dilluns, 1 de maig de 2017

XODOS: DE LA VEGA AL MAS DE MONTOLIU PER LA CARRASCOSA I LA CANALEJA

Aprofitant el dia de festa ens acostem a Xodos per a fer una volta a l'ombra del Penyagolosa. El dia s'ha alçat fresc però clar i convida a caminar sense fred ni calor, així que ben de matí ens encaminem a Xodos i, sense arribar al poble, ens desviem cap a la Vega des d'on comencem a caminar.
A Xodos un grup de gent del poble han estat els darrers anys recuperant els vells camins, i marcant algunes rutes que han penjat els components del CIM Penyagolosa. Nosaltres seguirem una d'estes rutes; el SL-X-05 que puja per la Noguereta al mas de Montoliu, però retallant l'eixida des de Xodos i retornant pel SL-X-8 que torna pel Pou de la Canaleja.

Comencem a caminar pel camí dels Pelegrins però només fem uns pocs passos que el deixem a l'esquerra i continuem recte pel camí de les Roques Llises que en este primer tram coincideix amb la pista que també hi va.
Travessem una portera i seguim uns metres per la pista que de seguida deixem continuant a la dreta pel vell camí més dreturer que puja entre pins i carrasques.
El camí és ample i en molts trams conserva l'empedrat original. Discorre entre carrasques joves que semblen rebrotissos de velles carrasques carbonejades fa algunes dècades.
Quan les carrasques es fan més esclarissades travessem la pista i abandonem el vell camí d'Arminyà (o les Roques Llises) continuant recte travessant també el camí que baixa a la Romera de Dalt abans d'assolir un coll. A la nostra dreta un poc més amunt queda el mas de Miravet i les seues terres són les que hem estat travessant quasi des que hem eixit.
Camí de les Roques Llises o d'Arminyà.

Coll al mas de Miravet.

El barranc dels Flares i Penyagolosa.

La Lloma Bernat.
Deixant enrere el suau llomet davant nostre es troba la mas de Llamba, però entre nosaltres i ell queda el profund barranc dels Flares i el camí del mas de Llamba que ara seguim, més estret però de ferradura, enfila avall fent voltes entre el carrascar.
Moltes carrasques mostre els efectes de la gran nevada d'este hivern; branques partides, cimals trencats, balones tocant terra, arbres oberts són algunes de les coses que anem trobant mentre baixem però sortosament no cap ens impedeix el pas.
Baixant baixant arribem al pou Pardo, xicotet pouet situat sota la roca del Bou al carasol de la muntanya.
El pou ha estat també recuperat amb porta nova que guarda l'aigua dels animals que puguen caure.
Deixat enrere el pou en dos camellades arribem al llit del barranc que baixa sec i el travessem pujant per l'altra banda. El camí va pujant lleugerament resseguint la falda de la muntanya que cau cap al riu de Llucena anomenat ací el Barranc Fondo.
De l'altra banda del barranc Fondo queda la Lloma (Bernat) i a les seues faldes, davant nostre, el Pou de l'Assor bastant més important que el Pou Pardo que hem deixat enrere.
Un poc més avant i amunt pugem una costereta per arribar a l'era del mas de Llamba. Ací fem un descans recuperant forces perquè a partir d'ací tot el camí serà cara amunt fins que arribem al mas de Montoliu i és una llarga pujada seguint l'assagador que des del Pou de l'Assor.
La Roca del Bou .

Pou Pardo.

Barranc dels Flares.

Camí del mas de Llamba.

Mas de Llamba.

El barranc Fondo i el mas de la Moleta.
Enfilem recte per un llomet, entre les parets de l'assegador que retalla la pista que baixa al mas de Llamba fins que arribem a la pista de les Roques Llises, traçada seguint (més o menys) el vell camí al mas.
Travessem la pista i enfilem cap a la Noguereta, conjunt de cases que queda dalt nostre. L'assegador coincideix ací amb el camí del mas de Montoliu.
El camí travessa entremig les cases assolades que poc a poc van convertint-se en un muntó de pedres abans d'enfilar cap al cormo de l'allargassat tossal de la Noguereta.
Més amunt del mas hi ha la cisterna de la Noguereta que encara té aigua i és estrany no trobar cap altra font o pouet perquè als peus del mas hi ha un aflorament de gresos que normalment sol anar acompanyat de surgències d'aigua, en este cas els estrats deuen bascular cap a un altre lloc.
El tossal de la Noguereta està cobert de ginebres i savines i quan arribem a dalt de l'altra banda ens torna a aparèixer Xous, tan prop i tan lluny.
El camí travessa l'allargassat tossal i quan torna a enfilar amunt abandona l'assegador que per la dreta baixa al barranc dels Frares.
Als ginebres i savines s'afigen ara carrasques i alguns pins jòvens, molt afectats per processonària, i que ens acompanyen una curta pujada fins que trobem les traces d'una antiga pista de baixar fusta (o carbó?) que puja des del barranc dels Frares i que seguirem amunt.
Assegador de la Noguereta.

El Marinet des de la Noguereta.

L'Estret del riu des de la Noguereta.

Cisterna de la Noguereta.

Camí del mas de Montoliu.

Penyagolosa des del Tossal de la Noguereta.

Xodos des del tossal de la Noguereta.

Antiga pista per on s'ha traçat el sender.

La serra d'en Galzeran i la mar al fons.
Continuem pujant entre un carrascar carbonejat deixant a la dreta el Pinar de la Carrascosa i a l'esquerra el mas de la Carrascosa, a l'altra banda d'un barrancusset.
Un poc més amunt passem per dalt del Pouet de Detràs de la casa.
Continuem pujant d'una manera menys marcada per les faldes del tossal de la Carrascosa que deixem a l'esquerra mentre que a la dreta queda el barranc del mas de Montoliu, que s'enfonsa i ens separa del tossal del mas de Montoliu. La senda continua penjada mantenint l'altura sobre el barranc travessant els rodals de pinar que creixen a l'ombria.
La senda va mantenint la cota i travessa el barranc per la capçalera, entre els vells bancals del mas. Només travessar-lo pugem a trobar la pista del mas de Montoliu que es troba un centenar de metres més amunt, a un coll als peus del tossal del mateix nom.
El mas és un dels grans masos de Xodos, situat en la part més alta del poble a 1300 metres d'altura. Tot i estar abandonat encara es conserven les parets de les cases i bona part de les teulades i a les sues terres encara pasturen les vaques. Davant del mas s'estenen les pastures que cobreixen les esquenes del Cabeço Roig i del Cabeço Pelat.
Penyagolosa des de la Carrascosa.

Pou de detràs la Casa.

Barranc del mas de Montoliu.

Camí del mas de Montoliu.

Pista del mas de Montoliu.

El mas de Montoliu.
Ací mateix, al solet de l'era, aprofitem per fer un mos ràpid abans de continuar camí cap a la font del Pi per on passa la pista que ressegueix el Pas real d'Aragó.
La font aboca l'aigua a uns gamellons mig corcats. No és una font molt abundant doncs només recull l'aigua del tossalet de darrere però gràcies a les nevades de l'hivern encara cau un rajolí d'aigua.
Seguim ara per la pista cap al Pla de la Creu. Ací es cruea el Pas d'Aragó, el camí de Xodos a Villahermosa i al Castillo.
Per la vora del bassot continua la nostra ruta, seguint el camí de Xodos a Villahermosa que ací s'ha convertit en una pista que baixa al mas de les Penyes.
Baixant trobem els únics passejants del dia que saludem i avancem quan s'aturen al solell.
Cap al Pas real d'Aragó.

Font del Pi.

Penyagolosa des de la pista del Pas real d'Aragó.

Antic camí del Castillo.
La pista baixa per un rellomet però la senda se'n desvia per l'esquerra, baixant entre carrasques a buscar el barranc de les Penyes.
Baixem molt ràpidament fins al barranc que travessem quan es junta amb el de la Calderassa conformant el barranc dels Flares. Per l'esquerra continua un senderol que puja a Gargant mentre que nosaltres seguim el camí més ample i clar que baixa per la vora del barranc travessant-lo ací i allà.
En un moment donat el camí ample (una antiga pista abandonada) continua per la dreta travessant el barranc mentre que nosaltres seguim el vell camí del Castillo per l'esquerra pujant lleugerament entre el pinar.
El camí ens porta a la part de dalt del mas del Roig.
Passat el mas i sota una penya trobem una curiosa caseta de pedra, sota un abric, que manté el sostres de branques de ginebre i terra.
A partir d'ací el camí puja pel carrascar que creix a la solana de Gargant. No és una gran pujada però ja en portem moltes i ara pensàvem que només ens quedava baixar així que als xiquets se'ls fa llarga.
Però com totes les pujades finalment acaba quan arribem a les Piques del Ginebre, curioses piques de pedra encastades dins d'una paret de pedra sota una arcada.
Un poc més avant arribem al mas del Sord, on abandonem el camí del Castillo i trenquem a la dreta per la pista de Gargant.
Deixem enrere el mas del Sord i el dels Colejals, veí seu. Només passar-lo per l'esquerra baixa la ruta de la Canaleja.
Carrascal als Miquelos.

La Roca del Falcó i la de les Escales.

El mas Roig.

Caseta de pedra en un abric vora el camí.

Mas del Sord.

Els Colejals.
Travessem una portera i continuem avall per la senda que, entre el pinar, arriba al fons del barranc del mas de Vela.
Ara ens toca seguir el barranc, primer més tancat entre pinar i que més tard s'obre quan estem ja prop del Pou de la Canaleja.
El pou s'alça a la dreta del barranc i també ha estat netejat i arreglat amb una porta nova i una pica de pedra on cau l'aigua que rebosa. Com que portem prou aigua l'única que aprofita per beure és la gossa abans de continuar el camí.
Apretem el pas perquè ja ens queda poc. A partir d'ací la senda esdevé un carril ample per on poden passar els cotxes que entren a alguns bancals treballats que trobem, plantats de carrasques truferes i tancats per a què els senglars no facen collita.
El barranc s'obre en una ampla planícia quan ens acostem a la Vega. Per davant de la caseta de Ximo el Sastre la pista se'n desvia a buscar la pista del mas de Llorenç, però nosaltres seguim un poc més per dins del barranc per on va un antic assegador, arribant així al punt on se'n desvia el camí dels Pelegrins, a pocs metres d'on hem començat la ruta.
Portera al camí del pou de la Canaleja.

Barranc del mas de Vela.

Arribant al Pou de la Canaleja.

Pou de la Canaleja.

Carrasques truferes.

Xodos des de la caseta de Ximo el Sastre.

Pista del mas de Llorenç.


Ací està el track:



Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

L'Estret del riu de Llucena
de Fanzara a Penyagolosa
XVII pujada de Fanzara a Penyagolosa
Penyagolosa: al voltant del pic
Xodos a Villahermosa
Sant Pasqual a Sant Joan de Penyagolosa


Més informació:
  • Ajuntament de Xodos
  • Fuster Puig, Pau (2008) Xodos. Mapa del terme municipal. Ed.XO2 naturalment
  • Fuster Puig; Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies
  • Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina 
  • Diversos autors(1994) Penyagolosa excursions a Peu. Ed. Centre Excursionista de Castelló
  • Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa: paisatges del sostre d'un País Ed. Tàndem
  • Roncero i Ventura, Enric (2006) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tàndem
  • Serrador Almudéver, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. avantpress. I també al blog de l'autor.

dissabte, 29 d’abril de 2017

LA MOLA DE SANTA MAGDALENA DES DE L'ERMITA DE SANT VICENT

Entre Santa Malena i Cervera hi ha la Mola. Bé podríem dir que hi ha un parell de moles. La Mola dels Revoltons i la Mola d'Eixaudí o la Mola per excel·lència, i dalt de cada mola hi ha un vèrtex.
La primera, la Mola dels Revoltons, ja la vam visitar fa uns anys des de la Salzadella. La segona, la Mola, la teníem encara pendent i ja tocava fer-li una visita, així que hui aprofitant que Ramiro està per Alcossebre ens hem arrimat per a què ens faça de guia i ens puge al vèrtex de la Mola.


Hem començat la ruta a la nova ermita de Sant Vicent, no molt lluny del poble de Santa Malena de Pulpis. El dia s'ha alçat núvol i fresc i fins i tot amenaça aigua, el millor dia que podíem triar per a caminar per estes terres on l'ombra no és precisament abundant.
Sense perdre temps comencem a caminar pel camí de la Salzadella, abans camí de carro i ara una ample caminal asfaltat que travessa el terme cap al Molló on s'alça l'ermita de Sant Josep, ja a la ratlla de la Salzadella.
Deixem a la nostra dreta lo Pla del Llop, parcel·lat en trossos menuts que encara es cultiven. Un poc més avant deixem a la dreta la granja de Marçal i un tros més amunt la gran finca del Maset, plantada de tarongers. A l'esquerra queda la falda del tossal de l'Esquerola cobert de coscoll i carrasquissos. Allí dalt també hi ha un vèrtex que haurem de visitar un altre dia.
Quan portem ja quilòmetre i mig per l'asfalt el camí baixa a travessar la rambla del Mas i comença a pujar la Costera de Puça. Nosaltres aprofitem per abandonar l'asfalt i trencar a l'esquerra per dins del barranc del Pleit. L'aigua ha deixat net el fons del barranc i per ell es camina bé, sense punxar-se, i amb un peany més variat que l'avorrit asfalt.

Ermita de Sant Vicent.

Camí de la Salzadella.

El Maset.

Barranc del Pleit.
Però no fem massa tros per dins del barranc i abans que es tanque i siga impossible el pas remuntem uns vells bancals per l'esquerra a buscar un camí que entra cap a les Clapisses.
Arribem al caminal i el seguim fins que mor a uns bancals treballats. Ací els ribassos de pedra s'han fet servir més per a despedregar que per a aguantar els bancals.
El camí mor als bancals on hi ha una caseta d'una aigua envoltada de velles oliveres i garroferes. Travessem els bancals a buscar uns senda que mou del cap de dalt cap al corral de les Barraquetes, que s'alça dalt d'un llomet i  quasi a tocar.
Al corral no arribem però sí a un altre caminal que puja a este corral i continua fins al corral del Cara-sol. Ací deixem enrere tot bancal i les vessants de les muntanyes ens apareixen pelades i cobertes per un matollar de coscolls, romer i argelaga que ho cobreix tot. Estes han estat tradicionalment terres de pastura i l'antic bosc es va deforestar de tal manera que ara només resta una gran extensió de matollar que entapissa totes les muntanyes.


Entrador a les Clapisses.

Caseta a les Clapisses.

Bancals a les Clapisses. Al fons l'Esquerola.

Pujant cap al corral del Cara-sol.

Corral del Cara-sol.
Passem pel corral del Cara-sol, un dels molts corrals que s'escampen per la falda de les muntanyes denotan el marcat caràcter ramader d'estes partides.
Des del corral del Cara-sol el camí baixa a buscar el barranc de la Cardanxa des d'on puja l'assegador del mateix nom cap al Collet de la Cardanxa.
La senda fa unes voltes per guanyar altura i continua faldejant per la vora del tossal de la Cardanxa que deixem a la dreta a buscar el collet.
Quan finalment arribem al collet després d'una llarga però no massa dura pujada el paisatge canvia bruscament. De l'altra banda el matollar ha deixat pas a un pinar de repoblació de pi blanc que s'estén per les vessants de l'Eixaudí.
Un tallafocs recorre la ratlla del terme i per ell passa una pista forestal que seguim cap a l'esquerra, continuant la pujada a la Mola.

Barranc de la Cardanxa.

Camí de la Cardanxa.

Collet de la Cardanxa.

Tallafocs per la ratlla dels termes de Cervera i Santa Malena. Al fons la Mola dels Revoltons i la Serrancanes.

Anem trobant algunes grans fites de terme doncs el camí discorre per la mateixa ratlla que separa els termes de Santa Malena i Cervera que queda de l'altra banda.
Abandonem momentàimament la ratlla seguint la pista però de seguida l'abandonem per una senda que ens retorna a la partició d'aigües per on passen les fites. Ja només ens queda una curta tirada abans d'assolir el cim de la pelada Mola i el vèrtex geodèsic que la corona.
Des dels 480 metres d'altura es domina bona part de les terres dels voltants i podem distingir Cervera, allà al lluny, i tota la plana de Vinaròs quasi als nostres peus. El dia gris i emboirinat ens deixa endevinar, més que vore, la mar, el delta de l'Ebre i el Montsià.

Camí de la Mola.

Tram final de pujada.

Cervera des de la Mola.

Vèrtex de la Mola.

La serra d'Irta, veïna propera, s'allargassa de l'altra banda del corredor d'Alcalà i cap a ella encaminem els nostres passos de baixada de la Mola.
Seguim el camí de lo Cingle que enfila recte avall, però a l'arribar a l'altura de la bassa del Cingle deixem el vell camí que continua a la dreta (segons els mapes ací tan sols una fina senda) i continuem cap a la Codina.
Passem per dalt del corral del Cingle, del qual no en queden més que les parets i no senceres, i enfilem avall cap a un barranc que s'obre pas excavant els tossals.
Ací el camí presenta més bona factura però està un poc més tapat pel matollar que ací creix més. De totes maneres es passa més que bé i seguint-lo arribem al corral del mas del Marqués.
Tota la falda de la muntanya que mira cap a la mar forma part de la gran finca del mas del Marqués de Benicarló, gran explotació agropecuària pertanyent a la família Sanmillan (per això abans l'anomenaven mas de Sanmillan) que va obtindre el títol de Marquesos de Benicarló a principi del segle XX.

Baixant de la Mola amb Montsià al fons.

Pel corral del Cingle.

Barranc de Codina.

Camí de Codina.

El corral del mas del Marqués és un gran corral, sembla que en ús fins no fa tant de temps, on tancar les cabres i ovelles que pastureven les muntanyes. Ara ja no hi ha animals de pota per tancar i l'única vida la posa un niu dins d'una paret.
Des del corral el camí principal baixa cap al mas del Marqués, però nosaltres agafem una senda que des de davant la porta del corral travessa un barranquís que baixa de la Codina i puja cap a la part alta de la Figuereta.
Quan assolim el cim de l'altra banda el matollar deixa pas als bancals, molts abandonats i alguns encara treballats, i entre els bancals baixa l'antic camí que hi pujava.

Corral del Marqués.

El corral vist des de dalt.

La vall d'Alcalà amb el castell de Xisvert al fons.

Santa Malena i l'Esquerola.

Continuem camí avall i quan arribem als peus de la muntanya retrobem els bancals treballats que ens acompanyaran de retorn a l'ermita de Sant Vicent.
A l'esquerra i dalt d'un tossalet queda la torre de Sanmillan. Torre de comunicacions de meitat del segle XIX, construïda per a traçar una línia de telegrafia òptica entre Barcelona i València que mai va arribar a funcionar perquè abans d'acabar-se va aparèixer el telègraf elèctric. Un altre dia haurem de fer-li una visita.
Ara però continuem camí passant entre algunes granges abans d'arribar al Pla de la Senyora.
Només ens queda travessar el pla, que no és menut, entre camps d'oliveres i ametlers que, després de travessar la rambla del Mas, deixen pas a la terra campa.
Arribem així al camí de la Salzadella i seguim per l'asfalt passant per l'antiga bassa d'Albert on hi ha un pou, malauradament tapat per les deixalles de la gent. Només uns metres ens separen de l'ermita de Sant Vicent i a l'ombra de les seues oliveres centenàries ens espera el cotxe.

Torre de Sanmillan.

Bancals de garroferes.

Bancals d'oliveres.

Pla de la Senyora.

Bassa d'Albert.

Finalitzem una ruta interessant i entretinguda en un paisatge que, vist des de la carretera, semblava que no tenia massa que oferir, i és que anant a peu les coses se veuen d'una altra manera.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

Més informació:
  • Borrego, Juan Carlos et al. (2015) Mapa del parc natural de la Serra d'Irta Ed. Piolet
  • (1910) Minuta del mapa topográfico nacional. Termino municipal de Santa Magdalena de Pulpis. Ed. IGN
  • Xafamons