DEL COLL DEL VIDRE A LA VALLUSSERA

 Aprofitant que ha eixit un matí fresquet he anat a fer una senzilla ruta que tenia pendent de l'any passat, pensada especialment per a fugir de les calors de l'estiu.

El plantejament és ben simple: baixar a la Vall d'Usera des del collado del Vidre i tornar a pujar després de recórrer un tros per dins la vall.

Així a punta de dia ja estàvem a dalt del Port del Vidre, Coll del Vidre o Collado de la Xaparra, Collado d'Atzeneta, ... que amb tots eixos (i algun altre) se'l coneix. Del Vidre pel veí tossal del Vidre dins del terme d'Atzeneta, i de la Xaparra pel mas de la Xaparra que està als peus dins del terme de Vistabella.

Des de dalt del coll, comencem a caminar cap a Benafigos seguint un camí que corre per la ratlla dels termes de Benafigos i Vistabella. Fa un airet molt fresc i s'agraeix dur una mànega, i entre això i que el sol encara no ha acabat d'eixir cal caminar amb alegria per a no perdre la calor.

El camí puja cap al tossal del Vidre encara que no passa pel capoll. Al tossal conflueixen els termes d’Atzeneta, Vistabella i Benafigos sent el punt més alt d’este darrer poble. Just quasi a dalt se'n desvia un assagador que baixa cap a Atzeneta, abalisat com a PR entre els pobles de Vistabella i Atzenta dos poblacions. Deixant el camí a la dreta cal seguir recte per la vora de la paret d'un assagador on només creixen les savines i ginebres.

Baixem així del tossal i enfilem per l'assagador que corre paral·lel a la carretera de Benafigos on, finalment, eixim. A la nostra dreta queda el barranc del Vidre cobert d'un espès pinar a la dreta, i un carrascar, no tan espès, a l'esquerra.

Seguim ara la carretera, sense trànsit normalment, i menys a estes hores que recorre una part de la Lloma de Benafigos, llarga lloma que s'allarga cap al riu de Montlleó deixant a l'esquerra la Vall d'Usera, per on passarem després. Lloma avant arribem a un punt on travessa el vell camí de Benafigos a Vistabella, que puja des de la font del Pi, ara perdut.

Quan la carretera gira a la dreta cap a Benafigos nosaltres seguim recte per la pista que recorre la Lloma de Benafigos. La Lloma per als de Benafigos que la comparteixen amb Vistabella.

La lloma està coberta per un pinar, escàs en esta punta i barrejat amb carrasques. Trobem també en algunes zones rodals de llastres (bancals llargs i estrets) que es van treballar dins la lloma. Un poc més avant, després de passar la llometa de la Peralta, davallem un poc i trobem el punt on passa el camí de la Peralta, que des de Benafigos puja pel Pla de les Sèquies i el mas de la Porrona a dalt la Lloma per a baixar per la Peralta.

Sol ixent per la mar.

Senda de pujada al tossal del Vidre.

La Lloma de Benafigos i la Serra del Boi des del tossal del Vidre.

Carretera de Benafigos.

Pista de la Lloma.

El Tossal del Marinet i la serra de la Nevera des de la Lloma.

Camí de la Peralta.

 En este punt deixem la Lloma i baixem a l’esquerra cap a la Vall d’Usera, ja dins del terme de Vistabella. El camí, net i abalisat com a «ruta dels pobles de Penyagolosa» puja des de Benafigos i continua cap a Vistabella. Nosaltres el seguirem cap a Vistabella.

El primer tram segueix una vella pista, traçada sobre l’antic camí fins que arribem a l’assolat mas de Peralta. Des d’ací reprenem el vell camí que, passant per la vora del mas i travessant altra vegada la pista perduda, baixa per l’Ombria de la Peralta travessant un interessant bosquet de pins negres i blancs, carrasques i algun roure. El bosc madur queda a la nostra dreta mentre que a l’esquerra trobem un bosc més jove en unes zones antigament desboscades.

Seguint el camí que baixa fent revoltes, molt clar i xafat, arribem a la pista de la Vallussera que hem de seguir a l’esquerra uns metres.

Però primer uns apunts sobre la Vall d’Ussera o Vallussera. Vallussera: en paraules del mestre Bernat és una «Extensa i estreta partida, que va des del coll del Vidre fins el forcall del Rivet amb el riu de Montlleó, i corre entre la lloma de Benafigos (foto) i la lloma de la Picossa. Pel marge dret corre la pista vorejant tothora el barranc. Si atenem a l’estretor d’aquest paratge, podríem pensar en ‘la vall’ com a sinònim de ‘riu» El topònim és ben antic doncs apareix documentat abans i tot de la conquesta cristiana com a sinònim del poble del Boi, situat a la serra de més amunt. De fet bona part de la Vall d’Usera (de la Pena-roja cap avall) formaria part de l’antic terme del Boi, però no tota. Sembla que el topònim ve dels óssos que en altres temps hi havia en unes serres esquerpes i que sempre han estat dominades pel bosc. De fet només a les vores de la Vall s’hi van fer alguns masos i bancals, ja a la primera meitat del segle XX durant la fam de terra que s’estén al llarg del canvi de segle. Per eixa raó també van ser els primers bancals a deixar-se perdre i, hui en dia, el bosc ha reconquerit quasi totalment el què fou seu fins fa poc més de cent anys.

La lloma de la Picossa des de la Peralta.

Camí de la Peralta.

La serra del Boi trau el cap per darrere la lloma de la Picossa.

Pista de la Vallussera.

 Després de fer uns metres per la pista de la Vallussera, una fita ens marca el punt on hem de seguir a la dreta per a baixar al Rivet de Vistabella o riu dels Molins, que va a parar al Forcall del Riu, on engrava amb el riu de Montlleó. El pinar de pi blanc està ací molt malmès per les nevades i pocs pins queden drets. Les joves carrasques que creixen a sota sembla que volen prendre’ls el relleu.

Travessem el Rivet i pugem per l’altra vessant, per la vora del barranc de la Ferreria. De l’altra banda hi ha uns bancals d’avellaners, ja abandonats però encara no perduts. Al cap de dalt dels bancals trobem un encreuament de camins; per l’esquerra i prou perdut puja un camí, Bustalet amunt, cap al mas de la Culblanca i continua pel Pla de la Mestra cap a Vistabella. Este, possiblement, era un dels camins que anava de Vistabella a Benafigos, però no el principal o camí real. Recte, barranc de la Ferreria amunt, continua una senda netejada per la MIM per a passar per ací el campeonat del món que es va celebrar el 2018. Tot i què comença a embrutar-se un poc per falta d’ús encara es pot passar bé.

Nosaltres seguim per la dreta, per on puja el camí abalisat i netejat cap a Vistabella que enfila amunt cap al mas de la Torta.

El camí puja cap al mas de les Forques per una vessant de solana. Per sort el sol encara no calfa i no pega fort perquè serà l’únic lloc de la ruta on no anem a l’ombra. Vorejant el camí trobem una sèrie de grans carrasques i, fins i tot, un ginebre més que centenari.

Passem per la vora del mas, del què només queden un parell de parets, i continuem amunt deixant a l’esquerra un vell camí que pujava cap al mas de les Roques, més dreturer que el que ara s’ha marcat. El camí fa una volta per dalt dels bancals de la Solana del mas on espantem un parell de cabres que fugen bancals avall.

Camí caminant arribem a la part alta del mas on hi ha una pista que baixa de la font de la Randera a la Vallussera. El camí abalisat travessa la pista i puja, fent drecera, seguint el camí del mas de la Torta, cap al mas de les Roques i a Vistabella. Nosaltres l’abandonem doncs és massa llarg i puja per la solana, i continuem avall cap al mas situat a un collet que domina la vall.  

Barranc de la Vall d'Usera.

Camí del mas de la Torta.

Pista de la Randera.

 El mas es troba mirant al migdia, primer les pallisses i després les cases del mas. Des d’ací baixem per la pista que travessa l’Ombria del mas de la Torta on creix un espès pinar. La pista baixa a buscar el barranc de la Galera, i continua per ell, seguint-lo, fins que arriba al Rivet o riu dels Molins. La part alta del barranc està cobert d’un pinar tan espès que la pista (poc transitada) està totalment coberta de pinotxa. A la part més baixa els sargallars que baixen de la Roca de la Figuera no deixen créixer el pinar però posen un punt muntanyenc al paisatge.

La pista travessa el riu dels Molins a l’altura del Toll del Camí, que queda a la part de baix de la pista que en este tram està formigonada per a evitar l’erosió de l’aigua. Passat el riu, ací generalment sec, cal pujar per l’altra banda uns metres per a enllaçar amb la pista de la Vallussera, per on hem passat abans. Esta pista entra des de la carretera de Vistabella per la Foia d’Ores i mor prop del Forcall del Riu, sota el Puntal on acaba la Lloma de Benafigos. Nosaltres ara la seguirem amunt passant sota la Pena-roja, que queda ací just dalt nostre.

Passem per sota de la Pena-roja, deixant a la dreta la cisterna de recent construcció que hi pren el nom. Travessem el Pla de la Pena-roja, que de pla en té ben poc. És, simplement, un tros menys costerut que els barrancs i cingles que ens envolten i, per això mateix, cobert per un espès pinar.

Continuem pista amunt. Esta pista fou oberta als anys 70 i és la típica pista de l’icona, vorejada de xiprers americans, ampla i amb bon ferm, per a donar accés als pinars. Caminar per ella és còmode i fàcil. A més les vistes sobre el Rivet, la Pena-roja i tota la part alta de la Vallusseras són magnífiques. Per acabar-ho d’arredonir anem tota l’estona a l’ombra de la Lloma de Benafigos, de manera que és una delícia.

Camí caminant passem el barranc de Peralta i arribem al camí de Peralta, per on hem passat adés, completant així una part del 8 que farem en la ruta. Ara toca tancar el bucle remuntant la vall fins al coll del Vidre.

Pinar a l'Ombria del mas de la Torta.

Toll del camí.

La Pena-roja.

Part alta de la Vall d'Usera.

 Cal seguir pista avant quasi tres quilòmetres més. Per sort la pista és més entretinguda que avorrida. El paisatge no canvia ni canviarà fins que no arribem al davant del mas de Serrano. Ací, de l’altra banda del riu dels Molins queden alguns bancals treballats o deixats ermar de fa poc, que contrasten amb la verdor dels pinars que cobreixen les faldes de la Lloma.

Passem el forcall on el riu dels Molins engrava amb el barranc de la Clotxa. En esta foia trobem el mas de l’Aigua la Vall, cuida’t i amb els bancals treballats. És el primer que trobem així i és un gran contrast amb el què hem passat fins ara; unes terres ermes o feréstegues i mai cultivades. A partir d’ara els masos i bancals que queden a ponent de la vall s’aniran alternant amb el bosc.

Així travessem uns bancals d’avellaners abans de passar pel mas de la Clotxa de Baix, ja sense sostre i menjat pels oms. La Clotxa de Baix sovint implica que n’hi ha de dalt, però este no és el cas perquè de fet hi ha la Clotxa del Mig, que queda a l’esquerra dalt la pista i només en veiem l’entrador, i la Clotxa Més Alta, de l’altra banda del barranc de la Clotxa, que com bé indica el topònim es troba més amunt que les altres dos.

La pista ressegueix el barranc de la Clotxa, ocupat ara per un espès pinar, fins que arribem a la font del Pi, situada a la vora del barranc que baixa directe del Coll del Vidre (i que ací també se l’anomena la Vallussera).

La font del Pi aboca les seues aigües pobretes en una pica de pedra. Des d’ací mou el camí vell de Benafigos que puja a la Lloma, però no se’n veu cap traça sota el pinar.

Sobre la font, el gendre d’un veí del mas de Clèric contava que és tan forta que si deixes un pernil a dins tota la nit a l’endemà de matí no queda més que l’ós. Esta dita l’hem sentida de més d’una font encara que, segurament, ningú ha deixat mai un pernil tota la nit solet dins una font, i si algú vol fer la prova que ens faça saber quina nit el deixarà ... per vigilar-lo, clar (per cert, si el pernil és pota negra igual l’aigua «se’l menja» més pronte).

Deixem enrere la font del Pi i passem per davant de l’entrador del mas de Clèric, que queda de l’altre costat de la seua Foia on hi ha tot de bancals treballats. Allí trobem el mas de Clèric de baix i el de dalt, encara habitats.

Travessem entre els bancals de la Foia del mas de Clèric fins que arribem al camí real d’Atzeneta, l’únic que es qualifica com a tal (real) dins del terme de Vistabella, i que coincideix amb el principal assagador que travessa el terme, pujant des de la mar cap a les terres altes d’Aragó.

El vell camí puja des d’Atzeneta pel barranc del Collao a transpondre per ell, baixant per l’Ombria del Vidre cap a la Foia d’Ores, per a continuar després travessant el riu dels Molins costera amunt cap a Vistabella on, passat el poble, travessa el Pla baixant al Pont del riu de Montlleó. Jesús Bernat ens el va descriure al seu pas per Vistabella en un article, ara difícil de trobar.

A la vora del camí trobem la font dels Caminets, hui seca però que al maig, quan ja vam passar per ací, li caïa un rajolí d’aigua. Per davant de la font continua el camí real cap a Vistabella resseguint la Foia del mas de Clèric. Ara però pujarem cap al coll del Vidre que, en este cas seria apropiat anomenar collao d’Atzeneta, per la direcció que portem.

Mas de l'Aigua la Vall.

La Clotxa de Baix.

Font del Pi.

Foia i mas de Clèric.

 El camí, amb marques blanques i grogues d’un PR no oficial que va de Vistabella a Atzeneta, puja sota el pinar que creix a les vores de la part alta del barranc de la Clotxa, també anomenat ací de la Vallussera.

Després de passar per la vora d’uns bancals plantats de carrasques truferes entrem directament al pinar que ens acompanyarà fins a dalt de tot. Per la vora portem els pals del telèfon que també pugen seguint el camí més curt fins al coll.

El nostre camí és ample i ben traçat, tot i què no massa net, com es correspon a un camí important. No debades per ací passa el camí real i també el Pas Real, l’assagador principal que baixa cap a la Plana. Camí assagador s’han obert pas entre unes penyes a base de barrinades enfilant així recte al coll. Només quan ja estem a pocs metres del coll el camí fa un parell de revoltes per a salvar el desnivell que ens separa, assolint així l’ampla collada d’Atzeneta.

Ací ens tocarà finalitzar la ruta. L’antic camí baixava al recte a buscar el barranc del Collado travessant la carretera. El PR s’ha traçat per l’assagador real que continuava per l’esquerra, passant per dalt del tossal del Vidre i baixar per la Serra cap a la Selleta, seguint la ratlla dels termes d’Atzeneta i Benafigos.

Carrasques truferes dalt la font dels Caminets.

Camí real d'Atzeneta.

Tram de camí barrinat a la roca.

La serra d'En Galceran des del collao del Vidre.

 Acabem així una ruta on, tot i ser estiu, no hem patit calor gràcies a l’airet fresquet que corre, i a què quasi tota la ruta l’hem feta a l’ombra de la Lloma i dels pinars que la cobreixen.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

Del coll del Vidre a l'Albagés i Vistabella

coll del Vidre - Vall d'Usera - Vistabella - Vidre

Més informació:

• Bernat Agut, Jesús (2015) Toponímia de Vistabella del Maestrat Tesi doctoral en línia

• Fuster Puig, Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Entre Penyagolosa i el Montlleó Ed. elTossal cartografies

• Serrador Almudévar, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. Avantpress i també el blog descubriendopenyagolosa

• Martí Tomàs, Miguel Ángel (2014) Benafigos. Un poble al Penyagolosa. Ed. Diputació de Castelló