CINC MILS D'ESPADÀ 2014

I ja en van 9, vam començar com una broma i s'ha convertit en tota una clàssica on cada vegada hi ha més participació. I, com no, parlem dels cinc mils d'Espadà.
No m'entretindré ací explicant com va eixir la idea perquè està escrit a un altre lloc, ni tampoc a descriure'n els llocs per on es passa com ja vaig fer l'any passat (tot i què enguany n'hem fet una modificació pot ser definitiva). Així que toca només fer una crònica del que va passar a l'excursió.
Com els darrers anys eixim a les 8 del matí. Hem anat avançant l'hora d'inici per tal d'arribar més enjorn a Torralba i ja hi ha qui proposa eixir a les 7 i mitja. El què si que ha canviat ha estat la data, per qüestions de calendari enguany l'hem feta quasi un mes més tard que l'any passat. Solia ser al febrer però l'inici de març ens ha dut un dia més llarg i un millor temps, així el més comentat ha l'eixida ha estat el bon dia que feia. Si tenim en conte que estava un poc núvol i amb un ventet fresquet tampoc podem parlar d'un dia excepcional però acomparant-lo amb l'aire de l'any passat o del fred de l'anterior quan la font d'Alcudia estava gelada la veritat és que ha estat un bon dia per caminar.

Enguany som vint-i-nou valents els que ens disposem a fer la ruta. L'any amb més participació per a una ruta que sempre ha estat per a minories.

Plaça de l'Alcudia.
Foto P. Ortells.

Després de la foto de rigor a la font de la Plaça d'Alcudia comencem la marxa a bon pas, com sempre, camí de la primera dificultat muntanyosa del dia deixant enrere el poble d'Alcudia, encara adormit a eixes hores del matí.

Eixint d'Alcudia.

Només pujar la primera costereta i abans d'arribar a la carretera ja veiem davant nostre el primer mil: el pic de l'Espadà, que no destaca massa del llarg espadat que li dona nom a la serra.
Avancem per la carretera observant-lo fins que l'abandonem abans del pontet que travessa el barranco de la Chelva i el travessem agafant la senda que ens portarà a dalt de tot.
És esta la pujada més llarga al pic, i la pujada més llarga que podem fer en tota la serra, sinó en distància si en desnivell doncs haurem de remuntar 640 metres abans d'assolir el cim.

Inici de la pujada a Espadà.

Comencem la pujada en un grup que de seguida s'estira i es va trencant en grupets. Jo com sol ser habitual em quede darrere per tancar la marxa, i per fer la pujada més tranquil·la doncs li tinc molt de respecte a la pujada perquè ja vaig patir una "pájara" pujant-la, però en aquell moment era al final del dia i portàvem ja molts quilòmetres en les cames des de Vila-real.
De tota manera cal agafar-s'ho amb calma que el dia és llarg i així anem tranquils i xerrant tota la pujada, senyal que no anem per damunt les nostres possibilitats.

Senda del Zurrón.

Passem per la Cantera Barberan, la part més bonica de tota la pujada i, al meu parer, un dels millors racons de la serra. Si té un poc de neu recorda els paisatges pirinencs.
Una vegada dalt la cantera veiem a l'esquerra i de l'altra banda del barranc de la Juliana un bosquet de castanyers que, despullats, esperen la primavera.  No és l'únic grup de castanyers que hi ha a l'ombria de l'Espadà però sí el més gran.

Tram final de la pujada.

Encarem la part final de la pujada i finalment enllacem en un colladet amb la senda que puja des de la Nevera i continua per la cresta de la serra. Nosaltres la seguim a l'esquerra.
Ací mateix hi ha una menjadora per a les perdius de la societat de caçadors d'Alcudia, escrit ben gran, i què s'ha convertit en un femer doncs alguna gent sembla que l'ha confosa amb una paperera i ha anat tirant deixalles diverses. Com comenta algú és senyal evident que encara els falta molta cultura de muntanya.
Quan girem cap al pic trobem a Julio que ja baixa. Com cada any ell i alguns amics faran la volta completa retornant a Alcudia des de Torralba i no s'esperen al cim sinó que continuen cap a la Ràpita. Nosaltres continuem pujant i anem trobant gent que ja torna de l'Espadà.
Hem eixit a les 8 tocades (al rellotge del campanar quan eixíem) i arribem al cim a les 9 i quart. Però és que els primers ja fa vint minuts que han arribat i és normal que continuen. De tota manera quan arribem al cim encara som una bona colla per a fer-nos la foto.

Pic d'Espadà.
Foto P. Ortells.

Tot i què fa bon dia no ens entretenim gens i comencem la baixada cap a la Nevera.
Passem per la carena plena de carrasques i deixem a l'esquerra l'Alt de la Pastora on està el vèrtex geodèsic. Enguany no caminem les poques passes que ens hi separen sinó que continuem a bon pas cap avall.

Baixada per la Pastora.

Travessem la darrera part de la carena on els pins grans i alts i les roques de sota conformen un paisatge captivador i encarem la llarga baixada cap a los Casatañeros.
Abans però deixem a l'esquerra la senda a l'Estuco per on la setmana passada va pujar la marató d'Espadà i, entre comentaris i anècdotes arribem a la Nevera.

Tram final a la Nevera.

Al coll de la Nevera només ens aturem el temps justet per a llevar-nos roba en previsió de la pujada que ens espera i fer un glop d'aigua. De seguida cal continuar que encara queda molta llonganissa per davant.

Collado de la Nevera.

Comencem a pujar a las Dos Tetas. Una de les pujades més dures de la ruta.
Ja quan baixàvem hem vist els primers pujant, i és que ens porten prou avantatge.
Ací el grup torna a estirar-se i fraccionar-se en xicotets grupets. Jo seguint el costum hem quede enrere per a pujar més còmodament i sense presses.

Una de las dos Tetas.

Així acabem coronant els darrers las dos Tetas i ja podem vore el tram que ens queda per a pujar a la Ràpita.
La tranquil·litat que trobem hui a las dos Tetas contrasta amb els combats que van tindre lloc ací durant la guerra civil, i és que cada una estava en mans d'un exèrcit.

La Ràpita i la vall de Xinquer.

La pujada a la Ràpita és diferent a la d'Espadà i fins i tot es podria dir que és el contrari que aquella. Si aquella és llarga i constant, sense quasi descansos però sense grans pendents, ésta va pujant amb fortes costeres que alternen amb trams amb poca pendent o fins i tot planers de manera que castiga més les cames amb el canvi de ritme, i també perquè ja portem l'altra al cos.

Tram dalt del Corral de los Navarros.

Arribem primer al Pinar del Alto de los Cubos i passem per un dels trams més interessants de la ruta. Es tracta d'un pinar adult que corona un espai relativament pla que s'està als peus del cim principal de la Ràpita.
Només eixir del pinar ens queda el tram final de pujada, desarbrat a causa d'un xicotet incendi provocat per un llamp fa uns quants anys però on encara podem trobar roures de fulla ampla.

Pinar de los Cubos.

Ja només ens queden uns metres per arribar al cim. Quan ho fem ja estan tots esmorzant i ens afegim de cor. Ja portem tres hores de camí i hem fet prou de fam.
Enguany s'està bé al cim tot i què les vistes cap a la mar estan un poc tèrboles, segurament per la boirina però també podria ser per la bota de vi que corre pel cim.

Esmorzant a la Ràpita.

Després d'esmorzar ens fem la foto de grup al cim, l'última en què estem tots doncs Julio i companyia continuen de seguida la marxa doncs des de Torralba encara els queda la tornada a Alcudia. Uns quants més s'afegeixen a la colla però la majoria baixem en grup, com sol ser habitual.

El grup complet a la Ràpita.

Baixem tranquil·lament iniciant la segon part de la ruta, i és que podem separar la ruta en dos parts ben diferents: fins a la Ràpita la ruta és molt dura tant pels forts desnivells com pel ritme de la marxa, i no hi ha un grup compacte sinó que cadascú puja al seu ritme; a partir de la Ràpita, però, la ruta és més suau i es fa en grup, encara que a bon pas.

Baixant de la Ràpita.

Baixem al coll per on passa el camí d'Algimia a Villamalur i continuem per l'altra banda. Unes paletes noves ens indiquen la direcció a seguir cap al Alto de las Orenzas. Es tracta d'una pujada curta que passa pel costat del tossalet calcari on conflueixen els termes d'Alcudia, Matet i Algimia.
Des d'ací veiem clarament la Lastra davant nostre mentre caminem pel pelat.

La Lastra des de las Orenzas.

Baixem de las Orenzas i continuem per una senda que segueix el vell assagador de la Ràpita fins a un collet. Este tram és un dels més bonics de la ruta on les sureres alternen amb els pins i les carrasques, que es fan dominants a partir d'ací.
Deixem al coll la senda que segueix l'assegador i fa la volta a la Lastra per las Umbrías i pugem recte per un senderol menys xafat.
Anem trobant algunes trinxeres de la línia XYZ i també trobem als capdavanters que baixen de la Lastra per a buscar las Umbrías i baixar per un senderol de caçadors fins al barranco del Camperi que corre per la seua falda.

La Lastra.
Foto P. Ortells.

Nosaltres continuem amunt i ens desviem per fer el cim, totalment cobert de carrasques i que impedeixen la visió de la vall de Segorb de la qual la Lastra és un magnífic mirador.

Cim de la Lastra.

Com que vam vore que Casiaventurilla van fer la baixada per un camí diferent, proposem fer-la nosaltres també i provar a vore que tal és, així que en conte de retornar al collet baixem per un senderol perdedor, i que de fet perdem a trossos, cap al collado del Tajo que separa la Lastra del Alto de la Cueva Roya.
Travessem de baixada bosquets de carrasques ja grandetes que alternen amb el pinar abans de trobar la senda del Carro, i és que a l'ombria de la Lastra es troba el millor carrascar de tota la serra d'Espadà amb exemplars prou vells que degueren escapar de la destral dels carboners que va acabar amb la majoria de les carrasques als anys 50 i 60.

Baixant al collado del Tajo.

Arribem al collado del Tajo, pot ser en altres temps hi va haver algun Tajo, nom aragonés per al teix, com també hi havien teixos al Tajar de Torralba abans de l'incendi del 94. Ara però es troba prou pelat.
Ací el rocam canvia i deixem enrere el rodeno per passar a la calcària.
Des d'ací baixa per l'esquerra una senda poc clara cap a la Cueva Roya, però nosaltres seguim per la dreta cap a la nevera del Carro.

Trinxeres al Carro.

Passem per la vora de grans trinxeres que formen part de la línia XYZ i que miren cap al Gobanar i els Altos de la Cerretilla i de la Muza, on es troben les trinxeres contràries, i és que el barranco del Camperi que passa pel mig fou línia de front els darrers sis mesos de la guerra civil del 36.

Nevera del Carro.
Foto P. Ortells.

Arribem finalment a la nevera del Carro, una de les sis neveres de la serra i no precisament la més gran.
Des de la nevera continuem una trossada més i arribem al Corral Nuevo, vell i assolat completament. Ací acaba la pista que puja des de Matet i just ací hem d'agafar la senda que baixa al barranco del Camperi.

Agafant el camí del Carro a Cuatro Caminos.

Fa anys, quan buscavem la manera d'enllaçar la Lastra amb el Pinar vaig trobar un caçador en este mateix punt que em va parlar d'eixa senda però l'entrada es veia molt tapada i al final vam triar una altra baixada que ens va semblar més fàcil, ara es troba netejada i clara. El seu traçat és més agradable i fàcil que la baixada al recte que fèiem els altres anys i encara no hem arribat baix que tothom està encantat i ja proposa que l'any que ve tornem pel mateix camí.

Camí a Cuatro Caminos.

Baixem pel vell camí travessant un reguer que baixa des del Collado del Tajo i seguint-lo fins a enllaçar al barranc amb la pista asfaltada que uneix Villamalur i Matet i que seguim a l'esquerra i avall.

Pista de Villamalur.

Passem un xicotet estret on el camí coincideix amb el barranc i està fet de formigó per a preservar-lo de les riuades i un poc més avant el deixem travessant uns bancals abandonats per a enllaçar amb el camí vell de Matet a Villamalur.

Camp a través buscant el camí.

El camí comença a pujar en el què és la llarga pujada al Pinar, però tan llarga que el desnivell només es farà notar al final. De moment seguim el camí real, empedrat en alguns trams, i què presenta un traçat còmode, pensat per a poder pujar amb els matxos carregats. Com nosaltres no anem carregats encara que no siguem molt matxos (només ve una dona) ho pugem sense massa complicacions.

Camino de Villamalur a Matet.

Travessem un reguer que aporta molta humitat i on hi ha una antiga font, perduda entre els xops, abans d'encarar una costereta que ens deixa a una pista, substituta del camí i que ens porta al Collado.

Darrera costera del camí real.

Continuem pujant per pista fins al collado on enllacem amb la pista de Pavías que seguim a l'esquerra. L'any passat de tant d'aire que feia se li va envolar la gorra a Montilla i encara està buscant-la. Hui però, tot i que no l'hem trobada el dia és més agradable encara que el sol no aprete massa.

Pista de Pavías. El Pinar al fons.

Encarem des d'ací la part final de la pujada que ja veiem mentre continuem la pista que planeja.
Abans de començar a pujar tenim la primera baixa, o no tant. Ferran de les Alqueries, que és el primer any que ve no es troba en forces de fer la ruta original i decideix continuar per l'asfalt cap a Torralba. Li expliquem que ha d'agafar una pista a la dreta que passa pel collado de la Rocha i baixa cap a Torralba, però finalment tindrà un guia local perquè Vicente l'acompanya que vol estar pronte a casa per vore a la família, encara que ens acompanyarà al dinar. En som dos menys doncs quan comencem a pujar el Pinar.

Senda al Pinar.

La pujada del Pinar es fa dura, sobretot perquè ja portem molts quilòmetres i molt de desnivell a les cames, però per sort no és massa llarga i arribem a l'aljub que es troba a un collet. Crec recordar que algú hem va contar qui el va fer i em va dir el nom, però no en vaig prendre nota i ara no el recorde.

Tram final de pista al Pinar.

Des d'ací pugem al Pinar per la pista, hi ha una senda que també va però ja l'agafarem per baixar.
Arribem a la caseta forestal que hi ha quasi al cim en contagotes, la pujada no és dura però ha fet estirar-se i separar-se el grup, i conforme arribem ens estirem tots al sol al pedrís de davant la caseta. Ja són les dos i és hora de dinar però ens conformem en fer un mosset lleuger tot esperant el dinar de Torralba.

El Pinar.
Foto P. Ortells.

S'està bé al solet i cal fer un gran esforç per alçar-se i continuar la marxa, però ara ja ens queda poc, només una pujada.

Camí del Tajar.

Continuem a bon pas per la pista que travessa per dalt el Pinar, fins que arribem a la punta contrària, al Tajar que com bé diu el nom és un bosc de teixos que encara existia l'any 1994. Ara però no sé si en quedaran doncs els teixos no rebroten després dels incendis i la zona s'ha convertit en una autèntica selva on no es pot entrar, la qual cosa hauria de facilitar la recuperació de les espècies més sensibles.
On acaba la pista continua una senda que baixa entre penyes al collado de la Rocha, per on passa el camino de Torralba a Matet que baixa pel barranco del Perrudo. Ací trobem també el SL-CV-103 que seguirem cap al Pinar.

Collado de la Rocha.

Enfilem amunt per la senda de la Rocha que puja primer pel tallafocs i després fa la volta per buscar la senda del Pinar que puja des del poble al cim de la Santa.

Senda de la Rocha.

Rodant a buscar la senda del Pinar.

Arribem a la senda del Pinar i per sort hi ha una fita que marca el lloc on enllacen les dos sendes. L'any passat acabaven de passar les màquines que van obrir els grans tallafocs que tallen les muntanyes i de passada van destrossar bona part de la senda del pinar obrint una pista per damunt. Enguany la ferida oberta no és tan visible però encara tardarà uns anys en tancar-se.

Grèvol vora la senda del Pinar

Continuem ara pujant la darrera costera del dia, que només per això ja és pesada. Per sort el pinar i els grèvols que trobem pel camí ens alegren la vista ... quan podem alçar els ulls de terra.
Finalement assolim el cim on es troba el vèrtex amb l'alegria d'haver complit un any més la pujada als cinc mils d'Espadà. Ara ens toca la baixada però després del que portem això és poca cosa.

La Santa.

La Santa.
Foto P. Ortells.

En la pujada el grup s'ha tornat a estirar, però esperem a tothom per a fer la foto de cim i iniciem tot seguit la baixada.

Senda del Pinar, malferida per les màquines.

La baixada sempre és més agradable que la pujada però jo m'ho agafe amb calma. Les cames han començat a queixar-se en la darrera pujada i enguany m'havia proposat completar la ruta sense cansar-me (massa, clar). Així que procure no còrrer tot i què al final acabe baixant mig corrents mig caminant, perquè les ganes d'arribar poden més.

Senda del Pinar.

Entrem finalment a Torralba quan Julio i els companys encara no han acabat de dinar i és mentre ens arreglem que continuen la ruta cap a Alcudia pel GR. Encara els queden entre dos i tres hores, depenent de com vagen les forces. Per sort per a nosaltres la ruta ja ha acabat així que ens arreglem un poc a la mateixa plaça de Torralba abans de fer-nos la foto final.

Plaça de Torralba.

Església de Torralba.
Foto P. Ortells.

Però encara no és el final, encara ens queda un bon plat d'olla i tombet de bou, acompanyats de cervesa, vi i bona companyia, i per finalitzar un cremadet. Un punt i final immillorable per a una ruta que no té desperdici.
I no deixem res al plat doncs tot està molt bo, i el dinar a les quatre de la vesprada i les quasi huit hores de caminada també ajuden.

Dinar de germanor.

La sobretaula és llarga perquè fins a les sis no ens han de pujar els taxis d'Ayódar que ens retornaran a Alcudia per tancar el cercle.

Ací està el track:



I ací altres entrades que comparteixen part de la ruta:

el prao - la santa - el tajar - barranco berniches més informació ací
torralba - pinar més informació ací
2 mils espadà 2012 més informació ací
nevera - ràpita informació detallada ací
nevera - estuco - rapita - puntal del gordo més informació ací
ft calçada - ft parra - pic espadà informació detallada ací.
algimia - la lastra informació detallada ací
5mils espadà 2013 més informació ací
matet a torralba per penya huesa més informació ací
4mils d'espadà

Més informació:

• García Osuna, Antonio (2010) Toponímia dels pobles valencians: Algimia de Almonacid, Ed. AVL accessible a la web.
• Visor web de conselleria.
• Senderos de Torralba del Ayuntamiento Torralba del Pinar
• Altres rutes i senders del Parc Natural de la Serra d'Espadà
• Centre Excursionista de Vila-real
• Boira i Muñoz, Pasqual (2012) Les neveres de la província de Castelló
• Llop Goterris, X. 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web