LA GARGANTA I PEÑABLANCA

L'any passat ja vam estar per la capçalera del río Garganta a la berrea, i vam escoltar (i vore) els cèrvols bramant per atreure a les femelles, així que enguany hem tornat però fent una ruta diferent, baixant al fondal on naix el riu i pujant a Peñablanca, un dels cims culminants de la serra amb els seus 1856 metres.

Comencem la ruta des d'un collet a la vora de la Paridera del Cerro, o el que en queda doncs només resten unes parets mig enrunades de l'antiga paridera que servia també de fonda als carreters que anaven des de Griegos i Villar del Cobo a Orihuela amb els carros carregats de troncs.

Collado de la Paridera del Cerro.

Des del coll seguim avall l'antic camí dels carros que baixa cap a la fuente de los Camineros.
El primer tram és un estret camí sota un pinar. Fa anys que no passa cap vehicle amb rodes i el camí es troba ple de pedres que de ben segur no estaven quan el trànsit de carros era constant, abans de construir la carretera.

Camino de Villar del Cobo a Orihuela.

Eixim del pinar espès per travessar un paratge on els rodals de pins alternen amb xicotetes clarianes. A partir d'ací el vell camí carreter s'ha convertit ara en una pista precària però més clara de seguir. Per ací prop hi ha la fuente de los Camineros, topònim que fa referència als viatgers que passaven, i que no trobem.

Rodeno a la fuente de los Camineros.

Suposem que la font es troba al punt on la calcària deixa pas al rodeno, que aflora en un xicotet tram molt fotogènic, abans de deixar pas a la quarsita, i és que la baixada cap a la Garganta és també un viatge en el temps geològic des dels materials més nous del cim de Peñablanca, als més antics del fons del barranc.

Paridera del Rincón.

La pista arriba a la Paridera del Rincón, enmig dels prats i a la vora de les parets quarsítiques que tanquen per esta banda la Garganta.

El Puerto entre el Caimodorro i el Tremedal.

Des d'ací podem vore tota la part més alta de la Sierra de Albarracín: el Caimodorro i el massís del Tremedal, amb el Puerto al mig. Es tracta de la zona on apareixen també els materials més antics i durs; la quarsita armoricana que forma roquers i rius de pedra fruit del modelat periglacial.

Peñablanca des del Puntal de la Guijana.

Des de la paridera el camí continua per la Cuesta de los Guijarros avall, a buscar el Puerto. Nosaltres l'abandonem i seguim un carril que mou en direcció contrària cap a Peñablanca travessant els prats que queden dalt la paret de la Virgen del Carmen.

Roquers de quarsita sota el Puntal.

Travessem un xicotet barranquís i deixem el carril que segueix recte sota Peñablanca i seguim una senda que baixa a l'esquerra, davallant als peus dels roquers on es perd sota els pinars.

Carrils perduts.

Per sort tenim un track que arriba a este punt des de la pista de la Garganta i mirem de seguir-lo travessant el pinar i buscant sempre la millor manera d'arribar. Seguim per tant antics carrils de traure fusta que ens duen a travessar barranquets herbosos, vorejar un xicotet riu de pedra i, finalment, un espès pinar sense sotabosc que creix damunt les pissarres.

Pinar sobre pissarra.

Arribem així al río Garganta al punt on hi ha les fonts de més amunt, i travessant-lo a la pista de la Garganta que des de Noguera puja cap al Puerto.
Seguim la pista avall uns centenars de metres, seguint el riu que porta un fil d'aigua fins que l'abandonem seguint un entrador que s'endinsa al pinar.

Río de la Garganta.

Entrem dins del pinar que s'espessa a un fondal humit que deixem a l'esquerra. Els pins rojos pugen rectes i molt junts, com correspon a un pinar explotat per a fusta, per a treure'n el màxim rendiment.

Pinar per a fusta.

Seguim per l'esquerra l'entrador per on han tret la fusta d'antigues tales que continua per l'esquerra del fondal cap a un rellomet pissarrós, on l'herba del fons deixa pas a l'estepa donant-li un aspecte més sec, i muntem una forta costera fins a dalt d'una punta més pelada des d'on podem vore el paisatge per dalt del pinar.

Peña Roya

Dalt nostre queden la Peña Roya, penya de rodeno roig que destaquen entre el verd dels pins, i un poc més amunt la Peñablanca, de blanquinosa calcària.

Llomet pissarrós.

Davant nostre hi ha la vall del río Garganta, que baixa entre Peñablanca i el Cerro de la Laguna. Vall avall ressalta la Peña del Castillo, un antic pitó volcànic voltat d'un dels millors rebollars de la serra on els arbres comencen ja a canviar de color.

Bancals abandonats sota la Peña Blanca.

Continuem camí amunt i arribem a un rodal on hi ha les restes d'un corral voltat de prats que creixen al lloc on hi havia antics camps de conreu que encara no ha colonitzat totalment el pinar.
Fins ací pujava des del riu una senda, ara totalment esborrada, que continuava cap al cim de Peñablanca.

Pista de las Umbrías.

Nosaltres però seguim recte a buscar la pista de las Umbrías, que puja des del riu per tornar a baixar més avant. Es tracta d'una pista oberta per a poder traure'n la fusta del pinar, però en molt bon estat.

Drecera a la Canalcia.

Seguim la pista un bon tros fins que l'abandonem per a pujar directes a buscar una canal (anomenada Canalcia al cadastre), un dels pocs accessos fàcils a la part alta entre els cingles que tanquen pel sud la Garganta.

La Canalcia.

Arribant al pas trobem les traces d'un vell sender que també puja i seguint-lo travessem el xicotet pas entre roques que aboca a un gran bancal pla i treballat. A la vora hi ha un xicotet tossal des d'on es domina també tota la Garganta i on podem observar tot el camí que hem fet.

Valle de la Garganta amb el Caimodorro al fons.

Des d'ací una pista travessa cap a los Corrales, però nosaltres no la seguim sinó que trenquem a la dreta per buscar l'ample pla que puja cap a Peñablanca per la Pinada, que creix a la falda sud.

La Pinada.

Anem pujant per la Pinada, buscant sempre la part dreta on hi ha les parets de Peñablanca que cauen a plom sobre la Garganta i des d'on hi ha unes magnífiques vistes del pinar que cobreix quasi la totalitat de les muntanyes fins on es perd la vista.

Cresta de Peñablanca.

Descartem un sender que baixa per la dreta i que sembla anar a la Paridera del Rincón. Caldrà  saber-ho, així que ja tenim excusa per a tornar l'any que ve.

Alto de la Pinada.

Nosaltres seguim recte amunt buscant la part més alta on es troba el vèrtex de Peñablanca, també anomenat el Alto de la Pinada, per ser la part més alta de la partida d'eixe nom.

Torre forestal al cim de Peñablanca.

Finalment distingim entre els pins la torre forestal que s'alça al punt més alt, i just a la vora el vèrtex geodèsic, també dalt d'un alt pilar de formigó con caldrà pujar per a poder vore alguna cosa més que pins.

Vèrtex de Peñablanca.

Des de dalt del vèrtex de Peñablanca es veu una àmplia panoràmica de bona part de la Sierra de Albarracín, el Alto Tajo i la Serranía de Cuenca. Entre les muntanyes distinguim al nord el Caimodorro, cap a l'est Sierra Alta i més enllà San Ginés, a l'oest la Muela de San Juan i darrere d'ella el Cerro San Felipe, i al sud el Cuerno, entre d'altres.

Baixant de Peñablanca.

Després de visitar el vèrtex ja només ens queda baixar recte a trobar la pista de Tramacastilla al Puerto de Bronchales, que passa pels seus peus i, seguint-la, en uns centenars de metres retornem al punt d'inici tancant el cercle.

Arribant a la paridera del Cerro.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací un altre track que comparteix part del traçat:

Per la capçalera del río Garganta

Més informació:

• Noguera naturalmente
• Noguera de Albarracín
• Iberpix
• de Jaime Lorén, Chabier i Pérez Grijalbo, Rodrigo Guía de la naturaleza de la Sierra de Albarracín. Ed. Prames
• Pastor Durán, Javier i García Gálvez, Avelino (2011) "Camino comercial entre villar del Cobo y Orihuela del Tremedal" dins Rehalda nº14 Ed. CECAL