Fa poc s’ha marcat una senda que puja a la Picossa des de l’ombria del mas del Sabater per a baixar fins al mas de Sabater. A més qui ho ha fet ha ficat paletes també per l’antic sender que va marcar el CEV fent la volta a la Picossa des del mas de la Costa. Com no, nosaltres havíem d’anar a vore-ho i que no ens ho contaren.
Així que tenint la ruta pendent de fa temps hui s’ha presentat l’oportunitat idònia. El pas d’un front fred ha fet baixar les temperatures i ha portat suficient aigua com per a enfarinar les muntanyes en una nevada primaveral que, cada vegada més, són més escasses.
Ja no pensàvem tornar a xafar la neu este hivern però hem aprofitat l’ocasió i hem fet les dos coses: una excursió amb neu i pujar d’una vegada a la Picossa.
Comencem a caminar eixint del mas de la Costa pel camí dels Nevaters, el camí que seguien els arriers que baixaven la neu de la nevera de Penyagolosa cap a la Plana de Castelló. En aquells moments era un camí molt xafat, no debades a l'estiu arribaven a baixar dos càrregues de neu al dia, i també molt ben conservat doncs els mateixos arriers s'havien de comprometre a arreglar-ne els desperfectes causats pel pas constant dels matxos. Hui el nom sembla més apropiat que mai doncs la neu ens acompanya mentre pugem cap a Penyagolosa.
El camí ix entre els bancals del mas i continua un tros per la pista que entra al mas del Pelegrinet abans de començar a pujar. A partir d'ací està marcat amb les marques blanques i grogues del PR-CV-79 que comparteix camí amb el PR-CV-328.
Baix nostre queda l'escola de la Costa, que segueix el mateix plànol que la resta d'escoles rurals de Llucena construïdes durant la República (les Pedroses, la Parra, el Mosquerí, la Mina) i queda dalt justet de la font.
Pugem per una vessant coberta de carrasques que davalla des de la Picossa, que des de dalt domina el mas de la Costa i els seus voltants. Travessem una pista que entra al mas del Collet i continuem amunt per la solana fins que enllaça amb el nostre camí una pista que volta a buscar la falda de la Picossa que mira cap al riu de Llucena.
 |
| La Picossa des del mas de la Costa. |
 |
| Travessant els bancals del mas colgats per la neu. A la tornada ja no n'hi haurà tanta. |
 |
| El camí dels nevaters, hui nevat. |
 |
| La vall del riu Llucena ben nevada. |
Hem deixat enrere el tram més costerut i ara el camí planeja sota el pinar que envolta el mas del Pelegrinet, situat costera avall d'on nosaltres passem. Ací a l’ombria la neu sol durar més i fa goig de xafar. Quan acaba la pista continua el vell camí de ferradura ample i ben traçat fins que arriba a un llomet rocallós. Ací se'n desvia per la dreta el PR-CV-328 camí d'Arminyà mentre que nosaltres seguirem el camí dels nevaters per l'ombria de la Picossa o del mas del Sabater.
El camí passa pel pinar que cobreix l'ombria deixant a la nostra dreta el barranc del Bosquet que de l'altra banda, la solana, està cobert d'un espès carrascar. No recorrem més que un curt tram que ens trobem a un pi el cartell que marca la pujada a la Picossa i la seguim amunt abandonant el camí dels Nevaters que pel pouet del mas de Sabater puja cap a les Graes.
La pujada no segueix cap camí, simplement unes fites i marques de pintura groga ajuden a trobar el pas per l’ombria sota els pinar. Tot i la neu anem seguint-les sense massa complicacions fins a la part final, ja fora del pinar, la neu tot ho cobreix i pugem mirant d’intuir l’itinerari. Arribem així al cim de la Picossa des d’on tindrem unes vistes excel·lents tant de l’interior com litoral, a més hui tot l’interior es troba emblanquinat i, la precipitació d’ahir, ha deixat també una visibilitat excel·lent.
Ens entretenim amb les vistes i fent les fotos de rigor al cim abans de continuar camí.
 |
| Pinar del mas del Pelegrinet. |
 |
| Desviament per a pujar a la Picossa per l'ombria del mas del Sabater. |
 |
| La Lloma Saltadora des de la Picossa. |
 |
| Arribant al cim de la Picossa. |
 |
| Fita que marca el punt més alt de la Picossa. |
La ruta continua per tot el llom de la Picossa cap al mas del Sabater, ací tampoc hi ha senda però per l’ample i desboscat llom és fàcil caminar. També hi ha fites i marques de pintura però amb la neu només n’anem trobant de tant en tant.
Ens encaminem cap al mas del Sabater passant pel Pla del Sabater on encara es veuen els bancals del mas que comencen a estar tapats d’argelagues que hui estan colgades per la neu. Arribem així al mas assolat on ens aturem una estona a recuperar forces perquè en este tram hi ha quasi un pam de neu i costa més de caminar tant per la neu en sí com perquè torna les pedres esvaroses i cal anar amb conte de no fer un mal pas.
Del mas estant baixem seguint l’entrador que hi puja des del fons del barranquet que separa el tossalet on s’alça el mas del faldar de les Roques del Vedat que donen pas a la part de dalt a la Lloma Saltadora. Als peus del mas enllacem amb la pista que entra al mas de Bernús just al mateix punt on ve un sender des del Pou del Sabater, situat a la vora del camí dels Nevaters. Seguim ara recte per la pista cap al Pas Real d’Aragó, des d’on mou. Travessem un pinar de repoblació plantat en terres públiques abans d’arribar al Pas Real a l’altura del mas de Miret. Pels cingles de Miret baixa el pas del Barranquet del Llop cap al mas de la Gronsa, al vell mapa de Penyagolosa d’Enric Roncero hi havia marcat un senderol que el seguia però ara es troba totalment perdut i cal fer una més gran volta per a poder baixar cap allí. De fet des del mas de Miret hi mou el vell camí del mas de Miret que traspon la lloma de Miret i baixa pel bassot de Montins a buscar el mas de Moltó. Nosaltres podríem anar-hi però preferim allargar un poc més la ruta baixant pel Pas Real fins a la Casa del Samaruc per pujar fins al collet situat un poc més avall del bassot.
Avancem ràpidament doncs la pista que ressegueix el pas està lliure de neu i aprofitem per calfar els peus. No esperàvem tanta neu i no hem dut botes ni polaines de manera que estan ben banyats. La pista ens baixa fent un parell de revoltes per a enllaçar amb el Pas Real que des d’ací puja recte a la Lloma Saltadora. Deixem a l’esquerra el barranquet de Miret i per l’altre costat baixa el vell camí que anava del mas de Miret al pas per on vam passar una vegada fa anys, també després d’una nevada. Ara han plantat carrasques als bancals de Miret i han tallat en part el camí.
La pista segueix per l’ombria de la Lloma de Miret seguint la ratlla de Llucena i el Castillo traçada damunt el pas que separa pobles, comarques i fins i tot llengües però que al llarg dels anys també ha unit gens de prop i de lluny. Ara ja no hi ha trànsit de raberes ni de cavalleries però encara passen caçadors i excursionistes que posen un toc de vida en una de les zones més deshabitades del país i on és estrany trobar gent navegant.
Deixem a la dreta l’entrador al mas de Ximús que la conselleria va habilitar com a refugi rebatejant-lo com a «refugio Masía Agustina». Des d’ací per damunt les Roques del Vedat, o del Vedado si estem ja al terme del Castillo, trau el cap entre els núvols Penyagolosa amb «la testa plena de neu». La perdem de vista quan baixem pel barrancusset que queda entre el mas d’Agustina (el de veritat), que queda a la dreta dalt d’un tossalet, i el Pinar de l’Aldua, que creix a l’ombria. Ací es veuen els estralls del foc del 1994 que va cremar la major part del pinar. Es veu clarament on es va apagar el foc i el pinar madur contrasta amb el jove que creix espès i sense control.
 |
| Continuació de la ruta cap al mas del Sabater. |
 |
| La mar trau el cap per darrere del tossal del Mollet. |
 |
| El mas del Sabater i les Roques del Vedat. |
 |
| El mas del Sabater. |
 |
| Baixant del mas del Sabater. |
 |
| Pinar de repoblació als peus del mas. |
 |
| Penyagolosa trau el cap per damunt les Roques del Vedat. |
 |
| Casa del Samaruc ... o el que en fou. |
Arribem així al punt on hi ha la Casa del Samaruc, totalment arruïnada, i situada a la vora mateix del Pas Real. Per la dreta puja el camí del mas d’Agustina, molt tapat per les carrasques i la malea. Nosaltres seguirem per l’esquerra on entra una pista cap al mas de Cogom. Als pocs metres passem per una antiga teuleria. A la dreta hi ha les restes de la caseta mentre que a l’esquerra es troba, encara prou ben conservat, el forn per a coure rajoles i teules. Deixem enrere la teuleria i després de travessar un barranquet que baixa del mas de Moltó comencem a pujar per l’ombria. Ací encara es conserva bé la neu i avancem pel camí nevat pujant al collet situat a la vora del bassot de Montins.
Arribats al coll trobem les paletes del recorregut marcat en groc des de la Picossa que venen per la Lloma de Miret seguint l’antic camí de Miret a l’Aldua. Ara seguirem per la pista trasponent el coll i vorejant el Cabeço de Cogom per la part de ponent. Deixem a l’esquerra un ramal, molt perdut, que baixa fins al barranc de la Gronsa per on es va traçar la «ruta didàctica» del mas de la Costa. Nosaltres hui seguirem recte fins que acaba la pista un tros més avall que el mas de Cogom. On acaba la pista trobem més paletes; unes ens conviden a pujar al mas de Cogom i les altres a continuar avall cap a la Gronsa. Farem les dos coses pujant primer al mas de Cogom, situat quasi al capoll del Cabeço (de Cogom) i des d’on tindrem unes vistes magnífiques del barranc del Gorgàs, i de bona part del recorregut que hem fet i que ens queda per fer. Després ens tocarà baixar altra vegada al final de la pista i continuar la ruta avall, baixant al barranc de la Gronsa seguint les marques de pintura groga que baixen per una franja de pinar que es va salvar de l’incendi. El pinar s’allarga a banda i banda d’un cinglet. Les marques ara ens porten per la part de baix, ara per la de dalt, i seguint-les arribem finalment a la vella pista que havíem deixat abans. Des d’ací no hem de fer més que seguir pista avall fins que acaba i continuar la senda que ens portarà de retorn al mas de la Costa. Esta part ja la coneixem perquè la vam fer en direcció contrària fa uns anys. Ara la trobem més «neta» i sobretot millor marcada.
 |
| Boca del forn de la teuleria del Samaruc... |
 |
| ... i vista des de dalt. |
 |
| Pujant cap al bassot de Montins. |
 |
| Collet on enllacem amb el camí del mas de Miret. |
 |
| La mar des del bassot del Cabeço. |
 |
| La Picossa des del mas de Cogom. |
 |
| Mas de Cogom. |
 |
| Baixant pel pinar de Cogom. |
Cal baixar a travessar el barranc de la Gronsa i pujar pels vells bancals. L’altra vegada vam fer més volta per a pujar al mas de la Gronsa pel pouet del mas, ara seguint les marques pugem al recte fins a l’era de l’assolat mas on ens aturem a fer un mos i entrar en calor al solet. Ací el sol primaveral ja ha fos la neu i aprofitem per eixugar-nos un poc els peus abans de seguir camí.
Les marques ens porten per unes clapisses a buscar el vell camí que enganxem abans d’arribar al Pou d’Orés. Passem per la vora del pou i continuem fins al mas d’Orés, totalment assolat com els anteriors, però situat en un enclavament espectacular, damunt d’un esperó que domina els barrancs de la Mola i de la Gronsa i als peus de la Picossa que trau el cap, encara blanc de neu, dos-cents metres més amunt.
Des del mas continuem pel vell camí que ens retorna cap a la Costa, sempre a cota o sense grans desnivells, resseguint els vells bancals que s’arrapaven a la vessant de la muntanya dibuixant les corbes de nivell. A partir d’ací la neu pràcticament desapareix. El sol i la calor han fet que el que a primera hora era un paisatge nevat ara ja no ho siga. De seguida apareix davant nostre el mas de la Costa mentre que per la dreta tenim el barranc del Gorgàs. Al fons queda Llucena.
El barranc del Gorgàs s'obre pas entre pinars jòvens, i és que tota esta part va patir el gran incendi del 1994 que va cremar els pinars de pi rodeno que coronaven els capolls i vessants més costerudes. D'ací i d'allà queden rodals de pins que van escapar del foc i ens mostren com era el paisatge d'abans del foc. Per sort la natura continua fent camí i els pins i carrasques tornen a colonitzar allò que el foc els va prendre, però bona part dels pinars són massa jòvens i espessos i necessiten una aclarida per part dels humans que tant han fet per alterar l'equilibri mediambiental d'estes terres des de fa segles.
 |
| Baixant al barranc de la Gronsa. |
 |
| El mas de la Gronsa. |
 |
| El mas d'Orés. |
El camí continua resseguint les corbes de nivell, dibuixades a la vessant de la muntanya pels antics bancals que s'esglaonen amunt i avall de la costera. En alguns llocs el camí es confon amb els bancals més estrets però sempre trobem algun tram empedrat que assegura la traça. Als nostres peus queda el mas de Saranto i la fonda comalada que baixa fins al mas de Bartoll que es troba quasi 400 metres més avall. Finalment enllacem amb la pista que puja cap al mas del Collet (i que hem xafat a l’anada) que seguirem a la dreta. Només ens queden uns centenars de metres per a arribar al mas de la Costa on el paisatge que trobem és ben diferent al de fa unes hores. La neu s’ha fos i el que era un mantell blanc ara són taques blanques allà on l’ombra no ha deixat fer al sol. Com canvia el paisatge en qüestió d’hores!
 |
| El camí es confon amb els bancals del mas d'Orés. |
 |
| Arribant al mas de la Costa, ja sense neu. |
 |
| Qui diu que fa fred!! |
Ací està el track:
I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:
del mas de la Costa al mas de Montoliu
del mas de la Costa a la Lloma Saltadora
Del mas de la Costa al mas de Xiron
mas de la Costa - Lloma Saltadora
mas de la Costa - mas de les Roques Llises
A la Costa per la font Podrida i retorn pel barranc del Gorgàs
Més informació:
- Escrig Fortanete, Joaquin coord. ( 2011) La Llucena masovera
- (1909) Minuta del término municipal de Lucena del Cid Ed. IGN
- Muncharaz Pou, Manuel (1984) Proposición de clasificación de las vias pecuárias de Lucena del Cid Generalitat Valenciana
- Escrig Fortanete, Joaquin coord. (2000) Mongrafia de Llucena Ed. UJI
- Escrig Fortanete, Joaquin (1998) Llucena: una historia de l'Alcalatén Ed.UJI
- Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina
- Sendero didáctico alrededor del mas de la Costa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada