dissabte, 14 d’octubre de 2017

CABEÇO ROIG I LLOMA SALTADORA DES DEL RIU DE LLUCENA


Hui tornem a Llucena amb la idea de fer el «quilòmetre vertical» de l'Ultratrail Ferradura. Amb eixa intenció baixem al riu i aparquem els cotxes a sota del mas de la Fos fins on la pista solen reobrir-la després d'eixir el riu. La idea és pujar pel camí d'Arminyà, per on puja la carrera de la Ferradura, a la Lloma Saltadora passant pel Vincle, els Bassis i la Font Blanca, i baixar per les Graes, el mas de Xiron, la Canaleta i la Fos. Al final però la ruta l'hem fet «un poc» diferent però no per això menys interessant.

 

Aparquem sota el pinar que ací es va salvar de l'incendi. Al nostre voltant creix un pinar adult amb un sotabosc dominat pel boix. Comencem a caminar per la pista que travessa el riu i que han arreglat per poder entrar fins al Castell Follet. La pista travessa el riu unes quantes vegades abans d'arribar al barranc dels Bassis. Un poc més avant hi havia el Castell Follet al lloc on es va fer una cantera que va acabar a una notable formació geològica en un meandre encaixat del riu, i que contava amb un jaciment arqueològic al seu cim i una flora realment notable. Ara només en resta una pedrera abandonada i restes de ferralla de l'explotació.
Però nosaltres no arribem allí. Just on el barranc dels Bassis s'engrava amb el riu de Llucena hi ha un pal indicador del PR-CV-328 que ens indica el punt on el camí d'Arminyà ix del riu i comença la llarga pujada cap als masos. Per l'altra banda ve el camí de la Casa Nova per on baixa l'Ultraferradura que ens acompanyarà en la pujada a Arminyà. Unes marques de pintura roja en forma de ferradura en mostren el traçat.
Riu de Llucena.

Encreuament amb l'Ultra trail de Llucena.

Inici del camí d'Arminyà.
 Comencem a pujar pel magnífic camí de ferradura que remunta en molt poc tros un desnivell considerable. Comença remuntant la vessant esquerra del barranc dels Bassis fins que arriba sota uns cingles. A partir d'ací remunta fent llaçades la pendent. En esta part el pinar deixa pas a una vegetació més oberta de savines i ginebres que s'arrapen a les roques de la vessant.
Passem sota una balma i enfilem l'última part de la pujada. Ací les savines i ginebre s'han cremat i només els segons han rebrotat després del foc.
A la part alta de la costera els carrasquissos voregen el camí que planeja quan s'acosta al mas d'Arminyà.
El mas d'Arminyà s'alça en un dels pocs replanells que hi ha als voltants del riu de Llucena. A l'altra banda del mas hi ha els bancals que davallen formant un amfiteatre cap al barranc dels Bassis. D'esta les clapisses de roca no deixen fer bancals i només algunes grupets de carrasques creixen entre l'herbassar.
Arribem al mas quasi totalment assolat. Dins les cases encara hi ha taules, llits i cànters, molts d'ells colgats sota les parets i teulades que s'han assolat o amenacen amb fer-ho. Ací mai va arribar cap pista i ací es va quedar tot el que hi havia quan els darrers masovers van marxar.

El camí d'Arminyà.

El Castell Follet i els cingles de la Casa Nova de l'altra banda del riu.


Les ferradures de l'Ultraferradura.

Planells del mas d'Arminyà.

El mas d'Arminyà.
 El PR i les ferradures trenquen a l'esquerra passat el mas, buscant el barranc dels Bassis. Nosaltres girem a la dreta per a buscar l'aljub del mas per on passa el camí a les Roques Llises.
L'última vegada que vam passar estava més tancat que no ara, es veu que cada vegada passa més gent i ara el camí està més clar, encara que este és un camí que mai s'ha arribat a perdre.
La senda s'encamina a un grau que salva un cingle per l'únic pas possible. Ens trobem ja dins del terme de Xodos i planegem un poc salvant per una punta la llarga lloma del mas d'Otrelles. A la nostra dreta però molt avall corre el riu de Llucena obrint-se pas per l'Estret i de l'altre costat queda la Lloma Bernat difuminada per la boira.
Aljub d'Arminyà.

Grau per a salvar la lloma d'Otrelles.

Arminyà des del grau.

El roure d'Otrelles.
 Deixem enrere la solana i passem a l'ombria d'Otrelles on la vegetació canvia radicalment. El primer que trobem és el gran Roure d'Otrelles, indultat en totes les tales de les darreres dècades, que s'alça gran i orgullós entre pins i carrasques. Més avant entrem dins del pinar de pi negral que creix a l'ombria d'Otrelles.
Travessem el pinar amb exemplars grans, mentre el camí va baixant cap al barranc de la Fontassa a poc a poc. De l'altra banda s'alça mig tapat per les boires el mas de les Roques Llises.
Arribem a un punt on un camí continua recte mentre que el més fressat baixa a buscar el barranc. El primer entra a la Fontassa des d'on es pot continuar al mas de les Roques Llises. Nosaltres seguirem el segon, més curt, que travessa el barranc pujant per l'altra vessant.
A la vessant de la solana no hi ha pinar. Només alguns arbres creixen entre els antics bancals del mas. El camí munta entre els bancals fins que arribem al davant de les dos cases del mas de les Roques Llises. Ací ens aturem a fer un mosset i un glop de mistela, i ací ens trobem també Francesc Garcés que s'està al mas de la família.
Xarrant amb ell ens explica per on hem d'agafar el camí de la Carrascosa que ell mateix va netejar. També ens diu per on anaven els antics camins que des de la Fontassa passaven a la font Blanca i el Polit per Otrelles, o pujaven al Tossal Pelat. Ara tots dos estan perduts encara que qui els coneix (com ell) encara els pot seguir i, si hi ha sort i amb ajuda, es podran recuperar. Fa goig parlar amb un enamorat de la terra que, a més, fa per conservar i recuperar els antics camins.
Ombria d'Otrelles.

Pujant a les Roques Llises.

Mas de les Roques Llises.

Ens despedim continuant ruta perquè encara ens queda molt de camí per davant. Continuem per l'era del mas, tal i com ens ha dit Francesc, i per allí trobem net i enfitat el camí de la Carrascosa.
El camí passa als peus de la Roca Blanca travessant un sargallar per entrar després en un bosc de carrasques que ens acompanyarà quasi tota la pujada.
Quan ja estem prou amunt entre les boires veiem la Roca Blanca, i al seu damunt un parell de cabres que guaiten des de l'altura quasi com si estigueren posant per a una foto. Llàstima de no dur una càmera de fotos bona!
Quan arribem a la lloma de la Carrascosa el camí es fa més planer i les boires comencen a quedar enrere i avall. El sol despunta dalt dels nostres caps i ens acompanya mentre fem l'última part del trajecte que ens separa del mas de la Carrascosa.
Sargallar als peus de la Roca Blanca.


Les Roques Llises.

Camí de la Carrascosa.

Cabres a la Roca Blanca.

Lloma de la Carrascosa.
 Arribem al mas, abandonat i mig assolat. Al dintell d'una finestra hi ha una data, el 1885, pot ser la data de la darrera ampliació quan la vida al mas era pròspera i el futur es veia amb optimisme. Ja fa anys que aquells anys van passar i, ací com en altres llocs, els carrascars que li donen nom van ser talats per a carbó abans d'abandonar definitivament el mas. Una vella pista ara esborrada pel pas del temps n'és el darrer testimoni, però d'això fa ja més de cinquanta anys.
Des de l'era del mas es veu perfectament Penyagolosa que alça la seua testa al sol i al vent i per dalt la boira. Des d'ací també continua el camí a enllaçar amb el que puja des de la Noguereta al mas de Montoliu per on passa un dels senders locals de Xodos. Nosaltres no el seguirem sinó que ens desviem a l'esquerra per a pujar al capoll del tossal de la Carrascosa.
Pugem fàcilment camp a través entre les savines i ginebres que creixen a les parts altes. Coronem fàcilment el tossal i baixem cap al collet que ens separa del Cabeço Pelat, davant nostre.
Mas de la Carrascosa.

Capoll del Tossal de la Carrascosa.

El Cabeço Pelat des del tossal de la Carrascosa.

La Roca de l'Àliga i el Marinet per dalt de la boira.
La baixada no és tan fàcil primer perquè hi ha més pendent i després perquè arribem a una zona on els pins jòvens creixen dificultant el pas, així que busquem la senda que puja des de la Noguereta.
Arribem a la senda però només la seguim uns metres perquè de seguida trobem a l'esquerra un vell camí que puja cap al Cabeço Pelat. Les traces tan a penes es distingeixen i quan se n'entra al pinar que cobreix a l'ombria el perdem de manera que tornem a pujar al recte cap al cim.
Arribem així a un collet que ens separa del cim principal del Cabeço, que queda a l'esquerra. És eixe el que domina el barranc de la Fontassa i es veu de lluny, però com se'ns està fent tard no ens acostem i decidim continuar recte cap al Pas real d'Aragó per on passa la pista que puja des del Revolcador.
Camí de carro al Cabeço Pelat.

Dalt del llom del Cabeço Pelat.
 Jo ja que estem aprofite per pujar al cim bessó del Cabeço Pelat. Des d'ací el mas de Montoliu queda als peus i per allí se senten tirs d'uns caçadors de perdiu que també naveguen per estes terres.
Continuant la línia de cims pràcticament sense vegetació corone el següent, el Cabeço Roig, a quasi 1400 metres d'altura (1399 per a ser exacte) i què és el punt més alt del terme de Llucena doncs la ratlla entre Llucena i Xodos passa per ací dalt.
Penyagolosa des del Cabeço Roig.

El mas de Montoliu als peus del Cabeço.

El Cabeço Pelat des del Roig.
Des del pelat Cabeço Roig baixe recte a buscar el Contador, per on passa el Pas Real i la pista.
Al Pas ens retrobem la colla i continuem pel Contador cap a la Lloma Saltadora. Ací abans de fer la pista hi havia un contador d'ovelles aprofitant l'estretor del collet que s'obre entre el barranc de la Fontassa, a l'esquerra, i el barranc de les Foietes, a la dreta i ja dins del terme del Castillo.
El Camí Real d'Aragó, pas real d'Aragó o assegador real d'Aragó és un dels grans camins ramaders que des de les terres altes del sud d'Aragó baixa a les terres baixes valencianes i per on històricament han anat amunt i avall les raberes d'ovelles, cabres i demés animals. Fins fa poc encara baixaven al novembre raberes d'ovelles de Mosquerola a extremar a Artana, i retornaven al mes de maig. Ara però ja no sé si en queda cap que passe per ací però s'ha convertit en una ruta freqüentada per senderistes i ciclistes.
Continuem per la pista que ens porta a travessar la Lloma Saltadora, llarga lloma que s'allarga quasi dos quilòmetres. Abandonem la pista quasi al principi de la lloma seguint les marques del PR-CV-79 que, seguint el vell camí dels Nevaters, baixa des de la Nevera del Conde (de Penyagolosa) cap a Castelló. El vell camí per on baixaven els traginers carregats de neu ara no està tan clar com la pista que va paral·lel a ell, però la paret que tanca per llevant el pas ens pot servir de guia per a no perdre'l.
Travessem la lloma seguint el camí dels Nevaters i deixem a l'esquerra el camí, recuperat pels amics dels camins de ferradura de Llucena, de la Font Blanca. Per ací puja l'Ultraferradura i a partir d'ací retrobem les marques blanques i blaves dels amics i les ferradures roges. A partir d'ara ja no abandonarem el traçat de l'Ultraferradura fins que tornem al riu.
Penyagolosa des del Contador.

El pas real d'Aragó a la Lloma Saltadora.

Travessant la llarga Lloma Saltadora.
 Cap a la punta de migdia de la Lloma abandonem el Pas Real d'Aragó que baixa pel Vedat cap al mas d'Agustina. Nosaltres baixem de la Lloma per les Grades seguint el traçat del camí dels Nevaters que ací salva el cingle que tanca la Lloma per l'est en un pas espectacular.
Arribats baix del cingle s'endinsa al pinar i enfila cap al mas del Sabater, però ací mateix trobem a l'esquerra la variant recuperada pels Amics que va directa a la font de la Canaleta pel mas de Giron. Este és el camí que segueix l'Ultraferradura i el que seguirem nosaltres.
Cingle de les Grades.

El camí salvant el cingle.

Desviament al mas de Xiron.

Arribem a la pista de la font Blanca i la travessem continuant per l'ombria cap a la Canaleta. Ací la senda baixa quasi recta una forta costera coberta de pins.
Després de la ràpida baixada arribem a la font on, tot i la seca que patim, encara ix un bon canyo d'aigua que des del pouet aboca a la pica de pedra.
Ací enllacem amb el PR-CV-328 o «camí d'Arminyà», el mateix que hem seguit a l'inici de la ruta, i ho fem cap al mas d'Arminyà encara que no hi arribarem.
En quatre camellades arribem al mas de la Canaleta on encara aguanten dretes les parets del mas i algun sostre. Des d'ací el PR se'n separa del vell camí, recuperat de fa poc que sense perdre altura i sempre entre bancals enfila recte cap al mas de Bernús.
Senda de baixada a la Canaleta.

Les Graes i la Lloma Saltadora.


Font de la Canaleta.
 Seguint les marques blanques i blaves dels Amics i les ferradures pintades arribem al mas de Bernús. El mas de Bernús és la masada més grans dels voltants. Una dotzena de cases s'agrupaven formant dos panys separats per una espècie de carrer. Ara no en queda més que una amb sostre i cap d'elles habitable. Als peus del mas hi ha la font, escassa d'aigua en estos moments que ningú l'escura i manté.
Per davant la font mou una pista que entra cap a la Canaleta, en la mateixa direcció que veníem, i és per ella que continuem però només uns metres perquè de seguida l'abandonem trencant a l'esquerra pel camí de la Fos.
Mas de la Canaleta.

Mas de Bernús des de la Canaleta.

Camí del mas de Bernús.


Mas de Bernús.
 El camí baixa entre carrasques menudes. A la vora d'una caseta que queda a la nostra dreta s'alcen un parell de carrasques grosses que han escapat a la destral i al foc. El carrascar rebrotat ens acompanya fins al barranc de la Canaleta. Travessem el barranc i pugem per l'altra banda on hi creix un pinar de pi negral madur que encara mostra als troncs la marca del foc.
El pinar ens acompanya mentre pugem a un collet. Trasponem el collet i el pinar queda enrere. Davant nostre s'obri la vall que excava el riu de Llucena. A vista d'ocell podem vore el riu i bona part dels masos que s'escampen a les seues vores: la Fos a sota, Mentirola a la dreta, el Pelegrinet més amunt, entre d'altres d'esta banda del riu. De l'altra hi ha el mas de l'Ombria, la Talaieta, la Talaia, ... tots ells vells coneguts.
Camí de la Fos.

Pinar de la Canaleta.

El Cabeço Roig i la lloma de la Carrascosa des del camí de la Fos.
 El pinar queda enrere el matollar de coscoll i argelaga es fa l'amo de les vessants cremades que baixen cap al riu. El camí baixa quasi recte a buscar el mas de la Fos en un vertiginós descens. Vertiginós però gens perillós doncs el vell camí de ferradura, ben traçat i conservat, manté una pendent constant i ens facilita la baixada per les costerudes vessants.
Arribem al mas per la part de dalt i no entrem. Passem pel costat de les pallisses que són totes en terra, i de la casa alta del mas que ha seguit el mateix camí. Només una casa de baix es troba ben conservada.
Baixada (vertiginosa) cap al riu.

Cingles del barranc de la Canaleta.

Mas de la Fos.
Esquivem el mas travessant un bosquet d'oms jovenets que s'hansalvat (de moment) de la grafiosi i continuem baixant un tros més fins que arribem a la pista que puja al mas, just al punt on es desvia la que entra al mas del Pla de Perol.
Travessem les pistes i continuem pel vell camí. A partir d'ací els pins venen a fer-nos ombra. La part baixa del riu es va salvar de l'incendi i fa goig caminar sota el pinar per un magnífic camí de ferradura que baixa fent voltes per a salvar el gran desnivell que encara ens separa del riu.
Conforme baixem el sotabosc de ginebre deixa pas al boix que domina al llit del riu. Tornem a travessar la pista i n'eixim finalment uns metres abans d'arribar al fons del tot per on passa la pista del riu. Ací tenim els cotxes i acaba la ruta de hui, més llarga del que volíem fer però molt més completa i bonica del que havíem imaginat.

Pista del riu.

Ací està el track:



Powered by Wikiloc

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

Del mas de la Costa al mas de Xiron
mas de la Costa - Lloma Saltadora
mas de la Costa - mas de les Roques Llises
Camins de Llucena: camí d'Atzenenta, la Llometa, la Casa Nova i el riu 
L'estret del riu Llucena.
Llucena: noves sendes per vells camins  
de Fanzara a Penyagolosa
XVII pujada de Fanzara a Penyagolosa
Xodos: de la Vega al mas de Montoliu per la Carrascosa i la Canaleja


Més informació:
  • Escrig Fortanete, Joaquin coord. ( 2011) La Llucena masovera 
  • (1909) Minuta del término municipal de Lucena del Cid Ed. IGN
  • Muncharaz Pou, Manuel (1984) Proposición de clasificación de las vias pecuárias de Lucena del Cid  Generalitat Valenciana
  • Escrig Fortanete, Joaquin coord. (2000) Mongrafia de Llucena Ed. UJI
  • Escrig Fortanete, Joaquin (1998) Llucena: una historia de l'Alcalatén Ed.UJI
  • Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina
  • Ajuntament de Xodos
  • Fuster Puig, Pau (2008) Xodos. Mapa del terme municipal. Ed.XO2 naturalment
  • Fuster Puig; Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies
  • Roncero i Ventura, Enric (2006) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tàndem
  • Serrador Almudéver, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. avantpress. I també al blog de l'autor.