divendres, 1 de novembre de 2013

PUJADA AL CASTELL DE XIVERT DES DEL CALVARI

Ja fa temps que volia tornar a visitar el Castell de Xivert i anava pegant-li voltes a fer una ruta circular amb xiquets a partir dels senders abalisats que hi ha, així que quan vaig llegir la crònica de Dani pujant al castell ho vaig tindre clar: ruta fàcil i perfecta per a fer amb els menuts, i amb l'al·licient de passar per dos geocaches i un castell.
Només quedava mirar un bon lloc per a quedar-nos a dinar però això ho vam solucionar sobre la marxa al passar per davant de l'ermita del Calvari. Darrere de l'ermita hi ha taules i una font, uns paelleros i lloc per a aparcar, així que vam eixir des d'ací allargant un poc la ruta inicial però donant-li un punt d'inici i final millor.

Des del Calvari eixim pel mateix camí que hem seguit per arribar a ell, el camí del Calvari o de l'Estopet, què és cap on es dirigeix per la vall del Portell. El camí està traçat damunt de l'assegador del Clot del Diumenge que ve del poble i travessa la serra fins a la mar.
Eixim pel camí asfaltat que passa l'autopista que ens separa del castell per un pont, un dels pocs llocs on es pot passar l'autopista.
Assegador del Clot del Diumenge.
Només passar l'autopista anem pujant en suau pendent cap a les faldes de les muntanyes de Xivert. Els bancals d'ametlers, oliveres i fins i tot una vinya ens acompanyen en la pujada, tota seguint l'asfalt i on cal anar amb compte amb els xiquets per si passa algun cotxe, que en passen perquè és el camí més curt per anar des d'Alcalà a la Vall d'Estopet.
Travessem la Solivella i arribem a la Creu del Francés, curiosa creu que rememora la mort d'un veí del poble a mans de les tropes franceses durant  la guerra del Francés.
Ací ens estem una bona estona mentre aprofitem per buscar el geocache que hi ha al cap al Corral de la Creu, molt ben amagat i dissimulat i que ens costa molt de trobar.
Després de trobar-lo continuem camí seguint les indicacions "al Castell per l'Assegador", i les marques blanques i grogues que marquen la senda de pujada.
El camí comença pujant recte amunt fins que pren altura i fa algunes revoltes per dins del pinar que cobreix bona part de les muntanyes de Xivert.
Enllacem ací amb l'assegador de la Serra que recorre els cims fins a l'Ameler, continuant cap a Santa Madalena.
Conforme prenem altura de seguida es veu als nostres peus la vall d'Alcalà i el poble al bell mig. I quan arribem al capdamunt de la Lloma podem vore de l'altra banda la Vall d'Estopet que s'obre cap a la mar.
Alcalà al bell mig del pla.
Coronem la lloma i continuem per dalt, entre pinars de repoblació que s'estenen per tota la serra i castell enllà.
Es tracta d'antics bancals que als anys 60 i 70, seguint la política forestal de l'ICONA, es van replantar amb pins blancs i que hui en dia formen un bosc ja madur i amb un ric sotabosc.
Quasi totes les vessants de la part alta de la vall d'Estopet estan cobertes de pinar plantat en terres públiques, la majoria de la Generalitat i, una xicoteta part, de la Diputació, què a més és la propietària del castell de Xivert.
Assegador de la Serra.
Passem per un tram on l'assegador sembla delimitat per dos parets de pedra de les quals només queden les pedres alineades, i un poc més avant, en un tram on eixim del pinar, veiem finalment el Castell de Xivert.
Castell des de l'assegador de la Serra.
El camí acaba en un vell carril que recorre la part alta de la serra seguint el traçat de l'assegador i obert per a facilitar les tasques silvícoles. Nosaltres seguim per ell però els xiquets, que ja han fet la pujada a molt bon pas, es posen a còrrer i ens deixen enrere. Són joves i no es cansen. Així que ens toca apretar el pas i trotar un poc per por que no es perden. Per sort no hi ha equivocació possible.
Carril arribant al castell.
El camí aboca a una ampla pista que puja del Racó del Puig i és l'accés motoritzat al castell.
Arribem a una esplanada condicionada com a parquing, i a un collet on hi ha una bassa un sender ens convida a acostar-nos al castell.
Aprofitem primer per acostar-nos a un geocache què hi ha prop i des d'on hi ha un excel·lent mirador sobre el Castell.
Castell de Xivert.
Arribem al castell per la banda de fora de l'albacar, al mur d'Alafia que protegia l'entrada principal que es troba a l'esquerra.
Nosaltres però passem als peus de la muralla almohade, un exemple de muralla de tapiera que s'ha conservat en un magnífic estat, sobretot tenint en conte que té més de 800 anys.
Esta muralla té la particularitat que imita un parament de carreus de pedra i, a més, en ella hi ha una inscripció àrab "al-fatih Allah" que (segons la Dra. Carmen Barceló) ve a dir "qui dona la victòria és Déu".
Mur d'Alafia amb la inscripció àrab que li dona nom.
Passem el mur per sota, pel vall que hi ha als peus i arribem al camí que s'ha fet per a poder pujar material fins la part de dalt del castell durant la restauració.
Seguint-lo travessem el mur exterior i entrem a l'albacar o pati exterior. L'albacar és un recinte exterior que presenten els castells musulmans i que està pensat per a poder-se refugiar els veïns de les alqueries properes en cas de necessitat.
Ací podem vore la part interna del mur d'Alafia i una gran cisterna que ha perdut el sostre.
Davant nostre hi ha la part més espectacular del castell, les dos torres de llevant que presenten un excel·lent estat de conservació i que estan fetes amb carreus ben esquadrats on encara es poden vore les marques dels canters.
Torres templàries.
Esta part del castell fou construïda pels Templers després de la rendició i ocupació de la fortalesa el 1234.
Passem per sota de les torres i ens adrecem a l'entrada original del castell, de la qual s'han restaurat els fonaments.
Entrada i cos de guàrdia.
Llevat dels fonaments res queda d'esta part del castell, derruïda quasi completament. L'entrada es feia fent un pronunciat colze, procediment habitual per a facilitar la defensa i dificultar l'atac directe i l'ús d'ariets.
Just a la dreta de l'entrada es trobava el cos de guàrdia i a l'esquerra.
Arribem al pati d'armes o pati superior del castell després de passar les restes d'un arc que antigament hi donava accés.
A la dreta hi ha la torre grossa del migdia, que ha estat restaurada però només en el seu primer tram. Suposadament seria igual d'alta que les torres rodones.
Just a la vora i davant de les torres de llevant es troben les restes de la capella, on podem vore com es construïen els murs medievals amb carreus ben picats a la banda de fora i de dins, i l'interior reomplit amb pedres i morter de calç i arena.
A l'esquerra de la capella hi ha restes d'edificacions que devien ser les habitacions i cel·les dels templers, de les quals en resta l'empedrat d'algunes després de les excavacions fetes, on van eixir materials des de l'edat del bronze que proven l'antiguitat de l'ocupació.
A la nostra esquerra es troba la torre de ponent, separada del mur principal per un gran forat on es veu el basament d'una altra torre, derruïda per l'artilleria segurament durant les guerres carlines. Als seus peus hi ha una cambra, separada del pati per un arc (del qual també es veu l'arranc) i amb un banc amb separacions que sembla un pessebre.
Bona part d'estes construccions són musulmanes però modificades pels templers per tal d'adequar el castell a les seues necessitats, convertint-lo en un castell-monestir.
Tot al voltant del recinte superior es troba el camí de ronda, amb unes muralles menors que fa la volta completa al castell partint del cos de guàrdia que hi ha vora l'entrada. Es conserva molt bé a la part nord de manera que podem fer la volta a les muralles del nord i llevant per tal de baixar cap al poblat de Xivert.
Cami de ronda al peu de les muralles del nord.
El poble de Xivert està situat als peus del castell i separat per una esplanada on es trobava la mesquita aljama, arrasada durant les Germanies, quan també es va saquejar i incendiar el castell i el poble.
Amb la rendició de Xivert es va pactar amb els templers el manteniment de l'aljama de Xivert amb les seues costums i lleis pròpies, tal i com va passar sovint a la conquesta de València. Així a Xivert van continuar vivint els moriscos d'acord amb les seues costums i lleis fins a la revolta de les Germanies quan van ser obligats a batejar-se a la força. A partir d'ací comença la decadència del poble que acaba bruscament amb el decret d'expulsió dels moriscos del 1609.
Al mateix temps els nous pobladors cristians es van establir al pla, fundant el poble d'Alcalà de Xivert.
Xivert i Alcalà.
Fent la volta al castell pel nord entrem al poble de Xivert, separat del castell per una muralla construïda pels templers després de prendre possessió del castell i de la qual en resta poca cosa. Al mateix temps un llarga muralla baixa del castell i abraça el poble retornant al mateix.
Per tot el poble es poden distingir restes de murs de les cases i també aljubs i cisternes per a recollir l'aigua de pluja. També podem encara seguir la traça dels vells carrers moriscos.
Carrer de Xivert.
Baixant pels carrers arribem a un parell de cases que han estat rehabilitades per tal de visualitzar la disposició d'una vivenda morisca de muntanya, adaptada al coster i amb diferents altures.
Un poc més avant i vora la porta d'entrada al poble hi ha les restes d'uns edificis més grans, tal vegada edificis públics.
Casa morisca.
Després de visitar el castell i el poble retornem a la pista per on passa l'assegador de la Serra i el seguim cap al nord uns metres fins arribar a un collet on, a l'esquerra, trobem el camí de Xivert que uneix el castell i el poble d'Alcalà.
El camí baixa fent una gran revolta per a perdre altura, abans d'entrar al pinar que s'estén sota el castell de Xivert.
El castell des del camí de Xivert.
 Des d'ací tenim la visió de la cara nord del castell, la més característica per ser la part més ben conservada.
Entrem seguidament al pinar de repoblació i el paisatge canvia. Els matolls deixen pas als pins amb un sotabosc humit amb enfiladisses com l'arítjol o el lligabosc a més de llentiscle i margalló.
El bosc no és tan variat ni humit com era a l'època d'esplendor del castell quan les vessants estaven cobertes d'un carrascar madur amb un sotabosc d'alborços, serveres i espinalbs a la part de l'ombria, amb alguns roures a les parts més fresques, i que donava pas a un carrascar amb ginebre, romer i argelaga a la solana.
El que no ha canviat tan són els cultius de secà: ametlers, oliveres, garroferes i vinya. I sobretot cereals que ara estan absents.
Pinar de repoblació.
 Travessem el pinar baixant pel vell camí que encara conserva trams amples i empedrats mentre travessa els antics bancals ara recuperats per al pinar i arribem al faldar de les muntanyes on la senda deixa pas a un camí més ample que enfila recte cap al poble d'Alcalà.
Just ací també hi ha un senderol amb marques de pintura roges que mou amunt cap al castell (on segurament fa cap).
Camí de Xivert a Alcalà.
 Arribats al peu de Xivert continuem per la falda de les muntanyes cap al pla. Ací els pins i matolls alternen amb els bancals d'ametlers, alguns conreats i la majoria erms.
Aprofitem per collir algunes ametles que encara estan dalt de l'arbre però la majoria estan ja passades.
Quan arribem al pla els camps erms escassegen i augmenten els cultivats, alguns d'ells amb tarongers.
Arribem així a la vora de l'autopista que talla el vell camí i ens obliga a desviar-nos a l'esquerra a buscar un pas sota d'ella.
Anant per la via de servei trobem un pastor amb la rabera d'ovelles que fan les delícies dels menuts que hem de frenar perquè no espanten els pobres animals.
Rabera d'ovelles.
 Un poc més avant trobem el pas per sota de l'autopista per on aprofita a passar el sender abalisat de blanc i groc que venim seguint.
Estem al Clot del Domenge i per ací passa la carrerassa (o assegador què és el mateix) del mateix nom camí de la Creu del Francés i si deixem el cotxe ací ens estalviem alguns quilòmetres i sobretot, molt d'asfalt.
Pas sota l'autopista.
 Nosaltres passem sota l'autopista cap a Alcalà però uns metres més avant trenquem a l'esquerra per un caminal que travessa la partida de lo Sequiol fins que s'acaba i passem per uns olivars buscant la vora de l'autopista per on retornem a l'ermita del Calvari on hem iniciat la ruta i on arribem a hora de dinar.
Arribant al Calvari.
 El Calvari d'Alcalà és una construcció d'una sola nau amb cúpula amb teules blaves, típica del barroc valencià. Uns xiprers davant l'ermita i seguint el calvari acaben de donar-li l'aspecte típic.
Mirant al migdia té un xicotet porxe i a la part del darrere unes taules de pedra, una font i uns paelleros per tal de poder torrar.
Calvari d'Alcalà de Xivert.
I també hi ha un geocache, l'últim del dia, així que després de dinar deixem que els xiquets el busquen i el troben ells sols.

Ací està el track:



Més informació:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada