Des de que vaig conèixer a
Pablo mentre feia el seu repte de +1000 coronar vèrtex geodèsics ve
sent una costum, de manera que sempre que se pot, faig una ruta
pujant-ne un. La llista dels vèrtex
pujats és llarga, però la dels que falten encara ho és més i
hui tocava esborrar-ne un d’ella.
En
este cas l’objectiu era doble, o triple: pujar al vèrtex del
Cabezo Blanco de Villahermosa, fer una ruta llarga i conèixer un
altre paratge de Villahermosa com és la Cueva Tosca. Per a fer-ho
res millor que el magnífic mapa excursionista del Puerto, del TossalCartografies.
Així
que a primera hora del matí Linda i jo comencem a caminar des de la
Plaça de Villahermosa, i ho fem baixant cap al riu Carbo, eixint pel
Rabal seguint el GR-7 que coincideix amb el camín real de
Vistabella. Baixem entre les hortes fins al Molino Morte, on el camí
continua per dins del riu. Ací trobarem la primera dificultat del
dia.
El
riu Carbo o Menor (per diferenciar-lo del Mayor o Villahermosa) baixa
ben ple gràcies a les pluges primaverals i cal descalçar-se o
banyar-se els peus per a seguir-lo. En un primer moment provem a
seguir la sèquia que corre paral·lela al riu, per on es va traçar
en un primer moment el GR, però a l’arribar a l’assut tenim el
mateix: cal banyar-se els peus i segurament un llarg tram, així que
descartem la ruta original que anava pel riu fins a Roncales, i toca
tornar enrere fins al poble.
Com
que no podem eixir pel camí de Vistabella triem el camín real del
Puerto, que ara és una pista formigonada que puja, deixant el riu
Carbo ben avall. El seguim fins al Peirón del Masico, situat a la
vora del camín real, a un punt que ofereix un mirador excel·lent
tant de la vall del Carbo com del poble de Villahermosa, que des
d’ací fa honor al seu nom.
Després
de disfrutar de les vistes cal seguir amunt, pujant cap al Masico las
Higas, penjat sobre la vall del riu, que travessem pel mig. Passat
este els bancals més o menys treballats que ens han acompanyat
deixen pas al pinar.
El
camí, formigonat, continua pujant fent la volta al tossal de
Salvatierra per la cara nord, on creix un espès pinar que ara estan
tallant i aclarint. La fusta dels pins, prou jòvens, pot ser no és
la millor per a la fabricació però és prou bona per a alimentar la
fàbrica de pellets que n’hi ha al polígon industrial del Plano,
de l’altra banda del río Carbo.
Cal
seguir per l’ampliat i formigonat camín real, deixant a la dreta
el camino del Mas de Saura, ara també una ampla pista, però de
terra, que baixa a Roncales. Si no haguera trobat la dificultat de
l’inici per ací haguera pujat al camín real.
Deixat
enrere el mas de Saura, que s’alça de l’altra banda d’un
barranquet, enfilem el tram final de pujada que ens portarà a la
Cruceta, on el camí arriba a la carretera del Puerto. A la mateixa
Cruceta trobem els troncs dels pins que han anat tallant, preparats
per a ser carregats.
Fins
ací pujava el camí que també va al Puerto però per l’ermita de
San Antonio, un poc més llarg que l’anterior, i des d’ací
conjuntament continuen cap al Puerto seguint, si fa no fa, el traçat
actual de la carretera un bon tros. Ací també pujava un camí des
de Roncales, passant pel mas de Saura, i des d’ací baixa un altre
vell camí de ferradura, que baixa al Regajo, per on ara seguirem.
 |
Plaza de la Iglesia.
|
 |
Camí de Sant Joan, inundat pel riu.
|
 |
Villahermosa des del camín real del Puerto.
|
 |
El Puente Romano.
|
 |
Pairón del Masico.
|
 |
Villahermosa des del Pairón del Masico.
|
 |
El riu Carbo corre al fons de la vall.
|
 |
Masico las Higas.
|
 |
Piteres a la vora del camín real.
|
 |
Pins tallats al mas de Saura.
|
 |
La Cruceta.
|
Travessem la carretera pel
collao de la Cruceta i de l’altra banda trobem el vell camí, per
on també podríem anar al Puerto fent drecera pel Regajo (i
estalviant la carretera).
El
camí travessa un espès pinar de pi rodeno en ombria, entreverat de
carrasques i algun roure, que conforme anem baixant deixa pas a un
pinar de pi blanc. L’ambient és humit i fresc, amb un sotabosc
entapissat de pinotxa.
Baixem
fent voltes entre el pinar fins que arribem a un «regajo» que baixa
de la Cruceta i, seguint-lo, arribem al camino del Regajo, ací una
pista, que puja cap al mas del mateix nom. Ara tocaria seguir cap a
l’esquerra, però abans continua per la dreta uns metres fins a on
acaba la pista i continua el camí vell. Des d’ací se veu el mas
del Regajo, de l’altra banda del barranco l’Agua, i el camí que
hi va voltat d’hortetes. Continue un poc més pel camí que passa
per dalt d’una sequieta que pren l’aigua del barranc, i m’acoste
al barranc per on baixa un bon cabal d’aigua.
El
barranco l’Agua treu el cap obrint-se pas entre penyals calcaris, i
només ací s’obre. És per això que trobem les hortes i, el mas
que les vigila des de dalt.
Vist
el barranc i les hortes cal desfer camí i seguir camí avall,
deixant enrere les hortes treballades i, les que ja no s’hi
treballen, les que es trobaven més lluny i ara estan menjades pel
bosc. I així entre el bosc continua el camí/pista fins a un punt on
el vell camí se’n separa de la pista que fa una volta més gran
per a travessar un reguero.
Seguim
el vell camí, ací difícil de seguir a causa del poc ús i
d’algunes solsides de la pista. Una portera ens deixa passar i
continuar fins que arribem al barranquet. El camí continua amunt
retrobant la pista, però Linda i jo seguim el caixer de la zaica la
Peña, que corre a nivell per baix de la pista i és més
interessant.
La
sèquia (zaica en aragonés) ara duu l’aigua entubada i això
facilita el pas i lleva el perill de posar el peu dins l’aigua. Tot
i què no està molt neta és bona de passar i ens porta fins al punt
on s’ha habilitat una baixada des de la pista al barranco de
l’Agua. Es tracta de la
ruta de la Cascada de la Tosca, que ve des de Villahermosa.
L’ajuntament ha habilitat un accés al paratge, d’altra manera
molt poc accessible.
Cal
baixar per una escala de fusta i continuar per un sender amb forta
pendent que ens portarà al caixer del barranco del Agua. Des d’ací
tenim dos accessos a la cova, un per cada banda del barranc, i un
pontet per a travessar-lo. Només un ens porta a l’entrada de la
cova on està la cascada, tancada amb una porta.
La
Cueva
de la Tosca fa honor al seu nom i està formada per una llarga
cavitat fruit de l’erosió i de la reconstrucció calcaria que ha
fet l’aigua al llarg dels anys, i que dona lloc a la formació de
la pedra tosca, que ha format la cova. El paratge és de gran bellesa
i bé mereix l’esforç de baixar, i de tornar a pujar en acabant.
 |
Camí de baixada al Regajo.
|
 |
Pinar del Regajo.
|
 |
Mas del Regajo.
|
 |
Hortetes al camino del Regajo.
|
 |
Barranco l'Agua.
|
 |
Camino del Regajo.
|
 |
Zaica la Peña.
|
 |
Escales de baixada a la Cueva la Tosca.
|
 |
Paratge de la Cueva la Tosca al barranco l'Agua.
|
 |
Cueva la Tosca.
|
Visitada la cova cal tornar a
pujar a la zaica i continuar per ella aigües avall. La zaica
conserva en alguns llocs el caixer original, excavat a la terra, i en
altres n’hi ha restes d’una antiga cadufada de test, o d’una
més nova de plàstic. Ara l’aigua es conduïda per un tub negre de
goma, més resistent, fàcil de posar i sense tant de manteniment.
Seguim
la Zaica i travessem el pinar i també el vell camí que baixava al
Remontaña o Río Montaña, nom d’una masada i un molí que es
troba a la confluència del barranco del Agua amb el río Mayor.
Nosaltres seguim sempre la Zaica fins que trobem la nova pista que ha
substituït el vell camí, i per on ve la «ruta de la Tosca». La
travessem i continuem per la séquia, ara arreglada per a fer passar
per allí la «ruta», de manera que s’ha tapat el vell caixer, per
on ara caminem, i en els llocs més perillosos s’ha muntat una
barana i un passamà, per tal de llevar riscos.
Seguint
la séquia passem per la Peña la Zaica, on la séquia passa penjada
i des d’on n’hi ha un mirador que bé mereix el nom del «balcón
de la Zaica», doncs ens permet disfrutar d’unes magnífiques
vistes del río Mayor. Aigües amunt es veu la vall que obre el riu
baixant entre Tavas i el Puerto. Més prop la vall s’obre en la
partida coneguda com «Río Montaña». Esta part més oberta acaba
bruscament als peus de la Peña, on el cingle de la penya baixa fins
al riu, formant el Estrecho del Río Montaña.
Deixem
enrere la Peña i seguint la séquia entrem a la partida de San
Antonio. L’ermita que li dona nom la veiem ja al davant, als peus
del tozal de Salvatierra, on també va haver-hi un castell. El camí
se’n desvia de la séquia i passa per la vora d’uns olivars fent
cap a una pista. La pista continua fins a la carretera i, recte, al
poble, però nosaltres baixem per la dreta passant per la vora d’una
bassa que recull l’aigua de la séquia per a regar. Des d’ací
una costereta ens porta a travessar uns bancals erms fins que eixim a
un camí més ample on trobem més senyals de la «ruta», en este
cas de la variant que baixa al riu pel camino de las Nogueras.
 |
Zaica la Peña.
|
 |
Pista de Remontaña.
|
 |
Seguint la "zaica"
|
 |
El Romeral des de la Peña.
|
 |
El Río Montaña.
|
 |
La Peña que li dona nom a la "zaica".
|
 |
El "balcón" de la zaica la Peña.
|
 |
El río Mayor des del "balcón".
|
 |
Ermita de San Antonio.
|
 |
Camino de las Nogueras.
|
Darrere nostre, cap al poble,
queden els bancals d’oliveres de San Antonio, per on passa la
carretera i on, la primavera del 1989 va haver una gran solsida que
se va emportar per davant bancals, carretera i fins i tot una granja;
bloquejant el riu. Tot i els anys passats encara si hom es fixa
encara es veuen les senyals de la solsida, sobretot al llit del riu.
No és la primera ni la darrera de les solsides que hi ha hagut en
este tram, però sí la més gran i espectacular, al ser tota la
vessant molt inestable i afectada per l’erosió del riu.
Cal
baixar pel vell camí, on trobem trams empedrats, que es conserven
als llocs més estables, fins al riu. Arribem al llit del riu al Pozo
de la Palanca, a una punta del Estrecho el Río Montaña. Una palanca
permet passar-hi a l’altra banda sense banyar-nos els peus. Allí
mateix un cartell explica el recorregut de la «ruta de la Tosca».
A
l’esquerra queda la fuente de la Salud, però nosaltres seguirem
aigües amunt del riu, travessant l’estret pel camí que va entre
el riu i la paret de l’estret. Passat este la vall s’obre i a
dreta i esquerra queden bancals erms. A l’esquerra podem vore
diferents solsides que mostren clarament la inestabilitat del
terreny.
Continuem
un bon tros per la vora del riu, vorejat de xops i salzes que encara
no han tret fulla, passant per davant del mas de Remontaña, arreglat
i en ús, que es troba un poc més amunt d’on el barranco l’Agua
engrava amb el Río Mayor. Un poc més avant enllacem amb la pista de
Remontaña, que ja havíem travessat abans. De fet per ella amunt
continua la ruta de la Tosca i baixant-la haguerem acurtat un bell
tros el nostre camí, però ens haguerem perdut una de les parts més
interessants del recorregut.
A
partir d’ara continuarem remuntant el riu per la pista, que deixa a
la dreta l’ampla foia on s’estenen els bancals de Remontaña,
fins al molino el Río Montaña. Anem fent camí per la vora del riu,
que ací passa per la falda de la muntanya. La pista és planera i
agradable, amb el riu d’un costat i el pinar de l’altre. Només
quan ens acostem a la Torre del Romeral comença a pujar poc a poc.
Travessem
el barranco de la Canaleta, i retallem una revolta de la pista per
arribar a les cases de la Torre del Romeral que ens sorprenen per ben
cuidades i perquè hi viu gent.. Deixem una primera casa nova i
voltada per una tanca i arribem a les cases velles on trobem un
parell de cotxes i uns burros. Als anys 1940 vivien en quatre cases,
i ara encara sembla que n’hi ha dos o tres que viuen.
Per
sort trobem també l’ama dels burros que els està donant de menjar
i preguntant, explica per on continua el camino de las Nogueras fins
al Romeral. Més amunt ja no ho sap.
 |
Camino de las Nogueras, baixant al río Mayor.
|
 |
Pozo de la Palanca.
|
 |
Travessant el Estrecho del Río Montaña.
|
 |
Solsida al Remontaña.
|
 |
Mas del Río Montaña.
|
 |
Pista a la Torre del Romeral.
|
 |
Molino Montaña.
|
 |
La Torre del Romeral.
|
Cal eixir per l’era del mas i
de seguida trobem la traça del vell camí, clara i evident però poc
xafada. El camí enfila amunt per dins d’un pinar que creix als
antics bancals, amb algunes carrasques, coscolls i ginebres, més
grans i abundants als llocs on no n’hi havien bancals.
El
camí puja, poc costerut, entre el pinar, més clar en alguns llocs i
un poc menjat pels coscolls en altres, però sempre prou evident i
fàcil de seguir per a un ull avesat. En alguns trams encara queden
restes de l’empedrat original. Només quan estem ja prou amunt es
fa més perdedor, i és que ací antigament se’n feien dos camins
que, més avant, tornaven a confluir. Per sort algunes fites ens
ajuden a no perdre’n la traça més clara que puja recte per una
clapissa abans d’arribar a una pista que baixa al Romeral.
Des
d’ací arribem al mas però no per la pista, que mor als bancals de
baix, sinó pel vell camí, molt tapat per l’herba.
Fins
a 8 cases va arribar a haver al Romeral, amb una trentena de
persones. Ara no en queda cap en ús ni en condicions de ser usada, i
la majoria van assolant-se poc a poc. L’herba en tapa l’entrada i
el bosc va engolint els bancals dels voltants.
Després
de fer un mos a l’era del mas cal continuar la ruta. Per a tota la
ruta hem vingut seguint antics camins que apareixen al magnífic mapa
senderista que el Tossal Cartografies ha fet del Puerto. Fins ara
estaven marcats amb traça discontinua, però el que segueix ve
marcat amb puntets, la qual cosa vol dir que és un antic camí
perdut o molt difícil de passar. I de fet en este cas són les dos
coses, el camí està prou perdut i difícil de passar, i només amb
paciència i tirant mà del GPS aconseguisc seguir-lo, més o menys.
Per
sort és un curt tram que ens porta de les darreres cases del
Romeral, pujant per un barrancusset, a buscar el Pinar del Romeral
per on s’ha traçat una pista, en part aprofitant l’antic camí.
Així que salvats els 300 metres que separen el Romeral de la pista,
la part difícil està salvada.
La
pista entra al Cabezo del Romeral, que ens queda a la dreta, però
nosaltres la seguirem a l’esquerra travessant un magnífic pinar de
rodeno que creix per tota la vessant nord d’un tossalet. Es tracta
d’un lloc que mai s’ha artigat i ha conservat el pinar original,
en part perquè el terreny no és apte per a l’agricultura i en
part pels beneficis que donava la fusta. Ara fa temps que no se’n
trau però la pista es va fer per a poder-ho fer.
Seguint
la pista amunt travessem el pinar per l’ombria fins que trobem una
nova pista. Esta és la que hem trobat al Romeral, que puja fent una
llarga volta passant per la Canaleta (una bona opció si no volem
complicar-nos amb les sendes perdedores), i que cal seguir uns metres
a la dreta fins que enllaça amb una pista principal, que entra al
Parral i el mas del Royo.
Fins
ací hem seguit el camino de las Nogueras, pràcticament des de que
ix de Villahermosa. El vell camí continua per la dreta i la pista
n’ha aprofitat el traçat, de manera que camí i pista segueixen
cap al nord per l’ombria del Ras i Tavas, enllaçant al Plano amb
el camino del Vispal. La pista encara entra fins a la Casa el Royo,
on acaba, continuant el vell camí per las Nogueras al Vispal.
 |
Camino de las Nogueras.
|
 |
Arribant al Romeral.
|
 |
Les cases del Romeral i l'antiga era.
|
 |
Antics bancals vora el mas.
|
 |
Del Romeral al Cabezo del Romeral.
|
 |
Pinar del Romeral.
|
 |
Pista de las Nogueras.
|
Nosaltres seguirem la pista en
sentit contrari, cap al sud. Es tracta d’una pista ampla i ben
cuidada que dona accés a tota una sèrie de masos, encara habitats
alguns, que s’alcen a prop del riu de Villahermosa, o de Linares
com se l’anomena quan entra en terres d’Aragó. Per ací passa
també la Gegant de Pedra,
tal i com podem vore a les senyals de btt amb el logotip «GP».
La
pista va pujant per la llarga vessant que hem seguit des del riu,
fins que coronem i ens trobem amb unes llomes suaus que contrasten
amb les costeres anteriors. Hem salvat un desnivell de quasi 400
metres des del riu i ja estem a més de mil metres d’altura, i la
vegetació natural així ens ho mostra. Els pins blancs han deixat
pas a pins negres i els ginebres han pres el relleu als coscolls i
romer, com a sotabosc dominant. A més ja no trobarem l’alta
argelaga roja, sinó la més baixa però igualment punxosa argelaga
negra.
Enllacem
en este punt amb el camino Viejo del Vispal, que puja des del sud per
la Loma Bea, i continua cap a la Loma el Pairón. Seguim la pista
principal uns metres més fins que se’n desvia per a continuar cap
a Casa Camales per a enllaçar en el mas de Peña amb la carretera de
San Bartolomé, que encara queda a molts quilòmetres. Ací enfilem
recte amunt a la Loma el Pairón, on el pinar deixa pas a un bosc
esclarit de ginebres, savines i alguns pins i carrasques.
El
vell camí puja fins al Pairón, que marca el punt on baixa de la
Loma a buscar el peu dels cingles. Nosaltres però no hi arribem i
prou abans cal estar atents a trobar una altra senda «perdedora».
En este cas la dificultat no és passar perquè la vegetació no en
dificulta el pas en cap cas, sinó trobar-ne la traça del vell camí,
que fent una diagonal baixa a buscar el barranco del Tarragón a
l’altura de la fuente de la Penilla.
Aconseguim
arribar a la font sense perdre (massa) la traça del vell camí, i
allí enllacem amb el camí que des de Casa Camales pujava a la
Penilla, més evident i transitat, almenys per les vaques. Estos dos
camins més avant se’n tornen a separar, l’un pujant pel barranc
i l’altre pel Calarizo, per anar els dos al Prau la Egua, una de
les principals partides (i masades) de Villahermosa.
Després
de beure a la font, almenys Linda, seguim amunt per la vora del
barranc fins a un punt on se’n tornen a fer dos senders. El que
puja per la dreta és més clar i evident, però triem el de
l’esquerra que puja al Calarizo, situat al davant del Cabezo
Blanco. Este sender discorre per l’ombria del Calarizo on creix un
interessant bosc mixte amb carrasques, pins, ginebres i savines.
El
camí va directe al mas, ara cuidat i en ús, però un pastor
elèctric i dos mastins (que no el travessen) ens conviden a
abandonar-lo i fer la volta al mas a una distància prudencial. Per
sort el terreny ajuda a passar camp a través.
Anem a eixir a la pista del
Calarizo, que puja des de Benarruz. Des d’ací ja tenim al davant
el Cabezo Blanco, cap a on ens dirigim. Un pas hi puja al recte des
d’ací, i el seguirem.
 |
Camino del Vispal.
|
 |
Encara que no ho semble anem pel camí ...
|
 |
... i ací ja se'n veu la traça.
|
 |
Fuente la Penilla.
|
 |
Barranco del Tarragón.
|
 |
Camino del Prau la Egua.
|
 |
El Calarizo.
|
El pas no es troba delimitat per
parets, com sol ser habitual en terres del Maestrat, ni falta que en
fa. Només de tant en tant trobem algunes fites que en marquen
l’amplada. De fet el pas no es diferència en res de la resta de
«monte» cobert de savines i ginebres, amb algun pi o carrasca
dispersos.
Després
de seguir uns metres la pista del Calarizo, i pel davant del mas, cal
separar-se’n per un rellomet que ens portarà a baixar a la
capçalera del barranco de Benarruz, que rep les aigües del Prau la
Egua Chicuto.
Baixem
al barranc un poc més avall d’on s’hi troben uns bancalets
d’horta, que aprofiten la humitat que deu córrer per baix del
barranc naixent. De fet al barranc s’hi troben alguns xops que
denoten que la capa freàtica no ha d’estar molt fonda.
Travessem
el barranc i toca pujar. Una paret de pedra marca el límit del pas,
i serveix de guia per tal de no perdre’l en la pujada al Cabezo
Blanco. El pas puja primer recte cap al SE per a girar després cap
al sud quan arribem a un llom que baixa del Cabezo cap al nord. Ací
la paret deixa pas a un filat per a evitar que se n’isquen les
vaques, ara inexistents.
La
pujada es fa llarga però no és especialment complicada. A més ens
permet disfrutar d’unes vistes cada vegada més interessants i
àmplies. Pel nord trau el cap cobert de neu Penyagolosa, i per
ponent las Sampolas del Puerto també es veuen ben blanques.
Restes
de trinxeres envolten el capoll del Cabezo, coronat pel vèrtex
geodèsic on oneja una bandera d’Espanya. Seguint el filat hi
arribem fàcilment.
El Cabezo Blanco és el nom
genèric de tot el tossalàs que s’estén des del Prau la Egua fins
a la Torre Juan Bau, que és on comencen els plans de la Cañada,
però la part més alta també s’anomena el Cabezo la Cruz, doncs
ací va haver-hi una creu i fins i tot després de la guerra es va
arribar a fer una romeria, com en altres peirons del terme, promoguda
pel masover del Cabezo Blanco en agraïment que els fills tornaren
vius de la guerra.
Ara
toca descansar, menjar un poc i disfrutar de les vistes que s’estenen
per bona part de la comarca de l’Alt Millars i les veïnes terres
d’Aragó.
Als
nostres peus per ponent queda el Prau la Egua, extensa foia de bona
terra que queda entre el Cabezo Blanco pel sud i Tavas pel nord. El
nom li ve d’antic doncs ja apareix amb eixe nom a la Carta Puebla
de Villahermosa del segle XIII. Es tracta, possiblement, del millor
mas del terme, i per això mateix mai es va partir i sempre va estar
en mans de grans terratinents que el llogaven als masovers, de fet
com bona part dels masos més bons del terme, propietat de
terratinents rendistes que només s’acostaven als masos al moment
de la collita per a cobrar. El Prau estava a més partit en dos per
un llomet on s’alcen las Casicas, i de llevant queda el Prau la
Egua Chicuto. Ací encara s’alça Casa Güina, arreglat i en ús,
igual que també hi viuen quasi tot l’any al Prau la Egua (Grande).
Des
del Prau la Egua baixa el barranco del Carro, que més avall fa de
límit entre els termes de Cortes i Villahermosa, encara que no
sempre estos límits han estat clars i al segle XV hi va haver un
pleit per la propietat dels masos fronterers entre els dos pobles,
pleit que s’emmarca dins el context d’expansió de la ramaderia i
necessitat de delimitar les terres de pastura entre pobles.
 |
El Cabezo Blanco des del Calarizo.
|
 |
El Prau la Egua.
|
 |
Barranco de Benarruz.
|
 |
Paso de la Pinilla de pujada al Cabezo.
|
 |
Cabezo de la Cruz.
|
 |
Vèrtex del Cabezo Blanco.
|
 |
Penyagolosa des del Cabezo la Cruz.
|
 |
El Carro i Piedrafita des del Cabezo.
|
Després de descansar cal
continuar ruta seguint el Paso de la Pinilla, per on hem pujat des
del Calarizo. El pas continua cap al sud, baixant per la partició
d’aigües fins que gira a la dreta per a baixar al recte a la
fuente del Romero. La pendent però és prou forta així que millor
continuar recte per l’esquena de l’ampla lloma que ens portarà
sense massa complicacions al mas del Cabezo Blanco. A més el
recorregut és més curt encara que perdem un punt d’abeurada,
important en temps de molta calor i poca aigua, que no és hui el
cas.
La
baixada camp a través és fàcil. Els carrasquissos que creixen a la
solana del Cabezo no cobreixen totalment el sòl i sempre es pot
trobar un pas entre ells. Només a l’acostar-se a la casa la
pendent és un poc més forta però sense problemes.
A
la nostra dreta queda el barranco del Carro i de l’altra banda hi
ha el mas del Barranco, també amb cases arreglades i en ús. A
partir d’ací s’estenen un llarg pla solcat pels barrancs, que va
baixant poc a poc fins a la carretera de Zucaina a Cortes, i més
enllà. Estes partides, més amables i accessibles, han permès que
encara queden molts bancals treballats i també que s’instal·len
tot un seguit de granjes als llocs propers a les carreteres.
Arribats
al mas del Cabezo cal seguir una pista que hi puja fins que enllacem
amb el camino de la Fuente del Romero, ara una ampla pista que entra
també al mas del Barranco.
 |
Continuació de la ruta per la partició d'aigües.
|
 |
Final del camp a través.
|
 |
Camino de la Fuente del Romero.
|
 |
| Mas del Cabezo Blanco. |
Cal seguir la pista a
l’esquerra, baixant cap a la pista que entra a Casa Tonda, traçada
sobre l’antic camí. A l’esquerra queden els bancals de Casa
Guillamón, encara treballats. Així que aprofitant-ho retallem la
pista baixant per la vora dreta dels bancals, passant per sota de
Casa Guillamón, fins que arribem a la pista de la Casa Tonda.
Casa
Guillamón es troba als peus del Cabezuelo, tossalet que forma part
del més gran Cabezo Blanco, i ja es troba dins la gran partida de la
Cañada que s’estén fins a les faldes del Tis. Ací els carrascars
alternen amb els camps treballats o erms.
La
pista traçada sobre l’antic camí de Casa Tonda és ampla i
planera i permet avançar fàcil i còmodament. Anem ara als peus del
Cabezo Blanco, quasi paral·lelament a la ruta feta per a pujar.
L’avanç és ràpid i de seguida arribem al barranco de Benarruz,
que ací s’obre a l’arribar al peu de les muntanyes en una sèrie
de bancals ben fèrtils i frescos, on ara creixen els xops.
Passat
el barranc i en un alteró està la Benarruz, masada que va arribar
als cinc veïns. L’aigua del barranc era aprofitada per a regar els
bancals de manera que quasi una tercera part eren de regadiu. Este
fet i el topònim fan pensar en un origen àrab, encara que no tots
els topònims començats per bena (o beni) ho són. Molts simplement
són una corrupció de pinna o penna (penya). En este cas però la
tradició oral diu que va pertànyer a un moro molt ric anomenat Ben
Arruz, i sembla que fins a meitat segle XX quedaven restes d’un
casal, desfet per a fer bancals, que hom atribuïa als temps dels
moros. Ara no queda ningú ni cap casa en ús, tot i què els
edificis no es troben en mal estat de conservació.
Deixant
enrere Benarruz trobem la pista del Calarizo, que puja per
l’esquerra, i més avant el camino del mas de Tarragón, que baixa
per la dreta. Passat este comencem a trobar els bancals de Casa
Tonda, molts d’ells plantats de carrasques truferes ja grans.
L’antic camí passava per la casa però no la nova pista que passa
a certa distància. És un mas que no s’ha partit i, en
conseqüència és una finca molt gran. Des d’ací el vell camí
anava directament a Casa Camales, però com encara ens queda un bon
tros de tornada deixem estar les sendes novelles continuant per la
pista vella que no ens presentarà sorpreses.
La
pista baixa entre bancals treballats a buscar el barranco de
Tarragón. Ací n’hi ha algun bancalet d’horta encara plantat a
l’estiu. Ara només té cols. Pel barranc puja també el camí del
Prau la Egua que passa per la fuente la Pinilla, per on hem estat
abans.
Després
de travessar el barranc pugem per l’altra banda fins a Casa
Camales. Ací deixem la pista que continua cap al camino del Vispal
(per on també hem passat abans), per a baixar per davant de Casa
Camales.
 |
Bancals de Casa Guillamón.
|
 |
Pista de la Casa Tonda.
|
 |
La Benarruz.
|
 |
Carrasques truferes a Casa Tonda.
|
 |
Barranco de Tarragón.
|
 |
Penyagolosa des de Casa Camales.
|
 |
Peirón de Casa Camales.
|
 |
Casa Camales.
|
A Casa Camales s’hi troba un
alt peiró amb les imatges arrencades. Sorprèn per l’altura,
desacostumada als modestos peirons que hi ha a la resta del terme (el
Pairón del camín del Puerto, el del Pino Cacho, el de la Loma del
Pairón, el de la Torrica, ...), situats a la vora dels camins. Als
peirons se reunien en celebració els veïns dels masos dels
voltants. En este de Casa Camales se celebrava romeria i festa el
primer diumenge de setembre, on també n’hi havia la benedicció i
repartiment del rotllo per part dels clavaris, voluntaris que
s’encarregaven de recaptar entre els veïns la farina per a fer-los
el dia abans al forn de casa.
És
curiós el fet que se celebrara festa ací, sent el mas menut i només
d’una casa (d’on el nom), i no en altres masades com Benarruz.
Però això sí, Casa Camales es troba situada a un enclavament
estratègicament situat, prop o per on passen els camins que des de
Villahermosa van cap al Prau la Egua, la part alta de la Cañada o la
partida del Parral, situada a la vall alta del río Mayor.
De
Casa Camales baixen un seguit de bancals que conformen la capçalera
del barranco del Mas de Peña, que s’encaixa ací entre la Loma Bea
i la Loma on s’hi troba el mas. El camí més curt fora baixar pels
bancals, però el vell camí no ho feia sinó que baixava per dins
del bosc.
Cal
seguir la pista que s’endinsa en un bosc mixte de carrasques i pins
i buscar el vell camí que baixa recte evitant una gran volta que fa
la pista. Però al passar no trobe la traça del vell camí, i per
evitar pèrdues innecessàries, seguim per la pista que baixa per un
terreny de sauló on els pins passen a ser de rodeno.
La
pista baixa pel bosc fent volta fins que arriba al barranco del Mas
de Peña, ací un simple barranquet que, des d’ací s’enfonsa
entre les llomes formant una fos menuda que porta el significatiu nom
del Oncino (d’hocino, derivat d’hoz).
Passat
el barranc caminem per sota els bancals del mas de la Loma Bea,
tancats també per a plantar carrasques truferes. A la vora del camí
queda la pica de la font del mas, ara seca, just al costat de la
porta d’entrada. Des d’ací el camí puja separant-se del barranc
cobert pel bosc. El nostre camí passa per un terreny més obert,
d’antics bancals encara treballats envoltats de matollars, i ens
porta al llom de la lloma.
Per
dalt la lloma corre el vell camí del Vispal a Villahermosa, ací
convertit en pista. El seguirem a la dreta en la mateixa direcció
que portàvem. Ja l’hem xafat abans per la Loma del Pairón que no
és més que la continuació de la Loma Bea. Ací el terreny canvia i
el sauló deixa pas a la pedra calar i els sòls rojos a què dona
lloc. També ho fa el pinar, acompanyat ara d’un sotabosc de romer.
Este serà el paisatge que ens acompanyarà mentre baixem cap a
Villahermosa.
El
camí/pista es va estretint mentre passem pel Plano Royo fins que
acaba. Continua el vell camí de ferradura que recorre la lloma que
es va estretint fins que ja no mereix tal nom. Caminem per un pinar
madur i espès que no fa que no puguem vore amb claredat tot el
paisatge que ens envolta, tot i això a través dels pins podem
distingir el río Mayor als nostres peus i, si ens desviem un poc cap
a la dreta, l’engorjat barranco del Mas de Peña.
Arribem
a un punt on per la dreta ve un sender, molt perdut, que puja des del
mas de la Peña que queda al fons del barranc a qui dona nom. A
partir d’ací el camí comença a baixar cada vegada amb més
pendent.
Camí
caminant arribem a un punt des d’on el pinar ens deixa disfrutar de
les vistes. Podem vore bona part de la vall del río Mayor que corre
cap a Cedraman. Davant nostre queda la Cantera del Tis i de l’altra
banda del riu, entre la Muela i Salvatierra, s’estenen les cases de
Villahermosa. Cal aturar-se a descansar un poc per a disfrutar de les
vistes, encara que no molt perquè el poble ja el tenim quasi a
tocar.
A
partir d’ací el camí baixa fent voltes per a salvar el pendent
fins que arribem al collado de las Horcas.
 |
Pista de la Loma Bea.
|
 |
Mas de la Loma Bea.
|
 |
Barranco del Mas de Peña. Darrere la Loma la Masada i al fons el Tis.
|
 |
Camino del Vispal pel Plano Royo.
|
 |
Continuació del vell camí per las Artigas.
|
 |
Descansant al mateix camí.
|
 |
Villahermosa des de la Peña el Gato.
|
 |
Voltes baixant a las Horcas.
|
 |
Villahermosa des de las Horcas.
|
Pel collado s’obre en un
aflorament d’algeps que afavoreixen l’erosió, i no només per a
obrir el pas sinó també per a desfer la traça del vell camí,
esborrada per l’aigua i la poca consistència del terreny. Per ací
passa el camino del mas de la Peña, ara substituït per una pista
formigonada.
El
nom de las Horcas fa referència a les antigues forques, lloc on
penjaven els condemnats a mort i què normalment se situaven a
l’entrada dels pobles pels camins més importants. En este cas el
fet de trobar-nos-les abans d’arribar al poble denota la
importància del camí del Vispal, principal via de comunicacions amb
l’Aragó i per on fins a l’edat moderna hi va haver un important
pas de persones, ramats i mercaderies.
Baixem
seguint la pista formigonada que ha substituït el vell camí, la
traça del qual s’ha perdut entre l’algepsar. Això sí la
pendent continua sent considerable i de seguida ens porta als peus de
la muntanya on enllacem amb el camino de San Bartolomé, per on es va
traçar el GR-7. I juntament amb el GR-7
entrem a la Huerta de la Rinconada, la més gran del poble.
Tenint
a la dreta el barranco del Regajo travessem l’horta passant entre
unes granges i deixant a la dreta el molino Sales, refet com a
serradora i que va estar en ús fins fa poques dècades. El seu
casalici de quatre plantes destaca enmig de l’horta.
Arribem
al riu seguint la acequia Mayor, que baixa a regar les hortes de
l’altra banda del barranco del Regajo. Arribem així al río Mayor
i el travessarem pel Puente Mayor, pont nou que s’alça on ja va
existir un altre des d’antic, segurament assolat per les riuades.
Travessat
el riu seguim les marques del GR que ens porten a pujar directament
al poble, travessant la carretera del Puerto i enfilant amunt l’antic
carrer de l’Hospital on, fins els anys 1970 va estar l’antic
hospital medieval. Seguint-lo arribem finalment a la Plaza de la
Iglesia, des d’on hem començat a caminar.
Completem
així una volta molt completa per bona part del terme de
Villahermosa, una part poc coneguda però que ha estat tot un
descobriment per la quantitat i varietat de paisatges diferents que
podem trobar en només una ruta. I amb un vèrtex geodèsic de
propina.
 |
Arribant a la Huerta de la Rinconada.
|
 |
La serradora del Molino Sales.
|
 |
Villahermosa des de la Rinconada.
|
 |
Acequia Mayor.
|
 |
El Río Mayor des del Puente Mayor.
|
 |
Entrant a Villahermosa per l'Hospital.
|
Ací està el track:
I
ací una altra ruta que comparteix part del recorregut:
Villahermosa
– el Tis – la Cimorra
Més
informació:
Barberà
i Miralles, Benjamín (2002) Catàleg dels molins fariners
d’aigua de la província de Castelló Ed. Antinea
Monferrer
Catalán, Luis (2006) Villahermosa. Historia de un Pueblo
de frontera entre Valencia y Aragón. Ed. Ayuntamiento de
Villahermosa
Monferrer
Catalán, Luis (2010) Villahermosa. Una mirada al fin de una
época. Ed. Ayuntamiento de Villahermosa
Muñoz
Badia, Ricardo (1996) El Maestrazgo, L'Alcalatén, Ducado de
Villahermosa. Ed. Atinea
Roncero
i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa. Mapa y guía excursionista.
Ed. Alpina
Sancho
Comins, José (1990) Itinerarios por el Valle del Mijares.
Ed. Universidad Alcalá de Henares i Caja Rural San José Almazora.
Villanueva
Morte, Concepción (2007) «Litigios en el proceso de deslinde y
amojonamiento entre los términos de Villahermosa del Río y Cortes
de Arenoso en el último cuarto del siglo XV» pp. 5-42 dins Estudis
Castellonencs nº10 2003-2005 Ed. Diputació de Castelló
<https://www.academia.edu/2964079/Litigios_en_el_proceso_de_deslinde_y_amojonamiento_entre_los_t%C3%A9rminos_de_Villahermosa_del_R%C3%Ado_y_Cortes_de_Arenoso_en_el_%C3%Baltimo_cuarto_del_siglo_XV>
