dissabte, 26 de setembre de 2015

BARRANCO DE AGUAS AMARGAS I CAMINO VIEJO DE OREA

Una vegada més tornem a la Serra d'Albarracín per tal de disfrutar de la màgia de la serra a la tardor, i també de la brama dels cèrvols que és el millor moment per poder-los vore al seu medi natural. Esta vegada ho fem en una ruta per la part més alta de la serra, ja tocant les terres de l'antic Señorio de Molina i que ara queden dins del Parque Natural del Alto Tajo per on caminarem uns metres.

Comencem la ruta des de les antigues Salinas de Aguas Amargas. Com bé indica el nom ací es treia aigua salobre que posteriorment es dessecava per a obtindre la sal, tan important en una economia ramadera com la de la serra.
La sal s'usava per salar (i conservar) la carn i també com a complement de la dieta de persones i, sobretot, d'animals i per tant era un producte valorat i valuós ... i també car en zones tan llunyanes a la mar on és més fàcil d'obtindre i on no cal aportar sal als animals que hi pasturen.
Aguas Amargas.

Comencem a caminar des del panell que explica els treballs que s'hi feien per a extraure'n sal, just al costat de la Paridera de Aguas Amargas. Ací queden restes de construccions relacionades amb l'extracció de la sal però el seu estat no permet identificar com s'hi feia ni per a què servien (de fet les úniques salines que no estan en ús però encara es poden visitar de la serra són les de Royuela).
Capçalera del barranco de Aguas Amargas.
Des de la Hoya de Aguas Amargas seguim el rierol que la travessa avall, passant sota el Cerro del Medio que separa la foia més gran d'una segona foieta més menuda. Tant l'una com l'altra tenen un origen càrstic, sent antigues dolines ara capturades per la xarxa hidrogràfica.
Carretera de Griegos.
No ens hem de deixar enganyar pel relleu pla de les foies ni per la modesta altura dels Cerros que les envolten. Encara que no ho semble ens trobem a quasi 1700 metres d'altitud i ací fins i tot a l'estiu gela per les nits. De fet és una de les zones més fredes de la península on no és estrany arribar als -20ºC les nits fredes d'hivern.

Carril i marques de pintura.
Per la vora de la foieta passa la carretera de Griegos al puerto de Bronchales. Nosaltres la travessem i seguim un carril que baixa a buscar el Barranco de Aguas Amargas que s'obre pas entre tossals buscant la Rambla de los Ojos i el Guadalaviar.
Barranco de Aguas Amargas.
El carril continua per dins del barranc travessant-lo de tan en tan. Seguint-lo anem trobant punts i fletxes verdoses com si haguera passat una carrera  fins que arriba a un enforcall on es junta un barranquet per l'esquerra. Ací les fletxes trenquen a la dreta, passant una cadena i entrant ja dins de terres de Guadalajara. No debades anem molt prop del límit entre les antigues comunitats de Molina i Albarracín i actuals províncies de Teruel i Guadalajara.
Estrets al barranc.
El barranc s'encaixa just abans de travessar la ratlla de Castella, ratlla imperceptible en un terreny que històricament ha estat poc poblat i sovint en disputa per les pastures d'estiu.
Orons assenyalant la Tardor.
Seguint barranc avall després de fer una volta ens sorprenen uns arbres que ja pinten de color la tardor en esta zona alta i freda. Es tracta d'orons, alguns dels quals ja comencen a agafar un roig ben viu que destaca amb el verd dels pins i les xaparres.
Pinar a la Aguasal.
Deixem enrere els orons i quan s'obre el barranc entrem a una zona més plana completament coberta de pinar on veiem fugir unes cèrvoles. Seran els únics que vorem en tota la volta encara que ací també escoltarem bramar d'altres cèrvols.
Travessant el fondal arribem a una pista que baixa per l'esquerra i la seguim amunt cap a Griegos.
Seguim ara un track de Sielvoperroflauta que enllaça Griegos i Orea, travessant las Posesiones. Seguint-lo eixim de la clotada per pujar a un pla on trobem el pinar del Calar, més adevesat alternant els grans pins amb zones més obertes.
Perdem el track un tros que seguim per una pista (el track puja per una cañada) i quan el retrobem seguim cañada avall i trobem un estrany sembrat voltat per una tanca i amb una caseta camuflada en un extrem. Sembla alguna mena de parat per a la cacera però no n'acabem d'entendre el funcionament.
Tancat de caça.
Ací trobem les traces del vell camí  de Aguas Amargas, que no seguia el mateix traçat que l'actual carretera tot i què és molt proper.
Camino de Aguas Amargas.
El camí ens trau de la cañada i tornem a trobar-nos dalt d'un ample llom entre un pinar esclarissat des d'on podem vore perfectament el perfil de la Muela de San Juan de l'altra banda del Cuarto.
Muela de San Juan.
Cap a la Muela hi ha traces de precipitació que s'acosten ràpidament de manera que quan ens n'adonem ja tenim la pluja al damunt.
Ens refugiem darrere d'uns ginebres per evitar la primera remassada i continuem camí esperant no acabar xopats.
Breu pluja.
La pluja ens acompanya uns minuts i continua cap a Griegos, deixant un cel cobert i frescor però poca aigua.
Al mateix temps que l'aigua ens deixa nosaltres també deixem el camino de Aguas Amargas que continua recte cap a Griegos (seguint el track) i girem a l'esquerra travessant la carretera i pujant per davant de la paridera de las Grajas, que sembla que encara està en ús.
Las Grajas.
Remuntem per una pista la cañada fins que arribem a la part més alta, on s'obre una ampla collada cap a Griegos.
Cuesta del Frontón.
Ací trobem per la dreta el vell camí de Orea (o de Aguas Amargas doncs també passa per allí) del qual teníem una descripció penjada a la web de Griegos.
La Muela de San Juan des del Frontón.
Seguint la descripció i les traces de camí enfilem la cuesta del Frontón amunt, aturant-nos de tant en tant per anar observant el paisatge que deixem enrere.
Traces del camí vell d'Orea.
Quan suavitza la pendent deixem enrere la part més costeruda, que mira al carasol i on no creixen més que xaparres, ginebres i algun pi solt, i entrem al pinar que cobreix les parts més altes.
Fites marcant el camí vell.
Travessem una pisteta i seguim les fites que marquen el camí vell. Gràcies a elles es pot seguir sense massa dificultats tot i què fa molt de temps que no sembla passar ningú.
El camí baixa un poc i travessa el barranco del Sauco, remuntant altra vegada per coronar la lloma que el separa el barranco del Sauco del de Soduna.
Lloma entre Sauco i Soduna.
Travessem l'ampla lloma que separa els dos barrancs, punt culminant de la ruta, al recte buscant les traces de camí inapreciables als llocs més oberts, i poc evidents al pinar.
Camí de baixada a Aguas Amargas.
Per sort quan comencem la baixada cap al barranco de Soduna el camí esdevé més clar i enfila una llarga baixada fins al barranc que travessem pel mateix punt on una pista puja des de la carretera a la Majada Matapán, on hi ha un refugi. Este mateix camí l'aprofita la ruta balisada que des de Griegos puja al refugi i baixa per ací a la carretera.
Hoya de Aguas Amargas.
Nosaltres no el seguim sinó que enfilem recte per la vora d'un puntalet, on hi ha traces de senda evidents que baixen per la dreta cap a la clotada de Aguas Amargas, que ja tenim davant i davall.
Camí de concentració parcel·lària.
El camí es perd un poc en una zona d'antics bancals i nosaltres seguim per la dreta, encara que segurament ens haguera anat millor seguint recte. De tota manera per una o altra banda arribem al pla conreat de Aguas Amargas i només hem de travessar-lo per arribar a la Paridera de Aguas Amargas, punt d'inici de la ruta.



Ací està el track:



Més informació:



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada