SORITA: SANT MARC I LA BALMA

Hui tocava acompanyar a Pablo en la recta final del projecte de pujar tots els vèrtex geodèsics de més de mil metres de la Comunitat Valenciana, i en esta ocasió calia pujar al més al nord de tots, el vèrtex de Sant Marc en Sorita.
Així que a les 8 del matí d'un dia fred i ventós però menys fred i ventós del que esperàvem segons les previsions, eixim pel camí vell de la Ginebrosa i passem pel vell pont de la Font de Dalt deixant la font, ara eixuta, a l'esquerra, enfilant amunt per la vora del barranquet que baixa a la Teuleria.

Pontet de la font de Dalt.

 El camí és ample i en alguns trams encara conserva l'empedrat original, molt malmés però per travessar un terreny argilós on l'aigua l'ha erosionat molt. El PR-CV-363 ens acompanya que puja a l'ermita de Sant Marc ens acompanya en este primer tram, però nosaltres no seguirem eixa ruta sinó que pujarem pel sud i baixarem pel nord, seguint el PR.
Deixem enrere els bancals ermats i comencen a sovintejar les carrasques i els ginebres en una curiosa combinació que també inclou alguns roures. Es tracta d'un bosquet incipient molt ric en espècies que envaeix els antics bancals de conreu.

Camí de la Pobleta ara PR.

El camí va remuntant suaument i anem entrant en calor perquè el sol encara no ha eixit i el fred de la matinada no s'ha acabat d'esvair.
Passem una espècie de collet i deixem enrere un pinaret abans de travessar uns bancals en guaret i una pista forestal que segueix la nostra direcció però fent més volta.
Seguim recte i travessem una llarga lloma per on passa un assegador que puja des del riu cap al mas de Bernús, transformat ara en part en pista, i baixem cap a un barranquet on retrobem la pista i la seguim mentre travessa els pinars que s'estenen per les serres que ens separen de Sant Marc.

PR per la pista de Sant Marc.

 La pista roda deixant a l'esquerra una altra que se'n va cap al Maset de Baix. Eixe és el camí que seguirem de tornada. Uns metres més avant el PR baixa a l'esquerra a travessar el barranc de les Covetes (o del Cap de la Vall). Nosaltres seguim per dalt del barranc abandonant-lo i, quan la pista principal gira avall a buscar el barranc, seguim recte per un ramal secundari que travessant els pinars baixa a buscar el barranc.

Pista al barranc de les Covetes. Al fons Sant Marc.

 Ja des d'ací veiem davant nostre l'ermita de Sant Marc i tota la serra del mateix nom que després travessarem per dalt. Ara toca recórrer-la pel barranc que passa als seus peus.
Entrem al barranc i comença la part més entretinguda de la ruta. Tot i què en cap moment trobem cap obstacle insalvable cal anar fent algunes grimpades fàcils.

Barranc de les Covetes.

No fa massa fred però encara trobem algunes basses gelades de les nits passades i la tentació de provar a caminar és molt gran encara que no suporte el nostre pes.
Arribem al forcall entre el barranc de les Covetes, que baixa amb un fil d'aigua des del mas del Roquer i el barranc del Cap de la Vall, sense aigua,  que seguim per dins.

Pablo comprovant la consistència del gel.

Quan ja portem prop d'una hora per dins del barranc fem una parada per esmorzar ací mateix, en un lloc on l'aire no bufa tot i que no pega el sol, encara que el dia és núvol i encara que ixquerem del barranc tampoc podríem trobar-lo.

Esmorzant al barranc.

L'esmorzar és molt agradable, com sempre amb el grup de Pablo, amb vi i café calentet per calfar el cos encara que no molt llarg perquè sinó el fred comença a encomanar-se.
Seguim la marxa i passem per un tros on hi ha molts pins caiguts, alguns de fa poc i altres de fa més temps i que les fortes riuades, de les que encara queda traça al barranc, no s'han pogut endur.

Obstacles imprevistos.

Arribem a un punt on un toll d'aigua ens barra el pas, i també les parets verticals que es troben als voltants i hem d'eixir per l'esquerra del barranc per una grimpada fàcil on no cal quasi ni posar les mans per a salvar l'obstacle.

