diumenge, 29 de novembre de 2020

MIRADORS DEL RIU DE MONTLLEÓ DE CULLA

 Esta ruta té l’origen en un whatsapp que em va enviar el company senderista Juan, cullerà ell, a primers d’estiu informant-me que s’havia netejat una senda per la vora del Montlleó. Vam seguir en contacte i al setembre em va passar l’enllaç del track que van fer per a conèixer la nova senda.

Prenen el track de Juan com a base vam estar mirant com allargar un poc la ruta i, ja posats, al final vaig afegir el PR que fa la volta a la Penyacalba per a acabar d’arrodonir la ruta. Fa anys que tenia ganes de tornar a passar per ell però calia fugir dels mesos de calor doncs tinc un mal record de la pujada des del mas del Forcall al mas de Penyacalba en un mes de juny on l’amic Ximo i ja vam estar prop del colp de calor i/o la deshidratació, mai ho he tingut clar. Pot ser per això fa quasi vint anys que no tornava a passar per eixos camins. Així que al final he dissenyat una ruta llarga i dura pel terme de Culla que mira al Montlleó. Esta és també la part més espectacular del terme i un dels llocs més feréstecs de l’interior valencià.

 


Com portàvem idea de passar el dia a la muntanya no ens hem alçat molt pronte i al final hem començat a caminar quasi a les deu del matí. Pot ser un poc tard per a una ruta tan llarga però com sempre estava la possibilitat d’acurtar-la ens ha donat un poc igual.

Hem començat a caminar als peus del poble de Culla, on se’n separen els camins d’Atzeneta, de Benafigos i de Vistabella, ara SL-CV-65.2, PR-CV-225 i GR-7 respectivament. Seguirem el camí de Vistabella per on es va traçar el GR-7 i, per on encara cada any pel Corpus, passa la romeria de Culla a Sant Joan de Penyagolosa. El camí baixa pel mas de Vilella que queda a les faldes del castell de Culla per ponent. Del castell poca cosa en queda doncs el van destruir i arrasar durant la primera guerra carlista.

El camí encimentat baixa per unes granges fins al mas de Vilella on retrobem l’antic camí de ferradura on hi ha una senyal prohibint el pas de les motos que desfan els empedrats que tan costen de fer. Des d’ací el camí baixa al barranc de Santa Maria i el travessem pujant per l’altra banda fins que el camí enllaça amb una pista que l’ha substituït. Tots els voltants es troben fortament desforestats a causa de la intensa pressió ramadera des de fa segles. Només algunes argelagues creixen entre les penyes.

Continuem ara per la pista que passa sota els cingles de la Roca del Corb al lloc conegut com el Mal Passet. Ara el pas és més fàcil per la pista però de ben segur que el vell camí de ferradura era més estret i exposat i un mal pas podia acabar amb un greu accident. Deixem a l’esquerra la font de Santa Maria, sota els cingles però amb poca aigua i arribem a la Lloma de la Paridera que des del mas de la Paridera (que queda a l’esquerra) s’estén cap a la Bassa en Ponç. El camí baixa per la lloma a enllaçar amb el Pla de la Bassa en Ponç que puja suaument cap al mas i tossal del mateix nom. Ací trobem el primer desviament: per l’esquerra baixa el camí de Vistabella cap al mas de l’Alar i per ell segueixen les marques blanques i roges del GR. Un poc més avant trobem a la dreta el camí de Vilafranca per on hem de continuar seguint les marques blanques i grogues del PR-CV-1. Recte continua la pista que fa la volta al tossal de la Bassa en Ponç i baixa també a l’Alar.


Culla des de Vilella.

Mas de Vilella.

Camí de Vistabella i Vilafranca. Tram prohibit a vehicles

La Roca del Corb.

El barranc de Santa Maria mirant cap a Vilafranca.

Pla de la Bassa en Ponç.

