PUJANT AL COLL DE L'ESQUEROLA DES DE L'ERMITA DE SANT VICENT

Una setmana més seguim apuntant vèrtex a la llista dels què hem puja ja. Esta setmana pugem, per fi!, al Coll de l’Esquerola, un vèrtex que teníem pendent de fa molt temps però que no ens fèiem l’ànim de pujar després de llegir les rutes de Xafamons i Angelsalom que ja l’havien pujat. Finalment nosaltres hem tingut més sort que ells i hem pujat sense (massa) complicacions i seguint un sender, segurament fet per tots eixos que ja han anat a pujar-lo davant nostre.

Per a dissenyar la ruta hem seguit bàsicament el track d’Angelsalom, complementant-lo amb el track que Ramflor ja va fer per la cara nord del Coll, visitant la cova de la Franca i els petròglifs del Cervo.

 

Per començar la ruta ens acostarem a l’ermita de Sant Vicent de Santa Malena. L’ermita de Sant Vicent és un edifici de recent construcció, acabat el 1961 sobre uns terrenys de l’ajuntament destinats antigament a pastures per ser veïns de la Bassa d’Albert, important punt d’abeurada dels ramats estants i transhumants.

L’ermita és un edifici d’una sola nau, amb sostre de volta semblant a les casetes de volta, tant freqüents en terres del Baix Maestrat. Als seus voltants hi ha una àrea de lleure amb tauletes i paelleros sota un pinaret.

Des d’ací començarem a caminar, i ho farem per la part de darrere de l’ermita, per on passa l’assagador de l’Esquerola, que conflueix ací amb el de la Cardanxa. L’assagador ací és un ample camí de cotxes que passa per la vora d’un parell de granges abans de deixar enrere els bancals d’oliveres i garroferes i enfilar amunt entre el coscollar. Este paisatge d’alternança de cultius de secà i coscollar serà el que ens acompanyarà al llarg de tota la ruta.

Passada la segon granja seguim l’ample camí (que se’n desvia un poc del traçat de l’assagador per culpa d’esta) fins que acaba en un barrancusset. Quan ho fa, continua una senda clara i xafada que puja amunt enllaçant novament amb el traçat original de l’assagador, que faríem bé de no perdre (nosaltres ho vam fer).

La senda ens puja a un xicotet colladet, on apareix una senda a la dreta que cal seguir (ací és on nosaltres vam posar la pota i vam seguir recte, havent de retallar després per a buscar l’assagador). Una fita en marca el punt on se’n desvia perquè ací la roca nua no deixa clar què és camí i què no.

El camí un poc més avant està més clar mentre passem per lo Tros de l’Anglés, situat ja a les faldes del Coll de l’Esquerola. El camí que segueix l’assagador planeja pel faldar cap al colladet que separa el coll de l’Alt del Racó del Malfaener. Cal explicar ací la diferència entre coll, collet i colladet: cal dir que en la parla de bona part de les comarques castellonenques quan hom parla de coll no és refereix a un punt més baix entre dos cims, sinó a un cim menut, un tossalet podríem dir-li també. Esta accepció de coll provés del llati colle (com el castellà colina) i és la més habitual. Collet sovint és simplement un diminutiu. Per al punt més baix entre dos tossals (o dos colls) hom usa el terme collado o colladet si és més menut. És per això que el Coll de l’Esquerola és el tossal què hi ha coronant la partida d’eixe nom, i no la part més baixa. En trobaríem un bon grapat d’exemples en la toponímia, però també podem sentir-los encara en la parla de la gent: per exemple el coll de l’Espino a Tales, el coll d’en Berri a Peníscola, el coll de Colàstica a Costur, ... tots ells també amb vèrtex geodèsics.

Nosaltres ací deixem a la dreta el coll i ens encaminem cap al colladet on s’alça el corral de l’Esquerola travessant el barranc de Fuilanius que naix un poc més amunt d’on el travessem. Arribem un poc després al corral de l’Esquerola, situat just abans d’un colladet. Des de les esquenes del mateix corral mou una senda poc evident i perdedora (vam ficar una fita) que s’obre pas penosament entre el coscollar. Cal seguir-la doncs és el millor accés al cim.

