dissabte, 30 de desembre del 2017

GR 333: D'ALCUDIA A VILLAMALUR TORNANT PEL GR 36


Per a finalitzar l'any ens acostem a Alcúdia per a estrenar el nou GR que recorre els pobles de la mancomunitat Espadà-Millars, el GR-333 que enllaça els 15 pobles (i 2 aldees) que la conformen.
Aprofitant que al conter oficial de wikiloc de la Mancomunitat s'han penjat els tracks de tot el recorregut ens acostem a Alcudia amb la idea de fer una circular seguint primerament el nou GR-333 i retornant a Alcudia pel vell GR-36 que travessa tota la serra d'Espadà.
Així que des de la plaça del poble eixim per la part alta a buscar la font de Sant Pere per on passen els dos senders. Des d'ací continuem pel camí de Villamalur (i de Xinquer) que mou pel costat de la font seguint el riu de Veo amunt. Arribem en quatre passes a una bifurcació de camins. Per la dreta continua el camí de Villamalur per on va el GR-33 remuntant la Barrancada cap al coll de Molina. Eixe serà el nostre camí de tornada. Nosaltres ara seguim per l'esquerra el GR-333 camí de Xinquer amunt, remuntant el riu de Veo que ací de riu només duu el nom.
El camí alterna trams per dins del riu amb altres que va per fora, per la vora dels bancals de velles oliveres, molts d'ells ara perduts i emboscats.
Fuente de San Pedro. Per la vora ixen els dos GRs.

Bifurcació de camins i senders. Per la dreta el GR-36 pel camí de Villamalur i per l'esquerra el GR-333 pel camí de Xinquer.

Riu Veo.
Finalment el camí ens trau a la pista de la Barrancada que seguirem  a l'esquerra uns metres per la partida de los Olivares que fent honor al seu nom està encara coberta de bancals d'oliveres i on, encara ara, hi ha gent plegant olives.
No seguim la pista molt de tros perquè de seguida retrobem la vella traça del camí que en un parell de llaçades per la vora dels bancals ens puja a la pista de Xinquer, que ací ha substituït al vell camí de ferradura. 
Ara toca seguir la pista uns quants quilòmetres. Malgrat que hi ha molts trams formigonats no se'ns fa gens monòtona i anem disfrutant dels pinars que entapissen les faldes de les muntanyes que voregen la vall del Xinquer, que ací se'ns presenta més estreta i conforme anem remuntant-la va obrint-se.
A la nostra esquerra queden las Umbrías de la Peña Parda i de l'altra banda de la vall s'estenen la Solana de Pedralba, i entre elles anem avançant per la pista fins que arribem al barranco de la Horca on la pista fa una volta per a travessar-lo deixant a la dreta el Corral Nuevo.
Traça del camí vell a los Olivares.

Pista (i camí) de Xinquer.

El Corral Nuevo que ja és vell.
Passat el barranc a la dreta una fita marca el punt on ens desviem de la pista i retrobem la traça del vell camí de ferradura que se'n separa per a baixar a buscar el riu. Ací s'ha fet una ingent faena de neteja i recuperació doncs el camí estava totalment perdut i tapat d'argelagues.
El camí baixa a buscar el riu i quan estem prop circula per la vora d'una sequieta. Finalment arribem a l'altura del llit del riu i el travessa per unes pedres blanques on, en cas que duga molta aigua, és més fàcil passar. Ara només en porta un rajolinet però ja és molt després de la llarga sequera que patim.
Per l'altra banda la senda puja entre antics bancalets d'horta fins a un punt on hi ha una bifurcació. El camí més curt munta per l'esquerra entre bancals i el que segurament tardarà més en embrutar-se per la dreta i es junten finalment a pocs metres de la font de Xinquer.
La font del Xinquer tampoc raja aigua i és que des d'ací es canalitza l'aigua (seguint la pista) fins al poble d'Alcudia per a abastir la població. Unes noves construccions ocupen el lloc de l'antiga font i només en èpoques d'aigua abundant els sobrants s'escolen riu avall.
Des d'ací continuem avant i de seguida trobem el camí que per la dreta s'adreça a la fuente del Secano continuant cap a Sueras per Pedralba. Eixa fora una bona opció de recurtar la ruta doncs seguint el camí arribariem a la Campana de Sueras, encara que no és l'única opció per acurtar camí.
Retrobant la traça del camí vell per les hortes del Xinquer.

Passera sobre el riu Veo que ací duu aigua.

Font de Xinquer.

Església del Xinquer.
Però descartat eixe camí continuem un poc més arribant al despoblat de Xinquer. 
Xinquer és el despoblat més conegut de la serra d'Espadà. Pot ser perquè va ser l'últim a abandonar-se i, de fet, es va abandonar per culpa de la guerra civil doncs ací es va establir el front al llarg de molts mesos, destruint bona part del poble i arrasant els camps de manera que després de la guerra els pocs veïns que quedaven van anar marxant cap a Alcudia.
Nosaltres visitem Xinquer per damunt damunt perquè també hem de marxar, en este cas seguint el camí de Matet i Algimia que puja cap al coll de Cuatro Caminos.
El sender abalissat travessa el poble i passa per les restes de l'església abans d'eixir per les pallisses de la part alta. Des d'ací enfila cap al castell.
El camí circula pel costat del barranquet del castell i, abans d'arribar a les coves del Xinquer, travessa el barranc i puja per la vessant contrària, passant molt a prop del castell que s'alça dalt d'un penyal de roca voltat de bancals. L'accés al castell és molt dificil donat que l'antic camí d'accés es va solsir i cal pujar escalant alguna de les parets del penyal.
Tot i què passem molt prop cap senda ens acosta a la base del castell i el deixem enrere en el punt on, el camí recuperat, enfila un morret rocallós, continuació del del castell, pujant entre el barranquet que baixa de la fuente Corral i el riu de Veo (o millor ací de Xinquer).
El camí travessa un antic corral i un poc més amunt arribem a uns bancals treballats on arriba una pista traçada seguint el vell camí. A partir d'ací l'ampla pista ha substituït el vell camí de ferradura i seguint-la travessem la Solana de la part alta de Xinquer. De l'altra banda veiem les ombries que baixen de la Sierra de Xinquer.
Camí caminant passem per dalt la font de la Solana, que aboca les aigües a la bassa que queda a l'esquerra del camí. Un poc més avant trobem la pista del Xinquer que puja per l'altra banda del riu i se'ns uneix aci. Per ella pugen uns ciclistes que se'ns fiquen al davant enfilant la dura costera que ens portarà al coll. El camí es fa més costerut i els ciclistes no avancen més de pressa que nosaltres mentre completem els metres que ens queden per a arribar al collado de Cuatro Caminos.
Castell de Xinquer.

Camí de Matet.

Font de la Solana.

Ciclistes a la pista del Xinquer (que coincideix amb el camí de Matet).

Collado de Cuatro Caminos.
Arribem finalment al coll i els avancem (perquè ells s'aturen a descansar, cal dir). Des d'ací els nostres passos s'encaminen a la Nevera seguint el GR i el vell camí d'Onda a Matet, i és que no en són quatre sinó cinc els camins que mouen des del coll: el d'Alcudia per on hem vingut, el d'Algimia, el de Matet, el de Villamalur i el d'Onda per on ens acostem a la Nevera de Cuatro Caminos per l'ombria de Chércoles.
Passada la fresca ombria arribem a la nevera, la més gran de la serra d'Espadà i des d'on s'abastia de neu i fred els pobles d'Onda i Vila-real. Des d'ací una senda baixa cap a Villamalur pel mas de Taide. Este és el camí que hem vingut seguint altres vegades però ara aprofitem que al traçar el GR han desbrossat l'antic camí d'Onda, per on baixaven els matxos carregats de neu a la Plana.
El camí enfila recte passant per la vora del corral de la Nevera i comença a baixar per l'ombria de la Talaia que queda dins del terme de Villamalur. El camí baixa ben traçat i fa voltes per travessar la capçalera del barranco del Tajo enfilant per sota de la Talaia a buscar la nevera de la Talaia. Ací coincideix amb la pista que entra i mor en una gran finca de cirerers, ja dins del terme de Suera, on hi ha la nevera de la Talaia. Segurament este camí tan ben traçat, era el que s'usava per a baixar la neu de la nevera de Villamalur i la de la Talaia (més menuda) cap a la Plana, principal consumidor de neu en època moderna.
El vell camí es bifurca davant la finca de cirerers. El GR continua seguint el camí d'Onda (o de Suera a Matet) que continua per la divisòria d'aigües  que també ho és de termes, entre Suera i Villamalur. Travessant la finca continua el camí de Villamalur a Xinquer que passa per la font de la Talaia, la tanca de la finca però n'impedeix el pas.
Travessem un bosc mixte, barreja de sureres i pins (més pins que sureres) que ens acompanyarà tot el trajecte que fem pels cims. A la dreta queda la gran partida de Pedralba dins de Suera, més concretament la Solana de Pedralba. Per l'esquerra queda el Repasto de Villamalur i, més avant, el Quinquillero.
Anem trobant grans fites de terme que marquen per on va la ratlla i el nostre camí pràcticament va seguint-la per dalt dels cims. Finalment comencem a baixar cap al colladico Royo on trobem un encreuament de camins i, ara també, de senders de gran recorregut. Per ací passa el GR-36 perpendicular a la nostra marxa.
Nevera de Cuatro Caminos.

Camí vell d'Onda a Matet.

Pista de la Talaia traçada sobre el camí vell d'Onda a Matet.

Ratlla de terme entre Suera i Villamalur.

Arribant al colladico Royo o coll del Quincaller. Punt d'enllaç amb el GR-36.

Davant nostre el GR-333 continua cap a Villamalur pel collado Jupillo. Per l'esquerra baixa el GR-36 cap al Cantal pel barranco del Quinquillero. Nosaltres seguim per la dreta el GR-36 baixant pel Pinar dins ja el terme de Suera.
El vell camí de Villamalur a Alcudia, que ara seguim, va fent voltes sota els pins en un tram deliciós enfilant avall per la vora del reguer del Pinar. A meitat baixada el paisatge canvia quan canvia la litologia, així quan els gresos rojos deixen pas al terreny argilós i calar les sureres i els pins negres deixen pas als pins blancs acompanyats del seu típic sotabosc de romer, argelaga i coscoll.
El camí acaba dins del reguer i el segueix un tram fins que n'ix quan aquest s'acosta al barranc de Pedralba. Ací tornem a trobar el rodeno roig i la vegetació torna a canviar, fent-se més fresca i humida als voltants del barranc per on sempre baixa un fil d'aigua.
Passat el barranc hi ha la pista de Pedralba i per ella continua el Gr (l'antic camí d'Alcudia pujava per la font de l'Avellaner directe a Molina. Nosaltres optem per seguir el GR que puja per la pista.
La pista puja deixant a l'esquerra els reguers que conflueixen al barranc de l'Avellaner. Esta és la zona on hi ha més fonts del terme de Suera i quasi cada bancal o grup de bancals en té una que regava unes poques fanecades. També trobem alguns rodals de roures grans, sent esta la vegetació potencial de totes les Ombries de Pedralba (almenys en terreny calar).
Seguint la pista passem per la font del Safareig o de la Campana, abans d'arribar a l'antigament coneguda com caseta de Ximo Forn però ara més coneguda pel mas de la Campana gràcies a que després de la guerra es va penjar de l'olivera de la vora un obús buidat fent de campana. Qui ho va fer no ho sé (a cadascú que he preguntat m'ha dit una persona diferent), el cert és que la campana està ací i ara ben obrada a la paret del mas per a què no torne a desaparèixer com va passar fa uns anys.
Camí vell de Villamalur a Alcudia. Traçat actual del GR-36.

Castell de Suera des del barranc de Pedralba.

Rodal de roures vora la pista de Pedralba.

Mas de la Campana.

Seguim avant i per dalt dels bancals deixem a la dreta el camí de Xinquer, que saltant la muntanya baixa al Xinquer (una bona opció per a recurtar la ruta).
Passem entre bancals treballats i algunes casetes fent la volta per Pedralba. Seguim la pista fins que acaba vora una caseta de construcció més recent però també abandonada. A partir d'ací continua el vell camí que puja, primer al recte, i després trenca a l'esquerra a buscar el collet de Pedro Molina que traspon al terme d'Alcudia. Les sureres dominen tota la costera de Molina (com s'anomena el cim i també la fonteta que hi ha als peus prenent el nom del cognom de l'antic propietari), i també en la llarga baixada cap a Alcudia per la Barrancada.
La senda baixa cap a la Barrancada i continua per ella un bon tros fins que se n'ix definitivament quan comença a trobar els bancals que indiquen la proximitat del poble.
El camí segueix ara per dalt dels bancals en un tram que encara conserva en part el seu empedrat i abans d'arribar a la fuente de San Pedro enllacem amb el camino de Xinquer per on hem eixit seguint el GR-333.
Passem per la vora del frontó i per no repetir en l'entrada al poble travessem el riu de Veo per la vora de les basses de reg i entrem al poble pels llavadors finalitzant una circular més que interessant pels GRs d'Espadà.
Pista de Pedralba.

Collet de Molina.

Baixada a la Barrancada.

Tram de camí magníficament empedrat arribant a Alcudia.

Llavadors d'Alcudia.


  

Més informació:
Publicat per a
Etiquetes de comentaris: , , ,

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)