goterris: DE TOGA A TORRECHIVA TORNANT PEL CAÑON DEL AZUD

Ja estem al juliol i toca fer ruta d'estiu, amb aigua per a refrescar-nos de la calor que apreta de valent.
Ens acostem a Toga per a fer una ruta que ja tenia mirada de l'any passat, anant de Toga a Torrechiva pel camí vell i tornant per dins del riu. De fet l'any passat amb la família ja vam fer una part del tram de riu i va quedar pendent la ruta completa per a un altre estiu.
La ruta és ben senzilla, simplement anar de Toga a Torrechiva pel GR333 i tornar pel riu, encara que l'allarguem un poc més seguint la "acequia madre" fins al Pozo de las Arenas per començar a baixar el riu des d'allí.

Però anem a pams, perquè el dia comença passant per Toga per a arreplegar a Mauro, que se'ns afegeix hui a la refrescant ruta. Des del poble anem al pont de la carretera on començarem (i acabarem) a caminar.
Comencem pujant a la carretera i passant el pont per dalt per agafar el camí vell de Torrechiva per on ara s'ha traçat el GR333.
El primer tram del camí passa per un tram argilós on l'aigua l'ha desfet, i fins i tot en un punt hi ha unes cordes posades per marcar el punt on passar doncs el vell camí s'ha solsit totalment. Després d'açò seguim faldejant los Morrones, deixant el barranco de la Solana a la dreta. Ací trobem trams on es conserva l'antic camí ample i empedrat ombrejat pels pins que ocupen el lloc dels garroferals i olivars que hi havia fa unes dècades.
Continuem per l'ombria de los Morrones fins que anem a eixir a la Tierrica Blanca, que fa honor al seu nom. Ací arriba una pista traçada per damunt l'antic camí per a poder arribar als pocs bancals que encara es treballen.
Cal seguir la pista planejant entre uns collets fins poc abans d'enllaçar amb la "pista militar" traçada durant la guerra i que va fer funció de carretera abans de d'obrir-la fins a Montanejos. Nosaltres no seguim recte sinó que cal estar atents a trobar el punt on el camí trenca a l'esquerra i baixa cap a Torrechiva per la solana de la Tejería.
Baixem per un terreny calar on el camí s'ha traçat fent voltes i on es conserva bona part de l'empedrat original. Des d'ací es veu perfectament el riu de Millars per on hem de passar més tard.

Pont de la carretera de Montanejos. Inici i final de ruta.

Carretera de Montanejos (per dalt del pont).

Camino de Torrechiva, ara GR333.

Toga des del camino de Torrechiva.

El camí ens porta a fer la volta a los Morrones per l'ombria.

Los Morrones.

La Tierrica Blanca on la "tierrica" és blanca.

Torrechiva des del camino de Toga.

El estrecho del Azud des de dalt.