Marmita de gegant.

Un poc més avant trobem una vella pista que ens arriba per la dreta, per ací arriba l'antic camí de Sorita a la Pobleta d'Alcolea que travessava el barranc continuant per l'altra vessant. Nosaltres ni ens molestem en buscar el camí que deu d'estar perdut i seguim barranc amunt.
Arribem així a la Costa del Seguer per on baixa un barranquís i l'aprofitem per eixir del barranc del Cap de la Vall i enfilar amunt per pujar a la Serra de Sant Marc.

Eixint del barranc per un reguer.

Quan ja hem pujat un bell tros trobem un antic sender que passa per la vora del barranc i decidim seguir-lo perquè sembla que ens pujarà a dalt de tot.

Senda cap al cim.

Tot i què no es veu molt xafat el sender fa alguna revolta per guanyar altura buscant un rellomet que enfila recte amunt, deixant-lo per a, en diagonal, assolir un collet més baix de la serra.
De tant en tant anem aturant-nos per vore el paisatge que s'obri davant els nostres ulls doncs durant el tram del barranc no hem pogut vore molt més enllà de les vessants cobertes de pinar de la vall que pugem.
Ara girem la vista i veiem el Castell Roquer, encimbellat dominant el forcall entre els barrancs per on hem passat, i el mas de Bernús, més enrere. Si mirem al fons veiem els aerogeneradors del Carrascal on ja vam pujar a fer el vèrtex i, quan per fi assolim la carena podem vore al lluny Montroig i les muntanyes del Port.

Carenant per la serra de Sant Marc.

Per dalt la carena passa el PR-CV-363 que des de l'ermita de Sant Marc va a buscar la Pobleta. El seguim cap a ponent carenant per la serra fins que assolim el vèrtex geodèsic de Sant Marc, fita més alta de la serra però no la de millor vista.

Vèrtex geodèsic de Sant Marc.

Després de les fotos de rigor continuem cap a Sant Marc seguint el cordal per on s'ha obert un tallafocs i una pista que hi accedeix.
Des d'ací el panorama s'obri cap a les terres d'Aragó i veiem la Muela Monchén, i l'Umbria de Cantavieja blanques de neu, així com les terres del Baix Aragó on destaca la gran xemeneia de la tèrmica d'Andorra (de 300 metres d'altura).

Tallafocs de Sant Marc. Al fons l'ermita.

Arribem finalment a l'ermita de Sant Marc, construïda al segle XVI i destruïda a les guerres carlines, i és que aprop d'ací va haver una batalla entre les tropes carlines de Cabrera i les liberals. A finals del segle XIX es va tornar a reconstruir i a finals del XX tornava a estar assolada. Recentment s'ha recuperat parcialment de manera que les dos primeres navaes s'han tornat a acondicionar però la final, on estava l'altar, així com un porxe annex encara resten enderrocats.
Ací pugen encara els veïns de Sorita el diumenge més proper al 25 d'abril, festivitat de Sant Marc per a beneir el terme, i retornen al poble passant per la Balma seguint un camí semblant al que ens queda a nosaltres per fer.

Ermita de Sant Marc.

La idea inicial de Pablo era baixar des de l'ermita per una cresta que comença just on es va construir l'ermita. Però mirant-la bé decidim que si la fem ens retardarem molt i no podrem passar per la Balma així que tornem enrere i baixem pel PR que continua pel vell camí de Sant Marc.

Pinar a l'ombria de Sant Marc.

Baixem per tant per un sender que travessa les magnífiques pinedes de l'ombria de Sant Marc. Es tracta d'una espessa pinada de pi negre que amb els tractaments selvícoles fa que cresquen rectes com un fil i sense sotabosc de manera que es poden aprofitar per a bigues.

Camí de Sant Marc.

El sender aboca a una pista de traure fusta que continua avall fins que enllacem amb el barranc de Sant Marc. Per ací passa una pista més bona que seguim a l'esquerra i avall. Dos-cents metres més avant el barranc i la pista es junten amb el barranc dels Pardos per on continua la pista, amb trams encimentada, passant els estrets dels Pardos.

Estrets al barranc dels Pardos.

A l'eixir dels estrets abandonem el barranc que continua avall a buscar el Bergantes a l'altura de les Fonts Calentes. Eixe és el camí que segueixen els romeus de Sorita per anar a la Balma. Nosaltres en canvi seguim la pista i el PR com si tornarem a Sorita.
Deixem a l'esquerra el pou d'aigua potable que abasteix Sorita i travessem el barranc de les Covetes que abans havíem pujat, prop del punt on es junta amb el dels Pardos, i continuem pista amunt fins que trobem a la dreta un sender que fa drecera retallant la pista.
Pugem per allí i ens trobem just a uns metres d'una bifurcació de pistes, on hem passat a primer hora. Ara no seguirem ni barranc amunt ni pel PR sinó que agafarem la pista que mou cap al nord a buscar el Maset de Baix.
Es tracta d'una pista ampla que travessa el pinar, omnipresent, però ara de pi blanc i que finalment enllaça amb una altra encara més ampla a pocs metres del Maset de Baix.
Ací el rocam canvia i la calcària deixa pas a argiles i conglomerats, alguns molt cimentats que ens recorda que estem a les vores de la vall de l'Ebre doncs tot i que no siguen les mateixes formacions, l'origen dels tossals i fins i tot de la Balma que ja es veu al davant és el mateix que els grans Mallos de Riglos, les agulles de Monserrat o les moles del Port, tots ells territori d'escalada.

Pista arribant al Maset de Baix.

Passem per davant del Maset de Baix, convertit ara en un corral d'ovelles, i fem la volta als bancals, ara erms, que s'estenen en semicercle al seu davant i, abandonem la pista que baixa cap al barranc dels Pardos per seguir a l'esquerra a buscar el vell camí de Sorita a la Ginebrosa.
Passem per la vora dels vells bancals seguint l'antic pas que des del mas enllaçava amb el camí real i el trobem al capdamunt d'una costereta.
Ara toca baixar al riu i este és un punt que Pablo no tenia molt clar, als mapes havia vist unes traces de sender però el desnivell sembla prou fort i no està clar que puguem baixar. Però ara que ho tenim davant veiem que hi ha un vell sender molt fressat pel pas de les ovelles que baixen a abeurar al riu, així que baixem sense cap problema fins el riu.

Baixada al riu.

Per sort el riu tampoc duu molta aigua, esta Tardor tan seca que tenim ens facilita passar el riu a peu sec i no haver de buscar un gual.
Travessat el riu el seguim avall per trobar una pista que n'ix.
Seguint el riu trobem també senyals de PR que formen part del sender del Bergantes que el segueix des de Sorita fins a la ratlla de terme.

Riu Bergantes.

Abandonem el riu i el PR al trobar la pista que puja per una revolta que fa el riu, entre un bonic pinar i descartem un ramal a l'esquerra que entra al maset de Querol.
Arribem per ella a la carretera de Sorita a Aiguaviva i la travessem per començar a pujar per l'altra banda sense camí.

Pujant cap al camí d'Aiguaviva.

Este era el segon punt delicat del dia. Pablo volia entrar-li per ponent a la Balma i per a això calia pujar un llomet i agafar una de les faixes que ens portarien fins al santuari.
Sortosament conforme pugem de seguida trobem un vell camí que puja en la direcció que necessitem i, seguint-lo arribem a un collet des d'on ja es veu l'ermitori ben a prop.

La Balma des del camí d'Aiguaviva.

Des d'ací continua un camí empedrat que enfila cap al casalici, encara que dubtem un poc d'anar per dalt, refem els passos per seguir-lo i l'encertem perquè és el vell camí que duu directament fins a l'hospederia de l'ermitori, passant sota les balmes adjacents i arribant a les cases per una balma que sembla que es va fer servir d'estable o magatzem. Després sabrem que hem encertat per entrar pel camí vell d'Aiguaviva.

Camí d'Aiguaviva sota una balma.

La Balma és un antic ermitori situat a una balma de la Tossa, de cara a les vegues del Bergantes i a Sorita. L'ermitori original és del segle XIV i comença a prendre fama i engrandir-se a partir del XV. En principi fou una ermita dedicada a santa Maria Magdalena, sant Blai i la Mare de Déu, però al final esta darrera ha quedat com a única advocació.
Conforme va créixer el culte van anar ampliant l'hospederia per anar allotjant als diferents pelegrins i romers que arribaven des de Sorita, Palanques, Xiva, Olocau, Ortells, Villores i fins i tot Castellote i Aiguaviva.
Però si alguna cosa ha fet famosa la Balma és per les cerimònies amb els endimoniats que es feren al segle XIX i primeries del XX. Estos exorcismes estaven dirigits per les Caspolines, dones entenimentades que feien diferents fetilleries per expulsar els dimonis dels endimoniats.
Això però va acabar després de la guerra amb la prohibició expressa de les autoritats.

Sorita des de l'Arquet.

El conjunt ha estat recentment restaurat tot i que després l'església va patir un incendi a causa dels nobrosos ex-vots que hi havia. Ara estan prohibits. Sortosament la imatge de la Mare de Déu va quedar estalvia.
Per arribar a l'ermita cal passar per les cases de la vella hospederia, convertides en sala d'exposicions i museu, i per un estret caminal que hi porta. Abans hi havia un restaurant, ara s'ha traslladat al que foren els estables i quadres.

Entrador a l'ermita.

Després de fer la visita obligada a la Mare de Déu de la Balma reprenem la ruta baixant pel camí de la Creu Coberta, des d'on hi ha una magnífica vista de les construccions que han humanitzat la muntanya.

L'ermita des de la Creu Coberta.

A la vora de la creu és on té lloc l'enfrontament entre l'àngel i el dimoni el dia de la festa de la Balma, quan els veïns de Sorita hi pugen en processó.

La Creu Coberta.

Nosaltres fem el camí de retorn continuant pel PR-CV-246 que ve des de Sorita (ací mateix també està el punt d'inci del PR-CV-230). Només eixir veiem també les fletxes grogues del Camí de Sant Jaume de Castelló que ve des de Sorita. Nosaltres el seguim en sentit invers.
Seguint-lo travessem la carretera i passem per una antiga fàbrica de paper que es va voler reconvertir en hotel però que s'ha quedat a meitat fer i sense acabar. A més s'ha menjat part del vell camí i per tant cal fer més volta per a baixar al barranquet de  la Mare de Déu.
Al barranquet trobem una xicoteta capella i un porxe.

Capelleta del barranquet.

Ací abandonem el PR-CV-246 que va a buscar el collet de la Salve i el camí de la Ginebrosa per retornar a Sorita per l'altra banda del riu i seguim el sender fluvial que ja hem vist abans, seguint-lo fins a Sorita.

Passera sobre el riu.

Travessem el riu per una passera de pedres, que hui malauradament no calen, i seguim per una pista que continua pel riu cap a Sorita.

Sorita des del riu.

Fins ara el temps ens havia acompanyat però ací al bell mig del riu i sense muntanyes als voltants el vent fred es deixa sentir i fins i tot sembla que vol ploure, per sort ja tenim el poble a tocar.
Passem sota les hortetes de la Teuleria i pugem cap a Sorita enllaçant amb el camí de la Ginebrosa per on arriba el PR que ve de la Balma.

Sorita.

Travessem el poble pel mig, fent visita turística d'un poble que sembla fantasma doncs no trobem ningú i arribem a l'altra banda on hem deixat el cotxe finalitzant la ruta.
I com sempre amb Pablo encara queda el ritual de llavar-se els peus, en este cas al llavador del poble on l'aigua no està molt freda però si que fa molt de fred.

Ací està el track:


Més informació:

• Ajuntament de Sorita
• Membrado, J. i Puig, Ana (2005) Guía de senderos homologados de Els Ports-Maestrat Ed. Portmader.
• Monferrer, A. (1997) Els endimoniats de la Balma Ed. Generalitat Valenciana
• (2012) Senderismo Ed. Turisme Comunitat Valenciana <http://comunitatvalenciana.com/sites/default/files/doc/publicacion/2013/senderismo_2012-b.pdf>
• Cartoweb
• Web de Sorita
• Morella natural