dissabte, 19 de novembre de 2016

DEL GUADALAVIAR A BEZAS PER CARBONERA

Un any més tornem a la serra d'Albarracín a fer la clàssica excursió de novembre del Centre Excursionista de Vila-real. I enguany, per fi, pujarem a Carbonera (o el Alto de la Mata) on ja teníem previst pujar fa quatre anys però al final vam haver de renunciar per a no allargar massa la ruta.
La ruta que seguim està basada en una ruta publicada per Chabier de Jaime Lorén al seu llibre pioner Paisaje protegido de los Pinares de Rodeno y sierra de Albarracín, però allargant-la.
Així hem començat a caminar prop d'on estava la Venta del Ratón, on la carretera de Cella se'n desvia de la d'Albarracín. Ací ens ha deixat l'autobús enmig dels plans i també enmig de la boira que encara no s'ha alçat del tot a les nou del matí. Per sort s'ha fet realitat el refrany que diu allò de «mañanas de niebla tardes de paseo» i hem tingut un dia ben agradable.
Inici de la ruta. Foto F. Ortells.
Després d'uns estiraments hem començat a caminar pel camino del Ratón i de seguida hem deixat enrere la plana per començar a davallar cap a la vall del riu Guadalaviar.
El paisatge està dominat pels rastrolls del cereal i per les argelagues negres que creixen a les vessants argiloses, i és que ací el riu excava profundament els materials terciaris que s'acumulen a la fossa tectònica del Jiloca, que tenen una potència de més de cent metres.
Foto F. Ortells.
No fem massa tros que de seguida ens aturem a esmorzar al carasol de les parets de la Paridera del Matrón, del poc que en resta d'ella.
Carbonera des de la paridera del Matrón. Foto F. Ortells.
Mentre mengem el sol que ja calfa prou acaba d'esvair les boires i comencem a vore les muntanyes que emergeixen entre la boira a l'altra banda del riu.
Després d'omplir la panxa continuem un tros més camí avall, però de seguida ens desviem a l'esquerra per un entrador que ens porta a uns bancals de cereal que estan dalt d'una llometa que baixa cap al riu.
Baixant al riu.
Travessem els bancals al recte entre els rastrolls i baixem lloma avall a buscar l'assolada paridera de los Niños. Des de la paridera busquem l'antic camí que pujava des de les hortetes, ara quasi desaparegut, i en part per ell i en part sense camí, baixem al riu.
Arribem a la vega del riu Guadalaviar, aigües avall de Gea de Albarracín. Un camí voreja les hortetes per dalt i per ell seguim riu avall, deixant a la dreta les xoperes i camps de panís que ocupen el terreny de regadiu.
Camí vora riu.
Seguint el camí arribem a la casa de la Torreta, xicoteta construcció a la vora del camí. Ací el camí de cotxe i fressat trenca a la dreta a buscar el riu. Nosaltres seguirem recte per un camí ample que puja un poc per a fugir de la plana d'inundació del riu, i continua arrapat a les parets calcàries que emmarquen el riu. Els xops del fons han perdut la fulla però els roures que creixen a l'altra vessant li posen un toc de color al paisatge gris del començament de l'hivern.
Foto F. Ortells.
El camí travessa un barrancusset i es torna senda que remunta la vessant per a salvar per dalt la cantera del riu. Ací el riu s'estreta i les hortes queden enrere deixant pas a un tram més salvatge on la vegetació de ribera encara resisteix a la vora del riu.
Río Guadalaviar. Foto F. Ortells.
Nosaltres passem per dalt i quan ja no podem pujar més amunt eixim a una ampla pista que seguim avall cap a un pontet que salva el riu, just a la vora del medidor del pantà de San Blas.
Pas encinglerat.
Des d'ací ens encaminem per vora riu a buscar la rambla de Bezas, que desemboca ací al riu Guadalaviar, i la remuntarem una llarga estona.
Ací el paisatge torna a canviar. Encara no hem fet ni set quilòmetres i ja hem travessat quatre tipus de paisatge molt diferents: les dessolades llomes argiloses que baixen cap al riu des de la fossa del Jiloca; la ribera del riu, profundament humanitzada; i ara un paisatge més natural dominat per un bosc peculiar on es barregen els roures, les carrasques i les savines.
Rambla de Bezas.
Conforme remuntem la rambla trobem raconades que miren al nord, on hi ha més humitat, i els roures formen bosquets daurats. En altres llocs són les carrasques que dominen el paisatge. I als llocs més eixuts o amb menys terra les savines creixen fortes i grosses.
La rambla és prou ampla i va fent voltes. Nosaltres les retallem seguint la traça d'una vella pista mig esborrada per les riuades i que, poc a poc, es va difuminant fins que es perd definitivament.
Continuem ara pel llit de la rambla, ple de grava de diferents colors, i és que la modesta rambla recull l'aigua i els sediments arrancats a les faldes de les muntanyes calcàries, però també al rodeno, la pissarra i la quarsita. Tota una varietat litològica que es junta i barreja camí de la mar.
Arribem a un dic de contenció d'avingudes que hem de salvar per la dreta, sense camí clar. Pugem i baixem un meandre encaixat i ens retrobem amb el fang i l'argila dipositat per les avingudes en la part alta del dic.
Però esta alteració del sòl no dura molt. Uns centenars de metres més amunt retrobem el paisatge habitual de la rambla que, això sí, ara és més estreta.
Finalment arribem a un punt on la rambla s'obre entre uns tossals argilosos. Ja estem prop del punt on l'hem d'abandonar per continuar cap a la Sargaleja.
Trobem un carril que seguim fins que es junta amb una pista ampla. La pista continua per dins la rambla cap a Bezas. Nosaltres la seguim un poc a la dreta i de seguida l'abandonem per enfilar l'ampla vaguada de la Sargaleja.
Foto F. Ortells.
Passem un abeurador i una bassa d'incendis i travessem la vaguada que no fa honor al topònim. Sargues no se'n veuen moltes però de ben segur hi havien en altres temps i el que fou un bosquet de salzes hui en dia és un pradell envaït pels joncs.
Remuntem el barranquís per la vora arribant així a la paridera de la Sargaleja, habilitada com a refugi i zona de pic-nic.
Paridera de la Sargaleja.
Al voltant de la Sargaleja hi ha quasi mitja dotzena de parideres, moltes d'elles encara en ús, que s'agrupen al voltant de l'aigua que aflora ací, a la zona de contacte entre el rodeno i l'argila. Els voltants estan poblats per carrascars i savinars molt oberts fruit de la pastura intensiva a que han estat sotmesos al llarg dels segles.
Ací ens aturem a descansar i fer un mosset al solet abans de reprendre la marxa.
Continuem per davant de la paridera, travessem el barranco de Algeceras i enfilem una costera recte amunt per enllaçar amb un carril que puja.
La vessant està coberta de carrasques que al capoll es troben entreverades amb els pins. Després de la pujada continuem recorrent una lloma que queda entre el barranco de Algeceras i el de Cueva Clavijas. Ací les carrasques s'han tallat per a fer llenya deixant un bosc de pins amb un sotabosc de carrasques xaparres.
 Carbonera. Foto F. Ortells.
Seguint el carril arribem a un colladet per on passa el vell camí de Gea a Bezas, ara pista, i per on s'ha traçat el PR-TE-1 que uneix les dos poblacions.
Travessem la pista i continuem per un carril que se n'entra al pinar fins que mor. Després seguim recte per dalt d'un llomet en direcció a Carbonera, que tenim ja davant.
Anem buscant el millor pas entre els pins i les carrasques que creixen espesses al sotabosc, i ens toca fer alguna que altra volta per evitar els llocs més tancats i per a trobar el millor pas.
Finalment arribem a una nova pista, que fa la volta a Sierra Carbonera, i la seguim a l'esquerra cap al collado de las Trincheras.
Després d'una curta pujada arribem al collado de las Trincheras. Per ací passa un tallafocs que segueix la ratlla de termes. Ens trobem ja just a sota del Alto de la Mata i el camí més curt per arribar és el tallafocs que puja recte salvant un desnivell de 200 metres en menys d'un quilòmetre.
Arribant al collado de las Trincheras.
Ací fem dos grups, els qui volen pujar a dalt i qui no. Els primers comencen a pujar pel tallafocs mentre que els segons continuen pista avant cap al collado de Caramochuelos, a poc més d'un quilòmetre, on ens trobarem.
Tallafocs al Alto de la Mata. Foto F. Ortells.
La pujada pel tallafocs és dura i pesada. Conforme anem amunt cada vegada és més pendent i la part final s'agarra amb força, però cadascú al seu ritme tots arribem a dalt.
Arribats dalt descansem i recuperem l'alé després de la costera, i aprofitem per fer una foto de grup al vèrtex geodèsic instal·lat a dalt de tot.
Cim de Carbonera. Foto F. Ortells.
Tot i què el dia no és massa clar les vistes des de dalt són de les que compensen l'esforç de pujar-hi. Carbonera és una d'eixes muntanyes que destaca i es veu des de lluny, i també des d'ella es veu una bona porció del territori; quasi tota la serra d'Albarracín queda al nostre davant, i als nostres peus s'estén bona part de la fossa del Jiloca, amb Teruel. Més enllà queden la serra de Gúdar i de Javalambre.
No podem fer-ho molt llarg perquè els companys estan esperant-nos baix, així que continuem la ruta baixant pel tallafocs que continua cap al sud, seguint la carena de la serra cap a Caramochuelos.
Foto F. Ortells.
Baixem el primer tram fins a un colladet. Una senda recorre el tallafocs i en algun punt continua per fora. Es troba molt xafada i sembla que s'ha netejat recentment. Seguint-la arribem al collet on puja una pista. Ací també hi ha uns grans forats que no arribem a descobrir què són.
Foto F. Ortells.
Seguim ara la pista que travessa el pinar entapissat ge «gayuba». Baixem cap al collado de Caramochuelos, i arribem que ja estan esperant-nos la resta de companys estirats al sol i fent la migdiada després d'haver dinat, i és que a nosaltres ens ha costat quasi una hora més que a ells arribar ací.
Mentre ells es van despertant nosaltres ens posem a dinar que ja va sent hora.
Collado de Caramochuelos.
S'està bé al solet i disfrutem d'un menjar senzill asseguts al pradell que queda al coll.
Mitja horeta llarga després reprenem el camí seguint un itinerari eqüestre que ens portarà a Bezas.
Comencem caminant per un carril que travessa el pinar baixant al barranco de las Colmenas. Travessem el barranc i de l'altra banda descartem un camí que per la dreta va directe a Bezas. Baixem altra vegada cap al barranc i just abans de travessar-lo queda a la nostra esquerra un gran abellar d'on pot ser li vinga el nom al barranc. Es tracta d'una gran construcció de pedra seca, amb teulats als llocs on hi ha les colmenes, i una caseta tancada per a tallar. Encara queden alguns vasos i algunes caixes però no sembla que hi haja abelles, almenys en esta època de l'any.
Antic abellar.
Resseguim el camí i per l'esquerra ens arriba el PR-TE-1 que seguirem ara cap a Bezas. Anem ara xafant el vell camí de Bezas a Gea, seguint el barranco de las Colmenas. Un poc més avant trobem una pista molt ampla que travessa el barranc amb un pontet. El camí la segueix un bell tros mentre puja separant-se del barranc, fins a un collet entre blocs de rodeno.
Foto F. Ortells.
A l'arribar al collet abandonem la pista i continuem per un ample camí de ferradura que baixa a buscar un fondal.
Travessem el barranco de Panea, que passa pel fondo, i enfilem la darrera pujada del dia cap al Cementerio Viejo, per un camí en part empedrat i que va fent algunes voltes.
Arribem al vell fossar i el paisatge canvia radicalment. Deixem enrere el pinar de rodeno i el rodeno, i retrobem les llomes calcàries. Fem uns passos i de seguida veiem a sota els corrals, eres i pallisses de Bezas. Només ens queda baixar pel poble a trobar l'autobús que ens espera al costat de la carretera.
Bezas des del cementiri vell.

Travessem Bezas i abans d'arribar a l'autobús ens aturem a un carasol per a fer els estiraments de rigor sota l'atenta mirada dels pocs veïns que hi ha al poble.
Foto F. Ortells.



Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací altres tracks que comparteixen part del recorregut:


Més informació:
  • Red Natural de Aragón
  • Paisaje protegido de los Pinares de Rodeno
  • Parque cultural de Albarracín
  • Patrimonio cultural de Aragón
  • Senderos de Aragón
  • SITAR
  • Diversos autors (2007) Sierra de Albarracín Col. red natural de Aragón Ed. Prames
  • Diversos autors (2005) El Rodeno Col. Rutas Cai por Aragón Ed. Prames
  • Diversos autors (2003) GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. Prames
  • de Jaime Lorén, Chabier; Pérez Grijalbo, Rodrigo (2006) Guía de la naturaleza de la sierra de Albarracín Ed. Prames
  • de Jaime Lorén, Chabier (1996) Paisaje protegido de los Pinares del Rodeno y sierra de Albarracín. 22 itinerarios a pie Ed. Prames
  • Martínez González, Javier (coord.) (2008) Comarca de la sierra de Albarracín Ed. CECAL accessible a la web
  • Sánchez Villalba, Julian (2011) Rodeno de Bezas. Explotación resinera. accessible a la web.

dimecres, 16 de novembre de 2016

VOLTA A LA SERRA D'ARTANA

Un dimecres més aprofitem la vesprada per a fer una volta prop de casa. La ruta triada hui no és massa original, no és més que una variació (ampliada un poc) d'una ruta que ja vaig fer en solitari fa un parell d'anys, però com tenia interès en vore la nova xarxa de sendes que han fet a Artana i els companys no coneixien alguns dels camins ha estat la triada.

Hem eixit des de la font d'Aigües Vives, al terme d'Artana. De la font només cau un rajolinet d'aigua que tan apenes arriba a la bassa que en recollia les aigües.
Per ací passa el camí i l'assegador d'Aigües Vives que puja seguint una fondalada coberta d'olivars i tarongerars fins a un collet.
Camí d'Aigües Vives.
Just al collet hi ha una estació de control i regulació del nou reg per degoteig. Des d'ací el camí d'Aigües Vives baixa a buscar la carretera d'Artana. Des del coll però també ixen dos camins més, l'un puja a la dreta cap a un tossalet que domina la Plana, l'altre és el que seguisc i puja cap a les Sendes. Per ací puja també l'assegador però més recte.
El primer tram del camí, ample i ben conservat, continua per la falda dels tossals cap a la Bassa de l'Obrer, gran bassa de reg on s'acumula l'aigua per al sistema de degoteig. Cal però deixar el camí i trencar a l'esquerra per una pista vella que puja molt erosionada fent alguna volta.
El Collao d'Artana.
Quan la pista arriba quasi al cim d'un tossalet trobem un ample tros pla i desarbrat, amb restes de parets i tanques on, no fa tants anys, hi havia una ramaderia de bous. Ara el lloc que ocupava comença a ser envaït per la brossa i n'esborra les restes.
Senda a la cova del Tronc.
El camí passa pel mig però nosaltres no ho fem. Una cinquantena de caixes d'abelles estan allí plantades i fem la volta per les restes dels antics corrals fugint de les abelles que, per sort, sembla que ens ignoren. Ací acaba el camí i mou una senda que puja recte pel vessant cap al cim. Ací també deixem l'assegador d'Aigües Vives que continua pel coll de les Sendes a les Fontanelles. La senda que puja amunt cap a la cova del Tronc. Costa un poc de trobar perquè han caigut molts pins al començament, però una vegada agafada és fàcil de seguir i puja clarament.
Antiga calera.
La senda travessa el pinar i de vegades es perd, sembla més traces d'animals que una senda clara però es passa bé, sense malea fins que assoleix un replanell. A partir d'ací la traça de senda desapareix i cal anar buscant el millor pas (que sol ser el que han fet els animals) seguint la mateixa direcció que portàvem fins que finalment trobem la senda que puja des de les Fontanelles a la cova del Tronc.
La Penya del Migdia.
Seguim la senda a l'esquerra en direcció a la cova del Tronc, que queda ja a tocar als peus de la Penya del Migdia, i ens acostem a la cova que es troba al mig de vells bancals.
Cova del Tronc.
 Des d'ací hi ha una bona panoràmica de la Plana i s'ha instal·lat un cartell que explica tot el que es veu. Fem també una visita a la primera sala de la cova abans de reprendre el camí tornant enrere uns pocs passos i seguint amunt per la senda que busca el llom de la Serra.
La Plana des de la Cova del Tronc.
Passem pel curiós clotxó de la Serra (o de la Bandera), un cocó d'obra que n'aprofita un de natural per recollir l'aigua de pluja, i un poc més avant arribem a l'assegador de la Serra, el principal assegador que travessa el terme d'Artana i per on baixaven els ramats trashumants des de l'Aragó a la Serra d'Espadà i al sud de la Plana fins fa molt pocs anys.
Cocó de la Serra.
Recte continua per dalt la Serra al colladet Roig, però nosaltres anirem ara a la dreta, baixant pel llom de Gat a buscar el poble que tenim just al davant.
Artana des de l'assegador de la Serra.
Passem per la vora d'un avenc i finalment arribem a una pista. Per la dreta, on acaba, ve la senda des de la cova del Tronc. Recte continua l'assegador a Artana. Nosaltres seguim a l'esquerra per la pista però no fem molt de tros perquè només transpondre un xicotet colladet trenquem a la dreta per la vella senda que retalla les voltes de la pista.
Retrobem la pista més avall, als Clots de Terra Blanca que queden al costat dels bancals d'oliveres que s'estenen fins al poble. Seguim avall i trobem la pista 800, oberta per anar a la mina 800. Seguirem ara per ella a l'esquerra un bon tros, sempre deixant les faldes de la serra a l'esquerra i els bancals que s'estenen pel pla a la dreta fins que arribem al camí de la Cova de la Rata, que ve del poble i continua per la dreta cap al colladet Roig.
Pista 800.
Seguim a l'esquerra entre bancals d'oliveres fins que l'ample caminal de cotxe deixa pas a un camí de ferradura més estret, però magníficament empedrat. Abans este camí estava molt tapat i difícil de passar però l'ajuntament d'Artana el va recuperar i ara fa goig caminar-lo.
El camí puja per una ombria i allí trobem el magnífic clotxó de Pau, una gran i bella construcció de pedra seca que recull les aigües de pluja que baixen pel camí.
Un poc més amunt deixem a la dreta un sender que baixa a la mina 800 i un altre a l'esquerra que segueix l'assegador de la Cova de la Rata. Nosaltres continuem recte per la senda més evident que continua pujant per les faldes de la serra cobertes per un espès pinar de pi blanc.
Camí de la Cova de la Rata.
Quan finalment eixim un poc del pinar podem vore ja davant nostre les faldes del Puntal d'Artana cobertes per un bosc de sureres.
Ombria del Puntal d'Artana.
El camí sembla que puja en eixa direcció però abans d'arribar gira a l'esquerra arribant al colladet Roig que separa la Serra del Puntal. Separa també la pedra calcària de la qual està formada la Serra dels gresos rojos de rodeno del Puntal. Conforme canvia el sòl també canvia la vegetació i el pinar de pi blanc (i el sotabosc que l'acompanya) deixa pas a les sureres i tota la vegetació que forma els alcornocals d'Espadà.
Per l'esquerra ve l'assegador (i senda) de la Serra que hem deixat abans i que continua per la dreta remuntant la costera del Puntal. Nosaltres ara seguirem uns pocs metres amunt i de seguida trenquem a l'esquerra seguint el vell camí del Racó que baixa per l'altra vessant. Un camí deliciós però molt poc xafat i que torna a tapar-se per culpa del poc de pas.
Barranc de les Cerveretes.
La senda baixa per l'ombria sempre ombrívola i fresca del Puntal. En alguns llocs les molses cobreixen el mateix camí i els polipodis creixen a la vora.
El camí baixa entre sureres i brucs sense una traça massa definida. Per sort en els llocs més perdedors hi ha fites que ajuden a seguir-ne la traça. Faldeja i segueix un rellomet abans d'arribar al collet de les Serveretes. Un parell de serveretes amb les fulles grogues per la tardor li donen tot el sentit al topònim. Un poc més avall queden els Castellets, crestalls rocallosos que ressalten a la vora del barranc del mateix nom.
A partir del barranc el camí és més evident faldejant per dalt del barranquet del Rodaor cobert d'un verd fresc.
Cerveres al coll de les Cerveretes.
La senda baixa sempre prop d'un rellomet que en les parts més seques està cobert de carrasques i, sorprenentment, també alguns roures.
Camí de l'Abellar del Racó.
El vell camí acaba en un antic terrer on puja una pista abandonada. Seguim la pista avall passant per davant del colmenar del Racó, en desús actualment. Un poc més avall la pista mor al barranc del Rodaor que l'any 2000 es va endur la pista i actualment al seu lloc hi ha el llit pedregós del barranc.
Per l'esquerra per la vora de la tanca d'uns bancalets d'oliveres arribem a la pista del Rodaor, que entra des d'Aigües Vives. Seguint-la a la dreta pujariem cap a trobar el GR-36 per la font de Cabres. Nosaltres la seguim avall mentre és de terra. Quan arribem a l'asfalt tenim dos opcions; per la dreta continua el barranc del Rodaor, asfaltat; per l'esquerra el camí que travessa el pla de l'Abellatjar.
Camí del Rodaor.
Triem la segona opció que continua ara entre camps de tarongers que s'arrapen a les faldes de la Serra. Comença a fer-se de nit però el camí que tenim per davant és fàcil i no dóna problemes així que caminem tot mirant com s'encenen les llums de la Plana davant nostre.
El camí trenca a la dreta baixant a travessar el barranc d'Aigües Vives. Nosaltres mirem de seguir recte per estalviar-nos un tros però ens trobem que el barranc està ple d'esbarzers i hem de recular baixant pel barranc. Per l'altra banda puja un caminal als corrals d'Aigües Vives on arribem ja de nit. Per eixa raó ens costa un poc trobar el pas que uneix els corrals de Filibert i del Pelat, i l'abellar que hi ha al mig (molt ben conservat) amb la font d'Aigües Vives tot i què només un centenar de metres els en separa.
Finalment arribem a la font de nit fosc, completant una jornada completa que ens ha ajudat a trencar la rutina de la setmana.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc




I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Més informació:




dissabte, 12 de novembre de 2016

TRES CIMS DE VILAFAMÉS: MORRAL, TOSSAL DE MOLLET I PENYA EL CORN


Fa unes setmanes vam estar al Mollet i vam vore fletxes de la carrera de muntanya de Vilafamés que, encertadament, s'anomena «trail dels tres cims» així que hui nosaltres hem vingut a fer els tres cims però recurtant el recorregut de la carrera què és massa llarga per a fer-la en un matí caminant.
Així sobre la base del track de la carrera i aprofitant les sendes que han netejat i obert per a fer-la hem fet una ruta (un poc improvisada) amb la idea de pujar dos, i si fora possible els tres cims que finalment hem pujat, aprofitant també per a passar per totes les sendes que han recuperat i obert per a la carrera.

Hem eixit de Vilafamés pujant al barri de Sant Ramon. La primera pujada per a entrar en calor. Des d'allí hem buscat l'eixida pel carrer Estret per on hi ha una senda que baixa a buscar el barranc d'en Gil . Esta senda abans estava prou perduda però ara l'han netejada i s'ha convertit en una agradable baixada per l'ombria que enllaça amb el camí empedrat de la font de la Trisiola.
Camí de la Trisiola.
Seguim el camí empedrat que puja per les Ombríes (del Morral), cobertes d'un espès pinar que s'ha menjat els antics bancals. No arribarem a la font de la Trisiola perquè prou abans trobem a l'esquerra un desviament que ens pujarà al Morral.
Senda al Morral.
Es tracta d'una senda oberta fa poc i netejada recentment per a passar per ací la cursa de muntanya. La primera part la fem entre bancals de manera que anem fent voltes buscant els pujadors que van de bancal en bancal. Finalment la senda ens porta a l'estrep sud del Morral. A l'esquerra ens queda la capçalera del barranc d'en Gil i de l'altra banda les Roques de Mallassén, on hi ha diverses zones d'escalada en bloc.
Pujant al Morral.
A partir d'ací deixem enrere els bancals coberts de pinar i seguim per un bosquet de carrasques joves, rebrotissos d'antics carrascars arrabassats per fer carbó o per a llenya abans que el butà s'ensenyorira de les cuines.
Bosquet de carrasques.
La senda puja fent una diagonal costeruda per a ficar-se just davall dels cingles del Morral. Mentre agafem aire per a encarar la part final de la pujada ens passen dos corredors que ací pugen caminant.
Cordes.
El paisatge és molt diferent ací dalt i recorda (salvant les distàncies) a les Agulles de Santa Àgueda, amb els blocs de rodeno, els pins negres aferrant-se a les roques i el seu acompanyament de brucs i arítjol.
Grapes de ferro.
Una corda ens ajuda a superar un tram més costerut i un poc més amunt unes grapes de ferro (més segures que la vella escala de corda que hi havia) ens ajuda a salvar una xicoteta grimpada.
Canviem ara de direcció i seguim per una faixa entre dos cingles abans de trobar un tall que ens portarà al cim del Morral.
Sota el Morral.
La pujada ha sigut curta però intensa i ara toca disfrutar de les vistes que tenim de Vilafamés, just als nostres peus, i del pla de l'Arc en general, i també de bona part de les muntanyes de l'interior de Castelló des d'Espadà a Irta.
La Penya del Corn des del Morral.
Continuem fent la travessa del Morral, passant pels cims més alts, cap al tossal de Mollet, però abans d'arribar al darrer tram la senda trenca a l'esquerra i baixa a buscar el camí de la Serra.
El Pla de l'Arc des del Morral.
Arribem al camí de la Serra després de passar la Casa del Rullo, totalment assolada i uns bancals d'ametlers, i el seguim cap a Borriol (on també va).
Bancals a la Casa del Rullo.
De seguida deixem a la dreta un desviament que baixa a la font de la Trisiola pel barranc de Ferrer, i més avant també a la dreta el mas de la Gata. Ací a l'esquerra deixem un sender que puja directe a la Penya el Corn, que queda just dos-cents metres per dalt nostre, seguint el tallafocs obert sota la línia elèctrica que porta la llum a les antenes que hi ha a dalt. Este sender s'ha obert també per a passar la carrera dels tres cims i pujar per ell és una bona manera d'acurtar la ruta, però com encara és pronte decidim allargar la ruta pujant al tossal de Mollet.
Ombria de la Penya del Corn.
Uns metres més avant trobem a la dreta un camí, també recuperat, que ens baixa al pas del Mollet.
Senda als Burgars.
La senda baixa per una vessant coberta de brucs i alborcers que destaquen amb el roig dels alborços. El camí original baixava fent voltes però al netejar-la en molts llocs ho han fet al recte per estalviar tros.
Penyes al mas del Nano.
Davant nostre queda un terrer, un de tants obert a les argiles triàsiques d'esta zona que són la matèria prima per a la ceràmica de pasta roja de l'Alcora. Este terrer no és dels més grans i s'ha obert fa poc produint una ferida més a la vessant nord de la Serra.
Terrer d'argila.
El terrer ha tallat el camí vell i quan s'acosta a ell la senda recuperada se'n desvia baixant per un pinar madur de pi blanc, i travessant-lo arribem al pas del Mollet per on ara en conte de raberes passa la tuberia que condueix l'aigua des de la font de la Canal a Vilafamés.
Seguim ara per l'esquerra el pas del Mollet, i el seguirem fins que arribem als peus del tossal.
Pinar vora el terrer.
Resseguim ara les faldes de la serra i les pedres que xafem ja no són de rodeno sinó de grauwaques o pissarras molt fracturades, i és que en este tram de Serra conforme pugem anem avançant geològicament des del Carbonífer fins al Cretàcis passant pel Triàsic i Juràssic en pocs metres.
Camí de la font de la Canal.
Seguint el pas del Mollet i després de passar un pastor elèctric arribem a un bassot on trobem el GR-33.
Bassot on enllaça el GR-33.
Seguim ara el GR que puja travessant una ombria on hi ha la font de la Canal que queda dins d'un barranc tapat de vegetació. A la font s'arriba seguint una senda barranc avall, recentment netejada i malgrat que es troba canalitzada encara cau un rajolí d'aigua.
Font de la Canal.
Un poc més avant el GR trenca a l'esquerra per una magnífica senda que puja fent voltes fins al mas del Desgarrat. Abandonem el GR (que retrobarem a la tornada) i seguim recte per la pista que continua travessant l'ombria fins al barranc del Salze. Acaba la pista dalt del barranc i continuem per una senda que baixa a travessar-lo. Es tracta d'un racó molt fresc on creixen alguns oms ja grandets barrejats amb xops i àlbers.
Oms al barranc del Salze.
La senda puja per l'altra vessant amb una forta pendent. Anem seguint un vell camí empedrat que va fent voltes per superar el desnivell fins que acaba. Ací cal seguir recte entre els pins un pujador costerut que ens portarà al camí del Desgarrat que fa la volta al Mollet des del coll a Sant Miquel.
El Morral des del camí del Desgarrat.
Tirem a l'esquerra de tornada cap al coll del Mollet passant per la magnífica ombria del tossal, coberta de carrasques, fins que arribem a l'entrada de la senda de les Carboneres. El coll del Mollet queda a poc més de cent metres i allí arribarem després de pujar al tossal (i per ací podríem retallar la ruta en quatre quilòmetres).
Pedreres a l'ombria del Mollet.
Comencem a pujar la senda de les Carboneres que ja vam fer fa unes setmanes de baixada. La senda travessa el carrascar i enllaça diverses antigues carboneres. Encara podem vore les restes en forma d'eretes redones on la terra és ben negra pel carbó.
Senda de les Carboneres.
La senda puja sense grans pendents, més còmodament que la resta de pujades al Mollet, almenys mentre anem pel carrascar. A la part final els pins substitueixen les carrasques i la pujada s'empina fins que arribem al collet que queda entre les dos parts del tossal. Ací puja una senda des del coll de les Saleres i ens unim a ella camí del cim.
Replaça per a fer una carbonera.
Fem l'últim tros de pujada fins a l'ample i pla cim, encara que tampoc hui ens desviem a la part més alta, on hi ha les restes arqueològiques més importants.
Cim del tossal de Mollet.
Com que hem pujat ja dos cims de Vilafamés propose pujar el tercer; la Penya del Corn, però només Vicent s'apunta, així que per a què la ruta no s'allargue (i la resta de companys no s'estiguen massa al bar esperant) fem la baixada fins al coll del Mollet corrents.
Pou del Mollet des del tossal.
Des del collet continuem recte cap al mas de Paneret d'on només ens separen uns centenars de metres, i ací retrobem el GR que ara seguirem en direcció nord cap a Vilafamés.
Camí al mas de Paneret.
No seguim massa tros pel GR perquè abans d'arribar al mas del Desgarrat trenquem a la dreta pel camí del Molí (que baixava al Molí del Roig).
Deixem enrere el Mollet i pugem cap al camí de la Serra per la vessant sud de la Serra, coberta de coscoll amb alguns rodals de pinar.
El tossal de Mollet des dels Esgarrats.
El camí, molt xafat, ens aboca a una ampla pista. Es tracta de l'antic camí de Borriol que puja des de Vilafamés a dalt de tot de la Serra (i baixa a Borriol per la Pedra). Nosaltres l'hem de seguir a l'esquerra de tornada a Vilafamés tot i què seguint-la per la dreta acabaríem també dalt de tot de la Penya del Corn.
Pista de la Serra.
Baixem un poc per a travessar la capçalera del barranc de les Parres abans de pujar i transpondre el collet del Vent.
Collet del Vent.
De l'altra banda del collet veiem ja el Morral, on hem estat abans, i el mas de la Gata dalt d'unes penyes.
Arribem així a la senda per on hem baixat abans i uns metres més avant enfilem el tallafocs per on s'ha traçat la senda que ens portarà al cim de la Penya del Corn.
Ens ho agafem amb tranquil·litat perquè des d'ací ens queden dos-cents metres de desnivell en menys d'un quilòmetre.
Pujada al recte cap a la Penya del Corn.
No és la primera vegada que pugem per ací però l'altra no hi havia senda i calia buscar el millor pas. Ara la traça a seguir està molt clara i facilita l'ascensió, però el desnivell continua sent el mateix.
Remuntem un pedregalet i ens quedem sota un cingle.
Pas ferrat.
La senda busca el punt més dèbil on hi ha un esglaó d'un parell de metres equipat amb grapes per a salvar-lo.
El barranc del Ferrer (i el terrer) des de la Penya.
El pugem i ve la part més dura perquè les antenes que coronen la Penya estan prou més amunt del que recordàvem i eixe tros extra pesa més que els cent-seixanta metres anteriors.
Vèrtex geodèsic i antenes dalt la Penya del Corn.
Arribem finalment al cim i ens fem la foto de rigor al vèrtex, i sense temps per a res més encetem la llarga baixada per la pista que recorre el llom de la serra.
Camí de Borriol.
Quan per fi ens recuperem de la pujada comencem a fer les baixades trotant per no perdre tant de temps i així se'ns fa més curt el llarg tram de pista fins que arribem a un trencall on tenim dos opcions. Continuar baixant pel camí de la Serra o trencar a la dreta cap al Planàs. Seguim esta segona opció que és també la triada per la carrera.
Senda al barranc de Morella.
Fem una trossada per la senda i de seguida l'abandonem per seguir a l'esquerra una altra senda que ens baixa a Vilafamés, que ja veiem als peus de la Serra.
Vilafamés des de la Serra.
El camí baixa ràpidament entre els coscollars. Només al fons del barranc de Morella hi ha un rodal de pins de repoblació i cap allí baixa el camí principal. Nosaltres però trenquem a l'esquerra en uns bancals abandonats, seguint una senda que comença per la vora d'una caseta de pedra amb aljubet.
Bancals i caseta amb aljub.
La senda travessa els bancals i baixa finalment per una llometa que ens porta directament al dipòsit d'aigua del poble, al camí (ara asfaltat) vell de Borriol. I seguint-lo tornem a entrar a Vilafamés per la plaça de Sant Ramon, pel mateix lloc que havíem eixit del poble fa cinc horetes.
Vilafamés des de la Fonteta.
Baixem les escales que ens separen de la font on ja estan esperant-nos la resta de companys, encara que no massa estona perquè encara van per la primera cervesa.
Fent temps.
Al final hem fet una bona volta, més llarga del que pensàvem, però molt completa que recorre els principals cims de la Serra de Vilafamés.



Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

Volta al Mollet
de Vilafamés a la Penya del Corn pel Morral
de Vilafamés a la Balaguera per la font de les Piques i tornant per les Roques de Mallassén
de la Pobla a Sant Joan de Moró
de la Pobla a les Useres

Més informació:
  • Diversos autors (2007) Sendes paisatges de Vida Ed. Comissió organitzadora XII jornades culturals de la plana de l'Arc
  • Diversos autors (2003) Catálogo espeleológico del termino municipal de Vilafamés Ed. Espeleo Club Castelló
  • Ajuntament de Vilafamés
  • Centre Excursionista de Castelló (2000) S.G.R. 33 Castelló de la Plana – Sant Joan de Penyagolosa. Sender de la Lluna Plena. Ed. Diputació de Castelló
  • Barberà i Miralles, Benjamín (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antinea
  • Diversos autors (1910) Minutas del término municipal de Villafamés Ed. IGN