la incertesa que suposa no saber fins al darrer moment si el pas serà possible o estarà tapat d'argelagues, esbarzers o tallat per solsides, carreteres, o fins i tot si hi haurà camí possible.
Al final però vam poder completar la ruta que havia dissenyat Pablo tot i els entrebancs que van anar eixint al pas.

Eixim del Castillo pujant al calvari per enllaçar amb la pista del Mas Royo. El calvari del Castillo s'estén des del poble fins a l'ermita del Calvario des d'on hi ha una visió panoràmica de la població.

La pujada, en ziga-zaga és un poc llarga però no gens pesada, i així comencem la ruta, fent les creus d'un llarg calvari amb cinc misteris que al final seran dolorosos i ens deixaran nafrats.

Passada l'ermita enllacem amb la pista que puja per la vora del cementeri i de seguida assolim les altes llomes on s'alça el mas del Royo, dominades a la llunyania per Penyagolosa, omnipresent en la primera part de la ruta.
Continuem la pista per una ampla lloma que es fa pla, coberta d'argelagues i romer, matollar dominant a bona part del recorregut, i deixem a la dreta el Camino del Mas del Pozo (i de Ribesalbes si fem cas al cadastre) que travessa un barranquís. Nosaltres seguirem recte fins al mas del Royo que de seguida s'alça davant nostre.
Penyagolosa des del Mas del Royo.

Es tracta, com quasi tots els masos del terme del Castillo, d'una gran masada on segurament van arribar a viure unes quantes desenes de persones. Ara es troba buida de gent però gràcies a estar aprop del poble no es troba assolada tot i que poques cases es veuen en condicions de ser habitades.
Mas del Royo.

Travessem el mas pel mig, seguint el camí vell, i enfilem una caletxa entre parets de pedra que gira al nord i per on s'ha traçat una pista. El sol comença a calfar però encara es manté la frescoreta de la matinada i el caminar és agradable.
Quan comença el camí a enfilar avall d'una foia l'abandonem i seguim a la dreta un vell camí de ferradura entre bancals treballats que no deixarem fins al mas de Montoliu.
Passem per la vora d'un pouet i deixem enrere els camps treballats just quan un braç del vell camí enfila al mas del Prado.
Camí de Roque Chiva entre bancals.

A partir d'ací la traça del camí es fa més difícil de seguir doncs han crescut les carrasques de la vora i dificulten el pas, això ens obliga a caminar pels bancals de la vora, tots erms i on també creixen roures i carrasques joves.
Arribem a la pista del mas de Roque Chiva i la travessem. Just a la vora hem deixat la bonica font del mas, coberta amb una caseta de volta. Seguim recte entre bancals treballats, separats pel caixer del camí que si bé és fàcil d'identificar no sempre ho és de seguir estant com està abandonat.
Antigament el camí estaria molt fressat d'anades i vingudes diàries a la font, però ara fa anys que no hi passa ningú i el coscoll, el romer i l'argelaga creixen amb força, i també ho fan les carrasques.
El camí s'acosta a la llarga masada de Roque Chiva per la solana i passa per davant de les cases, algunes d'elles arreglades.
Mas de Roque Chiva.

Després de passar les darreres cases travessem una pista que mor més avant i seguim recte pel vell camí, ara convertit en un senderol que es perd entre un mar d'argelagues. Comença el primer calvari del dia, i ens en queden uns quants.
El pas millora quan passem un bancalet treballat i les carrasques es fan espesses. Sota d'elles les argelagues són menys espesses i menys punxoses i es pot avançar millor.
El camí baixa a buscar un barranquís i segueix per ell, ara a la dreta, ara a l'esquerra, i nosaltres mirem de seguir-lo el millor que podem. Les carrasques han deixat pas a un pinar de pi ver (pinus pinaster), que marca el canvi de substrat litològic. Ací aflora el sauló i la vegetació ho testifica.
Pinar de Roque Chiva.

Buscant el millor pas, que no sempre és per on va el camí, arribem a la part baixa del barrancusset on aboca al barranco Hondo que ens separa del mas de Montoliu que ja tenim al davant. Només ens resta travessar el barranco Hondo que, per sort, ací no fa honor al seu nom i resseguint el vell camí fem una volta per a no perdre cota al travessar-lo.
El saulonar i el pinar han quedat enrere i enfilem la pujada a Montoliu per un terreny calar on les argelagues creixen a cor que vols només destorbades per l'ombra d'alguns pins i alguns ginebres.
Abans d'arribar al mas trobem la pista que hi passa i per ella pugem a l'era.
El mas de Montoliu es troba a un morret que domina la part alta del barranco Hondo, que més avall fa honor al seu nom i obre un profund tall abans d'abocar al Villahermosa just davant del Boinegro.
Nosaltres deixem enrere el mas després de saludar el masover que trobem, que ens conta com alguns veïns del poble volen netejar les antigues sendes. La senda que acabem de passar té un traçat magnífic i passa per uns racons molt bonics però el preu que s'ha de pagar (deixant-se la pell, literalment) és un poc alt.
Passem la font del mas, un simple pouet que aboca l'aigua a un seguit de piques de pedra, i enfilem la pista que ens durà al coll del Remolcaor.
Sense més novetat i voltats de llomes arrodonides cobertes d'un matollar de romer, argelaga i coscoll, acompanyat d'algun ginebre i algun pi solt, arribem al coll. El paisatge de llomes i matolls ens acompanyarà ja bona part del recorregut fins que baixem la Rocha de la Cadena.
Al coll trobem la carretera de Llucena i el Pas reial d'Aragó, que puja des de la Plana a Penyagolosa. No fa tant que ja vaig estar per ací fent la pujada de Fanzara a Penyagolosa i les vistes sobre el pic em resulten familiars. Serà per això que no faig tantes fotos a Penyagolosa com la resta del grup?
Travessem la carretera i seguim un tros el pas reial fins que l'abandonem per enfilar per un llomet amunt a buscar el vèrtex.
Camp a través cap al vèrtex.
Esta era la segon incògnita del dia, o millor dit, la primera doncs les argelagues del camí del mas de Montoliu Àlvar i jo ja les coneixíem d'un altra vegada.
La veritat és que al final trobem un pas millor del que semblava per arribar al cim i fins i tot podem disfrutar de les vistes, realment bones.
Cap a llevant les planes litorals es troben envaïdes per un mar de núvols. Boires baixes només freqüents a la Primavera, i no sempre.
Desert de les Palmes entre les boires.
Les muntanyes de vora mar semblen illes enmig dels núvols que s'estenen ben endins de la mar.
Al davant se'ns presenta la cara més bonica de Penyagolosa i cal aturar-se a fer fotos per al record.
Fotografiant Penyagolosa.
I finalment arribem al vèrtex, situat a la part més alta de la lloma.
Mariano abraçant el vèrtex.
Just on es troba el vèrtex del Cabezo la Escoba, a la part més alta de la lloma, trobem restes d'antigues trinxeres que miren cap a Penyagolosa i fins i tot restes de la carcassa d'un obús, rovellades pels anys.
Nosaltres també volem deixar constància del nostre pas per estes serres però ho fem d'una manera més pacífica i amb la càmera de fotos a la mà.
Vèrtex geodèsic del Cabezo Escoba.
Després de les fotos de rigor enfilem la baixada per un ample pas que deixa a la dreta el Tancat del Mas Cremat, per on passarem després.
La toponímia en estes terres de frontera és sovint doble, amb un nom en valencià i un altre en castellà, com és el cas del Mas Cremat o Mas Quemao, depenent de quin costat de la ratlla (o del pas reial d'Aragó que segueix la mateixa) ens trobem.
Baixant cap al Pas Real amb Javalambre al fons.

Just a meitat assegador ens aturem a esmorzar que ja és hora i, fet i fet, ja hem complit amb la fita més important del dia: fer el vèrtex. O siga que ens l'hem guanyat.
Després d'esmorzar baixem un tram més fins que trobem un carril que ens baixa al Pas Real d'Aragó, per on passa ara una pista cap a Penyagolosa. Nosaltres seguim la pista que ens durà per la banda de baix del carrascal del Mas Cremat al gran Mas Cremat (o Quemao).
El Mas Quemao.

És este una gran masada, més gran si cap que les anteriors, amb tot un seguit de cases que formen un parell de carrers, totes elles assolades.
En el seu temps era lloc d'aturada dels pastors quan pujaven i baixaven a extremar, i hi havia taverna i tenda. Ara només queden cases assolades i herbes que creixen per tot arreu. Un poc més avall hi ha una casa nova però fora del que fou l'antic mas.
Ací abandonem el camí real i seguim l'assegador de la Cadena. Una pista construïda just al damunt ens facilita el pas de manera que avancem a bon ritme.
Assegador de la Cadena.
L'assegador baixa a buscar una confluència de barrancs on es troba la fuente del Espigolar. Si és la mateixa que hem trobat nosaltres es troba totalment seca i només una bassa no massa vella a la part alta dona senyals d'aigua.
Des d'ací mirem de seguir el barranco de la Losa, que ens baixarà a la carretera de Villahermosa.
Baixem un tros per dins del barranc resseguint antigues senderes fins que entrem a un tros cremat de fa poc on és més fàcil avançar.
Estant ací veiem dalt una pista nova traçada sobre un camí antic, més o menys on deu ser l'assegador de la Cadena i per tant decidim pujar-hi i baixar per ella. La pujada és fàcil i, com comprova Àlvar, es tracta de la mateixa pista que havíem abandonat a la font, així que la seguim.
Assegador de la Cadena.
Pel paisatge sembla que estem a Mart, tot de llomes pelades on només hi ha branques cremades d'argelagues i romer.
La pista acaba a l'extrem de la Loma Lengua i des d'ací mirem de seguir el traçat antic de l'assegador que encara es reconeix gràcies al foc. Així baixem fent llaçades cap al fons del riu Villahermosa que ja tenim al davant.
Cuesta de la Cadena.

Però la traça vella arriba un moment que s'endinsa a l'argelagar que creix a la part baixa, no afectada per l'incendi, i decidim seguir per fora baixant al recte cap a Cedraman que es veu clarament davant i baix nostre.
Ens trobem a la Rocha de la Cadena i la pendent és prou forta però per sort, baixem sense massa entrebancs buscant una línia de pins que s'han salvat del foc vora un cingle.
Cedraman i el Tis.

Quan ja ens trobem a menys d'un centenar de metres de la carretera trobem hem de triar. Hi ha la possibilitat de baixar recte destrepant el talús de la carretera, Àlvar hi baixa però és perillós. La segon opció és resseguir la carretera per dalt del talús fins a trobar un punt on puguem baixar. Seria l'opció més assenyada si no fos per les grans argelagues que hi ha. De tota manera optem per la segon opció i voregem la carretera fins que trobem un lloc on poder baixar sense més perill que les punxades de les argelagues, i arribem a la carretera just al mateix lloc on ho fa l'Assegador de la Cadena.
Arribant a la carretera.
Des d'ací Pablo tenia pensat baixar al recte a buscar el vell camí de Cedraman al Castillo i seguir-lo travessant el riu per la palanca que hi ha a sota de Cedraman. Manolo i Mariano, com que ja han tingut prou punxades (de moment) prefereixen continuar per la carretera a Cedraman, la resta, deixant enrere la segon estació del calvari enfilem cap a la tercera.
Deixem estar l'assegador que baixa recte (i prou net) però amb una pendent més que considerable i busquem un morret cobert de pinar per on la baixada sembla, i és, més fàcil.
Pinar a la Cadena.
Baixem pel pinar avall provant de trobar el millor pas fins que finalment arribem al vell camí de Cedraman, antigament molt fressat i per això mateix enclotat, que baixa a buscar el riu. Just ací trobem també alguns boixos que amb el seu verd més viu posen una nota de color dins el verd apagat dels pins blancs i el verd polsós del romer.
No molt lluny d'ací deguere estar la Venta de la Cadena, sobre el camí real i amb una cadena que barrava el pas dels viatgers per la nit, però a hores d'ara només la memòria i la toponímia dona testimoni de la seua existència.
Camí vell de Cedraman.
Seguim el camí cap a Cedraman vorejant el riu i passant per dalt del d'una antiga fàbrica de llum que va proporcionar llum al poble, ara totalment abandonada i en runes.
Just ací el camí es troba molt tapat d'esbarzers i rosers i cal obrir-se camí fins a vora riu on, hi ha pas de persones i animals que baixen al riu.
Riu Villahermosa.

El seguim i trobem l'antiga palanca de fusta, ara un pont d'obra que si bé no és nou es troba en bon estat. Només ens cal travessar-lo i travessar les hortes abancalades que ens separen del poble, a uns centenars de metres. Però en passar el pont una muntanya d'esbarzers tapen el camí i fan impossible passar-hi. Sembla que tampoc hi ha lloc per a passar ni més amunt ni més avall del riu així que hem de remuntar el riu per un senderol que el segueix cap al Bancal Royo.
Manolo i Mariano, que veiem just a la carretera davant nostre hauran d'esperar més del compte.
Passera i esbarzers. Al fons les cases de Cedraman.

De l'altra banda veiem l'àrea recreativa amb piscines i basses on era antigament el Molino de Blay però pinta mal per travessar-hi i no tenim ganes de treure'ns tota la roba, així que seguim la senda que passa a la vora de la Fuente Generosa (d'on baixa una goma d'aigua) i pugem per una pista fins a la carretera.
Total hem perdut quasi una hora fent una volta pel riu (això sí molt bonica) que haguerem pogut fer en deu minuts.
Sense tocar la carretera seguim un camí que fa drecera seguint un vell assegador. El camí mor a un pou d'aigua però per l'esquerra baixa l'assegador que ha tallat la carretera d'accés a Cedraman i toca destrepar per a arribar-hi.
Seguim la carretera i passem a la vora de l'àrea recreativa de la Cambreta, just on es junten el barranco de Juaneta al riu Villahermosa.
Ja només ens resta travessar el riu per una passera i enfilar amunt cap a les primeres cases del poble.
Travessant, per fi! el riu Villahermosa.
Cedraman és un poble diferent. Separat en quatre barris que s'assenten dalt de les hortes que baixen fins el riu. Nosaltres arribem al poble per los Corrales i deixem a la dreta un vell llavador restaurat. Passem sota la Plaza i arribem al darrer barri, el Barrio Bruno, on ens esperen Mariano i Manolo al Bar.
Allí descansem i ens relaxem després de tanta aventura tot i que som conscients que el que ens resta no és gens fàcil i així ens ho fan saber els veïns que estan al bar, que ens diuen que la senda del Chorrador està perduda i fa temps que no passa ningú.
Descans a Cedraman.

Al davant del bar hi ha bones vistes sobre les hortes de Cedraman que baixen fins al riu. Hortes que a hores d'ara estan ermes llevat d'algun bancalet a la vora del poble. El sistema de reg és peculiar, les hortes més avalleres de vora riu es reguen de l'aigua del riu, però la resta es reguen de la fuente de la Cimorreta, des d'on mouen les sèquies que passen pel poble.
Un poc a contracor continuem camí travessant el Barrio Bruno pujant fins a la carretera del Castillo, per on seguim ruta.
Barrio Bruno de Cedraman.
Només seguim un tros per la carretera i de seguida ens desviem a la dreta per una pista que segueix el traçat de l'antic camí de Zucaina. Deixem una fonteta a la dreta i enfilem un bonic pinar de pi ver (pinus nigra) que s'estén per tota la vessant que puja des del riu a la Peña Roya.
Seguim la pista del Masico de Perico, deixant a la dreta el Rebollarico i el Pinar del Mas de Fesol i un poc més avant una pista que baixa a l'esquerra i que, vist en perspectiva, segurament era el camí que havíem de seguir per enllaçar amb el Camino de la Solana.
Pista del Masico, traçada sobre el vell camí de Zucaina.
Arribats a un barranquís que baixa vora la pista ja veiem clar que la senda que havíem de trobar no apareix enlloc, així que no queda altra que tirar de GPS i mirar de trobar un bon pas sota els cingles de la Solana i esperar de trobar la senda que passa per sota.
Esta part és una més, i ja en van ... hem perdut el compte! bé una altra vegada toca buscar camí sota els pins. Per sort les argelagues no abunden i sí les penyes on no creix la vegetació. De tota manera cal anar espai per no esvarar ni caure pels cingles o pels pedregals que s'estenen davant nostre. Bon terreny per a les cabres tot i que no en veiem cap.
Trescant sota els cingles de la Solana.
El camí no és massa difícil però en tot moment estem amb la incertesa de trobar un cingle insalvable i haver de tornar enrere, per sort l'habilitat d'Àlvar i de Pablo en trobar un bon pas ens deslliuren d'haver de destrepar o tornar enrere.
Baixem un llarg sargall quan Pablo adverteix que estem massa per damunt del traçat teòric de la senda i seguim en diagonal travessant una darrere l'altra tot un seguit de pedreres.
Baixant un sargall.
Finalment arribem a un punt on sembla que hi ha un camí vell i al seguir-lo trobem algunes fites. Les argelagues són igual d'altes i el pas no és millor però almenys tenim la tranquilitat de saber que farem cap a un algun lloc.
Camino de la Solana.
Seguim el camí que ens baixa a les hortes del Mas Adelantado, a hores d'ara tan abandonades com el mas tot i que fa no massa anys encara estaven en ús.
Seguim el camí vora la vella sèquia que duia l'aigua a l'horta, on ara creixen herbes i arbres que busquen la frescor dels sòls de vora riu.
Prats als antics bancals d'horta.

Nosaltres travessem els prats en què s'han convertit els bancals fins al peu del Mas de Adelantado que travessem pel mig, seguint el vell camí que comença a tapar-se de vegetació.
Mas de Adelantado.
Per fi hem completat la cinquena estació del nostre calvari particular. Aquell que hem començat a punta de dia i ara, ben passat el migdia i entrada ja la vesprada ens dirigim per una pista que ens sembla una autopista a buscar la carretera de Zucaina.
Ara ens queda la part turística de la ruta, visitar el Chorrador de Zucaina, i després la puntilla final en forma de llarga pujada al Castillo que, segons li han dit a Pablo es troba en un estat acceptable.
Carretera de Zucaina.
Seguim la carretera fins que travessat el barranco del Centenar ens desviem a una antiga revolta modificada de la carretera des d'on puja la senda al Chorrador.
La senda és clara i està molt fressada i s'endinsa en el fresc racó on està el salt que forma el barranc del Centenar al caure des del Villar.
Senda al Chorrador

El boix torna a apareixer i fins i tot es fa abundant just abans d'arribar al punt final de la senda, el Chorrador, llarga cascada amb un canal tobaci enmig que cau a un toll on de seguida Pablo aprofita per refrescar-se els peus. Mariano no s'ho pensa tant i es llança a l'aigua. Un poc més s'ho pensen Manuel Carlos i Àlvar però al  final també fan cap dins.
Prenent el bany al Chorrador.
Just a meitat salt hi ha una captació d'aigua que, per una atrevida sèquia que s'arrapa als cingles i salva un collet duu aigua a la part alta del Mas de Adelantado. Tota una obra d'enginyeria hidràulica popular.
Després del bany (d'alguns) i el descans continuem la ruta cap al Castillo que ja és hora i retornem a la carretera que seguim ara en direcció contrària. Travessem el riu Villahermosa pel pont vora el Molino de Palanques, on encara hi ha bancals treballats a l'horta del Masacho, i des d'on podem vore els cingles de la Solana, sota els quals hem passat.
Riu Villahermosa i la Solana al fons.
Continuem per la carretera fins al mas de Salvador, que deixem just a l'esquerra. Ací davant mateix mou la senda que seguirem de pujada al Castillo.
Es tracta d'una vella senda, ben traçada i amb l'empedrat original ben conservat així que quan l'agafem no té cap complicació seguir-la. De tota manera de tant en tant trobem també fites de pedra per assenyalar el traçat.
El camí ix de nou a la carretera però torna a apartar-se'n per pujar resseguint un barranquís.
Camino del Masacho.
Després de travessar novament la carretera el camí es troba net i molt ben conservat. Ample i empedrat en bona part del traçat puja fent revoltes sota el pinar i fa goig de caminar per ell, encara que faria més goig fer-lo de baixada i al començament de la ruta perquè els quilòmetres i les hores comencen a pesar a les cames.
Empedrat al camí del Masacho.
El camí coincideix en part amb un vell assegador que baixa al recte i s'uneix al darrer tram, quan circula per l'ombria d'un tossalet amb boniques vistes (quan els pins ho permeten) de la vall del Villahermosa.
Abans d'arribar al Castillo.
Arribem finalment a un collet als afores del Castillo, que ja trobem davant nostre, i des d'on, per fi, podem vore els paisatges dels voltants però no ens entretenim gens. Ja tenim les primeres cases del poble al davant i només tenim ganes d'arribar així que accelerem el pas per buscar la plaça i la font.
El Castillo.

