dissabte, 24 de maig de 2014

DE TALES A LA COVA D'ANACLETO PER L'ESPINO


A Tales un grup d'aficionats al senderisme des de fa uns anys es ve dedicant a recuperar velles sendes. Així van començar netejant i reobrint el camí Entre Rius i el que puja a l'Espino. Fa poc van recuperar el camí que des de la Priora va al corral d'Escrig per Xautena i recentment han obert una nova senda de pujada al Montí i una altra que passa per la cova d'Anacleto. La resta de camins ja els coneixíem però estes dos darreres no, així que calia fer una ruta per a xafar-les.
Després de baixar el track de tiomario que passa per la cova d'Anacleto, allí que ens n'anem a bon pas per a fer una ruta que ens prometíem llarga i dura, pujant a l'Espino i quasi quasi, al Montí.
Tales.
Eixim de Tales pel camí d'Aín, que puja per les pallisses i passa per la porta del Cementeri. Este camí l'hem fet moltes vegades i la coneixem prou bé i per això ens sorprén vore alguns pins grocs, amb les pinotxes seques i que segurament no sobreviuran. Es tracta de pins rodenos, més exigents en humitat i què per això pateixen més la sequera que els pins blancs que no han brotat però no semblen massa afectats, almenys no tant com els que vaig vore dimecres passat per Artana.
Seguim una pista traçada per damunt del vell camí fins que s'acaba i continua el vell camí de ferradura, empedrat, que baixa cap al barranc d'Aín, el travessa, i puja per l'altre costat entre uns bancals d'oliveres.
Camí d'Aín.
Trobem ací una pista que substitueix al vell camí i la seguim remuntant el barranc d'Aín. El camí (i el barranc) com el seu nom ens diu, baixa des d'Aín, per les Vinyes però nosaltres no arribarem tant lluny i quan arribem a una caseta sota el pinar ens desviem a l'esquerra per una senda que puja enganxada a la tanca.
Pista al camí d'Aín.
Deixem enrere els gossos que ens lladren, sortosament des de darrere del tancat, i seguim les passes d'un corredor que venia de cara però ha fet el mateix que nosaltres i ha trencat amunt cap a la font del Montí.
La senda puja entre bancals. De fet no és més que això, un camí que anava antigament als bancals que baixaven des del Corralet. Fa uns anys es va recuperar per a poder passar des del camí d'Aín al camí d'Artana i cada vegada està més xafat i més clar.
Camí entre vells bancals.
Pugem cap al Corralet on deixem a l'esquerra un camí que per dalt del llom torna a Tales, i seguim recte baixant un poc fins que arribem a la font del Montí.
Normalment a la font sempre hi ha algú omplint aigua o a les tauletes del davant, ara no hi ha ningú, pot ser siga casualitat o és que som molt matiners.
Aprofitem l'ocasió per a fer un glop d'aigua i continuem camí per la pista formigonada que ha substituït l'empedrat del vell camí d'Artana.
Font de Montí.
No anem molt lluny per la pista doncs de seguida trobem a la dreta un camí de ferradura marcat amb una fita que puja cap a l'Espino. Este camí, recuperat amb molt d'encert, puja fent voltes fins arribar a uns bancals d'ametlers i oliveres treballats on es troba amb una pista que és per on pugen els amos.
Passem pel mig i per la part de dalt continua la vella senda que enfila amunt per la vessant coberta de pins jòvens.
Bancals treballats.
El camí puja cap a l'aljub i cova de l'Alto. Voreja la falda de la muntanya per a prendre altura fins que arriba a l'alçada de la caseta i aljub de l'Alto que es troben a una lloma estreta. Però la senda a l'Espino no segueix ixe camí. Arriba un punt on trenca a l'esquerra i puja amb una forta pendent sota un espès pinaret jove, on els pins quasi no poden créixer de junts que estan.
Camí a la Cova de l'Alto.
Sota els pins, i buscant un llomet rocós continua la senda fins que arriba a una llarga lloma que enllaça amb el cim de l'Espino. Ací la roca es troba a flor i no hi ha quasi terra i per tant els pins no poden créixer. Només el romer arrela bé, però ara es troba mig sec, com si en conte de maig estiguerem a finals d'agost.
L'Espino al fons.
Abans d'arribar a l'Espino encara ens queda passar vora un avenc, cosa gens estranya en estes muntanyes calcàries, completament foradades per dins. Després hem de posar les mans per pujar unes roques i ja quasi estem a dalt. La darrera vegada que vam passar no ho vam fer, ens vam estalviar el cim continuant per la dreta però paga la pena pujar tot i no tindre massa vista.
Vèrtex de l'Espino.
Arribem al vèrtex geodèsic. Quan el van ficar la vista devia ser bona però ara queda tapat pel pinar i cal fer unes passes fins al cingle que queda a llevant per a poder vore alguna cosa.


La vista està presa abans d'arribar a l'Espino.
Com que ja coneixem la vista i els qui van davant han passat de llarg continuem baixant cap a un collet on hi ha una gran fita de terme.
Cingles de l'Espino.
Arribem a la fita i ens reagrupem. Fins ací pujava fa anys la senda i des d'ací fins al vèrtex era tota una aventura anar, sortosament ara la senda està clara, ben enfitada i neta i fa goig passar.
Piló de terme.
A bon pas baixem cap a la Priora doncs la ruta és llarga i no estem per perdre el temps. La senda de baixada és prou costeruda i cal parar també atenció a la pedra solta i la terra per no fer un mal pas.
Baixant a la Priora.
Arribem a la Priora i busquem la senda a la Cova d'Anacleto. De primeres ens equivoquem un poc, i passem per davant l'aljub però de seguida veiem que eixa és la senda de Xautena per on ja hem passat, així que en conte de còrrer tant ens aturem a llegir les paletes que ens diuen on queda cada cosa. Les paletes són un poc menudes, però això no és cap problema, el que sí que pot ser-ho és que estan mig esborrades, el sol i l'aigua mengen molt i si algú se'n recorda no estaria mal portar darrere un retolador per a repassar les lletres.
Aljub de la Priora.
El camí a la cova es troba marcat amb dos ratlles blanques i puja per un tossalet des d'on, mirant enrere, es veu el cingle de l'Espino.
Senda a la Cova amb l'Espino al fons.
El paisatge la veritat és que no canvia molt: un pinar de pi blanc, ja grandet, que creix al lloc on estaven els vells bancals d'oliveres i garroferes.
Arribem així a la cova d'Anacleto i baixem. No entrem molt perquè el sostre sembla prou inestable.
Cova d'Anacleto.
Quan anem a reprendre la ruta criden per telèfon a Joan. Es tracta d'un imprevist urgent i encara tenim hora i mitja fins arribar al poble. Continuem la ruta que portàvem però a bon pas per tal d'arribar el més pronte possible al camí d'Artana per on retallarem la ruta de tornada a Tales.
Des de la Priora anem seguint la ratlla de termes de Veo i Tales, i per ella continuem passant per una altra grossa fita de terme abans d'encarar una baixada entre vells bancals, per un morret que domina el barranc de Xotena d'Artana.
Baixant amb el barranc de Xotena al davant.
Arribats ací el camí fa un gir brusc, seguint la ratlla de Tales i Artana i baixa cap al colladet de Tales, que diuen a Artana, supose que a Tales hauria de ser el colladet d'Artana.
La senda baixa entre bancals aprofitant els camins per on pujaven a treballar-los. Així anem enllaçant uns camins amb altres fins que comencem a trobar bancals d'oliveres abandonades no fa massa temps.
Baixada al camí d'Artana.
Un poc més avant trobem el camí d'Artana (a Tales). A un centenar de metres a la dreta nostra queda el colladet de Tales, un ample collet voltat de bancals d'oliveres encara treballats i per on passa el camí. Des d'aci naixen també un parell de camins més, un que puja al Carro i un altre que baixa pel d'Isidoro cap al Maset per on pensàvem seguir la ruta.
Camí d'Artana. Al fons l'Espino.
A partir d'ací el camí és planer i fàcil. No solem seguir-lo perquè el vell camí ha estat substituït per una pista i es fa llarga i avorrida, al menys per anar a peu, no així per a les bicicletes que sovintegen.
Deixem a l'esquerra la senda que per la Priora puja a l'Espino. Deixem a la dreta el camí del Pinet que baixa al Maset. Passem per la vora d'una caseta construïda a la manera d'una barraca valenciana però amb sostre d'uralita, i un poc més avant entrem a una zona argilosa que amb el temps que fa que no plou s'ha tornat polsosa.
La pols del camí.
Conforme caminem anem alçant pols, i és que al camí hi ha ben bé mig pam. Ens recorda el que conta la gent major de les carreteres antigues de terra on el pas constant de carros amb rodes de ferro desfeien les pedres i deixaven un bon toll de pols.
Cavalls al camí d'Artana.
Deixem a la dreta el camí que per les Clotxes baixa al Maset i un poc més avant ens creuem amb una rècua de cavalls que venen de Tales. Un poc més avant passem per l'entrada del camí de l'Alto i per davant de la font de Montí, ara sí amb gent omplint aigua.
Camí Artana  vora el barranc del Fusero.
A partir d'ací el camí està totalment formigonat i vorejat de bancals d'oliveres. Portem a la dreta el barranc del Fusero que ens separa del Montí, i per l'esquerra queda el llom que s'estén des del Corralet, que ens separa del barranc d'Aín.
Arribem a un punt on la pista baixa fent revoltes però el camí vell va recte, retallant les revoltes, innecessàries per a persones i cavalleries doncs per ací també han pujat els cavalls que hem vist abans.
Arribem així a un encreuament de pistes. Des d'ací puja la pista de les Vinyes o de l'Ullastre barranc amunt cap a Aín, i també continua la pista que portem cap a la Falda del Montí. Nosaltres seguim el vell camí que enfila recte a Tales.
Selfie?
El camí baixa al barranc d'Aín just quan es junta el del Fusero i continua un tros per dins fins que ix per l'esquerra. Ací una nova pista ha aprofitat la traça del camí antic i per unes formacions de rodeno arribem al cementeri de Tales.
Arribant al cementeri.
En fi, una ruta bonica però que hauria estat més completa amb la pujada al Montí que queda pendent per a un altre dia.

Ací està el track:


I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

tales - benarrai - bc ain - ft montí - mogenta crònica ací
la gronsa - les clotxes - cova l'alto - espino crònica ací
tales - penya negra - basseta crònica ací
i penyes altes - penya parda - corral xotena crònica ací; que es queda a uns metres del track però permet fer moltes combinacions.

Més informació:

2 comentaris:

  1. ¡Hola Xavier! Bonica ruta i ,per supost, agrair la dedicació desinteresada de la gent que voluntariament ha netejat i recuperat antigues sendes i camins que ens permeten recórrer llocs que d'altra manera esdevindrien a l'oblit.
    Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí. A vore si aconseguisc saber qui són i agrair-los-ho personalment.

      Elimina