El camí ens porta a Torrechiva entrant pel pavelló multifuncional que hi ha a l'entrada del poble. Entrem al poble per la "calle del camino de Toga" i ens encaminem a la plaça per a eixir-ne per la calle de la Fuente a buscar la "Ronda Mijares" que fa la volta al poble i ens serveix per a baixar cap al riu buscant el camí de Fuentes.
En la baixada ens sorprén un seient d'obra reservat al senyor "Bonete" i uns passejants ens expliquen que li'l van fer els veïns per a que descansara quan pujava des de l'horteta. També ens expliquen per on agafar la "acequia Madre" que hem d'agafar als llavadors.
Baixem per la pista i ens desviem per a baixar al recte cap al llavador. Ací hi ha la "depuradora" del poble, un conjunt de sitges de formigó enllaçades per on (suposem) es depura l'aigua. A la part de baix hi ha el molino del Río just abans de la passera per on travessa el riu la nova pista de Fuentes. Nosaltres no baixem sinó que passant pel Llavador n'eixim per l'altra banda seguint la sèquia.
L'acequia Madre serà el referent que durem mentre remuntem el riu cap a las Arenas. Per la vora hi ha un pas de regador per a poder accedir a les portilles i tapons per on se'n desvia l'aigua per a regar els bancals i les taules.
Travessem per dalt la Huerta de las Quinchas que encara es troba treballada en bona part i això ens permet seguir la sèquia. Ara bé en alguns llocs els esbarzers comencen a tapar-la i decidim pujar-hi al camí que passa per dalt de la sèquia i travessa las Quinchas. Passem el barranco del Mangranar i a l'altura d'un corral abandonem el camí i baixem a buscar la sèquia que ja no abandonarem mentre passem per la Huerta del Caño que s'estén fins al barranco del Pinar. Trobem molts horts abandonats alternant amb altres primorosament treballats on hi ha tomaqueres, quereguilles, cebes, bajoques, pebreres, tomaques, carabasses, ... i tot un repertori d'hortalíssia i fruiters.
Travessem per un pontet el barranco del Pinar i de l'altra banda comença el tram més aventurer perquè la sèquia va un tram penjada sobre el riu i en alguns punts presenta passos estrets i amb una caiguda gran on cal anar amb molt de conte de no caure.
Un poc més avant arribem al punt més espectacular quan passem per dalt del Pozo de la Cueva Santa. La sèquia va penjada primer i travessa un túnel després on hem de pujar i baixar pel pedregal que baixa de la carretera. A partir d'ací entrem a una nova horta també treballada a las Arenas. Ací trobem un hortolà a qui preguntem per arribar al Pozo de las Arenas i seguint les seues indicacions quan arribem al camí que baixa al riu el seguim però sense travessar-lo, per les canyes que ens porta al Pozo las Arenas.

Travessant Torrechiva per la plaça (major).

El seient de "Bonete", reservat en exclusiva.

Llavador de Torrechiva. Cal travessar-lo per seguir la "acequia madre".

Seguint el caixer de la Acequia Madre pel pas de regador.

Ací no hi ha massa caiguda però cal tindre bon equilibri per a seguir la sèquia.

Passant per dalt del Pozo de la Cueva Santa. Més tard ho farem per baix.

Huerta de las Arenas.

Bajoqueres i tomaqueres a l'horta de las Arenas.

Pozo de las Arenas.

Guaitem al toll, on s'entra entre les canyes, i seguim ara riu avall per una pista que es va netejar l'any passat però que l'aigua que ha dut enguany el riu ha deixat molt malmesa.
El primer que fem és travessar el riu per primera vegada, amb aigua per damunt dels genolls que ens lleva la calor que ja comença a fer.
La pista continua per la vora del riu amb trams entollats fins que arribem al Pozo de la Cueva Santa. A partir d'ací el riu corre per la mateixa pista i anem molt de tros amb l'aigua pel genoll.
El riu és una cosa viva i cada any canvia, enguany les fortes pluges de la tardor van provocar crescudes que han fet variar el curs del riu en aquelles parts més planeres i obertes a més darrerament han estat en obres a la central de Vallat i no s'ha desviat l'aigua pel tunel que l'alimenta de manera que el riu va molt més ple.
Cal dir que el riu de Millars està més que aprofitat doncs l'aigua baixa pràcticament entudaba des del pantà d'Arenós fins a la Plana, derivant-se l'aigua per a l'aprofitament hidroelèctric de les centrals de Cirat, Vallat i el Colmenar, a més de regar a la Plana.

Seguim riu avall passant per la part de baix de les hortes que abans hem travessat per dalt, així deixem a l'esquerra el barranco del Pinar i la Huerta del Caño i el barranco del Mangranar que dóna pas a la Huerta de las Quinchas, i també a la dreta el barranco del Higueral.
Arribem així al molino del Río i a la passera del camí de Fuentes. Ens trobem altra vegada sota el poble de Torrechiva però no hi pugem sinó que continuem per vora riu passant per la vora de l'antic pont on s'hi fan també uns tolls on baixa a nadar la gent del poble. Ací l'antiga pista ha desaparegut quasi completament menjada pel riu i ens toca baixar riu avall amb aigua pels genolls a buscar el Pozo de la Mortera.
Visitem el pozo, un dels millors per a nadar i continuem per la pista que, a partir d'ací ja està transitable, passant per baix de la Huerta Baja.
Quan trobem un ramal de la pista a la dreta que travessa el riu (i continua cap al camí de Fuentes) cal estar atents perquè de seguida apareix un toll a la dreta del riu on hem d'entrar definitivament al riu.

Seguint riu avall una pista que es va fer l'any passat ...

i que ara s'ha menjat l'aigua.

En tot este tram l'aigua no passa del genoll i no hi ha canyes.

Tram per fora del riu, per baix de la huerta de las Quinchas.

Antic pont del camino de Fuentes als peus de Torrechiva. Ací baixen a nadar els del poble.

Deixem Torrechiva dalt a la nostra esquerra i seguim avall pel riu cap a la Mortera.

Davant nostre ja trobem el estrecho o cañon del Azud.

Pozo de la Mortera o pozo sin fondo.

Fins ací la ruta ha estat més o menys normal, amb trams on cal caminar per dins del riu però sense més complicacions. A partir d'ací el nivell de dificultat puja uns quants graus perquè cal travessar llargs tolls nadant que s'alternen amb trams amb forta corrent i pedres esvaroses on cal anar atent per no fer un mal pas. Per a qualsevol persona un poc acostumada no presenta cap dificultat però si és la primera experiència en riu igual és més difícil, encara que en cap moment és perillós (si el cabal del riu és baix). De tota manera no és recomanable fer la ruta en cas que el riu porte molta aigua si no estem avesats a les aigües braves.
El tram que tenim per davant és el més espectacular de tota la ruta i el comencem travessant un llarg "pozo" que queda als peus dels cingles de los Tajos. Dalt als cingles si ens fixem bé podrem vore els voltors que estan esperant les tèrmiques per alçar el vol. A baix, arrapada a la paret, passa una antiga sèquia que prenia les aigües més amunt per dur-les a Vallat. El seu traçat és espectacular prenent altura entre les parets de los Tajos i del Azud i encara que la primera part no està en ús la segona sí doncs al fer el túnel que porta aigua a la central de Vallat se'n va fer una derivació per a alimentar-la.
Seguim avant per un tram de riu salvatge que ens porta a un nou toll, més curt que l'anterior que deixa pas a un altre tram on el riu s'obre pas entre la vegetació. Per sort les riuades han netejat el curs del riu i és més fàcil de seguir que fa un any.
Travessem un nou toll i mentre descansem a unes pedres dalt nostre aguaita la boca del túnel d'accés a la conducció d'aigua de la central de Vallat. Una vella escala de ferro hi puja i baixa d'allí el tub que condueix l'aigua a la sèquia de Toga.
Seguim avant travessant alguns tollets més i un tram on el riu s'encaixa entre roques abans d'arribar a l'Azud, on pren aigua l'Acequia Madre de Toga. A partir d'ací la dificultat s'acaba doncs fins ací arriba una pista.
Continuem per la pista mig tapada per les canyes, i és que cada poc temps s'han de netejar els camins que passen o travessen el riu doncs la vegetació creix molt ràpid i d'un any a un altre allò que era un bon camí i ample pot haver desaparegut tapat per les canyes o endut pel riu.
Ací el riu no s'ha endut la pista però també hi ha molts trams on l'aigua corre per ella, encara que ho agraïm perquè comença a fer calor. L'aigua ens refresca les cames mentre caminem. Dins del riu, en els trams que cal nadar hem arribat a patir fred.
Ja només ens separen uns pocs metres del pont de la carretera de Montanejos on hem començat a caminar i on acabem fent un bany al pozo que s'hi forma. Després ens espera un descans ben merescut a l'ombra dels xops amb la bossa nevera a la vora per a refrescar-nos per dins que per fora ja ens hem refrescat prou.