Només ens entretenim un moment per a preguntar a un veí quin carrer hem de seguir per a arribar a la font i allí que fem cap.
Encara tenim una trobada agradable amb uns xics que són els responsables de la neteja de sendes que ens havíen dit a Montoliu. Són un grupet de joves que volen abalisar i recuperar els vells camins del Castillo, i a fe que hi ha molts, molt bonics i ben traçats, només falta un poc de neteja per a poder disfrutar dels racons que amaga el llarg terme municipal que s'estén des del riu fins a Penyagolosa.

Ací està el track:


Dificultat MIDE.

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

XVII fanzara - penyagolosa més informació ací
el remolcaor - el castillo - la giraba - la granella
el castillo - la granella - mas de peris

Més informació:

  • Web de Cedraman.
  • Cartoweb 
  • Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa Ed. Alpina
  • Sancho Comin, Jose (1990) Itinerarios por el Valle del Mijares, Ed. Caja rural San jose Almazora
Ací està el fragment corresponent al Castillo de Villamalefa.

6 comentaris:

  1. Collons Xavier quina patejada més aventurera.

    No sé a quina hora arribaríeu al Chorrador, ho dic perque aquell diumenge vam fer nosaltres el Barranco del Centenar, una pena no haver coincidit, com és una pena que no baixés gaire aigua a la cascada, ja que a la capçalera del barranc si que en baixava...

    Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Dani:
      Supose que vosaltres vau baixar més prompte, nosaltres arribàvem al Chorrador a les 3 de la vesprada tocades.
      Quina enveja fer el rapel del Chorrador, espere que penges la crònica del barranc.
      Respecte a l'aigua em van dir que havien fet alguna cosa per dalt i per això no en cau, jo no en sé res, i tu?

      Elimina
  2. Et puc assegurar i com ja vorás a la crònica que penjaré prompte que en les cascades anteriors a el Chorrador baixava aigua, ¿la raó de que no ho fera al Chorrador? pues unes quantes canonades i algun motoret a gasoil que pràcticament assequen el barranc, per no parlar de l'impacte visual que fan...

    A les 3 estàvem a Sucaina foten-mos un bon bocata jeje.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan tornes a baixar, per favor, mira a meitat baixada com dimonis agafaven l'aigua per a una sèquia que hi ha?!
      Supose que els primers a rapelar el Chorrador són els qui van fer la sèquia, lligats amb cordes de cànem i amb el pic ... quasi res.

      Elimina
  3. ¡Hola Xavier! ¡Qué ruta! ¡espectacular! D'eixes que queden en els anals del senderisme. La zona , que conec algo, és extraordinària ,com tot l' Alt Millars i haveu fet una ruta impresionant. M'haguera encantat acompanya-vos.
    Enhorabona.
    Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot el mèrit és de Pablo, que dia a dia es supera buscant rutes innovadores, aventureres i com tu dius espectaculars.
      A l'altra ja ho saps, Pablo fa ruta nova cada cap de setmana, encara que jo només m'apunte quan tira cap al nord.

      Elimina