dissabte, 18 de març de 2017

CAMINS DE LLUCENA: CAMÍ D'ATZENETA, LA LLOMETA, LA CASA NOVA I EL RIU

Hui ens hem alçat més enjorn que els altres dies perquè la ruta que tenim pensada és prou més llarga. D'ací poc tornarem a pujar des de Vila-real a Penyagolosa i cal fer rutes llargues per acostumar el cos a un esforç continuat i, per a fer-ho hem triat una ruta pel terme de Llucena aprofitant les sendes netejades pels amics dels camins de Ferradura per a fer l'ultratrail del setembre proper.

Comencem la ruta al dipòsit d'aigua de l'Assut per així acabar la ruta baixant. Encara està la lluna al cel que des del dipòsit ens encaminem cap a les Fleixes seguint la pista que enfila cap al racó de les Fleixes. Però nosaltres no passarem pel racó sinó que després de deixar a la dreta el mas de l'Assut i a l'entrar en un pinar abandonem la pista i enfilem a l'esquerra una senda que remunta el pinar seguint el traçat d'un pas que puja travessant barrancs i muntanyes cap a la font d'en Salla.
Nosaltres el seguim costera amunt i quan baixa per l'altra banda buscant el barranc del Bosc l'abandonem trencant a la dreta per la senda de les Fleixes que, sempre en balcó per dalt del riu que corre dos-cents metres més avall. Des d'ací tenim les millors vistes del poble de Llucena, encara dormint a esta hora del matí.
Seguim a bon pas i deixem a la dreta la font de la Solana,
Mentre caminem el sol comença a eixir per dalt dels nostres caps il·luminant les cases més altes de Llucena i quan finalment arribem al mas de Lliberato ja ens calfa també a nosaltres.

A punta de dia.

Primers rajos de sol.

Llucena des de la font de la Solana.

El camí continua recte cap al mas de Xiva però nosaltres trenquem a l'esquerra per la pista de les Fleixes, que ha substituït el vell camí de la Mosquera que anava més avall. Quan baixem per la capçalera del barranc del Bosc camí i pista tornen a coincidir fins als cirerers de Pantorrilla.
De moment continuem per la pista i quan arribem al collet veiem que, encara que no fa fred, els bancals de la dreta estan blancs de rosada. No debades estem ja a quasi 800 metres d'altura.
Passem l'ample collet i davant nostre apareix Penyagolosa, sempre omnipresent per estes terres, i un poc més avant trobem l'única bifurcació de la pista. Recte continua al mas de les Fleixes pel mas dels Oriasssos. Nosaltres seguim les marques que ens fan girar a la dreta i baixar a buscar la capçalera d'un barrancusset continuant sota unes carrasques que s'han escapat de la destral i els incendis. Ací és on retrobem el vell camí de la Mosquera que ens acompanyarà fins al final de la pista, una trossada més avant, dalt dels cirerers.

Mas de Lliberato.

Bancals amb rosada.

Pista de les Fleixes.

Seguim recte per la vora d'un barranquet i les marques blanques i blaves que assenyalen els camins recuperats pels amics giren a l'esquerra seguint el camí de la Mosquera. Nosaltres ací hem de seguir recte remuntant el barrancusset que passa sota el mas de la Llidona.
Ací els "amics" també han passat la "cabra" però encara no han pintat el camí de ferradura que segueix remuntant el barranc. Seguint-lo passem per davant del mas de la Llidona i deixem a l'esquerra el mas de Macoc quan girem enfilant la costereta que ens porta fins a la font d'en Salla.
El paisatge que travessem està prou dessolat. Dominat pel coscoll, romer i argelaga, només algun rebrotís de carrasca destaca alçant-se del matollar. Fins ací va arribar l'incendi de l'Alcalatén de l'any 2006.
Enmig de la dessolació destaca la font d'en Salla, brollany ufana a un lloc on no te l'esperes. La font, important, aboca les aigües a un conjunt de piques que deixen pas al llavador i la bassa. És el sistema tradicional d'aprofitar l'aigua de les fonts a les terres de secà.


Barranquet a la Llidona.

Mas de la Llidona.

Mas de Macoc.

Penyagolosa des de la font d'en Salla.

Font d'en Salla.

Després de fer un glop reprenem la part final de la pujada per a arribar al capoll del tossalet de les Mariques.
El camí desbrossat puja a un pas però l'abandona seguint un carril de cotxes que ve de la pista que va de la Parra a Talladures. Nosaltres no la seguim sinó que trenquem a la dreta per un ample pas que ens porta a travessar el tossal fent cap a la caseta de Mariques.
Davant nostre queden ara les Foies del mas de la Parra i el barranc de la Tosquella que s'enfonsa ràpidament entre el tossal de Gossalvo i la lloma del Campiello.
Nosaltres seguim la caletxa que baixa des de la caseta a la Creu de la Parra. Este tram no està net però no és massa difícil baixar seguint les traces dels animals.


Tossal de les Mariques.

Caletxa de les Mariques a la Creu de la Parra.

La Creu de la Parra.


A la Creu de la Parra ara hi ha un encreuament de pistes.  Abans també hi havia un encreuament de camins. Recte continua el camí (i la pista) cap a Atzeneta per la Polla Rosa, a l'esquerra continua el camí de Xodos pel Pla de Talladures, pista i assegador.
"El camí és poc més que un corriol que travessa en diagonal la falda del tossal del Rouret fins un collet on arriben tres assegadors. L'un puja des del Pobill, l'altre des de la Tosquella i el darrer continua pel capoll d'un tossalet cap al mas de la Lloma.
Estic tentat de seguir-lo però com que ja porte els deures fets de casa (cosa rara) decidisc continuar el plan previst que no és altre que seguir el vell camí. La plataforma del vell camí està prou clara, i un senderol obert per la vora permet passar ... almenys fins als peus del tossal de Goçalvo.
Allí en un collet hi ha el camí que puja de les Useres, per on ara passa un carril que ve del mas de la Serra
"
Ara fa un any vaig passar per ací i eixa és la descripció que en vaig fer en la corresponent entrada al blog. Hui  la descripció segueix sent vàlida ... aproximadament. El camí continua sent poc més que un senderol que flanqueja el tossal del Rouret, però en traspondre el collet i baixar el que era un corriolet obert entre la malea ara és un magnífic camí de ferradura que només estava esperant unes mans voluntarioses que li llevaren totes les argelagues que el tapaven. Ara el caminant pot dedicar més temps a mirar les clapisses que baixen cap a la Tosquella o la rourera del Pubill que a les argelagues del camí.
Arribem així al bassot de la Serrada on canviem de vessant passant per la part nord del Tossal de Gossalvo on va tindre lloc la batalla definitiva que va deslliurar definitivament Llucena dels carlistes entre O'Donnell i Cabrera, dos personatges històrics de primera fila que de ben segur van passar pel mateix camí que ara estem fent.

Fites marcant el pas.

Camí d'Atzeneta. Al fons el tossal de Gossalvo.

Una paret de pedra delimita el camí que va baixant fent una llarga diagonal per la falda del tossal. Ací abans de l'incendi creixia un incipient carrascar que ara tardarà molts anys en fer-se adult (si és que n'arriba alguna vegada).
Quan ens acostem a la Fontanella el paisatge canvia per diverses raons. La primera és que el monte i la malea deixa pas als bancals, la major part deixats ermar. L'altra és que la calcària dominant a la major part del terme deixa pas ací als gresos grisos, més frescos i que permeten una vegetació (i cultius) diferents. I encara una tercera i és que este rodal va escapar del foc de fa deu anys.
Deixem les cases de la Fontanella, escampades a la vora del camí i abans d'arribar al punt on trenca a la dreta el camí del mas de Gossalvo (que ja tenim a tocar) la ruta oberta pels "amics" trenca a l'esquerra cap a la Fontanella. Espere que també netegen la part del camí vell d'Atzeneta que continua cap a la Polla Rossa perquè bé s'ho val i ja no els queda massa tros.

Camí d'Atzeneta a l'ombria del tossal de Gossalvo.

Camí d'Atzeneta a la Fontanella.

Cases dalt de la Fontanella.

Quan girem cap a la Fontanella ens espera una d'eixes sorpreses que sempre amaga el gran i variat terme de Llucena. Ací les carrasques van escapar del foc i també de la destral del carboneig i ens acompanyen en una bella senda per l'ombria que ens porta a la font, també amb baci i llavador, i més encara perquè poc després, quan enllacem amb la pista de la Polla Rosa davant tenim el carrascal del mas de Garcia, autèntic tresor botànic del terme.
El carrascal és el més ben conservat de tot el terme i és un exemple de la vegetació que cobria totes les muntanyes abans del segle XIX quan va començar l'artigament a gran escala, el desboscament i la construcció de bancals i, més modernament al segle XX el carboneig i els incendis. El carrascal encara conserva grans exemplars de carrasques i roures acompanyats d'una vegetació d'enfiladisses com l'heura i la rogeta.
La pista travessa el carrascal per un extrem i puja al mas de la Lloma on acaba bruscament després de la paret del pas que baixa del tossal del Rouret. Després de vore el carrascal s'entén més l'origen del topònim perquè a hores d'ara dalt del tossal no creix cap roure ni segurament podria crèixer.

Camí de la Fontanella.

La Fontanella.

Carrascal del mas de Garcia.

Travessant el carrascal.

Mas de la Lloma.

El pas continua per la dreta cap al barranc del mas de Tena. Nosaltres també anirem però seguint l'Ultratrail farem una volta més llarga.
Comencem baixant per un carril que ens porta a l'era de la casa de Telesforo. Des d'allí continua el camí de ferradura que baixa al Mas del Fontanal que ens sorprén per les grosses parets reforçades.
Des d'ací encetem una baixada més pronunciada cap al barranc del Forcallet on es troba el Fontanal pròpiament dit. A l'esquerra del barranc hi ha la font, amb un parell de piques. El camí la deixa enrere i continua baixant pel barranquet passant sota una altra casa abans d'enfilar la part baixa del barranc fins al Forcallet on es junten en poc de tros tres barranquets; el del Forcallet, el del mas de Tena  i el que baixa de la Llometa.
Ací retrobem la pista que ve des del mas de la Lloma i la seguim després de travessar el barranc de la Vall que duu aigua.

Mas del Fontanal.

Baixant al Fontanal.

El Fontanal.


Camí de les Llometes.


Barranc del mas de Tena al Forcallet.

Pugem al mas de la Llometa per la pista nova, traçada pel barranquet mentre que el pas que seguíem ho fa al recte per la llometa. El mas es troba a dalt de tot i és un dels grans masos d'esta part del terme. A l'època de major esplendor va arribar a tindre fins a 20 cases que ara resten assolades. També hi havia escola on acudien els menuts de tota esta part del terme.
L'escola de les Llometes fou la primera que es va fer als masos, cap als anys 20, i no segueix el patró de les de la Costa, la Parra, les Pedroses, la Mina i el Mosquerí, totes elles seguint un mateix plànol i construïdes durant la república. Però els anys també han passat i encara que les parets es troben en bon estat la teulada ja ha fallat i als revoltons del primer pis els queda poc per desaparèixer. Tot i així a la paret de davant encara hi ha dos pissarres d'obra que mostren ben clarament l'ús per al qual es va fer.

Arribant a les Llometes.

Escola de les Llometes.

Mas de les Llometes.

Saleres a l'era de les Llometes. Al fons Penyagolosa.

Per darrere del mas passa un altre pas i per ací continua la nostra ruta. També des d'ací ix un camí que pels masos de Fabra de dalt i de baix porta a les Torrecelles sent este el camí més curt per anar de les Torrocelles al poble de Llucena. Malauradament es troba totalment tapat d'argelagues, almenys al començament.
Nosaltres seguim pel pas, tan ample que en alguns llocs no es veuen bé les parets de pedra que el delimiten, per sort anem trobant grans fites que marquen el millor pas entre els ginebres que han rebrotat després de l'incendi.
Pugem cap al Bustal i davant nostre apareix Penyagolosa, sempre present quan arribem a un lloc un poc alt i amb vistes. Girem un poc passant per dalt d'uns vells bancals abans d'arribar a la pista de les Torrocelles.

Penyagolosa al fons.

El pas enfitat amb la Lloma Bernat al davant.

Ara toca continuar pista amunt un quilòmetre aproximadament. Fins ací va arribar l'incendi de l'Alcalatén i es nota clarament els ginebres que creixen grans i verds a la dreta mentre que a l'esquerra només hi ha les soques cremades i els rebrotissos que encara només alcen uns pams de terra.
Arribem al capdamunt de la costereta a l'antic mas de la Foia Genta, ara conegut com la Fogenta. Es tracta d'un gran conjunt de cases que formen un parell de panys. Ací encara queden una carrasca grossa que de ben segur han conegut l'aplec del lligallo que ací se feia i els dinars de pastors.
Al carasol d'un pany de masos ens assentem a un pedrís a esmorzar. Ja portem més de tres hores a bon ritme i sense parar i és hora de descansar un poc i recuperar forces perquè encara ens en queden unes altres tantes.

Diferència entre la part cremada i la no.

Mas de la Fogenta.


Després del breu descans continuem la ruta pujant per darrere del mas per la pista que munta cap al mas del Collet. Passem entre uns bancals de carrasques truferes. Fins ací ha arribat també la dèria per la trufa que sembla ser què és l'únic cultiu rentable (almenys fins ara) a les terres de l'interior.
Dalt dels bancals enllacem amb la senda que puja des de la font de la Foiagenta camí de la Lloma Bernat. Esta és la que usa hui en dia la gent a l'haver-se perdut el vell camí de Llucena a Xodos que muntava més a ponent.
Trobem el vell camí quan arribem a una portera tancada. Ací el camí baixava per la dreta a travessar el barranc del Francés però nosaltres ho fem un poc més avant passant entre bancals abans de pujar al mas del Collet de Baix.

Pista de les Torrecelles des de la Fogenta.

Carrasques al Collao.

Mas del Collet.

Este és el punt més alt de la nostra ruta però encara no comencem a baixar. Passat el mas pugem uns metres més fins que ens desviem a l'esquerra pel camí de la Casa Nova que ara planeja durant quasi un quilòmetre.
Anem pel migdia de la Lloma Bernat i dalt nostre hi ha els cingles que tanquen la Lloma pel sud. A l'esquerra deixem el mas de Palanques, amb les cases sense sostre i els corrals assolats, i un poc més avant el mas de Simó que ha seguit la mateixa sort. Ens trobem en un dels racons més amagats del terme i fins ací no ha vingut cap fill de la vila o foraster a rehabilitar els masos. Als bancals erms creixen els pins i carrasques i només algunes vaques pasturen entre la Lloma i el riu.
Mentre caminem davant nostre apareix el Cabeço Pelat i la Lloma Saltadora. Tan prop i tan lluny. Els corredors de l'Ultraferradura hauran de pujar però després de baixar al riu.
Després d'un revolt de la pista arribem finalment a la Casa Nova que, com la majoria de les que porten eixe nom, fa molts anys que va ser Nova. Malgrat el pas del temps encara conserva les parets i part de la teulada en bon estat i es troba en un mirador privilegiat sobre el riu.

Penyagolosa des del mas del Collet.

Pista de la Casa Nova.

Casa de Simó.

La Lloma Saltadora, el Cabeço Pelat i el Cabeço Roig.

La Casa Nova.

L'Estret del riu des de la Casa Nova.

Ara toca baixar al riu que corre uns centenars de metres més avall, i cal fer-ho salvant els cingles i penyals escampats en tota la vessant.
La senda recuperada comença planejant per la vora del pouet del mas. Estem seguint el camí que venia del mas de Simó. Però no dura molt perquè de seguida trenquem a la dreta i encetem una baixada tan vertiginosa com espectacular cap al riu.
La baixada comença ampla, entre parets, baixant una costera que s'obre entre dos cingles. Però de seguida s'empina i baixa fent voltes i més voltes. Al fons queda el riu i sembla que d'un bot puguem arribar.
Esta és la part més espectacular de tot el recorregut i només per fer este tram de senda, recentment recuperada pels "amics" ja paga la pena tota la resta.
La senda continua baixant, ben traçada, fent voltes i salva un cinglet abans d'enfilar un crestall rocallós que prova de tallar el riu pel mig. A la dreta ens queda el Castellet o, millor dit, el que fou el Castellet que una pedrera va fer desaparèixer abans de desaparèixer també la pedrera. A l'esquerra tenim el Pla de Perol, quasi a la nostra altura i dominant el riu, un dels pocs plans que hi ha.
Seguim pel pedregós crestall i quan acaba la senda baixa al recte cap al riu. Ací les traces del camí vell han desaparegut i cal baixar recte sota el pinar de manera que, quan finalment arribem al riu, les cames se'n queixen de tanta baixada. En un quilòmetre hem baixat tres-cents metres que no està gens malament.

Revoltes al camí de la Casa Nova.


El riu i el Pla de Perol a la dreta.

El Castellet.

Tram final de la baixada.

Just davant nostre mou el camí d'Arminyà, abalisat com a PR. El recorregut de l'Ultraferradura continua per allí però nosaltres ja no el farem, almenys hui. Així que seguim a l'esquerra riu avall cap a Llucena.
El riu baixa sec, fent voltes entre la Talaia i la Picossa que queden molt per dalt dels nostres caps però no el seguim tota l'estona perquè encara ens desviem per a fer una darrera pujada.
Al passar per baix del Pla de Perol agafem la senda que hi puja. Es tracta d'una pujada curta que ens porta als bancals del Pla davant del mas del mateix nom. Des d'allí en conte de continuar cap al mas segueix cap al mas de la Fos enllaçant amb la pista que entra al mas.
Cal seguir la pista i quan arribem a la pista de la Fos ens desviem a l'esquerra pel vell camí, més curt que la pista que puja fent voltes.
Seguint-lo retornem al riu en un dels pocs llocs on abunda el boix que creix sota el pinar.

Riu de Llucena.

Camí del Pla de Perol.

La Talaia des del Pla de Perol.

Camí de la Fos.

Ara sí ja no abandonarem el riu fins que tornem al punt d'inici, però encara ens queda una hora llarga de camí a bon pas així que no ens entretenim.
El riu ací ja duu aigua i fa goig seguir-lo entre els cingles i penyes. A més ha passat una màquina per a arreglar la pista que dona accés a la Fos i al Pla de Perol de manera que el caminar és més fàcil.
Seguint el riu passem pel toll de les Anguiles, ple d'aigua, abans d'arribar al naixement del riu on ix més aigua de l'habitual. Les fortes nevades de fa dos mesos han recarregat els aqüífers que ara descarreguen per fonts i ullals.

Travessant el riu amb aigua.


Les fonts del naixement del riu.

La pista ix del riu passant pel Pla de les Saleres i puja passant per dalt del Molí del Ros. A la dreta deixem el camí de la font Podrida, per on també han de pujar els corredors de l'Ultraferradura. Només de pensar-ho ja fan mal les cames.
Pel mas de Galapo trenquem a l'esquerra a buscar novament el riu seguint el camí dels Molins que va traçar la confederació hidrogràfica. Per a salvar el riu van construir tot d'una de passeres que ens venen d'allò més bé per no banyar-nos els peus, i seguint-lo passem pel molí de Gossalvo que queda a l'esquerra dalt d'una bassa. Tornem a travessar el riu i de l'altra banda blanquegen les cases del mas de les Figues. Nosaltres continuem recte per les hortes del Pla del mas de Mollon i del Pla de Carabasses abans de travessar el riu pel pont del mas d'Hilari.

Pista del riu.

Passeres al riu.

Molí de Gossalvo.

Mas de les Figues.

Pont del mas d'Hilari o de Mollon.

Baixem pel camí que ara segueix el riu per l'esquerra passant sota el mas d'Hilari i tornem a travessar el riu per davant del molí l'Assut per a fer les darreres passes del dia, de pujada, cap al dipòsit d'aigua.

Molí l'Assut.


Han estat prop de 30 quilòmetres en sis hores i ens hem guanyat una cervesa a la mitja lluna abans de tornar a casa.


Ací està el track:



Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

De la Badina a les Fleixes pel Morral. Caminant amb Llucena al fons.
Volta pels camins de ferradura de Llucena: les Fleixes, la Mosquera, Campredó i les Colatxes.
XI Pujada de Sant Pasqual a Sant Joan de Penyagolosa
La Talaia de Llucena des del mas de les Figues
A la Costa per la font Podrida i retorn pel barranc del Gorgàs.
 La Foia, la Parra i les Useres pels antics camins de l'Alcalatén
De Sant Pasqual a Sant Joan de Penyagolosa  
L'estret del riu Llucena.
Llucena: noves sendes per vells camins

Més informació:
  • Escrig Fortanete, Joaquin coord. ( 2011) La Llucena masovera 
  • (1909) Minuta del término municipal de Lucena del Cid Ed. IGN
  • Muncharaz Pou, Manuel (1984) Proposición de clasificación de las vias pecuárias de Lucena del Cid  Generalitat Valenciana
  • Escrig Fortanete, Joaquin coord. (2000) Mongrafia de Llucena Ed. UJI
  • Escrig Fortanete, Joaquin (1998) Llucena: una historia de l'Alcalatén Ed.UJI
  • Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada