dissabte, 22 de març de 2014

SERRA D'ORPESA: BARRANC DEL DIABLE I CANAL DE LA ROCA ROJA

Tornem a la Serra d'Orpesa i aprofitem per a fer una ruta més alpina que ja va fer Ramiro fa poc millorant la què vam fer este estiu a partir d'una ruta de Dani. Esta vegada però la fem circular i la pulim un poc quedant millor que la precedent.

El dia  és núvol i amenaça pluja però no fa fred, i encara que ens plourà un poc estem com sempre: si ens posem l'impermeable a banyar-nos de suor, i si ens el llevem, pot ser per l'aigua. De tota manera la major part de la roca és de bon passar fins i tot banyada.
Comencem la ruta des del camí de servei de l'autopista enfilant amunt un camí que voreja el barranc del Diable. El camí acaba dins del barranc, just quan comencen les muntanyes

Entrador al barranc del Diable.
En un moment donat abandonem el camí i pugem a la dreta quasi al recte a buscar el crestall que tenim dalt nostre.
Pugem sense senda, cadascú per on millor li va bé, alguns posant les mans i d'altres fent la volta a les penyes per estalviar-s'ho. Així arribem finalment dalt la cresta i enllacem amb la ruta que hi ha, per on ja vam passar l'estiu passat.
Cresta que separa el barranc del Diable i el Racó de Peret.
Seguim la carena, estètica i aèria però fàcil i poc exposada fins que s'acaba. A partir d'ací enllacem amb la senda que remunta el barranc i que es troba marcada amb fites i ratlles negres.
Anem molt en conte de no perdre les marques, doncs fent-la de baixada sempre les hem acabat perdent.
Senda del barranc del Diable.
Esta vegada però ens posem de valent i encara que tenim alguns dubtes anem trobant totes les senyals i pugem sense massa complicacions, arribant a la part alta del barranc on es suavitza el relleu i la senda se'n separa del barranc fins que arriba a la pista de la Mollonada.
Capçalera del barranc del Diable.
Continuem per la pista a l'esquera, deixant a la dreta el barranc Rojal i, de l'altra banda el castell de Miravet.
Aprofitem que anem per un camí planer, on no hem de parar atenció d'on posem els peus per disfrutar de les vistes. Està ennuvolat i no es poden abastar llargues distàncies però els núvols i les boirines li donen un toc diferent al paisatge, com si estiguerem vora la mar del nord en conte d'estar a frec de la mediterrània.
El desert des de dalt la Serra.
Volíem passar pel vèrtex geodèsic però parlant parlant ens el saltem i arribem al Tossal Redó per pista.
Ens acostem a l'antena de ràdio que hi ha al cim del tossal però hui quasi no es veu ni Orpesa que la tenim als peus.
Baixant pel Tossal Redó.
Quan comencem a baixar es posa a ploure. Fins ara havia anat aguantant el dia però ara  un fi plugim que molesta més que banya ens obliga a treure els impermeables i tapar-nos. El pitjor però és que les pedres comencen a estar banyades i cal baixar amb més cura del normal.
Tram amb pluja.
La senda passa per dalt del Forat de Ferràs i trenca a l'esquerra passant per dalt del Racó de Rita fins que enllacem amb la pista que baixa cap al racó de la Roca Roja.
Caseta.
Passem per davant d'una caseta assolada i solitària que s'alça en un collet a la falda dels cingles i iniciem la llarga baixada cap a la raconada on està la font del Senyor.
Tota esta part de la serra està completament desarbrada a conseqüència dels incendis. Per sort hui el dia boirós li dona un toc romàntic al paisatge.
Pista de la Roca Roja.
Abans d'arribar al fons del racó, on el camí es junta amb la via de servei de l'autopista, mou una senda clara a mà esquerra marcada amb una fita. És este el camí que hem de seguir ara, acostant-nos a la Roca Roja.
La senda busca el fons del barranc del Senyor i puja per ell. Segons els mapes per ací està la font del Senyor però no en veiem cap traça. De tota manera torna a ploure i no parem atenció més que als llocs on posem els peus per estalviar-nos algun esvaró i algun bac.
Pujant cap a la Roca Roja.
Quan ja estem prop de la paret enfilem a la dreta seguint unes fites i pujant al recte cap a la paret.
Arribem als peus de la paret i cal seguir cap a la dreta. Ací no hi ha ja senda clara però hi ha traces del pas de gent.
Passem sota les vies d'escalada; unes quantes i prou dures pel que sembla, i continuem cap a una roca separada de la paret.
Tram final de la pujada.
El senderol que seguíem para a sota de la roca esgallada de la paret i ací cal parar atenció a la continuació de la ruta doncs ja no és tan clar el camí a seguir. De tota manera darrere d'ell es troba la canal per on hem de pujar.
Gendarme on comença la canal.
Enfilem la canal amunt, per sort no plou i la pedra, tot i estar banyada, no esvara i s'agafa molt. En cas contrari segur que ens haguera tocat fer mitja volta i tornar-nos-en per on hem vingut.
Trobem la primera cadena en un pas fàcil. Sembla que estan posades per a ajudar-se a baixar des de dalt de les vies d'escalada perquè per a pujar no calen.
Inici de la canal.
La canal és prou oberta i sense massa vegetació, sobretot si busquem la part esquerra on hi ha més roca.
Un poc més avant trobem una segona cadena que ajuda a pujar tot i que tampoc és imprescindible.
Canal equipada.
Finalment eixim de la part més estreta i continuem per una canal més ampla però també més plena de vegetació que dificulta un poc l'avanç, sobretot si no estem molt aveats a passar entre romers i coscolls, que és el que més abunda ja que per sort les argelagues abunden poc.
Eixida de la canal.
Quan eixim de la part més oberta trobem algunes fites que no semblen seguir una direcció clara, o nosaltres no la sabem trobar, així que seguim recte grimpant per dalt de les roques que tenim al davant.
Continuació de la ruta.
Per la part de dalt trobem una sèrie de fites més que seguim cap a l'esquerra i que sembla que van cap al Tossal Redó. Com que per ací la malea no molesta massa busquem un punt per a pujar recte, i també trobem fites! Al final decidim pujar recte fins que trobem el senderol poc evident però enfitat, este sí més bé, que ve des del Tossal Redó i que seguim per la dreta.
Dalt la serra.
És esta la part més tècnica de tot el recorregut. Les pedres estan cobertes per líquens i amb l'aigua caiguda semblen sabó. Anem a poc a poc però tot i així no ens estalviem alguna caiguda, per sort res important.
Anem baixant en diagonal per dalt del Racó de Punxó fins que travessem el reguer que baixa cap a ell.
Vorejant per dalt el Racó de Punxó.
Després la senda torna a pujar i sembla que vol enfilar al cim però es queda sota els cingles de la Finestreta que desapareixen quan passem sota d'ells engolits per la boira que puja des de la mar i ens envolta.
Enmig la boira la visibilitat queda reduïda a pocs metres i semblaria que estiguerem en alguna serra més llunyana, o perduts enmig de la muntanya sinó fora pel soroll dels cotxes que passen per l'autopista i la carretera general, a prou metres sota nostre però que es senten com si els tinguerem al costat.
Entrant a la boira.
Per sort la boira no s'espesseix sinó que es fa més clara conforme avancem cap al nord vorejant els cingles en una baixada suau però constant.
Vorejant els cingles.
Travessem una nova raconada i enfilem avall, seguint una llarga diagonal que ens porta cap al barranc del Diable pel Coniller.
La baixada ni és massa difícil ni massa complicada però amb les pedres banyades i soltes cal parar molta atenció i es torna prou tècnica. En sec no presentaria cap altre inconvenient què el trobar les fites per seguir el camí correcte.
Baixant cap al barranc del Diable.
Arribem així finalment al barranc que travessem i seguim avall per l'esquerra orogràfica, just sota els cingles per on hem passat al començament de la ruta.
Barranc del Diable.
Arribem així al punt on enllacem amb la ruta d'anada i desfem el camí d'inici per l'entrador que acaba a una presa per a laminació d'avingudes d'aigua.
Ara només ens queda eixugar-nos per fora, més per la suor que per l'aigua, i remullar-nos per dins per a recuperar líquids.


Ací està el track:


Ací una altra ruta que comparteix part del traçat:

orpesa - puntal de la serra - barranc del diable més informació ací

Més informació:

2 comentaris:

  1. Hola Javier! Llàstima de núvols i pluja, per les fotografies que no ixen tan bé i pel problema de les roques mullades que poden ser perilloses. D'altra banda, com passa sempre, gaudint de la muntanya en qualsevol circumstància. A seguir així.
    Una salutació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això és el que té la muntanya, que depén de les condicions canvia i és com si feres una ruta completament diferent.

      Elimina