Des d’ací el nostre camí comença a baixar per la falda del tossal de la Bassa d’en Ponç que mira cap al barranc de Santa Maria. De l’altra banda del barranc queda la font d’Onzell que destaca enmig de la costera. Conforme baixem comencen a aparèixer les carrasques i alguns roures de manera que a meitat costera ja ens trobem dins d’un bosc espès. De l’altra banda del barranc hi ha el Mas Nou, envoltat per carrasques i roures, i un poc més enllà el mas de Celades enmig d’un paisatge totalment erm.

Conforme baixem el bosc acaba i deixa pas a una gran extensió desboscada que envolta el riu Sec, que corre al fons. Esta desforestació és fruit de la pressió agrícola que va patir la zona fins als anys 70 del segle passat a la qual es van afegir els incendis dels anys 70 i 80 causats, en darrer terme, pel despoblament. Cal dir que fins als anys 70 els voltants del riu Sec estaven densament poblats. Davant nostre hi ha el mas del Riu Sec que va arribar a tindre una vintena d’habitants però que ara resta abandonat encara que els edificis es conserven en prou bon estat. Des d’ací el PR-CV-1 continua baixant al riu Sec per pujar a l’escola del Canto continuant camí cap a Vilafranca i, més enllà, fins la Iglesuela, ja a l’Aragó. De fet el PR, ara sense manteniment i descatalogat, es va fer per a servir d’enllaç entre el GR-7 i el GR-8 que enllaça a la Iglesuela. De tota manera llevat del tram de pujada a l’escola del Canto encara és un camí perfectament transitable.

Font d'Onzell.

Camí de Vilafranca pel Bancal Roig.

El Riu Sec.

El Mas del Riu Sec.

Interior del mas.


Després de fer una ullada a les cases del mas continuem camí però no pel PR sinó que cal buscar sota les cases la senda recuperada recentment que gira cap al sud i, sense perdre altura, enfila a buscar la font de l’Ombria recorrent tota l’Ombria de la Bassa en Ponç.

El camí passa entre antics bancals que el bosc prova de tornar a fer seus i va recorrent l’Ombria per dalt del riu Sec. Després d’un bell tros de camí arribem a la caseta de Polita, situada prop d’un pouet d’on es proveïen d’aigua. La casa està assolada i sense sostre i als bancals dels voltants creixen amb força els ginebres i savines que colonitzen les terres que els hòmens els van arrabassar.

Camí caminant enfilem cap als Dos Rius on el riu Sec engrava amb el riu de Montlleó i veiem amb alegria i preocupació que este segon porta aigua. Amb alegria perquè sempre fa goig vore el Montlleó amb aigua i amb preocupació perquè la idea nostra era recórrer un tros per dins del riu, i amb molta aigua pot ser impossible passar.

Quan estem prop dels Dos Rius trobem una bifurcació de camins. Ací acaba el camí de l’Ombria i enllaça amb l’assagador del Pou de la Pica que, des del Pou de la Pica (prop dels molins d’Aire del camí d’Atzeneta) passa per tota la part oest del terme de Culla sempre mirant al Montlleó. Per la dreta s’ha netejat el camí de baixada a la font de l’Ombria, situada a un centenar de metres i per on es pot baixar fins al riu. Ací mateix hi ha la cova de la Font de l’Ombria, un bon lloc per a arrecerar-se en cas de mal temps, segurament l’únic d’esta part del terme. Nosaltres però continuarem amunt enllaçant amb el camí del Molinet que hi havia al riu de Montlleó, pot ser el més proper al poble de Culla. Nosaltres ara farem el mateix camí que feien els cullerans amb els matxos carregats de farina de tornada al poble pujant la costera que ens separa del mas de l’Alar.

El camí traça una llarga diagonal per un llomet cobert de romer amb alguns pins. A la nostra dreta, i cada vegada més avall, corre el riu de Montelló. De l’altra banda queda l’ample terme de Vistabella. Si ens fixem bé es veu la ratlla que traça el camí de Vistabella que baixa a travessar el riu per la font del Molinar. Nosaltres pugem per a enllaçar amb ell a l’altura de l’Alar però primer el camí ens porta a una pista poc transitada, oberta per a arribar amb cotxe al mas de l’Alar. Esta és la mateixa pista que hem deixat a la Bassa en Ponç i que fa la volta al tossal de la Bassa d’en Ponç per a baixar a l’Alar. La seguirem doncs a la dreta fins que acaba.

Camí de l'Ombria.

El Riu Sec i el mas del mateix nom.

La caseta de Polita.

Font de Polita.

El camí prop dels Dos Rius.

Els Dos Rius on el riu Sec desguassa al Montlleó.

La Cova de la font de l'Ombria.

Camí del Molinet.

El riu de Montlleó amb aigua a la volta del Molinet.

El mas de l'Alar.

El Montlleó des de l'Alar.

La pista acaba a sota mateix del mas de l’Alar, al punt on passa el GR-7 que baixa del pla de la Bassa d’en Ponç. Este és el primer punt on es pot acurtar (i molt) la ruta retornant pel GR cap a Culla. Nosaltres però continuarem avant i seguirem pel camí de Vistabella avall cap al riu.

El camí, ben traçat i ben conservat, baixa fent grans llaçades per salvar la pendent. En una d’estes llaçades hem de seguir recte per una senda recentment recuperada. A l’entrada hi ha unes pedres per a evitar que els usuaris del GR s’equivoquen de camí. Nosaltres però continuarem per ahí fent cas omís de les senyals de camí incorrecte.

Este nou sender continua sense perdre massa altura sobre el riu Montlleó cap al sud, sempre amb el riu a la dreta de manera que ens permet disfrutar d’unes magnífiques vistes sobre el mateix sempre que el pinar, que s’espesseix per moments, ens deixa vore’l. El camí es troba desbrossat i clar, a més trobem algunes marques de pintura roja que ens ajuden a no perdre’l. El camí enllaça la partida de l’Alar amb la del riu Sec, totes dos a la vora del riu Montlleó. El primer tram és per un terreny de pinar on no s’han fet mai bancals però finalment arribem a una zona de colonització més recent on s’hi troben una gran quantitat de casetes construïdes a finals del segle XIX i principis del XX quan la fam de terres va portar a posar en cultiu estes terres tan difícils. Travessem així el barranquet de la Foieta Fonda per a passar sota el Morral de la Fita abans d’arribar al mas del Curro, mas menut i pobret envoltat d’uns bancals abandonats fa molts anys i on ara creix un pinar madur.

Passem a vistes del mas i per la vora d’un gran aljub abans d’arribar al mas de la Cova del Catxerulo que pren el nom d’una coveta situada ben prop. Fins al mas arriba un entrador per a cotxes molt poc transitat i per on continuem camí. L’entrador ve des de la pista que baixa al Forcall del Riu però nosaltres no arribarem. Un centenar de metres abans, just abans que el pinar deixe pas a un rodal de bancals treballats, trobarem el camí de la Font de l’Oli que baixa des de Culla al Montlleó per la font. Una segon opció per a retallar la ruta fora seguir la pista fins al mas del Forcall del Riu on enllaça amb el PR-CV-225 i seguir-lo de tornada a Culla.

Tram empedrat del camí real de Vistabella (GR7).

Punt on ens desviem del camí real.

Senda de l'Alar al mas del Catxerulo.

El riu de Montlleó, sempre present.

El Morral de la Fita.

Mas de la Cova del Catxerulo.

Cal seguir ara amunt pel camí, també netejat de fa poc, que puja sota el pinar deixant a la dreta el Morral del Sereno. Conforme anem pujant el paisatge canvia i passem per una de les parts més espectaculars d’una ruta realment espectacular. Les llargues costeres deixen pas a morrals i agulles calcàries que s’alcen d’ací i d’allà i entre les quals s’obre pas el camí, pujant fent voltes i revoltes buscant el millor pas. Arribem així al corral de Vilella, assolat, però des d’on podem disfrutar d’unes magnífiques vistes sobre bona part de les terres del Montlleó entre Vilafranca, Vistabella i Culla.

Des del corral de Vilella el camí travessa el barranc de la Font de l’Oli i puja per la vessant esquerra (orogràficament parlant) cap al poble de Culla. Seguim amunt pel camí que puja entre pins i carrasques, més abundants estes quan més amunt pugem. Seguim el camí fins al punt que n’enllaça un altre per la dreta. Es tracta del camí que per la Caseta del Sereno va al mas de la Maciana i per ell s’ha marcat el PR-CV-225.1 que baixa des de Culla a la font de l’Oli i continua per a fer la ruta circular. En este punt si vulguerem acurtar la ruta només hauríem de seguir recte pel PR retornant a Culla per la Font de l’Oli però disposats com estem a allargar la ruta seguim a la dreta.

Continuem ara barranc de la Font de l’Oli avall. De fet durant quasi mig quilòmetre anem just per dalt del camí que hem fet uns minuts abans fins que finalment el nostre camí gira cap al sud sense perdre altura passant per davant de la Caseta del Sereno que, com la majoria, es troba quasi totalment assolada. Uns metres més avant de la casa les marques del PR ens porten a enllaçar amb la pista del Forcall del Riu que haurem de seguir cap amunt un bon tros.

Comencem a pujar per la pista que travessa el carrascar que creix a l’ombria de la Maciana. Al poc ens ix a l’esquerra el vell camí i el seguim retallant un tros de pista. Mentre pugem ens agafen un grup de senderistes que venen fent el camí de la Font de l’Oli. Els deixem passar i continuem amunt sense perdre’ls massa de vista fins que arribem al Morral de la Maciana on hi ha les restes del mas del mateix nom. Deixem les restes a la dreta i enfilem amunt per la pista que ara coincideix amb el camí vell del Forcall, que baixava al mas del Forcall seguint el traçat de la pista però més dreturer. De fet en alguns punts es pot seguir encara el vell camí que, com un assagador, va entre parets i retalla la pista. En d’altres llocs les argelagues ho tapen tot i més val fer camí per la pista, més llarga però menys dificultosa. Per un o per l’altre anem pujant cap al mas de Penyacalba.

Arribem així al mas de Penyacalba, situat al capdamunt d’una coma oberta al barranc de Penyacalba. Ací el PR-CV-225.1 es junta amb el PR-CV-225 que fa la volta a la Penyacalba des de Culla. Nosaltres ara el seguirem sense abandonar-lo fins a retornar a Culla fent la volta a la Penyacalba. Si vulguerem recurtar la ruta només hauriem de continuar el PR cap a Culla.

Camí de la Font de l'Oli.

La serra del Boi i el Picaio.

Grasades al camí de la Font de l'Oli.

El corral de Vilella.

Barranc de la Font de l'Oli.

Camí de la Font de l'Oli a l'esquerra i de la Maciana a la dreta.

Morral del Sereno.

Caseta del Sereno.

Enllaçant amb la pista del Forcall del Riu.

Pista del Forcall del Riu a l'ombria de la Maciana.

Drecera pel camí vell.

La Penyacalba des del mas de la Maciana.

Camí vell del Forcall.

Pista de la Maciana cap a Culla.

Mas de la Penyacalba. Al fons el castell de Culla.

Baixem ara per l’assagador de la Picossa on aprofitem per a fer un mos al solet que ja va sent hora. I fem ben fet perquè només arribar al barranc l’ombra de la Roca de Penyacalba ens fa perdre de vista el sol mentre enfilem avall pel barranc del mateix nom.

La baixada pel barranc travessa un carrascar adevesat que recorda com eren els carrascars de les terres del Maestrat fins fa unes dècades quan el carboneig intensiu els va degradar quasi irremeiablement. El camí segueix un bell tros el barranc fins que n’ix per l’esquerra per a passar sota la falda de la Roca de Penyacalba, impressionant paret que ha batejat tota la contornada: mas, barranc, camí, ... En un moment donat se’n separa un sender a l’esquerra que puja a l’esquena de la Roca i per on es pot enllaçar amb el mateix PR ja de tornada a Culla, una altra possibilitat d’acurtar la ruta. Nosaltres però seguirem avall passant sota la Roca i abocant-nos al riu Montlleó per a enfilar la llarga baixada fins al mas del Forcall.

Passada la paret nord de la Penyacalba, on hi ha una important i difícil escola d’escalada, la senda mira cap al Montlleó i comença a baixar fent voltes per a salvar la pendent entre els sargallars que baixen de la penya i el carrascar entreverat de ginebres i pins que creix a la vessant. Es tracta d’un interessant carrascar mesòfil amb tendències termòfiles on els exemplars madurs de matisses, aladerns i fins i tot alborços acompanyen les carrasques i ginebres.

Fent voltes i voltes el camí ens baixa al fons del barranc dels Infernals on enllaçava el camí vell del Forcall que baixava pel mas de la Maciana, on hem estat abans. Fa ja més de vint anys, l’única vegada que vaig fer esta ruta, vam pujar per ell però hui per més que mirem no en trobem la traça.

El camí continua baixant per la vora del barranc una trossada fins que arriba a una pista, traçada sobre l’antic camí, que dóna accés a uns bancals d’oliveres pertanyents ja al mas del Forcall del Riu que queda de l’altra banda dels bancals. Cal seguir però pista avall fins que arribem a la vora del riu on hi ha un pal d’indicacions que ens guiarà per a seguir la ruta. Dalt nostre queda el mas del Forcall i fins ací arriba la pista del Forcall que hem seguit abans. Ara caldrà abandonar-la i continuar riu avall que, per cert i per sort, baixa sec. L’aigua que hem vist córrer als Dos Rius s’ha escolat entre les graves i ja no corre en superfície.

Assagador de la Picossa per on baixa el PR-CV-225.

Carrascar al barranc de Penyacalba.

La Roca de Penyacalba.

Els Castellets.

Sargallars de Penyacalba.

Carrascar al barranc dels Infernals.

Seguim riu avall seguint la traça d’una antiga pista, ara completament intransitable per a vehicles de quatre rodes, que travessa una vegada i una altra el riu, retallant sempre que es pot les revoltes que hi fa. Malgrat haver de caminar per la grava del riu, sempre incòmoda, paga la pena de passar-hi. El paisatge que trobem és espectacular doncs ací el riu de Montlleó s’ha obert pas encaixant-se entre penyals, cingles i roques que pengen sobre el mateix. Ens trobem en un dels llocs més salvatges del territori valencià ... i també dels més inaccessibles i és per això que la vegetació i la fauna s’hi troba tan ben conservada de manera que serà fàcil trobar cabres salvatges o voltors. Encara que no els veiem els senglars, els cabirols, les àligues, fagines, gats feréstecs i demès també s’hi amaguen al nostre voltant.

Hem de fer quasi tres quilòmetres riu avall fins que trobem el camí vell de Benafigos a Culla per on puja el PR. El camí passa entre el Cingle Verd i la Penyacalba per un pas que, a primera vista, sembla impossible. De fet des de l’Ermita de l’Ortisella estant vam tindre la primera notícia d’eixe camí fa molts anys quan un veí de Benafigos ens va explicar que, malgrat que no ho semble, entre els cingles pujava un camí de matxo i no vam tardar massa en passar, quan encara no hi havia cap marca de PR i molts trams estaven tapats per la vegetació o menjats pels sargallars.

La Roca de Penyacalba des del Forcall del Riu.

Camí pel riu de Montlleó. Al fons queda la serra del Boi.

El riu Montlleó obrint-se pas entre la Punta de l'Auelo Métrio i els Morrals Pardos.

La Penyacalba i el Cingle Verd.

Darrer tram dins del riu Montlleó.

Ara toca enfilar la llarga pujada que ens retornarà a Culla i ho fem a poc a poc i aturant-nos de manera regular per a recuperar forces. No debades ja portem quasi set hores de camí i encara ens en queden un parell per arribar a Culla. A més així podem anar disfrutant de les magnífiques vistes que ens depara la pujada tant de la Penyacalba i el Cingle Verd com de tot el recorregut del riu Montlleó que s’obre pas ací entre Benafigos i Culla obrin una estreta vall de quasi 600 metres de desnivell.

El camí comença pujant entre el bosc de pins i carrasques que ens acompanya fins al Racó de les Barraques. Des d’ací comença a pujar fent voltes per l’Assomador de la Cingla passant sota més d’un cingle i alguna cingla (cal dir que cingle és la part vertical mentre que cingla la feixa que hi ha entre dos cingles). Des d’ací el camí enfila el Pas de les Barrinades, l’únic pas obert a la roca i reforçat amb un mur de pedra de tota la pujada, la resta de la pujada els primers constructors van saber trobar el millor pas per a pujar entre tant de cingle i cingla.

Passat el Pas de les Barrinades el camí fa amples voltes per a remuntar els sargallars que baixen de la paret que tanca la Penyacalba al migdia fins que ens passa a pocs metres dels peus de la paret. Ací és on trobem l’únic punt on el vell camí ha quedat molt tocat per les solsides i cal fer un tros al recte la duresa del qual contrasta amb la pujada, continua i constant però assequible, pensada per a pujar amb la càrrega al coll com ha de ser d’un camí real. Finalment el camí enfila paral·lel al barranc de Talons, que separa el Cingle Verd de la Penyacalba, i continua remuntant, cada vegada més suaument, cap a les altes llomes.

Arribem al final d’una pista que també puja cap a Culla. Nosaltres però seguim recte pel camí vell, més dreturer i com a premi trobem una rabera de cabres prenent el sol ponent a la vora del barranc. El mascle, un exemplar amb unes banyes de grans dimensions, és l’últim en apartar-se’n i ho fa tranquil·lament, sense pressa de manera que pel camí quasi l’avancem encara que ell va camp a través.

El Cingle Verd.

Encara que no ho semble el camí puja per ahí.

La vall del Montlleó obrint-se al Pla de Meanes.

Camí de Benafigos.

Les nogueroles creixen als sargallars dels peus de la Penyacalba.

Descansant de l'esforç de la pujada.


La paret sud de Penyacalba.

Rabera de cabres al barranc de Talons.

Continuació per pista a la Costera de la Marraixona.

Arribem finalment a un punt on tornem a retallar la pista fins que n’eixim quan ja quasi acaba la pendent. A partir d’ací la pista ha estat traçada per damunt del vell camí de ferradura i seguirem per pista ja fins a Culla. Pugem un darrer tram costerut, la Costera de la Marraixona, que ens porta al mas de la Txurumbel·la que passem pel davant abans d’assolir les parts més altes del camí. Des d’ací el vell camí enfilava lloma avant cap a Culla però nosaltres seguim la pista, des d’ací formigonada, que ens portarà a passar pel mas de les Barredes on se’n separa el camí de les Roques de Lleó o també de Benafigos. Cal dir ací que camins per a anar a Benafigos a peu o amb cavalleria n’hi havia dos, el que hem pujat entre el Cingle Verd i la Penyacalba i el que pujava per les Roques de Lleó, en estos moments tan tapat de vegetació que es fa difícil de seguir.

Deixem enrere el mas de les Barredes i mentre el sol comença a caure i la vesprada avança arribem al capdamunt de la Llom del Bom on, davant de l’abandonat camp de futbol de Culla, enllacen les dos parts del PR, la que puja per la pista del Forcall del Riu que hem deixat abans i la que ve per la pista de les Roques de Lleó que estem seguint. Davant nostre ja tenim el Castell de Culla amb les cases als peus i només hem de continuar caminant una estona més, ara de baixada, per acabar una ruta llarga i dura però realment espectacular pels voltants del Montlleó.


Mas de la Txurumbel·la.

Culla des del mas de les Barredes.

El camp de futbol de la Lloma del Bom.

Arribant a Culla des de la Lloma del Bom.

 

 Ací està el track:

Powered by Wikiloc


I ací un altra ruta que comparteix part del traçat:

Camins reals de Culla: Atzeneta i Benafigos

Més informació: