diumenge, 18 de novembre de 2012

DE FRÍAS AL MOLINO DE MOSCARDÓN PER LA FUENTE DEL BUEY, TORNANT PEL CAMÍ VELL

Després de ben sopats, dormits i desdijunats a l'hostal de Frías ens disposem a complir el programa del dia.
Si ahir vam estar per la part baixa de la serra hui ens toca recórrer la part més alta i més solitària. Això i l'oratge que no acompanya massa fan que només ens trobem un pastor en tot el recorregut.

El camí comença just davant l'Hostal i el primer que fem (com sempre que ve Ceci) són uns estiraments per posar a punt les cames
Estirant abans de caminar.

Tot seguit comencem a caminar per la carretera de Moscardón, però només passar els llavadors girem a la dreta per la vora del camp de futbol, i deixant a l'esquerra un tentadero de bous.
Seguim el camino de la fuente del Buey marcat amb estaques de color verd i que retorna per las Canalejas i el Cuerno. Ací mateix hi ha un cartell que explica la ruta.
Cartell del Sendero local a la fuente del Buey.

Nosaltres el farem en sentit contrari al proposat, anant pel Cuerno i las Canalejas a la fuente el Buey.
De seguida passem una espècie de collet i deixem el camí ample per seguir a l'esquerra per un camí herbós que enfila recte cap al Cuerno, que no veiem per la boira, passant per una granja.
Senda al Cuerno.

Travessem el Arroyo de las Cañadillas i passem per la vora de la granja, entre camps de cultiu de cereal. La senyalització del sender ens confon un poc, però decidim seguir recte cap al cim i, passats els darrers camps de cultiu retrobem les estaques verdes de la ruta.
El fet d'estar abalisada per a fer-la en sentit contrari i amb molt poques senyals fa que més d'una vegada perdem la ruta, encara que sempre acabem retrobant-la.
Comencem a pujar les vessants herboses de la Dehesa, que s'estén als peus del Cuerno, on el pinar va guanyant terreny als prats i cultius fins que trobem un pal indicador amb la direcció on es troba la fuente del Pinar (que veiem ben aprop) i la Nevera.
Cartell indicador a la pujada al Cuerno. Frías al fons.

Com que està molt prop ens acostem a trobar la Nevera de Frías. Es tracta d'un pou de neu circular de reduïdes dimensions i que, segurament, tenia una coberta provisional. Pel lloc on es troba i les dimensions suposem que només fou usada per a abastir de neu els veïns de Frías.
Nevera de Frías.
Foto de J.P. Adsuara.

Reprenem el camí amunt, molt envaït en esta vessant d'ombria per aranyons, cirerers de pastor i altres plantes espinoses de llocs freds i humits que han tapat en part la ruta principal. Anem pujant amb algun tram recte fins que finalment assolim el cim del Cuerno, vèrtex geodèsic de segon ordre.
Cim del Cuerno.
Foto de J.P. Adsuara.

El cim és l'extrem d'un gran altiplà, dels tants que hi ha en esta part de la serra, que es projecta com la proa d'un vaixell sobre la foia on s'està Frías. A dalt de tot hi ha una torre de vigilància forestal, una caseta per al guarda i el vèrtex. Les trinxeres de la guerra envolten el cim i al peu d'una penya hi ha un refugi de la guerra tancat amb paret de pedra seca. Les vistes són magnífiques però hui ens trobem dins la boira i no podem vore més que unes desenes de metres.
Continuem camí per la pista que arriba al cim, a buscar l'antic camino de las Canalejas que puja des de Frías a las Canalejas i baixa a la fuente del Buey.
Com que tardem molt en trobar la senyal que ens marca el desviament decidim enfilar camp a través on ens sembla que podia estar ja el camí però sense trobar-lo.
Per sort trobem un pastor que ens indica per on passa el camí, i allí mateix tornem a trobar les estaques verdes del Sendero de la fuente del Buey.
Pastor amb ovelles a las Canalejas.
Foto de J. P. Adsuara.

Ens endinsem en un pinar més o menys espès que s'estén per las Canalejas fins a la fuente del Buey i trobem un carril que passa per damunt el vell camí. L'anem seguint fins arribar als Corrales de las Canteras, on el pinar deixa pas als prats.
Corrals a las Canteras.
Foto J. P. Adsuara.

Ací el carril es perd i mirem de continuar recte a buscar per on continua però perdem les marques i ens toca baixar els cingles de las Canteras, no molt alts, cap a la foia de la fuente del Buey.
La fuente del Buey.

La fuente del Buey és una ampla plana argilosa voltada de llomes calcàries al peu de les quals hi ha diverses surgències d'aigua, la més important de les quals és la fuente del buey que forma un rierol que desguassa al centre de la plana on es formen tolls i basses en un ambient marjalenc voltat de prats humits i que formen un dels pocs tremedals (torbera) calcícoles de la serra.
Just a la vora de la fuente del Buey es trobava l'antic mas, ara assolat i l'ermita, encara en peu però usada com a corral.
Esmorzant a la fuente del Buey.
Foto de J.P. Adsuara.

Ací mateix esmorzem a cobert d'una tenyada que ens estalvia les poques gotes que s'escapen dels núvols baixos.
Després d'esmorzar ràpidament perquè el fred i la humitat són intenses, ens tornem a posar en camí  per la pista que ve des de la carretera forestal del Vallecillo.
El Sendero de la fuente el Buey, que seguíem, retorna per la Cañada i la fuente el Mosquito a Frías.
Prats de la fuente del Buey.

Anem fent la volta a l'extrem nord de la fuente el Buey, just al peu de les muntanyoles que la voregen. De totes bandes baixen riuents d'aigua a alimentar els prats. Es noten les pluges recents per la humitat que apareix per tots els racons del terreny.
Arribem a la carretera forestal de Frías (i Moscardón) al Vallecillo i seguim recte camp a través, per on, més o menys, anava el vell camí des de Moscardón a la Muela i la fuente del Buey.
Camp a través per las Fuentecillas.

Anem travessant els pinars i amb el GPS en mà adreçant-nos cap al camí original. Per ací aprop es troba la Sima Narro però com que no sabem exactament on queda ni ens preocupem de buscar-la, queda pendent per una altra vegada tindre excusa per tornar.
Arribem a un encreuament de carrils enmig del pinar i continuem recte per un carril que segueix l'antic camí que, de tant en tant, es pot distingir a la vora.
Cami vell i pista nova.
El camí enfila una baixada pronunciada on s'acaba l'altiplà de Juanfría fins als prats que envolten la fuente la Muela.
Als peus de la calcària apareixen gresos i arenes que li aporten humitat al terreny i també una vegetació més humida amb nombroses espècies de fulla caduca, ara sense fulla.
Just davant nostre s'obren els barrancs que conflueixen en Moscardón: el Masegar per la dreta i el del Prado Molinero per l'esquerra.
Arribant a la fuente la Muela.

Entre prats i un pinar adevesat arribema la fuente la Muela, vorejada de pinars de repoblació. Per ací passa la ruta de los Miradores i el sender del Parque fluvial que ja vam seguir en un altra ocasió.
Continuem recte cap a la Muela i els pins van deixant pas als roures, amb les fulles daurades però encara a l'arbre.
Corral de la Muela.
Foto de J. P. Adsuara.

Passem pel corral de la Muela i enfilem la baixada cap al Masegar per un bonic camí de ferradura que travessa la roureda fent llaçades. Fa un mes els roures començaven a canviar de color i els orons ja lluïen un roig viu, ara els orons han perdut la fulla però els roures pinten esplèndids.
Camino de la Muela travessant la roureda.

A meitat baixada comença a ploure. Ja pensàvem que ens escaparíem de l'aigua però per dissort no és així. Cal treure els paraigües, capelines i impermeables perquè no té pinta de parar.
Comença la pluja.

Seguim baixant sota una pluja que si no és intensa si és constant fins que arribem al barranco del Masegar. Ací deixem enrere els roures i davant nostre s'estenen  vells camps de cultiu, ara prats, voltats de bardisses d'aranyons i espinalbs sense fulles però tan carregats de fruit que acoloreixen les vores del camí de roig i blau.
Baixant vora el barranco del Masegar.

La idea era acostar-nos a Moscardón pel camino de la Muela que travessa el Masegar i dinar allí, però vist el temps decidim no passar pel poble doncs es possible que entrats al bar ja no n'isquem.
Baixem doncs per un camí que segueix el barranco del Masegar fins a la carretera de Frías.
Carretera de Frías.

Des d'ací ens desviem per vore el Molino, però just en eixe moment comença a ploure més fort i anem a arrecerar-nos a l'àrea recreativa de la Balsa.
Després de deliberar decidim continuar cap a Frías i dinar una vegada acabada la ruta així que tornem a eixir a la carretera per avançar camí.
Moscardón des de la carretera de Frías.

La ruta del Parque fluvial permet anar fins a la fuente del Tubillo, i fins i tot fins al Pino Gordo paral·lels a la carretera però sense xafar asfalt, però conforme està el dia decidim continuar per l'asfalt i, de tota manera, tampoc trobem cap cotxe.
El Pino Gordo.

Anem seguint el camí vell de Moscardón a Frías, que no deixarem en cap moment i que ací ha estat substituït per la carretera.
A l'arribar al Pino Gordo abandonem la carretera que continua per la vora del barranquet del Prado Molinero i seguim recte cap a la Hoya de Calomarde, ample fondal que s'obri entre la Molatilla i la Morezuela.
Just al fons es troba el corral de las Covatillas, sota uns cingles que formen unes xicotetes balmes. Just davant continua el camí vell on hi ha un cartell indicador de la ruta de los miradores (la ruta del Parque fluvial l'hem deixada a l'esquerra, camí de la fuente del Batanero).
Hoya de Calomarde.

Enfilem la pista de treure fusta feta damunt el vell camí que, de seguida trobem per la vora de la pista i que puja fent llaçades per una magnífica roureda.
El camí no és massa difícil de seguir, sobretot perquè als punts més complicats trobarem fites que marquen la continuïtat no sempre evident. Per sort ja no plou així que els paraigües no ens fan nosa per l'estret caminal.
Camí vell de Moscardón dalt de las Covatillas.

Eixim de la roureda i enfilem un bonic bosc mixte on s'han netejat les branques que envaïen el camí. Gràcies a qui va netejar i enfitar el camí nosaltres encara podem seguir els passos que tants veïns de Moscardón i Frías van fer en temps passats.
Tram esporgat i enfitat.

Quan ja arribem a dalt a Los Pozuelos els pins es fan omnipresents.
Travessem la carretera forestal de Calomarde a Moscardón (i el Vallecillo) i continuem per una pista que ha pres el lloc del vell camí de ferradura.

Entrem al terme de Frías per la Cruceta i continuem pujant poc a poc fins que passem un collet entre dos moletes i ens aturem a fer un descans aprofitant que sembla que no plourà de moment. Aprofitem també per collir uns quants fredolics que abunden per la zona.
Continuem per la pista però de seguida veiem que ens hem equivocat i, buscant i seguint el GPS on duem carregat el traçat del camí vell, trobem l'antic camí de ferradura que es separa de la pista per a baixar directe cap a Valdevalero
Cinta marcant el camí.

El camí no es distingiria de la resta del pinar si no fora per les cintes blanques que algú ha posat per a marcar-lo. Gràcies a elles trobem sense dificultats la senda de baixada, ara més evident, que mor als primers bancals conreats.
Camps que han ocupat l'antic camí.

Travessem els camps seguint el camí, i en algun tros al recte doncs els cultius s'han menjat el camí usurpant el camí públic, i travessem el barranco del Horcajo, que s'enfonsa a buscar Frías.
Nosaltres continuem per una pista que planeja resseguint el Puntal de las Banderas i abocant a la carretera de Calomarde.
Travessem la carretera ja a les envistes de Frías i continuem per la carretera forestal de la fuente del Berro, abandonant-la al primer collet per a baixar a Frías per la solana de la Muela.
Arribant a Frías.

Ens dirigim a l'hostal i, fem de mala gana els estiraments de Ceci per encarar de bona gana el dinar a la vora de l'estufa de l'hostal.
Esperem tindre salut per tornar l'any vinent a descobrir nous racons de la Sierra de Albarracín.


Ací està el track:



I ací altres tracks que comparteixen algun tros del recorregut:

moscardon - fuente la muela - pino gordo més informació ací
el vallecillo - villarejo - sarriosa - moscardon
frias - calomarde

Més informació:

  • Web de l'ajuntament de Frías de Albarracín
  • Web de l'ajuntament de Moscardón
  • Web de Frías de Albarracín
  • SITAR
  • CECAL
  • Camping el Algarbe
  • Senderos de Aragón
  • De Jaime Lorén, Ch. Paisaje protegido de los pinares del rodeno y sierra de Albarracín Ed. PRAMES, 1996
  • De Jaime Lorén, Ch. i Pérez Grijalbo, R. Guía de la naturaleza de la sierra de Albarracín Ed.PRAMES, 2006
  • VV.AA. GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. PRAMES, 2003

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada