diumenge, 30 de juliol de 2017

MUMELSEE I HORNISGRINDE

Amb la idea de conèixer el menut però ple de llegendes llac del Mummelsee ens acostem a ell seguint la Swarzwaldholchstrasse o alta carretera de la Selva Negra.
A la vora mateixa de la carretera hi ha un pàrquing i entre el pàrquing i el llac s'alça un clàssic hotel de muntanya i unes quantes tendetes i barets. Com que només fa uns moments ha caigut una bona pedregada trobem lloc per a deixar el cotxe perquè el lloc és molt concorregut per tot de turistes i visitants que pugen des de la vall del Rin que queda als nostres peus.


Comencem la ruta encaminant-nos a la xicoteta capella de St. Michael, bastida als anys 70 a la vora del llac i des d'ací enllacem amb el caminal que fa la volta al llac. El llac, menut però bonic, està ple de llegendes i conforme caminem de tant en tant hi ha escultures d'éssers fantàstics amb la llegenda corresponent: des de sirenes (mummeln) que eixien pel dia de festa a reis que vivien en les profunditats, així que el passeig es fa tan entretingut com agradable (però curt).

Mummelsee.
Llegendes del Mummelsee.

Sender al voltant del llac.

Les sirenes del llac.
Quan acaba la volta un panell informa de les diferents rutes a fer pels voltants i decidim caminar un poc més pujant al Hornisgrinde, la muntanya més alta del nord de la Selva Negra amb els seus 1164 metres.
Hi ha uns quants senders que pugen a la muntanya però nosaltres triem el més fàcil, que fa la volta per l'oest primer per una pista i continuant per un magnífic camí empedrat amb grans lloses que va pujant entre el bosc. Mentre pugem per la pista podem disfrutar d'unes magnífiques vistes de les valls dels voltants i, quan comencem a girar al nord per agafar el camí, a l'esquerra (i prou avall) ens queda la vall del Rin i de l'altra banda els Vosgos.
El camí enllosat puja entre un bosc d'arbres baixos (per al que ens té habituats la Selva Negra) on alternen els avets amb les moixeres i altres caducifolis que, arribant ja al cim, es fan escassos i desapareixen.

Camí enllosat de pujada al Hornisgrinde.


La vall del Rin i els Vosgos des de Hornisgrinde.
 Arribem així al Hornisgrinde on, a l'extrem del Sud s'alça la Hornisgrindeturm, antiga torre/refugi excursionista reutilitzat com a lloc d'observació durant la segona guerra mundial i més tard pels militars francesos després d'esta, i és que des d'ací es domina la vall del Rin fins als Vosgos, tota l'Alsàcia alemanya abans de la guerra i francesa després, amb Estrasbourg als nostres peus. Ara finalment la torre s'ha rehabilitat com lloc turístic i es pot visitar a més de disposar d'un restaurant.
Però el cim del Hornisgrinde no acaba ací, al llarg de quasi dos quilòmetres s'estèn l'ample cim, part alta d'un horst realçat (el grabben és la vall del riu) i aplanat on, degut a la pluviositat i l'acidesa de les roques, només pot creixer una turbera acidòfila, semblant (i a la vegada molt diferent) a les existents en algunes zones del Pirineu o del Sistema Ibèric. En este cas la turbera no es troba a un enfonsament del terreny sinó al mateix cim i regalima aigua per totes les vores.
Un ample caminal voreja per l'oest l'aiguamoll fins a la Bismarckturm, menuda torre bastida al 1840 i utilitzada posteriorment per a observacions astronòmiques. Des de dalt hi ha una vista més espectacular, si cap, que de la Hornisgrindeturm per estar a la part més elevada del dom silici i sense arbres ni edificacions al voltant. Paga la pena de pujar-hi ara que es pot perquè cal recordar que fins fa un parell de dècades tota esta zona era militar i estava prohibit l'accès.
Unes quantes antenes de comunicació i un parell de aerogeneradors completen les edificacions al cim, estes ja més cap al nord.
Hornisgrindeturm.

La Bismarckturm des de la Hornisgrindeturm.

Aiguamolls o grinde.

Des de la Bismarckturm un senderol enllosat voreja el cim per l'est de tornada cap al Mummelsee i a la vora veiem un pastor elètric que guarda una rabera de cabres menudes. Un poc més enllà està també el pastor humà xerrant amb uns caminants.
Bismarckturm.

Continuació del camí cap al nord.

Cabres amb pastor elèctric pasturant als aiguamolls.


El sender deixa enrere la marjal i, abans de baixar, s'endinsa a l'avetosa on trobem la Dreifürstenstein, què és una pedra plana que marcava des del segle XVIII els límits del Marcgraviat de Baden, el ducat de Wütternberg i el bisbat d'Estrasburg i actualment marca els límits dels municipis de Seebach, Sasbach i Baiersbronn.
Des d'ací comencem la baixada cap al Mummelsee per un tram de matollar obert que ens ofereix grans panoràmiques dels cims de la Selva Negra fins que entrem novament al bosc.

Dreifürstenstein.

I seguint un carril on han tret fusta retornem a la capella de St. Michael on havíem començat la bonica i curta volta al llac Mummelsee i el Hornisgrinde, visitant dos dels paratges naturals més emblemàtics i més interessants de l'alta Selva Negra.

Descens cap al Mummelsee.

"Porta" d'entrada al Mummelsee.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc


Més informació:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada