ATZENETA: DE LA RAMBLA DEL CASTELL AL PILÓ DE LA CREU

No solem repetir ruta i tampoc ho farem esta vegada, i tampoc solem caminar dos setmanes seguides per la mateixa zona, però hui farem una excepció. Així si dissabte passat vam estar fent una volta per una part del terme d’Atzeneta hui en farem una altra, però totalment diferent.

La setmana passada vam estar recorrent sendes i camins que s’han recuperat fa poc al voltant del barranc del Gorg d’Atzeneta. Hui el nostre objectiu també és passar per un vell camí recuperat, en este cas el camí d’Atzeneta a Figueroles, i per a fer-ho començarem a caminar a l’àrea recreativa de la rambla, a pocs metres d’on el barranc del Gorg (que vam seguir dissabte passat) engrava a la rambla d’Atzeneta o del Castell. Estem ja ben entrats a l’abril però als voltants de la rambla encara trobem la rosada de la nit que no tardarà a fondre el sol que ja puja alt al cel.

 

Travessem l’àrea de la Rambla on hi ha alguns jocs infantils, una zona de taules per fer pícnic i, el més interessant, un pontet per a passar la rambla, que a partir d'ací sol dur aigua, a la manera tradicional es tracta d'un llarg cabiró de fusta recolzat en dos pilons d'obra. El cabiró es troba enganxat amb una cadena a un dels dos pilons de manera que en cas que l'aigua passe per dalt es queda surant a favor de la corrent, així quan torna a baixar el nivell de l'aigua només cal tornar-lo a posar al lloc i no es perd el cabiró ni provoca majors desperfectes en la passera llevat de la molèstia d'haver de tornar-lo a posar a lloc.

Travessem l'ample cabiró amb cura, doncs està cobert de la rosada de la nit, i continuem per l'altra banda sempre prop de la rambla fins que eixim a una pista ampla. Es tracta del camí vell de Llucena que ara hem de seguir mentre que la senda del Castell baixa a la dreta passant pel molí de l’Espinal i enfila cap als Tolls del Castell. Abandonem la rambla i comencem una llarga però suau pujada que ens portarà a les faldes de la Serra de la Creu.

La pista és ampla i de bon ferm doncs dóna accés a un conjunt de masades, encara ben conservades, quasi totes dins ja del terme de Llucena: la Polla Rossa, la Vall, mas de Gossalbo, el Carrascal, mas de Garcia, ... que, a més, coincideix amb un assagador. Conforme pugem ens adelanta un tractor que va a sulfatar uns bancals d’oliveres al mas de Quico Marín. De fet són dels pocs bancals que hi ha perquè el paisatge està dominat pel matollar, que serà la constant de tot el dia. És per això que millor no fer esta ruta als mesos on pica fort el sol. Hui per sort fa un dia frescot on no molesta gens la roba d’abric i s’agraeix caminar al solet.

La pista traçada sobre el vell camí puja per la vora del barranc de la Figuerassa deixant a l’esquerra un mas nou als Extremalets envoltat de bancals d’ametlers. Un poc més avant deixem també a l’esquerra el mas de Collet, on també trobem alguns bancals. Anem pujant per una llarga llometa i conforme prenem altura el paisatge que se’ns obre ens permet de disfrutar d’unes magnífiques vistes sobre el Castell i la rambla del Castell i, més enllà, de les vessants de la Lloma Bernat i, girant el cap enrere, de tot el pla d’Atzeneta. Gràcies a estes vistes la pista no es fa monòtona ni avorrida.

Arribem a un punt on per la dreta (i molt avall) apareix la rambla de la Vall, que engrava amb la del Castell als peus d’este. Des d’allí podem vore les Llomes on hi ha el mas de Remissio per on vam passar la setmana passada en un dia prou diferent, cobert i amb pluja quasi continua. Hui però no hem de patir per l’aigua i tenim un cel radiant i clar que permet disfrutar d’unes vistes magnífiques.

Després de passar el mas de Quico Marín eixim del terme d’Atzeneta i entrem al de Llucena, eixim també del Maestrat històric per entrar a l’Alcalatén.

Àrea recreativa de la rambla.

Pontet per a passar la rambla.

Camí vell amb la rosada del matí.

La rambla d'Atzeneta.

El Castell des del mas de Collet.

Camí vell de Llucena convertit en una ampla pista.

Camí de Llucena. Al fons trau el cap el tossal de Gossalvo.

Un poc més avant arribem al punt on el camí de Llucena coincideix amb el camí dels Pelegrins de les Useres per on hi ha traçat també el GR-33. Ací per la dreta el camí dels Pelegrins baixa al mas de la Vall mentre que nosaltres seguirem a l’esquerra el vell camí de Llucena que se’n separa de la pista i assagador que fan més volta. A partir d’ara seguirem el GR i deixarem la pista per a seguir vells camins de ferradura, molt més agradables de xafar.

El camí passa entre els bancals ben treballats de la casa del Joncaret fins que després de passar un bassot situat cal cap de dalt enfila per la vora del barranquet de la Sénia en un bell tros cobert de carrasques que ens portarà novament a la pista i assagador. Arribats a este punt abandonem definitivament el vell camí d’Atzaneta a Llucena i enfilem amunt seguint les marques roges i blanques del GR el camí dels pelegrins de les Useres.

Ara toca pujar la Serra de la Creu i el vell camí puja fent voltes i revoltes per la vessant de ponent. El camí, molt desdibuixat i mig esborrat fa anys pel fet que molta gent baixava fent drecera, es va recuperar i marcar correctament arran de convertir-se en Monument Natural i hui en dia es troba ben conservat, exemple del què s’hauria de fer en molts altres camins de ferradura que per desgràcia no tenen la mateixa protecció legal.

La pujada és moderada i quan s’arriba a l’ample llom de la Serra la pendent se suavitza. Si mirem enrere destaca al fons Penyagolosa i, més a prop, bona part de les llomes i tossals del terme de Llucena. Nosaltres però seguim avant passant per unes foietes situades a la capçalera del barranc de la Figuerassa abans d’assolir el punt més alt de la Serra on trobem uns pals indicadors. Per la dreta ve la ruta del Castellet que fa la volta des de les Useres al Castellet des d’on baixa al mas de la Serra on enllaça amb el camí vell de Figueroles a Atzeneta per on ve fins ací. Just a l’altra banda del camí dels Pelegrins trobem la continuació del vell camí que ara s’ha desbrossat i que continua fins al Piló de la Creu i per on hem de continuar la ruta.

Recuperant la traça del vell camí de ferradura.

Pujant pel camí dels Pelegrins.

Penyagolosa des del Corral Blanc.

Encreuament amb el camí de Figueroles a Atzeneta.

Després d’una breu parada per a recuperar forces i estudiar la ruta continuem camí per l’ample llom de la Serra de la Creu per on passa el camí de Figueroles. Anem seguint el camí desbrossat que sembla coincidir amb el vell camí encara que hi ha algunes parts que no passa exactament pel mateix lloc. El fet d’estar recentment desbrossat i d’estar marcat amb fites de pedres facilita el seguiment encara que si no es passa molt segurament es tornarà a tapar en pocs anys. Esperem que no siga el cas.

El camí discorre entre coscollars i romer que és la vegetació predominant a tota la serra. De tant en tant trobem alguns carrasquissos que rebroten després del foc que va cremar totes les terres que travessem hui el 2006. El camí va pujant i baixant per dalt la Serra sempre per dins del terme de Llucena però a poca distància del de les Useres. Desprès d’una breu pujada passa a pocs metres del Molló Trifini on conflueixen els termes de les Useres, Llucena i Atzeneta. A partir d’este punt continuem prop de la ratlla de les Useres i Atzeneta que va pel llom de la Serra. Passat este el camí fa una gran volta, com si els qui l’han recuperat no estigueren molt segurs de la traça correcta i, de fet, des d’ací enfilem recte al Piló de la Creu mentre que el vell camí no hi pujava sinó que continuava per l’ombria a buscar la baixada cap a Atzeneta.

Seguint però el camí recuperat arribem a enllaçar amb el camí que des d’Atzeneta puja al Piló de la Creu aprofitant el vell camí de Figueroles i, en unes poques passes, ens situem al cim.

El Piló de la Creu fou una creu de terme, segurament gòtica, situada dalt de la Serra a qui dóna el nom. De la creu no n'ha quedat més que la base de pedra picada i un molló de maçoneria bastit sobre ella al damunt del qual hi ha una senzilla creu de fusta.

Al Piló de la Creu puja una romeria des de les Useres el cap de setmana següent als Pelegrins i en ella participen dones i xiquets però també els cantors, el guia dels pelegrins, els clavaris, el capellà i el dipositari sent per tant com una pelegrinació en menut per a la gent del poble que no podia participar en l'altra.

Seguint l’itinerari de la pelegrinació s’ha traçat el PR-CV-316 que puja per les Arteses i baixa per la font de la Presola. Nosaltres el seguirem en direcció contrària a la rogativa per ser el camí més curt de tornada a les Useres.

També ara pel mateix Piló de la Creu passa la CSP115, cursa d’ultrafons que puja de Castelló a Penyagolosa per les Useres, Atzeneta, Culla i Vistabella i de la qual hem aprofitat el tram que puja i baixa al Piló de la Creu entre Atzeneta i les Useres.

Camí vell de Figueroles a Atzeneta per la Serra de la Creu.

Camí de Figueroles per la Serra Creu.

El Piló de la Creu.

Aprofitem per descansar i fer un mos asseguts al Piló de la Creu mentre admirem el paisatge que ens envolta. Des d’ací s’albira tota la serra de la Creu i molt més enllà abraçant la mirada bona part de les terres del centre de la província de Castelló.

Des del Piló baixa la senda marcada amb les marques blanques i grogues del PR-316. Només començar a baixar el camí millora i és que s'ha arreglat i mantingut al llarg dels anys per a facilitar el pas de la pelegrinació al Piló. Uns metres més avall del cim deixem a la dreta les runes de l'assolat mas dels Pelegrins i enfilem avall pel camí. Conforme baixem veiem que a la vora del camí hi ha unes caixes d’abelles i que els meleros estan treballant. Baixem amb precaució doncs quan tallen la mel les abelles solen estar rabioses i és millor no estar a prop. Per sort no és així, a més els meleros, que han estat visitant l’abellar, s’esperen a què passem per a què no tinguem cap problema cosa que els agraïm.

Un poc més avall el PR fa una bifurcació. Per la dreta puja el sender del Piló de la Creu des de les Useres i per l’esquerra continua cap a les Useres la tornada de la romeria. Nosaltres seguirem a l’esquerra seguint el PR però només uns metres perquè de seguida trenca a la dreta baixant pel mas de Bon Dia a buscar la font del Mestre per tornar a les Useres. Nosaltres no el seguirem sinó que continuem recte per la pista que enfila a un ample coll on hi ha un corral de cabres.

Ací deixem la pista principal que baixa a la dreta cap a la carretera de les Useres a Atzeneta i girem a l’esquerra cap a un maset que hi ha dalt d’un tossalet al mateix llom de la Serra. No arribem però a ell sinó que trenquem a la dreta per un camí ample que baixa cap al Collado per on traspon la carretera de les Useres a Atzeneta.

Mentre baixem el paisatge canvia i es fa més interessant. Deixem enrere el matollar i caminem envoltats de bancals treballats que s’alternen amb carrasques i pins. Ací els bancals van fer de tallafocs i van salvar molts arbres que hi havien a les zones ermes. Passem també sota un vell parany de carrasques, abandonat de fa anys però on queda dret el rodat de pedra i on es pot distingir encara la balona i els capolls. Només passar-lo ja veiem de l’altra banda de la Serra el poble d’Atzeneta als peus del Bovalar.

Seguim baixant fins que arribem al Collado. Per ací passa la carretera de les Useres i per ací passava també el vell camí d’Atzeneta a les Useres. El Collado, així, sense cognoms perquè és el més proper al poble i el més destacat, també separa la Serra de la Creu del la Serra del Bovalar que forma una unitat amb entitat pròpia des del Collado fins al coll de la Bassa.

Abellar als peus del Piló de la Creu.

Baixant del Piló de la Creu.

Pista cap al Collado.

El Collado i el Bovalar.

Bancals treballats arribant al Collado.

Parany de carrasques al Collado.

El Collado entre la Serra de la Creu i el Bovalar.

Travessem la carretera amb cura que no ens atropellen les motos que passen com si anaren fent carreres i continuem per l’altra banda seguint una pista que recorre l’ombria del Bovalar fins a la font del Roure. Seguint la pista tenim unes magnífiques vistes del Pla d’Atzeneta amb el poble al bell mig. Els pins joves que creixen amb força després de l’incendi cobreixen les vessants que, abans, estaven plantades d’un pinar de repoblació ja madur. Encara falten anys però per a què retorne a l’estat anterior. A més en les zones més ombrívoles abunden els roures que creixen amb força competint amb avantatge amb els pins i que, en algunes raconades, formen autèntics bosquets.

La pista planeja cap a l’assagador Central que baixa del Bovalar a pocs metres de la font del Roure però nosaltres no la seguim. Trobem a la dreta una senda i pugem per ella a buscar la font del Roure. La senda ens porta a una zona molt humida i on l’aigua aflora en forma de pouets d’ací i d’allà. Per això mateix trobem llocs on l’herba alta ho cobreix tot i no trobem el camí de manera que acabem eixint entre bancals ermats a l’assagador, a pocs metres d’on s’hi troba el senyal que ens adreça a la font del Roure.

La font del Roure no destaca per l’abundància d’aigües. Un pouet recull l’aigua que aboca a una bassa. El paratge però és dels que val la pena de visitar. Al voltant de la font trobem una roureda en prou bon estat que explica clarament l’origen del topònim. Davant nostre queda el pla i el poble d’Atzeneta.

Pista del Collado a la font del Roure.

Drecera a la font del Roure.

Bosquet de roures i carrasques a la font del Roure.

La font del Roure.

Bassa de la font del Roure.

Deixem enrere la font i retornem a l’assagador Central seguint-lo de baixada cap al pla. El primer tram de baixada coincideix amb la pista que seguíem però a l’arribar a la caseta de Fesol la pista continua a la dreta mentre nosaltres baixem recte per l’assagador aprofitant també que s’ha desbrossat una ampla franja al seu centre.

Baixem així fins al barranquet del Collado i el travessem pujant per l’altra banda fins a la carretera. Hem de caminar una vintena de metres per la carretera per a enllaçar amb la continuació de l’assagador que fa una costera cap a les Planetes. Passada la curta pujada el camí es torna pla i ample, coincidint amb una pista que ens acompanyarà ja fins al final de la ruta, així que ens relaxem i disfrutem del camí que ens queda per davant ... que encara queden uns minuts de ruta.

El camí planeja entre bancals d’oliveres i ametlers ben treballats que s’alternen amb coscollars clapejats de pins i carrasques. Camí caminant deixem a la dreta el mas de Ceba i a l’esquerra el mas d’Esgarracordes abans de travessar el barranc del Pou del Viudo. Paral·lel al barranc puja el camí de Figueroles, que tant hem xafat hui, i que travessem abans de deixar a l’esquerra el mas del Curro i enfilem recte l’últim tram de camí que ens portarà a la rambla del Castell on arribem just al punt on la pista asfaltada del Castell coincideix amb el vell camí de Llucena.

Només ens queda travessar la rambla i recórrer la cinquantena de metres que ens separa de l’àrea recreativa on hem començat a caminar fa unes hores. Acabem així una senzilla, llarga però molt interessant ruta que ens ha portat a recórrer bona part de la Serra de la Creu.

Assagador Central que recorre el centre del terme d'Atzeneta.

Travessant la carretera de les Useres.

Travessant les Planetes cap al camí de Figueroles.

Arribant a la rambla.

La rambla del Castell.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

d'Atzeneta a les Torrecelles pel Castell tornant pel Mangranar

Pels camins de pelegrinació de les Useres: el camí dels Pelegrins i el Piló de la Creu

 La Foia, la Parra i les Useres pels antics camins de l'Alcalatén

 les Useres - Trauantes - la Serra - GR33

 les Useres - Piló de la Creu PRV316

Més informació:

• Ajuntament de les Useres
• Diversos autors (2000) S.G.R. 33 Castelló de la Plana Sant Joan de Penyagollosa. Sender de la Lluna Plena. Ed. Centre Excursionista de Castelló
•  Rutes d'Atzeneta
•  Huguet Enguita, Jesús (2019) Els pelegrins de les Useres Ed. AVL accessible a la web.
• Soler, José Luis (2015) Atzeneta del Maestrat. Un poble per a viure Ed. Diputació de Castelló 
• Beltran Zaragozà, Andreu i Rubio Miguel, José (2010) Estudi de la toponímia històrica i actual de les Useres (l'Alcalatén) Ed. Butlletí de la societat d'onomàstica. Accessible a la web.  
  

DEL MAS DE TIMÓ A LA LLOMA BERNAT ENTRE ATZENETA I XODOS

Hui toca alçar-se ben enjorn per a fugir de la calor i pujar a la Lloma Bernat buscant l’aire fresquet que, esperem, córrega per dalt. Però per a fer una ruta diferent comencem a caminar des del mas de Timó, dins del terme de Llucena encara que s’hi arriba millor per Atzeneta entrant pel camí de les Torrocelles. Just davant del mas de Timó a l’encreuament de camins deixem el cotxe i quasi a punta de dia comencem a caminar.

Hem de seguir la pista que puja cap al mas d’Ahicart enllaçant amb el GR-7. Només començar a caminar deixem a l’esquerra el casalici del mas de Timó, quasi totalment assolat. El mas era el centre d’una gran finca repoblada de pins a les parts més seques i ocupada per carrasques i roures a les ombries. Les vaques aprofiten les herbes que s’hi fan sota el bosc més o menys adevesat i encara que no les veiem les senyals que han estat pasturant per ací prop es veuen per tot arreu.

Amb la frescor del matí, que no pareix que tinga que durar molt, caminem pista amunt travessant el pinar que envolta el mas. La pista, cuidada i amb trams d’empedrat nou, va pujant sense pressa però sense pausa cap a la Lloma Bernat que ja veiem davant il·luminada pel sol llevant.

Conforme ens allunyem del mas el pinar deixa pas a rodals grans de romer i a grupets de carrasques en un paisatge que ens acompanyarà fins a dalt la Lloma.

Després de passar una portera on acaben les terres del mas de Timó enllacem amb el GR-33 o camí dels Pelegrins que hem de seguir amunt cap a la Lloma. El GR-33 s’anomena també el sender de la Lluna Plena per ser el camí que segueix cada any el Centre Excursionista de Castelló en la clàssica pujada a Penyagolosa aprofitant la primera lluna plena del gener. De tota manera si esta excursió ja té una solera de dècades el seu recorregut ací té una història més llarga, de segles, al ser el camí que gasten els pelegrins de les Useres al pujar i baixar de Sant Joan de Penyagolosa i per eixa raó ha estat declarat Monument Natural de la comunitat valenciana. Gràcies a esta declaració s’hi van fer fa una desena d’anys obres de manteniment consolidant i refent els empedrats originals i de marcatge. Les marques passats els anys es van esborrant però els empedrats ben fets encara duraran molts anys el pas de persones i cavalleries (el de motos no tant).

A partir d’ara i fins al capdamunt de la Lloma seguirem el camí dels Pelegrins que retalla les voltes que fa la pista traçada, en part, aprofitant-lo. Així durant un bon tros caminem ara pel vell camí de ferradura ara per la nova pista però sempre amunt.

Quan trobem a la dreta el mas d’Aicart de dalt ja hem deixat enrere el terme de Llucena i entrem al de Xodos. Ací els pins blancs es fan més escassos i el romer va acompanyat de carrasques que a les faldes de la Lloma formen un espès carrascar. Retallem una volta de la pista seguint el vell camí que puja recte i continuem amunt per la vora del barranc de Valentí fins que la pista gira a l’esquerra a buscar les Calçades. Ací cal seguir recte ja pel vell camí de ferradura que continua barranc amunt.

A l’ombria del barranc encara queden alguns grans pins negres, centenaris, que han resistit el pas dels anys i de la destral i que destaquen entre les carrasques xaparres fruit d’un carboneig intens no fa tants anys.

El camí travessa el barranc i comença a pujar fent pel tram més costerut fent voltes ben traçades i construïdes amb pedra seca. Són les voltes dels Pelegrins que ens portaran a dalt de la Lloma encara que no al punt més alt encara que una vegada superades la pendent se suavitza molt. Al poc enllacem amb una antiga pista forestal per tal d’accedir a les repoblacions forestals de la Lloma, i és que bona part de la Lloma es va replantar als anys 1970 de pi negre, plantació que no ha donat massa fruit doncs quasi cinquanta anys després els pins encara no fan ni cinc metres d’alçària. A la vora de l’entrador trobem alguns cartells que assenyalen les plantes més destacades que s’hi troben: carrasques, ginebres, savines i pins; de manera que podem anar aprenent a identificar les principals espècies arbòries de les nostres muntanyes mentre caminem. I camí caminaràs arribem a l’esquena de la lloma per on corre la pista que puja a la caseta forestal del capoll (i també al mas de la Lloma).

Inici de la ruta al mas de Timó. Al fons el sol ja toca la Lloma Bernat.

El mas de Timó.

Tram de pista "empedrat".

El Cabeço darrere del mas de Timó.

Portera al final de les terres del mas.

GR-33 camí dels Pelegrins de les Useres.

La Lloma Bernat i el mas d'Aicart de dalt.

Desviament al mas d'Aicart de dalt.

El mas d'Aicart de dalt.

Tram de camí empedrat de fa poc.

Les Voltes dels Pelegrins.

Detall de l'empedrat a les Voltes dels Pelegrins.

Cartells d'identificació de la flora a la Lloma Bernat.

Ginebre.

El Pla de la Lloma.

Pista de la Lloma.

Enllacem amb la pista al Pla de la Lloma. Arribats ací abandonem el camí dels Pelegrins que baixa per la Lloma de Baix cap al Barranc Fondo buscant el poble de Xodos. Cal seguir la pista formigonada avall. Com no hem de patir d’on posar els peus podem disfrutar de l’àmplia panoràmica que s’obre als nostres ulls. Des d’ací dalt es veu Xodos, ben a la vora, i un poc més lluny Vistabella que trau el cap per darrere de la Serra de la Nevera que ens tapa Benafigos. Penyagolosa queda més enretirada però sempre visible. Anem baixant suaument acompanyats d’un pinar que no vol créixer on les savines i ginebres quasi són més grans que els pins.

Quan deixem a l’esquerra un dipòsit d’incendis també deixem enrere la Lloma Bernat pròpiament dita. Davant nostre queden els Planillars que fan honor al seu nom. Continuem per ells fins que trobem un cartell de direccions mig esborrat. A l’esquerra encara s’endevina més que se llig «Xodos 3,5 km» seguint el SL-X-2 que fa la volta per la Lloma Bernat des de Xodos. Nosaltres seguim recte cap al mas de la Carrasca passant per llevant del Collet de la Carrasca, xicotet capitell que queda dalt del mas.

Pel mas de la Carrasca passa el camí vell d’Atzeneta a Xodos, abalisat ara amb els marques blanques i grogues de PR tot i no estar homologat. Este també és el recorregut que segueix el camí d’Atzeneta a Sant Joan de Penyagolosa segons la proposta de «Camins de Penyagolosa» per tal que l’antic camí que unia els dos pobles va desaparèixer al fer la carretera al coincidir en bona part amb ella. El camí traspon ací la muntanya entre el collet del mas de la Carrasca i el de la Tia Bruna baixant cap al barranc Fondo per a entrar a Xodos per la Vega. Nosaltres però no el seguirem en eixa direcció sinó que enfilarem avall cap a Atzeneta.

Vistabella des de la Lloma Bernat.

Baixant per la pista de la Lloma.

Penyagolosa des de la Lloma Bernat.

Pista de la Lloma Bernat.

La Lloma Bernat.

Mas de la Carrasca.

Per la vora del mas baixa el camí que ens portarà de retorn al mas de Timó. Cal baixar travessant una portera menuda per a trobar la traça del camí que de seguida es fa evident i baixa fent llaçades entre les carrasques que creixen a la solana del mas per la capçalera del barranc del Juncar.

El camí baixa recte com un fil resseguint per l’esquerra el barranc del Juncar però mentre el barranc s’enfonsa a buscar les terres baixes el camí va davallant més suaument de manera que sembla que estem més alts del què realment som. El carrascar ens acompanya en la baixada fins que arribem al Castell, que en té el topònim i prou. Ací el carrascar desapareix i el camí ens aboca a una pista però només uns pocs metres. 

Ens trobem en un estret coll entre el barranc del Juncar i el de l’Estepar. A l’esquerra queda el mas de Sabino, on s’hi veu que hi ha gent, i davant el mas del Tossal. 

osaltres seguim una cinquantena de metres la pista que mor al mas del Tossal i la deixem per baixar per l’esquerra com si ho ferem al barranc de l’Estepar. El camí travessa l’ombria del Tossal on hi ha un espessorall de carrasques just sota el mas que més avant dóna pas a tot un seguit de bancals ermats on ara només creixen les argelagues i el coscoll. De tota manera el camí es troba molt ben traçat; delimitat per parets que el separen dels bancals i amb trams empedrats. A més davant nostre s’obre una àmplia panoràmica del pla d’Atzeneta i més enllà.

Quan arribem al bassot de Mitges, mig sec, deixem enrere l’ombria i baixem resseguint el llom de la muntanya. Ací alguns bancals d’ametlers destaquen entre la malea de coscoll, ginebre, argelaga i romer que cobreix els tossals. Baixant camí avall davant nostre tenim el mas de Paleta que més que mas sembla un conjunt de pallisses. Més avant hi ha l’Estepar, més gran i ben conservat però no arribem ni a l’un ni a l’altre perquè quasi a tocar del mas de Paleta unes voltes del camí ens porten a baixar a una pista que entra cap al mas de Llac i que seguirem avall fins que baixa a travessar el barranc del Juncar.

Arribats al barranc abandonem la pista i continuem per dins del barranc. Seguim primer un carril sota unes grans carrasques que més avant es fa senda i que s’endinsa en una rourera preciosa que ens acompanyarà fins al mas del Juncar que li dóna nom al barranc.

Travessem així una rourera de roure valencià (quercus faginea) ben conservada i amb algun exemplar més que notable. Sorprèn trobar un rodal de vegetació tan fresca i tan ben conservada que contrasta amb les llomes cobertes de matollar que hem deixat enrere i amb els bancals treballats que envolten el mas de l’Estepar i el del Curro. En este tram a més el barranc dóna fé del nom i els juncs sovintegen al llarg del mateix.

A l’eixir de la rourera trobem a la dreta el mas del Juncar, arreglat i emblanquinat. Enllacem amb la pista que hi duu al punt on el barranc de l’Estepar engrava amb el del Juncar i seguint la pista pugem una costereta que ens portarà a enllaçar amb la pista que entra al mas de la Foia.

Baixant des del mas de la Carrasca.

Travessant el carrascar del mas de la Carrasca.

El barranc del Juncar.

Arribant al Castell que no és tal.

El mas de Sabino.

El camí per l'Ombria del Tossal.

Benafigos des de l'ombria del Tossal.

Camí entreparets al bassot de Mitges.

Mas de Paleta.

Paleta de direcció sota el mas de Paleta.

Camí per dins del barranc del Juncar.

Camí sota els roures del Juncar.

Rourera al Juncar.

Magnífic exemplar de roure valencià.

A la pista del mas de la Foia enllacem amb la ruta circular que des d’Atzeneta puja al mas de Vidal. A l’esquerra queda el mas de Vidal, passada la carretera de Xodos que no està molt lluny, i nosaltres ara la seguirem recte cap al mas de la Foia.

Al mas de la Foia acaba la pista i continua la senda que passa per dalt de l’Ullal del Gorg o de Barrets. L’ullal només trau aigua després de fortes pluges i com ja l’hem visitat enguany mateix no ens desviem per a vore’l, tot i què sempre paga la pena. El camí ens porta per dalt del barranc de l’Estepar a passar sota la roca del Raudor, baixant als peus del cingle de la roca a enllaçar amb el camí del mas d’Aicart de baix o d’Atzeneta, doncs l’altre que hem passat, el mas d’Aicart de dalt està en terme de Xodos i, per acabar-ho de embolicar, encara hi ha un altre mas d’Aicart al mig dins del terme de Llucena.

El camí del mas d’Aicart ve des del Mangranar i s’ha transformat en pista i en ella trobem una paleta que ens adreça de tornada al mas de Timó, seguint sempre la pista.

La pista baixa a travessar el barranc que a partir d’ací pren el nom de barranc del Gorg i puja per l’altra banda travessant el bosc de roures i carrasques que cobreix les vessants del Buscarró. La pista ací fa més volta que no feia el camí tradicional però l’ombra del bosc compensa el tros de més que ens toca fer.

Toca pujar i el sol i la calor ja apreten de valent així que toca suar de veritat però per sort la pujada és curta i de seguida arribem a l’altura del mas d’Aicart situat en un planell on encara hi ha bancals d’ametlers que no s’ha engolit el bosc. 

Els masos d’Aicart de baix es troba un poc més avall del mas d’Aicart pròpiament dit, segurament l’original doncs es troba a la vora dels millors bancals de la contornada. La pista no segueix tampoc ací el traçat del camí vell que pujava recte cap al mas de Timó sinó que fa volta pels antics bancals. 

A la punta dels bancals trobem un pas canadenc que marca el límit de les terres del mas d’Aicart i el de Timó. Ací els bancals donen pas a un pinar de repoblació sobre els antics bancals mentre que a les ombries trobem una interessant rourera, jove però ben estructurada. Sota els roures pasturen les vaques que busquen l’ombra i la frescor fugint de les calors i pujant pel bosc ens les trobem a banda i banda del camí.

La rourera amb poc de sotabosc per l’ús ramader ens acompanyarà fins al final de la costera on trobem el mas de Timó i l’encreuament d’on hem començat a caminar. Completem així una ruta que sorprèn per la diversitat de paisatges que hi ha al llarg del recorregut i també per les vistes que podem disfrutar a les parts més altes.

El mas del Juncar des de la pista del mas de la Foia.

Barranc de l'Estepar.

Baixant des del mas de la Foia.

Roca del Raudor.

Gual sobre el barranc de l'Estepar.

Camí del mas d'Aicart.

El mas d'Aicart de baix.

Pas canadenc entrant al mas de Timó.

Les vaques que pasturen al mas de Timó.

Mas d'Aicart de baix.

Rourera del mas de Timó.

Bosc adevesat arribant al casalici del mas.

 

Ací està el track:

 

 

Powered by Wikiloc

I ací una altra ruta que comparteix part del camí:

Del Mangranar al tossal de l'Andreva, una volta pel terme d'Atzeneta 

 

Més informació: 

• Bernat Agut, Jesús (1994) Toponímia dels pobles valencians. Atzeneta del Maestrat. Ed. Generalitat Valenciana
• Camins de Penyagolosa
• Cim Penyagolosa
• Diversos autors (2000) S.G.R.33 Castelló de la Plana - Sant Joan de Penyagolosa. Sender de la Lluna Plena. Ed. Centre Excursionista de Castelló
• Fuster Puig, Pau (2008) Xodos. Mapa del terme municipal Ed. El Tossal cartografies
• Rutes a peu d'Atzeneta del Maestrat
• Soler, Jose Luis (2015) Atzeneta del Maestrat. Un poble per viure. Ed. Diputació de Castelló. Accessible a la xarxa.
• Serrador Almudéver, José Pascual (2007) descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. Avantpress
• Serrador Almudéver, José Pascual  blog descubriendo Penyagolosa