dissabte, 26 d’octubre de 2013

DE MARTURI AL RETAULE: PEL COR DE LO PORT.

Tornem al Port i ja en tenia ganes perquè fa molts anys que, per una raó o altra, no feia cap ruta per eixos paratges. Així que l'excursió que fa el Centre Excursionista de Vila-real, com cada any, al barranc del Retaule per a visitar el Faig Pare ha sigut l'excusa perfecta per tornar-hi.
La ruta discorre per uns racons que no tenia xafats ni coneguts, arribant al Retaule des de la part del Caro. Fa anys ja vam estar ací amb Àlvar fent la cresta del Marturi, ressenyada en un llibre sobre grimpades pel Port però des d'aleshores no hi havia tornat, ni per esta ni per cap altra part (i ja fa cinc anys) i la veritat és que ha estat massa temps sense recòrrer unes sendes que porten tants bons records. Però anem a poc a poc.

L'aproximació ha estat llarga i és que entrar al Port per la carretera del Caragol és més llarg (venint del sud) que fer-ho per la Sènia o Mas de Barberans. I quan hem arribat al restaurant ja era hora d'esmorzar. Així que entre unes coses i altres ens hem posat a caminar quasi a les deu, i la ruta no és curta.
Hem deixat els cotxes al coll de la Carrasqueta on el GR-7 deixa la pista de Millers per pujar al coll de Pallers. Just ací hi ha una replaceta on es poden deixar 7 o 8 cotxes.
Hem eixit pista avall cap a la Cova Avellanes encara amb la frescor del matí d'este octubre tan estrany que més bé sembla setembre. Passem per la vora dels xalets que es van fer als anys setanta i vuitanta i finalment els deixem enrere.
Anem a bon pas perquè ara el camí és ample, planer i va de baixada i la ruta és llarga i en algunes parts complicada, així que cal avançar camí ara que es pot. El sol comença a eixir per darrere dels Pallers i il·lumina el fondal ombrívol per on passa la pista.
El Sol transponent el coll dels Pallers.
De seguida ens sorprèn la rica vegetació del Port, amb orons que comencen a canviar de color encara que molt més tard del que tocaria doncs no ha fet fred i grèvols plens de fruit que destaquen entre la verdor dels pins.
Camí de Roquetes a Fredes.
De seguida arribem a l'àrea recreativa de la Cova Avellanes i deixem la pista per entrar fins a la font de la Cova, on hi ha tauletes i una aixeta que canalitza l'aigua de dalt.
Per la vora d'un cobert mou la senda que puja cap al coll de Caguitos, per on hem d'anar. Alguns pals indicadors ens acompanyen al camí de pujada.
El camí està envoltat de boix, com no podia ser d'altra manera al Port on el boix és omnipresent, i puja amb ganes fins arribar al Bassis del Marturi.
Aprofitem per fer un glop d'aigua al bassi i seguim amunt pujant a l'esquerra i descartant la senda que per la dreta passa sota els cingles de la Mola del Boix i arriba a l'embarronat.
La nostra senda planeja fins a buscar un morret per on enfila amunt per a buscar el coll de Caguitos, entre l'extrem nord de la Mola del Boix i el començament de la cresta del Marturi que s'estén fins als Pallers.
Arribem finalment al coll i se'ns obre al davant un grandiós paisatge ... cobert per núvols baixos que arrossega el vent de la marina. Tot i així les vistes del Caro o les Mirandes emergint dels núvols ens compensen un poc.
Núvols baixos a la Joca i les Mirandes.
Ens acostem cap a l'inici de la Cresta, i mirem el Barco, una curiosa formació rocosa en forma de proa de barca. Just ací estan els passos més complicats de la cresta.
Cresta del Marturi cap al Caro.
Després del descans i les fotos travessem el coll passant a la banda de la mar i passem per dalt els vells bancals de Caguitos, per un senderol precari però enfitat que passa sota els cingles que tanquen la mola del Boix per esta banda.
Ací cal anar amb conte perquè presenta algun tram exposat on un mal pas pot suposar una mala caiguda, però només són uns metres.
De seguida arribem als teixos de Marturi. És tracta de dos teixos de dimensions considerables, segurament mil·lennaris. Dins la soca d'un d'ells ha crescut un pi rojal ja grandet.
Ens aturema fer fotos, però és difícil trobar un bon enquadre dels teixos per l'abundant vegetació que hi ha als voltants.
Soca de teix amb un pi.
Deixem la senda que seguíem i seguim amunt per un pujador que comença just entre els dos teixos i continua amunt amb algunes fites i punts rojos mig descolorits, i per ell arribem a la Mola del Boix sense haver de passar cap cingle.
Pujador a la mola del Boix.
Arribem a la mola i els boscos queden avall. Sembla que ens trobem en un altre món doncs els espessos pinars que hi ha només uns metres més avall ací no es troben i, en tota la mola, no hi ha ni un pi. Només una gran extensió de boix que cobreix tota l'alta plana de la mola que sembla molt prop del cel.
Mola del Boix.
Travessem la mola en diagonal cap als cingles que la tanquen pel nord. Hi ha alguna fita que ens ajuda a guiar-nos. Per sort fa sol perquè travessar-la un dia de boira de segur que és més difícil perquè no hi ha punts de referència.
Arribem als cingles i seguim per la vora dels cingles cap a ponent a buscar el pas de l'Embarronat, un tall que es veu al fons i que separa la mola del Boix de Serrassoles.
Cresta de la Mola del Boix.
Si seguim vora els cingles trobem una crestera fàcil que baixa cap a l'Embarronat de Carlares. Una altra opció és baixar per un fondal que forma la mola de baixada. Ací una part del grup tira amunt per fer la cresta i la resta baixen a buscar el fondal.
Ens retrobem just abans de l'Embarronat i tots junts baixem al coll. Ací arriba la senda que hem deixat abans al Bassis de Marturi i recorre el peu dels cingles de la Mola, que nosaltres hem fet per dalt.
Des d'ací seguim recte per un camí més fressat cap a Serrassoles i el paisatge torna a canviar. Deixem enrere els boixars i torna a aparèixer el pinar amb sotabosc de boix, com no.
Senda  a Serrassoles.
Travessem Serrassoles per un camí que accedia als vells bancals dels quals quasi ja no es veu la traça, coberts de pinar, i agafem un vell camí que baixa a buscar el coll de l'Assucar.
Arribem al coll i hem de seguir uns metres per a enllaçar amb el PR-C-82 que passa per la vora del mas d'Andresito camí de la Portella de Calça.
El camí puja cap als Grevolassos per una ombria molt humida però que enguany, amb este octubre que sembla estiu, està més bé seca. 
Comencen a aparèixer orons que posen un toc de groc al verd del bosc, però amb la calor tot està molt retardat i el què a estes altures de l'any hauria d'estar roig encara només pinta el groc.
Quan arribem al cim comencem a baixar cap a la Portella, únic tall a les cingleres que s'estenen des de la Roca del Catinell cap a la Joca passant per les Mirandes.
Des d'ací també veiem per primera vegada el barranc del Retaule, des de dalt, que presenta un color inusualment verd per a l'època de l'any en què estem.
Barranc del Retaule i el Negrell al fons.
Comencem a baixar Retaule avall i de seguida ens desviem per la senda que passa sota la font del Garrido.
Arribats a la font, mentre la resta del grup segueix camí, mirem de buscar un sender que apareix als mapes i que retalla la pista, però només trobem el tros que baixa a la pista del Retaule així que ens toca tornar enrere i apretar el pas per agafar el grup.
La senda puja unes cingleres i arriba a l'Espinal on hi ha un encreuament. 
Senda cap a l'Espinal.
Deixem a l'esquerra la senda que va a les Vallcaneres Altes i agafem una vella pista, coberta d'herba, que baixa pel Pla del Torm a buscar la pista que puja del Retaule a les Vallcaneres Altes.
Ací apretem el pas per tal d'agafar la resta del grup perquè amb un poc que ens hem aturat de seguida ens han tret un gran avantatge. Ja ho diu la dita: "si vols saber què és caminar, aturat a pixar".
Pista vella pel Pla del Torm.
Arribats a la pista principal girem a la dreta i pugem un poc fins que arribem a lo Raïl on talla les cingleres que tanquen el Retaule i comença una sèrie de revoltes per a suavitzar la pendent.
La pista passa sota les parets i comencen a apèreixer fajos, encara amb la fulla verda.
A meitat baixada trenquem a la dreta per un sender cobert de fulles que retalla les revoltes de la pista i ens deixa molt a prop del Faig Pare, on hem d'arribar per dinar.
Arribem finalment al Faig Pare i el primer que fem és dinar, que ja és hora.
Dinant al Faig Pare.
Dinem a l'ombra però no cal tapar-se. Normalment la humitat i el fred se't claven als ossos a la raconada on està el faig, però enguany fa calor i d'humitat hi ha ben poca.
El que si trobem és molta gent. Fins ara només hem vist algú de lluny però no ens hem creuat amb ningú caminant, però mentre ens estem al faig hi ha una processó continua de gent que puja des de la font del Retaule.
Després de dinar aprofitem per fer les fotos de rigor.
Lo Faig Pare.
Quan estem fent les fotos hem saluda un xic, es tracta de Jose del blog Paseandoporlasnubes. Ens vam conèixer a la II trobada blogger senderista d'Aín.
Després de les fotos de grup reprenem la marxa perquè encara ens queda la tornada. Pugem per la pista que remunta el barranc del Retaule cap al mas de Pataques.
Pista del Retaule.
Fem la pujada tota per pista llevat d'un tros que agafem una drecera que ens duu directament al mas de Pataques. A partir d'ací la pista s'ha anat convertint en un camí ample no apte per a vehicles de quatre rodes i per ell retornem a la Portella de Calça.
Pugem un poc i de seguida ens desviem a l'esquerra per una senda que baixa directament al mas del Frare.
Grèvol amb fruit.
La senda travessa el pinar i passa per la vora de grèvols carregats de baies roges que donen un toc de color a la monotonia del verd.
Quan arribem a la capçalera del barranc de Capatx els avellaners i orons pinten de groc el fons del barranc.
Nosaltres el travessem i arribem així al Mas del Frare.
Al mas del Frare hi ha un refugi amb clau, a la part del darrere hi ha un cobert que fa de refugi lliure però no hi ha aigua.
Des d'ací enllacem amb el GR-7 que ja no deixarem fins a retornar al punt d'inici.
Senda al mas del Frare.
El GR-7 continua per la pista que puja des de la Vall a Casetes Velles i passem per la vora de les casetes que tot i ser velles estan rehabilitades i semblen noves. Ací hi ha un bon grapat de cotxes de gent que s'està a les casetes, i una rabera de cavalls que pastura als antics bancals, ara prats de pastura.
Cavalls pasturant a Casetes Velles.
Com que tenim un bon tros de pista planera o picant avall apretem el pas doncs encara ens queda molt per al cotxe, així que ara cal aprofitar per avançar camí que quan arribe la senda no podrem anar tan de pressa.
Pista de Casetes Velles.
Deixem enrere Casetes Velles i el mas d'Andresito, per on hem passat abans del migdia, i transponem el coll de l'Assucar i seguim per la Solana de la Mina, passant sota Serrassoles  i fent en sentit contrari el trajecte d'anada.
A la Solana els pins es barregent amb les carrasques que no arriben a formar un bosc espès llevat d'alguns rodals més humits.
Passem davant la boca d'una antiga mina que li dona nom al paratge i arribem a la font de la Llagosta, on enllaça el sender que baixa des de l'Embarronat.
Ací aprofitem per agafar aigua per al tram que ens queda, i per a fer un descans i un mos.
Font de la Llagosta.
Continuem per la pista i deixem a la dreta una gran bassa d'aigua per als incendis i, un poc després la pista fa una revolta i enfila avall cap a la Vall. Nosaltres seguim recte per una vella pista que es converteix en senda.
Just ací una rabera de bous negres està pasturant i ens miren amb cara de pocs amics al passar, suposem que per haver-los destorbat el berenar.
Bous prop de la Cova del Vidre.
Passats els prats on s'estan els bous comença un sender que passa a meitat altura per sota de la Mola del Boix i per dalt del Racó de l'Avellanar fins a la Travessa del Camí.
Passem sota la Cova del Vidre i ens acostem a fer-li una ullada. Es tracta d'una gran balma oberta a llevant i on hi ha un bon lloc per a fer nit. Fins i tot hi ha llenya preparada per a poder fer-hi foc.
Camí de l'Avellanar.
Continuem pel camí ample i prou còmode que va vorejant sota cingles i resseguint la capçalera dels barrancs. Passem així per alguns racons frescos on creixen els teixos, grèvols i orons, mentre que hi ha altres crestalls més eixuts on el romer i la pedorreta acompanyen al pi.
Pi caigut al camí.
Sovint pins grossos es troben caiguts al camí com a conseqüència de la forta nevada de l'hivern passat, que ha fet estralls en alguns boscos. Per sort es troben serrats i no impedeixen el pas.
Boires al Racó de l'Avellanar.
En este tros m'adelante un poc al grup per anar al meu ritme, no molt alt però constant perquè les cames estan ja cansades; i sobretot pe escoltar els sons de la natura: els pardals que van a la joca, les sargantanes que s'amaguen entre les fulles i sobretot el silenci del bosc envoltat de boires.
Així avança el camí pel ferèstec Racó de l'Avellanar, amb constants pujades i baixades per a passar cada plec de la muntanya, fins que enfila definitivament la Travessa del Camí.
Cap a la Travessa del Camí.
Després d'un parell de revoltes ben traçades el camí arriba a un tall a la muntanya. Es tracta de la Travessa del Camí des d'on el camí que seguim segueix recte a buscar el bassis del Caro. Un altre camí mou cap a llevant on està el bassis de la Cova d'Ebre. Nosaltres però girem a ponent per dalt les roques i enfilem cap al coll de Pallers que ja està ben prop però que ens el tapa la boira.
Paller gran emboirat.
Entre la boira apareixen els dos Pallers; el menut, escapçat per dalt com si li hagueren llevat part de la palla, i el gran que s'alça encara ben format.
Ací cal aturar-se i posar-se roba doncs anem a passar a l'ombria, però el sol ponent calfa esta part i no fa fred.
Transponem el coll i seguim la senda que passa sota el paller menut, on vaig pujar una vegada amb Àlvar després de fer la cresta del Marturi.
La senda baixa entre el pinar i els boixos i fa una gran revolta abans d'enfilar una llarga diagonal baixant cap al coll de la Carrasqueta.
Quan ja estem prou avall el pinar deixa pas a un bonic bosc mixte on les carrasques i els orons, i fins i tot algun roure, acompanyen els pins, i travessant-lo arribem finalment al coll i al lloc d'on hem començat la ruta.
Però una ruta no pot estar completa sense la sessió d'estiraments corresponent que, a falta de Cecília, ens va fer Joan.
Estiraments.
I després d'estirar per a recuperar la musculatura calia recuperar l'esperit ... davant d'una cervesa al restaurant del Caro. I cap a casa.

Ací està el track:


Ací altres tracks que comparteixen part del traçat:


Més informació:
  • Tirón, J. et al. (1998) El Port. 40 rutes de senderisme Ed. Piolet
  • Diversos autors (2002) El Port. Mapes excursionistes 1:30.000 Ed. Piolet
  • Vissir
  • Web del parc natural dels Ports


4 comentaris:

  1. ¡Hola Xavier! Encara no hem xafat Els Ports i les entrades que conten rutes per allà ens donem enveja, com esta teua . Esperem algun dia poder recòrrer eixes sendes i gaudir de una naturalesa tan imponent.
    Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Emilio:
      Jo ara ja feia anys que per una raó o altra no anava i la veritat és que és un dels llocs imprescindibles. Es pot anar molt lluny i no trobar cap paratge igual.

      Elimina
  2. Hola Xavier.

    Pràcticament vareu ajuntar dos de les rutes que vaig fer amb Trotasendas al 2011, recorde lo que em va impactar el perfil de la Mola de Boix vista des de el coll i també la seua aresta, i que dir de "lo" (molt bo eixe apunt) Faig Pare i els Teixos del Marturi, per cert, que tal es eixa cresta?.
    Els Ports mai defrauden.

    Ens veiem diumenge al encontre a Onda?.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si ens trobarem en Onda. Igual si.
      Si vols fer la cresta de Marturi, la veritat és que no és massa difícil. Portàvem les cordes però no les vam gastar.
      Et recomane el llibre "grimpant pel massís del Port" d'on vam treure la ruta de la Cresta i alguna altra que també hem fet. Estan ordenades per dificultat, des d'anar a peu a Vº.

      Elimina