La setmana passada vam estar caminant pel terme de Benassal i com sol ser habitual d’una ruta n’ix una altra així que esta setmana repetim ruta per Benassal. Ara bé si la setmana passada vam recórrer la part meridional del terme, fronterer amb Culla, esta setmana ens dirigirem a l’orient cap a la ratlla d’Ares.
Ja fa anys, a l’estudiar els camins tradicionals d’Ares, em va cridar l’atenció que les minutes del mapa topogràfic nacional mostrava dos camins entre Ares i Benassal, l’un que és el camí Real d’Ares per on es va traçar el GR7, i l’altre el camí de les Calçades que baixa la Costa i pel mas de la Solana puja per les Calçades al Pla de la Verola (camí de les Calçades de Dalt). Este camí es troba perdut però per les Calçades pujava també un altre camí, el que des de la Montalbana puja a Benassal (el camí de les Calçades de Baix), i este semblava possible de fer, sobretot perquè jfalcó va penjar un track passant pel camí de les Calçades des de la Montalbana de manera que calia fer una ruta per tal de xafar-lo.
Així que amb els deures fets de casa eixim de Benassal pel camí Real d’Ares per on s’ha traçat el GR-7. Encara dins del poble passem per la Creu del Pany de Dalt, creu feta a l’edat mitjana a l’entrada pel poble des d’Ares però que el creixement urbà l’ha engolida estant actualment dins del casc urbà. De la creu original gòtica només en queda el basament doncs la resta va ser destruït per la fúria iconoclasta del juliol del 1936. Deixem enrere el peiró (o creu) del Pany de Dalt i abans a les darreres cases del poble trobem el cartell d’informació del SL-CV-102 o camí del barranc de la Fresca que seguirem la primera part de la ruta.
Eixim del poble pel Saulonar. No xafem però el terra de sauló (arenisca grisenca sinó terra formigonat per evitar l’erosió de la costera que ens puja fins a un antic escorxador. A partir d’ací el camí planeja fins als Collets on gira a l’esquerra enfilant la direcció definitiva cap a la Mola del Vilar d’Ares. Nosaltres però ací ens desviarem a la dreta uns metres per tal de pujar a l’ermita de la Magdalena, magnífic mirador sobre el poble de Benassal i la font d’en Segures.
L’ermita de la Magdalena és un edifici menut d’estructura octogonal que més bé sembla un campanar amb cúpula. Fou manat fer a finals del segle XIX per Magdalena Grau i Gras, hereva d’una de les quatre famílies terratinents del poble a un tossal des d’on es domina el poble i els voltants. Restaurada als anys 70 del segle XX la porta ha estat substituïda per una reixa que ens deixa vore l’interior on, l’única imatge de la Magdalena es troba en un retaule ceràmic. A les parets exteriors encara conserva les marques de projectils de la guerra civil.
 |
| La Creu del Pany de Dalt. |
 |
| Panell informatiu del sender del Barranc de la Fresca. |
 |
| L'ermita de Santa Magdalena ... |
 |
| ... curiós edifici octogonal. |
 |
| Benassal des de Santa Magdalena. |
Visitada l’ermita retornem al camí i continuem avant pel camí Real d’Ares que continua planejant entre bancals d’avellaners ben cuidats. Deixem a l’esquera el Tossal des d’on baixen els bancals resseguint les corbes de nivell. A la nostra dreta queda el barranc de les Vinyetes on ara en conte de vinya creixen també els avellaners que és el principal cultiu de Benassal des dels anys 60 del segle XX quan van substituir al tradicional cultiu del cereal. El cultiu de l’avellana és estrany a les terres de la Comunitat Valenciana doncs l’avellaner és una espècie calcífuga, açò és no tolera els terrenys calcaris que són la majoria a les nostres terres però a Benassal hi ha un gran aflorament de gresos cretàcics que permet el cultiu de l’avellana configurant-se així en el principal enclavament del seu cultiu a la Comunitat Valenciana. Malgrat això hui en dia és un cultiu en regressió davant la competència de l’avellana turca.
Travessem les partides del Corral del Sucrer i la Pedrissa d’en Selma i deixem a l’esquerra l’assagador del Bassi de Sant Roc (per on passarem a la tornada). Arribem així al punt on el SL se’n desvia del camí real per la dreta seguint una pista nova que retalla el vell camí a la Verola i el Manyà. Uns metres més avant hi ha les Quatre Carreres, punt on s’encreuen el camí de la Verola al bassi de Sant Roc i el camí real d’Ares i on movia i mou el camí de tota la vida. A partir d’ara seguirem el camí que per la Verola i el Manyà baixa fins a l’Hostal Nou d’Ares on enllaça amb l’antic camí de la Fusta i moderna carretera.
Travessant els bancals del Pla de la Verola i arribem a la Verola de Fabregat, un dels dos masos amb este nom que trobem al terme i no molt lluny l’un de l’altre, la Verola de Grau, que es troba camí real d’Ares amunt. Si la primera s’anomena així pels Grau que en van ser els propietaris fins a inicis del segle XX, esta en va ser propietat dels Fabregat fins que se’n perdé el cognom a finals del XIX. La Verola es va repartir al llarg del segle XX i n’hi va arribar a haver fins a cinc famílies. Ara les cases estan arreglades però no hi viu ningú.
 |
| El camí real d'Ares entre la Tancada i la Devesa. |
 |
| Mas de la Verola de Fabregat. |
Deixem enrere la Verola i el camí arriba al canto on acaba el pla. Ací es fa ample sent comú dels veïns. A la dreta s’estén el comú que enllaça amb el barranc de la Coveta però nosaltres seguim recte. Ací el camí s’estreta i comença a baixar cap a la rambla Carbonera que corre al fons de l’ampla vall que obre. Els bancals queden enrere i el carrascar cobreix les vessants del barranc de la Fresca que ens acompanya per la dreta.
El camí enfila recte abans de baixar fent voltes en un tram ben conservat d’empedrat. A la vora s’hi va fer un reguer per on corre l’aigua de pluja sense fer malbé el camí que ací ha de salvar una forta costera en poc tros. Davant nostre queda Ares entre el Castell i la Mola, i les altes llomes que s’estenen fins al tossal d’Orenga amb els barrancs de la Vall, d’en Selma i dels Horts. Unes grasades ens ajuden a baixar sense patir la costera i ens porten al Manyà passant per les restes de dos carrasques centenàries, l’una morta de fa poc, i l’altra tocada també per les inclemències del temps i l’edat.
Arribem així al Manyà, antic mas de na Fresca (que dóna nom al barranc i pouet) i que en va prendre el nom per l’ofici del seu propietari al segle XVII. Hui en dia ja no sol sentir-se el terme de manyà per a fer referència a aquells que treballen el ferro. A mi em ve al pensament aquella cançoneta escatològica que deia «ferrer ferrer, manyà manyà, jo tinc caguera i no puc cagar» que feien cantar els menuts quan anaven estrenyits.
Al Manyà hi ha dos cases separades: la casa nova i la casa vella; ara la nova es va fent vella i la vella es troba arreglada de fa poc i ben nova. El camí continua per baix dels corrals de la casa nova i ací se’n separa del SL ja que este el van passar per la part de dalt de la finca. Nosaltres però seguirem el vell camí públic que no envaeix cap propietat privada. Baixem per unes grasades que ajuden a salvar la costereta que ens porta al pla del Manyà on retrobem els bancals, ací d’olivar, i travessant entre ells travessem el barranc de la Gallega fins que enllacem amb el Sender Local quan el camí es junta amb l’assagador de la Cova Roja que seguirem avall entre els bancals del pla de la Mançanera plantats d’oliveres i ametlers fins a la rambla Carbonera.
Baixem a la rambla que corre fonda entre terrers i seguim uns metres per ella per tornar-ne a eixir per l’altra banda, ja en terme d’Ares. Cal dir que la rambla Carbonera és la ratlla d’Ares i Benassal des d’un tros més amunt d’on ens trobem casi fins a l’Hostalet de Vilar de Canes. També és assagador principal per on baixaven les raberes cap a les planes.
 |
| La vall de la rambla Carbonera des del barranc de la Fresca. |
 |
| Empedrat al camí del Manyà. |
 |
| El Manyà. |
 |
| Grasades baixant del Manyà. |
 |
| Pla del Manyà. |
 |
| Travessant el pla del Manyà. |
 |
| Assagador de la Cova Roja. |
 |
| La rambla Carbonera. |
No fem molts metres rambla avall que de seguida eixim per l’altra banda, ja dins del terme d’Ares, per una pista que puja a la carretera de Vilafranca. Ara haurem de seguir la carretera que en este tram coincideix amb l’antic camí carreter de la fusta construït al segle XVIII per baixar la fusta des dels pinars de Mosquerola a Orpesa per als vaixells de l’armada reial i també amb un assagador més vell encara. No fem molt de tros per la vora de la carretera que de seguida trobem de l’altra banda el vell camí carreter i provem de seguir-lo, però està massa tapat d’argelagues i decidim continuar per lla carretera un tros més fins a la pista del mas de les Llomes i el mas Vell. Ens desviem de la carretera per la pista formigonada però només uns metres, perquè al travessar la carretera vella trenquem a l’esquerra i la seguim.
L’antiga carretera ací és fàcil de seguir doncs s’ha convertit en un camí de cotxe que va paral·lel a la carretera nova però a l’ombra de les carrasques i que ens porta fins a la Montalbana. Arribem així a la Montalbana tal i com ho feien els viatgers fins fa cent anys quan es va fer la carretera nova, però nosaltres no venim amb la diligència o la tartana sinó a peu.
La Montalbana comença sent un hostal al camí real d’Ares anomenat l’hostal d’en Montalbà conformant hui en dia una masada o agrupació de cases que, gràcies a trobar-se a la vora de la carretera, encara es manté en ús. És així l’entitat de població més gran d’Ares, després del poble, situada a l’extrem de la dena de Vilavall (una de les quatre denes en què està dividit el terme d’Ares, i la més fèrtil).
 |
| La carretera nova ... |
 |
| i el camí vell o de la fusta. |
 |
| El camí carreter de la fusta arribant a la Montalbana. |
 |
| El camí de les Calçades de l'altra banda de la carretera... |
 |
| ...deixant enrere la Montalbana. |
Travessem la Montalbana passant pel carrer principal fins a la plaça que dóna a la carretera. Ací travessem la carretera i continuem recte pel camí que ens portarà a la rambla Carbonera. És este el camí que per les Calçades puja cap a Benassal, el què ara seguirem i el principal objectiu de la ruta de hui. Parlant amb un veí de la Montalbana ens explica que el camí hi és però que no sap si podrem passar bé perquè no passa ningú de fa anys.
Deixem enrere la Montalbana dispostos a conèixer de primera mà l’estat del camí. La primera part és ben fàcil doncs s’ha traçat una pista per a cotxes que ens porta a baixar a la rambla pel pla de la Carbonera. De l’altra banda la pista puja fins a una portera encara que nosaltres retallem pel camí vell, un poc tapat. Arribem així a un tancat on hi ha vaques i entrem passant la portera que deixem ben tancada.
A partir d’ací el camí puja per la vora de la paret que delimita el tancat travessant el carrascal que s’estén pel vessant de la muntanya. Per la dreta queden antics bancals de cereal ara plantats també de carrasques. Tot i què es troba brut d’argelagues el camí encara conserva trams empedrats i amb grasades que mostren que fou un camí important, ben traçat i ben conservat, encara que ara li caldria una bona neteja.
El camí enfila recte costera amunt per la vora d’un fondal però quan es troba a la falda dels cingles que el coronen gira a l’esquerra pujant en diagonal per assolir el cim dels Morrals. Ací el camí no té tanta obra humana i puja seguint unes lluïsses de roca fins que arriba a una portera. De l’altra banda de la portera el carrascar es troba més aclarit i les argelagues més espesses. Ací el camí es fa difícil de seguir un bell tros fins que s’acosta a l’ombra dels Morrals. Ací les carrasques, algunes ja grandetes, tornen a cobrir-ho tot i el camí passa a la seua ombra fins que ix definitivament del carrascar per a salvar els cingles que envolten els Morrals per l’únic pas possible.
Seguint el camí travessem les penyes que coronen els Morrals i eixim al pla de la Verola que s’estén al seu darrere. És un bon lloc per aturar-nos i disfrutar de les vistes de la vall de Carbonera, d’Ares, de les Moles i les Llomes, i de tot el camí que hem fet des de la Montalbana.
 |
| Travessem de nou la rambla Carbonera... |
 |
| ... i travessem una portera per a seguir el vell camí de les Calçades. |
 |
| La Montalbana des de les Calçades. |
 |
| Camí de les Calçades de baix. |
 |
| L'únic tram difícil del camí entre argelagues. |
 |
| Remuntant l'últim tram fins als Morrals. |
 |
| Coronant finalment els Morrals. |
 |
| La rambla Carbonera des dels Morrals. |
Cal travessar ara el Pla de la Verola (de Grau) per arribar al camí real d’Ares però ací com no es veuen traces del camí el perdem i al remat acabem passant més o menys recte per on millor podem entre els coscollars que s’escampen pel pla. Arribem finalment a la bassa dels Pixadors just on es junten el camí de les Calçades de baix amb l’assagador de la Cova Roja (que puja des del pla del Manyà). Uns metres més avant finalment arribem al camí real d’Ares per on ara passa el GR7.
Seguim ara el GR7 cap al sud de tornada a Benassal. El camí passa per la part més alta del pla entre camps de cultiu i carrascars. Camí caminant ja prop d’arribar a les Quatre Carreres, on se’n desvia el camí del Manyà, deixem el camí real i seguim a la dreta l’assagador del barranc d’en Calbó que baixa cap al barranc que li dóna nom.
L’assagador no és molt ample però pel mig passa un camí ben fressat, no debades per ací passa la cursa de muntanya de Benassal. L’assagador baixa entre parets deixant a l’esquerra el Comellar i a la dreta la Verola de Grau. Davant nostre van una parella que baixa corrents i que no tardem molt en perdre de vista.
Quan ens acostem al barranc d’en Calbó els camps erms deixen pas a un bosc de carrasques i roures que envolta el mas de la Coma d’Alfred. Els roures ja groguegen i donen un toc de color al paisatge contrastant amb el verd apagat de les carrasques. De l’altra banda s’estenen els bancals d’avellaners que pugen cap a Sant Roc. L’assagador baixa al barranc i continua per ell barranc avall però nosaltres ens desviem a l’esquerra per un camí que puja pel mas de Sant Roc al bassi de Sant Roc. Este tram de camí puja per un saulonar i per assegurar la conservació es va empedrar quasi en la seua totalitat. Ara però l’aigua ha malmès la major part de l’empedrat tot i així encara conserva trams molt ben conservats.
El camí puja passant per davant del mas de Sant Roc que poc a poc va assolant-se i, un poc més amunt, es junta amb l’assagador del bassi de Sant Roc, que ve del camí real d’Ares. Nosaltres el seguim a la dreta uns metres fins al bassi (o font) de Sant Roc. Una canaleta porta l’aigua de la font fins al bassi de pedra que es troba al mig de l’assagador.
 |
| El Pla de la Verola. |
 |
| El camí real d'Ares al pla de la Verola. |
 |
| L'assagador del barranc d'en Calbó. |
 |
| El barranc d'en Calbó. |
 |
| Camí del mas de Sant Roc. |
 |
| Bassi de Sant Roc. |
Deixem enrere el bassi i continuem avant fins que arribem al camí de Sant Roc. El camí fins ací és ample i permet passar els cotxes i tractors que entren a les finques de la Coma de Sant Roc situada a l’ombria de l’ermita. Cotxes no en veiem però sí un parell de motos que fan bots en un improvisat circuit de motocròs construït als antics bancals.
Nosaltres no seguim camí avall cap a la Coma sinó que pugem cap al coll d’en Timor entre els bancals erms de l’ombria on ara pasturen les vaques. Arribem així al coll d’en Timor. Cal traspondre’l per a baixar a Benassal però abans no ens estem d’acostar-nos a l’ermita de Sant Roc que queda ben a la vora dalt d’un tossalet.
Pugem a l’ermita per la senda de Sant Roc que ens porta al cim del tossalet on s’alça l’antiga ermita, del segle XVI i reformada al segle XVIII pels desperfectes patits a la guerra de Successió. Es va tornar a restaurar al segle XX després de la Guerra Civil. Construïda, com tantes altres, per a donar gràcies al sant per la seua intercessió en una epidèmia de pesta el poble de Benassal celebra una romeria cada any el dia de Sant Roc amb missa i repartiment de primes com mana la tradició. Nosaltres ara farem el camí de retorn de la romeria retornant també al poble.
Baixem per la senda de Sant Roc al coll d’en Timor on reprenem el camí de Sant Roc cap a Benassal. El camí baixa entre bancals d’avellaners, ametlers i d’altres erms, es troba formigonat però en alguns trams sota el formigó es pot vore l’antic empedrat. El camí baixa resseguint les faldes del Tossal que ens queda a l’esquerra. A l’eixir del poble pel camí real d’Ares anàvem per l’altra banda i ara tornem per la Solana baixant cap als Clots. El paisatge ací està totalment humanitzat: els bancals s’enfilen tossal amunt i avall, sostinguts per parets de pedra seca, de tant en tant trobem alguna carrereta que corre entre parets de pedra per entrar als bancals que queden més lluny del camí. Entre els bancals apareix alguna caseta ben cuidada.
Finalment arribem al poble per la vora d’una font amb llavador i només ens queda travessar la part alta de Benassal per a tancar el cercle i acabar així una ruta que ha donat molt més de sí del que semblava a primera vista.
 |
| Circuit de motocròs a la Coma de Sant Roc. |
 |
| Vaques pasturant al coll d'en Timor. |
 |
| Camí de Sant Roc pujant al coll d'en Timor. |
 |
| L'ermita de Sant Roc des del coll |
 |
| L'ermita de Sant Roc. |
 |
| Benassal des de l'ermita de Sant Roc. |
 |
| Camí de Sant Roc. |
 |
| Benassal des del peiró de Sant Roc. |
 |
| Peiró de Sant Roc. |
 |
| Entrant a Benassal. |
Ací està el track:
I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:
Entre Ares i Benassal: per masos i barrancs
Més informació:
- Pere-Enric Barreda Aspectes de Benassal
- Ajuntament d'Ares del Maestrat
- Ajuntament de Benassal
- Ferrando Puig, E. Vidal Monferrer, P. Vidal Monferrer, R. Els masos de Benassal, Ed. Grup de Recuperació de la Memòria Històrica del segle XX de Benassal, 2011
- Barreda Edo, Pere-Enric, Ferrando Puig, Emili et al. ( 2007) Benassal. Segle XX. Estudi d’un poble rural realitzat amb fonts orals. Col·lecció de llibres. Edita Grup de recuperació de la memòria històrica de Benassal.
- Barreda, Pere-Enric (2006) Crònica documentada d'Ares. I- Fonts escrites (1157-1550) (2 volums) Ed. Ajuntament d'Ares
- Llop Goterris, Josep Xavier (2013) Els camins tradicionals d'Ares del Maestrat UOC Epub
- Muñoz Badia, Ricardo (2009) Ares. Rutas y prehistoria. Ed. Antinea
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada