diumenge, 30 de juliol del 2017

MUMELSEE I HORNISGRINDE

Amb la idea de conèixer el menut però ple de llegendes llac del Mummelsee ens acostem a ell seguint la Swarzwaldholchstrasse o alta carretera de la Selva Negra.
A la vora mateixa de la carretera hi ha un pàrquing i entre el pàrquing i el llac s'alça un clàssic hotel de muntanya i unes quantes tendetes i barets. Com que només fa uns moments ha caigut una bona pedregada trobem lloc per a deixar el cotxe perquè el lloc és molt concorregut per tot de turistes i visitants que pugen des de la vall del Rin que queda als nostres peus.


Comencem la ruta encaminant-nos a la xicoteta capella de St. Michael, bastida als anys 70 a la vora del llac i des d'ací enllacem amb el caminal que fa la volta al llac. El llac, menut però bonic, està ple de llegendes i conforme caminem de tant en tant hi ha escultures d'éssers fantàstics amb la llegenda corresponent: des de sirenes (mummeln) que eixien pel dia de festa a reis que vivien en les profunditats, així que el passeig es fa tan entretingut com agradable (però curt).

Mummelsee.
Llegendes del Mummelsee.

Sender al voltant del llac.

Les sirenes del llac.
Quan acaba la volta un panell informa de les diferents rutes a fer pels voltants i decidim caminar un poc més pujant al Hornisgrinde, la muntanya més alta del nord de la Selva Negra amb els seus 1164 metres.
Hi ha uns quants senders que pugen a la muntanya però nosaltres triem el més fàcil, que fa la volta per l'oest primer per una pista i continuant per un magnífic camí empedrat amb grans lloses que va pujant entre el bosc. Mentre pugem per la pista podem disfrutar d'unes magnífiques vistes de les valls dels voltants i, quan comencem a girar al nord per agafar el camí, a l'esquerra (i prou avall) ens queda la vall del Rin i de l'altra banda els Vosgos.
El camí enllosat puja entre un bosc d'arbres baixos (per al que ens té habituats la Selva Negra) on alternen els avets amb les moixeres i altres caducifolis que, arribant ja al cim, es fan escassos i desapareixen.

Camí enllosat de pujada al Hornisgrinde.


La vall del Rin i els Vosgos des de Hornisgrinde.
 Arribem així al Hornisgrinde on, a l'extrem del Sud s'alça la Hornisgrindeturm, antiga torre/refugi excursionista reutilitzat com a lloc d'observació durant la segona guerra mundial i més tard pels militars francesos després d'esta, i és que des d'ací es domina la vall del Rin fins als Vosgos, tota l'Alsàcia alemanya abans de la guerra i francesa després, amb Estrasbourg als nostres peus. Ara finalment la torre s'ha rehabilitat com lloc turístic i es pot visitar a més de disposar d'un restaurant.
Però el cim del Hornisgrinde no acaba ací, al llarg de quasi dos quilòmetres s'estèn l'ample cim, part alta d'un horst realçat (el grabben és la vall del riu) i aplanat on, degut a la pluviositat i l'acidesa de les roques, només pot creixer una turbera acidòfila, semblant (i a la vegada molt diferent) a les existents en algunes zones del Pirineu o del Sistema Ibèric. En este cas la turbera no es troba a un enfonsament del terreny sinó al mateix cim i regalima aigua per totes les vores.
Un ample caminal voreja per l'oest l'aiguamoll fins a la Bismarckturm, menuda torre bastida al 1840 i utilitzada posteriorment per a observacions astronòmiques. Des de dalt hi ha una vista més espectacular, si cap, que de la Hornisgrindeturm per estar a la part més elevada del dom silici i sense arbres ni edificacions al voltant. Paga la pena de pujar-hi ara que es pot perquè cal recordar que fins fa un parell de dècades tota esta zona era militar i estava prohibit l'accès.
Unes quantes antenes de comunicació i un parell de aerogeneradors completen les edificacions al cim, estes ja més cap al nord.
Hornisgrindeturm.

La Bismarckturm des de la Hornisgrindeturm.

Aiguamolls o grinde.

Des de la Bismarckturm un senderol enllosat voreja el cim per l'est de tornada cap al Mummelsee i a la vora veiem un pastor elètric que guarda una rabera de cabres menudes. Un poc més enllà està també el pastor humà xerrant amb uns caminants.
Bismarckturm.

Continuació del camí cap al nord.

Cabres amb pastor elèctric pasturant als aiguamolls.


El sender deixa enrere la marjal i, abans de baixar, s'endinsa a l'avetosa on trobem la Dreifürstenstein, què és una pedra plana que marcava des del segle XVIII els límits del Marcgraviat de Baden, el ducat de Wütternberg i el bisbat d'Estrasburg i actualment marca els límits dels municipis de Seebach, Sasbach i Baiersbronn.
Des d'ací comencem la baixada cap al Mummelsee per un tram de matollar obert que ens ofereix grans panoràmiques dels cims de la Selva Negra fins que entrem novament al bosc.

Dreifürstenstein.

I seguint un carril on han tret fusta retornem a la capella de St. Michael on havíem començat la bonica i curta volta al llac Mummelsee i el Hornisgrinde, visitant dos dels paratges naturals més emblemàtics i més interessants de l'alta Selva Negra.

Descens cap al Mummelsee.

"Porta" d'entrada al Mummelsee.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc


Més informació:

divendres, 28 de juliol del 2017

RÖTENBACHSCHULUCHT UND WUTTACHSCHULUCHT

Des de Freiburg hem estat visitant diversos racons de la Selva Negra: el Schlossberg del mateix Freiburg, la cascada de Todnau, considerada la més alta d'Alemanya, les cascades de Triberg, les més famoses i espectaculars de la Selva Negra, però encara no havíem fet cap ruta senderista per conèixer en profunditat el bosc més famós d'Alemanya.
A l'oficina de Freiburg ens van donar un llibret amb diferents rutes a peu i, d'entre elles, en vam triar una que per desnivell i distància s'adequava al que pensàvem fer amb els xiquets. La ruta en qüestió recorre la  Rötenbachschlucht, des de Rötenbach fins al riu Wuttach i continua per la gorja del Wuttach fins a Räuberschlössle on eixim de la gorja cap a Göschweiler des d'on travessem els camps de cultiu i el Groswald abans de tornar a Rötenbach.

Comencem la ruta des del pàrquing de l'estació del tren des d'on en quatre passes ens plantem al centre de Rötenbach on, a l'oficina de turisme que hi ha als baixos de l'ajuntament demanem informació de la ruta però poca cosa ens diuen, només ens indiquen el lloc per on mou i les paletes que indiquen les rutes. I és que a tota la Selva Negra les rutes no estan marcades amb pintura sinó que anem trobant uns rombes grocs de continuïtat i als encreuaments, senyals que indiquen les distàncies als diferents llocs on anar.
Estació de Rötenbach.

Rathaus.

Eixim del poble per un camí asfaltat paral·lel al riu i de seguida deixem enrere les darreres cases de Rötenbach per endinsar-nos al bosc, ací alternat amb alguns prats i camps verds. De seguida ens envolten els alts avets que ens acompanyaran al llarg de bona part de la ruta.
Arribem a una pedrera de rodeno i ací trobem un cartell que ens indica que estem dins del paratge natural de les gorges del Wutach. Travessem el riu i avancem aigües avall per una estreta senda sempre prop de l'aigua.
La vegetació és exhuberant i verda i de les vessants regalima aigua en molts trams que no arriba a entollar-se.
Travessem una pista que travessa el riu pel Rossgrabenbrücke i continuem avançant riu avall mentre la gorja va estretant-se i fent-se més profunda. Passem pel costat d'una cabana de fusta, refugi precari en cas de mal temps, i travessem el riu unes quantes vegades per passeres de ferro prou altes per no arrossegar-les les riuades fins que, un poc més avant, el riu comença a saltar de pedra en pedra i ens deixa un bonic salt d'aigua. Estem en el tram més interessant de la gorja i ja molt a prop de la Rötenbachmündung on el riu Rötenbach engrava amb el Wutach.








Arribem al forcall dels rius on conflueixen també els camins que ressegueixen la vora dels rius i aprofitem per aturar-nos a dinar, que ja és hora.
El lloc és tranquil i agradable amb un aspecte salvatge i sembla que estem molt lluny de la civilització que està a tan sols un parell de quilòmetres.
Després de descansar i recuperar forces reprenem la ruta riu Wutach avall.  Ens sorprén trobar una represa d'aigua on s'acumulen grans troncs d'avets caiguts i arrossegats per les riuades i és que un poc més avall trobem una central elèctrica, la llum d'Stallegg considerada com la tercera central hidroelèctrica més antiga d'Alemanya.
Rötenbachmündung.
Presa de la central d'Stalleg.

Central d'Stalleg.


Continuem entre grans avets de més de 40 metres d'alt i més que centenaris de manera que el bosc sembla primitiu i salvatge seguint el caminal d'accés a la central fins que arribem al camí d'Stallegg, ací trobem un pont cobert de fusta, l'Stallegger brücke, i és que tota la zona pren el nom del poble d'Stallegg que es troba un poc per dalt nostre.
Arribem al pont d'Stallegger, pont nou que substitueix el vell però bastit amb les mateixes traces de l'antic i és que ací hi ha hagut un pont per travessar el riu des de l'edat mitjana.
Seguim avant per la vora del riu i una trossada més avant arribem al Räuberschlössles, on hi havia l'antic castell de Neu-Blumberg arrasat a la guerra dels camperols. D'ell només queda el penyal de rodeno on es va bastir i restes del basament d'algun mur. El lloc tot i així és un magnífic mirador de la gorja i del riu que corre unes desenes de metres més avall.
Retornats al camí de seguida trobem una bifurcació de senders i, deixant de banda els que continuen Wutach avall trenquem a l'esquerra per a eixir-ne de la gorja.
Pont d'Stallegger.

Pont d'Stallegger


Räuberschlössles


Dalt del Räuberschlössles.

Pal indicador a l'encreuament.
El camí, ample, remunta el pendent deixant enrere l'avetosa i travessant un bosquet de caducifolis abans d'assolir l'altiplà cobert de camps cultivats.
El paisatge canvia radicalment i del bosc salvatge passem a les terres ordenades i repartides entre prats de tall i camps de cereals encara sense segar.
Travessem els camps per un camí de terra fins que eixim a un asfaltat que seguirem vora un quilòmetre per arribar a Göschweiler.
Arribem al poble i aprofitem per fer un glop i reomplir aigua a la font de la plaça des d'on mirem d'orientar-nos per a trobar el camí de retorn cap a Rötenbach, camí que de ben segur se'ns farà llarg doncs a la informació que portàvem la ruta és de 15 km i quasi els portem caminats.


Església romànica de Göschweiler.

Eixida cap al Grosswald.


Finalment travessem el poblet i eixim per la Waldstrasse cap al Grosswald. El camí, asfaltat i vorejat de tells, mou recte cap al bosc entre verds camps. Continuem avant en tranquil·la passejada fins al començament del bosc. Ací ens trobem un àrea de pic-nic amb jocs per a infants i taules preparades per a organitzar una festa i aprofitem per preguntar el camí que hem de seguir encara que està prou ben indicat.
Waldstrasse


Ara de picnic.

Encara ens queden uns quants quilòmetres però ara són per dins del bosc i el paisatge torna a canviar. Esta vegada el bosc d'avets ja no és tan "salvatge" sinó més humanitzat i explotat i arreu anem trobant troncs d'arbres tallats per a la fusta el que fa que el bosc siga significativament més jove. També de tant en tant aprop de les clarianes trobem "puestos" de cacera elevats i coberts.
El terra del bosc està més que humit i això fa que comencen a aparèixer mosquits que ens envolten buscant la sang així que apretem el pas per a travessar-lo el més ràpidament possible. I finalment eixim del Grosswald trobant-nos davant els camps que ens separen de Rötenbach.
El camí ací trenca a l'esquerra i fa una volta vorejant el bosc però nosaltres decidim anar més recte seguint a la dreta i eixint a la carretera.
Travessant el Grosswald.

"Puesto" de caça.




La carretera no té pràcticament trànsit i seguint-la retornem a Rötenbach i ens encaminem a l'estació de tren des d'on hem començat la ruta. Al final ens ha costat més del que pensàvem perquè els 15 km ressenyats se n'han convertit en 20 km al final.

Carretera de Rötenbach.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc

Més informació: