dilluns, 26 de desembre de 2016

PENYAGOLOSA PER LA LLOMA BELART I LA LLOMA DEL CONILL


Ja n'hem fet tradició de pujar cada any a Penyagolosa amb la família. Per no fer la pujada sempre igual hem anat canviant de ruta de pujada però ja quasi les hem esgotades totes. Així que enguany la idea era pujar a l'estiu i fer nit dalt del pic. Al final no va poder ser i vaig decidir posposar la ruta esperant l'hivern i la neu, i esperant esperant quasi s'ha acabat l'any així que toca pujar ... i per sort trobem neu. Així que la pujada d'enguany serà la primera hivernal a Penyagolosa per als menuts de casa.


Quan ens acostem a Sant Joan la cara nord de Penyagolosa es veu ben blanca. Amb la calor que fa no esperàvem trobar tanta neu, així que ben alegres comencem a caminar pel Peiró cap al barranc de la Pegunta.
Peiró de Sant Joan.
Remuntem el barranc un tros i ens desviem per a seguir el camí del mas de Benages, molt bonic però perdedor per poc xafat. L'agafem per darrere els paelleros del campament de la Lloma Belart i el seguim molt desdibuixat per un tallafocs abandonat.
Inici del camí del mas de Benages.
Quan hem fet un poc tros de camí comencem a trobar fites que ens ajuden a seguir-lo. Ja m'havien dit que estava enfitat i més xafat i bé ho mereix sent com és un dels camins més bonics de Penyagolosa.
A les ombries comencem a trobar restes de neu de la nevada de fa una setmana i als xiquets comença a fer-los goig.
El camí baixa a travessar un reguer. Ací és més clara la traça però estava molt tapat de rosers borts, per sort qui ha enfitat el camí també ha esporgat els rosers i es passa sense problemes.
Fites al camí del mas de Benages.
Anem travessant el net pinar de pi roig entreverat amb pi negre, que es fa dominant quan girem per enfilar cap al barranc de l'Antona.
Sense perdre altura enllacem amb la senda que remunta el barranc de l'Antona des de la pista del mas de Benages i ens entretenim a enfitar bé este punt, sempre conflictiu.
Enllaç amb el barranc de l'Antona.
A partir d'ací el camí està més fressat i més clar, encara que no segueix el traçat de l'antic camí de cavalleries que pujava fent voltes sota els pins. Ara puja al recte seguint els ròssecs de traure pins per on ara corre l'aigua i que es troba molt més marcat.
Remuntant el barranc de l'Antona.
A la part alta del barranc el sòl sota els pins comença a blanquejar amb la neu que encara es conserva protegida pels grans pins. Un poc més avant el pinar adult deixa pas a un pinaret molt més jove, és la diferència entre el Pinar de l'Estat (ara de Conselleria) que fa més de trenta anys que no es talla, i el pinar del mas de Benages, explotat per a fusta i per això molt més jove.
Arribant al mas de Benages.
Travessem el pastor elèctric que envolta les terres del mas i fem l'últim tram de pujada fins al collet on s'alça la casa.
Mas de Benages.
Ací trobem uns xics que han pujat remuntant el barranc de l'Avellanar i ens estem una estona mirant la continuació de la ruta. Ho fem seguint un track de C.E.B. Ferran que travessa la lloma Belart per arribar a la Banyadera.
Neu a l'ombria de la lloma Belart.
Passem per la vora de la font del mas, abundant d'aigua, i ens desviem tot seguit per la senda que fa drecera cap als Masets. No la seguim massa estona i de seguida pugem al recte a la lloma.
Mas de Benages i de les Xiquetes des de la Lloma Belart.
Seguim la solana de la lloma, on no hi ha massa neu, cap al cim on destaca un gran pi.
Pi al capoll de la Lloma Belart.
Al costat del pi hi ha velles trinxeres de la guerra civil. Un dels pocs llocs del Penyagolosa on poden trobar-se'n. Ací mateix aprofitem per fer un mos que ja va sent hora. Les vistes des de dalt la lloma són magnífiques i destaca, sobretot, la veïna Penyagolosa.
Trinxeres dalt la Lloma.
Després de dinar al solet continuem la marxa per la pista que munta a la lloma des de la vessant de la Pegunta. Ací hi ha més neu i en molts trams cobreix totalment el terra.
A l'ombria abandonem la pista per seguir un senderol que ens acosta al Pi indultat del boticari Calduch.
Pinar al Rodal Bonic.
Un cartell ens indica com seguir sota el magnífic pinar de pi roig fins que arribem als peus del pi, on hi ha un panell explicatiu i una placa de pedra en homenatge al insigne botànic, boticari i excursionista.
Pi del boticari Calduch.
Des d'ell i sense perdre altura en poc tros arribem als Masets, i baixant un poc, a la Banyadera.
Fins ara no havíem trobat quasi ningú, a partir d'ara ja no anem sols sinó acompanyats en el trajecte senderista més freqüentat de les terres de Penyagolosa: la pujada al pic.
La Banyadera.
Deixem enrere la Banyadera i el Corralico i comencem a pujar al pic. Anem preguntant als que baixen com està de gelada la neu, perquè normalment es formen plaques de gel a dalt de tot, i ens expliquen que la pujada és prou difícil pel gel, que és millor no seguir la senda xafada (i per això mateix congelada). I la baixada és pitjor.
Senda congelada.
Els canviem el calcer als xiquets i comencem a pujar per la senda, prou gelada, fins a la caseta de l'ombria. Ací ens aturem un poc a descansar i al continuar ja no seguirem la senda sinó que pujarem al recte evitant així el gel de la senda. És més dur però més segur.
Pujant fora de senda.
Ens costa prou més del normal avançar però anem seguint les petjades d'altres i travessant la senda que fa voltes fins que ens trobem just a sota del pic.
Esta darrera part està molt gelada i es fa difícil clavar el peu a la neu. Només amb cura i paciència la superem per arribar dalt finalment.
Tram final de la pujada.
Som els últims en arribar dalt i només queda una parella de persones ... i una parella de cabres que s'acosten a vore que s'han deixat de menjar els visitants. Hem de lligar a la gossa per tal que no es despenye intentant perseguir-les.
Cabres al cim.
Ens fem la foto de cim abans de començar la baixada, que ben segur serà més difícil.
Piló del cim.
Comencem a baixar per la senda, intentant evitar el gel, però de seguida l'abandonem i baixem en diagonal a buscar la Cambreta.
Baixada al recte.
Anem buscant els llocs amb més neu on es pot clavar el peu, i evitant les plaques de gel que s'han format, però no podem evitar més d'una caiguda. La més aparatosa (que no perillosa) del xiquet que baixa 15 metres de colp. Fins i tot la gossa que va a quatre potes esvara.
Baixant de cap.
Ací ens toca ficar-nos les polaines perquè hi ha llocs on ens estaquem en un bon toll de neu.
La baixada és per tant molt tècnica i costosa, de manera que estem quasi una hora per arribar baix, sempre buscant el millor pas.
La Cambreta i la Teixera.
Finalment arribem a la senda que puja fent la volta al pic i algú ja ha passat així que només hem de seguir les petjades que ha fet, buscant com nosaltres el millor camí.
Mas de la Cambreta.
Arribem a la Cambreta on la bassa està completament congelada, i travessem pels bancals buscant la senda que baixa a la font.
Font de la Cambreta.
Des de la font enfilem el camí que baixa per la lloma del Conill on encara hi ha neu fins als Estrets.
Tancant la portera.
A partir d'ací la neu desapareix i continuem sota el pinar de pi negre que creix a les parts més baixes prop ja de Sant Joan.
Lloma del Conill.
El dia ha estat molt bo però el sol ja s'amaga i comença a fer fred, així que quan arribem a Sant Joan, amb el bar tancat, no ens entretenim gens i de seguida tornem cap a casa havent complit un any més la tradició, i amb una experiència nova com és caminar amb neu.
Casa forestal.

 Ací està el track:




Powered by Wikiloc


 I ací altres rutes que també pugen a Penyagolosa per llocs diferents:

Penyagolosa al voltant del pic
De Sant Joan de Penyagolosa al Pic
Nevant a Penyagolosa
A Penyagolosa des de la Banyadera
La Golosilla i los Rincones. Sota els cingles del Penyagolosa
Penyagolosa per la canal fàcil

Més informació:
  • Fuster Puig; Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies
  • Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina 
  • Diversos autors(1994) Penyagolosa excursions a Peu. Ed. Centre Excursionista de Castelló
  • Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa: paisatges del sostre d'un País Ed. Tàndem
  • Roncero i Ventura, Enric (2006) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tàndem
  • Serrador Almudéver, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. avantpress. I també al blog de l'autor.
  • Parc natural de Penyagolosa

dissabte, 17 de desembre de 2016

RAQUETES AL PINAR CIEGO


Per a este cap de setmana les previsions donaven aigua, així que calia quedar-se a casa o buscar una alternativa. L'alternativa finalment ha estat pujar prou amunt per buscar la neu i per a poder fer una ruta amb raquetes.
Finalment ens ha tocat anar fins a l'entrada del Pinar Ciego per a trobar prou neu per a fer raquetes, i tot i que estava molt humida i no en les millors condicions hem pogut fer una bona volta. I és que l'any passat, tan càlid i sec, ens en vam quedar en les ganes.

Així que sota una intensa pluja hem pujat cap a Penyagolosa. Conforme pugem anem veient com els barrancs i rius van ben plens, i baixa aigua per qualsevol racó. Els bancals estan amerats i han eixit ullals que fa temps estaven eixuts. Però anem pujant i no trobem neu.
Entrem per la pista forestal del Pinar Ciego i només a partir de 1700 metres comencem a trobar neu, però molt humida i en males condicions. El dia no pinta molt bé.
Per sort a partir de 1800 metres el toll de neu ja és considerable i es troba en bones condicions, així que ens acostem a l'entrada del Pinar Ciego i deixem el cotxe a l'encruament amb la pista de Mosqueruela a Valdelinares. Continua nevant i esperem poder eixir-ne a l'acabar la ruta.
Entrada al Pinar Ciego.
 Ens calcem les raquetes i comencem a caminar per la pista, on hi ha més toll de neu que al pinar on part de la neu encara està dalt dels pins.
El paisatge que ens envolta és tot blanc, el terra, els pins i la neu que va caient, fina i molt humida.
Quan portem ja un bon tros ens desviem entre el pinar per anar al masico del Botiguero, a l'ombria del Pinar Ciego.
No seguim un camí clar sinó que aprofitem que el pinar està prou net per anar avançant més o menys al recte, encara que aprofitem els caminals de traure pins perquè allí s'acumula més neu i és més bo per a les raquetes.
Travessant arribem a una pista i la seguim pensant que és la que entra al mas. Però quan ja duem un bon tros ens donem conter que puja cap al Pinar Ciego així que baixem al recte al barranco del Botiguero trobant-nos quasi davant del mas.
Masico del Botiguero.
Ens acostem al mas i ens arrecerem als estables per a fer un mos i descansar un poc. Ací encara que també fa fred no bufa l'aire ni cau la neu i podem recuperar forces i mirar tranquilament el mapa per estudiar la continuació de la ruta.
Quadres del mas.
Decidim seguir barranc avall i buscar una senda que puja des de las Valtuertas.
Seguim pel barranc que s'encaixa i passem per la vora d'una fonteta.
Ací trobem una pista de traure fusta que recorre la dreta del barranc i la seguim.
Ací estem més baixos i la neu està més humida i pesada. A la nostra esquerra el barranc acaba al gran fondal de las Valtuertas, però no l'arribem a vore entre la boira.
Seguint la pisteta girem a la dreta per pujar a un collet, i quan la pista mor continuem camp a través fins que trobem l'assegador del Ripollés que passa per dalt. Acompanyant l'assegador baixa des del cim una pista, i només hem de seguir-la.
Com no ens hem de preocupar per l'orientació ens dediquem a disfrutar del paisatge que en este darrer tram de pujada és espectacular. La neu està en més bones condicions, no para de nevar finet, i els arbres pareixen postals nadalenques.
Torre i vèrtex de Bramaderas.
Arribem al cim i entre la boira apareix la torre forestal i el vèrtex del Pinar Ciego (o Bramadoras), però el primer que fem és buscar la caseta per arrecerar-nos.
Refugi del Pinar Ciego.
La trobem amb palla i fem d'algun cavall que han ficat este estiu ací, i sinó fora per les femaes abelleix fer-se un llit de palla per estirar-se una estona.
Fem un mos i descansem un poc abans d'acostar-nos al vèrtex a fer la foto de rigor dalt de tot.
Vèrtex geodèsic.

Ací hi ha prop de dos pams de neu i sense raquetes quasi ens arriba al genoll.
Però no podem fer-ho molt llarg així que ens tornem a posar les raquetes i enfilem la llarga pista que ens portarà de tornada al lloc on hem deixat el cotxe.
La neu està molt humida i la pista es fa molt llarga. De fet ho és i són quasi quatre quilòmetres de pista els que ens separen del cotxe.
A mi personalment se'm fa molt llarg perquè per culpa de la falta de pràctica amb raquetes se'm comencen a carregar les cames i el darrer quilòmetre sembla etern.
Pista del Pinar Ciego.
Però finalment arribem a la traça que hem fet a l'eixir i seguint-la fem cap més fàcilment al cotxe.
Per fi hem pogut fer una ruta amb raquetes, llevant-nos l'espineta de l'any passat i rememorant altres temps quan tots els anys ens acostavem al Pinar Ciego un parell de vegades per a passejar per neu.
Esperem que no siga l'última de la temporada.



Ací està el track:



Powered by Wikiloc

I ací altres rutes amb raquetes pel pinar ciego:

pinar ciego a la valtuerta
pinar ciego al hornillo
volta al pinar ciego

Més informació:
  • Sitar
  • Ayuntamiento de Mosqueruela
  • Peña Monné, L. et al. Paisajes naturales de la provincía de Teruel Ed. Instituto de Estudios Turolenses, Teruel, 2000
  • Gonzalez Cano, J. M. et al. Inventario abierto de los bosques singulares del sector S.E. de la provincía de Teruel. Ed. Consejo de la protección de la naturaleza de Aragón, Zaragoza, 2001

dijous, 8 de desembre de 2016

DE SAN BARTOLOMÉ AL TIS


Aprofitant la festa de la Puríssima ens acostem a Villahermosa per a tornar a pujar al Tis, però esta vegada fent una ruta més curta i (pot ser) més bonica des de l'ermitori de San Bartolomé.
Així que seguint una ruta de Carlos (amb algunes variacions) comencem a caminar després de visitar el paratge de San Bartolomé.
San Bartolomé.
San Bartolomé de Villahermosa és un d'eixos grans ermitoris que trobem a les terres d'interior. Davant de l'església té una placeta i al seu voltant està la casa de l'ermita i l'hospederia per allotjar els romers que acudeixen el 24 d'agost. A sota té una gran porxada per arrecerar-se en cas de tronada i més avall un gran porxe on s'han fet taules d'obra per a poder menjar a l'ombra.
Porxes de l'ermita.
Dins l'ermita hi havia uns magnífics retaules gòtics que ara estan al poble per evitar la seua pèrdua. Ací va estar també l'escola on anaven els xiquets dels masos veïns a dependre de lletra.
Ara l'ermita és tancada però en bon estat i restaurada i als seus peus hi ha una sèrie de casetes de fusta que lloga Masia San Bartolomé.
Nosaltres eixim cap avall, seguint el camí que baixa a la font però no arribem sinó que ens desviem a l'esquerra seguint el GR-7 que remunta el barranco de San Bartolomé per on corre un fil d'aigua gràcies a les pluges dels dies passats.
Barranco de San Bartolomé.
L'aigua que corre entre els joncs que cobreixen el fons del barranc contrasta vivament amb les pedregoses vessants on només creixen les savines.
Rourera a la Cañada.
El camí travessa el barranc i se n'allunya i a pocs metres el paisatge canvia i les savines deixen pas a una bonica rourera amb les fulles daurades per la tardor.
Travessem la rourera que s'alterna amb els bancals del mas de la Cañada.

Un poc més amunt són les carrasques qui pren el relleu als roures abans d'eixir-ne del bosc i enfilar un ample assegador que ens portarà al mas, bastit dalt d'una lloma que domina els voltants.
Mas de la Cañada.
El GR, seguint el camino de San Bartolomé continua recte baixant cap a Villahermosa. Comença travessant un carrascal adevesat on, entre les carrasques, podem vore al fons el Llano de la Cañada, la millor terra del terme per a llaurar.
Un poc més avant el paisatge botànic canvia novament a la vegada que el substrat geològic. Així la calcària deixa pas a l'arenisca i les carrasques als pins rodenos que formen un espès pinar.
La senda baixa un poc conflueix amb una pista traçada ací damunt el vell camí i que ara seguirem cap al Pino Cacho.
Camino de Villahermosa.
Seguim la pista quasi un quilòmetre per l'ombria fins que el substrat torna a canviar i aflora novament la calcària i la marga, i el pinar de rodeno es substituït per un pinar de pi negre acompanyat per un abundant sotabosc.
Pinar de pi ver (rodeno).
Ací mateix la pista fa una volta i seguim recte trasponen un collet. De l'altra banda queda el refugio del Pino Cacho, amb el Pino Cacho al davant, magnífic exemplar de pi negre no massa alt per a la grossaria i edat que té.
El refugi és una simple porxada on arrecerar-se del mal temps, rehabilitada i en bon estat.
El Pino Cacho.
Després de vore-ho tornem enrere uns metres fins el coll d'on ix un senderol que munta entre el pinar. La senda no sempre és clara però es troba enfitada i no és difícil de seguir.
Camino de la Sierra Alta.
La primera part segueix el vell camí a la Sierra, però de seguida n'abandonem el vell caixer i enfilem recte costera amunt seguint les fites.
Conforme pugem el panorama que s'obre als nostres peus va ampliant-se. Així al darrere ens queda el Llano de la Cañada i a la nostra esquerra el riu Villahermosa amb el poble mirant-lo des de dalt.
Seguint senda amunt passem per la vora d'un pi on ha caigut un llamp que ha provocat un incendi que gràcies a la pluja només ha cremat un parell de ginebres que creixien als seus peus. El pi ha quedat estalvi però ratllat.
Pi ratllat pel llamp.
Un poc més amunt la pendent se suavitza i travessem un llomet pla on creix un bonic pinar. Un tros més avant arribem a una pista que corre damunt el vell camí del Tis a la Cañada. A l'esquerra ens queden les antenes de telèfon i televisió de Villahermosa. Seguim ara recte una nova pista forestal que enfila amunt per l'ombria del Tis.
Penyagolosa des del Alto del Masico Rull.
La pista va pujant entre el pinar i cal estar atents perquè quan comença a girar a la dreta s'ha de seguir recte camp a través.
Pista cap al Tis.
Algú ha ficat una fita que ajuda a orientar-nos tot i què no hi ha cap sender definit i cal anar buscant el millor pas entre un pinar prou obert i fàcil de passar. De fet l'única dificultat és el desnivell que hem de superar en el darrer tram de pujada.
Al recte cap al cim.
Arribem finalment al cim pelat del Tis i ens dirigim cap al vèrtex geodèsic que corona el punt més alt de la carena. Fins ací va arribar l'incendi de Cedraman del 93 i es nota perquè a la vessant de solana ha desaparegut el pinar, substituït per un matollar on dominen el ginebre i els carrasquissos.
El Tis.
Ens fem la foto al cim i just ací ens ix un grupet de cabres que fugen tan apressa que no tenim temps ni de fer-los la foto.
Vèrtex del Tis.
Les vistes des del cim són immillorables. De fet el Tis és una muntanya que es veu fàcilment des de molts llocs, fent-li companyia a Penyagolosa. El que més destaca és la cantera que cau a plom sobre el riu Villahermosa, però ara és de difícil accés perquè les sendes s'han perdut per falta d'ús i també per culpa de l'incendi.
Baixant camp través a la Sierra Aspera.
Ara cal baixar recte avall. No hi ha senda però l'altra vegada que vam vindre amb Pablo vam baixar prou bé llevat de la part final, arribant a la pista que recorre Sierra Aspera.
Esta vegada baixem fins i tot millor, buscant els senderols oberts per les cabres, i només a l'arribar a les faldes, on creix novament el pinar, hem de trobar la manera de salvar els cent metres que ens separen de la pista.
Pista de la Sierra Aspera.
Finalment arribem a la pista i la seguim a la dreta, prou planera fins que remunta un barranquet. Ací puja cap als tossalets que tanquen la serra per esta banda.
Sota l'ombra del pinar de pi rodeno de repoblació que creix sobre les margues descarbonatades s'han plantat ara carrasques per a conseguir recuperar, a llarg termini, el bosc original.
Remutem la capçalera del barranquet fins a un tallafocs on hi ha un gran cartell que informa de les repoblacions forestals i del preu que han costat, molts diners per a tan poc d'arbre.
Repoblació forestal.
Continuem per pista i, de fet, seguint-la acabaríem de nou al mas de la Cañada (què és la ruta que va fer Carlos). Però nosaltres decidim pujar a un collet que està davant nostre i buscar una senda que apareix al vell mapa de Penyagolosa que va fer Roncero per a Alpina. Allí està marcada com una senda molt clara però d'això fa molts anys i per ací passa poca gent.
Collet transponent Sierra Alta.
Arribem al collet i trobem un vell camí que baixa per l'altra vessant, no al recte com la senda marcada al mapa, sinó faldejant, i com no podria ser d'altra manera el seguim de baixada per una vessant coberta de pinar que baixa cap a San Bartolomé que queda al fons.
Camino de Sierra Alta.
Conforme avancem la traça de camí es fa més clara i es pot passar prou bé (tenint en conter que fa anys que no deu passar ningú).
Travessant la pista.
El camí acaba a la pista que baixa cap al mas de Juan Antonio fent revoltes. La seguim i un parell de revoltes més avall trobem les traces del vell camí que baixava recte, així que decidim estalviar-nos la resta de revoltes i tornem a seguir el vell camí que baixa en diagonal, més dreturer i curt.
Baixant al mas de Juan Antonio.
Arribem finalment a la pista quan ja som a pocs metres del mas de Juan Antonio. Des d'ací l'ermita de San Bartolomé no està massa lluny i pensem que segurament devia haver algun camí per anar a l'ermita i ens acostem al mas a vore.
Mas de Juan Antonio.
Davant del mas ens trobem els veïns que també han pujat a passar el dia, així que mentre el xiquet juga amb el gos aprofitem per preguntar pel millor camí per anar a San Bartolomé i ens indiquen el que ells segueixen encara per anar el dia de la romeria.
Ens despedim i encarem la lloma que baixa des del mas deixant el barranco de Juan Antonio a la dreta. Ací tornem a deixar enrere el pinar i tornem a travessar un terreny pedregós clapejat de savines, ginebres, carrasques i algun pi que ens acompanyarà fins a l'ermita.
Barranco de Juan Antonio.
Travessem el barranc i mirem de seguir les traces que deixen les ovelles, que passen per l'altra vessant. Finalment pugem cap a l'altra llometa on trobem una pista que es converteix en senda i baixa, un poc desdibuixada, cap a l'ermita.
Camino del mas Blanco a San Bartolomé.
Baixem al barranco de San Bartolomé just on hi ha la font i ens costa un poc de travessar doncs baixa prou bé d'aigua i cal buscar el millor lloc per a no banyar-se els peus.
Barranco de San Bartolomé.
Des d'ací només hem de pujar els darrers metres que separen la font de l'ermita per cloure una ruta molt completa i més que interessant a una de les muntanyes emblemàtiques de les nostres terres.
Fuente del Picayo.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc



I ací un altra ruta que puja també al Tis:


Més informació:
  • Muñoz Badia, Ricardo (1996) El Maestrazgo, L'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Atinea
  • Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa. Mapa y guía excursionista. Ed. Alpina