goterris: BARRANC DEL DIABLE I BARRANC NEGRE, TRAVESSANT LA SERRA D'ORPESA

Com estos dies el fred apreta decidim fer una ruta que teníem pendent des de que a l'estiu ens van informar de l'obertura i homologació del PR-CV-459 . Així amb l'objectiu de pujar per dins del barranc del Diable i fer el tram que va des de les antenes del Puntal de fins al Camí de Cabanes ens acostem a Orpesa.

Comencem a caminar des del camí de servei de l'autopista, just al punt on travessa el barranc del Diable i ací trobem un pal indicador del PR que ens encamina cap al barranc. Este tram coincideix amb l'assegador del Coniller que remunta el barranc per dins, i és que el Coniller és la partida on ens trobem ara.
Comencem a caminar per un ample camí que permet el pas dels cotxes però no durarà molt. Quan les muntanyes es van juntant i el barranc s'encaixa entre elles el camí deixa pas a una estreta senda que s'ha netejat per a traçar el PR.
La senda va seguint el llit del barranc i en algun moment cal salvar algunes penyes caigudes des de les vessants però que no presenten cap problema. Només en un punt trobem unes grapes per ajudar-nos a salvar un esglaó un poc més gran, encara que tampoc fan massa falta.
A l'ombra del barranc el fred del matí és intens, ací no entra el sol i tot i estar tan prop de la mar la temperatura no puja massa dels zero graus. Això i la humitat fa que la vegetació siga més abundant i variada que a les vessants del costat, així al costat dels pins i margallons trobem el marfull i l'alborcer i alguna carrasca a més de grans quantitat d'arítjol, heura, i altres enfiladisses que conformen entre tots l'anomenada selva mediterrània.
La senda continua remuntant el barranc fins que, ja prop de la capçalera, fa un gir tancat a la dreta i n'ix per una vessant assolellada que contrasta tan en vegetació com en temperatura amb el fondo del barranc.
La senda, traçada de cap nou, ens porta per una faixa a eixir a les suaus vessants que formen la capçalera del barranc del Diable. Ací el matollar de coscoll, romer i argelaga han substituït la variada vegetació del fons. En este hivern atemperat i gràcies a la humitat que encara conserva el sòl de les pluges de la tardor els trobem en flor i donen un toc de color a un paisatge d'un verd apagat.
Finalment arribem al capdamunt de la Serra per on corre l'assegador de la Mollonà, anomenat així per seguir la mollonà o ratlla entre Orpesa i Cabanes. Ací trobem un nou pal amb indicacions del PR i és que la pujada pel barranc del Diable no és més que una variant (per retallar) el llarg PR que recorre quasi de punta a punta la Serra, des del Juvellús al camí de Cabanes.

Començant la ruta a la via de servei de l'autopista.

Entrada al barranc del Diable.

Primer tram per la vora del barranc.

Continuació del PR per l'interior del barranc del Diable.

Tram equipat amb una corda.

La mar ens fa de teló de fons mentre pugem.

Eixint del barranc per assolir les parts altes.

Arribant al capoll de la serra.

Assegador (i pista) de la Mollonà.

Seguim ara a la dreta per la pista traçada sobre l'assagador durant un centenar llarg de metres fins que trobem un entrador a l'esquerra. Ací abandonem el PR que continua cap al Puntal on s'alcen unes antenes. Ara seguim un ample camí de cotxe que comença a baixar cap al pinar que creix a l'ombria de la Serra.
Mentre baixem se'ns obre davant dels ulls una bella panoràmica i a l'esquerra destaquen les puntes de les Agulles, més lluny els cims del Desert i a la dreta les formes redones de la Ferradura. Al fons de tot, com quasi sempre, destaca Penyagolosa.
Entrem al pinar i descartem un camí que continua per l'esquerra. El nostre de seguida comença a baixar considerablement. La baixada ens portarà fins a un collet on s'alça el mas del Corretjot, amb una ampla visió del tram litoral entre Orpesa i Alcossebre.
Ací ve el primer i principal punt de dificultat del dia. En les fotografies aèries més recents sembla haver-hi un senderol que baixa des del mas del Corretjot, salvant cingles i pedregals, fins al barranc de Pau. Ens costa un poc vore la senda que baixa però quan per fi trobem la primera fita ja no queda més que seguir-les per a baixar.
La baixada no és difícil de seguir ja que anem trobant fites en quasi tots els llocs que es presten a confusió, però cal estar ben atents a la direcció a seguir i utilitzar el sentit d'orientació en algun lloc. Ara bé es tracta d'una baixada prou tècnica que combina trams amb forta pendent i esvarosos amb el pas de pedreres. L'avantatge és que en poca estona arribem al fons del barranc de Pau i quan girem la vista enrere veiem l'espectacular barranc que hem baixat, una de les raconades més ferèstegues de la serra d'Orpesa.

Assagador de la Mollonà.

Les Agulles de Santa Àgueda i, al fons, la serra d'Espadà.

Entrador al mas del Correjot.

Mas del Correjot.

Cavil·lant sobre el camí a seguir.

El barranc per on hem de baixar.

Baixador del mas del Correjot.

Primer pedregal.

Segon pedregal.

Arribant al barranc de Pau on acaba la baixada.

Arribats al fons trobem el camí del barranc Negre que entra cap al mas dels Ritos (per on hi ha un millor camí per a pujar o baixar de la Serra). Nosaltres seguim el camí cap al nord vorejant el pla de Reula que s'estén al lloc on conflueixen el barranc de Pau i el barranc de Miravet.
El camí està vorejat de bancals d'atmelers, molts d'ells abandonats, que es barregen amb el pinar. Este serà el paisatge dominant al llarg dels propers quilòmetres mentre resseguim la falda de la serra sempre vorejant el barranc de Miravet fins a l'Aljub.
Mentre caminem a la nostra esquerra i de l'altra banda del barranc hi ha la falda de la Ferradura que s'alça 400 metres per dalt nostre. Al girar el cap enrere es veu perfectament retallades les muralles (o el que en resta) del castell de Miravet que dominava el pas des de Cabanes a Orpesa pel que més tard es va anomenar "el camí de la Fusta", camí traçat al segle XVIII per a baixar la fusta de l'Aragó fins a Orpesa i aprofitar-la per a l'armada.
Nosaltres arribem al camí de la Fusta, ara convertit en un ample camí asfaltat per on passa el camí de Cabanes a Orpesa, i el seguim un bon tros. A la vora del camí trobem l'Aljub, de grans dimensions i que recull l'aigua de pluja a la vora del barranc de Miravet que a partir d'ací reb el nom de riu Xinxilla, un nom un poc pretenciós per a un corrent sec la major part de l'any i que només duu aigua després de pluges importants.

Camí del barranc Negre.

El Pla de Reula.

Enllaçant amb el camí de la Fusta.

L'Aljub d'Orpesa vora el camí de la Fusta.

Camí de Cabanes a Orpesa.

Després de descansar a la vora de l'Aljub i fer un mos continuem camí avall cap a la mar fins que arribem a la ratlla de termes entre Cabanes i Orpesa. Ací l'antic camí de la Fusta (i l'assegador modern del mateix nom) segueixen rectes cap a Torre la Sal mentre que el camí d'Orpesa continua fent la volta a la falda de la Serra. Ací també retrobem les marques del PR-CV-459 i les seguim però no de retorn a Orpesa sinó pujant cap a la Serra mentre seguim la carrerassa de la Mollonada que discorre per la mollonada o ratlla que separa els dos pobles.
Sobre la carrerassa de la Mollonà s'ha traçat una nova senda que puja pel llom de la Serra cap a les parts més altes. La primera part és la més costeruda salvant un desnivell de cent metres en poc més de mig quilòmetre (amb un desnivell mitjà d'un 20%). Esta serà la pujada més dura de tota la ruta però per sort no dura molt i quan arribem a la primera cota la costera se suavitza, però encara ens queda molt per a arribar al capoll de la serra.
Passsem el primer alt, el del Camaró, i continuem pels alts cap a l'Alt de Gumbí on, sempre resseguint la carena i la mollonada, girem cap a la mar a buscar l'alt del Racó del Moro. Mentre pugem un soroll ens avisa que baixen un parell de motos que deixen ben marcada la senda amb les roderes que fan.
Al coronar l'alt del Racó del Moro es descobreix la mar, i la plana que s'estén des de les faldes de la Serra fins allí. Conforme continuem pujant cap al Puntal si girem la vista enrere se dibuixa clarament la plana litoral que s'estén entre Orpesa i Alcossebre amb el Prat al bell mig.
La senda continua pujant lleugerament fins que, ja cap al final, s'empina novament just abans d'assolir el cim de la Serra al Puntal on hi ha unes antenes de comunicació.

Començant la pujada a la serra per la carrerassa de la Mollonada.

La Ribera de Cabanes.

La Lloma.

Molló dels que li donen nom a l'assagador.

El Puntal, la part més alta de la Serra.

Alt del Racó del Moro.

Després de descansar de la pujada continuem la marxa per la pista que corre per dalt la Serra fins al punt on enllaça per la dreta el camí que puja des de l'Aljub pel Racó de Gumbí fins ací. En este mateix punt abandonem la pista per on continua la carrerassa i el PR i trenquem a l'esquerra sense cap camí clar seguint unes fites que anem trobant i que ens encaminen a una llarga faixa que mira a la banda de la marina.
Encara que no hi ha senda mirant de no perdre les fites anem a buscar un baixador que ens portarà a la part alta del barranc del Diable. Ramiro que ens fa de guia no és la primera vegada que baixa per ací. Cal estar atents per a trobar el pas clau on ens toca ficar les mans per a salvar un cingle per la part més fàcil i, una vegada salvat, anem trobant un corriol entre el coscoll que enllaça amb l'antic corriol que baixava per dalt del barranc del Diable. A partir d'ací el camí és més fressat i clar i per dalt del barranc ens porta cap a la pedrera del Racó de Peret. Des d'ací tenim una visió més espectacular del barranc del Diable que la que hem tingut al començar la ruta quan el remuntavem per dins.

El castell de Miravet des del Puntal amb Penyagolosa al fons.

Baixant camp a través (amb fites) cap a la mar.

Fita que marca el camí a seguir.

L'únic tram complicat de la baixada.

Barranc del Diable des de dalt.

El barranc del Diable des de dalt.

A l'arribar a la pedrera tenim dos opcions de ruta, la primera i fàcil és baixar per l'esquerra (una fita marca el camí) a buscar la pedrera i, travessant-la, seguir pel camí que accedeix i que ens deixarà a la via de servei de l'autopista a pocs metres d'on hem començat la ruta. L'altra, que seguim alguns, és crestejar les penyes que dominen la pedrera i separen esta del barranc. Anem trobant alguns punts rojos que marquen l'itinerari a seguir. La cresta ens porta a l'altra banda de la pedrera i des d'ací baixem seguint passos d'animals a buscar el PR que corre als peus de les penyes enllaçant a pocs metres del punt on hem començat a caminar unes hores abans tancant així el cercle.