Ermita de Sant Vicent.

Berenadors de Sant Vicent.

Assagador de l'Esquerola ...

... que primer coincideix amb una pista de terra ...

... i posteriorment amb una senda no sempre clara.

La Mola de Santa Malena al fons.

La vall d'Alcalà des de lo Tros de l'Anglés.

El camí i assagador a les faldes del coll de l'Esquerola.

El corral de l'Esquerola a sota d'un colladet.

La senda puja entre el coscollar, buscant sempre les parts on no és tan espès i, sobretot, fugint del coscoll i buscant les parts on aflora la roca. Ací és més difícil de seguir però anirem trobant fites, algunes que ja estaven i d’altres que vam anar posant per tal de facilitar el pas a qui vinga darrere.

Este és el millor pas per a pujar, però també per a baixar, així que és el que caldrà seguir, tot i què no hi ha més que traces de camí i fites.

Arribem finalment al cim del Coll de l’Esquerola des d’on hi ha unes vistes espectaculars de part de la Plana de Vinaròs, el Montsià, els Ports, la Serrancanes, les muntanyes del Maestrat, la Serra d’en Galceran, la Serra d’Espadà, la Serra de Borriol, el Desert de les Palmes, la Serra d’Irta i la mar. Des d’ací contem quasi una vintena de vèrtex, entre ells la Mola de Santa Malena, la Mola dels Revoltons, Serrancanes, el tossal d’Orenga, el tossal del Boix, el tossal de Saragossa, la Serra del Cavall, la Penya del Corn, Subarra, la Ferradura, el Bartolo, els vèrtex d’Irta, ...

Després de disfrutar de les vistes tornem enrere baixant novament al coll de l’Esquerola on enllacem amb el camí que segueix l’assagador. El seguim a la dreta passant per la vora del corral de l’Esquerola, o més ben dit, dels dos corrals que s’alcen al collado. Des del segon baixa el camí de la Solana, per on podríem retornar a l’inici, però se’ns faria massa curta la ruta, així que seguim recte per una senda que traspon el coll i baixa per l’ombria cap a la rambla del Mas.

El camí baixa entre un coscollar alt, i com no li pega el sol de l’hivern trobem zones humides on cal anar en conte de no esvarar. De tota manera en quatre camellades arribem a la rambla just on fa una gran volta, deixant a la part interna tot de bancals treballats d’oliveres. Este serà el paisatge que ens acompanyarà a partir d’ara, camps d’oliveres (i alguna garrofera i ametler) alternant amb el coscollar (i algun rodalet de pinar). No és el millor terreny per a caminar a l’estiu quan el sol apreta doncs no hi han ombres, però ara a l’hivern s’agraeix el solet.

Inici de la senda d'accés al cim ...

... amb alguns trams tapats pel coscoll.

L'ombra del coll de l'Esquerola amb la Serrancanes i les Talaies de fons.

Vèrtex del Coll de l'Esquerola.

I els valents que hem arribat dalt.

La plana de Vinaròs des del vèrtex.

Santa Malena des del Coll.

Alcalà de Xivert.

El Montcàtil a l'esquerra i el tossal d'Orenga a la dreta.

Senda de baixada (i de pujada).

Corral de l'Esquerola.

Baixant a la rambla del Mas.

El Coll de l'Esquerola des de la rambla del Mas.

Toca ara seguir rambla amunt, un tros llarg per dins i, posteriorment, per la vora seguint una pista que, un poc més avant, se’n separa de la rambla i puja per un barranquet fins que es converteix en una senda que passa de bancal a bancal, fins que arribem a dalt d’un llomet a la partida de la Franca on trobem el camí del Cervo. El camí continua a la dreta cap a Santa Malena, per on hem de tornar, però abans ens acostarem a visitar la cova de la Franca, situada a la vora de la rambla del Mas. Per a fer-ho seguim a l’esquerra el camí del Cervo, ample per a passar els cotxes. Quan comencem a baixar deixem el camí ample i seguim a la dreta el vell camí de ferradura que, en una llarga diagonal, ens baixarà just al davant de la cova.

La cova de la Franca és un xicotet abric de reduïdes proporcions, important per ser un punt d’aixopluc situat a la vora del camí i prop de la rambla.

Després de visitada la cova refem el camí d’anada fins a dalt la lloma de la Franca, on continuem cap a l’est pel camí del Cervo, que ens acostarà a la partida del mateix nom.

Remuntant la rambla del Mas per dins.

I seguint-la per la vora.

Pujador entre els bancals de garroferes ben cuidats.

Senda pel llom de la Franca.

Baixant a la cova de la Franca.

Cova de la Franca.

El camí és ara un agradable passeig entre bancals treballats i erms, coscollars i pinars. Podem vore el treball de pedra en sec que van fer durant generacions els madaleners per a poder traure les terres i posar-les en cultiu.

Seguim el camí del Cervo fins que, arribats a un punt, trenquem a la dreta per a acostar-nos cap als Petròglifs del Cervo, situats a dalt d’un llomet. Per a arribar hem de seguir camins que entren als bancals. Travessem un barranquet i pugem a un llomet on, trobem a l’esquerra un entrador entre els bancals d’oliveres que seguirem.

Hem de travessar tota la finca pel camí que dóna accés a les diferents parts. Es tracta d’una gran finca d’oliveres ben cuidades i treballades que fa goig vore. Al bell mig s’alça una caseta per a quedar-se al temps de l’oliva. Nosaltres pugem al cap de dalt, on de l’altra banda veiem novament la rambla del Mas als nostres peus i, com no, de l’altra banda el coll de l’Esquerola, omnipresent en tota la ruta.

Des d’ací cal seguir un corriol entre antics bancals abandonats que ens portarà al punt on hi ha els petròglifs del Cervo.

Segons la descripció de Norberto Mesado es tracta de dos «hojiformes grabados sobre sendas losas calizas, aún “in situ”, con un buzamiento natural (el propio de la estratificación interna de la montaña) de unos 10º hacia el Sur. Ambas plataformas presentan una monótona superficie grisáceonegruzca, de nuevo sin termoclastos, uniformementemeteorizada en sus insculturas, lo que avala la antigüedad de los grabados, nuevamente con un claro eje central señalando el Norte.»

Caseta de pedra seca a la Franca.

Camí d'accés als bancals a lo Cervo.

Coll de l'Esquerola des de lo Cervo.

Petròglifs del Cervo.

Visitats els petròglifs cal novament fer marxa enrere i travessar els bancals erms i els llaurats fins que eixim novament a l’entrador. Des d’ací pujarem un poc cap al cim que ens separa de la rambla del Mas i, buscant un poc, trobem un senderol que baixa, no massa clar, entre la malea i els vells bancals.

Baixem un curt tram un poc tapat, l’únic del dia, i arribem a una vella pista que seguim a l’esquerra baixant cap a la rambla. Quan arribem a la rambla enllacem amb una pista més bona i ben cuidada, que ve des del mas d’Albert, ja en terme de Alcalà, i que seguim rambla avall, sempre per la vora però retallant les voltes que fa esta, entre d’altres la volta que fa deixant a l’esquerra la Cova de l’Aiguassera, situada just a sota dels petròglifs del Cervo (pot ser relacionats amb ella). No ens acostem perquè ja anem justos de temps i cal apretar el pas en el camí de tornada. Travessem un parell de vegades més la rambla mentre retallem les voltes fins que arribem al Pou de l’Aiguassera. Ací el nostre camí enllaça amb el camí del Cervo, per on veníem abans de desviar-nos i, seguint-lo a la dreta, retornem cap a Santa Malena.

El camí travessa la partida de lo Vespo abans d’eixir a la carretera de la Salzadella, per on passa l’assegador de la Cardanxa. Nosaltres no hi arribem i, uns metres abans, trenquem a la dreta per una senda que corre paral·lela a l’asfalt quasi dos-cents metres fins que torna a eixir a la carretera. Ho fem simplement per evitar xafar tant d’asfalt, perquè una vegada a la carretera encara ens queda un quilòmetre per asfalt fins que arribem a l’ermita de Sant Vicent, tancant el cercle d’una ruta sense alta pretensió que pujar al vèrtex de l’Esquerola, però que ha resultat més fàcil i entretinguda del què pensàvem.

Baixant a la rambla del Mas.

Camí vora la rambla del Mas.

Pou de l'Aiguassera.

Senda alternativa al camí asfaltat.

Assagador de la Cardanxa i camí de la Salzadella.

Final de ruta, novament a l'ermita de Sant Vicent.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací una altra ruta que comparteix part del recorregut:

La Mola de Santa Malena des de l’ermita de Sant Vicent

Més informació:

• Ajuntament de Santa Malena

• Borrego, Juan Carlos et al. (2015) Mapa del parc natural de la Serra d'Irta Ed. Piolet

• (1910) Minuta del mapa topográfico nacional. Termino municipal de Santa Magdalena de Pulpis. Ed. IGN

• Mesado, Norberto et al. (2010) «Nuevos hojiformes en la província de Castellón» dins Archivo de Prehistoria Levantina vol. XXVIII Valencia. Accessible a la web.

DE LA SALZADELLA A LA TALAIA GROSSA TORNANT PEL CARRERÓ DE LA CANAL

Un any més, i com ja en fa uns quants, ens acostem a primers de juny a la Salzadella per a disfrutar de les cireres. Cada any es fa ací una fira de la cirera però enguany, igual que l’any passat, no s’ha pogut fer. De tota manera nosaltres ens arrimem igual per a recórrer els camins i muntanyes dels voltants.

Fa uns quants anys vam voler pujar a la Talaia Grossa però finalment vam acabar pegant-li la volta sense trobar la manera de pujar. Hui, amb un track carregat al GPS que passa per dalt, anirem a pujar finalment al cim que dóna nom a les muntanyes que s’estenen entre la Salzadella i Alcalà.

 

Comencem a caminar des del Bovalar, terreny comunal propietat de l'ajuntament de la Salzadella que abans s'usava per a pastura dels animals de treball dels veïns (d'ací que estiga al costat del poble) i que ara s'ha convertit en un pinar de repoblació. Sota el pinar hi ha tot de senderes traçades per a un circuit de btt que baixa des de l'ermita de Sant Josep i per elles comencem a caminar passant per alguns punts on s’ha tret pedra que contrasten amb el relleu suau de la resta on el pinar, ja madur, només deixa créixer les herbes i poca cosa més.

Travessem el Bovalar i, després de travessar el barranc de la Font d’en Seguer, eixim pel cap de dalt que mira cap a les Sorts on el pinar deixa pas a un seguit de bancals d’oliveres, ametlers o cirerers, la major part abandonats i cap a on s’estén el pinar. Les Sorts és un topònim que sol estar relacionat amb antics terrenys comunals que es sortejaven per al seu conreu entre els habitants del poble i que amb la desamortització del segle XIX sovint van passar a mans (comprant-los) de qui les treballava. Així hui en dia les Sorts és una zona de conreus majoritàriament abandonats al ser xicotetes partetes que no mereix la pena treballar.

Travessem les Sorts seguint un sender traçat per a les bicicletes de muntanya, així conforme pugem i augmenta la pendent anem trobant terraplens per a saltar amb la bicicleta. Per sort per la vora es poden evitar. Conforme ens acostem a la falda de Sant Josep la pendent augmenta i ens toca fer més esforç per a pujar fins que arribem a una pista que corre transversalment. Cal travessar-la i continuar amunt per la senda que puja cap a l’ermita de Sant Josep entrant en un espès pinar que creix a l’ombria de Sant Josep.

La pujada és continua però constant i no presenta una pendent excessiva. Faldeja el tossal on s’alça l’ermita fins que arribem a un coll on enllaça amb el camí de Sant Josep, asfaltat, que puja des del collao per on passa el camí de Santa Malena. Des d’ací el camí asfaltat puja a l’ermita i també hi ha una drecera per senda. Nosaltres no hi pujarem sinó que continuem asfalt avall fins al collao que està ben a prop.

 

La Salzadella des del Bovalar.

L'ermita de Sant Josep des de les Sorts.

Circuit de descens en btt.

Pujant per l'ombria de Sant Josep.

La Talaia Grossa i les Estelades des de Sant Josep.

Arribats al collao trobem un encreuament de camins. En primer lloc hi ha el camí veïnal asfaltat que des de la Salzadella va a Santa Malena. També arriba una senda que ve des de Serrancanes passant pel corral de la Porrona a més del camí que seguim. Nosaltres ara seguirem el camí de Santa Malena uns cent-cinquanta metres perquè de seguida girarem a la dreta per una ample camí que entra en un pinar de repoblació.

Al coll hem deixat enrere el terme de la Salzadella i ara estem dins del de Santa Malena, encara que el poble està ben lluny d’ací. Travessarem ara la partida de les Estelaes o Estalaes (possiblement corrupció de Les Talaes) que s’estén pràcticament fins als peus de la Talaia Grossa que queda davant nostre, alçant-se solitària, separada de la línia principal de tossals.

Seguim per l’ampla i recta pista fins que trobem a l’esquerra un senderol no massa xafat. Deixem ara l’ample camí i continuem pel sender que traspon un rellomet i baixa a travessar el barranc dels Blascos pujant per l’altra banda. Deixem enrere el camí ample però també el pinar, tot el que ens queda per davant, però també pels costats i el que anem deixant enrere és una gran malea formada per coscoll i llentiscle, acompanyat per romer, argelaga i margalló. Només alguns carrasquissos creixen ací i allà mostrant el què podria (i hauria) de ser un espès carrascar abans que el desboscament secular el fera retrocedir, i és que en este cas no han estat els incendis els responsables de la desaparició del bosc sinó la tala i el pasturatge intensiu a què han estat sotmeses estes terres, sobretot a partir del segle XIX, amb la privatització dels boscos. Mostra d’això encara són els nombrosos corrals que es troben, les úniques construccions humanes en un lloc on ni els bancals sovintegen, prova de què la terra no és gens agraïda.

La senda recorre les faldes de la Talaia Grossa fins que enfila la pujada per la cara nord on enllaça amb un sender més xafat que ve de la carretera de Santa Malena. Comencem així la segona pujada del dia (cap de les dos massa dura) que ens portarà a salvar un desnivell de 150 metres fins que arribem al colmo de la Talaia Grossa.

Des de dalt podem disfrutar d’unes vistes tan bones com el què promet el nom, i és que la Talaia Grossa és una immillorable talaia des d’on es domina tot el què queda de la serra d’Irta fins a Serrancanes, a més de vore tota la ribera de la mar entre Torre la Sal i el Montsià. Des d’ací es veu Cervera, Càlig, Santa Malena, Alcalà, Vinaròs, ... entre d’altres pobles, i això què el dia està boirós, en un dia clar i ventós se’n vorien molts més.

Camí dels Nàssios amb la Talaia Grossa al fons.

Plans de les Estelades cap a la Talaia Grossa.

Pujant a la Talaia. Al fons Sant Josep.

El cim de la Talaia Grossa.

El Montsià i la Plana de Vinaròs des de la Talaia Grossa.

Després de descansar un poc disfrutant de les vistes continuem la ruta encetant la baixada per la cara sud. La senda baixa directa i amb una forta pendent cap al barranc dels Blascos. Cal estar atents per a no fer un mal pas, sobretot als primers metres. Baixem conforme hem pujat entre els coscollars que ocupen les vessants de la Talaia que ens acompanyen fins que arribem al camí de la Bagassa o de la Cova d’en Cubells, que puja des de la partida de la Cova d’en Cubells (i del corral de la Bagassa) a les Estalaes. Nosaltres el seguim amunt cap a les Estalaes. Uns metres més avant, passat un collaet, el camí es fa ample i en un centenar de metres enllaça amb el camí dels Nàssios, ampla pista forestal que ara seguirem a la dreta de retorn cap a la Salzadella. El camí dels Nàssios és el mateix que hem agafat a l’entrar al terme de Santa Malena però ara el fem en direcció contrària.

El camí travessa una sèrie de pinars de repoblació. Ací l’antic ICONA va expropiar terres ermes i va fer una tasca de repoblació amb pins. La gran majoria dels pins són pins blancs però també trobem altres classes de pins que no acabem d’identificar i, entre ells, creixen algunes carrasques i algun roure.

Però no seguim massa tros el camí dels Nàssios i de seguida trenquem avall per una pista que baixa a buscar el barranc del Pou del Roure, el travessa, i continua remuntant-lo per l’altra banda. Al barranc passem per una raconada on, pot ser, hi havia un pou per les restes que es veuen. El que sí hi ha són roures, no formen un bosc pròpiament dit però trobem exemplars adults que creixen a les parts més fresques.

Seguim la pista fins que acaba, just quan acaba el pinar de repoblació, als peus de la Serrancanes, la serra que separa els termes de Santa Malena (i Alcalà) del de la Salzadella, el punt més alt de la qual i d’on pren el nom és el Tossal d’en Canes. Tant esta com els tossals anteriors de les Talaies sovint a la cartografia oficial apareixen retolats com a «Serra de la Vall d’Àngel» (o Valdanxer en una transcripció corrupta de la mateixa), però la Vall d’Àngel pròpiament dita és la vall que hi ha entre la Serrancanes i les muntanyes de Murs, que la separen d’Alcalà.

Deixem enrere la pista i pugem per una senda que mou recte entre els pins alineats fins que deixem enrere el pina i eixim novament al coscollar que s’estén per tots els tossals que no han estat replantats de pinar. La senda ens puja a enllaçar amb la senda del mas de Fenàs que seguirem a la dreta obligatòriament perquè a l’esquerra, cap a lo Fenàs, es troba totalment tapada pel coscoll.

La senda ens puja a la divisòria d’aigües, en un colladet on enllaça el sender que ve des del Tossal d’en Canes pel Tossal Pelat i on puja també des de la Salzadella l’assagador Real que baixa pel costat del barranc de Coma Cabrera. El seu traçat s’ha netejat fa poc i una paleta convida a baixar però nosaltres seguirem el camí del Tossal Pelat cap al nord, també ample i recentment netejat.

Seguim el camí fins que ens trobem ja prop del corral de la Porrona. Ací deixem el camí principal, que segueix recte a enllaçar amb el camí asfaltat de Santa Malena, just al coll on hem passat abans, i trenquem a l’esquerra passant per davant de les parets del corral de la Porrona per a buscar el Carreró de la Canal. Un cartell ens ajuda a seguir en la direcció correcta.

Senda de baixada per la cara sud.

Baixant cap a les Estalaes.

Camí de la Cova d'en Cubells.

Camí dels Nàssios.

Pista del Pou del Roure.

Pujant cap al Tossal Pelat amb la Talaia Grossa de fons.

Senda del mas de Fenàs.

Camí del Tossal Pelat.

El sender que seguim fa la volta al tossal per ponent, deixant un senderol poc evident que baixa cap al pla, i enfila per dalt l’estret Carreró de la Canal.

Entrem així al Carreró de la Canal, una ampla obertura entre les penyes calcàries i on la dificultat d’accés i l’estar situat a la cara nord ha facilitat la conservació de la vegetació original. Així ací trobem un carrascar ben estructurat, format per carrasques grans amb tot l’acompanyament florístic característic dels carrascars termomediterranis com l’arítjol, la rogeta, l’alborcer, ... entre d’altres, però el fet de situar-se en una ombria fa que no aparega el margalló (present a la solana just abans d’entrar al Carreró), el romer o l’argelaga. D’altra banda trobem algunes espècies pròpies dels carrascars mesomediterranis com l’heura i lligabosc. Estem doncs en un paratge

especial que ens transporta a una altra època quan els carrascars cobrien totes les serres i terres que hem caminat.

Travessem el Carreró de cap a cap fins que acaba, dalt de la capçalera del barranc de la Fonteta. Hauríem de tornar enrere per a mirar de baixar per la senda que davalla a buscar l’Assagador Real però decidim baixar camp a través a buscar els bancals treballats que hi ha al pla, a la falda dels tossals doncs no sembla massa difícil ni massa tapat. Així que ens disposem a fer la part més aventurera de la ruta ara al final.

La baixada no és difícil però presenta algun pas complicat on cal posar les mans i despenjar-se. A més, fugint de la vegetació, optem per buscar les penyes i també optem per baixar per un pedregal que ens evita les punxades fins que ens trobem a la falda del tossal. Des d’ací ens queda només un curt tram per a arribar als primers bancals treballats i mirem d’arribar pel lloc on menys malea hi ha, i quasi ho aconseguim. Al final només ens haurem de punxar una vintena de metres per tal d’arribar al cap de dalt d’un bancal d’oliveres que hem de travessar del capçal al bassal per a arribar a l’entrador que li dóna accés i per on nosaltres continuarem.

Desviament al Carreró de la Canal.

Senda al Carreró de la Canal amb la Salzadella de fons.

Començament del Carreró de la Canal.

El Carreró de la Canal.

Baixada camp a través des del Carreró.

Barranc de la Fonteta per on hem de baixar.

Desgrimpant el barranc ...

... i baixant pedreres.

Falda de la muntanya als peus del Carreró que queda dalt.

Tros tapat de malea per a arribar als primers bancals.

Seguim l’entrador que puja a la partida dels Reguers, on ens trobem, i que ens portarà a l’ample camí asfaltat de les Gatelleres per on hi ha traçat l’itinerari de la «Via Augusta», ara sense manteniment. Per ací també anava l’antic camí d’Alcalà que passa pels peus de la Serrancanes. Nosaltres el seguim cap a la Salzadella on arribem en poques passes després de travessar el barranc de la Font d’en Seguer on trobem alguns exemplars grans de carrasques i un rodal d’oms joves.

Entrem a la Salzadella i cal travessar el poble per a eixir-ne pel camí de Santa Malena o de les Estalaes. Eixim pel camí asfaltat fins que arribem a un peiró trencat on seguim a l’esquerra entre un camí vorejat d’arbres que ens porta al començament del Bovalar, des d’on hem començat a caminar.

Finalitzem així una ruta que ens ha sorprès gratament tant per les bones vistes de la Talaia Grossa com per l’espectacularitat del Carreró de la Canal.

Camí d'accés als Reguers.

Camí vell d'Alcalà i "via Augusta".

Entrant a la Salzadella.

Camí de Santa Malena.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

Salzadella: volta a la Talaia Grossa
La Salzadella al Tossal d'en Canes
de la Salzadella als Revoltons i l'ermita de Sant Josep

Més informació:

• Ajuntament de la Salzadella
• Àlvaro Martí, Mª Teresa (2006) Toponímia dels pobles valencians: La Salzadella Ed. AVL accessible a la web.
• Muñoz Badía, Ricardo (1996) El Maestrazgo, L'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Antinea, Vinarós
• (1910) Minuta del MTN de Salzadella IGN
• (1938) Minuta del MTN de Salzadella IGN
• (1910) Minuta del MTN de Santa Magdalena de Pulpis IGN