goterris: L'ALTRA ARTANA: PENYES ALTES, PENYA PARDA I XAUTENA

Ja feia temps que no eixia sol a la muntanya, però hui no he tingut altre remei. Un dimecres de vesprada és difícil trobar companyia.
S'acosta la data de fer la travessa dels cinc mils d'Espadà i cal posar-se a punt, i com que ni dissabte passat, ni el proper podré eixir a caminar he mirat de trobar un forat i fer una ruta propera, curta però intensa.
Fa poc vaig vore unes fotos al facebook de Pepe Serrano del corral de Xautena i una crònica de Dani que també passava per allí, i em van entrar ganes de tornar a fer-li una visita. D'altra banda volia també pujar per la senda del Carrascal, una pujada dura i amb un bon desnivell, bona per a entrenar. Per a augmentar el desnivell pensava pujar primer a les Penyes Altes (a Onda es coneixen com les Penyes Aragoneses) i vaig recordar haver vist un track que pujava per la vora de la cantera, i buscant vaig trobar un track de Fos Films que baixava directe per la vora de la Cantera. Encara vaig pensar d'allargar la ruta a l'Espino, però això dependria del temps i les forces.

Així que deixant el cotxe quasi on s'acaba l'asfalt del camí vell d'Onda (a Artana), just on enllaça amb el PR-CV-161, comence a caminar per un camí que baixa a buscar la rambla i la segueix un bon tros per dins.
El camí ix per la dreta i comença a pujar vora un pinar que creix damunt els vells bancals. De seguida veiem a l'esquerra la pedrera de les Penyes, que a punt va estar de fer-les desaparèixer i que ara resta abandonada i sense restaurar. Tot un monument al despropòsit, la corrupció i la ineptitud de polítics i panxacontents (ací podeu llegir la història).

Pedrera de les Penyes Altes.

Deixem la cantera a l'esquerra i quan el camí acaba continua una senda molt marcada cap amunt.
Després de pujar uns metres sembla que el track que seguisc gira a l'esquerra i hi ha un senderol que voreja la pedrera, però al seguir-lo el track queda a la dreta així que decidisc baixar i tornar a seguir amunt la senda més fressada (el vell camí de les Vinyes de Piquer pujava per ací, tot i que ha desaparegut en part per la pedrera).
Seguisc pujant al recte, per una vella pista que dona pas a un conjunt de traces paral·leles com les que solen fer les ovelles, tot i que no n'hi ha rastre d'elles, i seguint-les arribe a un punt on unes marques de pintura i unes fites marquen el millor camí per a pujar.

Senda amb marques de pintura groga.

El camí no és fàcil de seguir però puja per una part molt seca on no hi ha quasi malea, i per tant no té altra complicació tècnica que la forta pendent.
Després de passar una fita perd la traça enfitada (crec) i com que ja estic quasi a dalt seguisc recte per arribar a la senda de la Ràpita, per on passa el PR-CV-428 que recorre per dalt les Penyes.
Abans d'enllaçar amb ell cal girar el cap enrere i disfrutar de les vistes. Al fons queda la clotada on s'alça Artana, tancada a ponent per la lloma de Justí (o Cresta de l'Ombria, a Artana).

Foia d'Artana des de les Penyes.

Des seguida s'enllaça amb el PR i just on arribe hi ha una fita, tot i què uns metres més avant n'hi ha una altra i també marques grogues que semblen marcar el lloc per on calia anar. Hauré de tornar a fer la ruta al revés per a conèixer bé la senda original.
Continue caminant per la senda de la Ràpita que travessa alguns rodals de carrasques, més escasses que les sureres degut al carboneig intensiu que se'n va fer a la postguerra (les sureres tenien valor per al suro, les carrasques no).

Carrasques a la senda de la Ràpita.

Deixe a l'esquerra un baixador al capdamunt de les Penyes, marcat amb una fita i, un poc més avall i a la dreta el vell camí que baixava des d'ací a les Vinyes de Piquer per on vam passar no fa molt. Hui seguiré el mateix camí i un poc més avant deixaré el PR que volta per la Mina per a fer cap a Betxí i trencaré a l'esquerra per a passar per dalt de les Penyes i baixar a la rambla.

Les Penyes Altes des de dalt.

La baixada és ràpida i bonica. Una senda nova, traçada en part damunt els vells camins d'accés als bancals que hi havia en esta part ens condueix fent revoltes o baixant trams rectes a un ample colladet i, des d'ací baixem per un terreny més pedregós fins a la rambla.
El pinar és present en tot moment. Pi blanc en la part alta on el terreny és en part calcari i pi pinastre on deixa pas als gresos rojos.
Arribe finalment a la rambla on la vegetació és més verda i variada, i això que està tot molt sec doncs fa temps que no plou. Quan porta aigua el paisatge és totalment diferent i recorda els rierols de l'alta muntanya.
Per ací baix passa el PR-CV-161 (que continua fins on he aparcat) i també el PR-CV-360, que puja cap a la Penya Parda.

Les Penyes Altes des de baix.

Continue rambla amunt pel vell camí d'Onda a Artana i al travessar la rambla es veuen les restes dels ponts que va tindre temps enrere. Només queden els pilars que sostenien unes passeres de fusta construïdes a la guerra civil i desaparegudes pel pas del temps.
Un poc més avant arribe al peu de les Penyes on l'ajuntament d'Artana ha instal·lat un panell que explica la flora, fauna i geologia del paratge, proposat per les Corts valencianes com a Monument Natural però mai declarat. Una de tants despropòsits al voltant de les Penyes.

Senda del Carrascal.

Just ací, al peu, hi ha un cartell que marca la continuïtat del PR-CV-360 que puja a la Penya Parda per la senda del Carrascal. Una pujada que condensa en u bona part dels paisatges d'Espadà: comença sent un camí de ferradura empedrat a trossos que travessa un bosc de sureres en ombria, travessa el barranc del Carrascal i continua per un bonic bosquet de sureres i carrasques en solana, no molt espès tot s'ha de dir; després de passar un aljub assolat enfila un tram amb pins que creixen al lloc on hi havia vells bancals i, finalment, deixa el rodeno i puja per un pinar de pi blanc que creix damunt les argiles i la calcària.

La Penya Parda des de la Senda del Carrascal.

El camí és prou còmode fins que travessem el barranc. A partir d'ací comença pujant fent llaçades fins a un vell aljub, ara amb la teulada assolada. No fa molts anys encara hi estava tot i què en no massa bones condicions.

Aljub assolat.

Aljub encara amb teulada el 2004.

A partir d'ací el vell camí desapareix doncs només pujava als bancals i la nova senda puja al recte buscant la carena en una costera que s'agarra de valent. Ens trobem a l'Olivar Farg i ací la terra solta no ajuda massa en l'ascensió. D'oliveres ja no en queden però en devien haver, i de la varietat Farga si fem cas del topònim, una de les dos varietats conreades junt a l'artanenca.

Així finalment arribem a l'aiguavessant per on passa una senda que baixa des de la Penya Parda als Quatre Corrals pel cim del Sardo. Esta és una part enganyadora doncs sembla que ja s'ha acabat la pujada però encara ens queda el tram final, menys dur però de pujada.

Senda a la Penya Parda.

Ací el terreny canvia i la calcària pren el relleu als gresos. Quan canvia el sòl també ho fa la vegetació i el pi blanc, el coscoll, romer i argilaga roja són les espècies dominants.

La senda no passa pel cim de la Penya Parda així que cal desviar-se'n per pujar, però de tant fer-ho ja quasi s'ha fet senda.

Cim de la Penya Parda amb la Plana al fons.

Des del cim de la Penya es veuen les Penyes Altes a vista de pardal, des de dalt, i també moltes altres coses: la Plana a l'est amb la mar al fons, l'eix principal de la Serra al sud, amb l'alineació de muntanyes que va des del Puntal de la Font de Cabres al pic de la Batalla, l'Espino ben prop i l'Espadà i Ràpita, més lluny cap a ponent, i el Montí amb les Serres de l'Alcalatén i el Maestrat al nord.
Cal seguir però el camí que continua per dalt dels cims i passa per davall de la veritable Penya Parda, doncs el cim està desplaçat uns centenars de metres de la Penya.
El camí fa una volta pel cim passant per dalt d'un dels reguers que formen el barranc de la Gerra.

Caseta de volta dalt del barranc de la Gerra.

Comence a baixar travessant un pinar jove i espès, massa espès per a que els pins cresquen bé.
El pinar passa vora una caseta de pedra i enfila un reguer baixant per dins en un tram un poc més tancat i amb pitjor peany fins que n'ix per seguir vorejant per dalt el barranc de la Gerra, ara per una vella pista que s'ha tancat fins a convertir-se en una senda.
El PR que seguim continua per la vella pista per a fer la volta al barranc de la Gerra, però a mà esquerra ix un senderol marcat amb una fita que puja cap al llom que queda dalt i l'agafe per a acurtar camí doncs passa pel Carro i baixa al camí d'Artana a Tales. Estem dins el terme de Tales i dins d'ell seguirem molta estona.
El sender puja dalt d'una lloma per un pinar que creix en el que abans foren bancals de garroferes i oliveres, i quan corona gira a la dreta i recorre la llometa per dalt passant per la vora d'un bell corral, ben conservat.
Si ens acostem podem vore una caseta de pedra seca, l'estable per a la cavalleria i la paret que ho voltava tot, molt ben treballat gràcies a la bona pedra calcària dels voltants.

Corral al Carro.

El camí continua entre restes de bancals i parets de pedra de magnífica factura. Ben fetes i ben conservades gràcies a l'enginy dels paredadors i a la pedra que ho facilita doncs es trenca en lloses menudes i quadrades.
El camí sovint el trobem entre parets, fetes per a evitar el pas dels animals a les finques quan estes encara es treballaven.

Senda vora una paret de pedra.

Per la punta de la lloma comence a baixar al colladet de Tales, per on passa el camí d'Artana a Tales per on passa el PR-CV-161 que seguiré fins al final de la ruta.
Deixe a la dreta una senda que baixa a buscar el Maset pel d'Isidoro, sempre vora el barranc del mateix nom. Esta senda és difícil de vore doncs mou per la vora d'un bancal i cal saber que està per trobar-la.
Els bancals d'oliveres ocupen l'ample coll per on passa el camí que ara seguiré cap a Artana.

Camí d'Artana a Tales.

El camí ample voreja els bancals d'oliveres i quan arriba a l'últim bancal treballat es converteix en una senda de ferradura que baixa per la vora esquerra del barranc de la Fonteta Blanca.
Tornem a entrar dins del terme d'Artana poc després de passar els darrers bancals que encara no ha engolit el pinar que cobreix tots els vessants de les muntanyes.
Fa anys que no passava però este camí em duu bons records perquè fou una de les primeres sendes que vaig xafar per Espadà, quan començava la dècada dels 90. Acompanyant un company d'estudis que havia vingut a netejar-lo amb la SASE. Després vam baixar a visitar la cova de Xotena on sembla que no passa el temps.

El camí baixa poc a poc i còmodament a buscar el barranc i, quan el travessa entre una vegetació que, fora de la senda, sembla impenetrable, passa per dalt del Poet o toll de Xotena (oficialment Xautena).
El camí, que també és assegador, baixa per la vora del pouet on m'acoste a fer-li una ullada. Està classificat com a abeurador de ramat i amb raó doncs és un toll d'aigua naixenta on sempre en trobarem, hivern o estiu, fins i tot ara després de tants mesos de seca hi ha una aigua clara.

Toll o Poet de Xotena.

Des del toll el camí fa un parell de revoltes entre una terra argilosa per a baixar al barranc de Xotena que ve del terme de Veo. El travessem i arribem a una pista que cal seguir a l'esquerra.
Fa anys per ací hi havia bous pasturant, més tard els van llevar i la pista va anar tancant-se i fent-se malbé de les plogudes. Ara sembla que l'han arreglada per a treure pins i veiem trams on el pinar està més clar doncs s'han tallat pins per a fusta. No dona massa diners als propietaris però caldria que en donara prou per, almenys, eliminar la remulla seca que queda i que és combustible perfecte per als incendis.
La pista travessa un pla i gira a ponent. Cal seguir recte i baixar al barranc.

Pista a la cova de Xotena.

Quan s'arriba al barranc continua una senda però no cal fer molts metres doncs a la dreta un pujador i una paleta ens indica l'accés al corral de Xotena.
El corral de Xotena seria un típic corral d'ovelles dels molts que trobem escampats per la serra si no fora perquè està fet aprofitant una gran balma.
El corral està a la vora de l'assegador de Xotena, prop del toll del mateix nom i fou usat pels ramats transhumants que baixaven a hivernar a Artana des de l'Aragó.

Corral i cova de Xotena.

Després de visitar el corral i cova baixe altra vegada al barranc i continue barranc avall passant per uns xicotets estrets.
Quan els estrets acaben trobem una pista que ix per l'esquerra. El vell assegador continuava per dins del barranc però ara està totalment tapat de malea.

Barranc de Xotena.

Seguisc la pista amunt i puja al Planet de Xotena, un tram pla penjat a una certa altura damunt del barranc. Els vells bancals han deixat pas a un pinar que creix amb força, en alguns llocs amb pins tan grans que ja els han pogut tallar per a fusta.
El camí continua proper al barranc però per dalt, sempre planejant. De l'altra banda del barranc queda la caseta de Joanet i cap a ella es desviava el camí de Tales, ara però seguim recte per la pista.

Pista de Xotena.

La pista es va separant del barranc i passa per un ample descampat on sembla com si l'hagueren preparat per a sembrar, encara que roman erm i les argelagues ja comencen a créixer.
Davant meu el sol ponent il·lumina la Ràpita mentre faig les últimes passes fins a tancar el cercle i arribar al punt de partida.