diumenge, 17 de novembre de 2013

LA CEBADILLA I EL PORTILLO DES DE GUADALAVIAR

Ens hem alçat de matí i al mirar per la finestra el paisatge està tot nevat. És el que té el dormir a Griegos, el poble més alt de la serra i, amb la fama ser el més gelat de Teruel.
A les 8 i mitja havíem quedat per desdijunar i quan baixem ja tenim la taula parada i plena de menjar, i és que a l'hostal de la Muela de San Juan ens han tractat més que bé. I la veritat després de la ruta d'ahir ho agraïm.

Després de desdijunar ens despedim i marxem cap a Guadalaviar. Esta nit ha nevat un poc però ara no neva i sembla que la temperatura ha pujat i les carreteres estaran netes.
Neu caiguda a la nit.
 La ruta prevista per a hui era per la Vega del Tajo des del Portillo però l'hem canviada per una ruta des de Guadalaviar pujant a la Cebadilla i el Portillo donat l'estat de les carreteres amb les nevades.
Així que a les deu del matí eixim des de la plaça major de Guadalaviar i travessem el poble per a eixir per la carretera de Cuenca.
Passem per baix de la curiosa plaça de bous, construïda aprofitant el pendent, i als pocs metres ens desviem a la dreta per agafar un camí que puja cap al nostre primer cim del dia: la Cebadilla, on ja vam pujar fa anys des d'un poc més amunt.
Eixint de Guadalaviar.
Després de fer uns centenars de metres per carretera la deixem per seguir un camí a la dreta que va directe cap a la Cebadilla.
Només fem unes passes que trobem uns pals que ens marquen el camí, que forma part dels Senderos de la Comarca. En este cas es tracta del Camino de la Cebadilla, que ens portarà directament al nostre destí. Ens n'alegrem perquè la part final de la pujada no la teníem massa clara, ara només hem de seguir les marques sense perdre-les. Per sort hi ha pals que es veuen a prou distància perquè les marques de pintura (que alguna hi ha) estan tapades de neu.
Un poc més avant passem per la vora d'uns corrals on hi ha uns cavalls que eixen a vore-mos preguntant-se qui serà qui passa per ací amb este temps. Perquè s'ha tornat a posar a nevar encara que dèbilment.
Cavalls espectadors.
El camí continua recte per camp obert, travessant les llometes de los Tenazares i buscant el pinar s'endevina més que es veu al fons.
Seguim el que sembla una pista que passa entre camps llaurats, però amb la neu no es distingeixen bé les formes i només gràcies als pals que trobem i al GPS no equivoquem el camí.
Ací està el camí.
Anem més o menys recte per un terreny que va pujant lleugerament i deixem enrere els camps llaurats per entrar a una zona on comencen a aparèixer pins i xaparres que s'estenen a les vores del camí.
Entre xaparres.
Apretem el pas per arribar prompte al pinar on la neu no dona tanta pena i quan arribem sota els primers pins ens aturem a llevar-nos roba perquè, malgrat el fred i la neu, caminant ja fa calor.
Pal que marca el camí.
Just a la vora d'on ens trobem hi ha un pal amb indicacions caigut que marcava la direcció que hauríem de seguir sota els pins, doncs ací el camí està quasi perdut.
Nosaltres seguim recte la direcció que portàvem i trobem al cap de poc un carril que traçat per damunt del vell camí.
Travessant el pinar.
Travessem el pinar fins que a una clariana trobem una pista que ve de la carretera i unes xafades d'algú que ha passat a peu. Sembla que segueix el mateix camí que nosaltres però al poc es desvia i continua cap al nord.
Nosaltres seguim cap a la Cebadilla i travessem unes porteres que tanquen un tros de pinar. Després de passar la segon eixim a una ampla zona desarbrada i, al fons entre la boira, podem vore la serra cap on ens dirigim i on queda la Cebadilla.
La Cebadilla des de laValsequilla.
Travessem el pla desarbrat que s'estén als peus de les serres i el carril que seguim enfila amunt pel pinar fins que, poc a poc, va fent-se més estret fins que deixa pas a un sender estret que puja en diagonal per uns pinars magnífics.
Ja no trobem pals però en alguna pedra que no ha quedat colgada per la neu veiem marques verdes de pintura que ens confirmen que anem pel bon camí.
Pujant pels vessants de la Cebadilla.
Llevat d'un punt on perdem el camí correcte (que retrobem un poc més avant) anem seguint tota l'estona el camino de la Cebadilla que puja sense massa pendent a buscar la carena per transpondre a l'altra banda de la serra, baixant a Valdeminguete.
Finalment arribem a l'ampla carena i trobem un pal que ens confirma que anem pel bon camí però ens és impossible trobar la continuació entre la neu així que decidim pujar amunt a buscar una pista que passa prop i que remunta cap al cim.
Per la carena cap al cim.
Arribem a la pista i la seguim fins que s'acaba. Des d'ací anem seguint l'ampla lloma que puja al cim de la Cebadilla.
Per sort els pinars ocupen quasi tota la part alta i ens protegeixen de la neu que cau amb alegria i amb un poquet de vent. De tota manera el cim es troba pelat i desarbrat, només cobert de xaparres i quan hi pugem el fred i la neu ens peguen de ple i, tot i què no ens impedeixen el pas, és fan més molestes.
Cim de la Cebadilla.
Després de les fotos de rigor al cim continuem ruta cap al Pradillo per la carena que ací es fa estreta i, en algun punt, perillosa.
Anem seguint els senderols que obrin els animals entre les xaparres i mirant de no esvarar a les penyes nevades fins que arribem prop d'un collet.
Carenant cap al Pradillo.
Ens aturem sota uns pins a recer de la neu i, comencem a treure alguna cosa per picar, així que ja posats aprofitem per esmorzar a peu dret perquè dinar ja dinarem al bar de Guadalaviar quan acabem la ruta, que hui no fa dia de sentar-se a dinar sota els pins.
Després de la breu parada, quan el fred comença a calar, continuem camí cap a un collet per on passa la pista del Pradillo, que ens costa un poc de trobar entre la neu i la nevada que, ara sembla més intensa.
Pista del Pradillo.
Arribem finalment a la pista i la seguim. Encara ens queden uns quilòmetres fins al Portillo per la carena i per sort, seguint la pista es fan més ràpid i còmodes.
Conforme anem acostant-nos al Portillo va nevant menys fins que finalment s'atura la nevada. Els núvols es fan més blanquinosos i es veu el sol entre ells fins que finalment sembla que vol eixir un poc el sol.
El paisatge que il·lumina és preciós, tot blanc de neu pols acabada de caure que sembla farina.
El Portillo des del Pradillo.
Ens acostem a la torre forestal del Portillo i deixem la pista per pujar al recte. Ací dalt ja hi ha uns 15 cm de neu però com està pols no molesta per a caminar.
Arribem al mirador del Portillo, just sota la torre forestal i des d'ací podem vore el paisatge que ens envolta, però no molt perquè els núvols continuen baixos i tapen bona part dels cims.
Just als nostres peus s'estén la vega del Tajo, blanca de neu, i de l'altra banda s'alça la Mogorrita ja dins de Castella, tot i que nosaltres no la podem vore.
Vega del Tajo.
Aprofitem per a fer-nos una foto de grup abans de continuar la ruta, amb la part de la serra que ja hem passat.
Foto de grup al mirador del Portillo.
Des d'ací pugem en dos passes a la torre forestal que es troba al cim, voltada de trinxeres de la guerra, i coronat el segon cim del dia baixem a buscar el Portillo per on passava antigament el camí de Guadalaviar a Huélamo i més modernament la carretera, i abans com ara la Vereda de la Sierra per on passen els pastors i ovelles de Guadalaviar quan arriba l'hivern camí d'Andalusia.
Torre forestal del Portillo.
Pel Portillo passa el GR-10.1 entre Guadalaviar i el Vallecillo, i per ell hem de baixar al poble seguint l'antic camí de Huélamo.
Al port trobem un pal indicador amb la direcció a seguir i un parell de marques però després ja no trobem cap més traça de camí que la neu ha esborrat.
Hem de baixar seguint el GPS i mirant de trobar les traces de vell camí que, de tant en tant, aconseguim localitzar.
Baixant pel camino de Huélamo. Ara GR 10.1
Conforme baixem el camí es fa més evident i després de passar la Paridera del Pinar algunes fites ens ajuden a no perdre la direcció correcta.
Camí pel Pinar.
Finalment eixim del pinar i travessem un terreny pla i conreat a a Nava. Ací tornem a trobar algunes marques i un pal indicador al travessar la pista que des de la Nava porta al naixement del Tajo.
Travessant la Nava.
Ens sorprèn el trànsit de la pista doncs mentre la travessem passa un cotxe i un tractor.
Nosaltres seguim recte per la vora d'un bancal de cereal a buscar el barranco del Lechuguero, que seguirem de camí a Guadalaviar.
Al poc d'agafar la senda que hi baixa torna a posar-se a nevar i apretem el pas per arribar prompte a dinar.
Travessant la pista de la Nava.
El vell camí de ferradura de baixada és prou clar i no presenta problemes d'orientació doncs segueix quasi tota l'estona vora el barranc fins que n'ix per l'esquerra.
Quan girem una revolta trobem Guadalaviar davant nostre, ben prop, i ja quasi podem donar per finalitzada l'excursió, però encara queda baixar.
Guadalaviar des del camino del Portillo.
El camí baixa fent llaçades, deixant a l'esquerra un ramal que puja al mirador del Cerro de Santa Bárbara. Després travessa al dret els camps que voregen el poble i entra al poble travessant el riu Guadalaviar que li dona nom.
Arribant al poble.
Foto Modesto Alarcón.
Quan arribem anem directes al bar de la Plaza Mayor. L'estufa de llenya que crema al mig de la sala i la calorosa benvinguda del xic del bar ens ajuden a entrar en calor, i després de dinar, ho fan els carajillos de conyac especialitat de la casa.
Ja només ens queda tornar cap a casa i desitjar que l'any que ve puguem tindre unes rutes tan magnífiques com enguany.

Ací està el track:



Més informació:

  • Sitar
  • Senderos de Aragón
  • De Jaime Lorén, Ch. i Pérez Grijalbo, R. (2006) Guía de la naturaleza de la sierra de Albarracín Ed.PRAMES
  • VV.AA. (2003) GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. PRAMES

2 comentaris:

  1. Mareeeee, què valents!! Què fotos més xules!!! Una ruta molt bonica, però cansadeta per caminar en la neu tant de rato, no?

    ResponElimina
    Respostes
    1. No tan valents. Una ruta que va estar molt bé i la neu acabada de caure i pols no molestava per a caminar.
      I la vam disfrutar molt.

      Elimina