DE DORNAQUE A SALDÓN TORNANT PER LAS CLAFIZAS

Fa uns pocs anys es va recuperar l’antic camí de Saldón a Bezas, i des de que vam vore les paletes indicadores passant per Dornaque que el teníem pendent, així que tornem a la Serra d’Albarracín, i ho fem per a recórrer uns camins que encara ens faltaven per xafar i, de passada, acostar-nos a Saldón què és un dels pocs pobles de la Serra per a on no hem caminat.  

Així que la ruta de hui està clara, caminar pel recuperat camino de Bezas. Però calia tornar i buscant la manera de fer-ho vam trobar un track de Bezano que, de propina, pujava al Cerro Majadales on hi ha el vèrtex de las Clafizas. Però com el seu track és massa llarg perquè només volem caminar de matí, per fugir de la calor del migdia (i de l’amenaça de tronades de la vesprada), el retallarem i començarem la ruta a Dornaque. 

 

Comencem a caminar des del centre d’interpretació de Dornaque. Ací es troba el centre d’interpretació del “Paisaje protegido de los Pinares de Rodeno”, aprofitant les instal·lacions de l’antiga casa forestal del Puerto de Dornaque. Sempre és recomanable una visita que ens ajudarà a conèixer i interpretar millor el “paisaje” del rodeno. Com nosaltres ja l’hem visitada en diverses ocasions ens estalviem la visita i comencem a caminar. 

Eixim pel sender adaptat que s’encamina a la Fombuena. Es tracta d’un sender que discorre per la part nord del barranco de las Colmenas, a pocs metres de la carretera que passa per l’altra banda del barranc. Seguint la carretera anava també l’antic camí de Bezas a Saldón. 

El camí ha estat adaptat per a poder passar amb cadira de rodes aprofitant que el recorregut és completament pla, i acaba a l’àrea recreativa de la Fombuena, al costat de la carretera. Cal dir que la Fombuena sol estar, generalment, eixuta i per tant més val carregar aigua a Dornaque. 

Deixem enrere la Fombuena i cal seguir un centenar de metres per la vora de la carretera. Quan es va recuperar el camí es va habilitar un sender per la vora, però la manca d’ús ha fet que estiga envait per la vegetació i no s’hi pot passar. Un poc més avant trobem un revolt de la carretera vella, i cal desviar-se'n per ell. La carretera vella travessa el barranco de las Colmenas i retorna a la nova i, ací, trobarem un pal indicador que ens convida a pujar per uns graons de fusta retallant així una volta que fa la carretera.  

Baixem novament a la carretera i la travessem just davant de la pista del mas de Dornaque, barrada amb una cadena. Nosaltres ara seguirem per la dreta seguint el vell camí de Bezas, aprofitat per a fer d’entrador a uns grans bancals de cereal. 

Passats els bancals retrobem l’antic camí de ferradura que puja per la vora de la Cañada Lavijo. Els pals de la línia telefònica ens serviran de guia doncs s’ha traçat seguint el vell camí. 

Cal seguir les marques blanques i grogues d’un PR que forma part del TE-5) que ens pujaran per sota d’un pinar de pi negre amb exemplars de grans dimensions que conforme pugem va entreverant-se de savines. El camí puja novament a la carretera i la travessa. Ací el pinar queda enrere i la savina es converteix en l’arbre dominant. 

Entrem així al Sabinar de Saldón, que ens acompanyarà fins al poble de Saldón. El Sabinar de Saldón és un dels més grans d’Espanya i d’Europa, açò segon no té massa mèrit doncs la savina turífera o albar només es troba a l’oest de la mediterrània, sobretot a Espanya i el Marroc. La savina és una espècie que va aparèixer a l’era terciària i que s’ha conservat en llocs puntuals, sobretot a les terres altes, fredes i seques de les muntanyes ibèriques. 

La savina o Trabina, és un arbre relativament baix, que no sol depassar els vint metres d’altura. D’aspecte cònic quan és jove, posteriorment va prenent forma d’arbre. És una espècie diòica, és a dir podem trobar arbres mascles i femelles. És l'arbre més auster de la península, així és capaç de créixer sobre sòls molt pobres, en lloc molt freds i també molt calorosos, amb sequeres extremes. En el cas de la Sierra de Albarracín suporta contrastos tèrmics de més de 60ºC anuals, amb temperatures extremes de -20ºC i 40ºC, amb precipitacions mínimes i que de seguida es filtren al subsol, amb sòls argilosos rics o d’algeps rics en sals on altres plantes no són capaces de créixer. És ací on trobem els savinars purs, no perquè la savina no puga créixer en terrenys millors, sinó perquè ací només la savina suporta estes condicions massa fredes per a les carrasques, massa seques per als pins. On les condicions són millors les savines les trobarem barrejades amb carrasques, roures i pins. 

Els savinars solen formar boscos esclarits. Hom ho atribueix a les condicions extremes on viu que no permeten formar boscos espessos, però també podria que estos boscos oberts fora el resultat de segles de pastoreig que han conformat un bosc adevesat, que s’adiu molt bé a les necessitats de pastura. De fet als savinars solen trobar-se nombrosos corrals. Cal dir que ovelles i cabres mengen gustosament les fulles tendres de savina de manera que han contribuït a afaiçonar el paisatge actual. 

Els savinars ocupen una gran extensió a la Sierra de Albarracín, sobretot la llarga franja que va des dels alts erms (parameras) de Pozondón fins a Toril i Masegoso (de nord a sud) i de Tramacastilla a Bezas (d’oest a est). Sempre sota substrat calcari i en les zones mitjanes. Els millors savinars els trobem en dos nuclis principals, l’un al nord entre Albarracín, Gea, Royuela i Monterde; i l’altre al sud d’aquest en Saldón i Valdecuenca.  

Centre d'interpretació de Dornaque.

Sender adaptat a la Fombuena.

Àrea recreativa de la Fombuena.

Carretera de Toril.

Mas de Dornaque.

El camí travessant la carretera.

Rodal de pinar de pi negre a la Cañada Lavijo.

El camí entrant al savinar.

El camí entra al savinar passant per la Hoya Rendonda, situada als peus del Alto de Pedriquejos i comença una pujada, més bé suau, per a pujar al Paso de las Hoyas. Seguim el vell camí de ferradura que travessa un savinar típic, amb grans exemplars de savines que formen un bosc poc espès. A l’esquerra deixem el barranco del Cirujano, ja prop de la capçalera, i de l’altra banda hi ha la Loma las Blancas. 

El camí ens puja a l'ample collao on la Loma las Blancas enllaça amb las Hoyas i els cerros que pugen cap a las Majadillas i la Cruz de Montoyo. Estem a l’anomenat Paso de las Hoyas i un poc més avant enllacem amb una pista per a cotxes que ací s’ha traçat per damunt del vell camí de ferradura. Ací creuem l’antic camí d’Albarracín a Valdecuenca, que baixa de la Cruz de Montoyo i continua cap al puerto de Valdecuenca, ara substituït per una pista forestal, no sempre fidel al traçat del camí original. 

Nosaltres seguirem recte per las Hoyas, que fan honor al seu nom al ser zones més baixes, normalment fruit de la dissolució de les llomes càrstiques, i que per això, han deixat zones de terra roja molt fèrtils, ocupades pels cultius de cereals. 

Seguirem el Canalón del Charco, que des de la Balsa del Charco s’estén fins ací formant una llarga i estreta tira de zona cultivada entre el savinar. A la meitat trobarem la Sabina Peseto, una espectacular savina centenària i monumental. Actualment no s’hi pot accedir doncs es troba en una propietat privada i està tancada per a plantar carrasques truferes. 

La Sabina Peseto és un magnífic exemplar de savina turífera o albar de fins a 13 metres d’altura, formada per dos troncs units que es parteixen a metre i mig de terra a causa de l’acció d’un llamp.  

Deixem enrere la savina i continuem un tros més per la vora del Canalón fins que la pista que seguim se’n desvia, començant una baixada que ens portarà a la carretera de Saldón en poc menys d’un quilòmetre. 

Arribem a Saldón per les pallisses dels afores del poble, i cal seguir la carretera uns centenars de metres més fins que arribem al poble pròpiament dit. 

Saldón és una de les antigues aldees d’Albarracín, formava part de la Sesma de Jabaloyas, una de les quatre “sesmas” en què es dividien els pobles de la Comunidad de Albarracín, i sempre va ser estimada per l’aptitud de les seues terres agrícoles i l’abundància de pastures gràcies al savinar. 

El poble se situa als peus del Cabezo, on en temps antics es trobava el poblament principal, acastellat per a millor defensa. La ubicació del poble actualment és medieval i els primers documents que en donen testimoni són del segle XIII.  

Saldón només té tres carrers, la Calle de Arriba, la de Abajo i la del Medio, que s’allargassen a la banda de llevant del Cabezo, mirant a la Vega on hi ha l’ermita de San Bartolomé, i la Cañada, que es troba a la vora i on hi ha les millors terres de cultiu. A l’esquena del poble, de l’altra banda del Cabezo s’estén una altra Vega, en este cas estenent-se cap a la balsa del Royo, per terres més argiloses i menys permeables que han obligat a drenar-les per a poder cultivar-les. 

Eixa situació estratègica és la que va motivar l’establiment del poble, unit a l’abundància de pastures en els savinars que s’estenen per les llomes que l’envolten. De totes formes a Saldón mai va viure massa gent, això sí, molts més que les 26 persones que actualment hi viuen. De fet pels seus voltants s’estenen tot un seguit d’antics masos que aprofitaven les terres de cultiu que s’obrien als voltants, però que van quedar incorporades al terme general de la Comunidad (Roclos, Dornaque, la Nava o Villalba) i que van restar població i extensió a l’aldea de Saldón. 

Tot i això a Saldón van acabar instal·lant-se algunes grans famílies de terratinents i ramaders i fruit d’això són algunes de les principals construccions de Saldón, començant per l’església de la Asunción, d’entre els segles XV i XVI però ampliat i remodelat el XVII que dona fe de la riquesa que hi va haver en aquells segles, gràcies sobretot al comerç de la llana. També l’ajuntament del segle XVII i XVIII, on conserva a la planta baixa l’antiga llotja que feia la funció de mercat. A banda trobem també la Casa Grande, del segle XVIII, la principal casa senyorial del poble. 

A més hi ha l’església vella, original del segle XV però reconstruïda el XIX, i també l’ermita de San Bartolomé i la de San Roque, del segle XVII encara que amb un origen molt anterior. 

A l’entrada de Saldón hi ha la Balsa, voltada de xops i sempre amb aigua, que sorprén enmig d’un paratge dominat pels camps de cereals. Ací trobem uns cartells que ens informen tant del que podem vore al poble com de les diferents rutes que s’hi poden fer. 

Sierra de Jabalón.

El vell camí travessant el savinar de Saldón.

Canalón del Charco.

Sabina Peseto.

La pista que ha substituït en part el vell camí.

Saldón als peus del Cabezo.

La Vega.

La Balsa de Saldón.

Deixem enrere Saldón retornant uns metres sobre les nostres passes fins que arribem novament a los Pajares. Ací abandonarem la carretera i caldrà seguir recte pel PR-TE-5, que continua pel camino de Albarracín. Nosaltres però, no seguirem el PR, sinó que quan aquest se’n desvia a l’esquerra, seguirem recte pel camino de Gea, que remunta la capçalera del barranco Melero, que ací pren el nom de barranco de Gea. 

Al deixar enrere les pallisses comencem a trobar les primeres savines, que ens acompanyaran tot el tram de pujada fins al cerro de los Majadales. Després d’uns primers metres deixem a l’esquerra la balsa del Charco, mentre que  a la dreta queda la llarga llenca de terres treballades que formen el Canalón del Charco, on es troba la Sabina Peseto. Des d’ací comença la pujada cap al Cerro de los Majadales, pujada no massa llarga doncs només haurem de salvar un desnivell de 150 metres. 

La pista puja per la dreta (orogràfica, esquerra pujant) mentre que per l’esquerra (orogràffica, dreta pujant) ho fa el vell camí que apareix en alguns trams on encara es pot passar i no ha estat ocupat per les savines. De tota manera al final camí i pista acaben junts per a fer el tram final, i més costerut, de la pujada. 

Conforme pugem el savinar pur i amb poc de sotabosc deixa pas a un bosc on, tot i ser les savines dominants, creixen també carrasques i algun roure reboll, així com un acompanyament de ginebres i xaparres. Quan arribem a la part de dalt de les altes llomes desapareix bona part de la vegetació i només creixen algunes savines disperses entre l’herba curta i seca. Ací deixarem el camí per a seguir recte camp a través per dalt les llomes a buscar el vèrtex. Ací ens fugen uns cabirols que corren a amagar-se entre els arbres. 

Arribem al vèrtex situat al cerro de los Majadales, que pren el nom d’uns corrals que hi ha a la vora, però rebatejat com las Crafizas, nom del paratge on s’alça. Just abans d’arribar trobarem las Crafizas, mot aragonès cosí germà de “clapissa”, i que designa un Paratge de roques i pedreny, produït generalment per l'acció corrosiva de les pluges i geleres (DCVB),  topònim molt habitual a les terres valencianes. El paratge que hem de travessar per a arribar al cim és exàctament el que hom sol anomenar una clapissa: un rascler fruit de la dissolució càrstica, i per ell arribem al cim. 

El vèrtex s’alça a quasi 1600 metres d’altura i domina una extensa panoràmica de la part sud de la Sierra, abastant també altres serres ibèriques. Així des d’ací podem vore la Sierra de Jabalón, Peña la Cruz, Sierra Carbonera, ... però també San Ginés o el Portillo,  o els pobles de Saldón, Terriente o Moscardón. I fins i tot s’albira entre les boirines la fossa de Cella i els polígons industrials de Teruel, així com Javalambre i la Sierra de Gúdar. 

Pajares de Saldón en el camino de Gea.

Detall de les Pallisses.

Camino de Gea pel barranco Melero.

Pista del camino de Gea.

Camp a través al cerro de los Majadales.

Clafizas al cerro de las Majadillas.

Vèrtex geodèsic del cerro de los Majadales.

La foto del cim, com no.

Javalambre i Teruel des de las Crafizas.

Cal continuar camí i no ens entretenim molt perquè el matí avança i els núvols creixen, i a partir de migdia les previsions donen aigua (i així serà), de manera que continuem perquè encara ens queda un bon tros i no volem que ens pille la tronada. 

Seguim camp a traves a buscar els corrals de los Majadales, que deixem a la dreta. Un poc més avant trobem una pista que corre per dalt dels cims, i que seguirem per la dreta cap al Alto de la Cruz de Montoyo, que amb els seus 1602 metres és el més alt d’esta part de la serra. 

El camí segueix quasi per dalt d’unes altes llomes que s’estenen des de Caramochuela, ja quasi mirant a Albarracín, fins a la Cruz de Montoyo, que mira a Dornaque. La part que deixem a la dreta ha estat transformada i el savinar s’ha substituït per un pinar de pi roig de repoblació, encara jove, i que ha alterat completament la vegetació natural. 

Quan la pista gira a l’esquerra seguim també la ratlla de termes de Saldón i el termino General de la Comunidad, administrativament dins del terme de la ciutat d’Albarracín. El paisatge vegetal per dalt de les llomes no és tan interessant com el que hem deixat al faldar de les muntanyes, però les vistes que tenim de tota la serra i part de la fossa del Jiloca ho compensen a bastament, per tant els quasi dos quilòmetre que hi fem se’ns fan més bé curts. El camí torna a girar a la dreta, esta vegada travessant els pinars de repoblació, sent ara el límit del Paisaje protegido de los Pinares de Rodeno de Albarracín, que queden a la nostra esquerra.  

El Paisaje de los Pinares de Rodeno està caracteritzat per una litologia peculiar, dominada pel rodeno que són arenes sedimentàries dipositades en un medi àrid a l’era secundària. El seu color roig ve donat per l’abundància d’òxids de ferro, i es caracteritzen per estar molt cimentades de manera que esdevingut en unes roques dures que, amb la fractura i erosió posterior, han donat lloc a formacions peculiars. En ella creixen els pins de Rodeno (Pinus Pinaster), que s’adapten al poc de sòl i als substrats silicis (de fet, no creix en zones calcàries). Gràcies a un sistema radical molt potent pot colonitzar les penyes de rodeno i també les zones on s’acumula l’arena, fruit de l’erosió de les penyes. A més també ha colonitzat la part sud del Paisaje Protegido, on el rodeno deixa pas a la quarsita i pissarra.  

El conjunt format pel pinar i els grans blocs de rodeno dona com a resultat un paisatge d’extraordinària bellesa, i unit a la conservació de pintures rupestres paleolítiques, van dur a la seua protecció en la figura de Paisaje Protegido el 1995 per tal de conservar un paisatge tan singular, limitant-ne les activitats a realitzar. 

Seguint el camí passem per l’Alto de la Cruz de Montoyo, pràcticament indistinguible de la resta de les llomes, doncs només és uns metres més alt que les llomes precedents. Això sí presenta unes millors vistes, sobretot a l’extrem est, on la terra baixa amb una pronunciada pendent. Des d’ací hom pot vore perfectament les penyes de Rodeno, Carbonera i també la fossa del Jiloca, de l’altra banda del riu Guadalaviar. 

Trobarem l’inici d’un ample tallafocs que davalla cap a Pieza Llana, i el seguirem avall. Conforme baixem els pins rojos de repoblació i les savines van quedant enrere i anirem trobant un bosc més variat, on els pins negres s’alternen amb les carrasques i els rebolls, i més avall amb els pins de rodeno. No és un bosc més espès però és notablement divers. 

Després d’una costeruda baixada arribem a Pieza Llana, que fa honor al seu nom, doncs ací el relleu és pla i està dominat pel pinar de rodeno que ens acompanyarà ja fins a Dornaque. En altres temps es va resinar profusament i d’això encara en guarden memòria els pins més vells on podrem trobar les llargues incisions al tronc per a treure la resina, així com pots de test escampats pel pinar. 

Arribem a un encreuament on trobem una pista que puja des de la carretera de Valdecuenca passant per la masada de la Nava cap a Piezallana i la travessem i continuem recte fins que trobem una altra pista, menys principal.  Per ací passa el SL-TE-21, o S4 del Paisaje Protegido que fa la volta de Dornaque a Piezallana. Nosaltres el seguirem a la dreta de tornada a Dornaque. 

El sender abandona la pista i continua per un carril que continua per dins del pinar, seguint un vell tallafocs, deixant a la dreta els bancals treballats de la Navan fins que arriba al collado de la Nava. Cal traspondre’l i continuar per l’altra banda, per un ample caminal que baixa cap a Dornaque. 

Seguint-lo passem per la vora de la boca de la Mina del Collado de la Nava, situada a la part nord del cerro de las Vaquerizas. La bocamina està tancada per tal d’evitar accidents però pels voltants podrem trobar restes del mineral extret, bàsicament goetita i baritina, i també molt de cagaferro o escòria de ferro, doncs l’explotació del mineral es va fer des d’antic.  

A l’esquerra portem el barranco de Dornaquejos o de las Fraguas, el segon nom fa referència a l’explotació del mineral que s’hi va fer històricament, fonent-lo el més proper possible de la mina. Dornaquejos és el nom que tenen les cases situades a meitat altura i que, baixant per la pista, deixem a l’esquerra (on entra un ramal). Eren cases que es van fer per a habitatge dels resinadors que van treballar en estos pinars des dels anys 1930 fins a la dècada del 1970. Fa anys, passant per ací també, vam trobar una parella que anaven a visitar-les doncs l’home hi havia nascut i, cada any, hi tornava de visita. No són les úniques cases de resiners; també hi ha a la Mina i hi havia a Valdepessebres fins que les van tirar a terra. Estes però són les més ben conservades i fins i tot ha hagut algun intent de restaurar-les però no ha prosperat. 

Deixem el barranco de Dornaquejos on se’n separa la pista que hi entra a les cases i trasponem un collet que ens porta a baixar per un barrancusset, als peus de los Castillejos. Ací el carril es desdibuixa entre l’herba i baixem pel mig fins que trobem, ja als peus, el sender adaptat de la Fuente Buena. Només ens queda seguir-lo a l’esquerra per a completar els darrers metres de la ruta abans d’arribar novament a Dornaque. 

Tanquem així una circular no massa llarga però sí molt diversa i que ens permet vore bona part dels principals ecosistemes de la serra, des de savinars madurs, pinars de rodeno, pinars de pi negre, llomes estepàries, ... i amb bones vistes. 

Alto de la Cruz de Montoyo des de los Majadales.

Pista que delimita les repoblacions dels Pinares de Rodeno.

Sierra de Jabalón des de la Cruz de Montoyo.

Sierra Carbonera.

La plana de Teruel al fons.

Tallafocs de baixada a Piezallana.

Piezallana que fa honor al seu nom.

Anells de Liesengang.

El collado de la Nava.

Pinars de Rodeno.

Arribant a la Fuente Buena.

Sender adaptat de Dornaque.

Casa forestal de Dornaque.

Ací està el track: 

Powered by Wikiloc

 

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut: 

 

D’Albarracín a Dornaque pel Navazo i la Peña Escopeta 

El mirador del Alto del Puerto i la Peña Escopeta des de Dornaque 

De Dornaque a la laguna de Bezas per la Peña de la Cruz i retorn per Bezas 

 

Més informació: 

• Diversos autors (2007) Sierra de Albarracín Col. red natural de Aragón Ed. Prames 
• Diversos autors (2005) El Rodeno Col. Rutas Cai por Aragón Ed. Prames 
• Diversos autors (2003) GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. Prames 
• de Jaime Lorén, Chabier; Pérez Grijalbo, Rodrigo (2006) Guía de la naturaleza de la sierra de Albarracín Ed. Prames 
• de Jaime Lorén, Chabier (1996) Paisaje protegido de los Pinares del Rodeno y sierra de Albarracín. 22 itinerarios a pie Ed. Prames 
• Martínez González, Javier (coord.) (2008) Comarca de la sierra de Albarracín Ed. CECAL accessible a la web.