dissabte, 21 de novembre de 2015

DE BRONCHALES A GRIEGOS PER LA PEÑABLANCA

Un any més el Centre Excursionista de Vila-real torna a la Serra d'Albarracín. Com ja ve sent tradició a meitat de Novembre anem a passar el cap de setmana per una serra que sembla que no ens acabarem mai.
Enguany també ens quedarem a Griegos, com els darrers dos anys, i aprofitant això i que som prou gent per a fer un autobús la primera ruta del cap de setmana serà entre els pobles de Bronchales i Griegos.

El dia no ens ha acompanyat massa. De fet ens ha tocat el primer dia d'hivern de la temporada i les previsions donaven aigua i fred i no s'han enganyat gens, així que l'autobús ens ha deixat a Bronchales quan més plovia i ens n'hem anat tots directes al bar.

Esmorzant a la vora de l'estufa.
Foto Paco Ortells.
Després d'esmorzar amb un ull mirant fora a vore si para l'aigua ens decidim a moure i ens amanim per a iniciar una jornada sota la pluja.
Començant a caminar sota la pluja.
Les previsions donaven aigua per a primera hora que passaria a ser vent fred cap a mig matí. De moment ja és mig matí i encara plou i amb prou ganes però no ens queda altra que començar a caminar i confiar que s'aturarà l'aigua al llarg del dia.
Eixint de Bronchales.
Eixim de Bronchales seguint el nou traçat del GR-10 que ara puja per l'Ojuelo per a anar a Orihuela del Tremedal. El GR està acabat de marcar i amb les paletes noves de manera que és fàcil de seguir.
La Cañada Estrecha.
Deixem a la dreta el camino del Atajo, ara convertit en una pista que és més llarga i seguim amunt per la Cañada.
Després de passar la fuente del Tío Pelús trobem la Cañada Ancha on hi ha un dipòsit d'aigua. Per la dreta per una senda desdibuixada continua la Cañada Estrecha i per allí continua el nostre camí.

Un respir ... de la pluja.
Foto Paco Ortells.
Mentre pugem la pluja s'atura i fem una aturada traient-nos roba. Per desgràcia dura poc i quan tornem a posar-nos en camí la pluja torna a caure i amb més força. Per sort hem deixat enrere els prats de la Cañada Estrecha i entrem als pinars.
Cruz de las Almas.
Travessem un tram de pinar i eixim a una pista per on puja el camino de la Calzada o del Atajo. Des d'ací ens dirigim cap a la carretera però no la seguim sinó que anem pel camí vell que va per la vora passant per la Cruz de las Almas.
El Ojuelo.
No fem molt de tros que eixim a l'ampla pista que entra cap al Ojuelo. Ací el GR continua cap a la dreta al Collado de los Sevillanos per baixar a Orihuela per la fuente de los Pradejones.
Carretera del Puerto.
Nosaltres seguim recte un centenar de metres més fins que trobem la carretera del Canto. Ací deixem el camí que continua recte al Canto i seguim per una pista que pels Hornillos puja cap al collado de las Alegas.
Pista - camino viejo de Griegos.
La pista està traçada per damunt del vell camí de Griegos i només ens cal seguir-la cap a la Laguna. Per sort tots els encreuaments amb les múltiples pistes que hi ha estan senyalitzats i no ens costa massa arribar.
Quan passem pel collado de las Alegas comença a caure aiguaneu i ens recorda l'última excursió que vam passar per ací sota una intensa nevada.
Pinar a la Laguna. Foto Paco Ortells.
Arribem així a la Laguna que, com sovint passa, està seca. No ens entretenim massa sota els pins que ens arreceren un poc de l'aigua que no para de caure i continuem deixant la Laguna a l'esquerra per un carril que es perd.
Baixant de la Laguna.
Uns muntons de pedres entre els pins enfiten el vell camí que baixa a buscar el Puerto, i conforme anem baixant vora un xicotet riu de pedres l'aiguaneu es converteix en neu alegrant-nos el dia.Però la nevada dura poc perquè encara no hem arribat baix que cessa definitivament de nevar i ploure i abans d'arribar baix fins i tot ix el sol.
Traça de l'antic camí.
El camí davalla entre un espés pinar abans de seguir planejant cap a la carretera de Noguera, on arriba just a l'altura de la paleta del Puerto.
Puerto de Noguera.
Portem un track de Sielvoperroflauta que enllaça Griegos i Bronchales que hem anat seguint fins ací, però ací el track continua per la carretera per seguir una pista que passa per la fuente German, al nord de los Collados.
Camino de los Collados.
Nosaltres ací l'abandonem i continuem pel camí que passa per dalt de los Collados, per on passava també l'antic camí de Griegos a Bronchales.
Fem la volta a un primer cerro i pugem al segon, més baixet, des d'on es domina tot el pinar del Puerto, tancat pels massissos del Tremedal i del Caimodorro, els més alts de la Sierra.
El Puerto des de los Collados.
Baixem pel pinar de l'altra banda i evitem pel sud el cerro del Rincón, intentant seguir les traces d'un camí desdibuixat pel temps i les repoblacions de pins que després de travessar un pelat cobert d'estepes aboca a una pista que ve de la fuente German.
Pinar a los Collados. Foto Paco Ortells.
La pista ens baixa al collado de la Garita, on hi ha un encreuament de camins. Per ací puja la pista de la Garganta, que ve de Noguera i recorre la part alta de la Garganta fins a la seua capçalera i continua cap a la carretera de Griegos. Nosaltres no la seguim sinó que continuem recte amunt una costera coberta de còdols.
Ací també trobem indicacions del SL-RE-17 que enllaça la Garganta amb la fuente del Canto i que ja hem anat trobant pel camí, però del qual no he trobat més informació per més que he preguntat i buscat. És llàstima que es gasten els diners en la senyalització vertical i horitzontal i no es faça públic el recorregut dels senders per a poder planificar la ruta des de casa.
Pugem la cuesta de los Guijarros, o de las Pitonas. A meitat pujada enllacem amb el camí carreter que anava des de Villar del Cobo (i Griegos) a Orihuela, per on baixaven els carros carregats de pins.
Paridera de la Garganta.

Nosaltres fem el camí contrari, el que feien els carros al tornar de buit fins que arribem als prats que envolten la paridera de la Garganta. Ací aprofitem les parets del corral per a arrecerar-nos del vent gelat, que ha substituït a la pluja, i dinar.
Carril sota Peñablanca.
Una vegada omplida la panxa amb els entrepans, xocolates diversos, dolços, café, i demés delicatessen continuem la marxa però no seguim el vell camí que puja directe per la fuente de los Camineros a la paridera del Cerro, sinó que seguim un carril que mou per l'esquerra i passa per dalt de les parets de la Garganta abans d'acabar.
Peñablanca des de baix.
Quan acaba el carril continuem seguint sendes poc clares, més d'animals que de persones, que passen sota les parets de Peñablanca. No sempre està clar el camí però sí la direcció i anem passant per clotades cobertes d'un espés i fresc pinar.
Enllaçant senderols i caminals al final en seguim un que puja travessant els cingles de Peñablanca arribant a la Pinada, extens pinar que s'estén cap al cim de Peñablanca o Alto de la Pinada.
La Peña Blanca.
Seguim ara en direcció contrària a la que portàvem però per dalt dels cingles de Peñablanca cap a l'alt. Des d'ací es domina tota la Garganta de Noguera i més enllà, cap al Puerto, el Caimodorro i el Tremedal, i veiem que d'allí ve una cortina de precipitació que el vent porta ràpidament.
El Caimodorro sota el matacabra.
Continuem per dins del pinar on l'aire no bufa tan fort però així i tot quan ens arriba una cortina de "matacabra" o arabogues ens toca tornar a traure els paraigües i capes d'aigua.
Arabogues a la Pinada.
Per sort dura poc i quan arribem al Alto de la Pinada o Peñablanca torna a lluir el sol, encara que l'aire fort i gelat no ens abandona.
Torre forestal de Peñablanca.
Ens fem algunes fotos al cim on hi ha una torre forestal i un vèrtex geodèsic enlairat dalt d'un llarg piló per a quedar per dalt del pinar, i continuem avall per a no gelar-nos massa.
Barranco del Carril.
Baixem una curta baixada i de seguida arribem a la pista de la Pinada. La seguim uns metres fins a un collet on ens desviem avall per una pista on han passat una màquina arreglant-la perquè han tret pins.
La pista segueix el traçat del vell camí de Orihuela al Villar (i Griegos) que havíem abandonat a la Paridera, i per on passaven els carros de fusta. Ara seguim un barranquís que baixa i que porta el nom, significatiu, del barranco del Carril.
Quemados de la Pared.
Quan eixim del barranc trobem una gran extensió desarbrada. Es tracta de los Quemados de la Pared, zona que antigament feia de mallada per a les raberes a l'estiu.
Ací perdem el fil del camí que continua per l'esquerra mentre que nosaltres seguim per la dreta travessant els pelats i hem de seguir camp a través a buscar la pista que ha substituït el vell camí. Des d'ací també se separa el ramal que baixa directament a Griegos.
Eixint de la Pinada.
Nosaltres seguim pel vell camí que enfila recte cap al Villar i al cap de poc travessem el camí de Griegos a Tramacastilla.
Del vell camí no en queda pràcticament cap rastre, només un carril que mou cap a l'est segueix si fa no fa l'antiga traça ara quasi perduda.
Pozo de la Muñeca.
Nosaltres com anem bé de temps allarguem la ruta original un poc més continant recte cap al Pozo de la Muñeca, enrunat i sense aigua que l'han derivada a la Lagunilla pròpera.
Ací el pinar deixa pas als "piazos" treballats que s'estenen per la Cañada de la Muñeca i la del Revoltón.
Cañada del Revoltón.
Passem sota el puntal de Tastasio i entrem a la Cañada del Revoltón, vorejada de camps treballats.
La pista segueix pel fons però a meitat l'abandonem i travessem un camp erm per la vora per a buscar el camí que baixa a Griegos per la vora de las Celadas.

Buscant el camí.
Hi ha trams que sembla que trobem les traces del vell camí però finalment dessistim i baixem al recte cap a las Celadas de Codes on arribem per la part alta.
Celadas de Codes. Foto Paco Ortells.
Les dolines (celadas en Aragó) de Codes, al terme de Villar del Cobo formen el conjunt de dolines més espectacular de la serra. Amb quatre dolines principals, la més gran de totes de quasi 500 metres de diàmetre i 60 de profunditat. No és la primera vegada que les visitem però sempre ho havíem fet des de baix i arribar a elles des de dalt és una nova experiència.
Celada. Foto Paco Ortells.
Baixem per la vora de la dolina de més amunt i arribem a la següent, la més gran de totes i quasi enllaçada amb l'anterior.
Baixem per la vora fins que arribem a la pista que corre paral·lela al río de Griegos. Seguim la pista cap a Griegos ja amb ganes d'arribar al poble que ja hem vist des de dalt.
Després de passar sota la Cuesta de Codes, per on baixa el camí que hauríem hagut de seguir (i no hem trobat)  arribem a un gran tancat que protegeix els cultius de Griegos dels cèrvols que entren als sembrats i no deixen ni una espiga de gra.
Camps de cultiu a Codes.
No entrem al tancat sinó que seguim a l'esquerra per la vora, travessant el riu. Un poc més amunt trobem una portera menuda per on entrem i seguim pels prats que separen el bosc dels camps treballats, retallant així la volta que fa la pista.
A la dreta queden els camps regulars, fruit de la concentració parcel·lària, separats per amples camins. Al fer eixa concentració va desaparèixer el vell camí que anava recte per la vora del barranquís que baixa des del poble.
Remuntant la Umbría la Gagurria.
Anem travessant prats fins que eixim per l'ombria a una pista que ens enllaça de seguida amb el camí de Codes i, per ell, entrem a Griegos per la fuente de los Novios quan ja comença a fer-se fosc després d'una jornada completa de senderisme on hem tingut de tot: aigua, neu, vent i fred, i bons camins i paisatges que xafar i contemplar.
Arribant a Griegos.
Per sort a la plaça del poble ens espera una dutxa calenta i un bon sopar a l'Hostal de la Muela de San Juan per recuperar forces de cara a diumenge.
Hostal Muela de San Juan.
Foto Paco Ortells.




Ací està el track:



I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

La Garganta i Peñablanca
Per la capçalera del río Garganta
De Noguera a Tramacastilla per la Laguna, Peñas Agudas i el río Garganta
Orihuela - Tremedal - Sierra Alta - Bronchales
Villar del Cobo - Caimodorro Gr 10.1

Més informació:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada