dissabte, 11 de març del 2017

DE BENAFIGOS AL MONTLLEÓ PER LA MORRANDA I LA FIGUERA


Una vegada més tornem a fer ruta pels voltants del riu de Montlleó i és que els seus voltants conformen una de les raconades més espectaculars (i alhora desconeguda) que ens amaguen les nostre muntanyes. Esta vegada aprofitem per pujar al poble de Benafigos i, a més, visitar un nou vèrtex geodèsic situat dalt del dipòsit d'aigua de la població.
Des d'Atzeneta hi ha un sender abalisat que ens condueix a Benafigos, però per recurtar la ruta (i allargar-la cap al Montlleó) hem decidit començar a meitat camí dels dos pobles, dins ja del terme de Benafigos i sense eixir-nos-en d'ell en cap moment.
Així que aparquem el cotxe a l'Olivar, punt de pas del PR que segueix el camí del Clapissalet, defugint el més curt camí vell d'Atzeneta que coincideix en bona part amb la carretera.
Des del collet que queda davant del mas de l'Olivar, just on el sender abalisat el travessa per l'asfalt, aparquem el cotxe i comencem a caminar.
El camí mou amunt entre els bancals d'oliveres que li donen nom a la partida, i puja, empedrat, a buscar el tossalet de l'Olivar.
Al tossalet els bancals deixen pas al coscollar amb pins i carrasques que ens acompanyarà en la resta de la pujada a Benafigos.
Enllacem amb una pista que planeja fins que arriba a un encreuament. Ací per la dreta ve un camí des de la Roca Trencada, per on tornarem, i per l'esquerra ix la pista a buscar la carretera. Nosaltres seguim recte pel vell camí de ferradura que puja cap al tossal de les Forques.
Començament de la ruta a l'Olivar.

Camí de l'Olivar.
El camí va pujant de manera pausada però constant de manera que quan fa unes revoltes per superar la part alta de la costera ens sorprén vore que ja estem prou amunt i, darrere nostre, queda mig entelat per les boires del matí, el pla d'Atzeneta.
Un parell de voltes i ens trobem amb la carretera de Benafigos. Des d'ací ja podem vore la Plana amb la mar al fons, flanquejada per la serra d'Espadà i la de Moró.
Ara toca travessar la carretera i pujar per la vora d'una paret que delimita l'assegador de les Forques, que ens porta per la vora d'un tancat de carrasques fins que assolim el collet que queda al nord del tossal de les Forques. Ací, vora un bancal d'ametlers encara florits, enllacem amb el vell camí d'Atzeneta a Benafigos que puja en forma de pista.
Arribant a la carretera.

El Desert i la mar.

Assegador de les Forques.
Seguim pista avant amb la vista posada en el poble que veiem davant nostre i no massa lluny (o això sembla). El camí ara és planer i voreja les llomes que ens separen del poble.
Arribats als Extremals, el terreny canvia i la calcària deixa pas al sauló que aflora en estes parts altes. Ací la vegetació també canvia i la flor dels aranyoners emblanquina les vores dels camins anunciant la primavera que ja està a tocar.
Passat el mas dels Extremals la pista aboca a la carretera però nosaltres, seguint la senda, continuem per la llarga lloma que, per dalt de l'asfalt, continua recte cap al poble.
Camí d'Atzeneta.

Aranyons als Extremals.

Primeres cases de Benafigos.
Arribem a la falda del tossalet on s'alça Benafigos, i un camí formigonat puja davant nostre cap al cim de la Penna Ficus que li va donar nom al poble (segons Coromines).
Encara que el poble sembla pla conforme anem pujant ens n'adonem que s'alça sobre un costerut tossal. Així que des de les primeres cases del poble que davallen pel cara-sol fins al capoll on hi ha l'església i la casa de la vila hi ha un desnivell considerable.
Arribem a la part més alta (i més antiga) i ens entretenim un poc buscant el dipòsit d'aigua on està el vèrtex. Unes escales pugen fins a dalt però no tentem la sort i fem la foto des dels peus.
El vèrtex, dalt del dipòsit.
Una vegada complert el primer objectiu, ara cal anar a per la segona part de la ruta, més aventurera.
Baixem del poble per les Serretes cap al Pla del Pou, per on passa la carretera (i també l'antic camí de Culla i de l'Hortisella).
A l'esquerra queda el Pla de les Sèquies, un polié més menut que el del Pla de Vistabella però també interessant, sobretot per estar envoltat de gresos i saulons.
Retallem la carretera baixant directes al Pou de les Serretes, antic abeurador que encara es troba en ús, i seguim carretera avant. Per ací a part dels vells camins de ferradura continua l'assegador del Pla en Tossals, per damunt del qual s'ha traçat la pista de la Pedrenyera (dita així perquè passa pels peus del tossal de la Pedrenyera). Este és el camí que seguirem fent la volta al barranc de la Redonda, que queda entre nosaltres i els Extremals, per on hem passat fa una estona.
Les Serretes.

Pou de les Serretes.

Barranc de la Redonda.
La Redonda és una denominació medieval que fa referència a una devesa acotada per a ús dels veïns del poble on no poden entrar els ramats forasters. Semblant al bovalar però amb la diferència que aquell s'usa per a pastura dels animals de llaurada (a l'edat mitjana bous) i esta per a ovelles i cabres (i en menor mesura porcs). Com correspon a la seua natura es troba a la vora del poble, en una zona no apta per al cultiu i voltada de diferents assagadors que permeten el trànsit d'animals sense entrar en les terres vedades. Com altres terres comunals va ser desamortitzada al segle XIX i hui en dia el que podem vore és un conjunt de bancalets i parcel·les tan poc productives com ràpidament abandonades i que conforma l'habitual paisatge de pedra en sec que entapissa les vessants de molts tossals de l'antic Maestrat.
Seguint la pista quan arribem al collet de la Pedrenyera deixem a l'esquerra un pas que pel Morral de la Buitrera traspon cap a l'Hortisella.
Seguidament fem la volta al tossalet de la Pedrenyera i entrem al Pla d'en Tossals. Ací abandonem la pista (i assegador) que continua recte cap al Tossal de les Trencades i trenquem a l'esquerra per una pista menys important que passa per davant d'uns bancals, ara plantats de carrasques, que ocupen la part més plana del Pla en Tossals.
La pista ha substituït ací el vell camí que anava just per la vora dels bancals, però torna a coincidir quan se n'entra al bosc, format ací per pins amb algunes carrasques. Este pinar en procés de transformació és el que s'estén per les vessants que baixen cap al Montlleó i ens acompanyarà durant la llarga baixada al riu.
Quan la pista arriba al Pou de la Morranda apareix a l'esquerra la plataforma del vell camí de ferradura de la Morranda per on continuen els nostres passos.
Camí del Pla d'en Tossals.

Carrasques truferes (i cabres) al Pla en Tossals.

Camí de la Morranda.

Pou de la Morranda.
A partir d'ací el paisatge esdevé espectacular. El riu serpenteja allà baix ... quasi quatre-cents metres més avall. Mirant amunt podem distingir com s'obre pas entre la Penya Calva i la Lloma de Benafigos, i al fons de tot el Picaio de Vilafranca.
Però no cal mirar tan lluny perquè la baixada per la Morranda ja té prou al·licient per sí sola. Es tracta d'un dels camins més bonics del Montlleó que baixa fent voltes i revoltes entre pedreres i penyals, sempre sota un bosc madur de pi blanc que entapissa esta part del riu.
Llevat d'algun tram travessant les pedreres la senda està prou clara, i de tant en tant es pot trobar alguna fita.
La senda ens baixa, sempre amb una pendent constant, a buscar al riu. Quan ens acostem apareixen vells bancals d'oliveres colonitzats també pel pinar. Estem ja a menys de 500 metres d'altura i tot i ser ombria ací poden créixer les oliveres que no medren als plans de dalt. Això explica el treball esmerçat en la construcció d'un camí de ferradura per a baixar al riu. Això i el fet que dominant el riu es troba el mas de Llaó, que encara es manté dempeus damunt d'un esperó rocallós que domina el riu.
El Montlleó entre la Penya Calva i la Lloma Benafigos. Al fons el Picaio.

Volta del Boqueró.

Camí de la Morranda.

Sargallar.


Maset de Lleó.
Ens acostem ací per fer un mos mentre observem les cabres que ens miren de l'altre costat de riu i pensem en la continuació de la ruta. Hem baixat fins ací seguint un track de Miquelcorrecamins però ara l'abandonarem. Ell anava des d'ací a buscar la pista del riu, per dalt dels bancals de garroferes encara treballats que hi ha als peus del mas en una de les terrasses del riu. Nosaltres seguirem en direcció contrària, per una senda netejada, que ens porta riu amunt cap a la volta de la Mangranera.
La senda travessa antics bancals i ens porta al mas de la Mangranera, dalt la volta que ací fa el riu.
Des del mas (i l'aljub) continua un senderol xafat que baixa entre bancals al riu, arribant a ell entre les arrels d'una gran figuera que s'arrapa a la vessant ombrívola de la volta.
Fa un mes l'aigua encara corria pel riu. Ara ja baixa sec i això ens facilita el continuar riu avall.
Caseta a la Mangranera.

Figuera vora riu.

Riu de Montlleó.
Fem la volta de la Mangranera a la vegada que el riu seguint en alguns trams l'antiga pista del riu que només es troba als llocs on retallava les voltes; de la resta les riuades no n'han deixat cap rastre.
Els pinars cobreixen les vessants i entre la grava creixen alguns baladres i vimeteres. Per les ombries els marfulls mostren els ramallets de flors blanques. I així travessant el ferèstec paisatge del riu Montlleó arribem al punt on la pista se n'ix del riu i enfila amunt cap als bancals del mas de Llaó.
Per ací ja vam passar a primers d'any i esta ruta és hereva directa d'aquella que ens va deixar amb ganes de més Montlleó.
Continuem pista amunt passant per la vora dels bancals de garroferes. Continuem pista amunt retallant la volta que fa al riu al Cabeçolo, on enllacem amb l'antic assegador del Plantossal que coincideix, en part, amb la pista.
Quan la pista baixa a travessar el barranc de la font de la Figuera nosaltres estem atents a unes fites a la dreta que assenyalen el lloc on la senda se'n desvia per a remuntar el barranc.

El mas de Lleó des dels bancals.

Desviament al barranc de la Figuera.
Seguim una senda perdedora que remunta el barranc per la vora fins que baixa al mateix. Al bell mig del barranc hi ha una gran fita i per l'altra banda continua la senda que sembla recular. Ací ens torbem un poc fins que finalment retrobem el camí que remunta el barranc. No està massa xafat però quan l'agafem és bo de seguir. Ens hem torbat perquè el track que portem ve de l'altra banda del barranc i ens ha costat trobar el punt on enllaça.
Conforme pugem la traça es fa més clara i després de passar el desvio al mas de la Font de la Figuera encara més.
El camí puja ací sota un pinar adult de pi blanc, fent revoltes per a superar amb un desnivell constant la dura costera que ens separa del collet.
Travessem un parell de pedregals on el camí està mig esborrat i els pocs caminants que passen pugen al recte fent que el vell camí, poc a poc, caiga en l'oblit.
Camí de la font de la Figuera.

Fent les voltes del camí quasi perdut.
Arribem finalment al coll de les Trencaes que separa el tossal de les Trencaes del Pla en Tossal. Per ací passa la pista de la Pedrenyera que baixa cap al riu fent més volta. Nosaltres la seguim amunt pels bancals del mas del Clotero, ara plantats de carrasques truferes i voltats de tanca metàl·lica per protegir-les dels senglars i les cabres.
Quan la pista fa una volta gran a la dreta l'abandonem per l'esquerra, seguint un corriol que baixa per l'assegador del Pla en Tossals que baixa recte avall per la Lloma de la Foradada.
Pista del Pla d'en Tossals.

Benafigos des de dalt la Roca Foradada.
La senda és clara però la baixada no és fàcil per la pendent i la pedra solta, i també pel desnivell perquè en poc de tros baixem els quasi dos-cents metres que ens separen del fons del barranc de la Redonda o del Marfullar (per la font que hi ha barranc avall).
Ací trobem una pista (que baixa pel mas de les Monges des de les Trencaes) i que seguim amunt muntant per l'altra banda del barranc fins que arribem a una llometa, la mateixa que segueix el camí del Clapissalet (o de l'Olivar) per on hem passat al començar la ruta.
Només ens queda refer el camí d'anada continuant pel llomet fins al tossalet de l'Olivar i baixar seguint el camí empedrat entre els bancals d'oliveres al collet on hem deixat els cotxes.
Assegador recte al barranc de la Redonda.

Camí de l'Olivar.

Arribant al punt d'inici.
Però el dia no acaba ací, sinó a casa Ramon d'Atzeneta, per celebrar que hem completat la ruta prevista sense cap imprevist.


Ací està el track:



Powered by Wikiloc

I ací un altre track que comparteix part del traçat:


Més informació:

  • Penya Independent de Benafigos
  • Blog de Miquel correcamins
  • Botella, Miguel (1910) Minuta del mapa topográfico nacional. Termino municipal de Benafigos. Ed. IGN
  • Borrege, Eduardo (1949) Minuta del mapa topográfico nacional. Termino municipal de Benafigos. Ed. IGN
  • Bernat Agut, Jesús (2016) Toponímia dels pobles valencians: Benafigos Ed. AVL


2 comentaris:

  1. Hola, estic intentant contactar amb l'editor d'aquest bloc, però no veig on hi ha el contacte. Necessito fer una consulta urgent? Em podríeu indicar un correu electrònic?

    ResponElimina