LLUCENA: NOVES SENDES PER VELLS CAMINS. DEL MAS DE GALAPO AL MAS DE BERNÚS.

Ramiro sempre li ha tingut un carinyo especial al riu de Llucena, així que quan Jose Querol va penjar una ruta novedosa al voltant del riu Llucena de seguida que ens la vam apuntar per anar a fer-la. Però Ramiro no va poder esperar i el diumenge passat ja va anar a fer-la així que nosaltres, aprofitant que hui no podia vindre, hem anat per a què no ens ho conten.

Hem començat la ruta al mas de Galapo. Per ací passa la ruta dels Molins d'Aigua que forma part dels Caminos Naturales que proposa el ministeri arreu de l'estat.
Eixim des de l'era del mas seguint la pista que duu al naixement del riu Llucena, deixant a la dreta el camí que entra al molí del Ros, per on continua el camí traçat.

Era del mas de Galapo.

Continuant per la pista una trossada més avant retrobem la ruta dels Molins que puja des del Molí del Ros i, uns metres més avant i després d'una corba es troba l'inici del camí que puja al mas d'Olària per la Font Podrida.
Este camí, recentment recuperat i netejat, es troba abalisat amb unes marques blanques i blaves que ens acompanyaran fins al mas d'Olària.

Inici del camí de la Font Podrida.

El camí puja en diagonal travessant uns paratges on encara es veuen les senyals del foc que va arrasar esta part del riu fa vint anys. Per sort hi ha parts que s'han recuperat i d'altres que es van salvar conformant bosquets acollidors.
El camí travessa un barranquet i puja per una vessant coberta de matolls abans de girar per entrar a l'Ombria on hi ha un d'eixos pinars madurs que es van fer escàpols del foc. Curiosament la partida s'anomena el Bosquet.

Senda desbrossada.

El camí continua remuntant el barranc del Bosquet (com ve retolat als mapes) o de la Valentina, que baixa directament des del mas d'Olària, que ja es veu al capdamunt. Passa sota el mas de la Valentina, on pujava directament el camí vell. Ara però el camí recuperat és un poc més llarg però paga la pena doncs passa per la font Podrida, quasi al bell mig del barranc.
La font són dos pouets l'un amb una pica de pedra a manera d'abeurador feta l'"año de la victoria 1939" com es pot vore encara escrit al ciment.
Ací deixem un ramal, també net, que travessa el barranc i enllaça amb la pista de la Corralissa, que queda uns metres per dalt. Eixa és una bona opció per acurtar la ruta, retallant per la Corralissa fins al mas de la Fos per pista, però ens perdrem la part més interessant de la ruta.
Des de la font, voltada d'oms joves, cal muntar una forta costera fins al mas de la Valentina. Tota esta zona d'ombria està clapejada de roures que, tot i això encara no formen un bosc.

Mas de Valentina.

Arribem al mas de la Valentina, quatre cases voltades de pallisses, corrals i solls, penjades en un contrafort del barranc. Els bancals que s'estenen als seus peus a dures penes degueren ser suficients per a alimentar a les famílies que hi van viure i el primer que ve a la ment no és com viurien els seus veïns sinó com van arribar a bastir un mas en eixe lloc. Segurament pels hortets que hi hauria baix a tocar de la font.
Des del mas el camí comença a pujar una llarga costera fent revoltes. Com que ja estem molt amunt comencem a vore bona part de la vall del riu de Llucena que s'obri pas entre la Lloma Bernat i el Cabeço Roig, excavant un profund congost de 700 metres de desnivell, un dels més impressionants dels molts que hi ha als voltants de Penyagolosa.

Quan ja hem assolit quasi els 900 metres d'altura el camí comença a planejar enfilant cap al mas del Pelegrinet.
A partir d'ací el paisatge canvia doncs eixim de la zona cremada i entrem a la part que es va salvar de l'incendi. Els pins i les carrasques ens ho recordaran continuament.

Mas del Pelegrinet.

Abans del mas enllacem amb la pista que ve des del mas de la Costa i és que el mas del Pelegrinet no està abandonat com la majoria dels què passarem, els bancals estan cuidats i treballats, la font netejada, les cases dretes i uns gossos ens avisen que ací hi ha gent.
Arribem al mas i trobem el masover, veí de Llucena però que ja jubilat fa quasi més vida ací que al poble, com hom pot comprovar per la faena feta als voltants. El saludem i ens entretenim xarrant amb ell. Li preguntem també qui ha sigut el promotor de la neteja i recuperació dels camins i ens informa que ha estat una iniciativa particular d'uns lluceners. La veritat és que sorprén la faena que han fet desinteressadament recuperant els vells camins, despedregant-los i marcant-los. Un treball encomiable i que es molt d'agrair per part de tots els que ens agrada caminar.
Després de l'estona de conversa continuem camí passant per dalt d'una foieta on encara hi ha bancals treballats. Per la banda de dalt està la font del mas; un pouet emblanquinat d'on raja un fil d'aigua a una pica de pedra per a omplir més tard una bassa per a regar unes taules d'horta. Tot un exemple d'aprofitament però que enguany, malauradament està tan pobra d'aigua que la bassa està seca.

Camí del mas d'Olària.

Quan deixem enrere els bancals treballats travessem un bosquet de carrasques, algunes ja grandetes, i passem per la vora d'un parell de roures que fa goig vore.
El camí puja un poc i enfila cap al mas d'Olària, ja quasi a tocar nostre. Per dalt nostre passa el camí dels Nevaters que des del mas de la Costa puja a Penyagolosa per la Lloma Saltadora. Per este camí passen el PR-CV-79 i el PR-CV-328 . Cal dir que esta pujada n'és una bona alternativa, bonica i sempre per senda.
Arribem als bancals de baix del mas d'Olària. Ací és on comença el barranc del Bosquet. El camí fa la volta pels bancals fins que puja a l'era del mas.

Mas d'Olària.

Des de l'era del mas d'Olària les vistes són magnífiques: tota la vall del riu s'estén als nostres peus, més enllà la Plana i tancant-la pel llevant la mar que es confon amb el cel blau.

Ací al mas d'Olària passa el PR-CV-328 però ho fa per baix de l'era i no es junta amb el nostre camí fins uns centenars de metres més endavant.
El camí segueix planejant entre pels vells bancals fins que enllaça amb el PR, ací travessa un collet rocallós i continua pels bancals de la Canaleta cap a la font del mateix nom.
I anant cap a la font ens trobem un caminant, que per estes terres tan solitàries fa alegria de trobar. Quan ens creuem ens aturem a xarrar amb ell. Està fent el mateix camí que nosaltres però en direcció contrària i ens explica que qui ha netejat les sendes han estat voluntaris que han posat les seues mans i màquines i d'altres que han contribuït amb diners per a comprar la gasolina i les serres que s'han trencat. Tot un treball desinteressat i col·laboratiu. També ens conta que coneix José Querol, l'autor del track que estem fent.
Després de demanar-li que transmeta als voluntaris que han netejat els camins la nostra admiració i enhorabona continuem camí cap a la font.

Senderista solitari.

Arribem a la font de la Canaleta, sempre abundant d'aigües (o almenys quan jo he passat per ella) i la trobem seca. Fa pena vore la pica buida i la bassa-llavador eixuta.
Passem sota la noguera que creix vora la bassa i enfilem cap al mas de la Canaleta que, com el d'Olària, es troba completament assolat. Només les parets aguanten el pas del temps esperant la propera nevada o ventada que les farà caure.

Font de la Canaleta.

A la Canaleta entra una pista des del mas de Bernús que s'ha superposat en bona part al vell camí. El traçat del PR continua per ella però fa una drecera passant per la porta de Casa Paula.

Casa Paula.

Per la vora de la pista encara es troben alguns bancals treballats, segurament per la societat de Caçadors per a donar quemenjar a les perdius. A la nostra esquerra queden els Canterons de Miralba, una sèrie de penyasegats foradats per coves. Més amunt i per darrere queden els cingles de la Lloma Saltadora, punt més alt del terme de Llucena, ja camí de Penyagolosa.
Arribem així a vista del mas de Bernús. El mas de Bernús és una gran masada que s'alça sobre un tossalet i l'ocupa totalment com si d'un poblet es tractara. A la banda de baix hi ha la font, també emblanquinada, que aboca l'aigua a un llavador i una bassa.
De la vintena llarga d'edificis només un parell sembla que tenen sostre i cap d'ells sembla arreglat i és que si pujar a peu al mas no és fàcil arribar en cotxe tampoc i cal fer una gran volta des de Llucena.

Mas de Bernús.

Nosaltres però no arribem al mas, uns metres abans trenquem a l'esquerra i agafem el vell camí que baixa des del mas al riu, el camí que feien els veïns del mas per anar al poble cada vegada que era menester: una vegada a la setmana o al mes, o fins i tot menys si no calia.
El camí baixa entre bancals erms fins que arriba a una casa assolada vigilada per dos grans carrasques que fan de centinelles. A partir d'ací comença a baixar entre el carrascar que s'estén per la solana del barranquet de la Font de la Cervera.
Este tram de camí es troba molt ben conservat i podem vore l'empedrat original i algunes grasades per a facilitar la baixada. Es nota que fou un camí important i principal on els veïns del mas de Bernús (i d'altres) van invertir moltes hores en arreglar-lo per a que estiguera sempre en les millors condicions malgrat les pluges i nevades i és què este era el cordó umbilical que els unia al poble.

Camí del mas de Bernús.

El camí baixa al barranc i el travessa. Ací la vegetació canvia i les carrasques deixen pas als pins i travessem l'ombria del tossal de Peret, coberta per una bonica pinada amb alguns exemplars que fa goig vore.

Pinar a l'ombria del Tossal de Peret.

Conforme eixim de l'ombria el pinar va esclarissant-se i deixant pas a ginebres i savines fins que arribem a un tall a la muntanya per on passem a l'altra banda.
Només travessar-lo se'ns obri davant dels ulls la vall del riu Llucena, amb el poble al fons i si mirem bé podem vore quasi tot el què encara ens queda i bona part del què ja hem fet.

Vall del riu Llucena.

Després d'una estona esguardant el paisatge comencem la baixada seguint les voltes que fa el vell camí que baixa decidit a buscar el mas de la Fos, davant nostre però encara molt avall.
Tota esta part està completament desarbrada i es troba colonitzada per les argelagues i el romer que semblen de les poques plantes capaces de crèixer entre les penyes.

Baixada a la Fos.

Arribem així al mas de la Fos format per un grapat de cases de les quals només una està arreglada com a habitatge de cap de setmana, la resta estan quasi completament assolades.
Passem per la vora de l'era del mas, on arriba la pista que puja des del riu i que continua cap a la Corralissa (i la font Podrida). El camí però passa només de gaidó per les cases i continua avall cap al riu.

Mas de la Fos.

Més avall travessem la pista, just on deixa un ramal que entra cap al Pla de Perol. A partir d'ací el camí baixa fent revoltes per un rellomet rocallós que baixa cap al riu fins que aboca novament a la pista cent metres abans de fer cap al riu.

Arribant al riu.

Quan arribem al riu seguim la pista que corre per dins riu avall. Este tram s'ha escapat dels incendis i trobem una vegetació ben variada on destaquen els boixos que creixen en alguns rodals.
El camí continua entre cingles i roques que conviden a alçar la vista per admirar el racó tan feréstec on ens trobem. Per sort la pista és bona i no cal patir de fer un mal pas.

Pista vora el riu Llucena.

Passem vora el toll de les Anguiles que es troba sota la Roca de les Estaques, on hom pot vore una gran falla. Ací el riu sovint duu ja aigua però ara es troba sec. Però un poc més avant arribem finalment a les Fonts on l'aigua brolla en força, tota una alegria després de tants mesos de seca.

Les Fonts del riu.

Vora les fonts hi ha unes tauletes sota uns pins que conviden a seure i descansar. Ací acaba també la ruta dels Molins, però per a nosaltres la ruta encara no ha acabat i ens queda un poc fins al mas de Galapo així que continuem per la pista que puja sota els pins cap al Pla de les Saleres.
Ací trobem alguna gent que passa per la pista i a una parella preguntem pel toll del Salt, on baixem per un senderol que passa per la vora d'unes cases.
Arribem toll avall, al punt on hi ha l'assut del molí Ros, i seguim la sèquia que duia l'aigua al molí.
El riu en este tram està sec i també la sèquia de manera que no cal anar fent equilibris sobre la vora per evitar banyar-se.

Sèquia del molí Ros.

Seguim la sèquia i anem guanyant altura respecte al caixer del riu fins que ens trobem en un engorjat on ja estem prou amunt. Just sota nostre hi ha el toll del Molí i baixem seguim les traces que deixa la gent per anar a nadar.
Un poc més amunt reapareix l'aigua pel riu i el toll es troba ple d'una aigua clara i freda, i un bon grapat de gent està aprofitant-la per a prendre el bany, o això sembla perquè tots estan a les vores i no en veiem a cap que entre.

Toll del molí Ros.

Toll avall baixa un senderol que travessa un parell de vegades el riu i fa cap al molí del Ros, on també arriba la sèquia. Ací tornem a enllaçar amb la Ruta dels Molins i la seguim per la pista que entra al molí fins que enllaça amb la pista principal, ja només a dos-cents metres del mas de Galapo des d'on hem començat a caminar.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes de la mateixa zona:

mas de la costa - roques llises
castell follet - estret - roques llises - arminyà més informació ací
mas de la costa - lloma saltadora

Més informació:

• Escrig Fortanete, Joaquin (coord.) ( 2011) La Llucena masovera 
• Hotel Llucena
• Cartoweb
• Llucena. La perla de la muntanya.
• Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina 
• Muñoz Badía, Ricardo (1996) El Maestrazgo, l'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Antinea