EL MONTE GORDO I EL BARRANC DE LA VALLTORTA

Hui toca esborrar un altre vèrtex de la llista de pendents, i no un qualsevol sinó el situat dalt del Montegordo d'Albocàsser.
El Montegordo (o Montugordo segons altres versions) és una muntanya senyera que destaca per aparéixer aïllada entre la serra de la Creu i la mola del Boix (prolongació de la serra d'en Galzeran). Als seus peus queda la rambla de la Valltorta i des del seu cim es divisa una bona part de les serres del nord valencià. Amb estes consideracions l'ascensió al Montegordo semblava una ruta imprescindible dins el currículum muntanyer i no ens va defraudar.
Per a fer la ruta vam combinar uns tracks de Pau Pitarch i Mari Runner i amb ells carregats al GPS i ganes d'aventura vam començar a caminar des del Pou de les Piques a l'encreuament de la carretera de Tírig i la de Catí.

Comencem caminant per la carretera de Catí que passa per la vora del riu de Sant Miquel, riu que dóna nom a una part de la rambla de la Valltorta. Però no la seguim més que un curt tram perquè de seguida trenquem a la dreta per una pista que enfila recte al mas de Montegordo. La pista faldeja pels peus del tossal i nosaltres la seguim però només fins que trobem una fita de pedres que marca l'inici de la senda que duu al cim.

Inici de ruta a l'encreuament de carreteres.

Carretera de Catí.

Camí del mas de Montegordo.

Inici de la Senda.

Comencem a pujar seguint una tanca de fil d'aram pel traçat d'un antic assegador remuntant la llarga lloma que ens porta cap al cim del Montegordo. La senda que seguim és clara i, a més, anem trobant fites als llocs on les roques la fan menys evident.
La pujada és llarga però a canvi ens deixa unes vistes magnífiques de tot el que anem deixant enrere. El camí es torna més costerut al travessar unes feixes on hi ha una curiosa pedra en forma de visera, però una vegada a dalt torna a pujar de manera menys decidida però constant.
Totes les vessants del Montegordo estan cobertes d'una  malla verda (de coscoll), normalment no massa alta però que dificulta el pas fora del senderol traçat obrint-se pas entre ella. En altres temps les carrasques segur que n'eren les ames però la deforestació continuada al llarg dels segles ha fet desapareixer no sols la vegetació original sinó també els sòls de manera que ara els arbres ho tenen difícil per a créixer. Només prop del cim trobem algunes carrasques encara més menudes que el coscoll ja arribant al cim.

Assegador al cim.

Pla d'Albocàsser.

Travessant la malla.

Cim del Montegordo.

Arribem finalment al capoll del tossal on hi ha el vèrtex geodèsic, ací esperavem trobar restes de trinxeres i pous de tiradors però no se'n veu gran cosa, un parell de parapets lluny i poca cosa més i és que durant la guerra civil la muntanya es va fortificar i va ser el lloc on es va oposar més resistència en l'avanç de les tropes franquistes cap a València. Suposem que les trinxeres es trobaran a la part nord.
Des d'ací dalt s'entén bé la situació estratègica del Montegordo, isolat entre els conjunts de serres del nord valencià. Des d'ací podem vore la mar cap a l'est destacant la serra d'Irta, el Prat de Cabanes i el Desert de les Palmes. Abans d'arribar a la mar queda la Serra en Canes i també, més prop, la serra d'en Galzeran. Cap al sud en primer terme tenim la Serra d'Espaneguera i al fons la d'Espadà. També queda, com no, Penyagolosa amb el Marinet, la Lloma Bernat i les muntanyes que l'envolten. Cap a ponent podem distingir el Montcàtil, les moles d'Ares, el tossal d'Orenga, la Nevera de Catí i, tancant al nord, el Turmell i el Port. Una panoràmica ben espectacular per la qual paga la pena pujar.

Vèrtex del Montegordo.

Després d'admirar les vistes busquem el camí de baixada i, camí camí, no hi ha però anem trobant unes fites que ens dirigeixen al cap de dalt d'un pedregal que hem de travessar de cap a cap.
Comencem a baixar el pedregal de pedra menuda, ràpid i fàcil de baixar si hom ho fa amb els cinc sentits, i en uns moments arribem al cap de baix on unes carrasques marquen el punt on acaba. Ací el camí continua entre el coscoll i cal estar atents a no perdre les fites (nosaltres ho vam fer i vam acabar fent un tros voltats d'alts coscollars no gens agradable) que sempre ens porten pel bon camí estalviant-nos punxades i arraps.

La Valltorta des del Montegordo.

Fites al camí de baixada.

Pedregal.

La baixada és molt més costeruda que la pujada i molt més curta així que de seguida arribem a una pista que puja des de la carretera que seguim a l'esquerra.
La pista planeja per les faldes del Montegordo cap al mas d'Almela i la nostra idea és buscar un punt on baixar a la Valltorta. Per sort trobem un caçador que ens explica com fer-ho i moltes coses més.
Fem un tros més per la pista que es va perdent abans de desviar-nos mig camp a través cap al mas d'Almela, totalment assolat. Des d'ell travessem bancals treballats i erms cap al barranc però ens trobem una altra pista i decidim seguir-la cap a la dreta. Esta ens torna a traure a la carretera què és la millor opció per a baixar (jo en vaig intentar una altra sense asfalt però més difícil).

Mas d'Almela.

Pista vora la rambla.

Finalment arribem a la rambla de la Valltorta al mateix punt on passa a gual la carretera de Tírig a Albocàsser. Ara només ens cal seguir rambla avall.
Seguint el llit de la rambla anem trobant-nos penyes que hem de saltar alternades amb trams de grava i entre unes i altres el pas es fa més lent del què podria semblar al principi. Quan estem a vistes de la Cova del Civil trobem un salt de tres metres que hem de baixar i no sembla massa fàcil. Finalment per un extrem trobem un baixador on cal posar les mans i desgrimpar per salvar-lo. Esta serà la màxima dificultat de la ruta.

Rambla de la Valltorta.

Pas complicat.

Cova del Civil.

Continuem per dins de la rambla i ens sorprén trobar a les vores i, sobretot a les parts més ombries, grans exemplars de carraques i roures, exemple del que seria la vegetació natural de tota esta zona abans que el carboneig i les pastures acabaren amb quasi tots els boscos.
Continuem avant i després de passar sota la roca del Migdia veiem com per l'esquerra baixen alguns senderistes. No ens els trobarem perquè ells venen pel camí de Tírig mentre que nosaltres continuem rambla avall uns metres més fins que arribem al punt on s'engrava el barranc Fondo.
Deixem en este punt la Valltorta i seguim barranc Fondo amunt de tornada al Pou de les Piques.

El barranc Fondo i al fons el Montegordo.

Al mateix llit del barranc trobem algunes marques de PR però no sembla haver cap sender evident encara que pel mig del barranc s'avança fàcil que no còmodament.
A banda i banda del barranc queden diferents cingles i, als racons ombrívols, bosquets de roures i carrasques que li donen un toc diferent al paisatge monòton de roca i malla.
Avancem sempre per dins del barranc que se'ns fa llarg passant sota el cingle de l'Ermita abans d'arribar al cingle del mas de Salvador on ens aturem a fer un descans i un mosset.

Cingle de l'Ermita.

Cingle del mas de Salvador.

Després del descans retallem pels bancals del mas de Salvador una ampla volta del barranc i tornem a seguir-lo amunt. Entrem ara dins d'un tancat d'animals i per la vora del barranc que es va estretant anem trobant senderols oberts per les vaques que ens faciliten el pas i ho agraïm perquè encara que estem prop les revoltes del barranc allarguen el camí més del que ens agradaria.

El mas de Salvador i el Montegordo.

Oliveres al mas de Salvador.

Finalment eixim del barranc buscant l'antic camí de Tírig a un punt on un rodal de pins posen un toc diferent al paisatge, just abans de trobar-nos amb el riu (sec) de Sant Miquel. Ací abandonem el barranc Fondo per seguir el riu o el que en altre temps amb més bosc seria un riu perquè ara només en té el nom. Ací abunden les carrasques i roures que ens acompanyen pel llit del riu i per la pista que corre paralel·la a ell per l'esquerra portant-nos de retorn al pou de les Piques.

Riu de Sant Miquel.

Paratge del pou de les Piques.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

Més informació:

• Ajuntament d'Albocàsser
• http://www.valltorta.es/

EL TOSSAL D'EN BOIX I SANT JOAN NEPOMUCÉ PELS ASSEGADORS D'ALBOCÀSSER

Comencem l'any i continuem amb els vèrtex. Hui ens hem traslladat al Maestrat, terra dura i més a l'hivern quan l'aire fred bufa pels tossals, les plantes dormen i els animals i persones s'amaguen a la vora del foc.

 Però enguany no és un any normal. Les argelagues engalanen de groc les muntanyes i el vent, bé el vent bufa com sempre però menys fred i més fresc i és que el gener sembla més març, anunciant una primavera propera.

Carretera de les Coves.

Comencem la nostra ruta a Albocàsser, davant de la font i els llavadors. I ho fem seguint la carretera de les Coves fins quasi el final del poble, ací trenquem a la dreta pel carrer dels Torners, que de seguida es converteix en el camí dels Torners, partida on ens dirigim.

Ameter en flor a les Tornes.

El primer que ens sorprén a l'eixir del poble és trobar ametlers florits. No és estrany trobar algun ametler florit a meitat de gener vora la mar, però tan a l'interior i a començaments d'any? i és que l'hivern encara no ha arribat .

Camí dels Torners.

El camí puja cap a la font de na Tosca travessant la partida de les Tornes, de la qual pren el nom. Les Tornes és una partida plana al costat del poble i per tant es troba ocupada per camps treballats i algunes granges un poc més allunyades del poble.
Deixem a la dreta el camí dels Torners per on hi ha una ruta de l'ajuntament d'Alboccàsser que puja a la font de na Tosca. Nosaltres seguim rectes pel camí asfaltat que coincideix amb un assegador que enfila recte al Tossal d'en Boix.

Albocàsser des de l'assegador del Campello.

Deixem enrere dos granges a dreta i esquerra abans d'arribar a l'encreuament amb l'assegador de la Bassa de Navarro on seguim recte per l'assegador del Campello on l'asfaltat deixa pas a un camí de terra que passa entre dos granges abans d'acabar a un barrancusset des d'on una senda remunta pel mig de les parets que delimiten l'assegador.

Fites que marquen l'assegador.

Conforme guanyem altura les parets es van separant i hi ha un punt on les perdem de vista així que seguim unes grosses fites que marquen el centre de l'assegador. Seguint-lo arribem a la carretera de la Serratella i la travessem, continuant recte per una senda menys clara que segueix el traçat de l'assegador amunt fins que entronca amb l'assegador de les Marietes, per on hi ha traçat un carril de cotxes.

Assegador de les Marietes.

Deixem enrere la senda i seguim per una pista precària però continuem xafant els camins ramaders d'Albocàsser que enllacen tot el terme formant una densa xarxa fruit de la importància que va tindre la ramaderia en estes terres de l'Alt Maestrat, que van viure l'època de màxima esplendor als segles XV i XVI gràcies al comerç de la llana amb Gènova.

Vèrtex vell i nou del tossal d'en Boix.

L'assegador de les Marietes ens porta a un nou assegador, el del Cap de Terme que segueix la ratlla entre els termes d'Albocàsser i les Coves, primer, i de la Serratella, més endavant i que també s'ha aprofitat per traçar una pista.
Seguint-lo a l'esquerra de seguida arribem al capoll de la muntanya on hi ha el vèrtex geodèsic.
De fet hi ha dos vèrtex, el tradicional piló blanc i una pedra dalt d'una barraca de pedra que feia la funció de vèrtex fins a la construcció del darrer.
Des de dalt del vèrtex es domina una ampla extensió de terreny. Per la banda de ponent es veuen les muntanyes de l'Alt Maestrat fins a l'Aragó: el tossal d'Orenga, el Montcàtil, el Tossal de la Nevera, Penyagolosa, el tossal d'Esparraguera, el Turmell, ... Per la banda de llevant queda un poc més boirós però també s'albira des de la serra d'Irta al Prat de Cabanes. Una bona col·lecció de vèrtex.

Assegador de Cap de Terme.

Després de la foto de vèrtex ens dirigim cap al sud seguint l'assegador de Cap de Terme que puja recte cap a l'ermita de Sant Joan, ja en terme de la Serratella i que tot i no tindre cap vèrtex al cim bé ho mereixeria.
La pista continua per l'assegador fins al collet del mas del Colleró, per on passa la carretera de la Salzadella. Fins ací puja també un dels senders marcats per l'ajuntament d'Albocàsser seguint el vell camí del mas de Nadal.

El tossal d'en Boix

Nosaltres continuem per la carretera un tros fins al mas de Nadal, descartant l'entrador a la font de na Tosca que va per l'esquerra (que també fora una bona opció, doncs enllaça més avant).
Per davant del mas de Nadal pugem recte a buscar l'assegador que segueix la partició d'aigües, mentre que la carretera continua per baix.

Tram entre parets de l'assegador de Cap de Terme.

Trobem un carril que puja i el seguim fins que es converteix en una senda clara que munta pel llom, deixant la Tosca a la dreta i el mas de les Covarxelles a l'esquerra.
A la lloma creix un matollar baix de romer i alguna argelaga i coscoll, clapejat de ginebres i savines. Només alguna carrasqueta trau el cap de tant en tant, allí on hi ha més molla. Malgrat tot és un tram ben agradable per les boniques vistes que tenim.

Barraca a les clapisses del Safranar.

Arribem a un encreuament de camins, i trobem les senyals de les rutes d'Albocàsser que venen des de la font de na Tosca per l'ombria. Les seguim recte per pista cap al mas del Tartamut però no arribem al mas doncs al passar prop de les clapisses del Safranar ens desviem per pujar a dalt la lloma a buscar l'assegador, aprofitant per acostar-nos a un parell de barraques de pedra que destaquen pel seu acabat entre les moltes que hem vist al llarg del camí.

Lloma del Safranar.

Continuem per dalt la lloma del Safranar seguint el traçat de l'assegador però cap senda. De tota manera se passa bé i la part més tancada és curta doncs de seguida trobem un senderol que ens porta a enllaçar amb el camí vell de la Serratella (a Albocàsser), per on puja una altra de les rutes marcades per l'ajuntament d'Albocàsser.
Continuem recte i enllacem en una pista que segueix la nostra direcció fins que arribem a un punt on la pista trenca a l'esquerra per baixar a la carretera, mentre que nosaltres hem de seguir recte per dalt la lloma.

Ací el romer ha deixat pas a les argelagues i la senda es fa més estreta. Davant nostre ja tenim l'ermita de Sant Joan a dalt del Castellaret, en un punt dominant del paisatge i què bé mereixeria un vèrtex geodèsic més important que el de quart ordre que té.

Collet de les Saleres.

Només ens queda baixar al collet de les Saleres i pujar per l'assegador que continua per l'esquerra a enllaçar amb el camí formigonat que puja recte des de la carretera.

Ermita de Sant Joan.

L'ermita de Sant Joan és un magnífic mirador de bona part de les terres de l'interior nord. Des d'ací podem vore quasi totes les terres del Maestrat, part dels Ports i la Plana, i una bona extensió de litoral des de l'Ebre fins a la Plana amb les Columbretes davant nostre. I fins i tot els dies d'excepcional visibilitat es veuen les muntanyes de l'illa de Mallorca. I per suposat la Serratella, que queda quasi als nostres peus i des d'on ve el PR-CV-394.
Sembla també que la casa de l'ermità ha estat habilitada per a turisme rural perquè a fora hi ha tot de cotxes de gent que, a estes hores del matí, encara deu estar dormint.

Baixant al mas de les Saleres.

Baixem de l'ermita tornant cap al mas de les Saleres i arribem al coll. Per l'esquerra continua una caletxa que que va directa al mas de l'Esquilador, enllaçant amb el camí dels Abellers a les Calçades, per ahí continua la ruta d'Albocàsser, però nosaltres la descartem per massa llarga (tot i què més interessant) i després de pujar a l'ermita tornarem enrere per baixar a Albocàsser pel mas del Tartamut.

Pou de la foieta Fonda.

Desfem el camí per dalt la lloma i abans d'arribar a la pista trenquem a l'esquerra per una senda que també va al mas del Tartamut però fent volta per la Foieta Fonda, on les carrasques són més abundoses encara que menudes.

Mas del Tartamut.

Ens acostem així al mas del Tartamut pel sud, i abans d'arribar enllacem amb el camí vell de la Serratella que ja no abandonarem fins a Albocàsser.
El camí passa per la vora del mas i continua, ja només per a cavalleries i persones, baixant cap al pla on hi ha el poble.

Albocàsser des de la Lloma del mas del Viudo.

El vell camí enfila avall pel nord de la lloma del mas del Viudo, coberta totalment per un espès matollar més o menys alt però sense cap arbre.
Només després de passar les Voltes, on la senda baixa fent revoltes en un traçat magníficament bastit i conservat, comencem a vore alguna carrasca i algun roure que de seguida donen pas als bancals de les Antones.

Les Voltes.

Arribem a les Antones i tot és ja pla. Ací el terreny calar que ens ha acompanyat tot el dia dona pas al sauló i apareixen alguns roures i carrasques grans a la vora dels bancals o allà on l'home no n'ha fet.
El camí també canvia i el vell camí de ferradura ha estat substituït per un nou camí asfaltat que travessa dret el pla.

Les Antones.

Travessem ara, com al començament de la ruta, alguna granja i els camps treballats que ens acompanyen fins a l'entrada del poble, que fem passant per davant la Torre de l'Alfalsar.

Torre de l'Alfalsar.

Cloem així la ruta al centre del poble, davant dels llavadors des d'on hem eixit este matí i on podem trobar més d'un lloc per a recuperar-nos de l'esforç del camí.


Ací està el track:

Powered by Wikiloc

Més informació:

• Ajuntament d'Albocàsser
• Ajuntament de la Serratella
•  Fuster Puig, Pau (2011) La Serratella. Mapa i guia excursionista. Ed. Eltossal cartografies