dissabte, 17 de febrer del 2018

ARTANA: LA SERRA DE LA CREU I XAUTENA PER CAMINS MASCARATS

Quan a l'estiu del 2016 un incendi criminal va cremar una part de l'extrem est de la serra d'Espadà, als pocs dies vaig recòrrer els camins de cendra que en van quedar per a comparar l'abans i el després del foc. Vaig decidir tornar cada any per poder vore com va canviant el paisatge després del foc però la marxa s'ha anat postposant, en part perquè és molt trist caminar per terres cremades havent-les conegut verdes i plenes de vida.
Hui finalment ens hem acostat a Artana per recòrrer part del terreny cremat, i ho hem fet també per a conèixer unes sendes d'Artana, obertes per Santi Moros abans de l'incendi i que ens haguera agradat xafar quan eren verdes i plenes de vida.


Comencem a caminar des del camí d'Onda, just abans que travesse el barranc de Xanquet i mentre estem preparant-nos per a moure ens trobem al mateix Santi que passa corrents, així que aprofitem  per informar-nos millor dels camins que volem xafar, la resta que ha obert ja els caminarem un altre dia.
Comencem la ruta travessant uns camps abandonats per enllaçar amb el camí de Xanquet que se n'entra barranc de Xanquet amunt. La primera part el vell camí ha dónat pas a un camí de cotxe per a poder entrar fins als bancals que encara se treballen. Més avant acaba la pista i continua un bonic camí de ferradura que travessa el pinar que ha crescut les darreres dècades al lloc que ocupaven anys enrere els bancals de garroferes i oliveres.
A l'esquerra Santi Moros, l'artífex de la recuperació dels senders.

Primers ametlers en flor de la primavera artanenca.

Camí de Xanquet.
Comencem a pujar i al cap de poc comencem a vore les senyals del foc, encara que el barranc de Xanquet va eixir-ne més o menys estalvi, és a dir, la part baixa i l'ombria es van escapar del foc, i a la part central van quedar grans rodals de pinar mentre que la solana i la capçalera va cremar totalment.
Els pins cremats van podrint-se i caent, de vegades al mig del camí, mentre que sota els pins cremats van eixint multitud de xicotets pinets gràcies a la natural repoblació que fa el pinar; les pinyes amb el foc s'obren i cauen i s'escampen els pinyons que troben en la cendra un adob perfecte per a crèixer tal i com vaig poder observar després de l'incendi. El problema és que en alguns llocs no arrelen els pinets i en altres la densitat és massa alta.
Entrant a la zona cremada.

Pinets creixent entre tanta dessolació.

Els pins cremats es podreixen i van caent, també al camí.
Arribem a la part de dalt del barranc i entrem de ple en la zona zero de l'incendi, on la devastació és total i no va quedar res sense cremar. A dalt del collet que separa Xanquet de Xautena mou a l'esquerra la senda del Raio que hem de seguir, però no ens estem de baixar uns metres i visitar el clotxó de Xanquet, un simple aljub (clotxó a Artana) que recollia l'aigua de pluja per a fer-la servir els llauradors que estaven treballant per la zona. Als peus passa la pista que entra a Xautena i que retrobarem més endavant.
Collet dalt de Xanquet.

Clotxó de Xanquet.
El clotxó abans de l'incendi.

El mateix lloc just després de la crema.
Pista de Xautena.
El mateix punt abans de l'incendi ...

... i just després.

Inici de la senda del Rayo.
Comencem pujant entre bancals abandonats que han quedat al descobert després de l'incendi. Una part del que xafem ja es va cremar l'any 1985 en un incendi semblant, però aquella vegada el vent va fer que passara més de pressa i es van salvar grans rodals de pinar. En esta quan el vent va calmar va cremar tot el que hi havia dins el perímetre de l'incendi, fins i tot les grans garroferes i oliveres centenàries van acabar cremades fins a les arrels.
La senda que seguim està clara i ben enfitada, però en molts llocs trobem les fites però no podem passar per la quantitat de troncs de pins que han caigut damunt la senda impedint el pas. En alguns llocs ens toca avançar per dalt dels troncs sense tocar terra, com si anarem per damunt d'un rai dels que s'usaven per baixar la fusta pels rius.
Conforme pugem la desolació que s'obre als nostres peus és més gran, tot el que ens envolta i quasi fins on arriba la vista està cremat i es veuen molt poques senyals de verd, sobretot després d'esta tardor i hivern tan secs.
En alguns punts perdem les fites i avancem com podem evitant troncs i buscant el millor pas fins que arribem a la cresta de la Serra de la Creu.
Pins cremats i caiguts que tallen el pas.

Fita i senda impossible de seguir.

La Penya Parda a la dreta i l'Espino a l'esquerra.

Passant sota els pins caiguts.
Arribem a dalt de la Serra Creu a un collet. Per l'esquerra es pot pujar uns metres fins al punt on hi ha un gran molló de terme que marca el punt on parteixen els termes d'Artana i Eslida. Ací a la vora hi ha també un gran conjunt de trinxeres.
Des d'ací ja podem vore la part no cremada de la serra, de fet la serra Creu fa de frontera i la solana va escampar (en gran part) de l'incendi, no així l'ombria que va cremar completament.
Continuem la nostra ruta pel llom de la serra resseguint aproximadament la ratlla d'Eslida.
Fita de terme entre Artana i Eslida.

Vista cap a Eslida amb la Costera i Tarraguan al fons.

Vista cap a Tales amb l'Espino al fons.

Trinxeres a la serra Creu.

Continuació de la ruta pel llom de la serra.

Ombria cremada de la serra Creu amb pinets que van creixent.
Seguint per dalt la serra arribem a una altra fita de terme, més malmesa però més interessant al ser el lloc on conflueixen els termes d'Artana, Eslida i l'antic terme de Veo (ara dins d'Alcudia). Les vistes des d'ací són magnífiques dominant-se tota l'ombria de l'alineació principal de la serra d'Espadà. Només el negre que queda al nord desllavassa el que, abans de l'incendi, devia ser una de les millors talaies de la serra.
Continuem ara baixant cap al coll del Maset pel que (pensem) deu ser la senda Mala. I molt bona no és perquè en molts llocs la trobem plena de pins que han caigut. Passem per la vora d'un corral i finalment arribem al coll del Maset per on passa el vell camí d'Eslida a Benitandús (i a Tales). Fa anys vam passar per ací i la baixada pel Pinar Negre era un goig, ara el pinar és negre però no de l'espessor dels pins.
Fita dels termes d'Artana, Eslida i Veo.

El coll del Maset  amb el Pinar Negre a l'ombria.

Coll del Maset.

El Pinar Negre després de l'incendi.

El Pinar Negre abans de l'incendi.
Després de baixar l'ombria del Pinar Negre arribem finalment al barranc de Xautena, prop de l'aljub d'Herrerias. Per ací passa el camí d'Artana a Veo que ressegueix el barranc de Xautena i per on tornarem.
Fa anys per ací pujàvem des de Vila-real al pic d'Espadà en una excursió que va esdevindre un clàssic. La primera vegada que vam passar als anys 90 el camí era quasi impossible de seguir i es notaven clarament els efectes de l'incendi d'uns anys abans, ara ja semblaven tancades les ferides d'aquell incendi però ha tornat a cremar i passaran molts decennis fins que no torne a haver un bosc com hi havia.
Barranc avall passem per la vora d'algunes sureres, les poques que creixen en esta part i totes vora el barranc. Elles han pogut salvar-se del foc gràcies al suro i han brotat de branca, però si la seca que patim s'allarga també poden acabant morint. La resta d'arbres i arbustos que cobrien el barranc: espinalbs, llentiscles, rosers borts, ... no han tornat a brotar.
Sureres rebrotant després de l'incendi.

Travessant el barranc de Xautena.
El mateix lloc abans de l'incendi...

... i just després.
Continuem barranc avall però no pel camí vell sinó pel camí obert per a poder passar després de l'incendi dels 80. El camí vell continua per l'ombria i pot ser ara fóra el moment de trobar-lo i recuperar-lo.
Passem per la solana en un lloc on no hi havia pinar abans de baixar per un rodal de vells pins que es van escapar de l'incendi anterior. Este no han tingut tanta sort. Travessem ací el barranc i pugem per l'altra banda baixant travessant bancals on creixien els pins joves tan espessos que era difícil obrir-se pas. Ara sota ells hi ha tot un nou planter de pinatells que de ben segur que creixeran tan espessos que en pocs anys dificultaran el pas novament, a no ser que es facen treballs de silvicultura, cosa poc habitual doncs cal recordar que qui ho hauria de fer són els propietaris dels terrenys, propietaris que moltes vegades no saben ni on són les seues terres.
La senda deixa enrere la part més afectada pel foc dels 80 i continua travessant uns carrasquissos que han rebrotat de soca abans d'abocar a la pista de Xautena, que ja havíem vist abans.
Repoblació de pins natural després de dos incendis en 30 anys.

Carrasques rebrotant de soca.

Pista de Xautena amb la Penya Parda al fons.
Continuem per la pista de Xautena avall cap al corral de Xautena. Quan arribem prop del corral el pinar que creixia al pla ha estat talat. Ací s'estan fent tasques silvícoles consistents en retirar la fusta cremada i, en alguns casos, crear barreres per a evitar l'erosió. Això no cal a la major part de la terra cremada on se'n conserven els vells bancals que ja fan eixa funció. També és cert que només s'han tret els pins en esta zona més plana i prop de la pista, la major part de les muntanyes continuaran plenes de fusta cremada fins que es podrisca de manera que la marca del foc continuarà sent present durant moltes dècades.
Deixem a l'esquerra el camí de Tales que pel toll de Xautena puja al colladet de Tales i el seguim avall cap al barranc. Quan n'entra al barranc a la dreta queda el corral de Xautena on va cremar l'eixerri sec.
Ací abans la pista es trobava tallada a l'haver-se traçat per dins del barranc, ara se n'ha fet una de nova per fora evitant així que quan ploga se l'emporte. Eixa és una de les causes de l'expansió del foc; els bombers no van poder entrar a fer-li front a Xautena pel perill de quedar atrapats.
Encreuament de camins. Al fons queda el colladet de Tales.

Corral de Xautena.

Tram nou de pista vora el barranc.

Treballs silvícoles per a evitar l'erosió.
Quan eixim del barranc pel Planet de Xautena trobem que els pins han estat tallats per aprofitar la fusta i es troben a la vora del camí esperant que se'ls emporten. Travessem el Planet i a l'altre extrem trobem una plaqueta que marca per on puja la senda als Collaos si no llegim malament. Continuem avançant i per la dreta una altra placa de fusta ens marca la senda de l'Ombria de Xautena, per on anava el camí vell de Tales i la seguim mentre baixem a travessar el barranc. Ací també han tret pins i la màquina ha passat per damunt el vell camí que, en algun tram, encara conserva l'empedrat. Pugem per l'altra banda i enllacem amb la pista de Xautena que puja pel corral de Federico a buscar el clotxó de Xanquet i roda per baixar per la cova de Xautena. Nosaltres ara la seguim avall cap al colladet del Segorbí.
Pins tallats al Planet de Xautena.

Ombria de Xautena.

Senda Ombria de Xautena (camí vell de Tales).

Travessant el barranc de Xautena pel camí de Tales.

Pista de Xautena eixint de la part cremada.
Seguint la pista avall, que ací coincideix amb el camí vell, de seguida eixim de la part cremada i entrem al pinar verd, tal i com hauria d'estar tot si no fora per la inconsciència d'alguns eixelebrats.
Trasponem el collao del Segorbí i baixem suaument a buscar el camí d'Onda, asfaltat, i que en uns minuts ens retorna al punt on hem deixat els cotxes per començar a caminar.
Zona que no es va cremar.

Camí d'Onda.
La ruta de hui no ha estat massa agradable, i no pels llocs per on passa sinó perquè en el record encara tenim allò que era i ja no és, un bosc perdut i un verd que s'ha enfosquit i tardarà molts anys en tornar. La part optimista és vore com la natura continua el seu camí i fa caure els vells arbres per a transformar-los en adob per a les plantes que ja estan creixent i que conformaran el bosc del futur ... si els hòmens la deixen.



Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que es poden combinar amb esta:

Al voltant de Xotena per camins de cendra
D'Eslida al barranc de Xautena pel Pinar Negre i retorn pel barranc de les Vinyes
L'altra Artana: Penyes Altes, Penya Parda i Xautena
Vila-real - pic d'Espadà 2010

Més informació:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada