LA LASTRA DES DE VILLAMALUR

Fa unes setmanes em va comentar Pablo que volia fer una ruta per Villamalur aprofitant que maduren les cireres, però diferent de les que havia fet fins eixe moment. Jo li vaig proposar pujar a la Lastra des de Villamalur, una ruta molt interessant però poc frequentada.
Al final ell va decidir fer una ruta diferent i més aventurera i diumenge se'n va anar a pujar a la Ràpita per la cara sud, però com la ruta estava allí vam decidir fer-la eixe dissabte.
Per a recurtar la ruta uns quilòmetres (com sempre anem amb el temps just) vam eixir des de la Caseta del Cantal. Punt de pas del GR-36 i des d'on hem eixit altres vegades.

Caseta del Cantal.

Eixim per la pista que mou davant de la caseta cap a ponent amb la idea de pujar pel mas de Jordan per on hem passat altres vegades, però encara no hem fet ni cent metres que a la nostra esquerra mou una vella senda que puja sota el pinar, així que sense pensar-ho gens pugem per ella (segons el cadastre és este l'antic camí de Segorbe que coincideix en bona part amb la moderna pista de Matet).

Camino de Segorbe.

La senda no està molt xafada però com que sota el pinar no hi ha sotabosc és fàcil de seguir i no presenta cap complicació sinó que és ben agradable xafar damunt la pinotxa humida de les pluges d'anit.
De tant en tant trobem una fita vora el camí, pot ser per a marcar-lo, pot ser per a enfitar les finques que afronten.
Seguint-la arribem a la pista asfaltada de Matet que travessa el Fargueral en diagonal i veiem que la senda continua recte per l'altra banda, i també veiem unes marques de pintura roja als pins que ens animen a seguir amunt.

Senda pel Fargueral.

La senda puja a buscar un rellomet on el pinar deixa pas a les sureres i la senda s'embosca al sotabosc abans d'eixir a la pista que puja cap a la Talaia, ja a la veïna Suera.
Eixim a la pista just quan fa una revolta i continuem recte amunt deixant a l'esquerra los Horcajicos i el mas de Taide. Poc després passem per la vora del Corral del mas de Taide.

Corral del mas de Taide.

Passats els corrals i un poc més avant deixem la pista, que mor sota la Talaia, i seguim una senda que puja en diagonal cap a la Nevera de Cuatro Caminos.

Senda a la Nevera.

La nevera de Cuatro Caminos és la més gran i la més antiga de les sis neveres conservades a la Serra d'Espadà i ha estat netejada i consolidats els arcs i el pou de manera que podem fer-nos una idea de com fou quan estava en funcionament.
La nevera consta de dos portes d'accés, una més amunt per a quan la nevera estava plena de neu, i una segona més baixa amb un accés en trinxera on s'intueixen les restes d'un moll de càrrega des d'on es carregava la neu als matxos per a baixar-la cap a la Plana.
La nevera de Cuatro Caminos fou propietat particular de la família Ximeno als segles XVII i XVIII, passant a d'altres mans. Eren els seus propietaris qui arribaven a acords amb els proveïdors de neu dels principals pobles de la Plana: Onda, Vila-real, Castelló; per tal de vendre la neu als veïns, sempre sota el control del govern municipal que tenia el monopoli de la venda.

Nevera de Cuatro Caminos.

Des de la nevera continuem camí cap a Cuatro Caminos, fent la volta a l'ombria del tossal de la Nevera, sempre sota un espès pinar.

Pista a Cuatro Caminos.

Arribem al collado de Cuatro Caminos on parteixen els termes de Villamalur, Alcudia i Matet. Ací mateix s'encreuen els vells camins de Matet a Alcudia (i a Onda) i el de Villamalur a Algimia (i a Segorbe).
La vessant de Matet es troba ocupada per uns bancals de cirerers ben carregats de cireres que baixen cap a la nova pista que uneix Matet amb Villamalur. Nosaltres seguim el camí d'Algimia com si anarem a la Ràpita.

Collado de Cuatro Caminos.

Pugem cap al coll que separa la Ràpita del Alto de las Orenzas deixant als nostres peus la llarga vall de Xinquer, dominada pel castellet de Xinquer.

Camí d'Algimia.

Arribats al coll el camí vell que seguíem baixa per l'altra vessant cap a Algimia. Nosaltres no el seguim, ni girem a l'esquerra cap a la Ràpita, ja a tocar, sinó que agafem a la dreta per continuar cap a la Lastra passant per l'Alto de las Orenzas.

Coll al camí d'Algimia.

No m'entretindré massa explicant este tram doncs coincideix amb la ruta que fem cada any per pujar als cinc mils d'Espadà, i ja està descrita en un altre lloc.

Senda cap al Carro.

Marxem a bon pas cap a la Lastra. Deixem enrere el capoll rocallós de las Orenzas i ens endinsem al bosc de pins i carrasques que envolten la Lastra abans de deixar el camí principal, que passa per las Umbrías i enfilar la senda que puja al cim.

Vall de Segorbe des de la Lastra.

El cim de la Lastra està cobert d'un espès carrascar i cal acostar-se a les vores i aguaitar entre les carrasques per a poder albirar la vall de Segorbe que s'estén als nostres peus. Si no fora pel carrascar seria un magnífic mirador de la vall.

Cim de la Lastra.

Ens fem la foto de cim i comencem a baixar cap al collado del Tajo mirant de no perdre les traces, com ens va passar el dia dels cinc mils. Esta vegada hem encertat un poc més tot i no haver passat pel millor lloc. Cal seguir sempre la divisòria fins que trobem una ampla franja que baixa entre les carrasques a manera de sargallar.
I és que les vessants de la Lastra estan cobertes d'un carrascar jove, entreverat de pins però carrascar al cap i a la fi, i segurament el més ben format i extens dels que queden a Espadà doncs les carrasques van patir l'atac de la serra i la destral després de la guerra per a fer carbó, igual que els va passar a les roureres i carrascars dels Ports i el Maestrat. El suro de les sureres les va salvar de convertir-se en cendra.

Baixada al collado del Tajo.

Passem pel collado del Tajo des d'on baixa una senda cap a la Cueva Roya i al cap de poc comencem a trobar trinxeres de la lína XYZ molt ben conservades.
Un poc més avant, i a la vora mateix del camí es troba la nevera del Carro o de Matet. Una de les més xicotetes de la serra i què pot ser només fou un pou de neu amb una coberta provisional.

Nevera del Carro.

Deixem enrere la nevera i de seguida ens plantem al Corral Nuevo, bastit vora un ampla collada per on passava l'antic camí de Matet a Alcudia que seguim de baixada per la dreta d'uns bancals ermats.
Per la punta dels bancals apareix el camí, net i clar, que travessa un carrascar que baixa des del Collado del Tajo.

Camí vell de Matet a Alcudia.

El camí acaba a un bancal de cirerers abandonats però que tot i això encara han fet cireres. Poques però ben dolces.

Tastant les cireres.

Enllacem ací amb la nova pista asfaltada que uneix els pobles de Matet i Villamalur, que ens fa de fil conductor de bona part de la ruta. Fins ara hem anat a bon pas i ens ha condit, però Joan ha d'estar prontet a casa i apretem el pas per a què no faça tard. L'asfalt en este cas ens ajuda a anar més de pressa.

Pista de Villamalur a Matet.

Baixem a bon pas per la pista i de seguida arribem a la drecera que enllaça amb el camí vell de Matet a Villamalur, passant per vells bancals abandonats.
Comencem ací la segona pujada del dia, constant però no massa pendent com correspon a un vell camí de ferradura que unia dos poblacions properes. El camí remunta el barranco de Argotalla que poc a poc va quedant més lluny a l'esquerra nostra.

Camí vell de Matet a Villamalur.

La primera part discorre entre un matollar espès on dominen el romer, el coscoll i sobretot l'argilaga però on els pins van fent-se els amos.
Conforme anem pujant la litologia canvia i passem per un racó més humit on regalima l'aigua del Bobanar i la vegetació creix a pler dominant els esbarzers, els roures joves i ginestes, poc comunes a la serra però que ací són abundants.

Raconada selvàtica.

Després de passar el racó més humit la senda puja per un morret calcari fins a assolir una pista just enfront del mas del Catalán. Des d'ací pugem per la pista a buscar els corrals del Collao, per on passa el vell camí i també la nova pista de Villamalur a Pavías.
A la part final de la pujada el matollar alterna amb els bancals d'ametlers i de cirerers ben carregats e cireres.Passem a la vora d'una bassa que recull l'aigua d'un reguer i enfilem el Collao.
A partir d'ací comencem a trobar bancals de cirerers a banda i banda del camí, amb les cireres encara dalt de l'abre tot i què ja han pres bon color.
Arribem així al Collado on s'alça el corral del Collado i enllacem amb la pista asfaltada de Pavías a Villamalur.

Arribant al Collado.

El vell camí que seguim baixava per l'altra banda a buscar Villamalur pel barranco Berniches, nosaltres però hem de tornar al Cantal i seguim a la dreta per l'asfalt què és el més curt.
Hi ha també la possibilitat d'agafar una pista que mou ací mateix i que enllaça amb l'asfaltat, estalviant-nos la major part de l'asfalt però que fa més volta, o fins i tot una més curta per on trobem cintes de la I carrera de muntanya de Villamalur que faran demà.

Pista de Villamalur a Pavías.

Seguim un bon tros pel camí asfaltat, deixant bancals de cirerers a banda i banda del camí, alternats amb sureres i pins, fins que fa una tancada revolta a l'esquerra. Aci abandonem l'asfalt seguint recte per un entrador que acaba en una bassa que recull l'aigua de pluja.

Senda per la Solana del Molino.

Des d'ací baixa una senda, a vegades poc evident, amb algunes fites que n'eren més fa uns anys quan la vam enfitar tota per a baixar amb els xiquets (fites que ara han desaparegut misteriosament).
La senda baixa ràpidament sota els pins i sureres fins que arriba al barranco de la Parra. Ací ens trobem amb un dels rodals més bonics de tot el terme de Villamalur i, per extensió, de tota la serra. El barranc porta un filet d'aigua tot i la sequera que patim, i a les vores hi ha una interessant vegetació humida amb avellaners, algun grèvol i salzes.

Senda vora el barranco de la Parra.

Travessem el barranquet i seguim per la senda que a vegades es perd entre el marfull que creix per tot arreu, abans d'enllaçar amb la pista que remunta el barranc, a menys de cent metres de la caseta del Cantal on acabem la ruta.
I com que hem acabat prou pronte tenim més temps per a descansar al bar del poble mirant els ciclistes passar davant d'una cervesa.


Ací està el track:



I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

el prao - catalan - 4 camins  més informació ací
el prao - la santa - el tajar - bco perniches més informació ací
el cantal - nevera de villamalur més informació ací
cinc mils espadà 2013 més informació ací
cinc mils espadà 2014 més informació ací
cantal - gobanar més informació ací
dos mils d'espadà més informació ací
nevera - rapita més informació ací
nevera - estuco - rapita - puntal gordo més informació ací
algimia  - la lastra més informació ací


Més informació:

• Boira i Muñoz, Pascual (2012) Les neveres de la província de Castelló
• Cartoweb
• Barberà i Miralles, Benjamín Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antinea, Vinaròs, 2002
• Llop Goterris, X. (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web