dissabte, 28 de novembre de 2015

CEDRAMAN AL MAS DE MONTÓN PER LOS MORRONES TORNANT PEL BARRANCO DE LA CIMORRETA

El passat  d'octubre Pascual va organitzar una excursió circular per Cedraman, pujant a los Morrones i tornant per la Cimorreta. A l'excursió es van apuntar Tiocanya i també els Casiaventurilla però nosaltres, per circumstàncies diverses, no vam poder acompanyar-los, així que hui ens toca fer-la pel nostre conter.

Així que hui ens toca fer-la a nosaltres i encara que no contem amb el guiatge de Pascual, Ramiro ens fa de cicerone per uns paratges que bé coneix directament o per les continues referències familiars a ell. No debades anem a fer una volta per les terres dels seus avantpassats.
Cedraman.
Amb el track de Tiocanya al GPS eixim des del Barrio Bruno seguint la carretera de Zucaina però no fem massa metres per ella doncs de seguida ens desviem a la dreta per una pista que passa per la fuente Roya.
Fuente Roya.
A la fuente Roya venien a per aigua des de Cedraman abans d'haver aigua potable al poble, i Ramiro ens conta com ell de menut, el primer que feia a l'estiu era anar a la font amb els canters als argadells de la burra.
El Rebollarico.
Deixant enrere la Fuente Roya la pista comença a pujar pel Rebollarico, on alguns roures que groguejen fan honor al seu nom encara que hui el pinar li ha guanyat terreny al rebollar (o rourera).
Per ací passa el camino de la Solana, que continua per la falda de la muntanya fins al mas de Adelantado, als peus del Chorrador. La pista però no el segueix sinó que es desvia per pujar a la Majadera pel Pinar de Fesol.
El Pinar de Fesol.
Deixem enrere el Rebollarico i entrem al Pinar de Fesol que creix a la part baixa del mas homònim. Ací l'arenisca groga aflora en superfície i els pins rodenos s'ensenyoreixen del paisatge. No serà l'última vegada en la ruta sinó més bé una constant que al llarg del recorregut anirem trobant una alternança de substrats rocosos: calcaries, margues, arenisques, ... que donaran pas a diferents tipus de vegetació aportant-li una varietat paisatgística i una riquesa botànica a la ruta que és un dels seus atractius.
La pista gira amunt pel pinar, deixant a l'esquerra un ramal que acaba i per on continua el camino de la Solana.
El mas de Fesol.

Pugem per la vora d'un barranquet fins que la pista l'abandona i comença a fer voltes per a remuntar la pendent que ens separa del Masico de Perico, on acaba.
Nosaltres no arribem tan amunt i després de la primera volta trenquem a la dreta per un entrador que acaba baix del mas de Fesol des d'on continua un senderol fins el mas.
Pujant a la Majadera amb Penyagolosa de fons.
Des del mas Pascual ha trobat un senderol que puja cap a la Majadera. En part és un corriol obert per animals i en part aprofita un caminet que devia pujar des del mas a l'assegador, de tota manera és costerut però fàcil de seguir i de seguida assolim el cim a l'altura d'un collet per on passa l'assegador de la Majadica que segueix la ratlla de termes entre el Castillo i Zucaina.
Seguint l'assegdor de la Majadica  a Peña Roya.
A partir d'ací cal seguir l'assegador que va sempre per la partició d'aigües, per on passa també la ratlla de terme.
Cap a l'esquerra queda el barranco de la Majadera on creix una barreja de pins, ginebres i savines, mentre que per la dreta el límit és el cingle de la Peña Roya, que s'allargassa als nostres peus fent de la ruta més aèria del que caldria esperar.
El Morrón Blanco.
Seguint sempre la part més arrimada al cingle, la més rocallosa i de més fàcil pas, coronem la Peña Roya i enfilem el cim que queda a dalt, el primer dels Morrones que trauen el nas sobre la vall de Villahermosa. Este primer Morrón, de blanca calcària és el Morrón Blanco i contrasta amb les franges roges de la Peña Roya, similars a les que presenta Penyagolosa i que deuen el seu color als òxids de ferro.
Camino de Sanahuja.
Després de coronar el Morrón ens desviem a l'esquerra baixant a buscar una pista que passa a la vora. Es tracta d'un ample carril traçat damunt del vell camino de Sanahuja que, des del corral i partida del mateix nom, puja al mas de Montón. Ací trobem una marca blanca i verda abalisant un itinerari que no tornarem a trobar ni més arrere ni més avant.
La pista travessa el pinar clapejat de ginebres resseguint les faldes de migjorn de los Morrones, més suaus que les de tramuntana on cauen a pic sobre el barranco de la Cimorreta. passem per un vell corral i un poc més amunt, a la vora del camí comencem a trobar forats, trinxeres i escombreres de la mina del mas de Montón, que va estar funcionant a la dècada dels 50 i 60.
La Cimorra i la Cimorreta des del Morrón Royo.
La mina és un conjunt de galeries i trinxeres que s'estenen per la part alta del Morrón Royo, nom que li ve del mineral que s'extreia per a abastir de matèria prima als alts forns de Sagunt. De fet l'existència de la mina va lligada a la construcció de la pista el 1957 tal i com queda tallat a una pedra davant del mas de Montón.
Mina al Morrón.
Des del Morrón Royo s'obri una magnífica panoràmica sobre la vall del Villahermosa. Davant nostre queda l'Altís, de l'altre costat del barranco de la Cimorreta. Més a la dreta i dominant-ho tot, Penyagolosa i als nostres peus la Cimorreta.
Altís des del Morrón Royo.
Després d'estar una estona observant el paisatge continuem pista enllà cap al mas de Montón.
La pista passa vora uns grans bancals d'avellaners, que queden dalt nostre, en una zona on torna a aflorar l'arenisca. I just després per la vora d'una bassa d'aigua que sembla naixenta que està prop d'on en els mapes ve assenyalada la fuente del Tornajo, que busquem i no trobem. Potser siga la mateixa bassa.
Pista al Tornajo.
Ací el bosc canvia i el pinar es troba acompanyat de carrasques i també apareixen alguns pins rodenos que ens acompanya fins que arribem a un bassot, ja prop del mas de Montón, on aprofitem per seure i fer un mos i un glop mentre pensem per on continuem la ruta.
Descansant al solet.
Just ací passa el camino de los Estrechos per on pujaven els veïns de la Cimorreta a Zucaina tal i com ens conta Ramiro que feia son pare amb el matxo. Nosaltres estem tentats de baixar i encara ell porta un track que passa de fa poc però no sabem com de perdut està el camí i a més, acurta molt el recorregut, així que seguim la ruta original de Pascual.
Mas de Montón.
Uns metres més avant es troba el mas de Montón. Es tracta d'un gran mas que mira cap a llevant i des d'on s'arriba a vore la mar. Els voltants estan coberts d'un interessant bosc mixte de pins i carrasques, amb alguns roures. Alguns bancals d'avellaners mig abandonats s'escampen per les fondalades de darrere del mas i és que el terreny de sauló ajuda.
El mas es conserva en bon estat, i a les pallisses encara podem vore l'antiga teulada feta amb branques de savina i ginebre per aguantar les teules.
Camí de Montón i de la Cimorreta.
Deixem enrere el mas de Montón pel camí que continua a Zucaina. El camí fou transformat en pista el 1957, tal i com queda escrit a una pedra davant del mas, i és per on continuaven els veïns de la Cimorreta per anar a Zucaina.
Nosaltres no el seguim massa tros perquè de seguida trenquem a la dreta per una pista que ens acosta al Cabezo Royo.
Pista al Cabezo Royo.
Deixem a la dreta un parell de fondals, el primer plantat de vells avellaners mig perduts i el segon, més gran que s'estén cap al Pozo del Pual, tancat i treballat on els avellaners han deixat pas en molts llocs a les carrasques truferes, el nou cultiu de modo de les terres altes.
El Alto de Santa Bàrbara des del Cabezo Royo.
Deixant a l'esquerra un tossalet, cobert per un espès pinar i arribem a un ample coll on els bancals d'ametlers i avellaners s'estenen a dreta i esquerra. Des d'ací se'ns obre una altra perspectiva cap a ponent on queda la vall del Millars i, al fons, l'Alto de Santa Bárbara de Pina dominant-ho tot.
Fins ací pujava el camino de Sierra Alta per l'altra banda del Cabezo Royo, i continuava per on nosaltres continuem ara, per la vora del Corral del Cabezo Royo cap a Sierra Alta.
Sierra Alta.
El paisatge canvia i entrem en un terreny calar on alternen les calisses i margues, i la vegetació canvia i els pins, ara blancs, es troben acompanyats per romer, ginebre i coscoll.
Deixem a la dreta el Cabezo Royo i resseguim les seues faldes fins que enfilem ja cap a la Sierra Alta.
Collado de la Sierra Alta.
Arribem al coll de la Sierra Alta, on hi havia el mas del mateix nom, ara assolat i convertit en un muntó de pedres. El mas es troba a un collet que separa la capçalrera dels barrancs del Centenar i el de la Cimorreta. Nosaltres seguim el segon buscant entre els bancals del mas el vell camí que baixava a la Cimorreta.
Els bancals estan colonitzats pels ginebres que juntament amb les savines semblen ser els únics arbres que creixen a la part alta, ventosa i amb poca molla.
Baixant pel barranco de la Cimorreta.
Baixem primer un poc entre els bancals fins que trobem les traces del vell camí, que baixa per l'esquerra dels bancals i l'anem seguint fins que està tan emboscat que ja no es pot passar, i decidim baixar pels bancals i buscar el millor pas possible que és per la dreta.
Així seguint per la vora de bancal a bancal arribem a la pista que s'acaba a l'altura de la fuente de la Sierra Alta. Font de la qual sembla que no queden més traces que un terreny més humit i que ja no vam trobar l'altra vegada que vam passar per ací amb Pablo.
Pista de la Cimorreta.
A partir d'ací continuem per l'ampla pista avall i s'acaba l'aventura ... o això semblava, perquè trobem un trencall de la pista a la dreta i el seguim baixant al barranc, i ja que estem i com que les pluges passades han netejat de malea el caixer ... allí que anem.
Barranco de la Cimorreta.
El barranco de la Cimorreta es va tancant per moments i, encara que portem la pista unes desenes de metres més amunt, dona la sensació d'estar en un lloc inhòspit i salvatge, i ho és. Sobretot quan hem de destrepar alguns ressalts primer, i evitar l'aigua que va eixint dels ullals que hi ha al peu dels cingles que cuaen a plom al barranc des de les altures de los Morrones.
Pista a la Cimorra i la Cimorreta.
Quan el barranc comença a portar més aigua trobem un senderol que arriba des de baix, i també als companys que no s'han fet l'ànim per a baixar el barranc.
Seguint-lo arribem a la pista i seguint-la una trossada arribem a la pista de la Cimorra a la Cimorreta, que ací fa una gran revolta.
Just ací també veiem la traça del vell camino de los Estrechos que baixa a travessar el barranc, amb unes velles marques de pintura morada.
La Cimorreta.
Seguint la pista avall arribem a la Cimorreta per dalt.
La Cimorreta és un dels grans masos que es poden trobar a la vall del río Villahermosa, com la Cimorra, el mas de Luis o fins i tot el mateix Cedraman.
En este cas el mas (com Cedraman) està relacionat amb l'existència d'un manantial d'aigua que naix al barranc de la Cimorreta i que rega les hortes de Cedraman i de la Cimorreta.
El mas es va despoblar als anys 50 i 60, i a principis dels 80 les cases estaven quasi totes assolades, però després de fer la nova pista que arriba es va iniciar un procés de recuperació de les velles cases i a hores d'ara pràcticament totes les cases que trobem són noves o restaurades. També les hortes s'han recuperat encara que en menor mesura que el casalici.
Sèquia de la Cimorreta.
Des de la part baixa del poble seguim una senda que passa per dalt de les hortes fins que s'acaben les hortes treballades.
Des d'ací cal seguir un senderol que baixa recte al barranc fins que arriba a la sèquia que rega les hortes de la Cimorreta i, seguint-la, arribem al barranc al lloc on pren l'aigua de la fuente de la Cimorreta (i del barranc quan en baixa).
Ací les pluges de primer de mes han fet prou de mal i han desfet l'assut d'on pren l'aigua  i també els primers metres de la sèquia de manera que li cal una reparació urgent de cara a la temporada de regs.
Fuente de la Cimorreta al costat del barranc.
Travessem el barranc en este punt i de l'altra banda està la font, que més que una font és un conjunt d'ullals que brollen al peu dels cingles de los Morrones. El lloc és fresc i humit en gran mesura, i ens sorprén per la bellesa i frondositat que hi ha, i sobretot per no haver-ne sentit parlar perquè bé és una de les raconades d'imprescindible visita.
La Cimorreta i la Cantera del Tis des del Rebollar.
Fins a la fuente arriba una pista des de Cedraman, i només ens cal seguir-la per tornar al lloc d'eixida.
Des d'ella, a l'ombra de los Morrones, podem vore de l'altra banda del barranc la Cimorreta al cara-sol i per darrere d'ella la Cantera del Tis.
Camino de la Cimorreta.
Travessem el Rebollar on ara creixen més els pins que els roures, abans de girar i enfilar la solana on s'escampen els quatre barris que conformen Cedraman. Així hem eixit pel Rebollarico i tornem pel Rebollar, rebolls que semblen envoltar Cedraman per totes bandes.
Com a casa.
Passem per dalt de Casa Flor, i deixem a l'esquerra la Plaza, baixant directament al Barrio Bruno des d'on hem eixit.
Ara toca recuperar forces i estem tentats d'anar a la Plaza on hi ha el bar del poble, però ens espera Jose Manuel a Ludiente i ja se'ns fa tard, així que un altre dia serà la visita completa a Cedraman.
El millor del dia.
I per a finalitzar una gran jornada senderista res millor que recuperar forces davant d'un paelló d'arròs gentilesa de Jose Manuel. I siga perquè portem fam, perquè està molt bo o, segurament per les dos coses, ens l'ha de llevar de davant per a que li quede un grapat d'arròs per al gos.


Ací està el track:



I ací un altres rutes que comparteixen part del traçat:

Circular al Castillo passant pel Remolcaor, el mas Quemao, Cedraman i el Chorrador
Villahermosa - el Tis - la Cimorra

Més informació:
  • Cedraman
  • Roncero, Enric (1998) Penyagolosa Ed. Alpina
  • Muñoz Badia, Ricardo (1996) El Maestrazgo, l'Alcalatén, Ducado de Villahermosa Ed. Antinea
  • (1911) Minuta del termino municipal de Castillo de Villamalefa Ed. IGN
  • (1911) Minuta del termino municipal de Villahermosa del Río Ed. IGN
  • (1911) Minuta del termino municipal de Zucaina Ed. IGN
  • Sancho Comins, José (1990) Itinerarios por el valle del Mijares Ed. Caixar rural Almassora 
  • Rodrigo Alfonso, Carles (2012) Cedraman dins Alter21, accessible a la web.

2 comentaris:

  1. ¡Hola Xavier! La meua intenció era anar també a la ruta amb Pasqual, però no va ser possible. Ara no se quan podré fer-la. Una lesió m'impedeix me tindrà apartat de les sendes durant una bona temporada. Però veig que la ruta val la pena.
    Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Emilio.
      Espere que te recuperes pronte i no tardem en trobar-nos per dalt les muntanyes.
      La veritat és que la ruta que va dissenyar Pascual (com totes les seues) és més que recomanable. Nosaltres estem pendents de tornar per a fer alguna ruta més perquè la zona dona molt més de sí.
      Ja te les aniràs apuntant per a fer-les, que segur que serà a no tardar.
      Ànims.

      Elimina