VOLTA A LA VALL D'ESTOPET

No és habitual el repetir ruta per una mateixa zona, i menys dos dies seguits però després de pujar al Castell de Xivert amb tota la família vaig vore que la vall d'Estopet que s'estén entre les muntanyes de Xivert i l'alineació principal d'Irta dóna molt de si i està travessada de sendes que segueixen els tallafocs oberts als pinars de repoblació. Així que ben prompte ens n'hem anat disposats a fer la volta a la vall d'Estopet.
Deixant el cotxe al mig de la vall teniem previst pujar cap al Castell de Xivert per seguir l'assegador de la Serra fins l'Ametler, al final de la Vall pel nord, i des d'ací pujar cap al coll de la Palma per seguir la carena principal d'Irta cap al sud i baixar pel barranc de la Carrera retornant al cotxe.

Hem arribat ben enjorn al punt d'inici i encara que no fa massa fred hem eixit amb una manegueta seguint el camí que ve des del poble d'Alcalà i que coincideix amb la carrerassa del Clot del Domenge.

Caseta de Vicentet envoltada de carxofars.

 El camí passa entre un carxofar i un ametlar abandonat, i un poc més amunt deixem el camí asfaltat que fa la volta al tossal de lo Fornet de la Torrassa.
Ací hem seguit amunt per un vell camí que segueix el traçat de la carrerassa i que fa cap a uns tarongerars que ocupen bona part del Racó de Puig.
Travessem els camps i arribem al camí que des d'ací puja a Xivert i el seguim abandonant així l'assegador.
Després de passar vora una bassa d'incendis de seguida deixem enrere les costeres cobertes de matoll per entrar a un pinar de repoblació que s'estén per les vessants que tanquen la vall d'Estopet.

Camí del Racó de Puig.

Anem a bon pas perquè el camí ho permet. És de terra compactada amb grans trossos de formigó, ben llis per a què passen bé els turistes que s'acosten al castell, i tot i què puja ho fa de manera suau i continuada.
Travessem els pinars que envolten el castell i arribem a un punt on un gran cartell ens avisa que ja estem prop.
Enllacem així amb l'assegador de la Serra i el seguim fins al castell on ens acostem al mirador per a retratar-lo.

Castell de Xivert.

Des d'ací seguim la senda que puja al castell i fem una visita ràpida. No m'aturaré ací a explicar les característiques ni les parts perquè ja està explicat en un altra entrada.
Després de la visita continuem per l'assegador de la Serra, deixant a l'esquerra el camí de Xivert que baixa cap al poble i a la dreta la pista de la Serra.

El castell des de la carrerassa de la Serra.

L'assegador, ara senda, puja deixant a la dreta els pinars de repoblació i a l'esquerra les vessants cobertes de matolls que contrasten vivament amb la frondositat del pinar.
Des d'ací també es veu el llarg corredor d'Alcalà per on passa, als nostres peus, l'autopista, la carretera general i la via del tren. Es comprén així l'existència de dos castells a cada punta del corredor: al nord el de Polpis i al sud el de Xivert.

Pel límit dels pinars de repoblació.

Pugem cap a lo Tròlec, suau tossal que es troba davant nostre i des d'on comencem a baixar cap a un collet. per un moment el paisatge canvia i les roques que afloren en superfície i formen un xicotet lapiaz impedeixen el creixement dels pins. Ací el sender es fa perdedor però unes fites ens ajuden a continuar pel bon camí.

Baixant de lo Tròlec.

A l'esquerra mou des del coll el camí que baixa al pla pel corral de la Paridera.
Arribats al coll tornem a retrobar la pista, però no la seguim sinó que enfilem novament amunt cap a un altre tossalet seguint unes carrilades que passen pel tallafocs oberts al pinar.
Tornem a baixar a retrobar la pista que, mentre nosaltres anem pujant i baixant, fa la volta als tossals.
Anem seguint marques de PR, i a molts encreuaments trobem postes de fusta clavats però sense cap indicació. A més les marques de PR no semblen seguir el nostre traçat i no els fem massa cas.
Seguim ara un tros més llarg per la pista, que planeja entre pinars i ens tornem a separar.
Ací les marques de PR van per la pista cap a la dreta al corral dels Falugos d'on ix una senda que baixa a la rambla d'Estopet pel Racó dels Falugos. Nosaltres pugem i baixem la Lloma Pelada i retrobem la pista que no toquem sinó que seguim ara un carril que puja al recte cap a la caseta forestal que veiem al tossal més alt.
A l'esquerra unes fites assenyalen el lloc per on baixa la carrerassa de la Serra cap al corral de Marimón, per on baixen també les marques del PR. Però no els fem cas i enfilem recte al cim.

Pujada al Tossal dels Ratons. Al darrere la Lloma Pelada.

Coronat un primer tossalet trobem unes fites que marquen a la dreta per on baixa la senda cap al Corral de la Vidua, vora pista. Nosaltres seguim amunt en el darrer tros de pujada que, per sort, no és molt dura i ens deixa portar un ritme prou viu.
Quan quasi arribem al capoll un cartell ens avisa de "peligro abejas", per sort no hi són, de tota manera en esta tardor tan seca que tenim no ha florit el romer ni la pedorreta i tampoc tindrien res amb què fer mel.
Quan ja estem a vistes de la caseta forestal del Tossal dels Ratons empalma per la nostra esquerra un caminoi que puja des del corral de Marimon.
Arribem finalment a la caseta forestal passant per un xicotet vèrtex de la xarxa valenciana de geodèsia.

Caseta de vigilància forestal del Tossal dels Ratons.

Aci trobem el vigilant i xarrem un poc amb ell. No deu de passar massa gent a peu per esta part de la serra i tot i la calor no estem en alerta d'incendis.
Des del Tossal la vista abraça tota la vall d'Estopet fins a la mar, i fins i tot el Prat i el cap d'Orpesa per la banda de mar. Podem vore també la serra d'Orpesa i la inconfundible silueta de les Agulles i, si ens fixem bé perquè es confon entre tanta muntanya, la Ferradura i un poc més a l'interior Subarra.

Panoràmica de la vall d'Estopet.

Baixem del Tossal dels Ratons per la pista formigonada que dona accés a la caseta forestal. Des d'ací podem vore la continuació de la ruta, per pista, baixant per la capçalera de la rambla d'Estopet i pujant per una pista costeruda cap a la Palma.
Travessem els pinars de la solana, amb pins més separats i menuts i arribem a la Basseta de la Viuda, ample dipòsit d'incendis en un collet des d'on es pot continuar cap a Santa Magdalena.
De l'altre costat del coll es veu el corredor d'Alcalà i, al fons, Serrancanes i un poc més a la dreta i al fons el Turmell i el Port.

Basseta de la Viuda.

Ens trobem a la partida de l'Ametler, què ocupa tota la part alta de la vall i nosaltres seguim per una pista bona a la dreta que, després de passar un collet ple de margallons comença a baixar cap a la rambla d'Estopet.
Per ací passa la carrerassa de la Bassa del Mas, que puja des del pla coincidint en bona part amb el camí de l'Ametlers, i que ens acompanya fins el collet on es desvia per a pujar al recte cap al coll de la Palma.

Camí de l'Ametler.

Passem per la vora d'una antiga bassa d'obra i quan arribem al barranc no fem molt de tros per ell doncs de seguida ens desviem a l'esquerra per a pujar cap al coll de la Palma.
La pujada és més llarga i dura del que sembla en un principi doncs la pendent no afluixa, ans al contrari, cada vegada és més costeruda i amb pitjor peany, plena de pedra solta que fa de mal caminar cara amunt.

Pista de pujada al coll de la Palma.

Però finalment arribem a la carena de la serra i les vistes compensen l'esforç. Des d'ací es veuen bona part dels cims de l'interior nord valencià i fins i tot d'Aragó i Catalunya. I si girem la vista a llevant duem tota l'estona la mar acompanyant-nos als peus de la serra.
Però no tenim massa temps d'admirar-les perquè el tram que ens queda és llarg i no ens entretenim amb el paisatge.
Deixem la pista que continua cap al coll de la Palma i girem cap al sud per una senda que enfila el primer de la llarga fila de tossals que formen la serra d'Irta.

Senda per la carena d'Irta.

Pugem el primer dels tossals (del qual no n'he pogut trobar el nom) i continuem sense baixar massa, passant un collet menut fins que arribem al llarg tossal de Fabuquello. Des d'ací dalt podem vore ja Peníscola darrere nostre, i fins i tot la punta de la banya del Delta de l'Ebre.
Travessem el tossal i arribem a la banda sud des d'on baixa la senda que passa pel barranc de la Parra fins a la mar. Nosaltres seguim recte per la carena i baixem uns metres per a fer la pujada final a la Torre de Campanilles.

Cresta del Fabuquello.

Arribem finalment a la torre de Campanilles, punt culminant de la serra d'Irta i des del qual es disfruten les millors vistes. És per això que hi ha instal·lat un vèrtex geodèsic, i també per això que antigament va existir ací una torre de vigilància depenent del castell de Xivert de la qual no sembla haver cap resta.

Vèrtex geodèsic de la torre de les Campanilles.

Un glop d'aigua, una picadeta i una foto i continuem camí per a no arribar massa tard.
Baixem cap a un collet i pugem de l'altra banda a la muntanya de la Mina (on va haver una mina de ferro).

Torre de les Campanilles des de la muntanya de la Mina.

Passem un altre tossalet i arribem a un gran rodal cremat que ocupa la falda de llevant d'una llometa.
La senda passa per la vora del cremat i sembla que ha servit per a acotar i apagar el foc doncs no l'ha arribada a passar.
Des d'ací baixa a buscar la Bassa d'Ebrí, ja fora del tros cremat.

Pinar cremat dalt la Bassa d'Ebrí.

Arribats a la bassa anem ja buscant la senda que ens baixe pel barranc de la Carrera cap al cotxe, però una veu ens pega un crit.
Just a la bassa hi ha un caçador amb xaleco reflectant que ens pregunta cap a on anem. Estan fent una batuda de senglars i està apostat dalt del barranc. Ens pregunta si no hem vist els cartells, però no n'hem vist cap.
Li expliquem que volem baixar pel barranc per tornar al cotxe, que portem ja moltes hores de ruta i que és el camí més curt i li demanem que parle amb els que van en els gossos per vore per on paren en eixe moment.
Després de parlar amb ells no ens recomana baixar i ens diu que ens tocarà pegar la volta.
Així que no ens queda altre remei que continuar fins a l'ermita de Santa Llúcia i baixar per allí, no coneixem altra baixada, però així la mitja horeta llarga que ens quedava es convertirà en dos hores bones.
Seguim doncs el camí i trobem a la vora de la senda un senglar mort de fa poc, a l'espera que s'acabe la cacera i carregar-lo al cotxe.

Senglar mort.

Continuem per la senda que travessa lo Pla de Lagar, cobert d'un pinar madur que contrasta vivament amb el pinar cremat que hem deixat enrere.

 Arribem finalment a una pista on hi ha un parell de cotxes dels caçadors i un poc més avant trobem la senda que puja pel barranc de la carrera, seguint la carrerassa del Clot del Domenge. Allí hi ha un altre caçador apostat dominant el barranc.
Seguim per la pista que aboca a un camí més ample i ací sí que trobem uns cartells que avisen de la batuda de senglars i adverteixen de no passar (però només als que saben anglés).

Cartell avisant de la batuda a lo Pla d'Ebrí.

 El que ens queda és molta pista i poca senda. La calor ja apreta de valent en esta part i l'aigua la portem justeta així que anem pensant en baixar a per aigua a la urbanització sota l'ermita.
Passem el pla d'Ebrí i deixem a la dreta les antenes, primer, i la Torre d'Ebrí, després. Hi ha una senda que hi passa però seguim per la pista per avançar camí.
Per sort les vistes són igual de bones encara que no ens compensen de les dos hores més de caminada no prevista.

Pista de la Torre d'Ebrí.

 Baixem per pista fins que ens desviem per senda (que fa drecera) cap a l'ermita passant pel tossal de la Barra.
Des d'esta part veiem la vall d'Estopet a sota nostre i podem vore (i no ens fa massa gràcia) el tros que haurem de fer després fins arribar al cotxe.

Ermita de Santa Llúcia i Sant Benet.

 Arribem finalment a l'ermita i, uns metres abans d'ella, trenquem a la dreta per agafar la senda que baixa cap a l'apeadero d'Alcossebre passant per la capelleta de Sant Benet.
La senda va baixant fent revoltes ben traçades encara que ha perdut bona part de l'empedrat original i hi ha grans regalls en algunes parts.
Passem per davant la capelleta de Sant Benet, on hi ha un banquet i un mirador sobre la vall, i seguim avall eixint finalment del pinar quan arribem als primers bancals treballats.

Camí de Santa Llúcia.

 Al peu de les muntanyes hi ha tarongerars i aprofitem per collir algunes taronges madures, que no estiguen tocades per la mosca, per refrescar-nos i fem algun glop d'aigua però no massa que encara ens queda un bon tros i en tenim poca.

Ermita des del camí de Santa Llúcia.

 Després de passar per davant d'un pou d'aigua (que no agafem perquè no acabem de fiar-nos-en) arribem al camí d'Estopet per on passa la ruta temàtica d'Alcalà de Xivert a Alcossebre. Només l'hem de seguir pel camí asfaltat que ens durà al cotxe.
Sembla fàcil però el camí es fa llarg pel cansament acumulat, les ganes d'arribar i la falta d'aigua que anem racionant-nos. A més sembla que fa molta volta (a casa i amb tranquil·litat he vist que el camí de la Torrassa és més curt i va al mateix lloc) i estem tentats de fer autostop. No ho fem en part per amor propi i en part perquè passen pocs cotxes.

Camí d'Estopet.

 Els camps cultivats alternen els tarongers i els carxofars amb els olivars i ametlars, i fins i tot trobem algunes casetes i fins i tot un barco que sembla imita el de Xanquete a Verano Azul, però en modern.

"Chanquete ha vuelto"

Un poc més avant passem per la vora d'una caseta on hi ha uns caçadors i aprofite per demanar-los un glop d'aigua que ja estem en les últimes. I finalment passem per l'entrada al barranc de la Carrera i enfilem recte avall la carrerassa de retorn al punt d'inci.

Encara que hui ens hem guanyat la cervesa (i les cerveses) només tenim temps de fer-nos-en una i ràpid, per tal de recuperar líquids i no acabar més deshidratats encara.

Ací està el track:
 

Powered by Wikiloc

 
I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

calvari - creu francés - castell de xivert més informació ací
alcossebre - campanilles - barranc de la parra
cala pebret - mallada rabosa

Més informació:

• Web turisme Alcossebre
• Parc natural de la Serra d'Irta
• Cartoweb