dimarts, 29 de novembre del 2011

TRES BARRANCS D'ESPADÀ: BARRANCO MALO, LA RODANA I EL AGUA NEGRA.

Esta setmana ha plogut i per tant dissabte calia aprofitar que els barrancs baixen amb aigua i fer-los una visiteta.
En contra de l'habitual ja teníem clar abans d'eixir on anar. La idea era enllaçar els, possiblement, quatre barrancs més bonics d'espadà: Barranco Malo, Barranco de la Rodana, Barranco de Almanzor i Barranco del Agua Negra. Fa molta anys vaig fer la ruta completa i vam estar tot el dia però pensàvem que en un matí es podia fer apretant un poc el pas.
Ara bé, les previsions no es van complir i només vam poder fer dos barrancs i mig, això si, els més bonics de la Serra.
A les huit puntuals vam trobar-nos nou persones, tota una gentada i vam fer camí cap a la font de la Calzada des d'on comencem la ruta.
A l'arribar a la font encara fa fred i cal posar-se en camí ràpidament, sense temps per vore el Barranco de las Hoyas que baixa crescut per les pluges.
Barranco de las Hoyas en la Fuente de la Calzada.

Enfilem la pujada als Corrales del Agua Negra per a baixar al barranc descartant la Senda de Espadan que passa per la cova de l'Estuco. Si ens haguerem esperat un poc més haguerem vist arribar per ací a Dani, Jose i Raul que venien de la cova.
Ha plogut amb força i es nota en la senda que està un poc més menjada per l'aigua i amb un gran regall. Cada vegada que hi ha pluges fortes la senda es perd un poc més, llàstima que ja no hi haja pressupost per a arreglar sendes i tornar bancals després de les pluges, hui en dia tot s'ho enduen les carreteres i pistes.
A l'arribar al barranc girem a l'esquerra per El Agua Negra, remuntant el barranquet que normalment ve amb aigua i que en porta un poc més que de costum. Això sí, es nota que n'ha dut prop de mig metre més.
Arribem al lloc on es separen els barrancs i els senders i girem a la dreta, passant per una bonica caseta de pedra per encetar la pujada del Barranco Malo.
La senda va molts trossos per dins del barranc, habitualment sec o amb un fil d'aigua, però ara crescut i que ens costa de travessar. Una vegada de tantes equivoquem el camí i hem de fer marxa enrere, a més de molts equilibris per a no posar els peus a l'aigua.
Barranco Malo. Foto de Pascual Balaguer.

Passem primer per l'esquerra del barranc, per la part baixa del Carrascal del Barranco Malo amb unes boniques vistes del barranc a la nostra dreta. Travessem una darrera vegada el barranc i l'abandonem definitivament per la dreta de pujada per a eixir a la pista que baixa des de la Caseta de Gonzalo de la Churra per on passarem més tard.
Pujant cap a Juan Vicente.

Toquem només un poc la pista fent drecera per sendes de camí al coll que separa el Barranco Malo del de la Rodana on baixem per una vella pista abandonada que baixa des del Corral de Juan Vicente. Ens quedem només a uns metres del lloc on de tornada ens aturarem a fer un mos, però ara queda la part d'aventura.
Fent memòria d'una ruta anterior on vam pujar des del barranc de la Rodana, busquem la senda que baixa per la Solana de los Libros, vessant cobert de fenassos i argilagó i fàcil de passar i per on hi havia un corriol de caçadors.
Solana de los Libros.

No el trobem de bon principi i ens desviem massa amunt havent de baixar sense senda fins que trobem les traces d'un vell sender amb cintes enganxades a la vegetació. Anem seguint-les pensant que està marcat per a netejar el sender, deixant un ramal que baixa (que era el bo) i ens clavem enmig d'un alcornocal en solana, bonic però sense senda. Al final baixem per un pinar al fons del barranc i el travessem per anar a buscar la senda que, per fi, trobem a la vessant esquerra.
Seguim la senda de baixada pel magnífic bosc d'alcornocs que cobreix quasi tot el barranc de la Rodana fins que ens desviem per una senda que entra a l'esquerra, pujant per la vora del reguer que baixa del Peñarroy. Després de passar una caseta mig assolada la senda es fa més evident i puja de manera clara a la pista d'Almedíjar (a Espadà) just on comencen unes revoltes per remuntar la pendent.
Senda per la Rodana.

Malgrat que ens hem perdut un poc el passeig ha estat profitós i no només pel paisatge. Hem perdut molt de temps per trobar el camí però també agafant bolets. Entre tots hem omplit la cistella i això que no ens hem posat a buscar. Rovellons (lactarius deliciosus), pimpinella morada (lepista nuda), cameta de perdiu (chroogomphus rutilus), fredolics (tricoloma terreum) i un parell de xampinyons de bosc (agaricus silvaticus) estat la collita del dia.
Collita del dia.

Al arribar a la pista trobem un corral improvisat, i una gran extensió de bosc net on han desbroçat el sotabosc, han capolat les sureres i han clarejat els pins.
Seguim pujant per tota la pista i, després de passar una caseta, trobem un tros de terreny també fitat amb cintes, segurament per a netejar-lo, com el que hem trobat a l'altra banda del barranc.
Arribant al corral de Juan Vicente.

Arribem per fi al final de la pujada on es troba el Corral de Juan Vicente i ens aturem a fer un mos.
Fent un traguinyol.

Aprofitem per fer-nos també una foto de grup hui que som molta gent, per a que ixca ben lluida.
Foto de grup amb el pic d'Espadà al fons.

Continuem pista avall, passant a pocs metres del track de pujada i comprovem com han netejat grans extensions de terreny, tant de bosc com matollar i així trobem tota una vessant netejada amb maquinària pesada darrere la Caseta de Gonzalo de la Churra.
Màquines desbrossadores.

Transponem un collet i encetem la baixada al Barranco del Agua Negra per la Ombría de Jarque, desviant-nos al barranc sense arribar a la Fuente de la Parra.
El barranc baixa amb prou aigua però sense que en siga tanta com per impedir el pas, així que iniciem el retorn disfrutant d'un dels millors senders d'Espadà i en el millor moment, amb la molsa verdejant i esponjosa i els líquens com si els acabaren de pentinar. El bruc desprén un fort olor a florit a causa dels fongs que creixen a les seues branques i el tornen negre, i la remor de l'aigua que corre ens acompanya tota la baixada.
Com no trobe paraules per a descriure el camí deixe algunes fotos que no li fan justicia a la bellesa del paratge.



Arribem així per fi a la Fuente la Calzada des d'on retornem cap a casa, no sense abans aturar-nos a prendre una merescuda cervesa al bar d'Alcudia.
El descanso del guerrero.

Ací està el track de la ruta:



Powered by Wikiloc

I ací altres tracks que comparteixen part del recorregut:

ft calçada - ft parra - pic espadà
informació detallada ací.

ft calçada - pic espadà

algimia - espadà - alcudia

almedijar - peñarroy - juan vicente

ft calzada - espadà - nevera

el agua negra - cullera - bco malo

Ací teniu el recorregut del Agua Negra i la Cueva del Estuco per a xiquets.


Bibliografia:

  • Garcia Osuna, Antoni Toponímia dels pobles valencians: Algimia de Almonacid, Ed. AVL, València, 2010

diumenge, 27 de novembre del 2011

DE SUERA A AYODAR PEL CAMÍ VELL I TORNADA PER LA RAMBLA DE VILLAMALUR

Aprofitant que ha plogut prou esta setmana i que este divendres acabe pronte de treballar he quedat amb Carlos Janés per anar a fer una volta per la muntanya.
Quedem a les onze i mitja sense saber on anirem. Al final ja dalt del cotxe Carlos em proposa anar a revisar una ruta que ha de fer per al Centre Excursionista de Vila-real l'any que ve, com que hi ha un tros que no l'he fet i li tinc ganes allí que anem.
La ruta prevista és fàcil, anar de Suera a Ayodar pel camí vell, dinar a Ayodar i retornar a Suera per dins la rambla de Villamalur que com ha plogut portarà un poc d'aigua i estarà molt bonica. Tornarem a Suera pel PR que enllaça Suera i Villamalur per Benalises.
La volta és llarga i el temps curt, però calculem que ho podrem fer sense problemes.
Antics llavadors, ara piscines.

Eixim de Suera des del Llavador, ara reconvertit en piscina i travessem el barranc de Castro que ve ple d'aigua i ha inundat el camí.
Barranc de Castro i castell al fons.

Travessem el barranc i continuem pel camí de Villamalur que ací comparteix traçat amb el camí de Benalises per on està balisat el PR-CV-136 però només uns metres doncs abans de passar per uns tallers i naus ens desviem a la dreta per la vora, pujant a la carretera d'Aiòder. Hi ha fites i ratlles blanques que ens acompanyaran fins a Aiòder fetes per la Mancomunitat Espadà-Millars per a la VII marxa senderista del 2010.
Travessem la carretera i comencem a pujar la Pujada de Maldo per la Sendera del Malladar per on passa també el vell camí d'Aiòder.

Camí vell d'Aioder o Sendera del Malladar.
El camí ample i empedrat puja per la solana envoltat d'un pinar jove que ha pres el lloc dels bancals de garroferes.
Carlos a la pujada de Maldo.

Passem per la vora del Corral de Maties i per la vora d'una caseta des d'on se'ns ofereix una ampla panoràmica del Barranc de Castro i del Pla de Benalises i seguim pujant per ddalt de la nova carretera d'Aiòder fins arribar a un parany prop d'on està el Corral de Pere. Deixem ací la senda empedrada per pujar per la vora de la paret de pedra seca que separa el pas d'uns bancals ara en procés de conversió en pinar fins arribar al capoll de la muntanya on passem per la vora del Corral de Maldo. A partir d'ací la senda es fa pista i baixa a la carretera.
Continuem per la carretera ja que la sendera que anava recta travessant un tossalet està totalment perduda. Passem per la Vinya alta i l'Algepsar on trobem una parella plegant olives i ens expliquen que eixa zona és propensa a les solsides perquè hi ha un riu d'aigua soterrani per sota. També ho serà per l'argila i els algeps que són els materials dominants i que li donen nom.
A la dreta deixem un camí que entra al pou de l'Algepsar i a un antic forn d'algeps on coïen l'algep per a usar-lo en la construcció. Nosaltres continuem un poc més fins trobar la carretera vella d'Aiòder que puja directa des d'Artesa (ara CV-201). Just en este punt hem de seguir una pista que continua recte, entre les dos carreteres.
Carretera vella.

Seguim la pista de bon ferm i a trossos empedrada que en realitat és la vella carretera, abandonada al fer la nova i convertida en una pista d'accés als bancals d'oliveres d'esta part del terme. Ens trobem a la partida de la Basseta que està un poc més avall.
A una revolta de la carretera l'abandonem i seguim recte per una pista més nova oberta en uns terrers d'argila molt erosionats que entra fins una finca amb una tanca i des d'ací continuem per la vella senda que voreja els bancals que baixen al barranc de la Basseta i pugen fins el Corral Blanc, just a sota de la Mola que domina tota esta part del terme de Suera.
Camí d'Onda.

La senda sembla un riuet després de les plogudes d'estos dies i hem d'anar fugint de l'aigua per a no banyar-nos massa els peus.
Al cap de poc, i sempre entre bancals, arribem a la pista del Corral Blanc que seguim recte pujant uns metres per arribar al Coll d'Aiòder on eixim a la carretera.
Només fem uns metres per la carretera i just al coll ixen dos pistes, la primera i que puja amb forta pendent és la pista de la Mola que no hem d'agafar, seguim recte per una pista que comença a baixar cap a Ayodar i que poc després es converteix en senda.
La senda coincideix en el seu traçat amb el Barranco del Collado, encara que ací només és un regueret menut però després de les plogudes baixa amb un fil d'aigua que s'entolla a la senda i fa que haguem de prestar molta atenció on posem els peus i també li posa una nota de color al passeig.

Baixem pel pinar fins trobar una bifurcació de sendes, hem de seguir a la dreta, primer per dins el barranquet ple d'aigua i després eixint d'ell i, per un corriol de mal peany, travessant vells bancals per damunt d'un estret del barranc. La senda vella eixia per l'esquerra a la carretera i només tornem a trobar-la molt més avall passant la Fuente de la Canaleta.
Baixant al barranco del Collado.

Baixem pel senderol obert en la vessant fins al barranc en una zona on el pinar jove ha deixat pas a un pinar més madur, amb carrasques i trobem també un xicotet xopar. És ací on es troba la fonteta de la Canaleta que deu estar normalment eixuta i ara només duu un filet d'aigua que ix de la vora del barranc.
Uns metres més avant trobem les marques grogues i blanques del PR-CV-398 que seguirem fins Ayodar, i trobem també la traça del vell camí d'Ayodar a Onda.
Es nota que fou un camí important, ample, empedrat i en alguns trossos picat a la roca.
Camí picat a la penya.

El camí ens trau a una pista traçada per damunt del vell camí de Fanzara, i per on arribem a la carretera. El PR gira a l'esquerra per anar a la Fuente Larga, nosaltres acurtem camí girant a la dreta per arribar al poble després de travessar el pont vell.
Ayodar.

Com que ja és l'hora de dinar ben tocada Carlos proposa anar a fer-li una visita a un vell amic seu que viu a Ayodar des que es va jubilar així que aprofitem la seua hospitalitat per dinar en taula parada amb bona companyia i fem un poc de tertúlia, menys de la que voldríem però massa per que el dia acurta molt.
Així que a les quatre tocades eixim d'Ayodar cap a la Fuente Larga i agafem la senda que puja al castell per on també puja el PR-398 que passa pel Castell camí de la Viñalta per a baixar a la Rambla per l'Ojal de Reca.
Nosaltres seguim recte per una senda poc xafada però neta que ressegueix la rambla de Villamalur per dalt. Hem mirat d'anar pel camí que passa per baix però la rambla baixa amb prou aigua i no tenim ganes de descalçar-nos per haver de travessar-la.
Eixim al mateix camí però prou més avant i tirem pista recte fins a trobar altra vegada el PR que ve de l'Ojal de Reca. El Barranco de Reca ve de gom a gom amb l'aigua que ix de l'ullal, si tinguerem temps ens arrimaríem a vore'l però com que pronte es farà de nit seguim camí i ja el visitarem un altre dia. L'ullal sempre sol dur aigua molts dies després de fortes pluges.

Travessant el barranco de Reca.
Un poc més avant hem de travessar el barranc i ací ens toca descalçar-nos per a travessar-lo. De totes les vegades que hem passat per ací amb l'ullal actiu és la primera que no podem passar sense banyar-nos, això vol dir que ha plogut molt, sort que la rambla ja no duia quasi aigua.
Seguim rambla amunt per la pista que passa per baix de la Jara Alta fins que s'acaba i continuem pel mig de la rambla. Cal anar atents a les marques de pintura blanques i les fites doncs les marques del PR són prou escasses i ens hem de desviar a la dreta per una senda poc visible sinó volem trobar-nos sota d'un salt d'aigua que no podrem pujar.
Passem per la vora del salt i ara ve la part més bonica de la ruta, llàstima que el temps se'ns tira al damunt i no tenim temps d'aturar-nos a fer fotos.
Passem pels estrets de Los Morrones amb conte de no caure dins els tolls, i en alguns llocs ens toca fer equilibris per no ficar els peus a l'aigua.
Los Morrones.

Al final eixim a una altra pista que baixa des de la Jara Alta on abandonem definitivament el PR-398 que puja, per agafar una vella pista ara només senda que ens retorna a la Rambla.
Travessem la rambla i seguim per la senda que travessa el pinar, que ens ha acompanyat des d'Ayodar, eixint una altra vegada a la rambla que seguirem fins que trobem una ampla pista que entra a un pla amb cultius abandonats. Seguirem la pista que entra i ix de la rambla fins la carretera de Villamalur.
(el track puja a la carretera aprofitant el tallafocs fet sota la línia elèctrica però no és aconsellable).

A la carretera trobem les marques del PR-CV-136 (Suera - Villamalur) que hem de seguir a l'esquerra cap a Villamalur.
800 metres de carretera més tard i abans d'una fonteta que ara baixa amb força enfilem la senda que puja cap al collet del Matissar sota un pinar que abans de transpondre i passar al terme de Suera, ens deixa una bonica posta de sol sobre Villamalur.
Villamalur al sol ponent.

Transponem el collet i ja comença a enfosquir. Baixem pel Matissar a buscar la pista de Benalises. Després d'enllaçar amb la pista que baixa cap al pla de Benalises se'ns fa de nit. Encara ens queda més d'una hora de camí així que cal prendre una decisió. Abandonem la idea de baixar pel camí de Villamalur fins a Suera, tinc un mal record d'eixa senda de nit i sense llum i l'arribada a Suera pel barranc de Castro ple d'aigua no millora el panorama així que cal molestar els amics.
Cridem per telèfon a Vicent Fausto que s'està a Suera que no s'ho pensa i de seguida ens ve a buscar amb el cotxe i ens troba al bell mig al Pla de l'Arrier estalviant-nos tres quilòmetres de camí a les fosques.
Acabem així una jornada ben completa on ens ha faltat mitja horeta llarga de llum per arribar bé a Suera (o una llanterna a la motxila). De ben segur que a la propera no ens tornarà a passar.

Moltes gràcies a Vicent per portar-nos amb cotxe, a José per acollir-nos a sa casa i per suposat a Carlos per totes les coses que he aprés caminant amb ell.

Ací està el track de la ruta:


Powered by Wikiloc


I ací altres tracks que comparteixen part del recorregut:

Suera - camí Fanzara - Suera

Suera - camí Villamalur - castell

ayodar a villamalur per la rambla i el jupillo

ayodar - villamalur - ayodar

informació detallada d'esta ruta ací.

ayodar - villamalur - ayodar 2

ayodar - camí Torralba

fuente larga - barranco del madroñal

fuente larga - ojal de Reca

ayodar - el cascall - ayodar


benalises - el rubielo

espadilla - ayodar - espadilla

suera - camí de villamalur

suera - villamalur - suera

Bibliografia:

  • Fausto, Vicent Caminant per suera. Ed. Llibreria Salvador, l'Alcora, 2009
  • Estall i Poles, Vicent Toponimia dels pobles valencians: Suera. Ed. Acadèmia Valenciana de la Llengua, València, 2006

dissabte, 19 de novembre del 2011

VOLTA ALS ESTRETS DES DE LA BARONA

Hui tocava una volta passada per aigua i com les previsions ja ho avisaven havíem preparat un pla A i un pla B per si a cas.
Per la nit ha estat plovent però el matí s'ha alçat núvol però sense aigua i fins i tot amb alguna ullada de sol, per tant hem seguit el pla A, és a dir, anar a la Barona i fer una ruta fins als estrets i tornar, quasi tota per pista o sendes amples i amb trossos asfaltats, o siga, la ruta que defugiríem al mes de juliol però que amb el cel cobert i els matolls i arbres banyats ens assegure acabar el més eixuts possible.
El pla A ha durat poc, al arribar a la Barona estava plovent finet, però constant i poc després s'ha posat a ploure amb força amb un oratge tancat així que hem hagut d'improvisar sobre la marxa i decidir a quin dels tres bars del poble anar a esmorzar.
Per entrar en calor.

La tria semblava correcta amb els entrants, encertada amb el plat principal i satisfactòria a l'acabament.
Cal agafar forces.
Sense paraules.

Al final s'ha alçat l'oratge un poc i ha deixat de ploure així que com ja no teníem excusa ens  hem posat en camí pel carrer de la Rambla, passant davant d'un dels molins d'oli de la Barona on hi havia més gent que a la Pobla esperant a moldre les olives i això que hui no han pogut anar a plegar-ne.
Eixint de la Barona.

Hem eixit cap al mas de la Basseta per camins de terra molls però no massa enfangats, alternant-se amb alguns trams asfaltats que s'agraïen per llevar-nos el fang dels peus, passant per les vinyes de la vora del celler de Colomer i travessant tot el pla de la Fenosa que s'estén fins la rambla de la Viuda.
Vinyes.

Arribant al barranc dels Estrets el camí asfaltat passa a ser de terra i promte arribem al camí dels Estrets que ve de Vilafamés a la Rambla (i a la font de la Penella) passant per dins els Estrets. El paratge dels Estrets no és cap congost com els molts que hi ha sota el nom d'estrets, més bé és un pas ample que ha obert el barranc entre el tossal d'en Bosc i el Palmeral, però que contrasta vivament amb les planes que enllaça, a l'est el pla de Vilafamés i a l'oest el pla de les Useres.
Arribant als Estrets.

Després de passar el barranc, entollat i fangós per les pluges, encetem la pujada més forta del dia que se'ns fa molt i molt pesada després de l'abundant esmorzar.
Pujant al Rodamont des dels Estrets.

Així anem aturant-nos sovint per observar el paisatge. Entre els núvols podem vore les Useres i el mas d'Avall al fons, el pou d'En Calbo als nostres peus i la Barona més lluny. Entre els Estrets es distingeixen les cases de Vilafamés. És tot el que ens permeten les boires i els núvols, en un dia més clar les vistes són molt millors sobre tota la Plana de l'Arc i les serres que l'envolten.

Al acabar la pujada la senda es fa pista i va planejant paral·lela als Estrets que tenim a l'esquerra cap al mas del Palmeral que tenim davant. Des d'ací ja podem vore perfectament Vilafamés al fons, deixant la Rambla enrere.

La Rambla i el pla de Formany.

En tota aquesta pujada el matollar es troba clapejat de pins jòvens que auguren un futur pinar com el que ha repoblat totes les vessants més properes a la rambla engolint els vells bancals i masos ara abandonats. Malgrat tot, encara es troben bancals treballats i masos arreglats a les zones més planes, dalt dels tossals i baix als barrancs.
Capelleta.

Arribem al mas del Palmeral i crida l'atenció una espècie de rotonda amb quatre palmeres que hi ha al voltant d'una capelleta.
Sant Antoni del porquet.

Com és normal anem a mirar qui pot ser el Sant de les Palmeres i ens trobem davant una capella a Sant Antoni, com moltes altres que hi ha en tots els tossals que dominen la rambla d'esta banda del terme de Vilafamés, ara bé, esta és totalment nova.
Senda del Palmeral.

Baixem un poc pel camí asfaltat per a deixar-lo a l'esquerra per un vell camí que entra cap al mas del Palmeral on, abans d'arribar, ens desviem per una senda enfitada a la dreta per a baixar cap a l'entrada dels Estrets. També podríem anar pel mas però encara que no hi ha ningú hem preferit fer més volta.
Fornet del mas.

La senda està xafada i neta i de seguida fa cap a un mas amb un fornet molt ben conservat, des d'on baixa un camí ample entre els bancals a buscar un fondo on hi ha un grupet més gran de masos, alguns ben conservats i des d'on un camí entre bancals erms ens duu fins als canyars que voregen el barranc dels Estrets.
Travessem el barranc on corre un poc d'aigua i seguim recte uns metres per agafar una senda que va vorejant la falda del Tossal Redó fins que trobem un vell sender que puja per la vessant est i que fa cap a una nova pista oberta per a pujar al tossal.
Com que no estem molt segurs del camí preguntem a uns conilleros que estan caçant i baixen per on pugem que ens confirmen que anem en la bona direcció.
Torre defensiva del Racó de Rata (els Estrets).

Arribem a un coll on seguim a la dreta per una ampla sendera, però abans cal desviar-se uns metres seguint la pista fins el Tossal Redó on es troba el poblat ibèric del Racó de Rata (o dels Estrets) amb una torre ben conservada i consolidada arran de les excavacions fetes a principis de segle. Trobem també les restes consolidades i ben conservades d'una vivenda i d'un carrer. (Barrachina, LLorens, Quaderns de prehistòria i arqueologia de Castelló nº 17, 1996) 
Vista dels Estrets des de la torre.

Després de visitar el jaciment retornem al collet i seguim pujant pel senderol obert per les ovelles entre els matolls fins el vèrtex geodèsic del Tossal d'en Bosc, i continuem per dalt del tossal deixant a l'esquerra la part més alta del tossal que no coincideix amb el vèrtex.
Vèrtex geodèsic del tossal d'en Bosc.

Continuem per una pista que coincideix amb l'assegador del coll de Fenosa passant pel costat d'una calera i d'una gran i moderna granja d'ovelles abans d'arribar al coll de Fenosa per on passa la carretera de la Barona a Vilafamés.
Travessem el coll i continuem recte per un pista que passa per dalt de la urbanització de la Foia abandonant l'assegador i pista que seguíem per girar a la dreta de baixada cap a la Barona pel Bornell, deixant a la dreta però lluny el mas del Bornell.
Ací ens enduem una sorpresa al trobar-nos a la vora del camí i en uns bancals de garroferes un centenar de caixes d'abelles. Tot i que el dia no acompanya el brunzit de les abelles ens fa apretar el pas recordant recents picades passant més lluny de les colmenes del que passem hui. Es possible que només les trobem quan floreix el romer, però tot i així si fa un poc de calor més val fer una volta llarga pel matollar que arriscar-se a patir algunes o moltes picades.

Des d'ací el camí baixa per un pinaret dret a la Barona.
Baixada a la Barona.

Arribem a un camí asfaltat perpendicular al nostre camí i el seguim a la dreta defugint la carretera i passem per la vora d'un curiós aljub redó. El camí continua vorejat d'algunes carrasques fins al mas del Regall on, abans d'entrar, girem a l'esquerra recte al poble per l'assegador de la Barona, acabant així una jornada incerta on ja ens pensàvem que no caminaríem gens.
Arribada a la Barona per l'assegador.


Ací està el track de la ruta:



Powered by Wikiloc

dimarts, 15 de novembre del 2011

CAMINO DEL SALVADOR



Camins a Santiago hi ha molts, quasi tants com a Roma però com em deia un amic, l'autèntic camí de Santiago només és un, el que va de la porta de ta casa a Santiago i torna. Ara bé, quan es va descobrir la tomba de Santiago i van començar les pelegrinacions des d'europa la majoria de camins i pelegrins venien de França i, si bé en un principi seguien un camí proper a la mar, a partir del segle XI amb el desplaçament de la frontera cap al sud, el camí travessa la meseta nord pel que hui en dia es coneix com el camí francés.
Van haver però, altres camins històrics que agafaven els pelegrins per arribar a Santiago: la via de la Plata, la vella calçada romana que seguien els mossàrabs cap al nord, i que sovint era un camí només d'anada. El camí de l'Ebre que va seguir Sant Francesc d'Asís quan va fer la seua pelegrinació. El camí anglés, des d'A Corunya on desembarcaven fins a Santiago, etc. D'aquests destaca l'anomenat camino primitivo que fou el que va seguir l'any 814 Alfons II rei d'Astúries en tindre notícia de l'aparició de la tomba de l'apòstol.

El camí del Salvador és una variant del camí francés que agafaven els pelegrins des de Lleó per anar a Oviedo a visitar la Cámara Santa on es conserven diferents relíquies de Crist (un sudari, una arca, etc.) seguint la vella dita dels pelegrins occitans que afirmava que qui va a Santiago i no al Salvador, visita el criat i no el senyor. Els pelegrins medievals no tenien cap inconvenient en desviar-se del camí allargant-lo un parell de setmanes més, total no anava d'un mes la pelegrinació a Sant Jaume.

Així de camins de Sant Jaume hi ha molts però, avui en dia quan el temps és tant escàs, per què triar el camí del Salvador? Normalment qui fa el camí per primera vegada tria el camí francés, per tradició, fama i per ser el més concorregut, però posats a repetir experiència el camí francés es troba hui en dia molt massificat i s'ha comercialitzat en excés perdent un poc del seu atractiu original. Per tot açò molta gent opta per altres camins més exigents, solitaris o autèntics: via de la Plata, Camí del Nord. El camí del Salvador té tot açò i un parell de coses més; la primera és la distància; tan sols 120 km que fa possible fer-lo en quatre o cinc dies; la segona és el fet de ser el camí més muntanyer de tots els que van a Sant Jaume.

Així quan un company em va comentar que est estiu pensava fer el camí del Salvador i el Primitivo em va temptar molt, però com que les obligacions familiars no em permetien estar quinze dies fora de casa vaig optar per acompanyar-lo el primer tram, què és un camí en sí mateix a una fita clara: la catedral del Salvador d'Oviedo.
Fita d'inici del camí.

El primer diumenge d'Agost vam eixir de matí de la Plana fent camí per Terol, Sòria i Burgos fins a Lleó, resseguint les passes del protagonista de l'Espill que també pelegrinà a Compostel·la.
Després de fer nit a l'alberg de joventut (on es pot reservar) dilluns abans d'eixir el sol vam eixir cap a l'Hospital de San Marcos, punt on el camino del Salvador es desvia del camí francés. Una fita ens indica l'inici de la ruta però els primers centenars de metres no trobem cap fletxa indicadora, i segurament amb bon criteri no estan posades. Una anècdota pot il·lustrar-ho perfectament: uns pelegrins francesos van seguir-nos camí amunt per la vora del riu, i els vam esperar pensant que pot ser s'equivocaven. Al preguntar-los si anaven a la Virgen del Camino i respondre afirmativament els vam aclarir que s'equivocaven; un home va negar amb el cap i assenyalant una fletxa va començar a caminar pensant que li preníem el pel. Al aclarir-li que per allí s'anava a Santiago passant per Oviedo ens va donar les gràcies i es van dirigir al camí francés.
El primer tram fins a Carvajal de la Legua és una llegua bona (una llegua és equivalent a una hora de caminar a peu) doncs està a quasi 7 km, i va travessant les urbanitzacions dels afores de Lleó. A partir d'ací ja comença el camí de veritat, només eixir del poble agafem un camí de terra que, entre camps de blat i per un terreny ondulat, ens endinsa a poc a poc a un bosquet de carrasques i roures.
El camí a l'eixida de Carvajal de la Legua.

El camí va resseguint el riu Bernesga tota l'estona, ara més aprop ara més lluny, però no és un camí planer doncs va pujant i baixant els costers de vora riu.
Una llegua curta més tard arribem a la font de Villalbura on antigament va existir un poble del qual ara només resten en peu quatre parets aprofitades per tancar ovelles i una bústia per a signar els pelegrins. Un poc més avant, després d'una forta pujada i dins el bosc trobem l'àrea de descans de San Pelayo. On a l'edat mitjana hi havia un monestir per reconfortar els pelegrins ara trobem unes tauletes a l'ombra i una bústia amb un llibre per signar i medecines. Un poc més avant trobem una nova font a la vora del camí (si fem drecera travessant la vaguada pel mig no la trobarem).
Llibre de signatures de San Pelayo.

Poc després arribem a Cabanillas, poble històric del camí on hi havia un antic hospital i on encara hui es celebra una festa el dia del pelegrí.
Camins de la vega del Bernesga.

Després d'un traguinyol d'aigua i un mosset continuem el camí ara sí per la vora mateixa del riu, sota d'unes carrasques primer i guanyant un poc d'altura fins arribar a la Seca, per on no passem doncs queda just a l'altre costat del riu (hi ha un pont), i seguim a partir d'ací per la vega del riu per un camí envoltat de xops fins eixir a una carretera comarcal no massa transitada que passa per la calle Real de Cascantes i que no deixarem fins arribar als afores de la Robla.
Ermita de la Virgen de la Celada.

Abans d'arribar a la Robla un desviament ens acosta a la via del tren i a l'ermita de la Virgen de la Celada (o de las Nieves) amb unes magnífiques vistes de la central tèrmica. Coincideix que hui és el dia de la festa major i bona part del poble es troba oint missa a l'ermita i pels voltants, on hi ha preparat l'esmorzar, com que no anem tan mudats com la gent del poble seguim camí per arribar a l'alberg i arreglar-nos.
Cal trucar per telèfon i un treballador de l'ajuntament ens obrirà l'alberg i ens explicarà el funcionament. L'alberg és nou de trinca, situat a la vora d'un parc a l'eixida del poble, un poc apartat del centre però molt tranquil, cosa que agraïm estant de festes.
Dinem i mirem de comprar pa i altres coses per a les jornades a venir, cosa difícil perquè està tot tancat. Demà passarem per Pola de Gordón molt de matí i encara estarà tot tancat, i des de la Pola de Gordon a la Pola de Lena (a dos dies) no hi ha pràcticament cap servei.
Passem la vesprada xerrant amb dos pelegrins més que han arribat més tard; una dona holandesa que ve de ... València! i un home de Valladolid que ja va fer el camí i torna aprofitant uns dies de festa que té.
Corro de Lucha leonesa.

Aprofitem també per assistir al corro de Lucha leonesa que han montat just a la vora de l'alberg, on es fa una competició d'esta lluita barreja de força i habilitat.

Dimarts de matinada fa un fred que pela i, encara de nit, iniciem l'etapa reina del camí, 42 km i 3 ports de muntanya. Eixim de la Robla per una carretera secundària sense trànsit a estes hores. Passem per Puente de Alba i Peredilla i se'ns fa de dia al passar per l'Ermita del Buen Suceso, entre la carretera i la via del tren on fem una breu parada doncs encara no hem entrat en calor.
Abandonem temporalment la carretera per arribar a la Pola per un camí de terra que agafem en Nocedo de Gordón i entrem al poble passant sota les vies per un pas soterrat. Passem per la Pola poc abans de les huit i el termòmetre marca només 6 ºC. Seguim un tros per vora riu fins un polígon industrial i per carretera local fins a Beberino. Travessem el poble i seguim per la carretera, amb molt poc trànsit, que enfila de dret les muntanyes que tenim ja a tocar. Passem un estret i agafem una carretera local. El sol encara no ha tocat les fondalades per on va la carretera i fa fred. Passem i parem un moment a l'ermita de Nuestra señora del Valle just abans d'arribar a Buiza.
Ermita de Nuestra señora del Valle.

Fins a Buiza hem fet 14 km en 3 hores, però és ací on comença el camí interessant. Des d'ací hi ha dos opcions (i serà així fins a Los Fierros) el camí d'estiu i el camí d'hivern. Triem el camí d'estiu més interessant i muntanyer, el camí d'hivern segueix quasi tot el recorregut de la carretera i és recomanable quan el d'estiu està cobert per la neu, emboirat o amb forta pluja, malgrat que la carretera és també molt perillosa. (Serà per això que de novembre a abril no hi ha quasi pelegrins pel camí del Salvador).
Forcall de camins a Buiza.

A Buiza deixem a l'entrada les antigues escoles, ara alberg de pelegrins, i travessem el poble passant per davant de l'església nova, reconstruïda després de la guerra. Davant mateix de l'església es parteixen els camins i agafem el que puja. Ens espera una forta pujada i decidim anar cadascú al nostre ritme.
Forcada de San Antón.

La pujada a la Forcada de San Antón és llarga però no massa pendent. Només algun tros de pista a meitat pujada és més costerut, la resta segueix el traçat del vell camí i com tots els vells camins està fet per a que la pujada siga constant però no massa pronunciada. Quasi tota la pujada es fa al sol, nosaltres ho vam agrair doncs fins a eixe moment havíem tingut més fred que calor. A la part final clapes de roures joves alegren un poc el paisatge monòton de prats i matollars. Podem trobar cavalls i vaques pasturant pels vessants.
L'ample coll de San Antón deixa pas al valle de la Tercia cobert de prats, amb algunes clapes de pinar de repoblació com la que trobem just al passar el coll. Les vistes (si el dia és clar) són magnífiques però ens hem de fixar en el camí que hem de seguir, primer per una vella pista forestal en desús convertida en senda que passa pel pinar, deixant-la a l'arribar a un barranc per un sender a l'esquerra que manté l'altura sobre el barranc que s'enfonsa cap a Rodiezmo. Passem uns estrets de roca on la senda és més evident i ens trobem davant les faldes de la serra, cobertes de prats per on hem de seguir però on no és fàcil seguir la senda que, manta vegades, es perd entre els prats. De tant en tant hi ha unes paletes en forma de fletxa pintades de groc que marquen el camí, de lluny es poden vore (si no hi ha boira) i el GPS esdevé sinó imprescindible, una gran ajuda. Ens comenten més tard que les paletes les han ficades este mateix estiu, la veritat és que sense elles i GPS la possibilitat de perdre's és molt gran.
Camí de Poladura pel Valle de la Tercia.

Més d'una hora travessant prats i filats de vaques i cavalls i quan ja està el poble a tocar cal travessar una pista i baixar i travessar un reguer, última dificultat abans d'entrar en Poladura de la Tercia.
El poble és menut i al bell mig, davant de la font, hi ha l'alberg municipal, aprofitant les antigues escoles. A la vora hi ha una casa rural on fan menjars (per encàrrec); a banda d'un grapat de veïns molt amables no hi ha molta cosa més al poble. Portem ja 23 km i és un bon lloc per a finalitzar l'etapa si no ens trobem en forces o en presses per arribar a Payares.
Com no és el cas i el temps assolellat però frescot ajuda iniciem la pujada al segon port del dia: la collà del coito on trobe un home que puja davant meu i encetem la xerrada. Puja a bon pas i ja en té vuitanta complits, m'explica que la collà és per on passaven amb els ramats a Busdongo, i que per la San Anton baixaven els ramats a Astorga on els carregaven al tren cap a Extremadura per a passar l'hivern. M'indica el camí a seguir i continue l'ascensió per les vessants herboses. Només de tant en tant afloren les penyes calcàries i deixen vore avencs i rasclers. El camí a trossos està ben marcat i en altres quasi perdut, però poc xafat en tota la pujada.
A meitat camí veig uns animals que es mouen com en ramat muntanya avall, no els done més importància, però a l'acostar-me veig que són voltors que comencen a volar i al passar pel lloc on eren trobe un isard completament devorat llevat del cap i les potes, si haguera tardat uns minuts més pot ser ja ni això quedaria. Més tard ho comentem a l'alberg de Payares, quan han passat la resta de pelegrins poc més de mitja hora abans encara estava sencer.
Collà del Coito.

A l'arribar a l'ampla collada un tancat de fil d'aram marca el límit entre Viadangos i Busdongo. La vista és espectacular veient ja l'altra banda de les muntanyes, però encara no s'han acabat, cal baixar a Arbás i pujar el Alto de la Gobia.
El sender baixa fins la capçalera del Valle del Canal des d'on una pista remunta una vessant amb pinatells de repoblació (si seguirem la pista que baixa arribaríem a Busdongo, des de Busdongo a Uxo anava la via romana de la Carisa, són 42 km de muntanya sense cap poble intermedi abalisats hui en dia com a GR-100.1). Arribem a un alt on agafem una altra pista que ens baixa per un vessant cobert de brugueres al Valle de la Madera des d'on remuntem una altra volta arribant ja a uns prats a l'altura de la Majada de las Caballetas, únic edifici que ens pot servir de recer en tot el recorregut des de Poladura. Des d'ací ja veiem el port de Payares just davant i si tenim intenció d'anar fins allí és millor seguir al recte fins trobar la carretera (al port hi ha bar).
El nostre camí agafa un senderol a la dreta poc després de la Majada que fa cap a un collet on passa un vell camí, el transpondrem i seguirem recte per anar a Arbás. (Si no volem passar per Arbás, seguint el camí a l'esquerra i prenent com a fita la línia d'alta tensió ens estalviem xafar carretera arribant al punt on ens desviem més tard de la mateixa).
Colegiata d'Arbás.

Arribem a Arbás per dalt, havent de baixar una darrera vessant herbosa fins a les cases, pràcticament deshabitades, i la col·legiata tancada. Tot i això mereix la visita per fora l'antiga col·legiata que acollia els pelegrins al seu pas cap a Astúries. Ara l'única cosa que podem fer és agafar aigua d'una font que hi ha davant i que sembla que té fama de ser molt bona.
Des d'Arbás hem de seguir per la carretera amunt cap al port i agafar una pista que puja a la dreta (amb portera) just abans del desviament a les pistes d'esquí. A partir d'ací ja no hi ha marques fins que entrem a Astúries. Pugem cap a l'Alto de la Gobia passant sota les torres d'alta tensió, resseguint uns pals que ens van indicant més o menys el camí. Envoltats de vaques i cavalls pugem a l'Alto i ja veiem a l'altre costat d'una fondalada el Boquete de la Calera on una portera fa de frontera entre Astúries i Lleó.
Boquete de la calera.

Entrem a Astúries baixant la vaguada Tibigracias en una pronunciada baixada sense senda clara fins la carretera que travessem per agafar una pista a l'esquerra que comença a baixar. Només entrar al Principado ens esperen les vaques i les fagedes, la pista baixa entre boscos mixtos de faig i roure, acompanyats d'alguns bedolls, avellaners, etc. A partir d'ací a més de les fletxes grogues del camí trobem també les marques blanques i roges del GR-100 o via de la plata que ens acompanyarà al llarg de bona part del recorregut (també arriba a Oviedo encara que de vegades fa una ruta més muntanyera).
Després d'una llarga baixada arribem a un enforcall on hem d'agafar una ampla pista que planeja per l'ombria entre el bosc espès fins que apareixen els primers prats enmig del bosc, prop ja del poble de Payares. Arribem així a la carretera nacional que baixa del port de Payares. El camí baixa a l'esquerra abans de la carretera per arribar pels camps a Payares (com que no està molt marcat, vam entrar per la carretera, el tram més perillós de tot el camí).
Si vullguerem allargar la ruta no cal passar per Payares, a l'enforcall cal agafar el camí que baixa directe a Sanmiguel del Río.

L'alberg de Payares es troba a les velles escoles reconvertides en local social del poble i en alberg a la part alta. Marisa, l'hospitalera, ens fa el sopar doncs al poble no hi ha bar, només el local social on es reuneix la gent del poble per a fer la partida, xerrar o navegar per internet.
A l'alberg no estem sols, 4 valencians han arribat de matí des de Poladura i també una parella (ella valenciana i ell tarragoní) que ve de la Pola de Gordon. El sopar per tant és més agradable amb tanta colla.

Dimecres de matinada fem camí amb companyia, el xicot de Tarragona s'ha afegit a la colla i eixim mentre la resta encara dormen. Seguim el PR-AS-94 que per un camí enclotat entre prats embardissats baixa amb forta pendent a Sanmiguel. Deixem la boira dalt de Payares que cada vegada queda més lluny i més amunt i arribem a Sanmiguel, xicotet nucli rural amb un vell teix a la plaça davant l'església. No serà l'únic teix que trobarem davant una església però si el primer.
Eixim per la carretera vora el riu i ens desviem al poc per a pujar a Santa Martina on, davant de l'església estem dubtant una estona sobre el camí a seguir. Hem de consultar el GPS i les guies fins a decidir-nos a obrir una portera blava que dona pas a un prat, el travessem i passem un parell de porteres i prats més fins arribar a una senda que seguim a l'esquerra i on trobem alguna fletxa groga desdibuixada. El camí però compensa, es tracta d'un sender a trossos empedrat que discorre a mitja altura pel pronunciat coster i comunica els diferents prats que apareixen entre un bosc autènticament atlàntic.
Quan ja duem una estona dins el bosc sembla que s'aclareix un poc i de repent deixa pas als prats, senyal que estem ja prop del proper poble. Així entre prats segats i herba amuntonada en pallers arribem a Chanos de Someron, passant per la vora del primer horreu asturianu del camí. Passem davant de l'església amb el seu teix i com encara és prompte i el bar està tancat continuem el camí que ara va baixant per una carretera local poc transitada. El paisatge és profundament rural, prats de sega, boscos, xicotets poblets penjats dels costers i al fons de la vall la carretera nacional i les vies del tren.
Prats dalt de Fierros.

A l'arribar al fons, quasi ja a Fierros, ens desviem a l'esquerra per un senderol amb una fletxa que segueix el traçat del GR i pugem per una senda que ens evita la forta pujada que des de Fierros cal fer per anar a Fresneo, com a contrapartida no podem vore les casones i l'hospital de Fierros. Ara bé, tenim una vista panoràmica del poble des de dalt al travessar algun dels prats on trobem pasturant un autèntic asturcó. (si a l'eixir de Chanos agafem a l'esquerra el PR-AS-99 fem cap a Fresneo estalviant-nos la carretera, però això no ho sabíem aleshores).
Arribem a Fresneo i travessem el poble trobant-nos amb el camí que puja des de Fierros i que coincidirà fins a Campumanes amb el PR-AS-98 que per una vella pista convertida en sender travessa una interssant fageda això si amb curtes i dures pujades i baixades.
Després d'un bon tros travessant el bosc arribem a unes cases abandonades i tot seguit a uns prats. Som al Mayáu de San Miguel on hi ha una xicoteta ermita porticada, unes cases i, un poc més avant, una font. Trobem també una parella que estan segant i replegant l'herba que ens indiquen la distància a Erías.
Seguim ara per un camí ample sota un bosc de roures fins a eixir als primers prats que ens indiquen la proximitat del poble. Passem vora el cementeri i per un vell camí a l'ombra dels roures arribem a les primeres cases. Travessem el poble on hi ha diversos horreos i el camí agafa altura per a començar una baixada vertiginosa per un vell sender empedrat anomenat al poble camín de los moros que travessa una castanyeda i que en molt poc tros baixa un gran desnivell fins els afores de Campumanes.
Campumanes és el primer poble gran que trobem des de Pola de Gordón, tenim bar, caixer, tendes, i tots els serveis mínims d'un poble. Travessem el poble fins al Palacio de Revillagigedo (que per cert està en venda) i seguim per carretera els 6 km restants fins a la Pola. La veritat és que estos 6 km són totalment prescindibles i suposen un mal final a una etapa magnífica. Hi ha una alternativa què és seguir el GR-100 (que coincideix en part amb el PR-AS 91 i el PR-AS 88 este per la via de servei de l'autovia) desviant-nos cap a l'estació de tren de Campumanes i agafant un sender que per Cornellana puja cap a Alcedo per a baixar novament fins a l'estació de tren de la Cobertoria passant per l'ermita prerromànica de Santa Cristina. A partir d'ací anem tota l'estona vora l'autovia fins a Pola.
Carretera a la Pola.

Per contra la carretera local té prou de trànsit i gens de vorera, es fa llarga i avorrida així que allargar uns quilòmetres més l'etapa, d'altra banda curta, no suposarà cap dificultat a les nostres cames i si un bon final a un parell d'etapes plenament muntanyeres.

L'alberg de Pola es troba a un edifici polifuncional obert de matí (si arribem més tard cal anar a la policia a demanar les claus) i és prou gran. Vam arribar els primers per haver eixit més de matí i per què la resta de companys de camí van triar el camí d'hivern i es van perdre havent de fer quasi tota l'etapa per carretera.
Després de dinar i ja descansant van anar arribant; primer els valencians, després l'home de Valladolid amb qui vam coincidir en la Robla i que havia fet nit en Poladura fent una bona tirada fins ací i finalment, ja entrada la nit i amanits per dormir, un pelegrí jove que venia des de la Robla i un ciclista major que havia eixit al matí d'Astorga fent la via de la Plata fins a Gijón, el seu poble.

De matinada com ja és costum encetem la marxa en l'etapa final cap a Oviedo. La primera part de l'etapa fins a Uxo és certament prescindible, tota per la vora d'una carretera local que gràcies a ser tan de matí no té massa trànsit. Amb pocs cotxes que passen esdevé molt perillosa per les continues revoltes, canvis de rasant i sobretot la velocitat dels cotxes que no podrem esquivar. Hi ha una alternativa millor seguint el GR-100.5 que busca l'autovia per a seguir la via de servei, també asfaltada però sense trànsit.
Passeig vora el riu Caudal.

El dia s'ha alçat núvol i a l'entrada d'Uxo just quan ens desvíem per agafar un passeig asfaltat que discorre per la vora del riu Caudal comencen a caure algunes gotes, el típic orballu que ens acompanyarà bona part del matí. Les temperatures això sí són altes així que fem com si ploguera finet i mai millor dit. Arribem finalment a Mieres després de 16 km que s'han de fer i prou.
Pujada al Padrún.

Passem Mieres i agafem una carretera poc transitada que puja a l'alto del Padrún passant tot un rosari de xicotetes aldees, que es convertirà en la tònica general fins al final de l'etapa. Les vistes comencen a ser interessants si exceptuem la tèrmica i els llavadors de carbó de Mieres al fons de la vall.

Al passar el coll entrem a la vall del Nalón i deixem enrere el paisatge més indústrial i miner de Mieres per una estampa més rural i ramadera, tot i trobar-nos ja al Conceyu d'Oviedo. El camí baixa per una senda que passa per l'aldea de Casares i entre praderies i bosquets fem drecera fins la carretera que havíem deixat a l'alt. Abans d'arribar a l'estació de tren d'Olloniego ens desviem per a passar a l'altra banda de les vies per un pas soterrat. Travessem el poble, llarg i estret, on encara trobem alguns horreos i just a l'eixida trobem la Torre de los Muñiz el Palacio de Quirós annex a la mateixa i davant el vell pont medieval per travessar el riu.
Palacio de Quirós.

Continuem per carretera fins el nou pont construït a finals del segle XIX i el vell edifici del Portazgo edificat a principis del mateix. A partir d'ací abandonem definitivament la carretera i comencem una curta pujada seguint un vell camí ja traçat pels romans que discorre sota un bosquet. Passem vora una casa i eixim a un gran edifici amb equipaments esportius usat ara pel programa Reto. Fem uns centenars de metres per una nova pista i a l'eixir a una carretera l'abandonem per arribar a Picullanza per un dels trams més bonics del camí: es tracta d'un ample camí empedrat que segueix el traçat i la forma de la vella calçada romana i pot ser encara xafem alguna de les pedres que van usar els romans per a pavimentar-la.
Calçada romana.

Arribem a Picullanza i davant nostre s'estén un paisatge ondulat de prats i aldees per on continuem el nostre camí, ara de terra, que va passant per grups de cases amb horreos que esguiten el paisatge de prats envoltats de tanques vegetals. Passem la Venta de l'Aire i arribem a San Miguel on deixem a l'esquerra un parell d'horreos molt ben conservats i iniciem un camí que baixa, veient ja al fons els alts edificis d'Oviedo. Travessem un bosquet i un rierol i arribem a la Venta des d'on continuem per un camí asfaltat que torna a pujar. Continuem pujant fins una lloma on es troben los Prietos, poc després passem per una àrea recreativa a la vora d'un llavador (d'aigua no potable segons el cartell) i arribem al barri de la Manjoya als afores d'Oviedo.
Horreos en San Miguel.

Continuem caminant per camins asfaltats que ja formen part dels carrers de l'extrarradi de la ciutat, i passem per la vora de l'església de Santiago de la Manjoya. La Manjoya és l'equivalent al monte do Gozo de Santiago. Des d'ací es divisa la catedral del Salvador i el topònim té relació amb la “joia” del pelegrí per arribar al final.
Passem per sota de l'autovia i enfilem l'última pujada ja pels carrers d'Oviedo enfitada amb vieires a la vorera fins que travessem la ronda sud on un pelegrí de bronze ens espera i entrem ja a la ciutat pròpiament dita. Uns centenars de metres més tard entrem finalment al casc antic pels carrers peatonals i, després de passar la plaza de la Constitución, on està l'Ajuntament, arribem a la plaza de Alfoso II el casto on ens espera la catedral del Salvador i la Cámara Santa on es troben les relíquies de nostre Senyor.
Catedral del Salvador.

Hem arribat al final del camí del Salvador però no al final de la ruta; una placa al terra ens indica els dos camins que des d'ací podem seguir fins a Santiago pel Camino Primitivo o seguir el Camino del Norte o costaner per arribar a Santiago.

Ací està el track complet:


Powered by Wikiloc


Article publicat al Butlleti informatiu número 45 del Centre Excursionista de Vila-real.