Com que ara ens han vedat eixir en cap de setmana del terme municipal
i ens passem els dissabtes pegant voltes per la Plana cal aprofitar
un divendres d’acabar prompte de treballar per tal d’eixir a la
muntanya, i per a fer-ho cal buscar un lloc propet i una ruta curta.
Fa poc els companys
jubilats del «Sacaleches» hem van comentar que s’havia obert una
nova senda a Tales pel costat del riu, així que ja està l’objectiu
fixat i només cal acostar-se a Tales per a caminar.
La ruta comença a
Tales però no la començarem al poble sinó que continuarem per la
carretera un poc més i, passat el poble, seguirem per la carretera
de Suera on vorem de seguida un ramal de la carretera antiga
habilitat com a aparcament. Davant mateix hi ha un cartell explicatiu
de la ruta.
Des d’ací
començarem a caminar passant pel «campament», lloc on, segons
conta la tradició, hi va haver el campament de l’exèrcit carlista
mentre assetjaven Onda durant la primera guerra carlista. És en este
context que es va perdre el castell de Tales que queda dalt d’una
penya i dominant el punt on conflueixen el riu de Veo i el riu de
Suera o Sonella que baixa de Suera. L’horta s’estén pel Clot, al
voltant d’un penyal aprofitant un meandre abandonat que forma una
gran clotada.
Comencem a caminar
seguint les marques del GR333 que puja pel camí d’Entre-rius, que
dóna accés a la partida d’Entre-rius que, com bé mostra el seu
nom, es troba entre els dos rius. Sovint també s’anomena al camí
de les Àguiles què és la partida situada més amunt, ja en terme
de Suera.
El camí
d’Entre-rius o de les Àguiles comença passant sota la cova
del Campament on hi ha una xicoteta escola
d'escalada. Conforme pugem si ens fixem bé podem trobar entre
els bancals restes de rajoles de les construccions d'un antic
campament de l'OJE. A la part alta encara queda un edifici
reaprofitat com a caseta de camp, i és que a l'època franquista ací
es feien campaments de l'Organización Juvenil Española (de la
Falange), i segurament d'ací el nom de la cova i del paratge més
que de l’antic campament carlista.
El camí continua
per la partida d'Entre-rius, que queda entre el riu de Veo i el de
Suera, i la deixem enrere seguint la senda que munta sota el pinar
que ocupa els antics bancals. El camí s'ha netejat i és bo de
seguir, bé, el primer tram no és tan bo perquè és el més
costerut però passada la primera pujada suavitza la pendent i costa
menys caminar.
Inici de la ruta a la carretera de Suera.
Zona d'escalada de la cova del Campament.
Construccions de l'antic campament de l'OJE.
Marques del GR-333 i de la ruta Entre-rius de Tales.
Caseta de pedra seca vora el camí.
Arribem així a un primer cim on hi ha un bell mirador sobre la vall
del riu de Veo i els Òrguens de Benitandús. Cal seguir un poc més
avant per a trobar a la dreta el desviament a Suera per on baixa el
GR-333. Nosaltres però seguirem recte i uns metres més avant mou
una senda a l’esquerra que hem de seguir. Recte continua la senda
de les Àguiles que puja al cim de les Àguiles i continua al collet
de Mano (per on passa el camí de Suera a Benitandús, també
GR-333). Abans però hi ha un desviament a la dreta cap a Suera pel
pou de les Àguiles.
Mirador prop de les Àguiles.
Els Òrguens de Benitandús mirant cap a ponent ...
... i el Montí a llevant.
Detall del riu de Veo i el Racó de Sant Francesc.
Desviament pel camí que baixa de les Àguiles.
Pals indicant el sender.
El mirador de les Àguiles des de la senda de baixada.
Començarem ara una
llarga baixada fins al riu de Veo seguint, més o menys, per la
ratlla de Benitandús. La senda baixa cap a la carretera però abans
d’arribar a l’esquerra veiem el nou tram netejat per a evitar
haver de xafar la carretera. El camí està net i ben enfitat i
travessa els antics bancals, ara ocupats totalment pel pinar,
aprofitant els entradors i pujadors i baixadors dels bancals. Ací
podem admirar el magnífic treball de pedra seca que es va fer al
traure totes estes finques a finals del segle XIX i principis del XX,
bàsicament per a plantar garroferes. Podem vore casetes de pedra
adossades a les parets dels bancals, pujadors entre bancals, trams de
camí totalment fets de pedra seca ... i és que alguna cosa calia
fer amb la pedra que s’hi anava traent
Desviament per la senda recentment oberta.
Tram de camí vell d'entrada als bancals.
Menjador per a la cacera arribant a la pista.
Pista de la Cos.
El camí ens porta a la pista del Cos, que des de la carretera entra
a la partida del mateix nom. Cal seguir-la a l’esquerra passant per
dalt de l’Assut de Tales. La seguirem quasi mig quilòmetre i, ja
cap al final, a l’esquerra ens queda un forn morú construït dins
d’un bancal, aprofitant el desnivell, i molt ben conservat. A la
vora hi ha la caseta on es quedaven els terrissers a vigilar la
cocció. Falta l’era on es triturava l’argila i on es pastava i
deixaven a secar les peces abans de coure-les però segurament
aprofitaven els bancals dels voltants. Un cartell explica tot el
procés.
Canal del pantà de Benitandús.
Forn morú vora la pista.
Deixem enrere el forn i continuem uns metres més per la pista fins
que a la dreta se’n desvia la ruta per una senda que baixa a buscar
la séquia que pren l’aigua des de l’Assut de Tales per
l’esquerra (també n’hi ha una altra que condueix l’aigua per
la dreta). La seguim per la vora fins a l’Assut on passarem a
l’altra banda del riu on hi ha l’àrea recreativa de la font de
l’Assut amb unes tauletes sota els xops.
Deixem enrere
l’Assut i eixim al camí de Benarrai, formigonat, i que entra fins
al Racó de Sant Francesc, curiosa raconada on un capellà de Tales
va bastir una capella imitant a la Porciúncula
d’Asís i va crear una comunitat de seguidors de Sant Francesc.
Séquia que pren l'aigua de l'Assut de Tales.
Inscripció indicant on era antigament l'Assut.
L'Assut de Tales.
Àrea recreativa de la font de l'Assut.
El Racó de Sant Francesc.
Deixem enrere el
retir espiritual i continuem pel camí passant per dalt de l’horta
de Benarrai amb el canal del pantà de Benitandús a la dreta. Quan
el camí aboca a la carretera trenquem a l’esquerra per un camí
que baixa a la font de la Perera, situada vora riu.
Arribats a la font,
que es troba dins d’una caseta d’obra, el camí travessa el riu i
dóna accés a les hortes del Cos però la ruta continua per la dreta
del riu sense travessar-lo. Ací s’ha netejat un pas per la vora
del canyar del riu, als peus dels bancals. Cal passar amb cura per no
caure entre les canyes tallades i és molt possible que, si no es
passa molt, molt de pressa es torne a tancar el pas pel creixement
tan ràpid de les canyes. Passat el tram del canyar el camí continua
per la vora del riu i és fàcil de seguir i molt més agradable.
Seguint per ell deixem un baixador per la dreta i un camí que per
l’esquerra travessa el riu i puja cap al camí d’Entre-rius. Un
poc més avant passem sota el molí Poret, del qual només queden les
parets i la bassa. Prenia l’aigua de la séquia que mou des de la
font de l’Assut i que, des d’ací, baixa a regar l’horta del
Clot.
Camí de Benarrai amb el canal del pantà per la vora.
Aprofitant el dia de festa ens acostem a Artesa per a fer una volta curta pels voltants. La idea és pujar al tossal del Negre on hem vist que s'ha obert una senda per a passar la marató de muntanya dels Refugis de Pedra.
Així eixim d'Artesa pel carrer del Calvari, seguint el SL-CV-106 que torna a Onda des d'Artesa.
Deixem el Calvari mig enrunat a la dreta, dalt del poble i passem per
dalt de les últimes cases encaminant-nos cap al dipòsit d'aigua d'Onda i
des d'ací seguim per dalt d'una llometa per un camí traçat sobre un
antic assegador. Els camps treballats s'alternen amb els erms i amb
algunes casetes de camp formant un paisatge humanitzat que serà la
tònica dominant en part del recorregut.
Arribem així a un encremament on abandonem el SL que continua cap a Onda. A l'esquerra segueix el camí de Tales a Onda, per on ve el
Sender Local. Nosaltres no en seguim cap dels dos i enfilem recte cap a la Serreta, però no fem més que uns pocs passos que trenquem a l'esquerra per l'antic camí de Xiclà.
El camí discorre entre el pinar i els bancals abandonats i es troba ben conservat fins que arriba a una caseta, just a la vora del vell camí i on en conte de recuperar la traça original se'n desvia pel bancal de dalt.
De l'altra banda tornem a trobar la traça antiga i, ja per dins d'un bosc més tancat, continua portant a l'esquerra el barranc de Xiclà (i la pista del Pantano).
El camí gira i enfila cap al Pantano on es va fer un abocador, ara clausurat, i abans d'arribar trenca a l'esquerra el camí vell que continua per la pista cap a Xiclà (de fet el camí que hem seguit és el vell camí que s'usava per a anar d'Artesa a Fanzara). Nosaltres seguim la senda oberta que ens porta a una pista que voreja l'abocador i, seguint-la amunt, a uns bancals d'oliveres abandonats.
Carrers d'Artesa.
Bassa d'aigua d'Onda.
Tales des del camí de Suera.
Camí del Pantano o de la font de Ramos.
Abocador (clausurat) del Pantano.
Pista vora l'abocador.
Quan mor la pista continua una senda traçada entre els vells bancals i que puja al recte al tossal Negre. Unes cordes ajuden a superar un esglaó on les penyes negres afloren a la superfície i no deixen arrelar el coscoll i el romer que ens acompanya tota la pujada. Una vegada superat este tram arribem a la part més plana (o menys costeruda) del tossal, però encara no som al cim i hem de continuar pujant el llarg llom que ens acosta a les Penyes Negres que estan a la part més alta del tossal.
La senda serpenteja buscant el millor pas i travessa el coscollar que creix al cim, clapejat de bosquets de pins que sovintegen més a la cara nord i als llocs on hi ha més molla i menys pedra.
Senda entre parets d'antics bancals.
Pujant al recte ajudats de cordes.
El Montí i Onda des del tossal Negre.
Caseta de pedra al tossal Negre.
Panòramica de la Plana.
Ramaderia de bous del Pantano al davant i la serra d'Espadà de fons.
Les Penyes Negres.
Arribem finalment al cim del tossal des d'on hi ha molt bones vistes de la Serra d'Espadà, d'Onda i de la Plana fins a la mar. Ara toca baixar i ho fem cap a un collet que separa el tossal Negre del de Cantallops. Baixem sota el pinar que creix sobre els antics bancals, i saltant de bancal en bancal on fins i tot hi ha un lloc amb cordes per poder baixar (i pujar) més fàcilment.
Arribem a l'ample collet i pugem per l'altra banda buscant també el pujador entre bancals i, quan no hi ha, saltant al recte de bancal en bancal. Així que esta pujada i baixada acaba fent-se també prou dura. Assolim finalment la part alta de Cantallops on creix un espés pinar i baixem per ell cap al pla de Xiclà enllaçant finalment amb el camí d'Artesa (i Tales) a Xiclà (i a Fanzara) per on ara passa el GR-333.
Collet entre el tossal del Negre i Cantallops.
Pujant bancals a dalt de Cantallops.
Baixador entre bancals.
Xiclà als peus de la Mola de Fanzara.
A la nostra dreta queda la fita que parteix els termes de Fanzara, Onda i Tales, i per allí passa el camí de Suera a Fanzara, i també el PR-CV-161. Eixa fora una bona opció, però com vam passar per allí fa poc decidim canviar un poc i trenquem a l'esquerra per a buscar un entrador a la dreta per on fer drecera cap a la font de Xiclà.
Seguim l'entrador i l'abandonem de seguida per la dreta. Ací hi ha una senda molt xafada pels cavalls que continua cap al nord, finalment la deixem per seguir-ne una altra a l'esquerra que ens puja fins a la pista que havíem deixat abans (estalviant una bona volta). Seguim ara este camí fins que ens situem a l'horta que es rega de la font de Xiclà. Ací cal pujar ara fins a la font i ho fem evitant una caseta on hi ha una cadena i accedint per un ample caminal que entra a la bassa que recull l'aigua de la font per a regar. Ens cal però salvar un ribàs de pedra per accedir al camí vell per on passa el PR (no sense fer molts passos de més a l'equivocar-nos).
Camí de la font de Ramos o de Xiclà (GR333).
Drecera a la font de Xiclà.
Pujador entre camins.
Font de Xiclà o de Ramos.
La font de Xiclà (com es coneix a Tales, o font de Ramos com és més coneguda a Artesa i Onda) es troba a la capçalera del barranquet del mateix nom,
adosada a una bassa que regula l'aigua per al reg d'un parell de grans
bancals que es troben a la part de baix i que estan plantats de
tarongers. A les vores del barranc a més trobem bancals de secà
treballats i fins i tot alguna caseta vella però ben conservada i encara
en ús. El racó sembla transportar-nos a un altre temps quan encara hi
havien bancals treballats, temps que a la resta de la serra només es
conserva a la memòria dels més vells doncs els bancals cada vegada
sovintegen menys.
La font de Xiclà naix just a sota de la senda i vora una gran bassa de
reg. Ací a més acaba el camí carreter i continua un camí de ferradura
que segueix cap a la carretera de Tales, camí que també és assegador. El camí puja entre bancals abandonats i, quan apareixen els primers bancals d'oliveres i garroferes treballats és quan ja estem sota mateix de la carretera vella d'Ayódar on arribem en quatre passes.
Ací el vell camí (i nou PR) de Suera continua per la dreta, però nosaltres seguirem a l'esquerra carretera avall a buscar el corrals de la Frontera. Per sort la carretera no té massa trànsit i és agradable de xafar, sobretot per les vistes que ens deixa.
Arribem així a un collet on ens aturem. Per l'esquerra venia l'antic camí de Tales a Fanzara que pujava per la costera de Simó. És el camí més curt però no s'ha recuperat i s'ha traçat el GR fent més volta, pot ser perquè a la part de baix el camí passa per la vora de la ramaderia de bous braus de Xiclà. Llàstima.
Continuem baixant per la carretera que fa una volta (el camí vell retallava al recte passant pels corrals) i quasi un quilòmetre més avall, quan fa una corba a l'esquerra, trobem per la dreta la traça del vell camí i assegador que ens cal seguir cap a Tales.
Camí vell de Suera a Fanzara.
Carretera vella d'Ayódar.
Pous a la Frontera.
Entrada al camí vell de Tales a Fanzara.
El camí passa per la vora d'una caseta i enfila entre parets sota el pinar fins que arriba a un encreuament. Per ací passa el camí vell de Suera a Onda, i també el GR-333 que retrobem i seguirem ara recte cap a Tales.
El camí travessa un llomet boscós abans de fer-se asfaltat i baixar a la
carretera. Ací travessa la carretera i per darrere d'unes casetes aboca
a la carretera vella de Tales que travessa el riu sec per un pont.
Abans del pont hi ha una senda per l'esquerra per on continuem riu avall, entre els camps de cultiu i els canyars del riu. Este camí ens porta a l'àrea recreativa de la font del Canyar on hi ha l'assut d'Onda (de Tales a Onda o l'Assut simplement). Es nota que és dia de festa perquè molta gent s'ha acostat a passar el dia en este paratge tan proper al poble.
Camí vell de Tales a Fanzara.
Encreuament amb el camí d'Onda a Suera.
Pont del riu sec a Tales.
Agafant la drecera vora riu des del pont.
Font del Canyar.
Assut d'Artesa.
Des de l'assut d'Onda agafa l'aigua la sèquia que rega l'Horta d'Artesa i duu
l'aigua a la bassa de la Vila i al Molí de la Reixa. Ara només ho fa
algunes vegades perquè des de la construcció del pantanet de Benitandús
sovint el riu està sec i l'aigua es porta canalitzada des del pantà. Per
si de cas a la vora de l'Assut hi ha uns pous d'aigua dels regants
d'Onda per a casos de necessitat.
Deixem enrere l'assut i continuem pel camí vell de Tales a Onda que corre per la dreta del riu travessant les faldes del Montí on creixen les sureres fent-nos present que estem a l'ombra de la serra d'Espadà.
Camí caminant enllacem amb el SL-CV-107 que baixa del Montí per l'Alcornocar. El seguirem ara mentre s'encamina a l'Horta d'Artesa, ocupada ara en part per casetes i quadres, sobretot la que queda al sud del riu.
Baixem al riu i el travessem pujant per l'altra banda on l'horta encara conserva el seu ús tradicional, i passant pels llavadors del poble entrem a Artesa acabant una ruta curta i fàcil però que ens ha deixat un bon record.
