diumenge, 12 de març de 2017

CAMINS REALS DE CULLA: ATZENETA I BENAFIGOS


Ahir vaig estar caminant per la vessant sud del Montlleó, la que correspon a Benafigos. Hui, aprofitant que estem sense xiquets, ens acostem a la vessant nord, la que correspon a Culla per a conèixer esta part del terme que mira al riu seguint els antics camins de ferradura que anaven de Culla a Benafigos i Atzeneta.

Així eixim de Culla pel migdia seguint el camí real de Benafigos. De seguida deixem a l'esquerra el vell camí d'Atzeneta per on ara passa el SL-CV-65 i per on pensem fer la tornada al poble.
Deixem així les marques verdes i blanques, però seguim les grogues i blanques del PR-CV-225 que enfilen recte cap a la Lloma d'en Bom.
Passem pel Maset i deixem a l'esquerra el mas del Corralet enfilant recte a la lloma pel camí formigonat. Deixem a l'esquerra el que s'enfila a l'ermita de Sant Cristòfol i passem per la vora del camp de fútbol (ara sense ús) on trobem un altre entreforc de camins; ací el PR es parteix en dos, per la dreta baixa al Forcall pel mas de la Penyacalva i per l'esquerra continua el vell camí de Benafigos per la Txurumbela.
Nosaltres seguim a l'esquerra travessant les llomes desprovistes de vegetació. Per sort fa un dia frescot i el sol s'agraeix. Passejar per ací al ple del sol de l'estiu no és tan agradable.

Camí real de Benafigos.

Aranyoners en flor.

Cavalls pasturant al Corralet.

Penyagolosa des de la Lloma d'en Bom.
Quan passem pel mas de Barredes el camí torna a dividir-se. Recte continua el camí real de Benafigos que baixa al riu entre la Penya Calva i el Cingle Verd. Per la dreta també continua el camí real de Benafigos que baixa al riu pel mas de les Roques de Llaó, este ara poc conegut i quasi perdut.
Nosaltres seguirem este segon camí que continua asfaltat baixant per la costera dels Cirers cap al Clot dels Corralets. Per l'altra vessant comencen a aparèixer les carrasques, la vegetació més característica del terme de Culla que, en les parts més baixes deixa pas a espessos pinars de pi blanc. Ací les carrasques es troben esparses i no formen cap carrascar espès degut a l'intens aprofitament que han patit al llarg dels anys.
Deixem a la dreta un camí que entra al mas dels Corralets i de seguida, en un revolt del camí, apareix el mas dels Domingos situat en un collet que separa el Clot dels Corralets del barranc de la Cullola.
Ací s'acaba l'asfalt i el camí de terra continua travessant les diferents cases del mas pel mig. El terreny canvia i el terreny calar deixa pas als saulons que imposen també un canvi a la vegetació, més frescal.

Camí real de Benafigos.

Mas de les Barredes.

Clot dels Corralets.

Mas dels Domingos.
Deixem enrere el mas dels Domingos trasponent el collet i passant sota l'ombra d'algunes grans carrasques. A la nostra esquerra però prou fondo corre el barranc de la Cullola, que s'enfonsa ràpidament a buscar el mas d'en Saera i prenent el seu nom. De l'altra banda queden alguns rodals de carrasques que fan ombra a l'assegador del Pou de la Pica que baixa al Pla fent molta més volta.
Quan la pista fa una volta a l'esquerra i a la vora d'un tancat de cavalls l'assegador i el camí vell continuen recte. Per sort hi ha unes carrilades de cotxe que han deixat net un tros entre l'argilagar que creix un poc per tot i les aprofitem per avançar tot i què l'assegador passa per la llometa uns metres més amunt.
A la nostra dreta queda el mas dels Corralets i davant nostre ja podem intuir els cingles que baixen cap al Montlleó.
Conforme anem deixant enrere el poble i ens acostem al riu ja apareix davant nostre i ben a prop Benafigos i, més lluny i com a teló de fons, Penyagolosa. Però el llarg i fondo clavill del riu Montlleó ens tanca el pas i el camí busca el millor lloc per a travessar-lo.
Així després de fer la volta al tossal del mas de l'Home l'assegador i el camí baixen cap al Pla de la Creu que, com en tants altres llocs, es troba en un ample coll on hi ha un encreuament de camins.

La Cullola i l'ermita de Sant Cristòfol des dels Domingos.

Assegador del Pou de la Pica i tossal del mas de l'Home.

L'assagador i el camí dalt del tossal.

El Montlleó, la lloma de Benafigos amb Penyagolosa de fons.
Ací retrobem la pista que ha fet la volta al tossal per l'altra banda (passant pel mas de l'Home). I ací també abandonem l'assegador (que retrobarem més tard) que fa la volta al tossal de la Saladeta pel nord passant així per la font de la Ferrerola.
Nosaltres seguim per la pista que corre entre bancals però al moment l'abandonem per seguir a la dreta el vell camí que passa entre les bancalades.
El camí es distingeix clarament tot i què l'herba el cobreix. Quan ens acostem al mas de les Roques els vells bancals estan plantats de carrasques. Passem pel costat del pouet del mas abans d'eixir a la pista que travessa per davant les cases i que continua planejant per la solana entre bancals ermats i d'altres plantats de carrasques.
Camí caminant arribem al mas de les Roques de Llaó, que dona nom a tota una partida del terme de Culla. Des d'ací el camí avall per una lloma pedregosa on només creixen els ginebres i el romer. Nosaltres hui ens conformarem en vore el riu des de dalt i en conter de baixar seguirem recte per davant del mas per la vora d'una paret a buscar l'assegador del Pou de la Pica (que enllaça uns metres més avall).

Camí vell al Pla de la Creu.

El camí entre bancals.

Mas de les Roques.

Pouet del mas de les Roques.

Camí de Benafigos a les Roques.

Mas de les Roques de LLaó.

Benafigos des de les Roques de Llaó.
Travessem els pocs metres que ens separen del pas, que corre entre parets de pedra seca, i el seguim mentre continua paral·lel al riu sempre de baixada.
Tot i què ja no passen raberes de cabres (domèstiques) el sòl rocallós impedeix que el romer i l'argelaga cresquen massa i tapen completament el pas de manera que avancem fàcilment entre les parets que delimiten el camí ramader i evitaven que els animals entraren als bancals i als tancats de les vores. Ara que ja no fan servei poc a poc van assolant-se les velles parets desapareixent així un paisatge construït al llarg dels darrers dos-cents anys.
Seguint l'assegador retornem a la pista que havíem deixat abans i, ara sí, la seguim avall sense deixar-la.
Des de la pista podem disfrutar d'unes magnífiques vistes del riu Montlleó als nostres peus, de Benafigos de l'altra banda, i també del Pla de Meanes al davant amb la serra d'Esparreguera darrere (i si el dia és clar de moltes més serres i planes fins a la mar).
Deixem a l'esquerra el mas de la Belenguera i continuem baixant fins al Collao. Aci trobem unes paletes del SL-CV-65 i és que per ací passa el sender que uneix els pobles de Culla i Atzeneta (que no és el camí vell).

Baixant de les Roques de Llaó.

Assagador del Pou de la Pica.


Tram baix del Montlleó i Pla de Meanes des de les Roques de Llaó.

El Collado i tossal de Pedacet.

El Collado.

Sender local d'Atzeneta a Culla.
Ací mateix hi ha una cruïlla de camins. Recte continua el camí del Pou de la Pica i la pista que baixa al riu pels Forcallissos. Un poc a l'esquerra la pista que baixa al mas d'en Saera (de Dalt i de Baix). Però nosaltres no seguim cap d'estos i trenquem a l'esquerra, també de baixada, seguint el SL que sense deixar-lo ens portarà de tornada a Culla.
El paisatge canvia radicalment. Ara tenim davant el barranc del mas d'en Saera, de relleu més amable que el salvatge Montlleó i clapejat de masos i bancals que alternen amb taques de pinar i coscollar conformant un mosaic paisatgístic molt interessant.
El camí planeja seguint les corbes de nivell mentre s'endinsa cap al barranc, buscant la seua capçalera. Al llarg del camí s'alternen els coscollars puntejats de pins i carrasques, els bancals treballats i els ermats, i els masos que anem deixant enrere.
A la nostra dreta i un poc apartat queda el mas del Campàs que fa honor al seu nom, bastit a la punta d'un campàs.
Les carrasques sovintegen quan travessem el barranquet dels Cucs, i formen un rodal boscós a l'ombria que trobem passat el mas del Forat Negre.
Retrobem els bancals d'ametlers al passar pels masos de la Solana, el de Dalt i el de Baix, on el camí es fa pista que mor als darrers bancals del mas per a deixar pas al vell camí que travessa els bancals camí de la font de la Solana.
La font de la Solana ens sorprén. Un parell d'aixetes modernes deixen caure l'aigua a la pica d'obra. Darrere un gran dipòsit d'obra reté l'aigua que s'escola de dins la muntanya. Un arbret solitari fa una ombra escassa. En temps no molt llunyans degué ser una font important, ara no ho sembla.

Camí de Culla al Collado.

Part alta del barranc del mas de Saera.

Barranc del Mas de Saera i tossal del Pedacet.

Mas de la Solana de Dalt.

Mas de la Solana de Baix.


Font de la Solana.
El camí continua ara ja per la vora del barranc que s'estreta i s'engorja als nostres peus. Deixem enrere els bancals i masos i entrem als dominis de la pedra i el bosc, que la mà de l'home ha desboscat deixant una vegetació formada per argilagues, ginebres i carrasques menudes que encara tardaran molt en formar un bosc.
Camí caminant trobem vells bancals abandonats i, també, alguns altres on ara han plantat carrasques. Diuen que la trufa es cria en la pitjor terra, esta té pinta de ser molt bona per a ella.
Quan la senda baixa a travessar el barranc ja estem prou amunt per a canviar el nom per la Cullola. Passem a l'altre costat i deixem enrere les carrasques disperses i els ginebres. Ací només hi ha argelagues que cobreixen tota la vessant del barranc. Pugem un poc i just al punt on enllaçava l'antic camí d'Atzeneta (ara totalment perdut) ens aturem a esmorzar.
De l'altra banda i dalt nostre queda el mas dels Domingos i el camí de Benafigos, per on hem passat abans.


Camí real d'Atzeneta.

Maset de la Basseta.
El camí puja per la vora del Prat, cobert de carrasques, abans de fer un parell de revoltes per una costera pelada que munta al maset de la Basseta. Ací el paisatge torna a canviar. La calcària queda enrere i tornen a aflorar els saulons. Als bancals del mas els ametlers deixen pas als avellaners i les carrasques conformen un bosquet que s'estèn per la vessant del barranc.
Travessem el preciós carrascar, que presenta alguns exemplars notables, per una pista que mor a l'acabar el carrascar.
El camí continua ara entre bancals abandonats que han donat pas a prats frescals i bosquets de fulla caduca. La vegetació d'esta raconada contrasta vivament amb la que hem trobat només fa uns pocs passos enrere. Ací entre les herbes trobem xicotetes margarides mentre que només uns centenars de metres enrere les flors les posaven les argelagues.
Davant nostre hi ha un xopar i cap allí ens dirigim. El vell camí passa per davant però ens en desviem per a visitar l'àrea d'acampada municipal de la Cullola. Ací hi ha un parell de banquets d'obra, torradors, i unes casetes tancades amb banys i dutxes. Una important inversió per a un poble com Culla que sembla totalment desaprofitada.
De la xopera ix un camí formigonat que remunta l'esquerra del barranc i que ens porta a la font d'en Cabrit que alimenta un llarg abeurador i una bassa d'incendis i també uns bancalets d'horta.

Carrascar a la Cullola.


Zona d'acampada a la Cullola.

Font d'en Cabrit.
Estem als peus de Sant Cristòfol i un assegador baixa des de l'ermita que queda fora de la nostra vista.
Continuem entre bancalets treballats. Es nota que el poble ja està prop. Quan la pista travessa novament el barranc en una revolta tancada el camí puja recte, ample i empedrat, per la dreta del barranc.
Quan s'acaba la costera davant nostre apareix ja la silueta inconfusible de Culla, arraïmada al voltant de l'antic castell destruït a una de tantes guerres que van assolar estes terres al segle XIX.
La Costera.

Culla des de dalt la Costera.

Només ens queda travessar els bancals ben cuidats que ens separen de les primeres cases del poble on, abans d'arribar, encara trobarem un veí amb qui aprendre més coses del poble.


Ací està el track:



Powered by Wikiloc

Més informació:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada