dissabte, 23 de novembre de 2013

D'ESLIDA AL BARRANC DE XAUTENA PEL PINAR NEGRE I RETORN PEL BARRANC DE LES VINYES

Hui toca anar a Eslida, ruta fàcil, propeta i sense massa aventura, però com sempre les coses no sempre són com les planifiquem.
A Eslida cal fer sempre les clàssiques rutes: pujar a la Costera, al Castell i Nevera de Castro o al Puntal de l'Aljub, però ja que hi anem decidim acostar-nos a l'altra part del terme, el que queda cap a Veo i que sovint oblidem que també forma part de la serra d'Espadà perquè no té rodeno ni sureres. No anem a descobrir cap senda nova però si què tenim la incertesa de no saber com estaran doncs fa anys que no passem.
Així eixim del poble vora l'Arc de la Rambla, per on travessa la sèquia per a regar les partides de l'altre costat de la rambla.
Arc de la Rambla.
Nosaltres comencem la ruta a la vora, passant a gual la rambla per l'antic camí de Tales que comença pujant cap als corrals que es troben a l'altra banda de la rambla.
El primer tros de camí és el tram de camí de ferradura més ben conservat de tota la serra; ample, totalment empedrat i amb grasades per a facilitar la pujada i l'evacuació d'aigües.
Camí de Tales.
L'existència dels Corrals explica la bona factura del camí. Només passar-los el camí ample deixa pas a un de més estret i amb menor qualitat constructiva que, al cap de poc, és substituït per una pista de terra que passa per dalt la rambla i va pujant a poc a poc a buscar el barranc de la Conillera, que remuntem deixant-lo a la dreta just per dalt de la pista asfaltada que mou del poble.
Quan ens acostem al coll ens creuem amb un grupet de bicicletes que baixen pel camí de cara a Eslida, pot ser a esmorzar ja, tot i què és molt de matí per a haver-se'l guanyat.
Coll de l'Aixaulin.
El camí asfaltat es junta amb el nostre al coll on es troba el corral d'Aixualin, i des d'ací continuem per l'asfalt que ha substituït el vell camí de ferradura.
Corral de l'Aixaulí.
Passem sota una granja que hi ha baix del coll i travessem a l'altra vessant canviant de vall. Deixem enrere la vall d'Eslida per on passa la rambla d'Aín, d'Eslida o d'Artana, segons el poble on ens trobem, i entrem en una vall estreta drenada pel barranc de les Hortetes que aboca a la rambla d'Artana al molí del Rebost, als peus del castell d'Artana.
Nosaltres seguim per un camí que planeja, voltats de pinars que han ocupat el lloc dels antics bancals llevat d'a les fondalades i zones més planes on encara es troben bancals d'oliveres ben treballats i fins i tot alguna vinya nova.
Camí de Veo.
Seguim el camí asfaltat descartant a la dreta un camí que va cap a Artana, per on passa el PR-CV d'Eslida a Artana del qual encara queden algunes marques de pintura que hem anat trobant pel camí, i a l'esquerra el camí del Morteral i el Pla del Batle, per on passarem més tard.
Arribem finalment a un nou encreuament que seguim a l'esquerra cap a la font del Bassot per on passa el vell camí de Tales, però de seguida trenquem a la dreta per agafar un entrador que, entre sureres i bancals treballats, passa per un llomet que domina el barranc cap al Molí Pitarch.
Entrada al molí Pitarch.
Quan arribem al final del camí de cotxe comencem a baixar per un erm d'ametlers i mirem a vore si trobem algun camí per pujar fins a la pista, que està a l'altra banda del barranc.
Esta és la part aventurera de la ruta i no ho tenim gens clar. Per sort, passa un caçador que va a la perdiu i, preguntant-li, ens explica la manera de travessar el barranc i pujar per l'altra banda.
Hem de seguir en primer lloc el vell camí de ferradura del molí, baixar al barranc i pujar per les roques de l'altra banda.
Vell camí de ferradura al molí.
Així que comencem pel més fàcil, seguir el vell camí de ferradura que, tot i els anys i els matolls encara es distingeix i es pot passar. El camí continua per l'esquena del llomet fins que baixa a trobar la sèquia del molí, que pren l'aigua del Bassot i que ara ha estat substituïda per una tuberia que duu aigua a la bassa de les Hortetes.
Des de la sèquia baixem rectes al barranc i pugem per les penyes de l'altra banda, on el rocam no deixa crèixer els matolls, i així pugem fàcilment tot i què amb una forta pendent.
Molí Pitarch.
Conforme pugem veiem el casalici del molí i el cup, la bassa de reg i les Hortetes que rega, així com bona part del camí que hem fet per arribar ací.
Seguint les parts més netes de vegetació arribem a un crestall rocallós on ens cal posar les mans per a pujar una bona tirada. La grimpada és fàcil i no és exposada així que de seguida estem dalt.
Grimpant dalt les Hortetes.
Com hem agafat ja prou altura dominem tota la vall que recorre el barranc de les Hortetes i fins i tot es veu el coll per on hem passat i, de l'altra banda, el Puntal de l'Aljub.
El  Puntal de l'Aljub des del crestall de les Hortetes.
Dalt de les roques hi ha uns bancals abandonats i per la vora arribem a un carril que ens porta a la pista que ha substituït el vell camí de Tales.
Continuem per ella fins que arribem a un forcall de pistes on girem a l'esquerra. Comencem a pujar per la pista de la Mina, que porta cap a les mines de la Solana. Nosaltres pugem però no ens acostarem a la mina sinó que buscarem el coll que passa a l'altra vessant, cap a Xautena.
La pista està traçada damunt el vell camí que, a més coincideix a partir d'ací amb el camí d'Artana a Veo que seguirem fins als corrals d'Escrig.
Serp prenent el sol.
Mentre pugem per la vessant de la Solana, coberta de pins, trobem a la vora de la pista una serp que està prenent el sol mirant d'entrar en calor en este fred dia. Està mig alevada i ens deixa acostar-nos prou per fer-li fotos abans d'amagar-se.
Un poc més amu deixem a la dreta el camí que va cap a la mina i seguim a l'esquerra fins que la pista s'acaba.
Pista de pujada a les mines.
Quan acaba la pista continua una senda poc clara que travessa una solsida i puja fins que trobem les restes del camí vell. A partir d'ací el camí és més clar i puja de cara al coll que ens portarà de l'altra banda de la Serra de la Creu.
Camí d'Artana a Veo.
Quan trasponem el coll deixem enrere el terme d'Eslida i entrem directament a l'antic terme de Veo el pinar de la Solana deixa pas a un pinar més humit de l'Ombria que travessa el camí de baixada en una llarga diagonal a buscar el barranc de Xautena. Anem travessant el Pinar Negre que ocupa tota l'ombria d'esta part de la serra.
Baixant pel pinar negre.
Quan vam passar per ací fa anys la senda estava acabada de netejar però ara ja li cal una nova repassada, però així i tot es passa bé perquè l'espès pinar no deixa créixer massa els matolls.
Quan arribem al barranc ja no és el mateix. La senda s'obri pas pel mig del barranc acompanyada de rosers, esbarzers i espinals que han crescut i llancen les seues espines cap al caminant que s'aventura. De tota manera anant tapats no hi ha massa problema.
Al barranc tirem amunt. Seguint barranc avall hi ha una senda que baixa a buscar el toll de Xautena seguint el barranc. Per ací passàvem quan fèiem la pujada de Vila-real a Espadà, i la vam netejar per poder passar millor. Ara ja no es fa, en part per haver-se perdut eixa senda per on passa el camí d'Eslida a Tales.
Brindant a l'aljub d'Herrerias.
Barranc amunt trobem l'aljub d'Herrerias i ací ens aturem a descansar i fer un glop de Mistela cortesia de Ramiro. Encara ens queda un bon tros de camí  però la resta és fàcil i no té cap complicació així que és un bon moment per celebrar-ho.
Després del descans seguim cap al coll on es troben els corrals d'Herrerias, dels quals quasi no queda ni rastre. La senda comença a perdre's pel poc trànsit i és una llàstima perquè este tram és ben bonic. Primer pugem sota un grupet de sureres que, després del coll, es barregen amb els pins i amb roures.
Sureres als corrals d'Herrerias.
La senda planeja canviant de vessant i buscant l'altre barranc de Xautena que hi ha per ací, i és que tota la partida d'Artana és Xautena (o Xotena) i Xautena el barranc que la travessa, però també la partida de Veo que confronta, i també el barranc que baixa de l'altra banda. Tot un embolic encara que supose que a Veo li diran amb un altre nom al barranc de Xautena d'Artana.
Roures a Xautena.
La senda arriba a un punt on canvia bruscament de direcció i deixem el vell camí, que baixava al recte als corrals dels Casals i ara està totalment perdut, i seguim una vella pista oberta als anys 80 per a treure la fusta cremada després de l'incendi que va assolar esta part de la serra.
Quan arribem al barranc trobem un camí ample i net, netejat de fa poc per una colla de Taleros amants del senderisme i que ve des de l'Espino i per on vam passar a l'estiu.
Seguim barranc avall fins que enllacem al vell camí amb uns corrals que estan retolats com a corrals dels Casals.
Corrals als Casals.
Des d'ací continuem pel vell camí de ferradura que continua cap als corrals d'Escrig i que ara es troba en perfecte estat.
Ací que eixim de l'ombria i el sol sembla que comença a calfar, tot i què la roba no sobra.
Camí d'Artana a Veo als Casals.
Arribem a la pista de les Vinyes a l'altura dels corrals d'Escrig i deixem el vell camí de Veo que travessa el barranc i continua cap als corrals de la Basseta. La pista puja des de Tales remuntant el barranc de l'Ullastre seguint aproximadament el traçat del vell camí d'Aín a Tales.
Nosaltres seguim amunt passant per dalt la cova de l'Ullastre i entrem a la part alta anomenada el barranc de les Vinyes.
Pista de les Vinyes.
De vinyes ja no en queda cap però trobem un cartell que ens avisa d'una batuda i, un poc més avant un caçador. Enraonant amb ell ens diu que passem però amb cura, que no han tret encara cap senglar i que els gossos estan de l'altra banda del barranc per on pujarem així que fem el cor fort i pugem xerrant tota l'estona per a què no ens confonguen amb un animal.
Senda al barranc de les Vinyes.
La senda és preciosa però no la disfrutem massa perquè anem de pressa i pendents dels caçadors (i dels gossos). Sense voler comencem a entrar en calor i és l'únic moment del dia que sobra roba.
Pujant a la caseta de Panero.
Recorrem el barranc per dins i veiem un caçador apostat dalt dels nostres caps, i eixim finalment cap a la caseta de Panero on acaba una pista i on s'està un altre caçador amb qui xarrem un moment i li demanem disculpes per passar pel mig de la batuda.
Ací hi havia les runes de la caseta però al netejar la pista sembla que l'han enderrocada del tot.
Seguim per la pista que entra cap al Pla dels Cocons, deixant a la dreta la senda que passa per dalt el barranc de les Vinyes fins a Mallol, ja en terme d'Aín i enllaçant amb la pista que puja per les Hortetes i baixa per la cova dels Cocons  i el Pinató a la carretera d'Aín.
Pista des dels Cocons al Pla del Batle.
Seguim cap al Pla del Batle i a la nostra esquerra veiem tota la panoràmica de la vall per on hem passat, tancada per la Serra de la Creu i al fons la mar.
La Serra de la Creu a l'esquerra, la Serra a la dreta i la Plana al fons.
Arribem al final de la pista que acaba al Pla i continuem pel camí de la Rosa que puja des d'Eslida i també és assegador.
Al llarg de la baixada tenim unes vistes esplèndides de les muntanyes de la part més alta de la serra: la Costera, Terraguan, el Puntal de l'Aljub i la Batalla fan de fons de pantalla.
Baixant a Eslida pels Cocons.
La senda està neta i clara i no presenta cap dubte i aprofitem per apretar el pas ara que va de baixada.
La major part de la senda discorre pels matollars que baixen del Pla del Batle, però conforme anem baixant els pins es fan més abundants i més grans, i fins i tot veiem algunes sureres al Llosar davall nostre.
Arribem a un xicotet pla fins on puja una pista als bancals d'oliveres que hi ha i seguim recte passant per la vora dels bancals. Encara estem molt amunt i hem de baixar un bon tros fins al poble.
Puntal de l'Aljub des de la Rosa.
La baixada es fa cada vegada més pronunciada quan, per fi, apareix als nostres peus Eslida. Per sort el camí està net, ample i xafat i només té l'inconvenient de la forta pendent.
Arribant a Eslida.
Ací cal aturar-se a fer la millor fotografia d'Eslida, amb el Puntal de l'Aljub darrere i el poble escampant-se als peus del castell.
Panoràmica d'Eslida.
Arribem així als Corrals, per on havíem passat a l'inici de la ruta i, entre els carrers que deixen els vells corrals assolats, retrobem el camí de Tales per on hem eixit.
Eslida des dels Corrals.
Retornem així al poble pel mateix camí que havíem eixit però amb menys fred, més cansament i moltes coses noves que recordar.
Entrant a Eslida pel camí de Tales.
Ja només ens queda anar a recuperar forces davant una cervesa ... o un got de lleteta que amb el fred sempre ve bé per a entrar en calor.


Ací està el track:




I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

vila-real - espadà 2010
betxí - pic d'espadà 2005
tales - monti - espino - tales
eslida - cocons - ft basseta - torques - bc batalla - eslida
eslida - cocons
ain - cocons
veo - basseta - cocons
veo - cocons més informació ací
tales - cova del alto - espino - xautena més informació ací


Més informació:
  • Cartoweb
  • Llop Goterris, Xavier (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà <http://www.slideshare.net/xgoterris/30-rutes-a-peu-per-la-serra-despad>
  • Barberà, Benjamín (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antinea
  • 2 comentaris:

    1. ¡Hola Xavier! Espadà sempre meravellosa. Té un encant especial que la fa única.
      A disfrutar d'ella tot el que pugam.
      Salutacions.

      ResponElimina
      Respostes
      1. Això mateix Emilio, la serra d'Espadà és molt més variada del que a vegades pensem i ja se sap que en la varietat està el gust.

        Elimina